L'Elena Kervinen

     Ahir al vespre em vaig trobar l’Elena Kervinen al Passeig de Gràcia. Em vaig alegrar molt de veure-la, va ser reconfortant retrobar-me amb la seva aurèola nòrdica i etèria.  Des de que va traspassar la seva galeria no la veig tant sovint. De fet, trobo a faltar les exposicions que feia, majoritàriament d’artistes del seu país, Finlàndia. Eren una mostra de subtilesa, de refinament, de bon gust.  Quan ella i el seu marit, en Josep Mastuset -tots dos artistes- van deixar La Galeria, van pensar en la possibilitat de marxar al Canadà una temporada. Ella havia trobat  una casa preciosa per internet i estava il.lusionada en la possibilitat de comprar-la i anar-hi a viure. Estava al territori del Yukon, a l’extrem nord-oest del Canadà –l’ideal  de Nord d’en Glenn Gould. Me’ls imaginava allà perfectament, en una caseta de fusta, aïllats del món, centrats només en el seu art espiritual. Tot i que a primera vista no ho sembli, hi ha un gran paral.lelisme entre l’art de tos dos. Ahir em va dir, però, que de moment, aquest projecte el tenen aparcat.

       El primer contacte que vaig tenir amb l’Elena va ser l’any 1998, en descobrir la seva obra en una exposició al centre cívic de Sant Andreu. Eren les obres que s’havien presentat aquell any al premi Miquel Casablancas. Em va captivar el misteri de les seves minúscules pintures sobre fusta. En aquells petitíssims formats s’intuïa el complex món interior de la seva autora. Vaig intentar convèncer el meu cap per fer-li una exposició, però no vaig tenir èxit. Des de llavors vaig anar seguint tot el que feia. M’encisava la seva obra, la seva obsessió en pintar una vegada i una altra el paisatge que veia des de casa seva: el castell d’Hostalrich. De tant pintar-lo, aquell paisatge havia esdevingut el reflex del seu esperit.

      Tinc tres precioses obres de l’Elena: dos olis sobre fusta que em va regalar i un dibuix a llapis sobre marbre que li vaig comprar en una exposició que va fer a la seva galeria. M’agrada veure-les sempre, les dues fustes les tinc al menjador i el marbre, al damunt de la tauleta de nit: un paisatge que sembla de boira o de fum enmig del que s’alça un castell, el seu castell. Un paisatge que, el miris quan el miris, sempre parla sobre les profunditats de l’ànima.