dimecres, 16 d’octubre del 2013

El valor de les obres

     



     Des de fa alguns anys hem de lluitar contra el que passa a les cases de subasta. En molts dels llibres que estudien el mercat de l’art, sobretot si s’han escrit a Anglaterra, Alemanya o als Estats Units, sovint s’analitza el que succeeix al voltant de les subastes d’art, i s’arriba de forma unànime a la conclusió, de que les subastes són el lloc en el que es determina el valor real d’una obra d’art. La cotització dels artistes internacionals no es posa a prova a les galeries d’art, si no a les sales de subasta. A Nova York, moltes obres arriben fins a xifres rècord, sense que ni els moments de crisi econòmica ni política, siguin del tot determinants. Si ho són, ho és només de forma conjuntural. Aquí ens passa exactament al contrari. Les subastes són la referència de valoracions rècord, però a la baixa.

     Durant la crisi del 93 ja vam haver d’aprendre a donar la volta a l’argument que feien servir molts dels compradors d’aquell moment. Constantment sortien obres d’artistes catalans reconeguts a subasta a un preu molt més baix del que hi havia a les galeries. L’argument de que a les subastes no es podia triar, era força convincent en aquells moments, en que la majoria d’artistes eren vius i exposaven amb regularitat a les galeries. En aquella època, malgrat la crisi, encara hi havia força interès. Les coses eren molt diferents.

     Ahir a la tarda, vaig haver de patir per enèsima vegada, els arguments que un antic client (ara només visitant), em va donar per fer-me entendre que el mercat esta completament ensorrat. Portava el catàleg d’una sala de subastes de Barcelona, i es va dedicar a anar-me cantant noms d’artistes i els seus preus de sortida corresponents. La majoria eren completament irrisoris; tant baixos, que la cosa era gairebé insultant. Aquell antic client estava molt satisfet de les grans compres que, darrerament, estava fent a les subastes. Li vaig demanar que em deixés veure el catàleg. No sóc una experta en pintura antiga, i només amb les petites imatges en blanc i negre reproduïdes en aquell catàleg, era molt difícil distingir la qualitat de les obres. Ara bé, pel que fa als artistes contemporanis, totes les obres que es presentaven en aquella subasta, podrien considerar-se com a molt menors. Dibuixos amb dedicatòries, i obres que, molt probablement,  havien estat concebudes  per a fins diversos. Segurament, moltes d’aquelles obres no s’havien posat mai a la venda.  Tot això, que vaig poder constatar ahir, no és pas nou. La majoria de les vegades que he pogut veure al natural una d’aquestes “gangues”, he arribat a la conclusió de que, tot i estar signades, no són obres gaire significatives. O sigui que, molts d’aquests caçadors de “gangues”, que ara tant proliferen, van bastant mal encaminats. Potser pagaran un preu molt baix, però no s’enduran obres de primera fila. Aquestes subastes que tant els agrada, no són cap bona referència.  En tot cas, ho són del molt poc valor que donem als nostres artistes.


     El panorama doncs, és bastant depriment. Lluny de l’opulència de les grans cases de subastes americanes i europees, i de la importancia de les obres que es subasten allà; aquí ens trobem al davant d’una imatge de misèria i de caducitat.  Com es pot fer per canviar la mentalitat de la gent?.

2 comentaris:

  1. Efectivament, el que planteges ho conec molt bé, gràcies a la meva trajectòria a Artinternacional, una web de subhastes on line que s’ha anat a norris tant per falta de vendes com per desinterès i problemes varis dels seus titulars.

    La competència on line de la web abans esmentada, tampoc és que els hi vagi molt bé, malgrat els canvis interns i d’imatge. O sigui, que on line, per subhasta no es ven gaire.
    Valgui, doncs, aquesta informació addicional com a complement al que tu planteges en aquest excel•lent i punyent article.

    Dins el mercat espanyol, les subhastes han fet baixar el nivell, però atenció, les grans “pujas” de l’estranger, tampoc són molt abundants. Recordo com una revista d’art informava al novembre del 2011 de la subhasta al Sotherby’s de Londres, d’obres d’art de Sorolla, Casas i Rusiñol, etc. Exactament al cap d’un any, -mes i data - tornava a posar en marxa el tema. Per tant, al 2011 no s’havia venut res, i conseqüentment, a fora, tampoc es ven el que es venia, i per un problema similar al que tu vas plantejar en el teu penúltim post: la desaparició del col•leccionisme, ergo, el desinterès per l’art.

    Les subhastes, en general i a nivell espanyol, poden servir a un principiant per iniciar una col•lecció, per conèixer artistes i posseir petites o grans peces – a bon preu – perquè efectivament, exceptuant cases de prestigi – Blaclis, Duran, Sala Retiro, i alguna que em descuido – la resta rebenten preus per cobrir costos, amb obres menors, molt menors. Però a nivell de qualitat d’obra, efectivament una galeria ha de demostrar el seu prestigi, i estar a l’alçada del que ven, tot i que ja sabem que hi ha galeries i galeries, i les sobrevaloracions d’obra també han perjudicat al sector.

    La manca de col•leccionistes, el canvi de costums, la desaparició per llei de vida d’una generació que valorava l’art tant en la seva faceta decorativa, com de possessió d’obra, fa que els hereus no tinguin interès en conservar patrimoni “artístic”, i davant la crisi, i els costos de manteniment de cases, els impostos a pagar i la mancança de venda de les mateixes, fa que es vulguin treure de sobre tot “un enrenou” que no valoren ni a nivell sentimental.

    I en cas de no voler-ho vendre, tampoc es que en puguin fer donació a instancies públiques, perquè senzillament aquestes ho menyspreen. O sigui, que degut a la crisi i al canvi de valors, s’està anant la microhistòria de gents i famílies, passant tristament no a l’oblit, sinó a la bassa.

    Per tant, malauradament no t’ha de sorprendre aquests ex-clients que aposten per adquirir en subhasta, les misèries que la gent es veu obligada a treure, proliferin tant. Pel que expliques, fins i tot la categoria, el senyoriu de ser una persona que valora el BON ART, en base a coneixements i criteris artístics, també entra dins l’aspecte miserable d’aprofitar gangues... que no valen ni aquest nom.

    Però tot i això, recorda que per haver-hi ordre, primer ha de venir el caos, situació en la que estem sotmesos. Cal deixar passar el temps i no perdre l’esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el teu escrit, hi ha un concepte que m'interessa especialment: la misèria, tant monetària com espiritual, que porta molta gent a malvendre obres considerades "menors". Menors per al mercat, però molt importants per a la seva vida. Aquesta manca d'amor a les coses, i de retruc a la seva propia vida, em crida l'atenció i em fa mal. Potser peco de sentimental, però per il.lustrar això que dic, explicaré una anècdota d'aquesta mateixa setmana:
      Vaig rebre un e-mail d'una senyora, que es presentava com a professora de la UOC, que volia vendre's una obra de l'artista Manel Lledós. En Manel Lledós va exposar varies vegades a la galeria on jo treballo. És un bon artista, i encara que això aquí no tingui gaire importància, també és una persona extraordinària. L'obra que aquesta senyora es volia vendre, era una postal-dibuix original que en Manel li havia enviat per correu feia més de vint anys. Per la cara era un dibuix i pel dors hi havia escrit el text que ell li havia escrit, amb l'adreça i el segell. Això, si no és d'en Picasso o d'en Miró és invendible... però em pregunto: què no té valor aquesta postal per aquesta senyora? El valor personal, comparat amb el que li puguin pagar (que ara per ara, és 0) no té ni punt de comparació. Suposo també, que molts dels dibuixets amb dedicatoria que surten a les subastes a 200 € tot i ser de firmes molt reconegudes, provenen de casos similars. Sort que també hi ha moltes altres persones que pensen com jo, si no em semblaria que visc en un altre planeta.

      Elimina