dimecres, 8 de gener del 2014

Sobre la megalomania

        


      En José María Valverde va ser un dels professors que em va influir més durant la meva vida d’estudiant. La primera vegada que vaig sentir parlar dels vienesos (Ludwig Wittgenstein, Karl Kraus, Adolf Loos, etc), va ser durant una conferència a la que vaig assistir a l’antiga escola de disseny tèxtil que dirigia en Ramon Folch, i que estava al carrer Margenat, en una torreta precedida d’un jardí. Aquelles conferències, tenien lloc els dilluns al vespre, i si no recordo malament, jo feia primer curs d’Història de l’Art a la Universitat. Era un curset sobre estètica, i suposo que el meu pare em va matricular confiant en que em seria ben útil pels meus estudis universitaris. En aquell moment, ell no es podia ni imaginar fins a quin punt em serien d’útils, no només durant els estudis, sino per tota la vida. A part d’en José Maria Valverde, els altres conferenciants eren intel.lectuals com en José Luis López Aranguren i en Xavier Rubert de Ventós. Moltes de les coses que, més endavant em serien de gran utilitat intel.lectual, les vaig aprendre durant aquelles sessions.
     
     Recordo que una vegada, en reflexionar sobre la complexitat dels temes relacionats amb la filosofia, en José María Valverde ens va preguntar: ¿No les ha pasado a ustedes alguna vez, que estando en cama con fiebre, ven de repente las cosas claras, llegan al nudo del problema y se les ocurre, de la manera más diáfana, la única solución possible?. Doncs sí, això ja m’havia passat més d’una vegada, i m’ha tornat a passar aquest matí, quan m’he despertat enfebrada, atacada per una grip. Ahir vaig ser mig testimoni (ho dic així perquè no vaig prendre part activa del fet) del procés de muntatge d’una instal.lació d’un artista. La instal·lació constava de dues parts. En una paret, hi havia una obra d’uns 20 metres (suposo que si la paret hagués mesurat 50 metres, l’obra també els hauria mesurat), i a la paret del davant (també d’uns 20 metres), es projectava el procés de creació d’aquella obra (la projecció també mesurava 20 metres, es clar). La dimensió imponent d’aquella instal.lació, em va semblar exagerada. De primer vaig pensar en l’ego exagerat d’alguns artistes, que pensen en exposar només en grans espais. Sempre s’ha parlat de l’ego dels artistes, absurd del tot, si pensem en la poca transcendència del seu treball pel que fa a l’evolució de la humanitat. Com hauria de ser de gegant l’ego d’un científic que descobreix el remei per una malaltia?. Al vespre vaig pensar que la megalomania d’aquell artista era tal, que em feia pensar que es creia un ésser diví. Aquell artista, tenia complex de Déu i aquella instal.lació no era una altra cosa que l’escenografia ideal per al seu ego.
     
     Quan m’he despertat aquest matí, però, enfebrada i havent passat una mala nit, he passat una estona de semiconsciència, sense treure’m del cap aquella instal.lació de 20 metres. Com si fos el tràiler d’una pel.lícula, m’han passat altres obres del mateix artista pel davant dels ulls. Des de fa anys, el centre de la seva obra l’ocupen els rastres de grans desastres naturals: terratrèmols devastadors, erupcions volcàniques, la força destructora de l’aigua, i recentment, s’ha centrat en les derivacions de l’Holocaust. Aquesta obsessió pel rastre de la destrucció només pot ser el resultat, no de patir un complex de Déu, sino del seu contrari: del mateix Dimoni.

     Arribats a aquest punt, els lectors potser riureu. Alguns pensareu que la teoria del mestre Valverde, no fa altra cosa que donar credibilitat al deliri. Jo m’inclino a pensar que un artista no ha de necessitar 20, ni 50 metres de paret per expressar-se. Si no, torneu a mirar el petit dibuix d’en Ràfols Casamada reproduït en el text anterior. Aquesta megalomania, si més no, em produeix un gran desassossec i molta recança.

8 comentaris:

  1. El que bien se expresa no necesita ni muchas palabras ni mucho espacio. Y nos hace un favor a los que interpretamos ese arte, no?
    Una abraçada, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conozco un señor, que pienso que es la persona más entendida en arte de todas las que he conocido, y siempre dice que la "hora de la verdad" de un artista es cuando se tiene que expresar con un papel y un lápiz. Ahí es fácil distinguir al artista del que no lo es.

      Una abrazo, Ohma

      Elimina
  2. Creo captar la idea. Se simplifican las herramientas, entonces tienes que sacar lo que llevas dentro. Y que conste que yo de arte no entiendo, solo me mueve lo que me inspira cuando lo veo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactamente, y además, un artista sabe sacar eso que lleva dentro para llegar a los demás con la máxima intensidad. Ese "saber hacerlo" es lo más difícil. A veces es un don, pero la mayoría de las veces son años de trabajo. Lo más difícil, y lo más importante, para un artista, es haber creado su propio lenguaje (su iconografía, su manera de pintar o de trabajar los materiales), a partir de ahí, com poquísimos elementos, puede explicar un universo entero.

      Yo creo que de arte sí entiendes, tienes grandes dosis de sensibilidad y capacidad imaginativa, eso se ve en tus poemas y escritos. Tener más o menos conocimientos (que es otra cosa), sólo es cuestión de tiempo, de muchas lecturas y de tener una gran curiosidad.

      Elimina
  3. Benvolguda Anna,

    Com diuen els francesos, i em sembla que es fa servir en esgrima: TOUCHÉ !!!

    Un article plegat de contundència i de l’expressió d’una realitat absolutament aclaparadora. Demès, revesteixes molt bé el tema amb la teva febrada, però em permís del gran i oblidat J. Vicenç Foix: “Es quan dormo que hi veig clar”, doncs tant amb febre com sense, les teves paraules denoten un anàlisi acurat d’una temàtica que en general no es vol abordar – la falta de valentia i el domini de la llei del silenci – però que està latent des de la llunyania dels temps en que l’art és va denominar art: LA EGOLATRIA DE L’ARTISTA.

    En plena albada del segle XXI, l’egolatria és un mal endèmic en el 80% (i soc generosa) dels artistes, que siguin genis o siguin mediocres, es pensen que estan tocats per un do diví i perquè pinten, dibuixen o fan escultura, la resta d’insignificants mortals, tan sols dignes del menyspreu dels deus, ens hem d’agenollar i idolatrar-los contínuament.

    Evidentment no s’ha de confondre egolatria en fer-se valorar. És a dir, ningú que creí ha de renunciar a la seva vàlua. El gran artista és aquell que creu en si mateix, sense humiliar als demés, valorant els seus gustos i coneixements i acceptant a les persones com són, no com voldríem que fóssim, perquè no tots estem beneïts per la comprensió, la capacitat d’estudi o el cuquet de la curiositat.

    Em resulta del tot significatiu que comencis l’article parlant del teu professor José Maria Valverde i les seves influències al llarg de la teva vida. Davant el meu desconeixement de la seva persona, acabo de consultar Internet i la seva biografia en confirma la idea inicial presa mentre llegia el teu article: el Sr. Valverde era un home il•lustrat, per tant amb coneixements, amb el do explícit per donar classes i amb la VOCACIÓ de la investigació. És a dir, professava un amor profund pel que feia i ho manifestava als seus alumnes.

    Parles d’uns temps totalment desapareguts a nivell d’ensenyament, on els professors encara influïen en els alumnes. Jo que tinc col•legues al Museu Arxiu de Santa Maria que van a la universitat i estudien historia, la veritat és que em deixen de volta i mitja als seus professors i si volen ampliar coneixements, s’han de gratar la butxaca comprant llibres, perquè l’actual professor d’universitat senzillament és un funcionari.

    Conseqüentment, no es d’estranyar l’existència constant de la megalomania, perquè per interessos polítics i econòmics s’han arraconat els valors tradicionals: Esforç, constància, dignitat i integritat, per donar pas al més impune relativisme del “todo vale”, i fomentar aquestes instal•lacions com la que descrius, TOTALMENT EFIMERES, és a dir, sense continuïtat a la vida, però que serveixen d’excusa a uns quants “enxufats” a diferents institucions o ben relacionats amb l’àmbit polític, i que sembla que la crisi no els hi afecta, i que dona joc a semi-deus artístics, buits d’esperit i plens vulgaritat i amb ego exacerbat.

    Estem davant d’una societat anestesiada, producte un ensenyament deficitari i d’uns sous baixos, que no li permet expressar-se amb llibertat. S’ha matat l’esperit crític a nivell general. No obstant, però, en les circumstancies adverses és precisament quan hem de cridar. I si no som tots, siguem-ne uns quants. No és pot acceptar tot. Tenim cervell i opinions. No es pot passar de llarg davant de fets que el nostre interior rebutja per sentit comú, però que ens volen fer veure que no en tenim.

    I efectivament, tal com molt bé expresses, el gran artista és aquell que fins i tot en un tros de paper arrugat, sap expressar la Bellesa del seu art i de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agradarà saber el poc ressò que va produir l'esmentada instal.lació, megalòmana manifestació de l'ego de l'artista en qüestió. Quan la van inaugurar, només hi van asistir 6 persones, i durant els dos dies següents, no va ser visitada per ningú. Xocant!, sobretot xocant amb el tarannà de l'artista en qüestió. Suposo que un dels seus principals interessos també va ser, com tu dius, relacionar-se a base de bé. De fet, ja ha estat present a diverses biennals i esdeveniments per l'estil. No vull jutjar aquí el seu art, ni molt menys, si no la seva actitud. Hi ha molts artistes que van amb aquesta mateixa actitud, i durant molts anys els hi ha anat prou bé. L'acceptació del públic, però, és una altra cosa. Jutgen el que veuen, l'artista no els ha pogut manipular directament.

      De tota manera, vull deixar clar que, amb aquest escrit, m'he basat en un fet concret, i no he pretès fer extrapolacions. Vull dir que hi poden haver (faltaria més!) grans obres d'art (o instal.lacions) de grandíssim format. Penso en algunes obres de James Turrell, Anish Kapoor o Elafur Eliasson, per dir alguns exemples. Tot i ser imponents, de vegades les seves obres ens poden conduïr perfectament a l'essència de les coses. Aquí hi ha alguna cosa més, que actitud. D'altres, intenten imitar-los, conduits només pel seu ego de fer grans obres (de mida, és clar).

      Em sap greu per aquesta gent que coneixes i que no parlen bé dels seus professors. Penso que potser alguns d'ells també van ser alumnes dels mateixos mestres que vaig tenir jo… Suposo que també en vaig tenir de mediocres, però els he oblidat, es clar. D'ells no deuria aprendre res d'especial. Però en vaig tenir uns quants, que van valdre molt la pena!

      Elimina
  4. Molts dels grans artistes han dibuixat en suports trobats per casualitat, per exemple el tovalló en la taula d'un restaurant. Fruit de la inspiració del moment, o bé per voluntat de l'amo del local, d'algun client... També això són obres d'art. Són tresors amb la mateixa força i trascendència que el mural d'un edifici, etc. L'artista no tria el lloc ni el moment per crear l'obra. Per això és un artista, i no tots ho podem arribar a ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre això del tovallò de paper (i no em refereixo al del contracte del Messi!), em va explicar una vegada una anècdota. Durant un dinar, un artista va agafar un tovalló per dibuixar un esquema o croquis d'alguna cosa que estava explicant. Aquest tovalló va passar d'un comensal a l'altre, fins que un el va deixar al damunt de la taula, però a prop seu. L'artista es va apressar a recuperar-lo i se'l va posar a la butxaca ràpidament. Havia sigut perquè per un moement va se rconscient que aquell dibuix, fet per la seva mà, tenia algun valor econòmic, a més de testimonial?. Aquest gest també va ser fruit de l'ego (suposo!).

      Elimina