dilluns, 30 de desembre del 2013

Un bon canvi (en record d'Albert Ràfols Casamada)

    

      Fins i tot havia arribar a oblidar que tenia aquell dibuix amagat a l’armari. Me l’havia regalat un artista que havia deixat de caure’m bé per motius de pes (1). La seva exposició recent me’l va fer recordar, i vaig pensar que el millor seria fer un canvi. Si com a mínim hagués estat bé, encara que l’artista fos una persona non grata, no ho hauria fet, però era una obra ben fluixa. Ja feia mesos que m’havia fixat en un paperet d’en Ràfols Casamada, i com que totes dues obres tenien el mateix valor, doncs em vaig decidir a fer el canvi.

     És un petit dibuix de l’any 1992, que manté tant la frescor, com els trets més característics de les èpoques bones. Posteriorment, sobretot en la dècada dels 2000, la seva obra tindria fases més dubtoses, com els hi passa a la majoria d’artistes quan es fan grans. En aquests esbós s’hi veu el plantejament de l’espai amb uns traços a llapis decidits, potser una reminiscència dels seus estudis d’arquitectura.  Tot i el seu format mínim, respira equilibri i claredat. Quan, en alguna entrevista, se li havia preguntat per aquesta serenor que transmet la seva obra, ell ho atribuïa a la seva manera inconscient de donar continuïtat a l’esperit noucentista. A més a més, hi ha un lleuger apunt de vibració cromàtica, cosa que també va caracteritzar les seves obres de gran format; així com una estructuració mínima de la superfície i  una sensació de lluminositat. És una petita obra que parla en veu baixa, tal i com ell mateix feia. Sens dubte, vaig fer un gran canvi.

     Mirant aquest dibuix, em dol la situació de marginació  que esta travessant l’obra de Ràfols Casamada. Poca gent s’hi interessa, i sovint surten a subhasta obres força bones a preus exageradament baixos. Costa d’entendre, sincerament. En Ràfols Casamada va ser un abstracte indiscutible del nostre panorama artístic. Un artista que forma part de la nostra història de l’art recent, un referent per a molts pintors i poetes, ja que no cal oblidar la seva extensa obra poètica; una prolongació del seu discurs artístic. És curiós el fenòmen que he observat els darrers anys: quan un artista mor, la gent oblida la seva obra, sempre que no hi hagi algú que s’ocupi de moure-la de forma incansable i encertada.  El públic en general oblida, i el mercat margina. Em sembla una reacció tremendament injusta, que il.lustra la precarietat de les nostres bases culturals. Aquest fet, podria ser també un retret als nostres gestors culturals, que no han sabut ensenyar a valorar correctament tots els nostres artistes,  i que s’han compromès potser massa exclusivament, amb determinades tendències, deixant de banda (o sigui marginant) totes les altres.


     És curiós que, després de tants anys, no tinc una anècdota especialment intensa lligada a la memòria d’en Ràfols Casamada.  Recordo en canvi, moltes converses, amb ell i els seus amics, fidels a totes les seves exposicions, la seva actitud amable i atenta, les seves observacions sempre mesurades, i sobretot l’ ampli somriure  amb el que se’m adreçava sempre, i amb el que ens mostrava la seva aprovació per la nostra feina.  El meu petit dibuix és com una síntesi de tot això. El miro i recordo l’artista d’una forma viva i intensa, sento la seva presència. El podria descriure, utilitzant les seves pròpies paraules: el quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps parat. És l’instant de després i l’instant d’abans del diàleg. 

12 comentaris:

  1. Feliz Año Nuevoooooo 2014, Anna!!
    Salut i Sorte!!
    Petons.

    ResponElimina
  2. A part de fer-nos novament memòria de les teves experiències com a galerista – una crònica absolutament fonamental per entendre el desenvolupament de l’art català entre els 80 i els 2000 – en aquest article poses de manifest quelcom que en la segona dècada del segle XXI, és una constant en el temps i l’espai: l’oblit. Diguem, quantes cançons dels Beatles sents per la ràdio? Sap algú avui en dia qui era per exemple en Gary Grant? O Stanley Kubrick i el seu 2001 odissea en l’espai?

    T’he posat tres exemples a l’atzar, diferents de l’entorn de l’art, a propòsit, però que et poden donar una idea de quin camí porta la societat actual: no és l’oblit; és el cementiri de l’oblit que es molt pitjor encara, doncs reposen en la terra sagrada del coneixement i de la cultura tota mena d’artistes, d’escriptors, músics, arquitectes, etc., arrambats convenientment perquè representaven SABER i per tant formació humanística.

    Avui ha sortit en premsa la constitució de Montjuic, muntanya de Museus. Cultura o negoci? Més aviat fer negoci amb la cultura de masses, que de mica en mica empobreix l’humanisme i comercialitza els coneixements.

    Aparentment un projecte important, en pro de l’art, però hi haurà lloc per en Ràfols Casamada, l’Hernández Pijuan, Guinovart, o el teu amic Jordi Alcaraz etc., ? Artistes al que molts de vosaltres, galeristes, vàreu apostar, i que per interessos en pro de la cultura, però en realitat en benefici d’uns quants, es perdran en les cendres del temps.
    No estic d’acord que com a gestors culturals no heu posat prou èmfasi en la memòria d’aquests artistes. És que no us han deixat perquè no interessa a les institucions púbiques, que prefereixen justificar aquests macro-centres de l’art, que suposo que acabaran per ensorrar les iniciatives privades a nivell de galeristes, que en quedaran, ben cert, i constituiran una autèntica Elite, que ho ha de ser, perquè som pocs els que sabem apreciar el missatge d’un dibuix com el que tenies al fons de l’armari.

    Benvolguda Anna, aquestes “memòries de galerista” són vitals per a tu i per uns quants membres d’una espècie en vies d’extinció que som nosaltres, lectors anònims uns i participants altres. Mentre estic escrivint aquestes línies, està fent un bon xàfec, que acompanya als sons del CD que estic escoltant: la gravació d’una cantata de J.S. Bach realitzada per Nikolaus Harnoncourt i el Concertus Musicus Wien. Un CD que pertany a un conjunt de cantates que el director austríac, encara viu, va gravar a principis dels 90 i que va suposar l’inici d’una batalla campal entre els defensors de la música historicista – interpretada amb instruments originals – i els que donaven valor als instruments de construcció actual, amb un rendiment sonor molt més variat. Ningú se’n recorda. No ha passat a la història, sinó a l’oblit, o l’omissió. I més encara. El concert d’Any Nou d’enguany, que va tenir un 26% d’audiència. Qui se’n recorda que el va dirigir Daniel Baremboin? I fa quatre dies !!!

    Pot ser diràs que són temes molt específics, però en el seu moment tenen importància. Per tant, quants ignoren l’existència d’en Rafols Casamada, però en canvi faran memòria continua dels gols d’en Messi o de les jugades de Cristiano Ronaldo? No obstant, ara que hi penso, també en Van Gaal, aquell del “tu nunca positivo, tu siempre negativo”, també ha quedat en l’omissió general.
    Com a resum de tot plegat, una pregunta: Creus que les futures generacions tindran memòria?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, m'ha entusiasmat el teu comentari!. Toques tants temes!. Caram, fa il.lusió trobar un ressò com aquest sobre el que escric, t'ho dic ben sincerament.

      Quan he esmentat els gestors culturals, em referia als gestors institucionals, es clar. Aquells que no es juguen els seus calers si no els de tots, els que recolzen aquelles tendències tant intel.lectuals que fan lluir els seus discursos i les seves tesis.

      Estic al cas de la notícia sobre la readaptació dels espais de la fira de Montjuïc en espais d'exposició. Saps que l'alcalde va oferir a alguns galeristes la possibilitat d'ocupar alguns d'aquests espais per desenvolupar el seu negoci?. A canvi d'un lloguer, es clar. Va ser quan aquests galeristes el van anar a veure per a que intercedís al seu favor i impedís que els propietaris dels locals de les seves galeries actualitzessin els lloguers a partir del gener de 2015. L'alcalde els va dir que això no ho podia fer (és clar!, què es pensaven, però si Ciu esta al costat dels propietaris, empresaris terratinents, etc), però que a canvi, els oferia un espai de la Fira (visca el negoci!). No sé en què va quedar tot plegat, ja no n'he sentit a parlar. Un d'aquests galeristes, molt donat a les grandeses, va fins i tot tenir la gran pensada de que els del Celler de Can Roca obrissin una sucursal en el seu micro-complex galerístic!. Potser en un altre moment ho hauria trobat una bona idea. En el moment en què es va dir, ho vaig trobar una mica penós.

      Com no podia ser d'una altra manera, jo vaig seguir el concert d'Any Nou dirigit per Daniel Baremboim. Vols dir que Cary Grant o els Beatles han caigut tant en l'oblit? Caram, si que sóc rara!!! Jo els recordo perfectament! I això que també sóc fan d'en Messi!!!!

      Elimina
  3. Anna, naturalment que tu recordes als Beatles, Gary Grant i tot plegat. Però es que tu i jo formen part d'una espècie en vies d'extinció, que tant a través de la familia com d'anar al cinema, els diaris, etc. de ben petites ja sabiem qui eren aquests personatges. Pregunto a un noi de 15 o 16 anys, i a excepció d'en Messi, ja veuràs que et dirà.

    Lo que em dius de la proposta d el'alcalde Trias als galeristes, pot ser interessant, però rendible? Pot ser si es venguessin a bon preu reproduccions gràfiques dels quadres de les exposocions. Però es clar, davant d'una futurapuja brutal de lloguers, suposo que cal explorar totes les possibilitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De moment, a les notícies només han parlat de dedicar aquests espais de la Fira de Montjuïc per ampliar els espais expositius del MNAC, així com per exposar determinades col.leccions, com la Thyssen. De moment no es parla dels galeristes. El que van parlar en el seu moment va ser de crear una mena d'UTE entre varis galeristes i fer una mena de "galeries light", o sigui "art per al gran públic" i asequible de preus. Tot i que no nego que pugués estar be, a mi em va semblar una mica frívol. Sincerament, crec que estan tots una mica desesperats. Volen atreure nous clients, i no saben com fer-ho.

      Elimina
  4. "iniciatives privades a nivell de galeristes, que en quedaran, ben cert, i constituiran una autèntica Elite, que ho ha de ser, perquè som pocs els que sabem apreciar el missatge d’un dibuix com el que tenies al fons de l’armari"

    Només una apreciació: Aquesta Elite no només estarà formada per pocs que saben apreciar l'art, sino per també per uns pocs que tenen molts diners i mostren grans dossis d'ostentació alhora de gastar-se'ls... Per això no estic d'acord en reduir les mostres d'art a una èlite escollida, perquè jo no en sé prou per entendre tot el que em miro, i de diners en tinc poquíssims, però any rera any em miro en concert d'any nou a la tele, perquè així em van ensenyar que es feia casa dels meus pares, i ara, que ja no hi soc, em resulta impossible saltar-me aquesta cita, i sincerament, de música clàssica tampoc hi entenc gaire però no puc deixar d'encendre la tele el dia 1 de gener...

    Anna, m'encanta el teu blog. Marta, m'encanten els teus retorns. Entre les dues em feu reflexionar una barbaritat. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em referia a una elit, sino a una UTE o sigui "Unió Temporal d'Empreses". Vol dir que varies empreses s'associen i en creen una altra. En aquest cas, els galeristes parlaven de crear una associació per muntar "xiringuitos" artístics en plan "asequible" pel que fa a preus. Ara bé, aquests galeristes em sembla que sí que es creuen que són una elit… tot i que el que els falta, són els calers necessaris per muntar això ben muntat. Em sembla que cap d'ells passa per un bon moment, i no sé quina capacitat d'endeutament tenen.

      Celebro que t'agradi el blog! A mi m'agraden tots els vostres comentaris!!!! Gràcies, Artemisia!!!

      Elimina
  5. El dibuix és molt bonic i molt senzill... m'agrada sobre tot la serenitat, l'equilibri... és tan complicat de vegades trobar l'equilibri en la composició... de vegades fugim d'ella i volem que la imatge es mogui, però ací està clar que la intenció es la tranquil·litat, el repòs, el resum sense moltes argumentacions d'un estat d'ànim...

    M'ha agradat també llegir alguns comentaris, em fan tornar a alguns "maldecaps" en els que fa anys em perdia... (o em trobava), tinc per ací prop una cita d'Oscar Wilde que he recordat quan llegia el comentari d'Artemisia (la tinc en castellà, disculpa que no la traduïsca): "El arte nunca debiera ser popular, es el público quien debiera tratar de hacerse artístico".

    He conegut el teu bloc gràcies a Ohma, i amb el teu permís tornaré a visitar-te.

    Un abraç

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantada de coneixer-te Ximo, sigues molt benvingut!. L'Ohma transmet tant de sentiment que estic molt contenta que hagis vingut gràcies a ella.

      El que dius sobre el dibuix em fa pensar en una frase que de tant en tant ens deia un gran professor de filosofía que vaig tenor, en José Maria Valverde: ell deia que la poesia era l'emoció en el record. En Ràfols Casamada tenia aquest punt reflexiu que el feia transmetre l'equilibri en les seves obres. Poques vegades (mai?) vaig veure un quadre en el que composició no estés regida per un equilibri fantàstic. I en canvi, quasi sempre hi havia una vibració, en un gest, o un color, que transmetia grans dosis d'emoció.

      Si el poble es tornés artístic ens estalviariem tota la tonteria que hi ha al voltant del món de l'art. Malauradament, els que hi entenen de debó, segueixen sent pocs, i fan molt poc soroll. Gran Oscar Wilde!

      Una abraçada i fins aviat!

      Elimina
  6. Penso que Ràfols va tenir la mala fortuna, sí es pot dir així, de compartir generació amb Tàpies, aquest jugaba a una altra divisió.
    I tot i que el petit dibuix que aquí mostres, m'agrada, amb en Rafòls tenia la sensació que en ocasions, i segurament sense ell pretendre-ho, s'havia convertit en un pintor per a halls d'hotel, o de botiga de mobles, per posar damunt el tresillo... al meu parer intrascendentment decoratiu. Ei, ei ei, no em salteu al coll :)) petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que radical, Jordi!. La veritat és que les obres d'en Ràfols de la bona època feien bonic a tot arreu. Jo no crec que fós instrascendent decoratiu, sino accidentalment decoratiu. O sigui: a més a més, era decoratiu. Pels colors, per les formes sovint amables, per l'equilibri, per la riquesa atmosfèrica de les seves obres. Parlant amb ell t'en adonaves que era un veritable artista. Si llegeixes els seus poemes, veuràs que tota la seva obra era estèticament molt coherent, i que en els seus quadres, i havia quelcom més que pur decorativisme.

      Una abraçada!

      Elimina