A Berlín, també

     

     Mai hauria imaginat tenir una llarga conversa amb la Leiko Ikemura. La feina a la galeria, malgrat tot, continua sent sorprenent. La Leiko Ikemura, és una artista japonesa que viu a Berlín, on a més d’artista, fa de professora a la facultat de belles arts.  A primera vista, la seva obra pot semblar onírica: la imatge de dos arbres vermells, inclinats per la força d’un vent, configuren una imatge molt potent, com aquelles que, de vegades, se’ns apareixen en somnis. El seu interès manifest en la pintura de Ferdinand Hodler, però, ens fa pensar en una altra cosa. A ella li interessa la càrrega dramàtica de les  dones de Hodler, el seu pathos heroic, que el diferencia de totes les figures femenines pintades pels artistes de finals de segle. La seva intenció és  transmetre aquesta força tràgica, aquesta essència primitiva, original. També li atrau especialment la força magnètica de les figures humanes de Giacometti. El missatge de l’obra de Leiko Ikemura doncs, és intensament al.legòric. Quan pinta, intenta canalitzar l’energia que prové del subconscient i fusionar-la amb la seva vida real, o sigui l’experiència i el sentiment.

      De la seva exposició, em va cridar l’atenció especialment una escultura titulada Mikohead, o sigui "cap de Miko". Em va explicar que feia una anys havia tingut un gat que es deia Miko (vam riure amb la coincidència: la meva gata es diu Mica). El va pintar més d’una vegada, i en alguna de les seves escultures hi ha reminiscències de l’anatomia felina. Vam estar una bona estona parlant de gats. Després, la nostra conversa, es va centrar en la transformació del panorama artístic, o més ben dit en la disminució del públic que assisteix a les galeries d’art contemporani i sobretot, en la minva de col.leccionistes. Aquests temes, ja els he tractat en escrits anteriors, i ara no entraré en detalls (1). Però la Leiko Ikemura em va aportar una informació que jo desconeixia totalment. Ella havia viscut la mateixa experiència que jo he viscut a Barcelona, però a Berlín. Durant els anys vuitanta, a Berlín també es va produir el mateix boom artístic que aquí. Comprar art, també es va convertir en una pràctica comuna, respectada i força cultivada. Els col.leccionistes però, també s’havien fet grans, i els seus fills no semblaven pas haver heretat dels pares la mateixa afició. La majoria, s’hi allunyaven del tot. Tampoc semblava que sorgissin nous compradors, ni tant sols gent interessada. En canvi, Berlín estava ple d’artistes. Autòctons i vinguts d’arreu. Com a professora de belles arts, la Leiko Ikemura tenia un contacte molt estret amb els artistes joves, i amb moltes de les manifestacions creatives que es produïen a la ciutat. Però segons em va explicar, la canalització comercial de tot plegat, era molt limitada. Ella mai em va parlar de crisi econòmica, si no de crisi del col.leccionisme. I jo que pensava que a Berlín era diferent, i la situació s’hi assemblava molt. La Leiko Ikemura també es pensava que a Barcelona les coses eren diferents, que l’ambient artístic bullia de propostes noves i que el col.leccionisme no havia fet si no créixer. 

     Així doncs, les situacions s’assemblen arreu. Aquí, la crisi emmascara la desafecció general per l’art. Després de la conversa amb la Leiko, penso que potser no és la única culpable.     

(1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/08/la-falta-de-public.html