dijous, 27 de desembre de 2012

Nadala del 1993


    
     El Nadal de 1993 estava molt contenta. Havia exposat un artista “meu ”- en Jordi Alcaraz-  i havia funcionat de forma extraordinària. Vaig decidir felicitar el Nadal a totes les persones que havien comprat obra d’aquest artista i els vaig enviar la felicitació que es veu a la fotografia. Era una adaptació senzilla d’un conte infantil que a mi m’agradava molt quan era petita, i vaig convidar a en Jordi Alcaraz a participar-hi.

       Aquest estiu, endreçant i llençant papers abans de marxar de vacances, vaig trobar una copia a dins d’una carpeta. Pràcticament ho havia oblidat, i vaig trobar aquell escrit tremendament naïf. Em va semblar una mostra de bona fe i de com estava el meu estat d’ànim en aquell moment. El text era aquest:


     Els bons amics


          Hi havia una vegada un noi que es deia Joan, que la nit de Nadal buscava un regal per al seu millor amic que es deia Josep. En Joan tenia un quadre a casa seva que era la cosa que més s’estimava i va pensar que faria molt feliç al seu amic si l’hi regalava. El va embolicar i l’hi va portar. Com que no hi era, va deixar el quadre al costat de la porta, pensant en l’alegria d’en Josep quan el trobés.

       Quan en Josep va arribar a casa aquell vespre, va trobar el regal d’en Joan i es va sentir molt feliç. El va penjar i la casa se li va omplir de llum i de color. De seguida, però, va pensar en la seva amiga Maria, que vivia una casa molt trista. Aquell quadre seria el millor regal de Nadal per a ella. El va embolicar i l’hi va portar aquell mateix vespre, per tal de que en pogués gaudir el mateix dia de Nadal. Com que la Maria havia sortit, l’hi va deixar al costat de la porta de casa seva.

      La Maria va tornar, es va trobar el regal d’en Josep i li va fer molta il.lusió. El va penjar, i va ser com si s’hagués obert una finestra en la seva casa tant trista. Mentre se’l mirava, va pensar en el seu amic Joan i en la felicitat que li portaria aquell quadre. Una cosa tant bona, havia de compartir-se amb els bons amics. Va despenjar el quadre i el va embolicar una altra vegada. Quan va arribar a casa d’en Joan, aquest no hi era, i va deixar el paquet al costat de la porta.

       Així, la cosa que més s’estimava en Joan, la va donar a en Josep, i allò que va fer feliç a en Josep, va omplir de llum la casa de la Maria. I la felicitat d’en Josep i la llum de la Maria, van tornar a en Joan, que era el millor amic de tots dos.


                                                            Els desitjo Bon Nadal



Doncs això. I que tornin temps com aquell Nadal del 93.

    

dissabte, 15 de desembre de 2012

El misteri d'en Jeffrey Jenkins

    


      Va ser l’any que la galeria es va presentar a la fira de Basilea amb un “one man show” d’en Frederic Amat. Havia de ser l’any 1989, perquè va ser el primer cop que hi vaig anar. Tot i que ja començaven a fer-li el llit, en Lluís Mª Riera encara manava molt a la galeria. Recordo que ell estava eufòric. Li encantava la ciutat de Basilea: la seva dimensió, els seus carrers, les botigues... Tenia ganes d’ensenyar-me la ciutat i fer-me participar del seu entusiasme. Ja feia setmanes que em deia: “prepara’t a veure l’espectacle del circ, ja ho veuràs”. El circ Knie instal.lava la seva carpa en una explanada al davant de la Fira, era una tradició anar a veure’l cada any. L’altra tradició era anar a la festa que, cada any amb motiu de la Fira, organitzava la Gisèle Linder. La Gisèle era una vella amiga d’en Lluís Mª i tenia una petita galeria d’art al carrer del darrera de l’hotel en el que estàvem. Aquell any ens havia anat a buscar a l’aeroport i ja ens havia dit que no podíem faltar a la seva festa de cap de les maneres.

    Un matí, en Lluís Mª va arribar a l’estand  pres d’una tremenda excitació. Havia descobert un artista boníssim que havia de veure de seguida. El vaig seguir pels passadisos de la fira fins a una galeria americana: la Stux Gallery. Presentaven un one man show de l’artista Jeffrey Jenkins.  Hi havia quadres de formats diversos, realitzats amb una tècnica que feia pensar en una mena de land art. Sota una tela metàlica, l’artista havia posat elements recollits de la natura: terra, fulles, branques, seguint un ordre perfectament geomètric. En Lluís estava tant emocionat amb la descoberta d’aquell artista, que va convèncer al nostre galerista per a que en comprés un. Em van deixar triar a mi, i em vaig decidir per una obra de petit format: una malla industrial de color verd cobria un gruix d’herba seca. L’artista havia retallat un rectangle al centre de l’obra i l’havia omplert aquella zona amb terra. Tenim aquella obra al magatzem des d’aleshores.

     Un dia vaig voler saber que se n’havia fet d’aquell artista i el vaig buscar amb el Google. Ni rastre, en Jeffrey Jenkins havia desaparegut. No vaig trobar ni una sola entrada que en fes referència. Res de res. Vaig escriure un correu electrònic a la galeria que ens el va vendre, però no em van contestar mai. Potser aquell artista era mort des de feia anys, o potser havia abandonat l’art. Qui sap si en Jefrey Jenkins és un enigma com el d’en Harris Burdick, l’il.lustrador que va deixar una fantàstica col.lecció de dibuixos en una editorial i mai va tornar a buscar-los. El van voler localitzar, però no havia deixat ni l’adreça ni el telèfon.    

dimecres, 12 de desembre de 2012

De les persones que passen

    


      Acabo de llegir l’últim llibre de la Delphine de Vigan Res no s’oposa a la nit i m’he tornat a identificar amb l’actitud de la protagonista –que és la mateixa escriptora- en enfrontar-se a la vida. Ja em va passar quan vaig llegir el seu llibre anterior Les hores soterrades. La vida la porta, ella és tremendament permeable a tot el que passa, i lluny de prendre decisions dràstiques, es deixa arrossegar pel corrent i intenta sobreviure amb els seus propis recursos interns. Abans que una altra cosa, ella és espectadora. Em toca especialment, el fet de que no hi gairebé res de fictici en els seus llibres. Recordo que a mi, de vegades, tant el meu germà com algun amic, m’han expressat la seva incomoditat en llegir un text meu “massa personal” i que he penjat en aquest bloc. Jo, en canvi, això no m’ho plantejo.

     Durant els darrers anys, jo també he tingut la sensació de ser transportada pel corrent, qui sap si pel fet de treballar en primera línia i a peu de carrer. M’he acostumat a veure entrar i sortir de la galeria a tot tipus de persona, algunes que entraven tot passejant, altres que hi venien expressament. Amb algunes he arribat a establir algun tipus de conversa, altres m’han arribat a explicar la seva vida. Fora dels incondicionals –que també han anat variant a través dels anys-, cada exposició atreia el seu propi públic, així que molts dels visitants només venien quan fèiem un artista concret i després no tornaven més. L’afluència de públic va ser sempre un bon termòmetre de l’interès que despertava una exposició. Aquest fet no sempre es traduïa en un increment de les vendes, però a mi sempre em va agradar que vingués molta gent, encara que no compressin. A la llarga però, i si féssim un estudi seriós, hi hauria un tant per cent molt elevat en el que hi convergien els dos factors: les exposicions més visitades, també eren les més venudes.

     Hi ha hagut visitants que m’han quedat en el record. La Celia, per exemple. Durant una llarga temporada va venir tot sovint. Era una artista gallega especialitzada en fer mosaics. Recordo haver vist fotos dels seus treballs. Era una noia dolça i de conversa agradable, i sempre vaig pensar que estava en el lloc equivocat i en el moment equivocat. Un dia em va regalar un llibre: La vieja sirena, de José Luis Sampedro. Em va dir que aquell llibre li havia canviat la vida. Quan el vaig haver llegit vaig entendre el perquè: ella era com la Glauca, la protagonista, una sirena condemnada a viure eternament, a veure néixer i morir al seu voltant. Em sembla que, després de portar-me aquell libre, ja no la vaig veure més.

     Qui sap si no seria precisament això el que trobaria més a faltar? Tenir una porta oberta i convidar a la gent que passa a entrar. Poder formar part del riu que tot ho transporta. Poder deixar que l’atzar em condueixi i que no hi hagi ni un dia igual a un altre.
    

dissabte, 24 de novembre de 2012

Karl Kraus i l'avorriment dels gats

    


     Quan es va estrenar La Consagració de la Primavera d’Igor Stravinsky el 23 de maig de 1913 al Theatre des Champs Éliseés de Paris, el públic es va escandalitzar de mala manera. Va mostrar el seu rebuig més rotund tant a la música d’Stravinsky com a la coreografia de Nijinsky. Eren altres temps, els temps de les avantguardes artístiques, quan l’art obria nous camins i es situava al davant de la societat. L’art sempre havia tingut aquesta característica intrínseca, i potser per això fins fa pocs anys, qualsevol estrena o inauguració era tot un esdeveniment  intel.lectual.

     La setmana passada vaig assistir a dues inauguracions ben diferents. Les dues presentaven obres d’artistes reconeguts: un del nostre país i dos d’americans. Ben aviat però, em va caure l’ànima als peus. El públic assistent consistia única i exclusivament en amics de l’artista (a l'exposició de l’artista local) o amics i familiars dels galeristes (en l'exposició dels artistes americans). Em vaig trobar un vell conegut –havíem anat junts a l’escola- i vam comentar el fet. Ell també se’n havia adonat, l’ambient de totes dues exposicions era el que s’hauria pogut trobar en qualsevol poble o ciutat petita, tant se val en quina època. Durant els anys setanta i vuitanta, les inauguracions a Barcelona eren molt freqüentades per intel.lectuals de qualsevol disciplina, i a partir de mitjans dels vuitanta s’hi van incorporar els col.leccionistes. Els intel.lectuals van anar desapareixent de l’escena artística, però els col.leccionistes, quasi tots d’un bon nivell cultural, van seguir donant un bon to a aquests esdeveniments artístics.  La crisi ha anat fent desaparèixer els compradors d’art, en aquests moments molts pocs s’acosten a les galeries encara que només sigui per mirar. Però que ha passat amb els intel.lectuals? Aquest conegut meu creu que el panorama de l’art contemporani ja no interessa de la mateixa manera que als anys setanta o vuitanta. La idea de transgressió o fins i tot de provocació ni existeix ni interessa, i la pulsació vibrant d’un artista genial és tant escassa, que la gent ja no es mou per no decebre’s.

     De tornada cap a casa, vaig passar per una altra galeria que també inauguraven. Tot i que era molt tard, encara hi havia gent. Es veia de lluny: eren els amics de l’artista i dels galeristes. Els mateixos papers, els mateixos actors. Ja sabem que la història no es repetirà i no hem d’esperar grans trencaments com es van produir durant la irrupció de les avantguardes, però seria d’agrair trobar una mica de caliu en aquesta ciutat adormida. Si hi hagués algú influent en els mitjans, com ho va ser Karl Kraus en la Viena del tombant de segle, potser ens faria sortir a tots d’aquesta desesperant letargia.

     

dimarts, 13 de novembre de 2012

Martin George, el retorn de Mr. Baylor

 Tot just quan pensàvem que els nostres estafadors favorits ja havien llençat la tovallola, ens ha arribat un correu electrònic idèntic als anteriors, signat per un tal Martin George. Fidels a la seva manca d'imaginació, tornen a la càrrega amb l'excusa del regal de boda de la seva estimada filla:

     Hello,
I am Martin George, a British oil Engineer. I am interested in buying a wedding gift for my lovely daughter as a gift present on her wedding day. Kindly provide me with a catalogue and quotes of the available art works and gift products in your gallery at the moment, please let me know:

Your FOB Prices and FOB Port.
Your estimate delivery time.

Best regards,
Martin George.

Si voleu saber com acaba la història, llegiu: "La increïble història de Mr. Baylor",publicada al mes d'Abril de 2012 en aquest mateix blog: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/la-increible-historia-de-mr-baylor.html

dissabte, 3 de novembre de 2012

Del somni d'un navegant




       Fa més de deu anys, en Riera i Aragó em va regalar una petita joia. És una pintura sobre fusta, en la que un avió de cua groga destaca sobre un fons negre. La vaig fer emmarcar i la vaig col.locar sobre un prestatge de la llibreria. Allà la podria veure cada dia, quan m’assegués al sofà, que és el que faig quan aparco definitivament la feina o l’estudi. Durant tot aquest temps l’he estat mirant. La veritat és que posseeix un poder d’atracció considerable. Per damunt de tot però, el que sempre se’m va fer evident va ser que, aquella petita peça parlava.  Sempre vaig intentar esbrinar el què deia, però era com si parlés en una llengua que no acabava d’entendre, o com si ho fes en veu baixa i jo no fos capaç de sentir-la. Em resultava molt plaent escoltar-la, però no era capaç d’arribar al fons d’allò que m’estava dient.

     L’altre dia, el mateix Riera i Aragó em va enviar un link per a que pogués veure un documental que li havien fet a França, amb motiu de la seva exposició Le rêve du navigateur (El somni del navegant). Aquesta es va poder veure al Museu de Céret i la setmana passada es va inaugurar a Le Havre, al Museu André Malraux. Le Havre és una ciutat portuària del nord de França i el Museu és un edifici modern, amb unes grans vidrieres. Al seu davant es desplega un espectacle magnífic: els vaixells de càrrega –pintats de vermell, blanc verd o negre- llisquen per damunt de l’aigua deixant al seu darrera una imponent estela blanca.  Van sempre escortats per altres vaixells més petits i per desenes de gavines i altres espècies d’aus marines. Les onades piquen  amb força contra les roques i les esculleres i els fars s’alcen amb dignitat majestàtica al bell mig  de l’espectacle.  El documental ens ensenya l’artista passejant per la platja del mar del Nord. Sembla que s’acosta una tempesta: fa vent i les onades s’arrissen des de l’horitzó, la llum es grisa, el vent s’intueix fred.  S’atura i parla de les seves dues obsessions: el mar i el cel. A la sorra hi dibuixa formes oblongues, les descriu com les formes ideals per travessar aquests mitjans. Són les formes que ténen els peixos i els submarins, els ocells i els avions.

     Veient aquell documental, vaig entendre de sobte, tot el que m’havia estat dient aquella petita pintura sobre fusta. M’havia estat parlant d’aquell cel gris de tempesta al damunt del mar, dels vaixells i dels navegants, d’un món remot, de ciència i de llegenda, d’una vida que va a un altre ritme, que te unes altres coordenades. Aquest és el món al que pertany i que enyora.  Les obres d’en Riera i Aragó exposades en aquell museu, han arribat a casa seva. Els vaixells que passen pel port, les vénen a rebre.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Le grain noir

   


     M’havia quedat esbalaïda al davant d’aquell gravat d’en Miquel Barceló. Al centre, unes formes arrodonides que semblaven fruites; podien ser magranes, o pomes, fins i tot semblava que feien olor. A sota del paper encolat que  donava forma a les fruites, en Joan hi havia posat unes llavors: “en diuen le grain noir, les vaig comprar a Egipte”- va treure una bossa plena d’algun racó i me les va ensenyar. “Diuen que ho curen tot menys la mort”. Semblaven pedretes. En vaig voler provar una. No tenia gust de res, però em vaig sentir afortunada. Era un privilegi estar al taller d’en Joan veient els gravats d’en Barceló que havia estat estampant durant els darrers mesos. Eren exquisits, tenien la brutalitat i l’atreviment de l’artista, el seu traç, la seva petja en la forma de dibuixar. Desprenien però, una aura molt més transcendent, de saber ancestral, de refinament. En aquells gravats hi havia alguna cosa més: estava ell, en Joan Roma.

     Ens vam fer amics fa molts anys. Jo feia poc que treballava a la galeria i un dia em va venir a veure un noi, que em va explicar que era gravador. Estava molt amoïnat, perquè havia deixats uns quants gravats d’en Perejaume en dipòsit a la galeria i no aconseguia aclarir si estaven venuts o no. El vaig tranquil.litzar, i després de localitzar els seus gravats, li vam pagar els que estaven venuts i li vam tornar els altres. Ell va agrair el meu sentit pràctic i expeditiu, i en aquelles primeres converses que vam tenir, ja vam veure que compartíem moltes coses. Ens agradaven els mateixos artistes, i sobretot, ens unia els gust per una cultura en desús. Tots dos sentíem una debilitat per la poesia i la literatura –ell es decantava més pel món francès i jo pel germànic-. Ens sentíem ànimes bessones en un món que ja no teia en compte ni l’Odilon Redon ni en Rainer Mª Rilke. Aquest sentiment compartit d’ésser peixos fora de l’aigua va crear entre nosaltres molta complicitat, i un clima de màxima confiança. Quan em va convidar al seu taller, a més, vaig tenir el convenciment que –ja llavors-, els seus gravats eren alguna cosa més: hi deixava l’ànima. No es va preocupar mai d’anar a buscar els artistes, les relacions públiques el posaven malalt. Sempre em va agradar que fos així: esquerp i enigmàtic. I com que les coses que són inevitables, acaben succeïnt, els millors artistes el van anar a buscar per a que fes els seus gravats.

     Aquell vespre, en Joan ensenyava els gravats d’en Barceló i anava explicant el procés de cada un. Recordo un llibre de bibliòfil amb imatges de felins, un calamar blau, un goril.la – “és com si fos l’artista mateix”, em va aclarir -i el gravat de les fruites madures. Pel revers l’artista havia dibuixat uns pebrots, aprofitant els relleus de paper gofrat que s’havien fet en passar les llavors sota la pressió del tòrcul. Ho havia fet de forma impulsiva, era la seva forma de treballar. “Aquí hi ha tots aquests anys de feina, tot el que sé”, em deia mentre passava els dits per la superfície del gravat. Jo em mirava aquell gravat, després de tastar le grain noir, i em vaig imaginar que m’havia menjat les llavors de Le Fleur du Marécage. És el títol d’una litografia de l’Odilon Redon: reprodueix una planta que emergeix del mar i les seves flors són cares humanes il.luminades.

    

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Llums i ombres

  




      Aquest món, com tots els altres, és un món de llums i ombres. Però potser pel fet de ser un món que gira al voltant de la creació artística –manifestació de l’esperit i l’intel.lecte- les llums i les ombres són més contrastades i podríem arribar a definir-lo com un món clarobscur.

     Algunes vegades, m’he hagut de relacionar amb persones que, en el seu moment vaig definir com a forats negres, de tanta energia negativa com desprenien. Recordo una persona, prepotent i antipàtica, que quan estava a prop meu em deixava completament anul.lada. La seva càrrega negativa era tal, que a moltes persones els hi feia por i tot. Quan penso en ella, em ve a la memòria El cap de Medusa de Caravaggio. En aquesta obra, Caravaggio va recrear la figura de Medusa, que era una bèstia mitològica transformada en monstre, destinada a ofendre i espantar la deesa Atenea. Caravaggio la va representar pintant un cap de dona amb la boca oberta, cridant, amb sang brollant-li del coll, i centenars de serps amenaçadores enroscant-se pels seus cabells. M’esgarrifo només de pensar-hi. Durant els anys que aquesta persona va estar rondant per la meva òrbita, vaig aprendre a protegir-me imaginant-me que una campana de vidre m’envoltava de dalt a baix. Aquesta estratègia em va donar sempre molts bons resultats, la prova és que vaig sobreviure.

     També he hagut d’observar (no dic patir, perquè la campana de vidre no l’he desat mai) alguns comportaments dubtosos, sempre es clar, des del meu punt de vista. Una de les coses que en Lluis Mª Riera em  va repetir centenars de vegades, va ser que mai confiés al cent per cent en cap artista. “Els artistes sempre estan hipotecats per la seva obra”, em deia, “si l’han de defensar, passaràn per damunt de qui sigui, i això ho has d'entendre”.  Ell ho deia per experiència; com Judes, alguns artistes a qui ell havia ajudat, el van negar (potser ignorar) en el moment que ell més ho necessitava,  per tal d’acostar-se al sol que més calenta, o per dir-ho d’una altra manera, a qui tenia la paella pel mànec. Sento les seves paraules dins el meu cap quan a mi m’ha passat el mateix. Gràcies a ell, però, jo vaig preveure aquests comportaments abans de que es produïssin, tot i que he de reconèixer que la primera vegada que em va passar (d’això ja fa molts anys), em va agafar per sorpresa.  La majoria de les vegades, però, als artistes no els guia cap mala intenció, simplement defensen els seus interessos.

     L’Eugènia em va explicar una vegada una anècdota que li va passar durant una fira a Madrid. En voler presentar-li un artista a un client i col.leccionista, aquest li va respondre: “Ni se le ocurra. Me encanta disfrutar de un buen jabugo, però jamás se me ha ocurrido conocer al cerdo”. L’ocurrència d’aquest client  va ser molt bèstia, però la veritat és que per valorar una obra d’art, potser val més prendre una certa distància de l’artista que l’ha creat. Un amic méu, grabador de professió, i que per tant, ha tractat amb molts artistes, diu de vegades:” Els artistes, morts i enterrats”. Home, potser no cal arribar tant lluny...

divendres, 5 d’octubre de 2012

De les persones importants

    



     Molt probablement, jo hauria estudiat Literatura. De fet, sempre m’havia agradat molt llegir. Entrar a dins de les històries,  formar part durant unes hores d’un món que no era el meu, era una cosa que m’encantava i que, de passada, m’ajudava a veure les coses d’una altra manera. Els últims anys d’escola havia tingut una mestra extraordinària, la Carme Serrallonga, que ens havia ensenyat a veure els escriptors com a uns personatges pròxims, com si fossin un dels nostres. “Una novel.la és com un mirall al costat del camí”, ens deia citant Stendahl, per fer-nos comprendre que, tot el que hi havia els llibres, formava part de la vida.

   Jo hauria estudiat literatura si no hagués conegut en Lluis Mª Riera. Quan el vaig conèixer era el director de la galeria Joan Prats. El meu pare sempre m’havia portat a veure exposicions, i quan visitàvem la Joan Prats, sempre acabàvem conversant llargament amb en Riera.  Ens parlava molt de pintura, però també de cinema, de teatre i de poesia. Era íntim amic d’en Joan Brossa i de l’Antoni Tàpies, i amb ells va fer el seu primer viatge a Paris. Sempre en parlava, d’aquell viatge a Paris; per tots tres havia estat com una mena de viatge iniciàtic. En Lluis Mª Riera, vivia l’art d’una forma apassionada.  Parlava de cada artista i de cada quadre des del coneixement més profund, i sabia transmetre la intensitat del que hi havia al darrera de cada obra. A mi, que tenia setze o disset anys en aquella època, em va obrir una finestra a un univers fantàstic. Les seves disquisicions sobre art, a més, abraçaven un ampli ventall de disciplines: un quadre es podia entendre des de la filosofia, passant per la fotografia o el cinema i acabant amb una novel.la o amb un espectacle de circ. En aquell moment, em va semblar que jo ja havia trobat el meu camí: l’art ho era tot, anava més enllà. Vaig canviar doncs la literatura, per la història de l’art.

     Recordo que una vegada li vaig preguntar què és el que diferenciava el que era bo del que no. No s’hi valia a dir que tot era una qüestió de gustos o de criteris. Ell em va dir que en art, hi havia una veritat i una mentida, i que del que es tractava, era de saber-ho veure. Des de llavors, sempre he fet servir aquesta premissa, abans de jutjar una obra o un artista, i me’n he adonat que tenia raó. El que és de veritat, t’agradi o no, et toca directament. Llàstima que hi hagi tants mentiders en el món de l’art i que facin tant de soroll. Hi ha gent a qui els enganyen i altres que es deixen enganyar. Però ara no es tracta de jutjar-los, ben mirat, la gent que faci el que vulgui. Però és bonic mantenir la il.lusió ben desperta i disfrutar de la màgia de l’art, com ho fa el protagonista de El col.leccionista de moments, de Quint Buchholz: el món és alguna cosa més del que ens sembla.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Família






     Quan vaig començar a treballar a la galeria, vaig tenir la sensació de trobar-me en un món hostil. Pot passar que, quan entres a treballar en un lloc nou i no t’has fet el teu lloc, sembla que facis nosa. Tothom esta a l’expectativa a veure que fas, atents a les teves possibles errades, que els confirmin que la teva intrusió no era necessària. Tot i amb això, vaig trobar dues persones que no em van mostrar cap hostilitat. Ben al contrari: em van ajudar des del començament, i em van mostrar tota la seva simpatia. Ara penso que si hagués de triar dues bones persones de totes les que conec en aquest món, serien ells dos: en Martí i la Pilar.

      En Martí era (és) el fotògraf. En aquella època venia molt sovint a la galeria per fotografiar els quadres nous que entraven al magatzem. Des del primer moment, en Martí em va fer sentir acollida i em va mostrar un afecte incondicional. Sempre m’ha donat bons consells i sempre hem compartit el mateix criteri sobre temes d’art. La Pilar és la seva dona i durant tota la seva vida professional ha estat l’encarregada de les vendes de l’obra gràfica de la Polígrafa, des del seu espai al carrer Balmes. Com que a més érem veïnes a la feina, vam compartir el dia a dia durant molts anys. I el que és més important per a mi: m’ha escoltat molt. Per tot això, sempre he vist la Pilar com una germana gran.

     En Martí i la Pilar tenen dos fills: en Martí i en Bernat, i tot dos són tant bones persones com els seus pares. Tant propers, tant de debó. I dic que tenen dos fills, perquè tot i que en Martí ens va deixar tot just fa una setmana, sempre estarà al costat dels seus pares i del seu germà. I tots tres el portaran sempre amb ells, perquè l’amor és immens i és etern.  En Martí va començar a pujar una muntanya molt, molt alta. I va seguir pujant, cada cop més amunt, fins que va arribar al cel. Oi que sempre ens han dit que és allà on van les ànimes bones?.

      A més dels seus fills, en Martí i la Pilar tenen una família molt nombrosa. Em sembla que tothom que els ha tractat s’hi considera. Tenen centenars, potser milers d’amics, perquè el que em van donar a mi, ho han donat als qui han tingut al voltant. Amb la seva humilitat i el seu amor per la feina ben feta i pel proïsme, són potser les persones més importants que he conegut aquí, i voldria comptar amb ells durant la resta de la meva vida.
    

    

dimecres, 19 de setembre de 2012

Deconstruint el record, a la manera de la Teresa Estapé


   

      Recordo un dissabte a la tarda avorrit, com tants altres. No entrava ningú, no trucava ningú. L’Eugènia i jo havíem estat parlant per telèfon, enyorant aquells dissabtes de fa ja alguns anys, en els que no parava d’entrar gent a veure l’exposició, o el que encara ara ens sembla més estrany, a demanar per veure obra d’aquest o aquell artista. Havíem arribat a donar tanda!. Què se’n havia fet, de tota aquella gent?. Amb la sensació de que ja no interessàvem a ningú, vaig  passejar la vista per la meva taula, buscant alguna cosa per fer. Vaig adonar-me que les cartes del dia abans encara estaven al damunt de la taula, sense obrir.
     Entremig hi havia una invitació molt atractiva: galeria Madame La Marquise.  Hi havia una adreça web i vaig teclejar-la a l’ordinador. Vaig veure fotos d’un pis de l’Eixample, reconvertit en galeria d’art. Vaig pensar que la Madame La Marquise vivia d’una forma senzilla i austera, les parets estaven ben blaquejades, però l’ambient no era gaire sofisticat, més aviat semblava monacal. Em va cridar l’atenció el que s’exposava: una immensa teranyina de fils d’acer. Semblava un núvol: pujava per la paret fins el sostre i se’n anava passadís enllà. L’autora de la teranyina es deia Teresa Estapé. No n’havia sentit a parlar mai i vaig decidir buscar-la a internet. Ja no recordo gaire coses més, només que vaig enviar-li un link a l’avorrida Eugènia per a que s’entretingués visitant la Madame La Marquise, i que vaig passar una estona agradable en contacte amb les obres d’aquella artista que acabava de descobrir i que em va semblar delicada i molt forta a la vegada. Com les aranyes, com les teranyines.
    Un any després, em va trucar una antiga clienta per recomanar-me una artista. Vaig dir-li que ja no teníem espai per a nous artistes, que encara que m’agradés, ja no la podria programar,  però ella va insistir. Què havia de dir-li?. Vaig quedar en rebre-la una tarda.
    Així va ser com, una tarda d’estiu, va entrar a la galeria una noia d’aspecte fresc i agradable. Es va presentar, venia de part de la meva antiga clienta. Era, doncs, l’artista. Portava un dossier per ensenyar-me. Allà hi havia el projecte de la teranyina. Em vaig alegrar molt. Em va venir a la memòria aquella tarda melancòlica i avorrida, en la que havia descobert l’obra de la Teresa. Ara, caminant endarrera pel record, havia arribat a l’obra original.    

     

dimecres, 5 de setembre de 2012

L'Elena Kervinen





     Ahir al vespre em vaig trobar l’Elena Kervinen al Passeig de Gràcia. Em vaig alegrar molt de veure-la, va ser reconfortant retrobar-me amb la seva aurèola nòrdica i etèria.  Des de que va traspassar la seva galeria no la veig tant sovint. De fet, trobo a faltar les exposicions que feia, majoritàriament d’artistes del seu país, Finlàndia. Eren una mostra de subtilesa, de refinament, de bon gust.  Quan ella i el seu marit, en Josep Mastuset -tots dos artistes- van deixar La Galeria, van pensar en la possibilitat de marxar al Canadà una temporada. Ella havia trobat  una casa preciosa per internet i estava il.lusionada en la possibilitat de comprar-la i anar-hi a viure. Estava al territori del Yukon, a l’extrem nord-oest del Canadà –l’ideal  de Nord d’en Glenn Gould. Me’ls imaginava allà perfectament, en una caseta de fusta, aïllats del món, centrats només en el seu art espiritual. Tot i que a primera vista no ho sembli, hi ha un gran paral.lelisme entre l’art de tos dos. Ahir em va dir, però, que de moment, aquest projecte el tenen aparcat.

       El primer contacte que vaig tenir amb l’Elena va ser l’any 1998, en descobrir la seva obra en una exposició al centre cívic de Sant Andreu. Eren les obres que s’havien presentat aquell any al premi Miquel Casablancas. Em va captivar el misteri de les seves minúscules pintures sobre fusta. En aquells petitíssims formats s’intuïa el complex món interior de la seva autora. Vaig intentar convèncer el meu cap per fer-li una exposició, però no vaig tenir èxit. Des de llavors vaig anar seguint tot el que feia. M’encisava la seva obra, la seva obsessió en pintar una vegada i una altra el paisatge que veia des de casa seva: el castell d’Hostalrich. De tant pintar-lo, aquell paisatge havia esdevingut el reflex del seu esperit.

      Tinc tres precioses obres de l’Elena: dos olis sobre fusta que em va regalar i un dibuix a llapis sobre marbre que li vaig comprar en una exposició que va fer a la seva galeria. M’agrada veure-les sempre, les dues fustes les tinc al menjador i el marbre, al damunt de la tauleta de nit: un paisatge que sembla de boira o de fum enmig del que s’alça un castell, el seu castell. Un paisatge que, el miris quan el miris, sempre parla sobre les profunditats de l’ànima.

dijous, 30 d’agost de 2012

Final de vacances


    

      Els trenta dies que he passat lluny de la galeria, han fet que vegi totes les històries del bloc molt remotes. Com si haguessin passat fa molts anys, o fossin històries explicades per una altra persona. Però no és així, els records que es relaten em pertanyen, i encara que ara em semblin llunyans, molts han succeït fa poc temps.  M’he adonat però, d’una cosa de la que no n’era ben conscient quan vaig començar a escriure el bloc: La galeria on passen totes aquelles coses ha deixat d’existir. No pas perquè hagi tancat, sino perquè s'acosten uns canvis substancials. Probablement, a mida que jo en vaig començar a ser conscient, vaig voler retenir tots els records de quan estava ben viva. Potser va ser un acte nostàlgic. Abans de que es morís del tot, volia recuperar les vivències plaents que hi havia experimentat.

     Des de la distància que em donen aquests 30 dies d’absència, veig una casa buida. Els de les mudances han marxat, i només hi queden les marques que els mobles han deixat a la paret. Em passejo mentalment pels espais, abans plens de vida, abans casa meva, i no els reconec. L’ olor de l’espai em fa recordar els milers de converses que he mantingut allà amb gent de tot tipus, les il.lusions dels artistes durant els muntatges de les seves exposicions, l’ambient dels dies d’inauguració... . Aviat, els espais estaran buits, o s’ompliràn de nous projectes en els que, segurament, no hi tindré res a veure.

     Recordo l’època, en la que quan venien les vacances d’agost pensava: Ara vacances? Amb lo be que ens ho estem passant?. La galeria bullia d’activitat. Hi havia molta energia entre aquelles parets. Hi entrava i sortia molta gent, tots treballàvem per a que la galeria fos un punt de confluència de moltes coses, i així va ser. Marxar de vacances, en aquella època, em semblava un parèntesi innecessari: em pensava que la meva vida era allà. Ara me’n adono que no. M’ho vaig passar molt bé durant aquells temps, però la meva vida és allà on jo sigui feliç. En la distancia m’he tornat a retrobar amb mi mateixa i veig que en aquests moments tant complicats, s’ha de posar molta il.lusió i molt convenciment en un projecte per tirar-lo endavant. Jo he trobat la meva energia, que m’havia marxat durant les últimes setmanes de juliol. Ara caldrà que la feina que m’espera no la consumeixi massa d’hora. Afortunadament, encara em queden moltes històries. I totes elles sí que formen part indissoluble de la meva vida. 

 

 

 

dijous, 26 de juliol de 2012

El paraigua




                      
      Per al Josep Ramon, que sigui ben feliç en la seva nova etapa.

      
     Quan les coses van malament, m’en recordo d’aquell paraigua. El vaig tenir molt de temps al paraiguer de la galeria, tal i com se’l va descuidar el seu propietari. Un matí vaig trobar-lo allà: havia plogut la tarda anterior i algun visitant es va oblidar d’agafar-lo a la sortida. Deuria ser cap a l’any 96 o 97, més o menys cap a finals de la crisi anterior. No veníem res de res i tampoc teníem gaires visitants. Havíem passat per fases desesperants: tot costava, l’art havia deixat d’interessar. Però el dia que va aparèixer el paraigua vam fer una bona venda, i la setmana següent una altra. Molt a poc a poc, van començar a venir clients que ja donàvem per desapareguts i fins i tot en van venir de nous. Col.leccionistes compulsius i sorprenents, com un empresari de Chicago que venia amb la seva amant suïssa, o un senyor gran de Figueres, tant gras que quasi no podia ni caminar i que s’asseia a l’entrada mentre jo li treia els quadres del magatzem allà al davant per a que triés- i en triava uns quants cada cop que venia.

    Vaig començar a pensar que aquella revifalla havia estat cosa del paraigua. Potser havia estat un ésser màgic –una mena de Mary Poppins-, que ens l’havia deixat allà per ajudar-nos. La seva aparició havia coincidit amb el final  de les dificultats. El vaig protegir tant com vaig poder: si el perdíem, potser s’acabaria la sort.

     Un dia, a l’hora de plegar, va començar a ploure. Un company de la galeria havia de marxar corrent i no duia paraigua. “L’agafo” - em va dir- “Ja te’l tornaré”. Em vaig resistir. “És el nostre paraigua de la sort, no es pot moure d’aquí” - vaig dir-li. Però no hi va haver res a fer. Va agafar el paraigua i va marxar carrer avall. No el va tornar mai més. El pitjor d’aquella crisi ja havia passat, però tot i això, de tant en tant li reclamava el paraigua. “Se’m va trencar”, em va dir un dia. Sempre m’he preguntat si el paraigua li va portar sort, o si va perdre el seu poder un cop fora del lloc on l’ésser màgic l’havia deixat.

     Ara que les coses són encara més difícils que en aquells anys, maleeixo el moment que no li vaig impedir de totes totes que s’endugués el paraigua. I de tant en tant miro de reüll el paraigüer.. per si de cas.


dimecres, 11 de juliol de 2012

Un visitant inoblidable








      Per la galeria han passat visitants que sempre em quedaran a la memòria, alguns ja han anat sortint en les pàgines d’aquest bloc. N’hi ha un, però, de molt especial, un exemple per a tots els que ens queixem per qualsevol cosa, per als que no tenim paciència, per als que no suportem les petites contrarietats que ens trobem al llarg del camí, per als que ens ensorrem al davant de les dificultats, per als que ens espanta pensar en un futur incert. Aquest visitant és el doctor Jordi Huguet, un eminent cirurgià plàstic, professor de cirurgia plàstica de la facultat de medicina de Barcelona. Durant molts anys va exercir la seva professió amb una entrega absoluta i li va dedicar totes les hores de la seva vida, com només es pot fer des de la vocació més convençuda. El Dr. Jordi Huguet sempre va ser un metge i un professor diferent als altres, preocupat  sobretot per la vessant espiritual dels seus pacients i dels seus alumnes. Per això va promoure la creació dels comitès de bioètica als hospitals, i per això els parlava d’art als seus alumnes. Tothom que va tenir el plaer de conèixer-lo professionalment el recorda amb tot l’afecte del món.  Fa pocs mesos, vaig haver d’acompanyar el meu pare al neuròleg, i en el seu despatx hi tenia penjats dos dibuixos del Dr. Huguet. Va ser una gran sorpresa per a mi, feia poc que ell mateix m’havia deixat un DVD que li havia gravat el seu fill, del dia que va inaugurar una exposició dels seus dibuixos en una sala de l’Hospital de Sant Pau.

     En aquell DVD, vaig veure en Jordi Huguet uns quants anys més jove. Somrient, es movia entre els convidats a la inauguració. Gesticulava animadament, tot assenyalant detalls de les obres exposades. Em va agradar moltíssim veure’l tal com era, tal com havia estat: alt, ben plantat, actiu, inquiet. I em va agradar veure que no ha canviat, segueix sent curiós, parlador, disposat a somriure de seguida.  Des de fa anys no es perd cap exposició, i tot sovint em ve a veure només per conversar. Li agrada parlar de la seva família i dels seus records d’infantesa.  L’acompanya la Lesly, la seva cuidadora. Fa molt de temps que ha d’anar en cadira de rodes. “No puc moure res, però res de res”, em diu de tant en tant. L’esclerosi múltiple que el te empresonat no pot evitar que el seu esperit segueixi lliure, i que s’ho passi bé mirant partits de futbol o veient passar dones boniques.

      Un any, pels volts de Nadal em va portar un regal: en un CD havia gravat totes les versions que va trobar del bolero “Bésame mucho”. Aquell regal inesperat em va sorprendre moltíssim i em va fer molt feliç: la malaltia que havia limitat la seva independència al màxim, no l’havia pas vençut. Tot i que es va veure obligat a tirar endavant pel camí difícil, el seu esperit continuava volant, molt més amunt que el de moltes de les persones amb les que ens creuem pel carrer cada dia.

dijous, 28 de juny de 2012

La nosa

    




     Ara crec que és necessari fer un incís, un parèntesi. Fins ara, totes les històries penjades en aquest bloc són positives: records per guardar, vivències amb màgia, en resum, bones experiències que, sempre que les revisqui, m’aportaran el seu aire fresc i revitalitzant.  Ara bé, això no vol dir que tot el que passa en aquest entorn tingui el mateix caire. En el món real hi ha un cinquanta per cent de cada cosa: de bo i de dolent. De la mateixa manera que hi ha el dia i la nit, l’anvers i el revers, el yin i el yang. Parteixo de la base que ens hem de quedar sempre amb el que és bo, ens dona energia positiva i fa que la nostra vida sigui agradable. Hi ha però,  una història terrible, que de tant en tant em ve a la memòria. Una història cruel, corprenedora, incomprensible. L’explicaré com a mostra d’aquest cinquanta per cent de dolent que també és present al meu voltant, i que mai explico.

     Durant uns anys, vaig tenir contacte professional amb un artista estranger que vivia a Barcelona des de feia molts anys. Era un tipus espontani, natural, de tracte simpàtic. Com a artista era un treballador incansable; es passava moltíssimes hores a l’estudi madurant i realitzant projectes que després defensava amb una energia, una convicció i una passió encomanadisses. A més a més, posseïa una empenta formidable, que li va servir per obrir portes molt importants. A mi em queia molt bé, m’alegrava molt quan em venia a veure i havíem mantingut llargues converses.

     Una d’aquestes converses deuria derivar cap al tema dels animals per a que ell m’expliqués allò. Segurament, jo li deuria haver explicat coses de la meva gata i va ser llavors, quan em va dir que ell havia tingut un gos feia molts anys. Va estar força estona parlant del seu gos, sobretot perquè quan ell estava sol a Barcelona, era la única companyia que tenia. Em va parlar de la complicitat entre tots dos, de les passejades que feien junts. Qui no ha tingut mai un animal a casa no en té ni idea del pes que te la seva presència incondicional. Un animal esta al nostre costat sense jutjar-nos, ni fer-nos cap retret, esta al nostre costat fins a la mort. En la mirada d’un animal es llegeix el seu amor sense límits, la seva fidelitat inqüestionable. Ell va parlar tant del seu gos, que jo li vaig preguntar que se’n havia fet d’ell. Ja suposava que era mort, perquè ell em parlava de feia més de vint anys enrere. Recordo que em vaig mig marejar quan em va respondre: Tuve que marchar a mi país y lo sacrifiqué.

     Afortunadament,  vaig perdre el contacte amb aquest artista. Un bon dia, va deixar de venir a veure’m. Probablement, jo havia deixat de ser-li útil. O potser després d’aquella revelació ja no era tant amable amb ell com ho havia estat fins llavors. En qualsevol cas, aquella història del gos em va deixar una petja tant profunda, que avui encara hi penso.
   

dimarts, 19 de juny de 2012

James Blair,Peter Patherson, Quimby Michael, Edwin Eklund, Dr. Donald White: els intents d'estafa continuen.

   

     És com una plaga. En aquests moments de crisi terrible, semblen els voltors que ronden un animal ferit, o les mosques que s'alimenten d'un cadàver. Ara, arriben dos o tres mails per setmana. Fa dos mesos feien servir el nom de Baylor, després Mac Nuel i ara Peter Patherson, Quimby Michael o Edwin Eklund. En Patherson i en Michael´es dediquen a canviar la decoració d'un hotel, l'Edwin Eklund fa servir el mateix correu que va enviar en Mr. Baylor: ha de fer un regal a una filla que es casa. Em pregunto a quanta gent deuen haver estafat. El fet que segueixin enviant tants correus, vol dir que alguna vegada els ha sortit bé. La forma és la mateixa: fan veure que volen comprar molt, i paguen de més, sempre amb targeta de crèdit o amb xec, i després demanen que facis una transferència a algú altre l'import que sobra (un industrial que no pot cobrar amb targeta, o el que sigui). Els diners transferits són bons, però els xecs són sense fons i la targeta de crèdit es pot anular. Ells, però ja tenen els diners.

(Vegeu "La increïble història de Mr. Baylor" abril 2012, "La falta d'imaginació de Mr. MacNuel" maig 2012, i "GilMor Constructions: Art in Reception", maig 2012)

dissabte, 16 de juny de 2012

El piano de cua



                     

       La primera vegada que van portar un piano de cua a la galeria va ser a la tardor del 1996. Va ser per l’acte de presentació de la revista Sybila a Barcelona. A més de la revista, especialitzada en art i filosofia, es presentava tota l’obra gràfica que havien editat fins aleshores. L’exposició constava d’una cinquantena de gravats, litografies i xilografies  d’artistes més o menys coneguts, i mostrava una diversitat d’estils prou atractiva.  Per a ella, no obstant, tot això va quedar en un segon pla. Ella només tenia ulls per al meravellós piano de cua que van portar: estava previst que Jean Pierre Dupuy- un pianista de renom, especialitzat en música contemporània-, fes la cloenda de l’acte interpretant les sonates de John Cage. El piano exercia un fort poder d’atracció sobre ella, això era una cosa que li havia passat tota la vida. Des de petita havia volgut estudiar piano, però pels motius que fossin no ho havia fet. Sempre que veia un piano, sentia una cosa especial, com si li vinguéssin sensacions llunyanes, potser la mateixa nostàlgia d’allò que no havia pogut fer mai: tocar el piano. Potser per tot això es va acostar especialment al pianista, l’ésser privilegiat que sí que el podia tocar, i que aquell dia va estar a punt de no fer-ho perquè no estava d’acord en cobrar amb obra la seva actuació. Ella va haver de fer servir les seves dots persuasives per convèncer-lo, i no va ser una cosa fàcil.

               La segona vegada –i potser l’última, que un piano va imposar la seva presència en aquella sala, va ser a l’hivern del 2008. L’artista Jorge R. Pombo, que exposava en aquell moment, va idear una performance que havia de transcòrrer al voltant dels seus quadres de ciutats. El títol, Promenade, feia referència al tema de l’acció: els quadres de ciutats eren els llocs, i els performers (cantants, músics i un ballarí), eren els visitants d’aquests llocs: un exercici interessant de fusió de dimensions reals i imaginàries.  Per a ella, però, el protagonista d’aquell dia –com ho va ser d’aquell dia de la tardor de 1996- va ser el piano de cua. Un piano de cua de concert, negre, espectacular. El portaven directament del Palau de la Música, l’havien estat tocant en concert el vespre anterior. Tot això li explicava l’afinador, mentre feia la seva feina: “Esta perfecte, és un molt bon piano, no es desafina fàcilment”. Ella se’l mirava, mentre sentia la mateixa fascinació de sempre, el mateix delit d’estar a prop de l’instrument. Una cosa molt important però, havia canviat: ella ja el podia tocar, potser no gaire bé, però ja feia alguns anys que s’hi havia posat a estudiar molt seriosament. Li ho va explicar a l’afinador, i ell la va animar: “Va doncs, tot teu”.
Es sabia de memòria la cançó Feelings, l’havia après l’estiu anterior i l’havia tocat durant el concert de Nadal, així que s’hi va posar, amb molt de respecte al principi i amb més seguretat després. De mica en mica va prendre consciència de que, per fi, era ella la que estava tocant aquell piano. Aquell vell desig s’havia fet realitat.

     Aquella tarda, i fins l’hora que va començar la performance, se la va passar tocant el piano. Va portar les partitures que estava estudiant: les Sonates de Haydn, cançons populars de Bartok i del seu professor, en David Padrós. Tothom donava per fet que ella era la pianista d’aquell vespre. No, ella era una dona feliç que sabia tocar el piano.

dijous, 14 de juny de 2012

GilMor Constructions: Art in Reception

    

   

     Segueixen arribant correus molt estranys. L'últim va arribar el dia 1 de juny, es tractava d'algú que volia convertir la seva casa de camp en una mena de casa rural amb propòsits comercials. Per això havia decidit comprar uns quants quadres, li era ben igual de quin tipus o artista. Textualment deia: oli o aquarel.la, fotografia o paisatge, semi realista o abstracte. L'interès per un artista en concret era inexistent. Es deixaven aconsellar, i posaven un preu orientatiu per cada obra.  Si els seguies el corrent i els suggeries un en concret, llavors entrava en joc la segona part. El pagament es faria amb una targeta de crèdit i per un import molt superior a l'obra. Un cop carregat l'import del quadre, haviem de transferir la diferència a un compte que ja ens dirien, i que corresponia a un fabricant de cortines que no podia cobrar amb targeta de crèdit... En fí, tot plegat una mica dubtós. Mai s'ha d'acceptar un pagament per un import superior al que es demana, segur que hi ha trampa. Ah!, així que els vam dir que havien de pagar per transferència i pel valor exacte de l'obra, ja no van tornar a contestar...

    Aquest correu, demostra bastant més creativitat que els que haviem rebut fins ara, el de'n Mr. Mervyn Baylor i el d'en Mr. Mac Nuel, em pregunto si prové del mateix equip creatiu o n'és un de nou.

(Vegeu "La increïble història de Mr. Baylor", publicada al mes d'abril de 2012 i "La falta d'imaginació de Mr. Mac Nuel", publicada al mes de maig de 2012)

dimecres, 6 de juny de 2012

Un estiu amb la Marilyn Monroe



Aquest escrit esta dedicat a en Josep Ramon Masllorens i a l'Eugènia Orriols, pel record compartit.
     

     Mai s’hauria arribat a imaginar que, de totes les exposicions fetes al llarg de tants anys, la de les fotografies de la Marilyn seria la que se li quedaria més gravada a la memòria. Aquella exposició es convertiria en una experiència vital extraordinària, que la portaria a viure un seguit de situacions del tot impensables en el context d’una exposició convencional.

     En tornar d’un viatge a Los Angeles, el seu cap li va comentar que li havien ofert una sèrie de fotos de la Marilyn Monroe, per si volia exposar-les. Els fotògrafs eren tots molt coneguts, i les condicions per exposar-les, molt bones. Quan li ho va dir, a ella no li va semblar be. Seria un toc de frivolitat poc escaient,  una nota esbojarrada enmig d’un seguit d’exposicions serioses. Tot i això, li va dir al seu cap que podien pensar-s’ho: s’acostava l’estiu, i les exposicions de l’estiu acostumaven a ser un fracàs. A la gent no els hi venia de gust visitar les galeries d’art quan feia bon temps, i era una llàstima presentar el resultat de dos o tres anys de la feina d’un artista quan passava tant poca gent. Així que, ben pensat, la idea d’exposar fotos de la Marilyn podia resultar una proposta fresca, diferent i poc compromesa.

     Quan les fotos van arribar dels Estats Units,  va començar a desembalar el paquet amb una barreja de curiositat, emoció i intriga. Fins i tot tenia la sensació de que feia una cosa mal feta, com si allò anés adreçat a una altra persona i ella ho obrís sense permís. Però en veure les fotos, es va entusiasmar: al davant tenia tot el glamour del Hollywood dels anys 50. La Marilyn, embolcallada amb un jersei gruixut asseguda a la sorra, la Marilyn amb pantalons pirata i brusa de seda posant en un interior amb la mirada perduda,  la Marilyn del braç d’Arthur Miller a l’entrada d’un cinema, somrient als periodistes, la Marilyn  tapada només per un vel  transparent de color vermell...

     Abans d’inaugurar, ja van rebre moltíssimes trucades. El telèfon no va parar aquella tarda: cap mitjà de comunicació no es volia perdre l’esdeveniment. L’energia que es va generar mentre muntaven l’exposició va ser tant intensa que fins i tot va saltar la instal.lació elèctrica. El lampista va haver de treballar contra rellotge per arreglar-ho i poder inaugurar a l’hora prevista. Després... una autèntica gentada. Tots els  col.leccionistes i visitants habituals van assistir a la inauguració, a més de públic de tota mena  que se la miraven com si ella fós la reencarnació de tot el que significava la Marilyn. La premsa se li adreçava com a la gran entesa sobre tot el que envoltava el mite. Per tant, es va haver d’informar a fons, i es va llegir la biografia més extensa que va trobar sobre la Marilyn Monroe. Aquella lectura va ser molt plaent, i va arribar a enganxar-s’hi del tot. Tot un món que ella veia en blanc i negre i que associava a les pel.lícules que havia vist de petita a la televisió.

     Quan l’Antoni Bassas va enviar una unitat mòbil a la galeria per tal d’entrevistar-la, o quan l’Andreu Buenafuente la va fer sortir al seu programa de radio per parlar de la Marilyn, ella ja era una experta: sabia tot el que es podia saber i el que no, sobre la Marilyn. Podia fins i tot mantenir discussions i defensar teories amb tots els mitòmans que van passar per la galeria, que en van ser molts.

     Després d’aquella exposició, mai més es tornaria a formar una cua de gent  fins la cantonada esperant que ella obrís. Mai més tornaria a tenir la galeria plena de gent a totes hores. Mai més la premsa es tornaria a bolcar d’una forma tant aclaparadora per cap altra exposició. Per tot això, aquella exposició ocuparia un espai destacat en la seva memòria, i perquè la Marilyn, despentinada i fràgil,  l’ acompanyaria  durant tot aquell l’estiu del 1997.


dimarts, 29 de maig de 2012

En Barbat/H i la seva poesia visual

  



     Podria afirmar que la galeria ha estat transcendental en la meva vida i no exageraria gens. La història que ve a continuació ho demostra.

     Fa molts anys, tants com vint-i-quatre, hi havia un noi que visitava la galeria els dissabtes al matí. Era fàcil fixar-se en ell, perquè venia molt d’hora. El públic dels dissabtes s’acostava a la galeria cap al migdia, i ell en canvi, era el primer visitant del matí, arribava poc després d’obrir, cap a dos quarts d’onze.  El primer record que tinc d’ell és la tranquil.litat que transmetia. Recordo que sempre anava vestit amb texans i una samarreta molt blanca. Portava el cabell una mica llarg, i el seu aspecte era de netedad i transparència. La seva presència era quasi espiritual, mirava l’exposició silenciós i atent, amb un posat interessat i una mirada analítica.

    El juny de 1988, teníem una exposició de poemes visuals de Joan Brossa. El primer dissabte al matí, després d’haver inaugurat, va aparèixer aquell noi, i com de costum, va ser el primer visitant que va entrar aquell dia. Aquella va ser la primera vegada que vam parlar, perquè va comprar dos dels poemes visuals que teníem exposats. Vaig saber doncs, que era un gran admirador d’en Joan Brossa i això em va agradar molt. No va parlar gaire, de fet era una persona de poques paraules, però em vaig fixar que la seva mirada era franca i honesta,i que convidava a la confiança.  Més endavant, la Pepa Llopis, la dona d’en Joan Brossa, em va dir que les persones que ténen moltes coses a dir, parlen poc. Aquell dia, em va dir que ell també feia poesia visual.

     Els primers poemes visuals que em va ensenyar, eren unes cartes de joc que havia transformat en homenatges als seus artistes favorits. Les vaig trobar genials, i vaig decidir ensenyar-les a en Joan Brossa. Recordo l’entusiasme d’en Brossa mirant aquelles cartes, i que li va dedicar un cartell de l’exposició, amb la frase “de poeta a poeta”.  Li vaig donar durant la seva següent visita. Em va donar les gràcies, i recordo que no va manifestar un gran entusiasme, cosa que em va estranyar.

     Van passar els mesos, i aquell noi discret i silenciós, va seguir venint a la galeria els dissabtes al matí.  Reflexiu, s’aturava al davant de cada una de les obres exposades, com si volgués arribar al fons de la intenció de l’artista que les l’havia creat. Després, veia com marxava, i cada cop em feia més preguntes sobre la seva vida.

     Un dia, va aparèixer carregat amb dues carpetes. Em va dir que una era per a en Brossa i l’altre per a mi, un regal d’agraïment per aquella dedicatòria. Les carpetes contenien trenta-dos poemes visuals en homenatge a Joan Brossa.  Els havia estampat en serigrafia, i tots i cada un d’ells eren una mostra d’enginy, de lucidesa i d’extrema intel.ligència. Em vaig quedar sense paraules. A mi que m’havia semblat poca cosa, l’agraïment que em va demostrar aquell dia!. En Joan Brossa, quan va veure aquells extraordinaris poemes visuals em va dir: a aquest noi li has de demanar la mà.

       Des del 23 de setembre de 1992, és el meu marit. Des d’aleshores ha continuat fent poemes visuals. Només els ha ensenyat a dues o tres persones, ell és així.

dissabte, 19 de maig de 2012

Un passeig per Basilea, en algun lloc del temps





Aquest escrit  esta dedicat a en David Padrós.

      Jo havia estat a Basilea varies vegades als anys 90.  Crec que la darrera vegada va ser al 1997, amb motiu de la Fira d’art que es celebra allà cada any, pel mes de juny. En David, el meu professor de piano, hi va viure durant els anys 70.  El 1982 va tornar definitivament cap a Barcelona. Ell i jo doncs, mai hi vam coincidir.
     
     Fa poc em va parlar de la casa en la que havia viscut, amb un to de certa nostàlgia, i l’he buscat amb el Google: Grenzacherstrasse 26. L’he trobat, i he decidit fer un passeig per Basilea per tornar a veure els llocs on jo havia estat. M’he situat a la Messeplatz, al davant de la porta de la fira. Entràvem al voltant de les onze del matí i no sortíem fins les 7 del vespre, però encara quedava força estona de sol per passejar per la ciutat i prendre una mica consciència del lloc on estàvem. M’he preguntat si sabria anar a peu des de la Fira fins a casa d’en David, sense plànol i fent servir la intuïció. He caminat fins a la cantonada del Riehenring amb Clarastrasse, i m’he situat al davant d’una cafeteria en la que hi havia anat a dinar alguna vegada. Recordo unes amanides caríssimes i l’schnitzel amb rösti. Penso que si tiro cap a l’esquerra per la Riehenstrasse, també hi arribaré, però prefereixo anar per la Clarastrasse perquè hi ha més botigues. En aquell carrer em vaig haver de comprar un jersey d’emergència: tot i ser al juny a Basilea feia fresca aquell any; com si haguéssim retrocedit climatològicament un mes respecte a Barcelona. Torno a experimentar aquella sensació de silenci i atmosfera neta. Per Basilea hi circulen molts tramvies i pocs cotxes. Els sorolls de la ciutat són un altres. Sé que hauria de tombar cap a l’esquerra, però el Google no passa pel primer carrer que trobo i he d’avançar fins al següent : la Hammerstrasse. No és un carrer gaire ample i no hi ha botigues, és tranquil i agradable, amb blocs de vivendes de tres o quatre pisos d’alçada.  Travesso la Riehenstrasse i es confirma la meva intuïció: per aquell carrer hauria fet drecera. Arribo al final del carrer i  em desoriento: em trobo en una plaça de la que hi surten set carrers. Miro el nom de la plaça: Wettsteinplatz. El centre esta ple de vies de tramvies i és força transitat. He de creuar a l’altra banda i triar un carrer. Faig servir una altra cop la intuïció i trio el de l’esquerra. Fantàstic: Grenzacherstrasse!. Tiro avall, fins que trobo la casa on en David va viure: un edifici de tres plantes de totxo vermell amb tribunes a la cantonada. Ell vivia al primer pis, i en l’habitació de la tribuna hi tenia tres pianos: un pianoforte i un piano de taula, tots dos del segle XIX,  i el seu estimat Steinway. Al terra, hi tenia una catifa blanca de pèl.

     Miro al meu voltant. La casa fa cantonada amb un carrer que condueix directament al Rhin. Als baixos hi ha una botiga de coses per la llar. A l’altra banda hi ha uns jardins, amb arbres frondosos i cases baixes:  em va dir que era un geriàtric, potser encara ho és .El carrer és de doble direcció i hi passen uns autobusos de color verd. Aixeco la vista cap al primer pis i decideixo trucar el timbre. Potser no hi és; de fet no m’espera. Llavors sento un soroll a l’altra banda de l’intèrfon : Hola!- em diu, ha endevinat que era jo- i m’obre la porta. Mentre pujo les escales penso que prendrem un te i xerrarem una estona.

http://ca.wikipedia.org/wiki/David_Padr%C3%B3s_i_Montoriol