dimecres, 15 de juny de 2022

Els altres invisibles

 

    

     L'altre dia, una artista explicava que s’havia trobat a un antic curador d’exposicions, que, per manca de feina s’havia hagut de reconvertir professionalment, i actualment es dedica a vendre cosmètics. Estava afectada, el fet de que aquesta persona no és guanyés la vida fent una cosa que feia bé, li produïa molta tristesa. També es sentia solidària: com a artista, tampoc ella es podia guanyar la vida. La realitat és que només uns quants poden fer-ho, i aquests quants es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo li vaig dir que actualment és molt difícil viure de l’art, en totes les seves variants. Hi ha moltíssima gent que s'hi dedica i el pastís és molt petit. Sovint també, es reparteix entre els ben posicionats, per conjuntura, o per les capacitats relacionals dels individus en qüestió. Tots els que queden fora,  són els invisibles dels que parlava en el meu post anterior (1). Però en aquests moments hi ha uns altres invisibles –potser hauria de dir extingits- que també ajuden a enrarir i dificultar encara més el panorama, convertint-lo directament en un desert.

 

     Fa uns anys –a hores d’ara en són bastants-, m’agradava anar a les inauguracions per trobar col·leccionistes i aficionats a l’art. Quasi sempre aprofitava per explicar-los la propera exposició que estàvem preparant, perquè sempre és millor explicar-ho de viva veu, que a través d’una targeta postal o d’un correu electrònic. Aquesta era una pràctica habitual que fèiem els que treballàvem a la meva antiga galeria. Jo, particularment, només anava a inauguracions institucionals, mai a altres galeries. La idea de que podés semblar una pràctica deslleial m’hauria fet sentir incòmoda. Els col·leccionistes i aficionats, anaven a les inauguracions institucionals, perquè els semblava un esdeveniment imperdible. Allà els trobaves a tots, o quasi. Era un bon moment per establir un altre tipus de conversa del que mantenies a la galeria: sobre l’exposició que s’inaugurava, sobre la institució, o sobre temes personals que ajudaven a establir vincles més estrets amb ells, complicitats que ens feien semblar que pertanyíem tots a un món viu i ple d’interessos diversos. 

 

     Un dia d'aquella època, quan jo li vaig explicar les vendes d’una exposició al gerent, i qui havia comprat les obres, em va preguntar: “A qui li vendràs quan aquests no hi siguin?”. Li vaig dir que ja en vindrien de nous, però ell em va respondre que en tenia dubtes. “Potser hi haurà compradors ocasionals, però com tots aquests, ho dubto, perquè ja hi haurien de ser, i jo no els veig per enlloc”. Jo no hi vaig pensar gaire, aleshores, perquè és cert que hi havia un gran nombre de compradors de la meva edat, suficients per tirar endavant qualsevol exposició. Però va venir una crisi molt forta que els va esborrar a quasi tots, i aquells, els més grans, els que no només compraven autors reconeguts, sinó també tots aquells joves o nous que els despertaven interès, es van anar morint. 

 

     Ara, quan vaig a una exposició institucional, trobo el món de l’art professional de la ciutat en pes (o quasi): crítics, comissaris, artistes, directors i treballadors de les institucions i algun (només algun) galerista. Però on s’han ficat els altres? On són els col·leccionistes apassionats, els interessats, els que també visitaven les galeries? On són aquells que volien descobrir autors nous i apostar per ells? Jo hi segueixo anant, però ja no espero trobar aquell públic entusiasta que s’ha fet fonedís. Hi vaig per fer costat i per solidaritat. Tot s’ha transformat, i això també: sembla que només queden els que compren firmes i els que volen decorar parets. La majoria de galeries que funcionen, tenen absolutament diversificat el seu model de negoci.  La pregunta de l’antic company “Què faràs quan tots aquests ja no hi siguin?” m’assetja de dia i de nit.  




Nota (1) : Vegeu Invisibles

 

 

dimarts, 14 de juny de 2022

Estat salvatge

 




     El 1988, l’escriptora nordamericana Cheryl Strayed (1968) va dur a terme un recorregut a peu d’un extrem a l’altre de la serralada del Pacífic. Després de la mort de la seva mare i d’un divorci traumàtic, la seva vida havia tocat fons. El contacte amb la natura salvatge la va ajuda a trobar-se a sí mateixa i a reconduir la seva vida. D’aquesta experiència el 2012 en va sortir un llibre “Salvatge”, que va ser rècord de vendes. L’aproximació a la natura que va fer l’escriptora, va ser cultural, la seva experiència va estar filtrada per consideracions espirituals i ètiques, en la línia de la filosofia de Henry David Thoreau (1917-1862) que al seu llibre Walking  va escriure: (...) Fer camí cap als boscos, inhabitats i salvatges, per escapar de la civilització que ens domestica, perquè és caminant que és possible alliberar-se. (...) El que és proper al bé, és tot allò que és salvatge.

 

     Desenterrem però l’antiga polèmica generada per Thomas Hobbes (1588-1679) i Jean Jacques Rousseau (1712- 1778). Segons Hobbes, l’ésser humà és intrínsecament dolent i violent, i necessita l’aparell de l’estat per controlar els seus instints. Posteriorment, Rousseau, influït per les narracions dels viatges a les Antilles fetes per James Cook,  va defensar la teoria contraria: l’espècie humana és bondadosa i pacífica de forma natural, i és la societat i les seves lleis qui la corrompen irremeiablement. Durant segles, el fet del domini colonial sobre els pobles anomenats salvatges, ha seguit donant vida a les dues argumentacions. Als anys 20, l’antropòloga Margaret Mead (1901-1978), va sentenciar a favor de la teoria del bon salvatge després d’estudiar el comportament dels habitants de l’illa de Samoa. Els homes en contacte permanent amb la natura són purs, no es juguen la vida, ni sofreixen per les seves conviccions, ni lluiten fins la mort per a un final determinat, perquè el seu estat natural és la pau. Però als anys 70, Derek Freeman (1916-2001), investigador neozelandès va destapar l’engany. Margaret Mead mai va conviure amb les tribus de Samoa i ni tan sols entenia el seu idioma. Va viure amb el seu marit farmacèutic en un bungalow, i observava els indígenes com a una cosa exòtica. Freeman va poder demostrar que, en els anys que Mead va viure a l’illa, es van produir taxes de mortalitat violenta altíssimes, i que els indígenes li prenien el pèl explicant-li fantasies que res tenien a veure amb la realitat. Així doncs, l’estat salvatge és bo o dolent? Considerem que la natura en estat salvatge té efectes terapèutics perquè la contemplem a través de filtres culturals i/o espirituals? El món que vivim no ens deixa gaires opcions a l’optimisme, i ens porta a fer nostres una cita de Schopenhauer (1788-1860) : Rasqueu l’home civilitzat i apareixerà el salvatge i una d’Albert Camus (1913-1960): Un home sense ètica és una bèstia salvatge deixada anar en aquest món.

 

     Aquesta exposició consta de 15 obres de 9 artistes que reflexionen sobre aquest tema, sigui per buscar respostes o per plantejar preguntes. O simplement per parar atenció a una qüestió que en aquests moments que travessem es presenta amb massa freqüència. L’estat salvatge es pot trobar en la calma tensa, prèvia a turbulències incontrolables del fons d’un riu, captada per la càmera d’Amparo Fernández (Barcelona 1962); en les pintures que es camuflen a sí mateixes de Jesús Galdón (Barcelona 1967); en els dibuixos de Toni Giró (Barcelona 1966) i la seva referència a la visceralitat i a alguns instruments de violència extrema. També podem reconèixer un estat salvatge en les visions imaginades de mutacions apocalíptiques de les fotografies d’Oriol Jolonch (Barcelona 1973), o en la víscera que devora un llibre de l’escultura de Salvador Juanpere (Vilaplana 1953). Com a contrapunt, Elena Kervinen (Finlàndia 1970) i Fiona Morrison (Encamp, Andorra 1970) fan referència a la innocència d’allò salvatge, representada pels ocells, víctimes d’un entorn que se’ls farà cada cop més hostil, tal i com demostren l’escultura de Jordi Lafon (Barcelona 1967) que representa la mort dels innocents i l’obra de David Ymbernon (Igualada 1972) que escenifica una fugida heroica amb mitjans precaris a través del no res. 

dimarts, 24 de maig de 2022

La Pepi Barrameda

     


 

     L’altra dia, una amiga recomanava un llibre a les xarxes: Perquè ser feliç quan podries ser normal? de Jeanette Winterson, editat recentment per Edicions del Periscopi. Va reproduir algunes frases del llibre amb les que m’identificava especialment, però sobretot amb una que va despertar un record que tenia absolutament enterrat a la memòria : “Quan ets una nena solitària sempre trobes una amiga imaginària”. Jo n’havia tingut una, d’amiga imaginària, entre els 10 i els 12 anys i es deia Pepi Barrameda. 

 

     No ha sigut fins fa poc que m’he adonat que sempre he sigut una persona solitària. Això no vol dir que sigui asocial, ni esquerpa. Quan era petita, els mestres sempre escrivien el mateix comentari a les notes: “És molt sociable, es relaciona bé amb les seves companyes”. Però tot i amb això, sempre hi havia una frontera que només creuava jo. Quan s’acabaven les classes, només jo entrava a la resta de la meva vida. I això ha continuat sent així fins avui. No m’ha agradat mai formar part de grups ni associacions que m’obliguin a seguir un programa que no he decidit jo, i tampoc m’agrada participar en activitats de grup, si no és estrictament una cosa de la feina, i en horari més o menys laboral, que llavors m’encanta. Quan era petita i després jove, era d’amigues íntimes. Mai vaig formar part de grups grans i heterogenis, tenia unes poques amigues molt properes amb les que compartia les hores d’esbarjo, i una sola amb la que vam començar a anar al cine o de compres. Això va ser molt d’hora, cap als 12 anys. El naixement del meu germà quan jo tenia 10 anys, em va fer ser gran de cop. 

 

     Va ser per aquella època, quan em vaig inventar la Pepi Barrameda. La Pepi no tenia res a veure amb mi, ni amb les meves companyes de l’escola. Venia d’una família molt pobra, tenia molts germans i vivia a l’extraradi. Em sembla que també parlava castellà. Recordo que la seva característica que cridava més l’atenció és que era una noia molt bruta, que no es canviava mai les calces. Feia coses estranyes, com saber-se de memòria tots els wàters públics de la ciutat, on deia que a l’estiu s’hi estava molt fresc perquè estaven a sota terra. Parlava en veu molt alta perquè estava acostumada a haver de cridar a casa seva i li agradava parlar amb les veïnes del seu bloc de pisos a través de les finestres del pati interior. També li agradava cantar a ple pulmó les cançons que sentia per la radio. La Pepi Barrameda era una nena molt feliç, que voltava sola pels carrers i que com jo, també era una nena solitària. La Pepi també era molt gamberra. No recordo exactament en què consistien aquestes gamberrades, però quasi sempre eren el nostre tema de conversa. Després, a l’escola, jo explicava les seves gamberrades a les meves companyes, que es feien un tip de riure. En aquella època, jo també m’inventava cançons que després cantava a l’hora del pati, i recordo que li vaig dedicar una a la Pepi Barrameda. 

 

    Potser des d’aleshores, sempre m’he fet amiga de persones estranyes i també solitàries. Persones amb qui ens respectem els nostres límits, que no ens envaïm ni ocupem l’espai de l’altre. Segurament no hauria pensat en tot això si aquesta amiga no hagués esmentat aquella frase d’aquell llibre. Encara que no en siguem conscients, en el fons sempre serem qui vam ser.



Nota: Dedico aquest escrit a la Judit Subirachs Burgaya, que escoltava cada dia les aventures de la Pepi Barrameda i que és possible que en recordi moltes més que jo. 

dissabte, 30 d’abril de 2022

Invisibles

     


 


     Quants artistes boníssims hi ha que no poden viure del seu art? Moltíssims, massa. Artistes amb idees fresques, agudes, fonamentades, interessants, inquietants, atractives, inspiradores, suggeridores, intrigants, i amb obres que interpel·len, qüestionen, recapaciten, rumien, especulen, projecten, visualitzen... Artistes que malgrat fer una obra d’un interès inqüestionable, han de treballar en una altra cosa per poder viure, i per suposat, per poder sufragar les seves creacions. Artistes que, en aquests moments extremadament difícils, també pateixen per aquesta feina que els dona de menjar, perquè fins i tot aquesta s’ha tornat insegura, escassa i mal pagada. Mentrestant, les seves obres romanen als seus tallers, amuntegant-se en calaixos o de cara a la paret, perquè... encara que arribin a “tenir sort” i puguin exposar-les en una galeria que no tingui com a propòsit primordial fer diners –cosa que voldrà dir que aquesta esta fora del sistema solar-  tampoc les vendran i tornaran al taller, apartades i lluny de qualsevol mirada que no sigui la pròpia. Perquè malauradament, sembla que l’art hagi deixat d’interessar si no es tracta  d’artistes consagrats, o de noms que sonen a les persones adinerades que volten pel món de l’art, i que directament, no miren. Si compren - i  ho poso en condicional perquè ja no tinc clar que ho facin- ho fan d’orella. Això vol dir que només compraran obres dels artistes que els hi sonin, d’aquells que, encara que siguin summament mediocres i avorrits, encara que facin servir plantejaments gastats, encara que la realització de les seves obres sigui matussera, i no transmeti ni un mil·límetre de la tesi (molt probablement peregrina) dels seus autors, ho faran perquè els noms dels seus creadors sonen. Perquè el crític o comissari de moda els cita o els fa figurar en exposicions de ringorrango i/o en centres d'art considerats top. Perquè entre els que es donen de col·leccionistes el seu nom passa de boca a boca, sense que no se sàpiga del cert gaire cosa sobre la seva obra, i sempre pronunciant-lo amb el to necessari per a expressar que, sense cap mena de dubte, és un artista inqüestionable, transcendental i de vital importància en el panorama contemporani. 

 

     L’altre dia, i a propòsit de la Biennal de Venècia, inaugurada fa poc, vaig llegir en algun lloc, una opinió que descrivia la febre de les biennals, com a una malaltia que servia per a  veure amics, contactes, i passar nits inoblidables. Afegit a això, qui escrivia citava un text del crític d’art Peter Schjedahl de 2007, i que va ser publicat a The Newyorker. El text qüestionava a fons les aportacions artístiques presentades a les biennals, descrivint-les com a representants de l’ara i l’aquí, fonamentades en temes tòpics i sentiments ben revestits. També presentava aquests certàmens com a manifestació de l’ establishment, no en va estan finançats en la seva majoria per corporacions i agències governamentals. Però són aquest sistema i les seves derivades, els que marquen la pauta. No formar-hi part és estar condemnat a vagar eternament per l’espai sideral. Quan les coses van bé, i la classe mitjana es guanya bé la vida, aquesta floreix per a tothom. Fins i tot per als planetes i estrelles de fora de la galàxia del sistema. Però quan només hi queda el diners dels snobs, artistes boníssims, probablement molt millors que els que estan sobre l’escenari, veuen com els seus projectes i les seves obres s’amunteguen als estudis i ells malden per sobreviure en precari, víctimes d’un sistema de valors que fa vomitar. 

 

dimecres, 23 de març de 2022

Transfiguració

 



    La publicació recent “Transfiguracions” de Lluís Calvo, m’ha fet l’efecte de la magdalena de Proust, en recordar-me una exposició que tenia ben oblidada. Ja fa temps que he descobert que, malgrat el que sempre havia pensat, no tinc gaire bona memòria. Però els records són allà, encara que habitualment no flueixin, i una trobada casual els fa tornar. Afortunadament, guardo documentació escrita, i això em fa precisar exactament el què i el com, i d’alguna manera, m’ajuda a reconèixer un passat que no valoro prou. El fet és que l’any 2002 -fa exactament vint anys!-, vaig organitzar una exposició que es deia “Transfiguració” a la galeria Joan Prats-Artgràfic. Vista ara retrospectivament, deuria ser una exposició meravellosa, que, com la majoria que vaig fer allà, van passar sense pena ni glòria. Potser per les guerres internes ridícules i paralitzants que hi havia en aquella galeria? Perquè ningú tenia en compte el que es feia a la galeria del carrer Balmes i només visitaven l’espai de la Rambla de Catalunya? (1).  En aquella època encara no havia llençat la tovallola; ho vaig fer el 2003, quan em vaig posar a estudiar piano com a fugida personal i per preservar la salut mental. A partir d’aleshores, tot m’ho vaig tirar a l’esquena, i el camí va ser molt més planer. 

 

     Curiosament, observo que no vaig incloure els dos artistes que il·lustren el llibre de Lluís Calvo, Jordi Alcaraz i Alfons Borrell, malgrat que tots dos eren artistes de la galeria, i amb els que en aquella època tenia una relació molt estreta. Suposo que el concepte de “transfiguració” és molt ampli, i en aquell moment deuria considerar que no encaixaven en la meva tesi. Així doncs, recupero aquí el (breu) text que vaig escriure i la llista d’artistes que vaig incloure. Malauradament, l’any 2002 no tenia telèfon intel·ligent, i no guardo cap fotografia.

 

 

Transfiguració: En en terreny de la metafísica (des de la crítica kantiana, la fenomenologia de Husserl, la reflexió de Hegel, i més a prop, el pensament de Zubiri), la paraula transfiguració expressa el pas de les coses o els éssers d’un estadi corpori a un estadi espiritual. Entès el concepte d’aquesta manera, en aquesta exposició, les figures deixen de ser elements purament representats, per a passar a formar part del llenguatge propi de cada artista, per tal d’expressar voluntats que poden anar des del record, a la reflexió interior, d’un pur exercici formal a la recreació de mons particulars. Les figures, deixen de ser una representació: es transfiguren a través de la ma de l’artista i passen a ser símbols, icones, rastres, presències carregades d’altres conceptes que no sorgeixen del seu propi domini, si no del de l’artista

 

 

Llista d’artistes: Zush-Evru, Ray Smith, Joan Ponç, Tony Oursler, Perejaume, Fernando Prats, Curro González, Víctor Pimstein, Hannah Collins, Lucio Fontana, Georg Baselitz, Enzo Cucchi, Miquel Navarro, Julio González, Joan Miró, Joan Brossa, Mimmo Palladino, Robert Longo, Víctor Mira, Eulàlia Valldosera, Henry Moore, Juliao Sarmento i Pablo Picasso.

 

     En el moment d’escriure aquest text, encara no he llegit el llibre de Lluís Calvo, només he trobat la informació que ell mateix ha compartit a les xarxes socials, però a través d’això, constato que jo no vaig contemplar el concepte de “transfiguració” des de la perspectiva de les filosofies orientals, que, personalment i en aquella època, em queien lluny. 

 

 

Nota:

(1).- Molts visitants del quadern robat ens han confessat que sempre anaven a la Galeria Joan Prats de la Rambla de Catalunya, i mai havien posat els peus a la galeria de Carrer Balmes. 

 

 

dimecres, 9 de març de 2022

Els camins invisibles de Daniel Berdala

 



     Durant tot un dia fuliginós, inexpressiu i mut de la tardor de l’any, que els núvols pesaven feixucs i baixos en el cel, jo havia travessat, sol i a cavall, una extensió de país singularment llòbrega; i a la fi, quan ja s’apropaven les ombres del vespre, vaig trobar-me a la vista de la malencònica casa Usher. Així comença “La caiguda de la casa Usher” d’Edgar Allan Poe segons la traducció de Carles Riba. Fa pocs mesos vaig rellegir aquesta narració i mentre ho feia, em venien al cap algunes de les pintures de Daniel Berdala que havia vist recentment. Les obres de Berdala sorgeixen d’ una pulsió netament romàntica. La seva inspiració és emocional, i tant poden partir del descobriment d’un paisatge natural o de la voluntat de pintar un estat anímic. Poe deia que la literatura havia de ser un corrent subterrani sota la superfície, i l’obra de Berdala recorre pels viaranys ocults del subconscient. En les narracions de Poe, l’entorn es transforma amb l’estat anímic del personatge i a l’inrevés. Són aquests camins invisibles els que recorren les pintures que presentem en aquesta exposició. Uns camins que, fent ús de la representació del món exterior, recreen el món interior i exalten els sentiments o la subjectivitat de l’artista. Aquest interès en la penetració psicològica a través de la pintura, desemboca, de vegades, en la construcció al·legories del moment actual. Una mostra d’això, la constitueix la sèrie dels equilibristes: una persona travessa un paisatge incert sobre una corda fluixa, una al·lusió clara a la incertesa i la inseguretat. Podem arribar al final o caure al precipici, però si arribem serà fent equilibris i gràcies també a la sort o la inspiració del moment. 

 

     Al llarg de la història de l’art, els moments artístics han basculat del sentiment a la raó: del renaixement al barroc, del barroc al classicisme, del classicisme al romanticisme, i així successivament, fins i tot les tendències que es van succeir al llarg del segle XX es decantaven per una o altra manera d’enfrontar-se al món. L’obra de Daniel Berdala, en un moment dominat pel conceptualisme, prioritza el sentiment i la individualitat. Potser no és gens revolucionari (o sí) però a nosaltres ens resulta molt reconfortant. A la manera dels romàntics, Berdala s’aparta de la voluntat de reproduir l’estat de les coses, per seguir els camins invisibles que el porten a la natura i viceversa. Això no vol dir que es desentengui del entorn, ben al contrari. Com deia Adorno, les obres d’art han de ser la historiografia del seu temps, el subconscient de la història. Precisament és l’entorn i la circumstància (en el sentit filosòfic del terme) el que provoca en el nostre artista, la necessitat de “reconciliar allò irreconciliable” i només ho aconsegueix pintant des de les coordenades del seu atles interior.  

 

     Daniel Berdala (Barcelona, 1968) és diplomat en pintura per l’Escola Massana i la seva obra s’ha pogut veure, entre altres llocs, a les galeries Quiosc (Tremp) i Alonso Vidal (Barcelona), i a institucions com la Sala Barradas (L’Hospitalet de Llobregat) El Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Espai Fabra i Coats, el Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas (Barcelona) i a les Bernardes de Salt (Girona).

dissabte, 12 de febrer de 2022

Qüestions de sociologia pràctica (2)




    

     Quan algú em comenta que Barcelona esta molt malament, que ha baixat tant el nivell cultural de la gent i que és una ciutat molt difícil per a l’art contemporani (entenent que es refereixen a la compra d’art contemporani), jo els dic que, de fet, sempre ha estat així. Només cal pensar en la primera exposició que va fer Salvador Dalí a la Sala Dalmau l’any 1928. Tal i com explica Ricard Mas en el seu llibre “Dalí i Barcelona”, les obres es van vendre perquè el pare d’en Dalí era notari i va moure tots els fils de les seves coneixences per a que compressin les obres del seu fill. Deu anys abans, el 1918, Joan Miró va fer la seva primera exposició, també a la Sala Dalmau, i també va ser un fracàs. La crítica va tenir reaccions diverses, però només va vendre un sol quadre, que va comprar Josep Mompou, pintor i germà de Frederic Mompou, per 150,- Ptes. Quan Miró ja era conegut internacionalment, amb galeries a Paris i Nova York, els seus amics de Barcelona li van organitzar una exposició homenatge a les Galeries Laietanes el 1949. Miró no havia volgut exposar mai a Espanya per dos motius, el primer, com a protesta pel franquisme, però també, perquè tenia gravat a la memòria el poc èxit de la seva primera exposició, i perquè sabia que, a excepció d’un nucli petit de seguidors i amics, la seva obra no s’entenia. Aquella exposició, tal i com rememora Josep Massot en el seu llibre “Miró sota el franquisme” es va fer amb obra de les col·leccions privades de Barcelona. Durant aquells anys, en Prats havia promocionat l’obra de Miró i havia fet comprar obra a molts dels seus coneguts. Així doncs, en Prats va deixar una cinquantena d’obres, entre les que hi havia la sèrie de litografies “Barcelona”, i altres propietaris van deixar les seves. Però a la inauguració es va presentar el galerista Pierre Matisse, i va comprar totes les obres que estaven en mans privades excepte les de Joan Prats, que no les va voler vendre. Tots els altres van córrer i volar per vendre-se-les. 

 

     Les èpoques més properes (anys 60 i 70) tampoc van ser gaire més propicies. Els artistes (i això ho sé pel seu testimoni directe) venien poc, i sempre a cercles molt propers. El camí per als artistes era força difícil, i molts havien de treballar en altres coses per guanyar-se la vida. La cosa es va animar (però de manera transitòria) a partir de la segona meitat dels anys 80. La bonança econòmica i la gran quantitat de diner negre que generava els negocis relacionats amb el totxo, van propiciar que la gent considerés l’art com a valor refugi. Lligat amb això, l’art es va considerar un símbol d’status social elevat i es va posar de moda col·leccionar-lo. Es celebraven sopars i festes per ensenyar la última obra de l’artista X que s’havia comprat, i els assistents no podien ser menys. Així que podien, corrien a les galeries a comprar ells també, per estar al nivell dels seus amics o coneguts. Aquesta afició es va contagiar també a les classes mitges, que si no podien optar a un original, compraven gravats i litografies. Però quan l’economia va començar a trontollar - i això va passar primer durant la guerra del Golf (90-91) i després de les Olimpiades (92-93)- l’afició per comprar art va anar minvant fins que la crisi del 2008 la va convertir en una cosa agònica, i pràcticament fins ara. Els únics que se’n sortien mig bé, eren els artistes i/o galeries ben relacionats amb les institucions que van seguir comprant, tot i que, donat que aquestes van seguir i segueixen pràcticament una sola tendència, la resta sobreviuen fent altres coses, i, és clar, la seva creació es ressent per manca de continuïtat. 


     Actualment, instal·lats –tal i com em va dir el poeta Carles Duarte l’altra dia- en un estat d’ànim de “resistència”, les coses tampoc pinten bé. Quan un intenta resistir (o sobreviure), te altres prioritats que comprar obres d’art. I aquest estat, malgrat que no tothom el pateix, també s’encomana. Així és que quan algú em diu que actualment Barcelona esta fatal per a l’art i els artistes, jo els pregunto si mai ha estat bé, deixant de banda alguns episodis de feliç i fugaç normalitat.