Per al Josep Ramon, que sigui ben feliç en la seva nova etapa.
Quan les coses van malament, m’en recordo d’aquell paraigua. El vaig tenir molt de temps al paraiguer de la galeria, tal i com se’l va descuidar el seu propietari. Un matí vaig trobar-lo allà: havia plogut la tarda anterior i algun visitant es va oblidar d’agafar-lo a la sortida. Deuria ser cap a l’any 96 o 97, més o menys cap a finals de la crisi anterior. No veníem res de res i tampoc teníem gaires visitants. Havíem passat per fases desesperants: tot costava, l’art havia deixat d’interessar. Però el dia que va aparèixer el paraigua vam fer una bona venda, i la setmana següent una altra. Molt a poc a poc, van començar a venir clients que ja donàvem per desapareguts i fins i tot en van venir de nous. Col.leccionistes compulsius i sorprenents, com un empresari de Chicago que venia amb la seva amant suïssa, o un senyor gran de Figueres, tant gras que quasi no podia ni caminar i que s’asseia a l’entrada mentre jo li treia els quadres del magatzem allà al davant per a que triés- i en triava uns quants cada cop que venia.
Vaig començar a pensar que aquella revifalla havia estat cosa del paraigua. Potser havia estat un ésser màgic –una mena de Mary Poppins-, que ens l’havia deixat allà per ajudar-nos. La seva aparició havia coincidit amb el final de les dificultats. El vaig protegir tant com vaig poder: si el perdíem, potser s’acabaria la sort.
Un dia, a l’hora de plegar, va començar a ploure. Un company de la galeria havia de marxar corrent i no duia paraigua. “L’agafo” - em va dir- “Ja te’l tornaré”. Em vaig resistir. “És el nostre paraigua de la sort, no es pot moure d’aquí” - vaig dir-li. Però no hi va haver res a fer. Va agafar el paraigua i va marxar carrer avall. No el va tornar mai més. El pitjor d’aquella crisi ja havia passat, però tot i això, de tant en tant li reclamava el paraigua. “Se’m va trencar”, em va dir un dia. Sempre m’he preguntat si el paraigua li va portar sort, o si va perdre el seu poder un cop fora del lloc on l’ésser màgic l’havia deixat.
Ara que les coses són encara més difícils que en aquells anys, maleeixo el moment que no li vaig impedir de totes totes que s’endugués el paraigua. I de tant en tant miro de reüll el paraigüer.. per si de cas.
Preciós. A vegades alguns objectes semblen talismans. El paraigua és un utensili molt poètic, és un objecte que roman oblidat en un racó amb tota la càrrega vivencial del seu propietari plegada, oculta. Els estris són bonics i ens aferrem a ells, creiem que ens poden donar sort, o ens desperten records, però jo crec que no hem de perdre mai la confiança en nosaltres,en les nostres sensacions, som nosaltres qui podem canviar la realitat.
ResponEliminaHe rebut aquest correu:
ResponEliminaEstimada Anna;
Moltes gràcies per la dedicatòria....el paraigües?... el que en queda encara és per casa. Tot aquest temps les coses m'han anat força bé, com a tots plegats em sembla. De totes maneres i ara que plou per totes bandes, sense caure ni una gota, crec que ha arribat el moment de tornar-te'l. No se pas si et servirà de gran ajuda, però si més no sempre que te'l miris t'enrecordaràs de mi i de tots aquests anys d'esforços per fer la nostra feina ben feta. Ara que tot són celebracions nostàlgiques pels 20 anys passats m'has de permetre un acomiadament ben "cursi"..."amics per sempre".
Amb tota la meva estimació més pregona.
Josep-Ramon
Bon dia, Anna:
ResponEliminaCom a éssers humans, tenim les nostres manies, els nostres objectes "fetiche", o de la bona sort, i no s'ha de descartar les bones vibracions que poden portar.Demès, tu en tens una prova. Jo personalment tinc una petita estatua de bronze, procedent d'Egipte, que un client d'aquell país em va regalar en agraïment per l'atenció i traducció dispensada, quan treballava d'intèrpret en una empresa de maquines tricotoses rectilínees electròniques, o sigui, les que fan jerseis. No se si m'ha donat o no sort, però el cas és que m'ai l'he guardada i sempre l'he lluida. No és una deidad egipcia, més avait un faraó, suposo que algún Ramses. Espero que efectivament tornis a tenir el paraigua - pel que veig, en els comentaris, el teu company de feina té intenció de tornar-lo - i que t'ajudi a remontar la galeria.
Com sempre, una narració que capta a la primera l'atenció del lector, amena i molt real.
Bones vacances!!! fins a setembre. Espero que ja veuré el paraigua.