A propòsit d'una novel.la de Peter Carey

     

 

      La lectura de Robo, una historia de amor de Peter Carey (el títol original del llibre és Theft, o sigui Robatori, sense el subtítol), em faria dir, sense haver-ho de pensar dues vegades: “Merda, ja ha tornat a començar la fotuda temporada, sense que hi hagi cap fotuda exposició que em desperti el puto interès”. Més o menys, aquest seria el llenguatge que empraria Carey en la seva novel.la.

     El protagonista de la novel.la de Carey és un pintor visceral, que porta una vida més o menys sòrdida, marcada per la mala sort, i que es mou pels impulsos vitals més primaris.  La trama de suspens es forja al voltant de la desaparició d’un quadre d’un pintor de l’avantguarda australiana (Carey és australià), en la que el protagonista de la novel.la s’hi veu involucrat de forma involuntària.  Al llarg de la narració, es descriuen els ambients artístics de Sydney, així com la relació del protagonista amb els seus galeristes i col.leccionistes. La similitud de tot el que es descriu a la novel.la amb el que conec, és tant remarcable, que em fa pensar que a tot arreu és igual. Cosa que, enlloc d’animar-me, m’omple de neguit i desesperança.

     La pitjor de totes les coincidències, segons el meu criteri, és quan el protagonista descriu els seus galeristes de Sydney. Segons ell, hi ha dos tipus de galerista: el que parla d’art (un ésser rar i en perill d’extinció), i el que et posa al dia (el que enumera les exposicions a galeries, museus i fires, com si fos una agenda). Malauradament, el “ben informat” és el que predomina, i a la llarga, el que es menja l’amant de l’art de debò. Acostuma a fer veure que és alguna cosa, enlloc de ser-ho en realitat; i es mou bé en l’ambient artístic. Coneix els altres galeristes, als directors de fires, a molts comissaris i directors de museus, i es posen al dia tots entre ells; a veure qui esta més a la última. Jo no els he sentit mai parlar d’art. A la novel.la de Peter Carey, tampoc ho fan.

     Aquesta reflexió, em fa pensar en dues exposicions que es poden veure en aquest moment: “Nuages”, al Mussée Réattu d’Arles, a França, i “Art:” (es llegeix "art dos punts") al Caixaforum de Barcelona. La del Museu d’Arles és una exposició molt personal, pensada per la que ha estat directora del museu durant molts anys i que ara es jubila, la Michèle Moutashar. Pel que m’han explicat, aquesta exposició és el resultat de trenta anys de treball. El tema dels núvols ha estat el pretext per reunir més de 120 obres de 57 artistes contemporanis i de les avantguardes del segle XX. Al darrera d’aquesta exposició s’hi veu entrega, passió, profunditat, imaginació i molta poesia. A l’exposició del Caixaforum, no s’hi veu res de tot això. És una exposició pensada per gent molt i molt “ben informada”, realitzada en col.laboració amb el Macba, i que presenta les col.leccions d’art d’ambdues institucions. No jutjo pas la qualitat de les obres, que no poso en dubte, sinó el criteri. Per tal de defensar l’obra d’un artista, em resisteixo a utilitzar un raonament  segons el qual, la qualitat de la seva obra es mesura pels llocs on ha exposat i pels “comissaris” que el defensen.

     Sé que formo part de la minoria destinada a desaparèixer. Els “ben informats” em miren amb cara d’astorament quan m’emociono parlant d’un artista que m’agrada. És curiós que mai he vist un “ben informat” entusiasmar-se de debò per res.  I a mi em cau l’ànima als peus quan surto d’una exposició “ben informada”, i em fa dir coses com les que diu en Michael Boone, el protagonista de la novel.la de Peter Carey. O sigui: fotudes expressions de merda, com la que he transcrit al començament d’aquest text.