El xofer

     

     Deuria ser cap a la primavera de 1998, acabàvem de fer una exposició de Manel Lledós i les obres encara estaven escampades per la sala gran. Vaig rebre una trucada del xofer de l’Hotel Arts. Havia d’acompanyar unes senyores que volien veure “pintura moderna”, tal com ell va dir, i havia pensat en portar-me-les No feia gaires anys que s’havia inaugurat l’hotel, i encara manteníem algun contacte amb l’equip de relacions públiques. Poc després de la inauguració, ens van comprar unes quantes obres per acabar de decorar-lo. La peça més important va ser una tela molt gran d’en Ràfols Casamada que havien penjat al darrera del taulell de la recepció. Era una obra bona, i alguna vegada, algun client de l’hotel amb sensibilitat i interès per l’art, els havia demanat on es podien veure més obres d’aquell artista. Un dia, aquell mateix xofer ens va portar un client de Chicago que viatjava acompanyat de la seva amant suïssa, que ell presentava com a la seva assistent. De fet, havia estat ella, la que s’havia enamorat del quadre de la recepció de l’hotel. Van venir a la galeria, i sense pensar-s’ho gaire, en van comprar cinc: o sigui tots els que els hi van agradar. El més bonic de tots, un del color “blau mediterrani” més característic de l’artista, el vam enviar a l’adreça de la secretaria, a Suïssa.

    

     Amb aquell xofer, vam establir una relació cordial. Si algun client mostrava interès per l’art, ell sabia que a la galeria teníem una varietat considerable d’artistes catalans de primera fila, que parlàvem be l’anglès i que els seus clients passarien una estona instructiva i entretinguda. Mai ens va demanar cap comissió, tot i que, de tota la gent que ens va portar (una tarda va aparèixer amb l’actor Matt Dillon i una novia ben sofisticada), l’únic que va comprar va ser aquell client de Chicago. Les visitants que ens va dur aquella tarda de primavera de 1998, però, ens van fer aparèixer a les revistes del cor i a la pàgines salmó de La Vanguardia. Recordo la foto que es va publicar a “Lecturas”, amb un titular que deia més o menys: “Las Spice Girls visitan una galeria de arte en Barcelona”. Doncs sí, aquella tarda, ens van visitar dues de les components d’aquell grup de música pop que es va fer tant famós als anys 90: la Mel C i la posh Vicky, que més tard seria la glamourosa Victoria Beckam. Al carrer, al davant de la galeria, es va congregar una petita multitud de paparazzis. Com ho sabien, que havien de venir a la galeria?. Tot just m’havia telefonat el xofer, i ja les esperaven?. Vaig pensar que allò era una mena d’acte publicitari, o una idea de l’assessor d’imatge per donar-les una pinzellada chic i a la vegada intel.lectual. Visitaven galeries d’art contemporani, ergo tenien alguna cosa al cap. La premsa va escriure que ens havien comprat una pintura de Manel Lledós; però la veritat va ser que es van fer fotografies al davant del quadre i prou. És cert que van demanar per veure quadres, però la seva actitud, mentre jo els explicava l’obra de cada artista, no va ser la d’unes col.leccionistes, ni tant sols la d’unes aficionades. El seu posat era més proper al d’unes estudiants, per a les que tot és nou, que el d’unes compradores potencials.

      Tal com van venir, van marxar. Després de donar les gràcies, van sortir, van passar pel mig dels fotògrafs, van tornar a pujar al cotxe i van marxar carrer avall. En qüestió de segons, tot va tornar a quedar tranquil. Durant una estona de poc més d’una hora, la galeria s’havia convertit en un must, en un it place, en un lloc que freqüentaven les celebrities. El glamour del star system s’havia colat a  la galeria, i tot gràcies a aquell xofer... Les coses, de vegades, no són el que semblen.