Un bon canvi (en record d'Albert Ràfols Casamada)

    

      Fins i tot havia arribar a oblidar que tenia aquell dibuix amagat a l’armari. Me l’havia regalat un artista que havia deixat de caure’m bé per motius de pes (1). La seva exposició recent me’l va fer recordar, i vaig pensar que el millor seria fer un canvi. Si com a mínim hagués estat bé, encara que l’artista fos una persona non grata, no ho hauria fet, però era una obra ben fluixa. Ja feia mesos que m’havia fixat en un paperet d’en Ràfols Casamada, i com que totes dues obres tenien el mateix valor, doncs em vaig decidir a fer el canvi.

     És un petit dibuix de l’any 1992, que manté tant la frescor, com els trets més característics de les èpoques bones. Posteriorment, sobretot en la dècada dels 2000, la seva obra tindria fases més dubtoses, com els hi passa a la majoria d’artistes quan es fan grans. En aquests esbós s’hi veu el plantejament de l’espai amb uns traços a llapis decidits, potser una reminiscència dels seus estudis d’arquitectura.  Tot i el seu format mínim, respira equilibri i claredat. Quan, en alguna entrevista, se li havia preguntat per aquesta serenor que transmet la seva obra, ell ho atribuïa a la seva manera inconscient de donar continuïtat a l’esperit noucentista. A més a més, hi ha un lleuger apunt de vibració cromàtica, cosa que també va caracteritzar les seves obres de gran format; així com una estructuració mínima de la superfície i  una sensació de lluminositat. És una petita obra que parla en veu baixa, tal i com ell mateix feia. Sens dubte, vaig fer un gran canvi.

     Mirant aquest dibuix, em dol la situació de marginació  que esta travessant l’obra de Ràfols Casamada. Poca gent s’hi interessa, i sovint surten a subhasta obres força bones a preus exageradament baixos. Costa d’entendre, sincerament. En Ràfols Casamada va ser un abstracte indiscutible del nostre panorama artístic. Un artista que forma part de la nostra història de l’art recent, un referent per a molts pintors i poetes, ja que no cal oblidar la seva extensa obra poètica; una prolongació del seu discurs artístic. És curiós el fenòmen que he observat els darrers anys: quan un artista mor, la gent oblida la seva obra, sempre que no hi hagi algú que s’ocupi de moure-la de forma incansable i encertada.  El públic en general oblida, i el mercat margina. Em sembla una reacció tremendament injusta, que il.lustra la precarietat de les nostres bases culturals. Aquest fet, podria ser també un retret als nostres gestors culturals, que no han sabut ensenyar a valorar correctament tots els nostres artistes,  i que s’han compromès potser massa exclusivament, amb determinades tendències, deixant de banda (o sigui marginant) totes les altres.

     És curiós que, després de tants anys, no tinc una anècdota especialment intensa lligada a la memòria d’en Ràfols Casamada.  Recordo en canvi, moltes converses, amb ell i els seus amics, fidels a totes les seves exposicions, la seva actitud amable i atenta, les seves observacions sempre mesurades, i sobretot l’ ampli somriure  amb el que se’m adreçava sempre, i amb el que ens mostrava la seva aprovació per la nostra feina.  El meu petit dibuix és com una síntesi de tot això. El miro i recordo l’artista d’una forma viva i intensa, sento la seva presència. El podria descriure, utilitzant les seves pròpies paraules: el quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps parat. És l’instant de després i l’instant d’abans del diàleg. 

(1).- Vegeu : http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/06/la-nosa.html