dissabte, 8 de febrer del 2014

La importància del record

     



     M’ha agradat la notícia de que el Corte Inglés de Madrid, coincidint amb la Fira d’Arco, presenti els aparadors que, l’any 1965 van realitzar sis artistes catalans per al centre comercial de la Plaça de Catalunya de Barcelona (1). Els artistes eren : Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuán, Albert Ràfols Casamada, Josep Mª Subirachs, Francesc Todó i Joan Josep Tharrats. Ja fa anys que el Corte Inglés encarrega una instal.lació per als seus aparadors de Madrid, a destacats artistes. El fet de que enguany hagi decidit reconstruir aquells aparadors històrics, m’ha semblat fantàstic, ja que és hora de que d’una manera o una altra es recordin els artistes que, en aquella època heroica, van posar les bases del que seria l’art contemporani de Catalunya. El parèntesi causat per la guerra civil i la llarga postguerra, va ser molt gran i molt greu, i fins a finals dels anys 50 i principis dels seixanta, no es va recuperar l’energia necessària per a la creació d’avantguarda, i encara més, per a que la gent comencés a deixar enrere les penúries, i sentís la necessitat d’obrir la ment i l’esperit per tal de comprendre les propostes artístiques fresques i renovadores que es començaven a fer i que sense dubtes albiraven un futur més lliure. Hi ha molta gent nostàlgica d’aquells temps durs i compromesos. Hi havia un repte comú, unes ànsies compartides, de deixar ben lluny una època fosca. Mirar endavant, a través de l’art, era una activitat engrescadora, per a molts. L’aportació d’idees generada pels artistes d’aquell temps va ser tant gran, que, a hores d’ara, encara no ha estat superada.
     
     És cert que hem viscut unes quantes dècades de gran florida de l’activitat artística. Ens hem obert al món, i hem conegut centenars d’artistes d’arreu. S’han obert museus i centres d’art, han proliferat les fires, les galeries, els artistes han aparegut als mitjans de comunicació amb regularitat. Dit d’una altra manera, la cultura s’ha normalitzat. Darrerament però, s’ha produït un fenomen que sempre m’ha causat una certa incomoditat: hem oblidat massa de pressa els protagonistes del  ressorgiment d’aquella època obscura. En les pàgines d’aquest blog, també he destacat alguna vegada, la rapidesa amb que s’oblida un artista quan aquest es mor. Jo, que he ensenyat centenars (potser milers) de vegades, l’obra tant de Ràfols Casamada, com de Guinovart o d’Hernández Pijuán, m’he quedat del tot astorada quan, en morir l’artista, l’interès decreix, fins a pràcticament desaparèixer. Tret d’alguns casos, quan l’artista tenia o bé un entorn o bé una família que s’ha ocupat de la seva obra amb rigor i seriositat, la resta cauen en l’oblit. Tot i amb això, n’estic convençuda que la feina no els resulta fàcil. D’alguna manera, han de lluitar contra corrent. El món artístic internacional (ara, hi ha qui el compara, no del tot desencertadament, amb un mercat de consum de luxe salvatge) imposa unes modes que, museus i galeries volen seguir per estar a primera fila. I els aficionats a l’art d’avui dia, que, contagiats per la manera de funcionar del món tecnològic, volen estar “a la última”, consumeixen voraçment les darreres propostes artístiques, i molt rares vegades miren cap al passat.

    
     L’art, però, és alguna cosa més, que un objecte de consum. De la mateixa manera que ens agrada rellegir autors d’èpoques passades, o escoltar música d’un altre temps, també esta bé que ens entretinguem en totes aquelles aportacions que van fer uns artistes, que, tot i haver-se produït anys enrere, són part fonamental de la història de la nostra cultura. Per comprendre bé el nostre present, hem de conèixer el passat. L’art és un vehicle extraordinari per fer-ho, val la pena aprofitar-lo.

Nota: No us perdeu la notícia al NO-DO (primer minut del Noticiari): NO-DO (nº 1160-B) de 29/III/1965

6 comentaris:

  1. Com sempre, els teus articles són un interessant mitjà d’informació per saber esdeveniments que per raons d’edat, professió, o simplement d’entorn familiar o social, no han estat a l’abast per tenir-ne coneixement.

    En aquest cas, confesso que ignorava totalment que el Corte Inglés de hagués presentat artistes catalans l’any 1965, a través dels seus aparadors.
    No obstant, penso que no tot es tracte d’una difusió cultural, sinó que també es podrien pensar en altres temes.

    Per exemple, l’art espanyol que es presentava als certàmens internacionals a Madrid, fins una mica més de la meitat dels anys 50 del segle XX, oferia tarannàs com el de Julio Romero de Torres i afins – que particularment m’encanta –però que ja no quallava a l’exterior, tant per motius polítics com artístics, ja que insistí en l’academicisme y la figuració, quan les tendències començaven a ser d’altres.

    Aleshores, un destacat membre de la Falange, Ernesto Giménez Caballero – puc anar errada amb aquest nom, però si que sé que era un personatge vinculat al falangisme – es qui va proposar al caudillo de canviar l’estratègia artística, adaptant-la als nous corrents, tant per donar una obertura cultural al país, com també a nivell polític.

    A partir de les hores, i especialment als anys 60, els salons internacionals i fires estaven plens de Tapies, Mirós, Cuixarts, etc., és a dir, tota l’avantguarda catalana i espanyola en general, i curiosament, és quan l’art espanyol i per descomptat, català, va a començar a rebre el reconeixement internacional que ha durant fins fa dècada aproximadament.

    Per tant, és de pensar que l’aparador del Corte Inglés hagués presentat a aquests artistes, tant per un aspecte comercial, de creadors de nova fornada, d’avantguarda i prosperitat, com per pressions “polítiques” de l’època. I et puc assegurar que el explico és ben cert, doncs la informació la vaig treure d’un reconegut galerista de Barcelona. L’únic en que em puc equivocar és en el nom. Però sí se a la perfecció que era falangista.

    Per part del Corte Inglés del segle XXI, és tot un detall recordar aquells aparadors, plens d’imaginació, joventut i creativitat, i més davant un “circ” com ARCOmadrid, que està en plena davallada respecte a les seves propostes. Fins i tot, s’han gastat 1.000.000 d’Euros els de l’IFEMA portar convidats VIP relacionats amb Instituciones museístiques internacionals.
    Crec que cal tornar a un cert ordre, a donar valor artístic i econòmic a lo que realment en té, i que es pot veure a través de l’esforç, la creativitat, el treball i el coneixement tècnic. I tasques com les que tu estàs a punt d’iniciar es faran absolutament necessàries perquè el client, el possible client i el col•leccionista, torni a confiar amb qui li ven una obra, o qui crea la mateixa, perquè aquestes temps de canvi tan convulsos, i que no pararan, així ho exigeixen. No s’han de seguir les modes, ni les imposicions artístiques provinents molts cops de galeristes i marxants que només pretenen treure calers i obtenir beneficis. La persona que aconsella sobre art, haurà de ser honesta amb si mateixa i amb el comprador, per tal de tornar a recuperar la confiança. No obstant, el comprador també haurà d’estar informat, i adquirir art per plaer i contemplació que no tan sols per inversió.

    I per això és necessita educació. Però és un altra tema, ja desenvolupat en el Quadern Robat.
    El gran Diego Rivera va dir: Toda gran obra de arte tiene dos caras, una hacia su propio tiempo y una hacia el futuro, hacia la eternidad. I penso que això és clau per comprendre i sobre tot estimar l’ART

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una frase molt encertada, aquesta que has apuntat al final del teu comentari. També m'agrada que posis l'accent en una actitud molt important: que l'art deixi d'adquirir-se com a una inversió i prou, i que qui ho faci, sigui per plaer, per gaudir-lo. Jo m'he cansat de dir-ho tots aquests anys, cada vegada que algu em preguntava: "i aquest artista, és una bona inversió?". Jo sempre els deia el mateix: "Si a vosté li agrada l'obra i l'artista, sense dubtes és la millor inversió de totes, perquè l'obra enriquirà la seva vida." Mai a la vida he pensat en el futur, quan he comprat una obra que m'agradava. Més ben dit, mai he pensat en el que em donarien si en un futur me la tornés a vendre. Potser la crisi haurà ajudat a que tornin els compradors apassionats, i potser molts d'aquells compradors-inversors hauràn estat esbandits.

      Sobre el tema dels aparadors, el meu pare em va explicar ahir que, abans d'aquests aparadors del Corte Inglés, la botiga Gales de Barcelona també havia encarregat a un bon nombre d'artistes fer instal.lacions en els seus aparadors. L'encarregat de coordinar-ho va ser l'Alexandre Cirici Pellicer, i l'Antoni Tàpies va instal.lar la seva coneguda obra amb la persiana de ferro i el violí, en una d'aquelles vitrines.

      Curiosament (ho dic per la coincidència en la reivindicació), el Macba acaba d'inaugurar una exposició sobre el grup R. En l'exposició es pot veure les aportacions d'avantguarda que va fer un grup d'arquitectes, amb la col.laboració d'artistes, i altres professionals del disseny. Em sembla be que es reivindiquin aquests creadors tant importants del nostre pais.

      Elimina
  2. Para un artista, ya consagrado más o menos, el perdurar su obra más allá de su muerte es todo un reto. Claro que me imagino que al artista eso no le preocupa. Pero su obra queda y el que se siga exponiendo cara al público yo ya no alcanzo a saber cómo se consigue eso. Debe ser como tú dices mediante la familia, si la familia no pertenece a ese mundo apaga y vámonos, o debería ser parte del trabajo de la gente que como tú trabajais en ese campo.
    Muy interesante tu entrada, Anna.
    Bicos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vivimos un momento que no invita demasiado a mirar atrás. Se ha instalado en nuestra sociedad y en nuestro pensamiento un concepto derivado de los avances tecnológicos por un lado, y del sistema consumista (no hay que fabricar electrodomésticos que duren más de 10 años): la obsolescencia. Se mira solamente hacia adelante, todo lo que queda en el pasado, esta obsoleto. En arte, esta idea esta tan arraigada, que yo he oído decir a algún que otro personaje del mundo del arte que no hay que tener en cuenta que un determinado arte sea bueno, sino que sea "lo último". Desgraciadamente, esta idea también se ha instalado en el mundo de la cultura. En el mundo de la música pasa lo mismo. Me refiero a la música contemporánea. Hoy he estado hablando con un compositor, David Padrós, del que recientemente se ha organizado una exposición con sus manuscritos en la Biblioteca de Catalunya, donde él acaba de ceder todo su archivo. En los años 70 y 80, investigó sobre los efectos de la reverberación, es decir sobre la relación de música y espacio. Las partituras de esa época son increíbles, nada que ver con las partituras tradicionales. Son dibujos que parecen tratados de geometría. El resultado sonoro de esas partituras es extraordinario. Pues bien, prácticamente no se interpreta nada suyo. En cambio, es más frecuente que en los auditorios se programen obras de jóvenes compositores. Me parece muy bien que se haga, por supuesto, pero no me parece bien que se haya olvidado a los pioneros. En artes plásticas, pasa algo parecido. Muchas veces, aunque los profesionales tengamos intención de reivindicar autores de generaciones anteriores, nos encontramos con que el público no nos sigue. Quizás a mi, a veces me domina mi espíritu de historiadora (lo fui durante una época), pero me duele esta actitud general. Y siempre valoro muchísimo aquellos artistas jóvenes que tienen un buen conocimiento de los artistas históricos.

      Un abrazo.

      Elimina
  3. No tiene nada que ver con el mundo artístisco pero sí con ese pensamiento que has notado que nos envuelve cuando yo les digo a mis hijos " no por ser "viejo" significa que no sea bueno".
    Esta generación actual tiene muchos deseos, al igual que la nuestra, de romper y marcar diferencias con la anterior. Y visto lo que hemos logrado no me extraña. Y eso produce un cierto desprecio hacia la herencia recibida. A veces, solo el tiempo pone las cosas en su sitio. E igual tiene que pasar otra generación o más para que se reconozca lo que está bien hecho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo que tienes razón. Sin duda se trata de una actitud general que no esta restringida al ámbito artístico. Es una tendencia, un patrón de comportamiento. Por eso es tan difícil (imposible, diría yo) de cambiar. Yo también creo que el tiempo pondrá las cosas en su sitio. Me he dado cuenta que he dicho esta frase muchas veces últimamente!

      Elimina