La primera vegada que van portar un piano de cua a la galeria va ser a la tardor del 1996. Va ser per l’acte de presentació de la revista Sybila a Barcelona. A més de la revista, especialitzada en art i filosofia, es presentava tota l’obra gràfica que havien editat fins aleshores. L’exposició constava d’una cinquantena de gravats, litografies i xilografies d’artistes més o menys coneguts, i mostrava una diversitat d’estils prou atractiva. Per a ella, no obstant, tot això va quedar en un segon pla. Ella només tenia ulls per al meravellós piano de cua que van portar: estava previst que Jean Pierre Dupuy- un pianista de renom, especialitzat en música contemporània-, fes la cloenda de l’acte interpretant les sonates de John Cage. El piano exercia un fort poder d’atracció sobre ella, això era una cosa que li havia passat tota la vida. Des de petita havia volgut estudiar piano, però pels motius que fossin no ho havia fet. Sempre que veia un piano, sentia una cosa especial, com si li vinguéssin sensacions llunyanes, potser la mateixa nostàlgia d’allò que no havia pogut fer mai: tocar el piano. Potser per tot això es va acostar especialment al pianista, l’ésser privilegiat que sí que el podia tocar, i que aquell dia va estar a punt de no fer-ho perquè no estava d’acord en cobrar amb obra la seva actuació. Ella va haver de fer servir les seves dots persuasives per convèncer-lo, i no va ser una cosa fàcil.
La segona vegada –i potser l’última, que un piano va imposar la seva presència en aquella sala, va ser a l’hivern del 2008. L’artista Jorge R. Pombo, que exposava en aquell moment, va idear una performance que havia de transcòrrer al voltant dels seus quadres de ciutats. El títol, Promenade, feia referència al tema de l’acció: els quadres de ciutats eren els llocs, i els performers (cantants, músics i un ballarí), eren els visitants d’aquests llocs: un exercici interessant de fusió de dimensions reals i imaginàries. Per a ella, però, el protagonista d’aquell dia –com ho va ser d’aquell dia de la tardor de 1996- va ser el piano de cua. Un piano de cua de concert, negre, espectacular. El portaven directament del Palau de la Música, l’havien estat tocant en concert el vespre anterior. Tot això li explicava l’afinador, mentre feia la seva feina: “Esta perfecte, és un molt bon piano, no es desafina fàcilment”. Ella se’l mirava, mentre sentia la mateixa fascinació de sempre, el mateix delit d’estar a prop de l’instrument. Una cosa molt important però, havia canviat: ella ja el podia tocar, potser no gaire bé, però ja feia alguns anys que s’hi havia posat a estudiar molt seriosament. Li ho va explicar a l’afinador, i ell la va animar: “Va doncs, tot teu”.
Es sabia de memòria la cançó Feelings, l’havia après l’estiu anterior i l’havia tocat durant el concert de Nadal, així que s’hi va posar, amb molt de respecte al principi i amb més seguretat després. De mica en mica va prendre consciència de que, per fi, era ella la que estava tocant aquell piano. Aquell vell desig s’havia fet realitat.
Aquella tarda, i fins l’hora que va començar la performance, se la va passar tocant el piano. Va portar les partitures que estava estudiant: les Sonates de Haydn, cançons populars de Bartok i del seu professor, en David Padrós. Tothom donava per fet que ella era la pianista d’aquell vespre. No, ella era una dona feliç que sabia tocar el piano.
Bonica història Anna, molt emotiva com totes les que escriure. Molt humana, o molt propera a la humanitat quotidiana, al fet que no sabem per què, però hi ha coses que ens atrauen irremeiablement. A mi em va passar amb l'art, però vaig estudiar per administrativa arribant a secretaria de direcció, que no està malament, i fins i tot d'una fundació. Però l'art m'atreia com un imant, no per pintar o dibuixar, no tinc prou paciència, però admiro la creativitat, el que una persona es capaç d’expressar a través de versificar colors i rimar pinzellades, o composant obres amb materials diversos. Admiro als creadors, perquè ells han donat a la humanitat el més bo de si mateixos per a la prosperitat.
ResponEliminaPer tant, entenc molt bé l’atracció per el piano de cua, la brillantor de la tapa, l’encís de les seves tecles, el fet de treure sons i poder arribar a l’anima.
A veure si un dia ets tu qui dones el concert, a la galeria. Amb la bona feina que segur que has fet a la galeria, el jefe teu ja et podria deixar l’espai per unes hores, envoltada pot ser, de les obres que a tu et frapessin.
Una abraçada i fins aviat.