divendres, 15 de setembre de 2017

Sobre l'art relacional

     



     En Jordi Lafon em deia ahir que moltes coses estan canviant en el món de la creació. Sobretot, després d’haver visitat la Documenta de Kassel, i de reflexionar molt sobre les inquietuts dels seus alumnes, alguns molt avançats intel.lectualment. Veu que les coses que els motiven, les que ocupen el seu temps, els seus espais creatius, van per un camí diferent. A la majoria, poc els interessen els suports, les tècniques, la realització dels objectes artístics. Alguns d’aquests alumnes, fins i tot tenen els estudis buits. Les seves obres no tenen realitat física. Les guarden als ordinadors. De fet són idees, relats, processos, experimentacions. Jo no sé si les coses estan canviant. El canvi, en tot cas, es va començar a produir fa molt de temps. El que passa, potser, és que l’anomenat art relacional ha anat guanyant adeptes. Les hores que ens passem al davant d’una pantalla, i la forma en que això ha fet canviar la nostra perspectiva del món i de les coses, ha fet que seguir aquesta tendència sigui el més natural. I també el més fàcil.

     En principi l’art sempre ha tingut algun aspecte relacional. És cert que l’espectador interactua amb l’obra d’art i que aquesta experiència té molta importancia. Però l’art relacional fa d’aquest vincle la seva única essència i la seva finalitat. El terme va ser emprat per primera vegada per Nicolas Bourriaud el 1996, en el catàleg d’una exposició al Palais de Tokyo de Paris, i dos anys després, es va publicar el llibre Esthétique Relationelle. Bourriaud havia observat un canvi en la creació artística dels anys 90. Un canvi potser derivat de nous contextos sociopolítics, de l’ús d’internet, i de la tendència de les arts a transgredir els seus propis límits. A més, s’havia començat a produir una oposició als standards de l’art modern que valoraven la figura de l’autor, l’obra d’art com a objecte, i que tenia com a marc natural la galeria d’art o el museu. L’art relacional desconfia de la diferència entre art i vida i proposa la creació col.lectiva. Es substitueix l’art convencional per pràctiques, estratègies i narratives diverses a l’entorn d’un fet o esdeveniment proposat per un artista. Segons Bourriaud, l’art relacional seria una mena de laboratori de formes vives, de les que qualsevol es pot apropiar. L’obra d’art no seria un objecte, sinó el moment i la duració de la seva “apropiació”. L’art seria un estat de trobada. L’art relacional comporta també una dissolució dels límits entre les arts del temps (música, dansa i teatre) i les de l’espai (arts plàstiques), i es situa en una zona d’activitat econòmica que s’escapa a la regulació. Per tant, té un component de performance important. Dins d’aquest corrent, Bourriaud va situar artistes com Rirkrit Tiravanija, Mauricio Cattelan, Christine Hill, Nirotoshi Hirawaka o Félix González-Torres.

      Tot això que va descriure Bourriaud fa quasi vint anys, sembla que segueix vigent. Es parla de “pintura expandida” o de “literatura expandida”, amb la voluntat (o la necessitat) de trencar els límits entre les arts i fer-ne una cosa més complexa i inter-relacionada. Els conceptes i les prioritats de molts artistes també són uns altres. La majoria d’artistes ja no pensen en ensenyar la seva obra a les galeries, sinó en que centres públics o privats, festivals o certàmens com la Dokumenta de Kassel produeixin les seves idees.  Tot i sabent que l’art sempre ha anat un pas per davant del pensament general, em pregunto si hi ha públic –que no sigui artista- disposat a seguir-los, i si la distància entre l'art i la societat no s'haurà fet insalvable. 

     

dimarts, 18 de juliol de 2017

Malgrat tot, seguim.

    



     Acabo de llegir, amb molta tristesa, una carta del  galerista Alejandro Sales anunciant el tancament de la seva galeria. El motiu, més ben dit : els motius, no són altres sinó els mateixos sobre els que que, des de fa anys, escric de tant en tant en aquest blog. A poc a poc, l’interès de la gent ha anat minvant. Ja no es tracta de vendre, sinó de que no es mou res. Ni tant sols per interès. Ni tant sols per curiositat.

     Pels motius que siguin – i n’hi ha molts- l’art contemporani ha deixat d’interessar. I si passa això, és molt difícil que es generi un nou col.leccionisme que succeeixi generacionalment a l’anterior. Sobreviure en aquest món es fa cada cop més difícil. En la seva carta, Sales assenyala una de les causes de que això hagi passat: la globalització d’una tendència que deixava fora moltes coses. Massa. A totes les institucions i fires es veu sempre el mateix, i així és molt difícil que es generin criteris. Tot es blanc o negre. La realitat, però, és una altra. És rica i plural, amb milers d’artistes únics i diferenciats que expliquen la seva manera de veure el món. Encara que les institucions no els recolzin, i que no puguin exposar mai en cap “gran” galeria perquè no són de la “corda” dels directors de museus ni de la majoria de comissaris. Jo vaig veure aquest panorama des d’una galeria que tenia aquest afany de seguir les tendències internacionals i ho vaig patir, perquè més d’una vegada vaig haver de defensar artistes “infumables”, per no dir falsos del tot. Des de la meva petita parcel.la de mínim poder, vaig intentar defensar altres tendències, fins que, o baixava del tren, o em tiraven fora per força.

     Ara estic contenta de poder exposar una generació d’artistes “marginats” del sistema, però que tenen un interès indiscutible. Són la veu veritable de la nostra societat. Són els que ens parlen de les nostres inquietuts, de la nostra visió del món, i sobretot, de la nostra memòria. Curiosament, el tema de la memòria és, sense cap mena de dubtes, el nexe que tenen tots entre sí: Des de Joan Furriols (tot i que aquest pertany a una altra generació), passant per artistes tant diversos com Jorge R. Pombo, amb les seves revisions històriques de la pintura, David Ymbernon, amb tota la càrrega poètica dels jocs i records de la infantesa, Oriol Jolonch, amb les seves fotografies que semblen provenir d’un passat remot comú, Elena Kervinen, amb la seva voluntat de recrear un paisatge espiritual sempre perenne,  i Jordi Lafon, que, amb les seves obres ens parla tant de la memòria personal com de la col.lectiva. Fins i tot les fotografies de Jordi Casañas tenen una voluntat manifesta de retenir experiències, de recordar-nos coses. Per això també varem exposar fotografies dels Gasull, pare i fill, perquè ens parlaven d’un fil argumental que calia recordar de totes totes.

     Per tot plegat, m’ha sabut molt de greu el comiat d’Alejandro Sales. Finalment, la indiferència l’ha fet tirar la tovallola. Jo encara crec que les coses es poden redreçar, si més no, en tinc la ferma esperança. Potser no aconseguirem penetrar en el teixit institucional, però només que aconseguim interessar a les persones, ens donarem per satisfets. Això sol, ja serà com tocar el cel.

dimarts, 4 de juliol de 2017

La indiferència de la caverna

     



     Artistòtil, a la seva Metafísica, i amb un optimisme remarcable, afirmava que tots els homes, per naturalesa, desitgen saber. Qualificava la curiositat i la tafaneria, com a trets distintius de l’espècie humana. Seguint el seu raonament, la curiositat era el motor que impulsava el coneixement. Plató, per la seva banda, va afirmar que els homes s’acomoden i són feliços en la seva ignorància. Així ho explica en el seu mite de la caverna: els presoners es pensen que les ombres són el món, i no es qüestionen res més. Potser la humanitat oscil·la d’una posició a l’altra. Potser el món es mou seguint un pèndol que va dels pensament d’Aristòtil al de Plató; de la curiositat i les ànsies de coneixement, al “passotisme” més recalcitrant, al desencant del desengany, a la comoditat del no-res.

     Precisament ahir, parlàvem amb un artista d’aquesta indiferència generalitzada. És una actitud que les arts i la literatura patim d’una forma dura i despietada. Alguns artistes pensen de vegades sobre el sentit que pot tenir intentar reflexionar sobre la vida, i buscar explicacions, lectures o respostes a les eternes qüestions vitals, si res interessa a ningú. Si es crida i no s’obté cap resposta. “Què podem fer, per revertir la situació”?, em preguntava. Desgraciadament no ho sé. La única cosa que sé és que no ens podem rendir, encara que allò en que creiem, interessi només a quatre gats mal comptats. Algun dia, el pèndol oscil·larà cap a l’altre cantó i l’interès de la gent per l’art i la cultura tornarà a renéixer.

     Queda molt lluny l’època en que les galeries s’omplien de gent encuriosida cada vegada que es presentava un artista nou. Precisament, el gerent de la galeria on jo treballava, em pressionava sovint per a que trobés propostes noves. Era el que demanava el públic. L’any que vàrem presentar el joveníssim pintor Jorge R. Pombo, vam vendre-li cent obres. Cal imaginar-se quanta gent havia passat per la galeria per a que això passés: senzillament, uns quants centenars. Això ara és impensable. Si l’artista que s’exposa és nou, o poc conegut, ningú – pocs- s’acosten. Només els artistes “clàssics” poden atreure un públic que s’ha tornat mandrós i conservador. Com els presoners de la caverna. És difícil trobar un moment del passat recent tant paralitzat i paralitzant com l’actual, i per això no sabem com enfrontar-nos-hi.

     Quan a una societat li manquen la curiositat i les ganes de saber, és que potser esta malalta. Les moltes crisis que encara estem patint – econòmica, política, social, de valors i de costums- han deixat la societat tocada. Des de la caverna, les persones es mouen per internet i es pensen que ho veuen tot i estan al dia, però la única cosa que fan és perseguir ombres. Mentre aquesta tendència no es reverteixi, i el pèndul torni a oscil·lar cap a l’altra banda, la de les ànsies de saber, ho tenim ben complicat.

dimarts, 27 de juny de 2017

Sobre un altre tipus de desert

  
  


    Vaig llegir un article de Juan José Millás que em va fer pensar molt. En el fons, l’article girava a l’entorn de la seva última novel.la, però entremig, deixava anar unes quantes idees que a mi ja fa molt de temps que em volten pel cap. Entre altres coses, parlava d’internet. Ell deia que era l’equivalent a la invenció del foc, anava més enllà del concepte de revolució tecnològica. Jo no sé si aniria tant lluny, però el que sí que és cert és que ha transformat de tal manera el nostre món, que de vegades ens costa de relacionar-nos-hi. En l’article, la seva crítica, o anàlisi, es centrava en les xarxes socials. En el fet de que viure híper-connectats no vol dir que estiguem híper-comunicats, sinó al contrari. Ell seguia el seu discurs, afirmant que moltes d’aquestes persones que tenen milers de seguidors, potser estan absolutament incomunicats a casa seva. Si més no, ningú ens pot assegurar que no sigui així.  També deia que l’engany, com a forma d’emmascarament del fracàs, en un món que només valora els “likes”, s’ha convertit en una norma de comportament de moltes persones.

     Seguint aquest raonament, el que he experimentat des de fa uns quants anys,  és que, a mesura que la híper-connectivitat s’ha anat implantant, cada vegada veig a menys persones. Quan vam començar a notar una baixada de visitants a la galeria, una companya meva em va dir: no venen, perquè si volen, poden veure les exposicions des de casa. En aquell moment, a mi em va semblar una bajanada, perquè la visita no es podia ni comparar. Però he hagut d’acabar per donar-li la raó. A poc a poc, vam anar deixant de tenir contacte regular amb aficionats a l’art, que s’acostaven a les exposicions, les comentàvem, i després ens assèiem a “arreglar el món”. Tot això ara com ara, si no ha desaparegut del tot, ja no és la norma. És l’excepció.

     Un altre tema que treia Millàs en l’entrevista, era la falta de lideratges autèntics. Curiós, perquè ja fa molts anys ja vaig escriure un article en aquest blog sobre això. Jo no anava tant lluny com Millàs, que donava explicacions del que ha passat. Segons ell, amb les noves tecnologies, el món anterior ha explotat, i s’ha esmicolat del tot. Aquí i allà, sorgeixen individualitats que s’afanyen en liderar des de les xarxes, però sense arribar a ser models de res ni per a ningú. Al davant d’aquest panorama, de l’aïllament cada cop més intens, i de lideratges desdibuixats i de vegades equívocs, trobem un terreny perfectament adobat per la nostàlgia. Nostàlgia de quan la vida era real i no virtual, nostàlgia de quan els amics eren de debò, i de quan els visitants no es traduïen en “likes”, sinó en converses i relacions de debò. Si l’ésser humà, ja tenia tendència a l’egoisme, ara, aquesta tendència ha augmentat de forma preocupant.

     Fa poc temps que estic en un parell de xarxes socials, alguns dels meus amics ni hi són, ni hi volen estar. Jo no percebo que la meva vida s’hagi enriquit des de que hi sóc, ni que sigui millor. Fins i tot penso que el temps que hi dedico, em resta temps de la meva vida real, que és la única que importa. La única cosa que percebo al meu voltant, és un desert, allà on abans hi havia vida. Si faig cas al Millàs – i no és l’únic que m’ho diu-, aquesta transformació de costums és la que en té la culpa.



divendres, 16 de juny de 2017

Notes sobre l'obra de Jordi Lafon

      


     Observant la trajectòria artística i vital de Jordi Lafon (Barcelona, 1967), sorprèn que la seva obra sigui tant poc coneguda. L’any 2013 va obtenir el primer premi de pintura de la Fundació Vila Casas (ex-aequo amb dos altres artistes),  però encara és un artista per a descobrir i reconèixer. L’exposició que presentem a el quadern robat, titulada Aquí no passa res,  és la seva primera exposició a una galeria de Barcelona i per tant la presentació d’una obra que respon a un recorregut  artístic dilatat vital i compromès.

     Jordi Lafon és un artista pluridisciplinar que utilitza el dibuix, la pintura, l’escultura, les instal.lacions, el vídeo o les accions per narrar experiències poètiques o vitals. Te una especial predilecció pels objectes i les eines, que col.lecciona des de fa anys, pel seu pòsit de memòria i per la relació que tenen o han tingut amb les persones a través del treball. Tot sovint, les seves obres ens parlen d’experiències biogràfiques i ens transmeten la seva manera de veure el món, fent-nos adonar de que cada un de nosaltres en tenim una pròpia, que és única i irrepetible. La idea del món de Lafon és plena de vitalitat i energia, fruit de la seva personalitat desbordant d’imaginació i creativitat. Lafon es diverteix mentre crea, i quasi sempre l’acompanyen el sentit de l’humor i la ironia. Per tot plegat, a més d’una visió crítica, transmet un marcat sentiment de felicitat vital. La seva font d’inspiració prové de l’observació del seu entorn, que l’estimula a explorar camins diversos per tal de comunicar les seves impressions de la manera més rica i essencial possible. Les seves obres, a més, contenen sempre un component participatiu i didàctic, ja que els espectadors es senten convidats a pensar sobre els seus propis mons i circumstàncies. Cal destacar el fet de que, encara que totes les obres continguin un discurs o un relat concret, sovint tant li fa si el coneixem o no. La seva força plàstica és tal, i la seva pròpia poètica conté tant de magnetisme, que les obres s’independitzen del discurs que hi ha al darrera i adquireixen la seva pròpia vida.

     Jordi Lafon viu i treballa a Vic. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Col.labora amb la Universitat de Vic i l’Escola Superior d’Art i Disseny de Vic. És membre executiu de la PAAC, Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya, també coopera amb ACVic, Centre d’Arts Contemporànies com a membre d’H, Associació per les Arts Contemporànies de Vic. Ha impartit cursos, tallers i seminaris i ha exposat les seves obres i projectes a nombroses institucions públiques i privades de Catalunya.


     Per aquesta exposició hem escollit obres recents, però també algunes d’altres moments de la seva trajectòria per tal de donar a conèixer la varietat de temes que han centrat el seu treball però que presenten sempre la mateixa constant: la  preocupació fonamental de les relacions dels éssers humans entre si i amb el seu entorn. Esperem que el descobriment d’aquest artista sigui tant valuós per a altres persones com ho ha estat per a nosaltres.

dilluns, 5 de juny de 2017

Jordi Lafon: tot és possible encara.

     



     Estic molt satisfeta de la decisió que vam prendre fa uns mesos. Em refereixo a la decisió d’exposar l’obra de Jordi Lafon. Després d’haver entrat en el seu món i d’haver conegut la seva forma de treballar i les seves inquietuts, puc afirmar que en Lafon és un “rara avis”. Res més lluny del seu pensament i de les seves intencions, el repetir-se. “Fer obres” iguals a altres (o amb minúscules variants formals), any rere any. En Jordi Lafon és dels que pensen, investiguen, busquen i no paren d’obrir camins. No busca, ni dona voltes només a una idea filosòfica, sinó que mira al seu voltant i reflexiona. Potser la vida de les persones, el seu comportament i la seva manera de relacionar-se amb el món són els temes que més el preocupen. Aquest “relacionar-se”, inclou aspectes com el treball i les eines, la família, la preocupació social i pel medi ambient. També hi ha espai per a deixar veure quina és la seva postura estètica: l’amor per l’ofici i la feina ben feta estan present en totes i cada una de les obres que exposem. I també ens diu quina és la seva “ètica”: la voluntat de construir, de col.laborar, de ser optimistes i de donar-li la volta a situacions complicades. Les obres de Lafon ens ensenyen que sempre hi ha una sortida, sigui per a construir una realitat nova, o per adaptar-nos. El més important és no perdre ni la il.lusió, ni el sentit de l’humor. Només cal posar com a exemple l’obra que hem triat  com a imatge de l’exposició i que és la que il.lustra aquest article. Estem acostumats a veure que quan la policia han “pres” un espai, sigui perquè ha passat un accident o succés luctuós, s’acordona la zona amb una cinta de plàstic en la que se’ns ordena que no passem. El mateix fan les autoritats municipals quan fan obres, o replanten vegetació  en alguna zona verda. En Jordi Lafon s’ha inventat una cinta en la que ens diu que “Aquí no passa res”. És el seu especial sentit de la ironia; la seva màxima artística. Allà on aparentment no passa res, és precisament on passen les coses. L’obra ens ensenya que per darrera de les cintes impreses, hi ha papers, restes de collage... tot un món per a descobrir.

     Potser al darrere de la intenció de Lafon, hi ha també la voluntat didàctica. De fet, tal com estan les coses, això potser és una necessitat. Si cal despertar nous aficionats a l’art, s’ha de començar pel principi, i cal ensenyar-los la capacitat transformadora de l’art. Una obra d’art hauria de ser com una novel.la, o com un poema: una interpretació del món i dels homes, de l’entorn, de la individualitat i de com una cosa i l’altra entren en conflicte.

     El mateix Jordi Lafon, que quan vam fer la tria d’obres al seu estudi va quedar una mica parat amb la sel.lecció que haviem fet, va reconèixer que, un cop l’exposició va estar muntada, les seves preocupacions artístiques es veien reflectides perfectament en el conjunt. De fet, aquesta era la nostra voluntat. Aquesta exposició és la primera que fa a una galeria de Barcelona, i calia mostrar el seu ideari artístic en tota la seva extensió. Estic segura, que, com em va passar a mi mateixa quan vaig descobrir aquest artista, el públic que visiti l’exposició anirà de sorpresa en sorpresa. I a aquestes alçades, això és un mèrit per part d’un artista que ens demostra que tot és possible encara. Però no només: és un miracle.

dilluns, 29 de maig de 2017

Salvats pel "Wannacry"

     


     Cap a finals de novembre, i coincidint amb l’etapa més agressiva de la campanya de Donald Trump, el meu blog i els de milers d’altres usuaris d’aquesta plataforma, va començar a ser massivament atacat per robots. Això només ho veiem els autors dels blogs, no pas el públic. No eren atacs perniciosos per als qui ens visitaven, ni per al blog en si. Simplement, milers de robots van utilitzar la nostra plataforma per escampar propaganda. Si més no, això és el que varem deduir, després de desenes d’escrits de protesta que tots vam escriure a l’administrador de Blogger, o sigui a Google. No ens van fer ni cas. Cada tres o quatre hores, rebiem “atacs” sistemàtics des dels USA, sempre desde el sistema Mackintosh i des del navegador Chrome. Des del nostre tauler d’administració vèiem les estranyíssimes fonts de trànsit que utilitzaven, sempre diferents. Va ser una etapa molt incòmoda. Jo fins i tot vaig avorrir el blog, i vaig publicar molt poques entrades. No podia saber de cap manera si el que jo publicava era llegit per algú o no. Les estadístiques del blog, amb els milers de visites fantasma que tenia cada dia, estaven completament capgirades.

    De repent, tot això va parar. Vaig rebre un missatge d’un amic, també usuari i de blogger i com jo, víctima despietada dels robots espia, en el que m’exposava la seva explicació del que havia passat. Absolutament possible, per no dir cert, amb tota seguretat. Segons el meu amic, les plataformes com Blogger, de les que Google és propietari, no comptaven amb una seguretat absoluta. No estaven blindades pel que fa a seguretat. Sempre hi havia una porta oberta, per si de cas els serveis d’espionatge americans, les havien de fer servir. El virus “Wannacry” va deixar en evidència que mantenir aquesta “porta oberta” era extremadament perillós. Va quedar clar que uns hackers l’havien trobat, el resultat és conegut per a tothom. Google va haver de tancar aquella porta. I així que ho van fer, els nostres blogs van quedar alliberats. Ja no hem tingut ni una sola “visita fantasma” més. Res de res, a part de les visites reals que fan els visitants “de debò”.

     Personalment, li dono tota la credibilitat a la teoria del meu amic, per altra banda gran expert en plataformes i xarxes digitals. Aquesta experiència m’ha servit per adonar-m’he de que sense voler, poguem facilitar la feina a espies i altres procediments dels que de ben segur, voldríem estar ben lluny. Però què podem fer? Utilitzem aquestes eines, tant útils per altra banda, i el dia menys pensat, ens utilitzen a nosaltres. Des d’aleshores, he agafat molta mania als robots informàtics. Robots que, entre altres coses, filtren posts al meu canal de notícies de Facebook de personatges que em cauen fatal, i als que mai poso ni un sol like, simplement perquè tenim més de 500 amics en comú. O potser ho fan perquè saben que li tinc mania i volen fastidiar-me? En qualsevol cas, aprofitarem el que hi ha de bo en tot això, però amb reserves... La idea de sentir-me espiada i utilitzada per agents desconeguts no només no m’agrada, sinó que em fa por.


La foto que il.lustra aquest article, és un reflex de les estadístiques disparades d’aquests sis mesos que ha durat la “intervenció”. Esperem que la tranquil.litat duri!