dissabte, 29 d’abril de 2017

Notes d'una visita comentada a l'exposició "Me and Mr. Jones"

     



     La visita comentada d’ahir a l’exposició “Me and Mr. Jones” d’Oriol Jolonch va donar molt de si, i gràcies a les preguntes dels assistents, van anar sorgint alguns dels temes fonamentals de la seva obra. Els detallaré a continuació, amb el risc de deixar-me’n algun, cosa que ja intentaré completar a posteriori. De moment, aquestes són les notes que vaig prendre:

- Perquè el nom de Mr. Jones?:  Simplement perquè és un nom corrent. Jolonch volia “despersonalitzar” el personatge per a que qualsevol es pugui identificar. Mr. Jones no fa referència a ningú en concret, sinó a tothom en general.


- Referents: l’Oriol Jolonch es va declarar admirador del cinema fantàstic de Tim Burton, entre altres. La fotografia dedicada a Georges Méliès, és un exemple de per on van les coses. Ens va parlar d’una pel.lícula que el va impressionar molt: “Crudo”, en la que una nena vegetariana es veu obligada a menjar fetge i, després d’això, sofreix una transformació inquietant. No li interessa el gènere de terror en el sentit de les referències a tot allò sobrenatural. El seu interès es centra en el que passa a l’interior de les persones; en com les coses que passen a nivell real o emocional poden fer canviar el comportament i la manera de veure el món. La foto en la que a l’esquena de Mr. Jones s’obre una finestra en la que es veuen dos corbs, fa referència a les parts obscures que l’ésser humà pot portar a dins.

- El bosc: El bosc, com a tema,  té una llarga tradició en la literatura fantàstica, dels del conte infantil de la Caputxeta vermella, a totes les narracions que fan referència a un “bosc encantat”. Una de les fotografies exposades, mostra un ull que mira a través del boscatge. L’Oriol ens va desvelar una sensació que té sempre que camina per un bosc: la de que algú l’esta observant. Poden ser els mateixos arbres, o l’ànima del bosc. Hi ha alguna cosa viva, en una altra dimensió, que ens vigila.

- La idea d’amença: Aquesta idea esta present en moltes fotos. Fa referència als perills que amenacen la humanitat, originats quasi sempre pels mateixos homes. “Les botes del Mariscal” o “The last three minutes” en són un clar exemple. Unes botes gegantines estan al centre de la imatge,  un paisatge idíl·lic. Uns núvols de tempesta creuen el cel, i tot ens fa pensar en que cal trobar un recer del perill de destrucció imminent. Les botes són el símbol d’aquesta amenaça... humana. A “Last three minutes” veiem una noia d’esquena en un llac, envoltada de bosc. A la part superior de la imatge, un rellotge gegant marca l’hora: falten tres minuts per a les dotze. L’Oriol ens va parlar del rellotge de l’Apocalipsi, un rellotge ideat per científics i que avança o retrocedeix, depenent de les accions humanes i del perill que generen per a la destrucció del món. Ens va dir que l’el.lecció de Trump com a president dels Estats Units, va fer avançar perillosament el rellotge. La idea de que el món no és un bon lloc per viure, l’expressa també la foto “Sin titulo aparente”, una de les més inquietants de l’exposició, en la que un cap de nino, surt propulsat cap a l’esquerra de la imatge. Ens va explicar que fa referència a un espermatozou, que, enlloc d’entrar, fuig a tota pressa, ja que no té cap mena de ganes d’entrar a formar part del món humà a la terra.




Nota: Com he apuntat al començament, aquesta entrada pot ser ampliada posteriorment. 

divendres, 21 d’abril de 2017

Un país de funcionaris?

     



     Des de fa temps, observo com el pensament crític al voltant de l’art contemporani esta monopolitzat per funcionaris. Persones molt preparades, no dic que no; però funcionaris al cap i a la fi. De fet, també monopolitzen la opinió de la gent des de les xarxes socials. Hi ha també alguna  plataforma “observatori”, tal com ells mateixos s’autodefineixen, que, si no són funcionaris, viuen de subvencions públiques. Per més que busco, no trobo veus independents que construeixin discursos alternatius interessants que ajudin a dibuixar un panorama més ric i menys uniforme. En el fons, es tracta de discursos construïts per persones que “tenen el pa assegurat”. Des d’aquesta perspectiva, les coses són més fàcils. Poden presentar propostes aparentment radicals, agosarades, transgressores... sense que s’hi juguin gran cosa. I dic aparentment... perquè tots els camins van quedar oberts i d’això en fa molts anys.

    Penso en que històricament, quan es van fer gran coses a nivell artístic, mai va ser des del “funcionariat”. Les grans iniciatives – a tots els nivells- sempre varen ser privades i independents. Des del Renaixement fins al Modernisme. Tot el que ha transcendit, innovat, transformat i tot el que ha quedat per a la història ve del risc que ha assumit algú de forma particular i sense tenir les espatlles cobertes. Per tant, el que observo, no sé si és gaire bon senyal. 

     L’altre dia vaig llegir una entrevista a Jacobo Stuart, de l’editorial Atalanta, i una de les preguntes era si l’emocionava l’art contemporani. Ell va respondre que sí, però que l’emocionava el bo, el molt bo : “Lo malo es que hay tanta morralla entre medias, tanto ruido que impide escuchar las melodias y tanta confusión con el concepto de vanguardias”. Aquest soroll del que parla, és el que es fa des de les institucions museístiques, des de les universitats, des dels “observatoris” de pensament i, com a conseqüència i de forma aclaparadora, des de les xarxes socials. I el soroll és de vegades ensordidor i terriblement monocorde. Potser amb variants, no ho nego, però sempre, sempre, des de llocs absents de risc i amb molt i molt de poder. També és cert que hi ha persones que no pertanyen al grup de funcionaris, que tenen un pes específic important en l’ambient cultural, però sempre els veig fent de satèl.lits d’alguna o varies de les “ments pensants” del moment. I potser si no formen part del sistema no és per falta de ganes, sinó perquè no acompleixen els requisits per formar-ne. Suposo que és el seu modus-vivendi: per treure el cap i anar fent la viu-viu, s’han d’apropar als sols que més escalfen. 

     Trobo a faltar discursos realment sincers, independents i valents. Trobo a faltar individualisme enfront de tanta col.lectivitat, més planetes fora d’aquest sistema solar que puguin servir de veritables noves guies. És la crisi la que ha propiciat aquesta situació? És la culpable una greu devallada cultural? És el "soroll" del que parlava Stuart l'orígen del distanciament? Sempre he pensat que l’hora de la veritat és quan algú arrisca els seus propis recursos per una causa, la que sigui. Des de muntar una empresa a comprar una obra d’art. I confio bastant en la influència relativa que hi pot tenir tot aquest soroll, generat sota un cel protector, en la presa de decisions importants. La llàstima és que el seu predomini, ha generat un moment avorrit -res de nou. Tant de bo que sigui només això, un moment. Mentrestant, i mentre no es faci una altra cosa que donar voltes i voltes al mateix, ens submergirem sols, com el nedador de la foto, i escoltarem el silenci.


Fotografia de Martí Gasull Coral, 1955

dissabte, 25 de març de 2017

Sobre el capitalisme immaterial

    



     Acccidentalment, vaig trobar un video a la xarxa que em va trasbalsar profundament. Una professora universitària, anunciava una conferència que pronunciarà la setmana vinent. A la primera no vaig entendre gaire cosa, parlava de conceptes nous per a mi; potser perquè no estic gaire al dia de nomenclatures filosòfiques. De fet, el vaig haver de sentir tres vegades per captar-ne el sentit. Després, em vaig sentir colpida. Jo, que em sentia tant satisfeta de mi mateixa, per haver tingut la valentia d’haver-me realitzat trencant amb una feina en la que estava sotmesa, resultava que no era una altra cosa que un producte del capitalisme immaterial. Som una micro-molècula dins un univers amb centenars de milers de galàxies, energia que vibra a l’uníson amb altres energies, però si volem acomplir els desitjos i “ser nosaltres mateixos”, resulta que estem sent utilitzats pel sistema de forma perversa. El capitalisme mercantil reforça la idea de la persona feta a sí mateixa, perquè és una manera de que produeixi rendiment econòmic. La professora va posar els exemples de Steve Jobs o Mark Zuckerberg: l’individualisme no és altra cosa que un parany!. Ara, això sí, des del seu pessimisme il.lustrat -com ella mateixa va dir-, va remarcar que l’individualisme com a “valor” esta en decadència.

      Això del pessimisme il.lustrat és un concepte abastament tractat per Fernando Savater i Rafael Corazón González. La idea parteix de Kant i les teories polítiques de la Il.lustració. L’optimisme il.lustrat, la fe en el progrés, topa amb el pessimisme antropològic: l’home és en sí dolent. Rousseau deia que la causa no era tant que l’home fos dolent, sinó que no s’organitzava bé. El mal no era, per tant, causa de l’home, sinó de la societat. Per a que el progrés funcionés de forma positiva, calia organitzar bé la societat. Però llavors, l’ésser humà deixava de ser el protagonista de la seva vida. La lluita contra els sistemes, doncs ve de molt lluny. Amb la revolució tecnològica, apareix el concepte de “capitalisme immaterial”. Aquest concepte va ser emprat per Daniel Cohen, editorialista del diari Le Monde i vicepresident de l’Escola d’Economia de Paris. El capitalisme immaterial és el que es deriva de l’època de la globalització, en la societat post-industrial i tecnològica. Suposo que aquí és on hem de situar aquests personatges esmentats per la professora i que són un exemple de com un individu pot convertir-se en una marca.


    En fí, que l’individualisme no és altra cosa que una demostració de què el capitalisme s’ha desmaterialitzat i s’ha convertit en una mena de virus que s’apropia de les seves víctimes per a reproduir-se i perpetuar-se. Com a la pel.lícula Matrix. O sigui: un horror. Em va quedar el dubte de saber quin model de societat alternativa o “millor” proposa la professora. Curiosament, altres intel.lectuals que diuen coses semblants també són profesors universitaris o treballadors de centres culturals públics. I això ho troben un bon model? Des del seu observatori segur, protegit i altament sistèmic, pensen que l’individualisme esta en decadència... Llavors que passa amb els creadors? Potser s’han de limitar a ser canalitzadors de sentiments col.lectius? Ai.... Em sembla que començo a entendre algunes coses. Però no em puc treure a Kafka, ni a Mariano José de Larra del cap. Què és el que esta en decadència realment? Intentaré no perdre’m la conferència de la professora. Necessito tenir més dades.

divendres, 17 de març de 2017

A què es dedica Mr. Jones?

     


                                                                                                  

                                                                                             A Maurici Carbó, gran observador.
     

     La pregunta més inquietant de totes les que es van fer ahir, durant la visita comentada a l’exposició d’Oriol Jolonch, va arribar al final. Tant al final, que el públic assistent ja començava a desfilar, i els que no, ja parlaven d’altres coses. Jo mateixa no vaig poder escoltar la resposta. L’autor de la pregunta m’ho ha comentat aquest matí, i pel que he deduït, la resposta va quedar a l’aire. La pregunta va ser: “A què es dedica Mr. Jones”? . Mr. Jones és un personatge anònim, protagonista d’una sèrie de 26 imatges. Va vestit amb abric negre i barret de copa, i està sempre d’esquena a l’espectador, contemplant un paisatge sempre canviant, sempre imaginari.

    Jo crec que Mr. Jones és essencialment un flâneur.  La paraula flâneur és francesa, i es podria traduir per “passejant”. Aquest concepte té una llarga tradició en la literatura europea. Pre-romàntics, romàntics i post-romàntics de Jean Jacques Rousseau a William Worthsword, consideraven el passeig contemplatiu com un camí de revelació. El flâneur mira el món que l’envolta. És el passejant casual, observador i reporter de la vida a les ciutats modernes que apareix com a tal en els escrits de Charles Baudelaire. El flâneur de Baudelaire és un esteta i un dandy que passeja pels carrers del Paris del segle XIX i observa la vida a la gran ciutat. Walter Benjamin a “The Arcades Project”, prenia el flâneur de Baudelaire com a punt de partida per a l’estudi de l’impacte de la vida moderna a la psique humana. L’espectador urbà és un producte de l’alienació que produeixen les ciutats i el sistema capitalista. Un altre exemple emblemàtic de la literatura flâneur, és “El Passeig” (Der Spaziergang) de Robert Walser. La seva lectura ens fa caminar al costat de Walser i mirar el món i les coses amb els seus ulls. A Walser li agradava molt passejar i observar, però no li agradava viatjar. Era del parer que un entorn reduït era suficient per apreciar la poesia d’allò ínfim i insignificant. I algú dubta que el Swann de Marcel Proust no era essencialment un flâneur?

     El Mr. Jones d’Oriol Jolonch és un observador, un testimoni que contempla i de vegades actua, en un entorn pintoresc. La disponibilitat de la seva atenció (condició sine qua non de la flânerie) és total i així descobreix tot allò que està ocult i ens ho fa visible. Susan Sontag a “Sobre la fotografia”, va escriure que tots els surrealistes són uns flâneurs, encara que no ho sabessin. Suposo que per la capacitat d’observar i desvelar els possibles significats ocults de les coses. A què es dedica Mr. Jones? Doncs jo crec que Mr. Jones es dedica a passejar per un món complex, i a observar-lo a fons, per tal de descobrir i qüestionar les coses que no es veuen a simple vista. Fins i tot va vestit com els primers flâneurs romàntics, com “El passejant sobre un mar de núvols” de Caspar David Friedrich. Perquè en el fons, encara que miri el present, té un passat que li pesa molt. Mr Jones podria ser un personatge baudelairià: un bohemi, un marginat, un errant, un inadaptat... Un ésser humà en el que, sense cap mena de dubtes, tots ens podem sentir identificats.


Il.lustració: Oriol Jolonch "An eye in the forest", de la sèrie M. Jones nº XIII (2016).


    


     

diumenge, 19 de febrer de 2017

Al.lucinant

     


     La setmana passada vaig llegir a la premsa algunes entrevistes que se li van fer a Emmanuel Guigon, que serà el director del Museu Picasso de Barcelona. Em va agradar molt el que deia, em va transmetre seriositat, rigor i una gran professionalitat. Jo tenia algunes referències indirectes, bàsicament de persones que havien treballat amb ell durant la seva etapa a l’IVAM, i coincidien amb les bones sensacions que em van produir les seves declaracions d’intencions. Vaig estar d’acord amb la seva opinió sobre algunes exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Molt d’acord. De fet, sovint m’enfado a causa d’algunes de les exposicions que visito, i he de confessar que, si l’àmbit artístic no fos el meu àmbit professional, seria més que probable que no visitaria algunes de les exposicions que es fan. Hi ha algun centre museístic que, darrerament, “es cobreix de glòria”. Deixant de banda alguna exposició monogràfica dedicada a l’obra d’un sol artista, han programat ja més d’una d’aquestes “exposicions de tesi agafades pels pèls” que tant bé va qualificar Guigon. Segons les seves paraules, extretes d’una d’aquestes entrevistes: Massa cops, i no posaré exemples, hi ha comissaris que fan exposicions de tesi, però que tenen la tesi pensada d’antuvi, i sovint sol ser falsa. Aleshores seleccionen obres per il.lustrar la seva tesi. És una falta de respecte als artistes i al públic. Si s’ha de fer una exposició de tesi, s’ha de fer a partir de les obres, i no a l’inrevés. Bé, jo potser no seria tant taxativa i deixaria la porta oberta a possibles exposicions de tesi brillants. La desgràcia és que aquestes són escasses i les no tant brillants, per no dir mediocres, abunden esplendorosament.

     Aquestes declaracions de Guigon van aixecar la ira d’algun d’aquests comissaris, defensors de les exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Es deurien donar per al.ludits quan van deixar comentaris sarcàstics -no exempts de certa prepotència-  a les xarxes socials. Si no, potser haurien manifestat la seva discrepància d’una altra manera o en un altre to. O simplement, no n’haurien fet cas.  Malauradament però, no veig que ningú defensi el rigor que reclama Emmanuel Guigon. Potser perquè ningú es vol mullar? Perquè no és políticament correcte qüestionar alguns dels actuals programadors? Per amistat o simpaties personals envers els comissaris o caps d’exposicions? Fa ben pocs dies, llegia les comunicacions de premsa d’una d’aquestes exposicions de tesi "agafades pel pèls" que s'acaba d’inaugurar.  Els arguments en els que es sustenta em van semblar molt sospitosos. He treballat durant molts anys l’obra d’un dels artistes que han servit per “ordir” la trama i dubto que a aquest artista se li haguessin passat mai pel cap els plantejaments que ha utilitzat el comissari per fer-lo encaixar en l’exposició en qüestió.  Els mitjans tampoc qüestionen aquestes tesis i dubto que aquesta falta de crítica vingui del desconeixement. Més aviat penso que segueixen la consigna d’informar i prou, sense emetre judicis de valor. Mentrestant, aquests postulats in-comestibles i els seus autors, tenen força pes en panorama de les exposicions institucionals. I des del seu lloc de poder, i bressolats per la intel.lectualitat imperant, qui s’atreveix a qüestionar-los sense patir el risc de ser titllat de reaccionari?.