dissabte, 5 d’octubre del 2013

Sobre la idea d'il.lustració

    


      L’altre dia, durant una conversa amb en Jordi Alcaraz, vam acabar parlant sobre el concepte d’il.lustració. Si més no, el que nosaltres definiríem com a il.lustració i que no es exclusivament aquella disciplina destinada a il.luminar les diferents escenes d’una història narrada en un llibre o un conte.  El tema va sorgir arràn d’un comentari que em va fer en Jordi sobre un llibre que havia comprat: Mi hermosa soledat de Jimmy Liao. En Jimmy Liao és un il.lustrador nascut a Taiwan el 1958. Es va llicenciar en belles arts, i després de treballar durant dotze anys en una agència de publicitat, va caure malalt de leucèmia. La malaltia el va obligar a replantejar-se la seva vida, i mentrestant es va dedicar a escriure i dibuixar les seves pròpies històries, adreçades tant a nens com a adults. En el fons, en Jimmy Liao és un poeta.  L’entusiasme d’en Jordi parlant sobre aquell llibre, em va recordar el que jo vaig experimentar quan vaig descobrir El coleccionista de momentos de Quint Buchholz. Vam acordar que aquells il.lustradors transmetien el que a nosaltres ens interessa més de l’art: poesia, i en majúscules.

     He llegit en algun lloc, que estem vivint un moment de profund desencant. Com si haguéssim descobert, que el llarg camí que hem recorregut, no era una altra cosa que un camí sense sortida. Només cal fer un repàs al panorama artístic i al literari. I si els artistes no es senten desencantats, potser l’espectador s’hi sentirà. Les honroses excepcions, accentuen encara més el to de desencant del panorama. Algú en diria avorriment, més del mateix, uniformitat global... tant se val. La qüestió és que diuen que l’encant és l’aliment de l’ànima, i que quan aquest falta, l’ànima es mor. Un món encantat és ple d’aliment espiritual, i el nostre és un món ben desencantat.  La retòrica conceptual no fa una altra cosa que donar-hi voltes i ens aboca al nihilisme més desolador. Sembla com si s’hagués apagat el llum.

      El nostre entusiasme en parlar d’aquells dos il.lustradors, ens va engrescar. Feia temps que no ens recomanàvem una cosa amb tanta passió, i això ens va fer pensar.  Filant prim, vam repassar els artistes que ens interessaven més, i ens vam adonar d’un fet: si havíem  de triar una obra (una sola obra) d’una de les seves exposicions, no sabíem pas quina triar. El fet és que ens agradaven totes, el conjunt; com si fos un llibre. Les obres eren les il.lustracions proposades per l’artista per descriure el seu món, els seus interessos intel.lectuals, les seves reflexions, les seves propostes. L’obra de tots aquells artistes, en el fons, ens descobria la seva provinença d’un món encantat: amb la història, amb la paraula, amb el pensament, amb els seus propis records, amb la filosofia, amb la música, amb el cinema. Aquella reflexió va ser tot un descobriment. Qui sap si, seguint aquell fil, aconseguiríem sortir del marasme que ens tenia atrapats i morts de fàstic. De moment ens havia sigut força útil per a ser conscients de què era el que ens interessava de debó. En un bosc de nit, feréstec i inhòspit, havíem trobat el nostre espai. Això sol,  ja era un començament.

4 comentaris:

  1. Evidentment, tant en Jordi Alcaraz, com tu o com jo mateixa pertanyem a un mon il•lustrat, cultivat i humanístic, que està en vies d’extinció, ja que en una perspectiva propera, no es veuen gaires “espècimens” que segueixin el nostre tarannà. Ni hi ha, però de ben comptats – entre ells, el fill de l’Alcaraz.

    Efectivament, la Il•lustració en general sempre ha estat un gener un tant menystingut, o si més no, no se li ha donat la consideració i respecte que mereix, al igual que el cartellisme, per exemple. Pot ser per raons crematístiques, o de màrqueting, les galeries i sales d’art han apostat per altres conceptes de la creativitat, i quasi poso la mà al foc sense por de cremar-me que el desencant que vivint actualment es producte d’un excés de mercantilisme i un dèficit d’humanisme, tant en l’art com en altres aspectes de la societat. Una tasca que s’ha dut a terme ben a poc a poc, però de manera implacable.

    Ahir diumenge, estava llegint a casa meva, i sempre tinc per costum posar música clàssica. Als anys 80 del segle passat, varen sortir col•leccions de llibres, discs, fascicles a dojo. I jo vaig caure en la música clàssica. Recordes la Editorial Salvat? Doncs tinc 165 discs en vinil de les seves col•leccions, en perfecte estat de conservació, a part d’altres.
    Com que la classe dirigent de llavors – PSC-PSOE- LA GAUCHE DIVINE – proclamava en forma messiànica que els espanyols , TOTS, érem tontos al franquisme, - que no era veritat, però va ser l’excusa per crear la cultura institucional - doncs calia culturitzar-nos. I a través de les col•leccions, jo personalment vaig adquirir la meva cultura dins musical i literària. I com jo, molts.

    Què queda de tot allò? No es també mancança d’encant que fins i tot hagi desaparegut aquesta forma d’accés a la cultura?. No era una forma de fer recomanacions de llibres, discs, etc., els uns als altres? No era també una forma d’anar fent descobriments? Jo a través d’una col•lecció de llibres que anunciava en Camilo José Cela, vaig descobrir al Vizconde de Chauteabriand, Balzac, Stedhal, Martin Fierro, Johnatan Sweift, Walter Scott o Scott Fitgerald, al igual que a Mozart, Bach, Vivaldi o Heitor Villalobos, Prokofiev, etc.,

    Per tant, entenc perfectament aquest descobriment, de recomanar-vos l’un a l’altre, com si en realitat no haguessin passat els anys, i estiguéssiu a la universitat. Aquest desig de fer partícip a l’altre de particulars sentiments i coneixements. Quasi sembla un retorn als millors moments del passat.

    Benvolguda Anna, no en sortirem d’aquest maresma, doncs els mitjans de comunicació i el poders fàctics s’encarreguen que cada cop la capacitat intel•lectual sigui més minsa. Haurà de passar temps i no se si tu i jo ho veurem. Però, sense dubte, CAL RESISTIR, ÉS NECESSARI I IMPERIÓS RESISTIR i tal com tu fas, difondre aquestes experiències, com la de Jimy Liao – que personalment desconeixia i que gràcies a tu, o a en Jordi Alcaraz – he pogut conèixer i veure obre seva a Internet. M’encanten les seves il•lustracions. Em tornen a una infantesa dolça i innocent. I sí, té aquesta basant poètica, no exempta de certa solitud – m’encanten els nens envoltats de llibres, aquests paisatges tan infantils i tan llunyans en el nostre temps i memòria.

    En fi, que m’he posat melancòlica. Però t’ho agraeixo infinitament. Encara veig que tinc una nena petita en mi, que no deixa de sommiar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta pel teu llarg comentari. Ha estat un plaer llegir-lo!. M'alegra tant percebre sempre el teu interès per totes les coses!. I saps? Quan les coses van mal dades, necessito mirar fotos antigues. He de retrobar com sigui aquella nena que s'il.lusionava per tot. I sort d'ella!.

      El món de la il.lustració a mi m'encanta. Els dibuixants i il.lustradors actuals fan un munt de propostes enginyoses, creatives, poètiques, que val la pena conèixer. Et recomano una col.lecció de l'editorial Taschen que es diu "Illustration Now", hi ha varis volums. Només fullejar-los, és un plaer i una lliçó.El panorama de la il.lustració és apassionant (ho ha estat sempre). Molts són artistes en majúscules.

      Seguir aprenent tota la vida és una de les millors coses que hi ha. Què t'he de dir jo, que m'he passat tota la tarda lluitant amb un vals de Chopin!. Però la satisfacció d'aprendre és meravellosa. Però té un "problema": que mai en tens prou!

      Elimina
  2. Jo només diré dues paraules: Suzy Lee. Diré alguna més: Jimmy Lia m'encanta i si, el seu "Hermosa soledad" es pura poesia visual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva recomanació, em miraré els dibuixos de la Suzy Lee!

      Elimina