dilluns, 9 de desembre del 2013

El xofer

     



     Deuria ser cap a la primavera de 1998, acabàvem de fer una exposició de Manel Lledós i les obres encara estaven escampades per la sala gran. Vaig rebre una trucada del xofer de l’Hotel Arts. Havia d’acompanyar unes senyores que volien veure “pintura moderna”, tal com ell va dir, i havia pensat en portar-me-les No feia gaires anys que s’havia inaugurat l’hotel, i encara manteníem algun contacte amb l’equip de relacions públiques. Poc després de la inauguració, ens van comprar unes quantes obres per acabar de decorar-lo. La peça més important va ser una tela molt gran d’en Ràfols Casamada que havien penjat al darrera del taulell de la recepció. Era una obra bona, i alguna vegada, algun client de l’hotel amb sensibilitat i interès per l’art, els havia demanat on es podien veure més obres d’aquell artista. Un dia, aquell mateix xofer ens va portar un client de Chicago que viatjava acompanyat de la seva amant suïssa, que ell presentava com a la seva assistent. De fet, havia estat ella, la que s’havia enamorat del quadre de la recepció de l’hotel. Van venir a la galeria, i sense pensar-s’ho gaire, en van comprar cinc: o sigui tots els que els hi van agradar. El més bonic de tots, un del color “blau mediterrani” més característic de l’artista, el vam enviar a l’adreça de la secretaria, a Suïssa.
    
     Amb aquell xofer, vam establir una relació cordial. Si algun client mostrava interès per l’art, ell sabia que a la galeria teníem una varietat considerable d’artistes catalans de primera fila, que parlàvem be l’anglès i que els seus clients passarien una estona instructiva i entretinguda. Mai ens va demanar cap comissió, tot i que, de tota la gent que ens va portar (una tarda va aparèixer amb l’actor Matt Dillon i una novia ben sofisticada), l’únic que va comprar va ser aquell client de Chicago. Les visitants que ens va dur aquella tarda de primavera de 1998, però, ens van fer aparèixer a les revistes del cor i a la pàgines salmó de La Vanguardia. Recordo la foto que es va publicar a “Lecturas”, amb un titular que deia més o menys: “Las Spice Girls visitan una galeria de arte en Barcelona”. Doncs sí, aquella tarda, ens van visitar dues de les components d’aquell grup de música pop que es va fer tant famós als anys 90: la Mel C i la posh Vicky, que més tard seria la glamourosa Victoria Beckam. Al carrer, al davant de la galeria, es va congregar una petita multitud de paparazzis. Com ho sabien, que havien de venir a la galeria?. Tot just m’havia telefonat el xofer, i ja les esperaven?. Vaig pensar que allò era una mena d’acte publicitari, o una idea de l’assessor d’imatge per donar-les una pinzellada chic i a la vegada intel.lectual. Visitaven galeries d’art contemporani, ergo tenien alguna cosa al cap. La premsa va escriure que ens havien comprat una pintura de Manel Lledós; però la veritat va ser que es van fer fotografies al davant del quadre i prou. És cert que van demanar per veure quadres, però la seva actitud, mentre jo els explicava l’obra de cada artista, no va ser la d’unes col.leccionistes, ni tant sols la d’unes aficionades. El seu posat era més proper al d’unes estudiants, per a les que tot és nou, que el d’unes compradores potencials.

      Tal com van venir, van marxar. Després de donar les gràcies, van sortir, van passar pel mig dels fotògrafs, van tornar a pujar al cotxe i van marxar carrer avall. En qüestió de segons, tot va tornar a quedar tranquil. Durant una estona de poc més d’una hora, la galeria s’havia convertit en un must, en un it place, en un lloc que freqüentaven les celebrities. El glamour del star system s’havia colat a  la galeria, i tot gràcies a aquell xofer... Les coses, de vegades, no són el que semblen.

6 comentaris:

  1. M’encanta aquesta història, i al hora “m’entristeix” una mica, doncs estàs parlant de l’any 1998. Han passat 15 anys. Amb tan sols una generació, la galeria ha passat de l’interès per l’art, del glamour i d’estar en premsa, tan especialitzada com no, al NO RES, a l’OBLIT, quasi com si es tractés d’un retorn a la prehistòria.
    Benvolguda Anna, estàs escrivint història; una història particular, social i artística, que has viscut intensament, entre l’esplendor d’abans i la misèria d’ara, alhora que poses de manifest l’excel•lent tasca professional que has portat a terme, i que amb l’actual situació, la galeria menysprea. Però no et deixis menystenir. Porta amb orgull el que has fet, i el que has viscut!!!
    Interessant destacar l’actitud del xofer en no demanar comissió. Complia amb la seva feina, tot i que pel que no dius, tampoc l’interessava l’art. Bé, tot és digne de respecte. A mi no m’interessa el futbol, i és el panes et circenses del segle XXI.
    Sincerament, penso que tots aquests articles, haurien de ser publicats en paper, i il•lustrats amb fotografies d’obres que hagis tingut a la galeria. Seria un DOCUMENT HISTÒRIC. La història no tan sols la fan els grans homes, i els grans esdeveniments, sinó tots nosaltres. I fins a tal punt té importància que a la Roca del Vallés s’havia convocat un premi: el de la Memòria Popular. No se si encara es convoca. El jurat no valorava si estava bé o mal escrit, valorava els fets que explicava. I normalment els participants eren gent que parlaven de la seva vida, masses vegades centrada en la Guerra Civil, tot s’ha de dir.
    Estic segura que altres col•legues galeristes tenen tan bones històries i tan a dir com tu dius ara. A veure si algú més s’anima, tan a escriure com a comentar.
    El meu sincer agraïment per ser cronista d’una època i d’un tarannà que em temo que mai més tornaran, però de la que tu ets testimoni de que ha existit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Marta, pel teu suport manifest. Les teves paraules em donen l'energia necessaria per seguir en un moment desconcertant. La veritat és que he viscut moltes situacions enriquidores, i això dona seguretat.

      Tinc il.lusió en el futur, i confio en tornar a viure bones experiències. Potser seràn diferents, però tinc la ferma esperança de tornar a reviure moments tant fantàstics i gratificants com molts dels que vaig viure en el passat. Malgrat les possibles circumstàncies adverses, la felicitat es porta a dins!

      Elimina
    2. Un galerista de bcn a qui aprecio molt em va explicar ara fa 15 dies que la millor venda que havia fet en 27 anys de professió va ser un senyor que va entrar amb xandall, d'aquells que tenen una ratlleta al costat, de l'any de la kika... Definitivament, les coses, de vegades, no són el que semblen...

      Elimina
    3. Doncs sí, l'experiència t'ensenya aquestes coses. La vestimenta no indica res sobre la capacitat econòmica de les persones, hi ha gent que no li dóna cap importancia. En canvi, de tots aquests turistes russos i xinesos que es gasten fortunes a les botigues de moda de luxe del Passeig de Gràcia, no hi ha hagut cap que es perdi per les galeries d'art; això que moltes, estan a un pas.

      Elimina
  2. Boníssima aquesta història! Malgrat el nostre ràdar i sisè sentit, de vegades ens equivoquem en valorar el públic que ens visita. És ben cert. I això ens ha de fer recordar la dita de "no donar mai res per segur". Ni en el nostre àmbit ni en cap de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quants senyors o senyores súper ben vestits, amb posat d'entesos i aires de glamour ens han fet veure que es volien quedar un quadre -després d'haver-nos fet perdre hores i més hores- i després "si te he visto no me acuerdo"?.

      Elimina