dilluns, 30 de desembre de 2013

Un bon canvi (en record d'Albert Ràfols Casamada)

    

      Fins i tot havia arribar a oblidar que tenia aquell dibuix amagat a l’armari. Me l’havia regalat un artista que havia deixat de caure’m bé per motius de pes (1). La seva exposició recent me’l va fer recordar, i vaig pensar que el millor seria fer un canvi. Si com a mínim hagués estat bé, encara que l’artista fos una persona non grata, no ho hauria fet, però era una obra ben fluixa. Ja feia mesos que m’havia fixat en un paperet d’en Ràfols Casamada, i com que totes dues obres tenien el mateix valor, doncs em vaig decidir a fer el canvi.

     És un petit dibuix de l’any 1992, que manté tant la frescor, com els trets més característics de les èpoques bones. Posteriorment, sobretot en la dècada dels 2000, la seva obra tindria fases més dubtoses, com els hi passa a la majoria d’artistes quan es fan grans. En aquests esbós s’hi veu el plantejament de l’espai amb uns traços a llapis decidits, potser una reminiscència dels seus estudis d’arquitectura.  Tot i el seu format mínim, respira equilibri i claredat. Quan, en alguna entrevista, se li havia preguntat per aquesta serenor que transmet la seva obra, ell ho atribuïa a la seva manera inconscient de donar continuïtat a l’esperit noucentista. A més a més, hi ha un lleuger apunt de vibració cromàtica, cosa que també va caracteritzar les seves obres de gran format; així com una estructuració mínima de la superfície i  una sensació de lluminositat. És una petita obra que parla en veu baixa, tal i com ell mateix feia. Sens dubte, vaig fer un gran canvi.

     Mirant aquest dibuix, em dol la situació de marginació  que esta travessant l’obra de Ràfols Casamada. Poca gent s’hi interessa, i sovint surten a subhasta obres força bones a preus exageradament baixos. Costa d’entendre, sincerament. En Ràfols Casamada va ser un abstracte indiscutible del nostre panorama artístic. Un artista que forma part de la nostra història de l’art recent, un referent per a molts pintors i poetes, ja que no cal oblidar la seva extensa obra poètica; una prolongació del seu discurs artístic. És curiós el fenòmen que he observat els darrers anys: quan un artista mor, la gent oblida la seva obra, sempre que no hi hagi algú que s’ocupi de moure-la de forma incansable i encertada.  El públic en general oblida, i el mercat margina. Em sembla una reacció tremendament injusta, que il.lustra la precarietat de les nostres bases culturals. Aquest fet, podria ser també un retret als nostres gestors culturals, que no han sabut ensenyar a valorar correctament tots els nostres artistes,  i que s’han compromès potser massa exclusivament, amb determinades tendències, deixant de banda (o sigui marginant) totes les altres.


     És curiós que, després de tants anys, no tinc una anècdota especialment intensa lligada a la memòria d’en Ràfols Casamada.  Recordo en canvi, moltes converses, amb ell i els seus amics, fidels a totes les seves exposicions, la seva actitud amable i atenta, les seves observacions sempre mesurades, i sobretot l’ ampli somriure  amb el que se’m adreçava sempre, i amb el que ens mostrava la seva aprovació per la nostra feina.  El meu petit dibuix és com una síntesi de tot això. El miro i recordo l’artista d’una forma viva i intensa, sento la seva presència. El podria descriure, utilitzant les seves pròpies paraules: el quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps parat. És l’instant de després i l’instant d’abans del diàleg. 

dimarts, 24 de desembre de 2013

Joan Hernández Pijuan i la fira de Colònia de 1988

    



      Miro aquest esbós de Joan Hernández Pijuan del 1988 i, inevitablement,  em ve a la memòria la fira de Colònia d’aquell mateix any. No feia gaire temps que treballava a la galeria, i la idea d’anar a aquella fira, em feia moltíssima il.lusió. Havia estat estudiant a Alemanya l’any 1985, i la idea de tornar-hi m’engrescava. La fira era al mes de novembre, i per aquelles dates, les ciutats alemanyes ja estan guarnides per al Nadal, i l’ambient que s’hi respira, transporta, amb una mica d’imaginació, a un conte del segle XIX.

     L’obra de Joan Hernández Pijuán d’aquella època, ja havia experimentat un tomb definitiu cap a una fase de simplificació total de la superfície pictòrica que provenia d’un plantejament de recerca d’allò essencial de la relació entre l'espai i els elements del paisatge. Així doncs, en la seva obra, l’espai havia deixat de ser un simple fons, per esdevenir el protagonista del quadre. La seva pràctica de la pintura era el reflex del seu procés d’aprenentatge, la seva forma d’aproximar-se al coneixement.  Un coneixement, una visió del món, a la que hi accedia a través de l’ús que en feia dels diversos materials (olis, aquarel.les, gouaches, acrílics, esmalts, i tintes)  i dels suports (lli, papers mil.limetrats, papers fets a mà, etc). La seva poètica, doncs, girava entorn de la pintura pura i es mantenia a distancia d’altres consideracions que li eren alienes: En Joan Hernández Pijuan veia el món amb ulls de pintor.

     Recordo algunes de les obres que vam portar a aquella fira de Colònia. La casa verda, per exemple, que haviem reproduït en un targetó promocional de la fira; una superfície de color verd brillant intens, amb una linia al voltant del quadre i la silueta d’una casa, esgrafiades, deixant veure el fons pintat de negre. La vam penjar ben visible, a l’entrada del stand i la vam vendre a la galeria Renos Xippas, que en aquell moment estava a Paris (posteriorment es traslladaria a Ginebra). També recordo un gouache que vam vendre a un col.leccionista holandès, un senyor molt gran que es deia De Groot: Casa i arbres, amb una casa i dos arbres pintats en negre sobre un fons ocre. De fet, en aquella fira ho vam vendre tot. A Barcelona, els col.leccionistes encara es resistien a acceptar sense reserves l’obra de Joan Hernández Pijuán. Tot i comptar amb un bon nombre de seguidors fidels, es podria dir que encara eren una minoria. En aquella fira, però, el seu discurs auster i depurat, va penetrar a l’ànima de tots aquells que es van acostar a la seva obra, i s’hi van lliurar amb entusiasme. El darrer dia de la fira, les parets del stand van quedar buides. Les poques obres que van tornar a Barcelona, van tornar venudes.


     Aquella fira va significar un punt d’inflexió en la seva carrera. El reconeixement internacional ja s’havia començat a gestar,  i tot plegat va contribuir a que la seva aportació al panorama artístic del nostre país, es considerés, a partir d’aquell moment, com a valuosa i indiscutible. Afortunadament, conservo molt bons records d’experiències viscudes tant amb l’artista, com amb la seva obra, però potser cap és tant brillant i poderós com el d’aquells dies compartits a Colònia.  Com a testimoni d’això, vaig comprar l’esbós que il.lustra aquest text, i que va ser exposat a Barcelona durant els mesos de gener-febrer de 1989.

dimecres, 18 de desembre de 2013

El regal de Nadal (dels déus)

     



     No sé què deuria pensar en Jaume Ayats, el director del Museu de la Música de Barcelona, quan en acabar el concert de gamelan, una senyora del públic que no coneixia, se li va adreçar entusiasmada, a donar-li les gràcies per la seva decisió de comprar un gamelan gong kebyar (1) per al museu, per recolzar la creació d'un grup de gamelan, però sobretot,  per comptar amb una persona tant extraordinària com en Jordi Casadevall (2) per encarregar-se de seguir tots els detalls del procés.  En qualsevol cas, es va posar ben content de que una desconeguda li comuniqués,  tant expressivament, una satisfacció total per la seva iniciativa. Aquella manifestació espontània era una mostra clara de que la presentació del gamelan gong kebyar del Museu de la Música, havia estat tot un èxit.  La senyora desconeguda, era jo.

     Quan els 24 intèrprets es van asseure al davant dels seus respectius metal.lòfons, tot esperant la senyal d’en Jordi per començar a tocar, la  memòria em va retrocedir uns quants anys, a la primavera de 2006, quan  vaig ajudar a en Jordi amb la traducció de l’alemany d’uns llibres sobre gamelan que en David Padrós (3) li havia deixat. Jo em limitava a llegir textualment el que deia en aquells llibres, pràcticament sense entendre res de res, mentre en Jordi prenia notes. Eren llibres molt tècnics, sobre l’harmonia i l’estructura de la música indonèsia. En Jordi em venia a veure, i jo, a estones, li anava traduint aquella informació valuosa. Amb el temps, n’havia après tant, que ara, ell era l’encarregat de dirigir el grup de gamelan. La primera peça que van interpretar, un tema tradicional balinès, va sonar fantàstica. En Jordi tocava un petit gong horitzontal (kempli) que marcava el temps, i que servia de guia a la resta d’instrumentistes. La veritat és que em vaig emocionar, en veure en Jordi convertit en director del conjunt Gamelan Penempaan Guntur, que era com s’havia batejat el grup i que vol dir alguna cosa així com “forja de trons”. Estava feliç i completament realitzat. L’esplèndida conferència que va fer després, sobre el gamelan i la cultura balinesa, va ser una evidencia del llarg camí que havia recorregut, des d’aquelles tardes que vam passar a la galeria, jo traduint, i ell prenent notes. Des d’un bon començament, en Jordi m’havia contagiat el seu entusiasme per aquella música. Jo crec que el dia del concert, va contagiar a tot l’afortunat públic assistent.

     El gamelan, la música de l’illa dels déus (així és com es coneix Bali), és l’expressió d’una cultura fortament espiritual, i esta lligada a rituals i cerimònies religioses. El seu so és potent, hipnòtic; les melodies, senzilles i repetitives, et condueixen a deixar la ment en blanc. Escoltar-la és un exercici de meditació; al cap d’una estona, un acaba trobant-se a sí mateix.  Això és el que em va passar a mi. Enmig d’una etapa revoltada, en la que molt probablement s’imposaran canvis importants, em feia falta trobar un lloc per refermar-me, i veure les coses amb perspectiva. I allà hi havia en Jordi, marcant el temps amb en seu gong, demostrant-me que només hi ha una veu a seguir: la d’un mateix, la que ell va seguir, deixant les consideracions pràctiques de banda, per fer allò que més li agradava: aprofundir en la música del gamelan.  Aquell havia estat doncs, el millor regal de Nadal que podia tenir, per inesperat i sorprenent. Mai hauria pensat que aquell concert em donaria tantes coses. Es clar, ben mirat, era un regal dels déus.

Notes:
(1).- Gamelan gong kebyar. I Wayan Sukarta. Blahbatuth (Bali, Indonèsia), 1996. Consta de més de 40 peces que inclouen gongs, metal.lòfons de làmines, tambors de diferents mides i una petita secció formada per diversos jocs de platets, un violí rebab i quatre flautes suling.


    

    



dilluns, 9 de desembre de 2013

El xofer

     



     Deuria ser cap a la primavera de 1998, acabàvem de fer una exposició de Manel Lledós i les obres encara estaven escampades per la sala gran. Vaig rebre una trucada del xofer de l’Hotel Arts. Havia d’acompanyar unes senyores que volien veure “pintura moderna”, tal com ell va dir, i havia pensat en portar-me-les No feia gaires anys que s’havia inaugurat l’hotel, i encara manteníem algun contacte amb l’equip de relacions públiques. Poc després de la inauguració, ens van comprar unes quantes obres per acabar de decorar-lo. La peça més important va ser una tela molt gran d’en Ràfols Casamada que havien penjat al darrera del taulell de la recepció. Era una obra bona, i alguna vegada, algun client de l’hotel amb sensibilitat i interès per l’art, els havia demanat on es podien veure més obres d’aquell artista. Un dia, aquell mateix xofer ens va portar un client de Chicago que viatjava acompanyat de la seva amant suïssa, que ell presentava com a la seva assistent. De fet, havia estat ella, la que s’havia enamorat del quadre de la recepció de l’hotel. Van venir a la galeria, i sense pensar-s’ho gaire, en van comprar cinc: o sigui tots els que els hi van agradar. El més bonic de tots, un del color “blau mediterrani” més característic de l’artista, el vam enviar a l’adreça de la secretaria, a Suïssa.
    
     Amb aquell xofer, vam establir una relació cordial. Si algun client mostrava interès per l’art, ell sabia que a la galeria teníem una varietat considerable d’artistes catalans de primera fila, que parlàvem be l’anglès i que els seus clients passarien una estona instructiva i entretinguda. Mai ens va demanar cap comissió, tot i que, de tota la gent que ens va portar (una tarda va aparèixer amb l’actor Matt Dillon i una novia ben sofisticada), l’únic que va comprar va ser aquell client de Chicago. Les visitants que ens va dur aquella tarda de primavera de 1998, però, ens van fer aparèixer a les revistes del cor i a la pàgines salmó de La Vanguardia. Recordo la foto que es va publicar a “Lecturas”, amb un titular que deia més o menys: “Las Spice Girls visitan una galeria de arte en Barcelona”. Doncs sí, aquella tarda, ens van visitar dues de les components d’aquell grup de música pop que es va fer tant famós als anys 90: la Mel C i la posh Vicky, que més tard seria la glamourosa Victoria Beckam. Al carrer, al davant de la galeria, es va congregar una petita multitud de paparazzis. Com ho sabien, que havien de venir a la galeria?. Tot just m’havia telefonat el xofer, i ja les esperaven?. Vaig pensar que allò era una mena d’acte publicitari, o una idea de l’assessor d’imatge per donar-les una pinzellada chic i a la vegada intel.lectual. Visitaven galeries d’art contemporani, ergo tenien alguna cosa al cap. La premsa va escriure que ens havien comprat una pintura de Manel Lledós; però la veritat va ser que es van fer fotografies al davant del quadre i prou. És cert que van demanar per veure quadres, però la seva actitud, mentre jo els explicava l’obra de cada artista, no va ser la d’unes col.leccionistes, ni tant sols la d’unes aficionades. El seu posat era més proper al d’unes estudiants, per a les que tot és nou, que el d’unes compradores potencials.

      Tal com van venir, van marxar. Després de donar les gràcies, van sortir, van passar pel mig dels fotògrafs, van tornar a pujar al cotxe i van marxar carrer avall. En qüestió de segons, tot va tornar a quedar tranquil. Durant una estona de poc més d’una hora, la galeria s’havia convertit en un must, en un it place, en un lloc que freqüentaven les celebrities. El glamour del star system s’havia colat a  la galeria, i tot gràcies a aquell xofer... Les coses, de vegades, no són el que semblen.

divendres, 29 de novembre de 2013

Sobre la necessitat de l'art i l'alienació

    


                                                                                     (O la història es repeteix)


      Recentment, la premsa escrita ha dedicat un bon nombre de pàgines a analitzar a fons la situació del mercat de l’art. Han aparegut informes, publicats per cases de subastes, i fins i tot un bon nombre de tesis realitzades per crítics i/o historiadors. Em venen a la memòria dos d’aquests informes: els publicats per Artprice, i per la Fundación Arte y Mecenazgo. Tots dos posen ben de manifest la precaria situació del mercat en alguns països afectats per la crisi, i la bona salud del “mercat internacional”. D’acord que hi ha alguns artistes històrics que són valors segurs per als inversors, però com és que es venen artistes que sorgeixen del no res i que conreen un art de dubtosa sinceritat?

     Per casualitat, com solen passar moltes de les coses bones de la vida, vaig descobrir que, feia poc que s’havia reeditat un llibre que jo havia llegit fa més de trenta anys: La necessitat de l’art, d’Ernst Fischer. Em va semblar que era un bon moment per rellegir-lo, i la veritat és que, tot i ser un llibre editat l’any 1967 (ben curiós, just un any abans del maig francès), donava respostes a moltes de les qüestions que em preocupen i que vaig desgranant en aquest blog.

     A la pregunta que he formulat al començament, Ernst Fischer em respondria  fent una reflexió sobre els efectes del capitalisme en el món burgès. La societat pre-capitalista, tendia a l’extravagància, a la despesa despreocupada i al foment de les arts amb un fort component hedonista i filantròpic. La societat capitalista, en canvi, tendeix a l’acumulació constant. L’art no és una altra cosa que una mercaderia que el món capitalista fagocita per alimentar-se, sota estímuls artificials com el fet de col.leccionar (acumular) o d’invertir (especular). El sistema capitalista, és una mena de malaltia que evoluciona amb brots (crisis), per superar-les i continuar vigorosament transformat. Al llarg de la història, el sistema s’ha apropiat d’estils artístics i els ha anat identificant amb el poder, convertint-los en l’art acadèmic dels diversos moments. Els éssers humans amb esperit crític i que fan bon ús de la seva capacitat de raonar i de sentir, s’han acabat sentint alienats i han reaccionat en contra. Quan l’art s’ha allunyat de la seva funció màgica primigènia i de la seva posterior transformació en mitjà per aclarir les relacions socials i il.lustrar els homes en societats opaques per tal d’ajudar-los a transformar el seu món, ha deixat de ser art, per passar a ser producte (subproducte?). Històricament, totes les reaccions contra aquest academicisme de l’art oficial han estat basades en la imaginació i el sentiment. L’alternança de clàssic i romàntic que fa servir Giulio Carlo Argan per explicar l’evolució de la història de l’art, podia ser també l’alternança entre art acadèmic i art “revolucionari”. I l’art revolucionari, tal i com l’entenem aquí, sempre ha reivindicat, curiosament, la imaginació. No era “la imaginació al poder” l’eslògan del maig de 68?. (1)

     L’art conceptual, a hores d’ara, ja no és un art revolucionari. El sistema (i el deixar-se portar) l’han convertit en un producte que representa l’art oficial del moment. Es demanen fortunes per moltes de les obres, i ocupa, any rera any, espais expositius com el Macba i el Reina Sofía. Predomina abastament en galeries, fires, biennals i altres certàmens. L’art conceptual, o postconceptual, és doncs, l’academicisme del nostre temps.  Podríem tornar a utilitzar les paraules de Karl Kraus quan deia que ja no hi ha esdeveniments, si no un joc automàtic de clixés; o les de Baudelaire, que deia que la imaginació, d’acord amb lleis únicament procedents de l’ànima, és capaç de reunir les parts trencades i construir amb elles un nou món. Quedem-nos amb això últim.
  
     Estic plenament d’acord amb l’Ernst Fischer, quan conclou que no es pot parlar de mercat, per parlar d’art; i que, de fet, són dues coses antagòniques. El sistema esta exercint, una vegada més, la seva capacitat d'alienació. Per tirar endavant, només ens caldrà trobar persones que siguin valentes i prou imaginatives.

Notes:

dissabte, 23 de novembre de 2013

Josep Guinovart, com un estel

    



      La primera cosa que veig quan entro a casa, és aquesta obra d’en Guinovart. Me la vaig quedar ja fa molts anys, després d’haver-la vist en una exposició a la Tecla Sala, el mes de gener de 1991.  Es titula Com estels, i no sé si és el títol, o la disposició volàtil dels diferents elements que hi ha en el quadre, que sembla que siguin gronxats pel vent, que em fa pensar en alguna obra de Joan Miró, a qui, val la pena dir-ho de passada, en Guinovart admirava profundament. Les protagonistes del meu quadre són les llavors de blat, que surten de la terra i pugen cap al cel, per convertir-se en els estels del títol. És una obra que parla de la vida, d’una manera festiva, com si volgués descriure un dia de sol a l’estiu. En Guinovart sempre va ser un artista molt arrelat a la terra, i la transportava, literalment, a les seves obres.

     La última vegada que la galeria va estar pleníssima de gent, va ser el durant la inauguració de l’exposició que vam organitzar pel 80è aniversari d’en Guinovart, el mes de març de 2007. Com en els millors temps, no es podia ni passar. Podies tardar molta estona a anar de l’entrada a la sala del fons. S’hi va congregar tothom: col.leccionistes, crítics, artistes, familiars i amics. Fins i tot el carrer estava ple de gent. Tothom volia veure les seves obres més recents, i descobrir de quina manera ens volia sorprendre aquell cop. Perquè en Guinovart, ens sorprenia a tots sempre. En aquella ocasió, nosaltres també li havíem preparat una sorpresa. De fet, havia estat una idea de la seva filla Maria. Com que ell era un entusiasta de la música de jazz, i en especial de la música escrita per a trompeta, vam pensar en improvisar un concert de jazz durant la inauguració. Els del Taller de Músics ens van posar en contacte amb un trompetista que tocava en la seva Big Band, i que va estar encantat en col.laborar en aquell “concert-sorpresa”.  Li vam demanar que es passegés entre la gent i que, quan nosaltres li aviséssim, comencés a tocar qualsevol cosa de Louis Armstrong.  Va ser una idea fantàstica, que tots els que vam estar presents aquell dia, recordarem sempre. I que aquell, va ser l’últim dia que van coincidir en Guinovart, en Ràfols Casamada i la Maria Girona. Van estar asseguts plegats, enmig de la festa, xerrant ben animadament tota l’estona.

     Pocs mesos després, a finals de Setembre, vam tornar a tenir una exposició de dibuixos d’en Guinovart Els Amics del Liceu li havien encarregat les il.lustracions del llibre de la temporada d’òpera 2007-2008, i el vam presentar a la galeria.  Havia de ser una exposició petita, per presentar només els dibuixos, i havia d’ocupar només dues sales. Però això era demanar-li un impossible a en Guinovart. Ell ho havia d’omplir tot. A la sala gran, va muntar una mena d’escenari, emmarcat per un teló de vellut vermell, en el que es projectaven fragments de diverses d’òperes, i a més, a banda i banda, hi va instal.lar dues grans peces alegòriques al món del teatre.  Una vegada més, la galeria es va omplir de gent, i no només el dia de la inauguració. En Guinovart era un artista molt estimat i que despertava un gran interès a tothom. Recordo que a més de dibuixos, vaig vendre molts llibres. La majoria, el volien dedicat.  Per no fer-lo venir expressament a dedicar llibres cada dos per tres, ho vam deixar tot pel final. En Guinovart va morir d’un infart a primers de desembre. Tots els llibres es van quedar sense dedicatòria.

      En mirar el meu quadre, però, rebo un missatge que no té res a veure amb la nostàlgia. El seu vitalisme, m’empeny cap endavant i m’aparta del desànim. La vida, per sí sola, és tremendament engrescadora.


dimecres, 20 de novembre de 2013

Ourmeets, una amenaça als blogs

   

     Una vegada més, he de fer un parèntesi per avisar als bloguers: darrerament, els blogs són amenaçats per una nova font de trànsit anomenada ourmeets. No intenteu clickar al damunt. Les vostres estadístiques es disparen no perquè tingueu nous visitants, si no perquè esteu sent víctimes d'atacs de robots. Si no feu res, no us passarà res. El perill existeix només si clickeu al damunt de la font de trànsit o pàgina web. Busquen adreces de correu per enviar spam (en el millor dels casos). De vegades us poden enviar toians per xuclar números de compte bancaris (si feu operacions amb targeta de crèdit a través de l'ordinador). Funcionen fins que Google els detecta i posa filtres, però al cap d'un temps, en surten de nous. El millor consell: ignorar-los. Per més informació :

http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/09/vampirestat-els-vampirs-tambe-han.html

     Fí del parèntesi. Aquest és un blog de reflexions personals sobre art i artistes contemporanis, per si algú vol saber a quina mena de blog ha anat a parar.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Alfons Borrell i la condició humana

    



     Per a mi, l’obra de l’Alfons Borrell esta indissolublement lligada a casa meva. Potser perquè he conviscut amb ella durant molts anys; des dels anys 70, a casa dels meus pares ja hi havia obres de l’Alfons Borrell. Sempre m’ha agradat la senzillesa amb la que, quan alguna vegada ha hagut d’explicar l’abstracció radical i absoluta de la seva obra, ell ha dit que, en el fons, el que pinta són paisatges. El que fa, però, és interioritzar allò que veu i convertir-ho en sentiment. I els sentiments, a més de rars –avui dia- , són més aviat abstractes.  Així doncs, i malgrat l’aparent simplicitat de la seva pintura, l’Alfons Borrell fa una cosa molt complicada i la fa molt bé. Les obres de l’Alfons Borrell transmeten exactament allò que ell vol transmetre, i d’això n’he estat testimoni en totes les exposicions que li hem organitzat.  Era freqüent trobar persones contemplant els quadres durant una llarga estona. Més d’una vegada havia establert conversa amb algun d’aquests espectadors, i em comentaven que era com si aquelles obres despertessin quelcom de dintre seu, com si els parlessin d’alguna cosa que els era familiar.  De fet, l’obra de l’Alfons Borrell, els estava parlant del món i de la vida des de la seva condició humana.

     El tema de la condició humana te una llarga tradició en la filosofia. Parteix del concepte “estar en el món” vivint i actuant, en contraposició al naturalisme que defensa que la natura (concebuda com a món) és eterna i intransformable. Montaigne va ser un dels primers en ocupar-se de la condició humana en els seu assaigs. El seu punt de vista argumentava que no hi podia haver una representació universal de la condició humana, si no que cada ésser humà tenia la seva concreta. L’existencialisme va incloure el concepte de que hi ha una sèrie de “límits” inevitables que condicionen o determinen la situació dels homes. Són les coses que l’ésser humà no pot canviar, com la mort. En el pensament de Sartre, Jaspers i Malraux, aquests límits, esdevenen subjectius, des del moment que són viscuts de diferents maneres, segons les persones. La condició humana radica en la relació que estableixen els homes i les dones amb aquests límits, i que no és una altra cosa que un diàleg entre allò que sembla possible i el que no ho és. La vida no és una altra cosa que la lluita entre aquests límits. És potser per això que molts ens identifiquem tant amb l’obra de l’Alfons Borrell?


     He començat dient que jo associo l’obra de l’Alfons Borrell amb casa meva. De fet, la primera obra que vaig comprar a la meva vida, va ser una tela molt gran de l’Alfons Borrell. Vaig trigar cinc anys a tenir una paret adient per penjar-la, i ara ja en fa més de vint que la contemplo cada dia.  És l’obra que il.lustra aquest escrit, i segons el meu parer, és una obra magnífica. No em canso mai de mirar-la, i sempre em transmet coses noves, com si s’anés transformant de manera camaleònica, adaptant-se a cada moment, a cada dificultat, a cada situació, sigui plaent o compromesa. Una vegada, una visitant de la galeria em va dir que s’havia quedat encantada al davant d’una de les obres de l’Alfons Borrell que tenia exposades en aquell moment. Com si hagués estat al davant d’una llar de foc, va dir-me. La pintura de l’Alfons Borrell té aquest poder hipnòtic. Potser perquè en el fons – com també va fer André Malraux a La Condition Humaine- expressa la preocupació per la soledat  al davant del destí i pren partit en defensar la dignitat en front de l’adversitat. Tot això la converteix en transcendent, i atraparà sempre a tots aquells que la contemplin.

dimecres, 6 de novembre de 2013

L'alternativa de la imaginació

    



      Si bé Apollinaire va ser el primer que va emprar el concepte de surrealisme, en un text que va escriure el 1917, no va ser fins el 1924 que André Breton va escriure el Manifest Surrealista. Concebut originàriament com a moviment poètic, aviat es va fer extensiu tant a la pintura com a l’escultura. Des d’aleshores i durant la dècada de 1930, el surrealisme va experimentar el seu apogeu. El 1938 es va inaugurar a Paris l’Exposició Internacional del Surrealisme, en la que hi van participar Marcel Duchamp, Jean Arp, Salvador Dalí, Max Ernst, André Masson, Man Ray, Oscar Domínguez i Meret Oppenheim. Així doncs, durant la severa depressió econòmica que va seguir al crack borsari de 1929, el moviment artístic que va penetrar amb més intensitat en la cultura d’aquell moment, va ser precisament, el surrealista.

     Al llarg de les planes d’aquest blog, ja he anat desgranant prou, el sentiment de devastació cultural i econòmica que estem patint. Hi ha qui ho compara amb la situació que es va viure als anys 30. La crisi ha esborrat del mapa els compradors d’art, l’alta cotització dels artistes internacionals ha fet que molta de la gent que abans freqüentava les galeries, ens hagin girat l’esquena, tot pensant que “ja us ho fareu”. D'altra banda, les propostes conceptuals que presenten les galeries que volen estar “a la última”, han acabat provocant cansament en les persones més avesades a veure art contemporani, i no han aconseguit atrapar gent nova, a la que aquesta tendència els provoca desconcert i estranyesa.

     Reflexionant sobre tot això, penso que no deixa de ser curiós que, els artistes que m’han interessat més darrerament, podrien ser qualificats com a surrealistes.  En Mario Soria (1), per exemple. Fa un parell de dies, em va enviar per correu electrònic uns dibuixos deliciosos que havia presentat com a projecte per al disseny de les etiquetes d’un vi blanc: una ballarina de circ fent equilibris amb uns grans de raïm enmig d’una atmosfera onírica. Va ser en Mario que, ja fa mesos, em va recomanar que em mirés amb atenció l’obra de Robert Parkeharrison. En fer-ho, em vaig adonar que també es podria considerar surrealista. Fa poques setmanes, durant una conversa que vaig mantenir amb en Jordi Alcaraz (2), vam estar parlant de Quint Buchholz i de Jimmy Liao. Tots dos tenen, sense dubtes, arrels surrealistes. I que podriem dir de l’obra del mateix Jordi Alcaraz?. Em ve a la memòria una peça molt misteriosa en la que estava treballant l’estiu passat: una vitrina, aparentment buida, sobre una base en la que hi havien les marques d’uns peus. En Jordi intentava "donar cos" al rastre d’una presència, o dit d'una altra manera, transmetre la idea de que la presència, del tot espiritual, encara era allà, com demostrava un lleuger abombament de la vitrina, com si un alè o una energia l’hagués deformat.


     L’altre dia, en Jorge R. Pombo em va enviar un correu electrònic, amb un link a la pàgina web d’un artista. Estava convençut que m’agradaria. L’artista es diu Oriol Jolonch, i havia contactat amb ell a través d’un amic. En Jorge no es va equivocar, la veritat es que em va entusiasmar.  No podia ser d’una altra manera: en la seva pàgina web hi figura una frase del filòsof francès Jules de Gaultier, que em sembla paradigmàtica: “en la lluita contra la realitat, l’home només te una arma: la imaginació”.  Ara per ara, a mi, és l’arma que em ve més de gust de fer servir. 

Notes: 

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Maneres tontes de sobreviure (1)

        


     En una entrevista, se li preguntava a la dissenyadora de moda Isabel Marant, sobre la seva al·lèrgia als esdeveniments socials del món de la moda. El periodista la descrivia com una persona discreta i modesta, en contrast amb una indústria plagada d’egos desbordants. Ella responia dient que no tindria sentit que fos pretensiosa o egocèntrica: “els dissenyadors només fem roba. No hem revolucionat el planeta i no salvarem el món. Mai he entès que hi hagi tanta gent odiosa i pedant en aquest sector”. Aquesta afirmació em va fer pensar. No feia gaire temps, algú del meu entorn m’havia dit una cosa semblant sobre el món de l’art. Probablement, jo em deuria queixar de la prepotència absurda (odiosa i pedant) d’algun galerista que deuria defensar alguna estratègia basant-se en dubtosos criteris de prestigis imaginaris. Aquesta persona propera, que sense estar a dins del món de l’art, el coneix prou bé, em va dir alguna cosa de l’estil: “si l’art desaparegués, el món continuaria”. Potser no cal ser tant radical, però el cert és que l’art no ocupa un lloc tant transcendental com per a que al seu voltant s’hagi bastit un sistema artificial poblat de persones amb una escala de valors tant equivocada, o si més no tant allunyada de qualsevol relació amb els criteris de qualitat estètica o cultural. Llegint, doncs, l’entrevista a la dissenyadora francesa, em vaig identificar amb la seva estranyesa al davant de tanta odiosa pedanteria. No hauria de ser així, i no obstant, ho és.
     
     La setmana passada, vaig estar llegint un informe que havia elaborat el portal internacional de subastes Artprice, sobre la bona salut del mercat internacional de l’art. Jo acabava d’escriure sobre la “pobresa” de la majoria de subastes que es celebren a casa nostra i ja deixava clar de bon començament que el que passa aquí és totalment perifèric (2). L’informe d’Artprice explicava, amb una gran quantitat d’exemples, que el mercat de l’art no entén de crisi, sobretot el mercat de gamma alta. Em refereixo als artistes que estan representats per galeries estrangeres molt potents. La cotització de la seva obra, es referma i s’incrementa. Els resultats de les subastes no deixa lloc a cap dubte, però sí a una sèrie d’interrogants. Al final de l’informe, hi havia una relació dels 500 artistes més cotitzats del moment, dels quals un 70 % eren xinesos. La majoria, tant a mi, com a altres companys del sector, ens era totalment desconeguda. La sospita de què tot plegat sigui un bon muntatge comercial, podria fins i tot tenir sentit. Tots els implicats en treuen benefici (artistes, galeristes, clients i cases de subastes). Per desgracia, si mirem cap a casa, descobrim que els que haurien pogut fer coses, s’han deixat enlluernar per l’opulència d’aquest sistema. Han volgut imitar les “grans” galeries, han seguit els dictats dels crítics i comissaris, han volgut anar a les fires importants i ballar el so que toca. Per això han sucumbit defensant artistes infames, perquè “són el darrer”, convertint-se en els mateixos odiosos pedants que critica la Isabel Marant. Pobres!, de fet només volen sobreviure en un món que, si no ets com ells, et rebutja. I potser alguns, fins i tot s’ho han cregut.
    
     Per sobreviure, jo hauria de fer justament el contrari: desmarcar-me.


Notes: (1).- El títol és una trasformació del títol de l'anunci: http://www.youtube.com/watch?v=aJfWZTqmGKg En aquest context pot servir de metàfora.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

La memòria de les coses

     


                                                                               Aquest text el dedico a la Judit Subirachs

    
      Moltes persones no donen valor a les coses que els envolten. Vull dir que no se’n adonen del pes específic que tenen a la seva vida els objectes, els quadres o el paisatge que hi ha a l’altra banda de la finestra. En canvi, hi ha persones per a les que aquestes coses són transcendentals. Jo sóc d'aquestes. Em ve al cap una làmina de Filippo Lippi, amb la imatge d’un àngel, que estava penjada al capçal del meu llit quan jo era petita. On deuria anar a parar quan vam canviar de casa? Per sort, conservo el piano de joguina, gràcies a que la meva tia el va guardar durant molts anys. La majoria de les tecles encara sonen. Aquest piano forma part dels meus records, i per tant de la meva vida. Com tantes altres coses i objectes d’art, que tenen un significat per a mi.

     Aquesta forma de ser és la que va portar a Edmund de Waal (1) a escriure un llibre meravellós: La llebre amb els ulls d’ambre, una herència oculta. Me’l va regalar una bona amiga i li estic immensament agraïda. Feia molt de temps que no havia llegit un llibre que m’arribés tant. Es podria ben dir que, mentre em va durar la lectura, vaig desaparèixer. Vaig rellegir capítols sencers, i vaig passar moltes estones buscant imatges i informació complementària a internet. El llibre m’havia afectat a nivell emocional. Edmund de Waal és un ceramista anglès que, un dia va heretar una col.lecció de netsukes (2) que havia pertangut a la seva família. Quan va tenir els netsukes entre els seus dits ( De Waal reivindica sovint el tacte com a sentit fonamental per a la comunicació), va percebre que tenien coses molt importants per a explicar-li, i va decidir ajudar-los. Dedicant- hi molt de temps i esforç, va anar reconstruint la seva història, des de que van aparèixer a la seva família (varen ser adquirits cap al 1870) fins el moment present. Cent quaranta anys en els que els netsukes varen ser testimonis de l’ascens, caiguda i diàspora de la família Ephrussi. Una família jueva adinerada que va viure tots –absolutament tots- els esdeveniments  històrics i culturals de finals del segle XIX i del segle XX.

     No em vaig separar del llibre en tota la setmana. Com podia ser que mai, ni durant els estudis a la universitat, ni després, hagués sentit a parlar de Charles Ephrussi (3), un dels col.leccionistes d’art impressionista més importants? Era amic de Manet i de Renoir, i havia inspirat el personatge de Swann a Marcel Proust!. Perquè mai s’explica la vida real de l’art?. Tots aquests anys m’han servit per situar-me en aquesta perspectiva, i és per això que aquest llibre m’ha arribat tant: perquè parla l’art des del punt de vista que jo el percebo ara. Escriu sobre coses reals, sobre les que es passa de puntetes quan s’escriu sobre art. Com a creador de formes, De Waal sap que les obres d’art adquireixen una vida pròpia quan surten de l’estudi. Sap que parlaran d’ell, i amb el temps, també de qui les posseeixi, a qui acompanyaran sempre i faran més rica la seva vida. Sempre he intentat transmetre aquesta idea als meus clients i amics. Sense dubtes, jo pertanyo també al grup de persones que s’estimen els objectes i es deixa dur per la seva energia i que creu que ens ajuden a ser més nosaltres mateixos. Moltes d’aquestes coses ens sobreviuran i seran part de la nostra història. Des de la frivolitat, algú pot qualificar-me de fetitxista; però jo, com Edmund de Waal, prefereixo creure en la vida secreta de les coses i en la seva memòria.

           (2): http://es.wikipedia.org/wiki/Netsuke

     

dimecres, 16 d’octubre de 2013

El valor de les obres

     



     Des de fa alguns anys hem de lluitar contra el que passa a les cases de subasta. En molts dels llibres que estudien el mercat de l’art, sobretot si s’han escrit a Anglaterra, Alemanya o als Estats Units, sovint s’analitza el que succeeix al voltant de les subastes d’art, i s’arriba de forma unànime a la conclusió, de que les subastes són el lloc en el que es determina el valor real d’una obra d’art. La cotització dels artistes internacionals no es posa a prova a les galeries d’art, si no a les sales de subasta. A Nova York, moltes obres arriben fins a xifres rècord, sense que ni els moments de crisi econòmica ni política, siguin del tot determinants. Si ho són, ho és només de forma conjuntural. Aquí ens passa exactament al contrari. Les subastes són la referència de valoracions rècord, però a la baixa.

     Durant la crisi del 93 ja vam haver d’aprendre a donar la volta a l’argument que feien servir molts dels compradors d’aquell moment. Constantment sortien obres d’artistes catalans reconeguts a subasta a un preu molt més baix del que hi havia a les galeries. L’argument de que a les subastes no es podia triar, era força convincent en aquells moments, en que la majoria d’artistes eren vius i exposaven amb regularitat a les galeries. En aquella època, malgrat la crisi, encara hi havia força interès. Les coses eren molt diferents.

     Ahir a la tarda, vaig haver de patir per enèsima vegada, els arguments que un antic client (ara només visitant), em va donar per fer-me entendre que el mercat esta completament ensorrat. Portava el catàleg d’una sala de subastes de Barcelona, i es va dedicar a anar-me cantant noms d’artistes i els seus preus de sortida corresponents. La majoria eren completament irrisoris; tant baixos, que la cosa era gairebé insultant. Aquell antic client estava molt satisfet de les grans compres que, darrerament, estava fent a les subastes. Li vaig demanar que em deixés veure el catàleg. No sóc una experta en pintura antiga, i només amb les petites imatges en blanc i negre reproduïdes en aquell catàleg, era molt difícil distingir la qualitat de les obres. Ara bé, pel que fa als artistes contemporanis, totes les obres que es presentaven en aquella subasta, podrien considerar-se com a molt menors. Dibuixos amb dedicatòries, i obres que, molt probablement,  havien estat concebudes  per a fins diversos. Segurament, moltes d’aquelles obres no s’havien posat mai a la venda.  Tot això, que vaig poder constatar ahir, no és pas nou. La majoria de les vegades que he pogut veure al natural una d’aquestes “gangues”, he arribat a la conclusió de que, tot i estar signades, no són obres gaire significatives. O sigui que, molts d’aquests caçadors de “gangues”, que ara tant proliferen, van bastant mal encaminats. Potser pagaran un preu molt baix, però no s’enduran obres de primera fila. Aquestes subastes que tant els agrada, no són cap bona referència.  En tot cas, ho són del molt poc valor que donem als nostres artistes.


     El panorama doncs, és bastant depriment. Lluny de l’opulència de les grans cases de subastes americanes i europees, i de la importancia de les obres que es subasten allà; aquí ens trobem al davant d’una imatge de misèria i de caducitat.  Com es pot fer per canviar la mentalitat de la gent?.

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Sobre la idea d'il.lustració

    


      L’altre dia, durant una conversa amb en Jordi Alcaraz, vam acabar parlant sobre el concepte d’il.lustració. Si més no, el que nosaltres definiríem com a il.lustració i que no es exclusivament aquella disciplina destinada a il.luminar les diferents escenes d’una història narrada en un llibre o un conte.  El tema va sorgir arràn d’un comentari que em va fer en Jordi sobre un llibre que havia comprat: Mi hermosa soledat de Jimmy Liao. En Jimmy Liao és un il.lustrador nascut a Taiwan el 1958. Es va llicenciar en belles arts, i després de treballar durant dotze anys en una agència de publicitat, va caure malalt de leucèmia. La malaltia el va obligar a replantejar-se la seva vida, i mentrestant es va dedicar a escriure i dibuixar les seves pròpies històries, adreçades tant a nens com a adults. En el fons, en Jimmy Liao és un poeta.  L’entusiasme d’en Jordi parlant sobre aquell llibre, em va recordar el que jo vaig experimentar quan vaig descobrir El coleccionista de momentos de Quint Buchholz. Vam acordar que aquells il.lustradors transmetien el que a nosaltres ens interessa més de l’art: poesia, i en majúscules.

     He llegit en algun lloc, que estem vivint un moment de profund desencant. Com si haguéssim descobert, que el llarg camí que hem recorregut, no era una altra cosa que un camí sense sortida. Només cal fer un repàs al panorama artístic i al literari. I si els artistes no es senten desencantats, potser l’espectador s’hi sentirà. Les honroses excepcions, accentuen encara més el to de desencant del panorama. Algú en diria avorriment, més del mateix, uniformitat global... tant se val. La qüestió és que diuen que l’encant és l’aliment de l’ànima, i que quan aquest falta, l’ànima es mor. Un món encantat és ple d’aliment espiritual, i el nostre és un món ben desencantat.  La retòrica conceptual no fa una altra cosa que donar-hi voltes i ens aboca al nihilisme més desolador. Sembla com si s’hagués apagat el llum.

      El nostre entusiasme en parlar d’aquells dos il.lustradors, ens va engrescar. Feia temps que no ens recomanàvem una cosa amb tanta passió, i això ens va fer pensar.  Filant prim, vam repassar els artistes que ens interessaven més, i ens vam adonar d’un fet: si havíem  de triar una obra (una sola obra) d’una de les seves exposicions, no sabíem pas quina triar. El fet és que ens agradaven totes, el conjunt; com si fos un llibre. Les obres eren les il.lustracions proposades per l’artista per descriure el seu món, els seus interessos intel.lectuals, les seves reflexions, les seves propostes. L’obra de tots aquells artistes, en el fons, ens descobria la seva provinença d’un món encantat: amb la història, amb la paraula, amb el pensament, amb els seus propis records, amb la filosofia, amb la música, amb el cinema. Aquella reflexió va ser tot un descobriment. Qui sap si, seguint aquell fil, aconseguiríem sortir del marasme que ens tenia atrapats i morts de fàstic. De moment ens havia sigut força útil per a ser conscients de què era el que ens interessava de debó. En un bosc de nit, feréstec i inhòspit, havíem trobat el nostre espai. Això sol,  ja era un començament.

dissabte, 28 de setembre de 2013

A Berlín, també

     


     Mai hauria imaginat tenir una llarga conversa amb la Leiko Ikemura. La feina a la galeria, malgrat tot, continua sent sorprenent. La Leiko Ikemura, és una artista japonesa que viu a Berlín, on a més d’artista, fa de professora a la facultat de belles arts.  A primera vista, la seva obra pot semblar onírica: la imatge de dos arbres vermells, inclinats per la força d’un vent, configuren una imatge molt potent, com aquelles que, de vegades, se’ns apareixen en somnis. El seu interès manifest en la pintura de Ferdinand Hodler, però, ens fa pensar en una altra cosa. A ella li interessa la càrrega dramàtica de les  dones de Hodler, el seu pathos heroic, que el diferencia de totes les figures femenines pintades pels artistes de finals de segle. La seva intenció és  transmetre aquesta força tràgica, aquesta essència primitiva, original. També li atrau especialment la força magnètica de les figures humanes de Giacometti. El missatge de l’obra de Leiko Ikemura doncs, és intensament al.legòric. Quan pinta, intenta canalitzar l’energia que prové del subconscient i fusionar-la amb la seva vida real, o sigui l’experiència i el sentiment.

      De la seva exposició, em va cridar l’atenció especialment una escultura titulada Mikohead, o sigui "cap de Miko". Em va explicar que feia una anys havia tingut un gat que es deia Miko (vam riure amb la coincidència: la meva gata es diu Mica). El va pintar més d’una vegada, i en alguna de les seves escultures hi ha reminiscències de l’anatomia felina. Vam estar una bona estona parlant de gats. Després, la nostra conversa, es va centrar en la transformació del panorama artístic, o més ben dit en la disminució del públic que assisteix a les galeries d’art contemporani i sobretot, en la minva de col.leccionistes. Aquests temes, ja els he tractat en escrits anteriors, i ara no entraré en detalls (1). Però la Leiko Ikemura em va aportar una informació que jo desconeixia totalment. Ella havia viscut la mateixa experiència que jo he viscut a Barcelona, però a Berlín. Durant els anys vuitanta, a Berlín també es va produir el mateix boom artístic que aquí. Comprar art, també es va convertir en una pràctica comuna, respectada i força cultivada. Els col.leccionistes però, també s’havien fet grans, i els seus fills no semblaven pas haver heretat dels pares la mateixa afició. La majoria, s’hi allunyaven del tot. Tampoc semblava que sorgissin nous compradors, ni tant sols gent interessada. En canvi, Berlín estava ple d’artistes. Autòctons i vinguts d’arreu. Com a professora de belles arts, la Leiko Ikemura tenia un contacte molt estret amb els artistes joves, i amb moltes de les manifestacions creatives que es produïen a la ciutat. Però segons em va explicar, la canalització comercial de tot plegat, era molt limitada. Ella mai em va parlar de crisi econòmica, si no de crisi del col.leccionisme. I jo que pensava que a Berlín era diferent, i la situació s’hi assemblava molt. La Leiko Ikemura també es pensava que a Barcelona les coses eren diferents, que l’ambient artístic bullia de propostes noves i que el col.leccionisme no havia fet si no créixer. 


     Així doncs, les situacions s’assemblen arreu. Aquí, la crisi emmascara la desafecció general per l’art. Després de la conversa amb la Leiko, penso que potser no és la única culpable.     

divendres, 20 de setembre de 2013

A propòsit d'una obra de l'Oriol Vilapuig

    
    
  
     Al magatzem de la galeria, hi ha una obra de l’Oriol Vilapuig titulada “Mus in pice”,  que resulta especialment inquietant. Ja fa temps que és allà, pertany a la penúltima exposició que va fer amb nosaltres i que es va presentar amb el títol d’ Essais, en referència als textos de Michel de Montaigne. L’obra “Mus in pice” iniciava el recorregut de l’exposició: el dibuix realista d’una rata entremig del que podrien ser des d’unes herbotes a unes escombraries, al damunt d’una llegenda extreta d’un text de Montaigne en el que adverteix que la complexitat del món satura i paralitza, i a la vegada pot desorientar a aquells que la van a buscar per trobar una resposta o una explicació.  És curiós que, en els darrers temps, torno a mirar aquella obra una vegada i una altra. Jo crec que m’identifico plenament amb aquella rata, que intenta trobar un sentit, una explicació tranquil·litzadora. Tots els escrits d’aquest blog, de fet, podrien semblar temptatives d’avançar cap a algun indret millor, tant a través dels records com d’esdeveniments del present. La realitat, però, és que segueixo encallada.
     
     Ahir em va venir a visitar un artista, i vam conversar una estona. Havia estat passejant per les galeries, i estava mig abatut. Em va sorprendre una mica, perquè tot i sent una persona molt positiva, li vaig percebre una ombra de tristesa.  Em va confessar que li havien deprimit molt totes les exposicions que havia vist. No li havien despertat el més mínim interès, ni el discurs ni el resultat. Marxava ben desencantat. T’hi has fixat?, em va dir, tot s’ esta enfonsant. Ja no en queda ben res. Em va donar a entendre que la falta d’estímuls era una cosa greu, i que l’ambient que es respirava a les galeries estava tant buit, i era tant innocu, que feia mal. Feia poques setmanes que havia exposat a França, i havia tornat amb molta energia. Ahir, en canvi semblava que s’hagués buidat. L’entenc, ja fa temps que comparteixo el seu estat d’ànim. Si vull respirar, he d’agafar distancia, i això és força difícil.
     
     Quan va marxar, vaig tornar a mirar-me el quadre “Mus in pice” de l’Oriol Vilapuig. D’alguna manera, retratava l’estat d’ànim que m’havia provocat la conversa. És una obra que planteja la impossibilitat de trobar una resolució a qualsevol recerca. La vam exposar l’any 2009, i llavors a més d’un li va semblar que el missatge de l’obra era molt remot. Els conflictes que planteja la multiplicitat, la fragilitat dels humans al davant del desconegut, i la seva necessitat d’establir llaços amb el passat per refermar-se, el donar voltes una vegada i una altra a la mateixa qüestió sense capacitat de trobar una sortida, eren uns temes que, per a molts, encara quedaven lluny. Ara, però, estan a l’ordre del dia. Tot el discurs de l’obra de l’Oriol Vilapuig em sembla tremendament  actual.  La seva darrera exposició, titulada La por més antiga, i que va tenir lloc l’any 2011, va ser molt visitada. La poètica de la por que genera la percepció del perill imminent, ja era majoritàriament compartida.
    
      L’artista que em va venir a veure, estava com jo mateixa, intentant trobar un camí en un ambient complex. Al davant de la impossibilitat d’avançar, tornem a nosaltres mateixos, al nostre món conegut, a les nostres referències culturals. Aquest ja és potser, el signe d’identitat del nostre temps.

dimarts, 10 de setembre de 2013

A propòsit d'una novel.la de Peter Carey

     
 


      La lectura de Robo, una historia de amor de Peter Carey (el títol original del llibre és Theft, o sigui Robatori, sense el subtítol), em faria dir, sense haver-ho de pensar dues vegades: “Merda, ja ha tornat a començar la fotuda temporada, sense que hi hagi cap fotuda exposició que em desperti el puto interès”. Més o menys, aquest seria el llenguatge que empraria Carey en la seva novel.la.

     El protagonista de la novel.la de Carey és un pintor visceral, que porta una vida més o menys sòrdida, marcada per la mala sort, i que es mou pels impulsos vitals més primaris.  La trama de suspens es forja al voltant de la desaparició d’un quadre d’un pintor de l’avantguarda australiana (Carey és australià), en la que el protagonista de la novel.la s’hi veu involucrat de forma involuntària.  Al llarg de la narració, es descriuen els ambients artístics de Sydney, així com la relació del protagonista amb els seus galeristes i col.leccionistes. La similitud de tot el que es descriu a la novel.la amb el que conec, és tant remarcable, que em fa pensar que a tot arreu és igual. Cosa que, enlloc d’animar-me, m’omple de neguit i desesperança.

     La pitjor de totes les coincidències, segons el meu criteri, és quan el protagonista descriu els seus galeristes de Sydney. Segons ell, hi ha dos tipus de galerista: el que parla d’art (un ésser rar i en perill d’extinció), i el que et posa al dia (el que enumera les exposicions a galeries, museus i fires, com si fos una agenda). Malauradament, el “ben informat” és el que predomina, i a la llarga, el que es menja l’amant de l’art de debò. Acostuma a fer veure que és alguna cosa, enlloc de ser-ho en realitat; i es mou bé en l’ambient artístic. Coneix els altres galeristes, als directors de fires, a molts comissaris i directors de museus, i es posen al dia tots entre ells; a veure qui esta més a la última. Jo no els he sentit mai parlar d’art. A la novel.la de Peter Carey, tampoc ho fan.

     Aquesta reflexió, em fa pensar en dues exposicions que es poden veure en aquest moment: “Nuages”, al Mussée Réattu d’Arles, a França, i “Art:” (es llegeix "art dos punts") al Caixaforum de Barcelona. La del Museu d’Arles és una exposició molt personal, pensada per la que ha estat directora del museu durant molts anys i que ara es jubila, la Michèle Moutashar. Pel que m’han explicat, aquesta exposició és el resultat de trenta anys de treball. El tema dels núvols ha estat el pretext per reunir més de 120 obres de 57 artistes contemporanis i de les avantguardes del segle XX. Al darrera d’aquesta exposició s’hi veu entrega, passió, profunditat, imaginació i molta poesia. A l’exposició del Caixaforum, no s’hi veu res de tot això. És una exposició pensada per gent molt i molt “ben informada”, realitzada en col.laboració amb el Macba, i que presenta les col.leccions d’art d’ambdues institucions. No jutjo pas la qualitat de les obres, que no poso en dubte, sinó el criteri. Per tal de defensar l’obra d’un artista, em resisteixo a utilitzar un raonament  segons el qual, la qualitat de la seva obra es mesura pels llocs on ha exposat i pels “comissaris” que el defensen.


     Sé que formo part de la minoria destinada a desaparèixer. Els “ben informats” em miren amb cara d’astorament quan m’emociono parlant d’un artista que m’agrada. És curiós que mai he vist un “ben informat” entusiasmar-se de debò per res.  I a mi em cau l’ànima als peus quan surto d’una exposició “ben informada”, i em fa dir coses com les que diu en Michael Boone, el protagonista de la novel.la de Peter Carey. O sigui: fotudes expressions de merda, com la que he transcrit al començament d’aquest text.  

dimarts, 3 de setembre de 2013

Vampirestat: els vampirs també han tornat de vacances

    


     Aquesta entrada és un altre parèntesi en el meu blog (1). No té res a veure amb el seu guió general, però val la pena deixar-la aquí per si algú pot necessitar la informació que comparteixo 

     Durant el mes d’agost, els habitants de Vampirestat van deixar el meu blog tranquil. Però el dia 1 de setembre, vaig experimentar un atac sense precedents.

     La primera vegada que em van entrar, em va inquietar el nom d’aquesta font de trànsit. Com molt bé indica, es tracta de vampirs informàtics. Piquen a la teva porta moltes vegades, volen que els deixis entrar: o sigui que, mort o morta de curiositat, clickis al damunt de la seva font de trànsit per tal de veure qui són aquests admiradors fervents del teu blog. Si ho fas, pots tenir problemes. Si obres la porta de casa teva (o la finestra) a un vampir, també en pots tenir. Als éssers humans ens atrau el mal, si no com s’explica l’èxit de la serie Crepuscle? Com s’explica que el Compte Dràcula, segons la narració de Bram Stoker, aconseguís la confiança cega de la pobra Lucy?


    Els habitants de Vampirestat, no són pas gaire romàntics. Si caus en els seus paranys no aconseguiràs la vida eterna convertit o convertida en un vampir. No volen la teva sang, sino les teves dades (que per a algú pot ser el mateix).  Per si de cas, no et deixis  seduir i no clickis al damunt de la seva font de trànsit.

Nota: 

dissabte, 31 d’agost de 2013

Podria ser una cançó de l'Akídelara

      



     Hi ha coses que semblen predeterminades a seguir formant part de la meva vida, encara que jo no faci res especial per a que sigui així. Mai he estat una persona que mantingui durant molt de temps les mateixes aficions. Encara em faig creus de seguir estudiant piano després de deu anys, amb el que em costa i el poc temps que tinc. No he estat una persona d’aquelles que rellegeixen els seus llibres preferits, ni de les que mantenen els seus gustos musicals durant tota la vida. Puc dir que he tingut èpoques d’aficions intenses que han estat substituïdes per unes altres. Però sense que hi pugui trobar cap explicació, algunes de les coses que em van agradar en el passat, han tornat a marcar el meu present.
     
     Fa molts anys, el meu germà i jo vam anar a un concert de l’Al Jarreau al Poble Espanyol. En aquella època tots dos estàvem embogits per la música de l’Al Jarreau, i quan vam saber que el Festival del Grec acollia el concert de presentació del seu nou disc (L is for Lover), vam comprar entrades de seguida. Tampoc recordo exactament el perquè d’aquella afició; potser perquè ens agradava molt la música de capçalera d’una sèrie de televisió americana que donaven per aquella època, i que era de l’Al Jarreau. Llavors no hi havia internet ni res que s’hi assemblés, i tampoc era fàcil trobar discs de músics estrangers, o sigui que no crec que fóssim uns experts en la música de l’Al Jarreau. En aquell concert del grec hi va actuar com a teloner un grup català que es deia Bocanegra. No els coneixíem de res, i ens van agradar moltíssim. Més, molt més, que el mateix Al Jarreau. Recordo que en acabar el concert estàvem indignats amb el cantant americà. Ens va semblar que havia donat molt poc al damunt de l’escenari, just al contrari del que havien fet els Bocanegra. Fins i tot vam arribar a escriure una carta a la Vanguardia (que em sembla que mai es va publicar), reivindicant els valors d’aquell grup; tot un model al davant de l’actitud sobrada que va mostrar l’Al Jarreau. A partir de llavors, el meu germà es va fer seguidor dels Bocanegra. Va comprar el disc que van presentar en aquell concert (Bocanegra 1), i que li va marcar una època de la seva adolescència.
     
     Poc abans de les vacances, un bon client i amic de la galeria, em va fer arribar un disc. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que es tractava d’un disc d’en Víctor Bocanegra (ja feia temps que el grup s’havia personalitzat, per dir-ho d’alguna manera). I encara em va sorprendre més comprovar que aquest  bon col.leccionista de Barcelona, havia col.laborat en aquest disc com a pianista. El vaig telefonar, per agrair-li el detall, i em va aclarir el misteri: era amic del compositor des de feia més de quaranta anys. A més, em va desvelar el nom autèntic d’en  Bocanegra i el va situar, de cop, en un àmbit molt proper al meu. En Víctor Bocanegra es diu Víctor Obiols, i és el fill del cèlebre doctor Obiols, gran col.leccionista, amic i protector d’artistes com Joan Brossa, Joan Ponç o Antoni Tàpies.  En Lluís Mª Riera (1) m’havia parlat molt del doctor Obiols, el considerava una peça clau de “l’època heroica” (com ell la qualificava) de l’art del nostre país. Quan li vaig explicar l’anècdota al meu pare, em va dir que ell també havia conegut al doctor Obiols; aquest, fins i tot  havia estat client seu durant els anys seixanta.

    
     Quines coses!. Una vegada més, la galeria havia estat el vehicle amb el qual havia retornat una vivència del meu passat. La meva experiència allà, i les coneixences que he fet amb els anys, li han donat un sentit que mai hauria tingut. El disc que m’ha acompanyat aquest estiu, ha estat doncs, “Cançons de l’Akídelara” d’en Víctor Bocanegra. Quin títol més adient: aquí i ara: un bon lloc i un bon moment, per continuar. 

Notes:
(1).- Vegeu:http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html

dimarts, 20 d’agost de 2013

L'acordió i els rellotges de l'Enric Alcaraz

    



     En Jordi Alcaraz (1) tenia ganes de que sentíssim el seu fill Enric tocar l’acordió.  Abans de vacances ja havíem quedat que, un dia del mes d’agost, pujarien a veure’ns a Sant Cebrià, i l’Enric ens faria un concert. Van venir tots dos de Calella, ahir a la tarda. Com ha crescut l’Enric!. Ja no és pas un nen, ara és un noi. Recordo la darrera vegada que van venir, fa dos estius. Llavors a l’Enric li interessaven molt els fòssils i els cargols. En un racó d’una prestatgeria de casa, entre les moltes coses que guarda el meu pare, va descobrir la closca d’un cargol gegant. Pare, però si és un Nautilus!, va cridar l’Enric emocionat. Em va fer una sensació estranya veure’l tant entusiasmat amb aquella troballa, que a mi mai m’havia despertat la més mínima curiositat. Vaig pensar que l’Enric era diferent; el seu interés per les coses tenia una intensitat científica. Li vam regalar la closca de nautilus; amb l’ajut del seu pare la restaurarien i entraria a formar part de la seva col.lecció de cargols.
    
     Ahir, en Jordi i l’Enric van venir amb l’acordió. Com que la calor era prou suportable, ens vam asseure al pati, disposats a gaudir del recital. Cap de nosaltres ens esperàvem res del que vam sentir. L’Enric ens va tocar una peça al darrera de l’altra: polkes, valsos, cançons populars, amb tanta traça, que semblava que havia tocat l’acordió tota la seva vida... i només feia un any que havia començat. Els acords melangiosos de l’acordió diatònic es van anar escampant pel pati, en el que potser era la primera vegada que es tocava un instrument. Com a mínim, la primera dels darrers quaranta anys. L’Enric es va enamorar de l’acordió l’estiu passat, durant les colònies d’estiu per a joves intèrprets d’Arsèguel, a les que hi havia anat per fer piano. Allà va decidir que també volia tocar l’acordió; i un any després el teníem tocant al pati de casa nostra, convertit en tot un professional. Però jo vull ser mestre rellotger, ens va dir. Ens vam quedar parats: mestre rellotger? Quants nois al món, de l’edat de l’Enric, frissaven per convertir-se en mestres rellotgers? En Jordi ens va explicar que havia descobert una  vella maquinària de rellotge en una botiga d’andròmines a Nova York, quan havien anat per la seva exposició, i que, en veure en seu interès, l’amo de la botiga li va regalar. L’Enric no va parar. Va seguir aprofundint en el món dels rellotges, com ho havia fet amb el dels fòssils i el dels cargols, fins que en va saber molt i va fer un blog (2), per compartir els seus coneixements. Un rellotger d’un poble veí el va descobrir i, emocionat per la profunda afecció de l’Enric, li va proposar d’ensenyar-li l’ofici. Des de llavors va cada tarda al taller del rellotger a aprendre, fins que sigui prou gran i pugui anar a estudiar alta rellotgeria a Suïssa.

     
     En la darrera exposició que en Jordi Alcaraz va fer a Barcelona, hi va presentar dues obres que es titulaven “Els rellotges de l’Enric I i II”. Eren dues obres de petit format molt enigmàtiques. De totes dues hi penjaven peces antigues de rellotgeria; si no ho sabies, et podien semblar petites escultures molt remotes. En aquell primer moment, el títol em va semblar un misteri. Llavors no podia imaginar-me que aquelles dues obres, havien estat inspirades per la personalitat única del seu fill.

Notes:

dissabte, 10 d’agost de 2013

Trobada en un concert

     

     Aquesta historia no parla d’art, sino d’amistat i la publico aquí perquè si jo no hagués conegut en Jordi Casadevall (1) a la galeria, no hauria succeït mai.
     
     Un calorós dimarts del mes de juliol, en Jordi ens havia convidat a un concert que es celebrava als jardins de la Universitat. En Nico Roig presentava el seu nou disc: Les dones macabres. En Jordi formava part de la banda d’en Nico, i tocava un cristall Baschet (2). Com que m’ho estava passant bastant malament a la galeria, aquell dia no tenia l’estat d’ànim apropiat per anar al concert, però vaig fer l’esforç. En Jordi ens havia enviat un link a la bandcamp del disc (3), i l’havíem sentit el dia abans. La veritat és que em va sorprendre agradablement. Tant la música com les lletres de les cançons em van arribar: hi havia una barreja d’ humor negre amb tendresa que em va semblar diferent de tot. Després de passar una tarda tediosa sense que passés res de res, aquell concert era una bona manera de fer un punt i a part amb la feina.
     
     Vam arribar quan faltava poc per a que comencés el concert. Als jardins de la Universitat l’ambient era fantàstic: hi havia moltíssima gent, la majoria estudiants, que seien al terra en grups, xerrant animadament. Els pocs bancs que hi havia, estaven plens. Havien muntat una barra de bar, i com que feia tanta calor, la gent s’hi amuntegava per buscar una beguda. En Carles em va assenyalar tota aquella gent i em va dir: Si vols seure ho tens una mica malament.... Jo havia d’aixecar l’ànim com fos, i vaig proposar anar a buscar una cervesa. Després, ens vam obrir camí entre la gent, i ens vam asseure a prop de l’escenari. Al nostre voltant, tots semblaven estudiants. Em va fer una sensació estranya ésser allà; va ser com tornar enrere en el temps. Havien instal·lat rengleres de bombetes de colors entre els arbres, i aquella ambientació em va fer pensar en una revetlla de feia trenta o quaranta anys. Em vaig fixar que al fons de tot, hi havia gent dreta. La majoria eren com nosaltres o més grans... Havien preferit quedar-se drets. Potser eren professors, o coneguts dels músics. Entremig d’aquestes persones, vaig reconèixer un antic company de facultat: en Joan Marimón. Aquella sensació de retrocés en el temps que m’havia envaït, va fer que la seva presència em semblés d’allò més normal. Però què hi feia allà? Feia uns vint anys o més de la darrera vegada que ens vam veure. Havia entrat un dia a la galeria per casualitat, recordo que em va dir que col·laborava amb en Benet i Jornet, que vivia a prop d’allà. En Joan Marimón havia estat un bon amic durant els anys a la universitat. Jo però, i encara que sembli estrany, el recordaria sempre pel numero 52. Quan érem companys d’Universitat estava obsessionat amb aquest número, deia que estava per a tot arreu, miressis on miressis. Fins i tot havia projectat un curtmetratge sobre aquest número. Amb els anys, he comprovat que tenia raó. Anant per la vida, sovint et topes amb un número 52.
     
     A la mitja part del concert el vaig anar a saludar. La trobada va ser una bona sorpresa per a tots dos, però el motiu encara ho va ser més: tots dos teníem una cosa en comú: en Jordi Casadevall. En Joan Marimón estava fent un documental sobre els instruments Baschet, i per això havia anat al concert. Aquella coincidència em va semblar extraordinària: s’havien trobat dos amics meus d’èpoques ben diferents, i jo no hi havia intervingut per a res. Estava clar que, malgrat tots els entrebancs, allò potser era un senyal de que la meva vida anava pel bon camí.