Sobre la idea d'il.lustració

    

      L’altre dia, durant una conversa amb en Jordi Alcaraz, vam acabar parlant sobre el concepte d’il.lustració. Si més no, el que nosaltres definiríem com a il.lustració i que no es exclusivament aquella disciplina destinada a il.luminar les diferents escenes d’una història narrada en un llibre o un conte.  El tema va sorgir arràn d’un comentari que em va fer en Jordi sobre un llibre que havia comprat: Mi hermosa soledat de Jimmy Liao. En Jimmy Liao és un il.lustrador nascut a Taiwan el 1958. Es va llicenciar en belles arts, i després de treballar durant dotze anys en una agència de publicitat, va caure malalt de leucèmia. La malaltia el va obligar a replantejar-se la seva vida, i mentrestant es va dedicar a escriure i dibuixar les seves pròpies històries, adreçades tant a nens com a adults. En el fons, en Jimmy Liao és un poeta.  L’entusiasme d’en Jordi parlant sobre aquell llibre, em va recordar el que jo vaig experimentar quan vaig descobrir El coleccionista de momentos de Quint Buchholz. Vam acordar que aquells il.lustradors transmetien el que a nosaltres ens interessa més de l’art: poesia, i en majúscules.

     He llegit en algun lloc, que estem vivint un moment de profund desencant. Com si haguéssim descobert, que el llarg camí que hem recorregut, no era una altra cosa que un camí sense sortida. Només cal fer un repàs al panorama artístic i al literari. I si els artistes no es senten desencantats, potser l’espectador s’hi sentirà. Les honroses excepcions, accentuen encara més el to de desencant del panorama. Algú en diria avorriment, més del mateix, uniformitat global... tant se val. La qüestió és que diuen que l’encant és l’aliment de l’ànima, i que quan aquest falta, l’ànima es mor. Un món encantat és ple d’aliment espiritual, i el nostre és un món ben desencantat.  La retòrica conceptual no fa una altra cosa que donar-hi voltes i ens aboca al nihilisme més desolador. Sembla com si s’hagués apagat el llum.

      El nostre entusiasme en parlar d’aquells dos il.lustradors, ens va engrescar. Feia temps que no ens recomanàvem una cosa amb tanta passió, i això ens va fer pensar.  Filant prim, vam repassar els artistes que ens interessaven més, i ens vam adonar d’un fet: si havíem  de triar una obra (una sola obra) d’una de les seves exposicions, no sabíem pas quina triar. El fet és que ens agradaven totes, el conjunt; com si fos un llibre. Les obres eren les il.lustracions proposades per l’artista per descriure el seu món, els seus interessos intel.lectuals, les seves reflexions, les seves propostes. L’obra de tots aquells artistes, en el fons, ens descobria la seva provinença d’un món encantat: amb la història, amb la paraula, amb el pensament, amb els seus propis records, amb la filosofia, amb la música, amb el cinema. Aquella reflexió va ser tot un descobriment. Qui sap si, seguint aquell fil, aconseguiríem sortir del marasme que ens tenia atrapats i morts de fàstic. De moment ens havia sigut força útil per a ser conscients de què era el que ens interessava de debó. En un bosc de nit, feréstec i inhòspit, havíem trobat el nostre espai. Això sol,  ja era un començament.