Llums i ombres

  

      Aquest món, com tots els altres, és un món de llums i ombres. Però potser pel fet de ser un món que gira al voltant de la creació artística –manifestació de l’esperit i l’intel.lecte- les llums i les ombres són més contrastades i podríem arribar a definir-lo com un món clarobscur.

     Algunes vegades, m’he hagut de relacionar amb persones que, en el seu moment vaig definir com a forats negres, de tanta energia negativa com desprenien. Recordo una persona, prepotent i antipàtica, que quan estava a prop meu em deixava completament anul.lada. La seva càrrega negativa era tal, que a moltes persones els hi feia por i tot. Quan penso en ella, em ve a la memòria El cap de Medusa de Caravaggio. En aquesta obra, Caravaggio va recrear la figura de Medusa, que era una bèstia mitològica transformada en monstre, destinada a ofendre i espantar la deesa Atenea. Caravaggio la va representar pintant un cap de dona amb la boca oberta, cridant, amb sang brollant-li del coll, i centenars de serps amenaçadores enroscant-se pels seus cabells. M’esgarrifo només de pensar-hi. Durant els anys que aquesta persona va estar rondant per la meva òrbita, vaig aprendre a protegir-me imaginant-me que una campana de vidre m’envoltava de dalt a baix. Aquesta estratègia em va donar sempre molts bons resultats, la prova és que vaig sobreviure.

     També he hagut d’observar (no dic patir, perquè la campana de vidre no l’he desat mai) alguns comportaments dubtosos, sempre es clar, des del meu punt de vista. Una de les coses que en Lluis Mª Riera em  va repetir centenars de vegades, va ser que mai confiés al cent per cent en cap artista. “Els artistes sempre estan hipotecats per la seva obra”, em deia, “si l’han de defensar, passaràn per damunt de qui sigui, i això ho has d'entendre”.  Ell ho deia per experiència; com Judes, alguns artistes a qui ell havia ajudat, el van negar (potser ignorar) en el moment que ell més ho necessitava,  per tal d’acostar-se al sol que més calenta, o per dir-ho d’una altra manera, a qui tenia la paella pel mànec. Sento les seves paraules dins el meu cap quan a mi m’ha passat el mateix. Gràcies a ell, però, jo vaig preveure aquests comportaments abans de que es produïssin, tot i que he de reconèixer que la primera vegada que em va passar (d’això ja fa molts anys), em va agafar per sorpresa.  La majoria de les vegades, però, als artistes no els guia cap mala intenció, simplement defensen els seus interessos.

     L’Eugènia em va explicar una vegada una anècdota que li va passar durant una fira a Madrid. En voler presentar-li un artista a un client i col.leccionista, aquest li va respondre: “Ni se le ocurra. Me encanta disfrutar de un buen jabugo, però jamás se me ha ocurrido conocer al cerdo”. L’ocurrència d’aquest client  va ser molt bèstia, però la veritat és que per valorar una obra d’art, potser val més prendre una certa distància de l’artista que l’ha creat. Un amic méu, grabador de professió, i que per tant, ha tractat amb molts artistes, diu de vegades:” Els artistes, morts i enterrats”. Home, potser no cal arribar tant lluny...