divendres, 17 de gener de 2020

Una societat nostàlgica





     La recent proliferació d’exposicions dedicades a rescatar artistes del passat, crida especialment l’atenció. No em refereixo als museus, perquè dono per fet que aquesta és una de les seves missions, sinó a varies galeries privades que esmercen un esforç considerable a reunir conjunts significatius d’artistes oblidats, amb la lloable finalitat d’esmenar injustícies històriques. De vegades, són les famílies dels artistes que busquen reparar aquest oblit, produït per circumstàncies diverses, i situar al mapa el seu artista relegat. Però també moltes vegades, aquesta recerca la fan els galeristes. Algunes galeries ja s’ha especialitzat en avantguardes històriques i presenten sempre artistes del passat ja consagrats. D’altres, a més de consagrats, presenten tot sovint veritables descobertes d’artistes sobre els que el temps ha passat per sobre deixant-los en l’anonimat.  De fet, nosaltres mateixos vam presentar al quadern robat les fotografies de Martí Gasull i Coral, que durant dècades havien viscut en el silenci i la foscor d’un altell de la casa de la seva família. A banda de l’interès real d’aquesta troballa, la nostra proximitat a la família Gasull va fer que la nostra reivindicació transcendís els paràmetres artístics.

     Amb motiu d’aquestes exposicions “rescat”, la premsa es bolca literalment. Les xarxes s’omplen de comentaris elogiosos i de recomanacions fervents. A nosaltres mai ens havia vingut tanta gent com quan vam exposar en Martí Gasull i Coral. Però hi ha alguna cosa en aquest fenomen, que a mi em produeix un cert neguit. A nivell cultural, sembla que s’estigui posant el passat pel damunt del present, demonitzant la societat que oblida. I això no només passa en les arts plàstiques. El món editorial també esta posant la mirada en el passat: es recuperen textos sobre la guerra civil i els camps de concentració, i es tornen a publicar autores com la Víctor Català o l’Aurora Bertrana. Tot plegat esta molt bé, però ve a confirmar aquesta tendència omnipresent.

     Reflexionant sobre els canvis de paradigmes i interessos del nostre entorn, ja fa temps que constato la indiferència generalitzada quan exposem un artista “nou”. La manca de curiositat, potser lligada a la incomprensió i a la desconfiança, ja fa temps que s’ha instal·lat entre nosaltres. El futur genera incertesa i desconfiança, i impera la creença que no ens espera res millor. Potser és això el que ens fa girar la mirada enrere per tal de descobrir nous herois, i reconciliar-nos amb la nostra història. Es tendeix indefectiblement a idealitzar el passat, i en agrada descobrir artistes oblidats i atorgar-los la categoria d’artistes històrics indiscutibles... sense preguntar-nos massa el perquè de l’oblit. He arribat a la conclusió de que ens hem convertit en una societat nostàlgica. I això ho demostra el caire escapista de l’oci actual: veure sèries, viatjar, mirar la pantalla del mòbil o l’ordinador per transportar-nos, encara que sigui virtualment, a un altre lloc. No ens relacionem bé amb el nostre present. Recuperar artistes del passat, no deixa de ser també una mena d’escapisme. Representa apartar-nos d’un present que no comprenem i ens incomoda i refer un passat que no ens provoca ansietat, sinó tot el contrari: ens ajuda a definir i refermar la nostra identitat, i ens hi aferrem sense fer cap judici de valor. Algú podria dir que és la crisi de la postmodernitat, però tal i com estan les coses, fins i tot d’això se n’ha creat un nínxol de mercat. Interessa el passat? Doncs aprofitem-lo!.
    
     Ahir mateix, un col·leccionista em va dir: “Com creus que acabarà tot això de l’art contemporani? Jo per si de cas, ara em dedico a omplir els buits que tinc dels anys 30 en la meva col·lecció de pintura”. Amb això em va refermar la meva tesi: res és casualitat, les modes responen al temps, i els que intenten fer negoci busquen la seva oportunitat. Si pel que sigui, hem acabat esdevenint una societat nostàlgica, jo em pregunto: fins quan?


dissabte, 28 de desembre de 2019

Com si Barcelona fos Combray

     



     Durant els darrers mesos he tingut el privilegi d’endinsar-me, una estona cada vespre, en la Barcelona dels anys 30. La meva bona amiga Marta Cervelló em va deixar llegir els diaris íntims del seu oncle-avi, l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, que ella havia transcrit, tot afegint-hi informació complementària sobre els fets i els personatges que s’hi esmenten. Una feina ingent, abordada amb un rigor fora de sèrie, a la que s’hi va dedicar durant més de dos anys, i que li va permetre donar llum i color al passat de la seva família i tornar-li la veu a un arquitecte que l’havia perdut massa jove, en morir amb 48 vuit anys després de no haver superat una intervenció quirúrgica.

     I com si Barcelona fos Combray, i Antoni Puig i Gairalt el Swann de Proust, he fet, a través dels seus diaris, una mena de viatge sentimental enllà del temps. Perquè aquests diaris a mi m’han semblat una novel.la amb tots els ingredients de “A la recerca del temps perdut”. L’argument no és altre que l’encadenament  de tots els components professionals, psicològics, filosòfics, socials, sentimentals i eròtics que Puig i Gairalt va desgranant al llarg de les més de vuit-centes pàgines del diari. La seva lectura ha significat la reconstrucció d’una vida en un viatge imprevisible a través del temps guiat per la doctrina estètica del seu protagonista, que, de la mateixa manera que Proust, creia fermament que l’art era la vida veritable. Acompanyada de la banda sonora del mateix Puig i Gairalt al piano, que, a casa seva o al seu despatx, interpretava cada dia obres de Mozart, Bach o Beethoven, he fet una immersió sense precedents a la Barcelona dels anys 30. Una immersió total, amb múltiples punts d’atenció, retrats humans, reunions socials i reflexions estètiques. He assistit als espectacles de varietats de l’Olympia, a les sarsueles del Teatre Novetats, a les òperes de Wagner al Liceu i a tots els concerts de l’orquestra Pau Casals (amic i client de l’autor) al Palau de la Música. També he entrat als restaurants El Oro del Rhin, la Casa Llibre, La Lluna i Les 7 Portes, i he vist els menús que s’hi servien. I com a nexe d’unió de tot l’entramat, la música, l’art i la literatura, veritables refugis íntims de l’autor. Especialment interessat en la cultura clàssica, va llegir i estudiar a fons tant autors com Séneca o Plaute, com tot l’art i sobretot l’arquitectura. Però també llegia Joseph Conrad, André Gide, Jean Cocteau, Paul Morand, Jean Babelon, Jules Renard i nombrosos escrits sobre arquitectura i jardins, tema que li interessava especialment. Amic de molts artistes, freqüentava les inauguracions del moment, sobretot les de La Pinacoteca, i va fer una col.lecció d’art amb obres de Vayreda, Benet, Mallol, Pruna, Togores, Rebull, Mercadé, Martí Alsina, Sunyer, Galí, entre molts d’altres.

    La lectura d’aquests diaris ha estat una experiència trasbalsadora. Com si una memòria involuntària i prestada m’hagués retornat a un passat que no he viscut. Això ho provoca la bona literatura, quan transcendeix el temps i toca el cor de la gent. Llegir aquests diaris ha estat molt més que obrir una finestra a la Barcelona d’aquells anys i veure com era i com s’hi vivia. Ha estat reviure un passat talment com si l’estigués recordant. Com deia el meu professor José Maria Valverde, les coses no es comprenen a fons fins que no ens hem distanciat de la percepció el suficient com per a conceptuar-la i fer-la comunicable. La poesia és l’emoció en el record, i aquests diaris són una part poètica de la nostra història.

dimecres, 4 de desembre de 2019

Entre les pagines d'un libre (II)

                                                                                                            
     

    

      Fa uns dos anys vaig trobar uns fulls d'un diari que havia començat a escriure fa quasi 20 anys, i ja en vaig transcriure un fragment aquí (1). Avui en penjo un altre. M'he tornat a topar amb aquestes pàgines i em fa gràcia llegir-les. Penso que les coses no han canviat tant, i m'alegra que ara no he de defensar coses en les que no crec (gran cosa!). 

                                                                                                 Barcelona, 24 d’octubre de 2000


     Molta gent pensa que jo ocupo un lloc privilegiat per poder observar l’evolució de l’art contemporani. Però la majoria de les vegades, des de fa alguns anys, penso que estic malbaratant la meva vida. Ha estat dur adonar-me de que, en aquest món, poc importa que l’obra tingui un interès per sí mateixa. Ha d’haver-se creat tot un entramat de relacions per tal de que l’obra esdevingui una “marca”. Jo he lluitat per treure a la llum artistes en els que he cregut de veritat, he arribat a vendre exposicions senceres, però no he aconseguit que les altes esferes de la galeria on treballo em facin el més mínim cas: no presenten aquests artistes a les fires, ni compten amb ells quan han de fer ofertes a institucions nacionals o internacionals. És com si no existissin per a ells, com si els “sentits”, que haurien de ser la seva qualitat més activa, només els fessin nosa. Jo pateixo de forma molt directa aquesta situació, sobretot perquè veig que aquí només es fa cas a tot el que ve de fora, a tot el que diu segons qui. Sense la capacitat d’imposar artistes propis, es va a la mercè del dictat dels “gurus” de torn. Potser és certa la frase de l’artista X: “No importa que la teva obra sigui una merda. El que importa és amb qui et relaciones”. Ell ho va aprofitar durant uns anys, però quan aquestes relacions van deixar de tenir poder, els seus preus desorbitats es van anar desinflant, i el seu pes específic dins el panorama artístic local va anar minvant...fins quasi desaparèixer. Dins d’aquest context, i en l’entorn d’aquesta galeria, la meva creença en les possibilitats de triomf d’un art sincer de debò, és cada vegada més dèbil i a estones experimento una impotència paralitzadora. Val la pena que m’esforci tant en proposar artistes genials? En vendre les exposicions senceres? .... Si fins i tot sembla que això sigui contraproduent!

     Aquest matí han entrat només dues persones a la galeria. Han entrat i sortit sense dir res. Em pregunto què pensa tota aquesta gent anònima que passa per aquí sense fer cap comentari. Com poden quedar estímuls per travessar la porta sabent les coses com van? Però les persones que no ho saben, encara tenen la curiositat intacta. O qui sap si ja han estat absorbits pel sistema, i creuen cegament que allò que veuen és l’Art en majúscules? Potser sóc jo la que s’equivoca?  Un amic meu afirma que si hagués de comprar un quadre, ho faria d’un artista mort i enterrat. Com el meu professor, Santiago Alcolea (2), que un dia em va dir que el secret de que ell gaudeixi tant escrivint sobre pintura, és que sempre ho fa sobre artistes morts. A mi això no m’anima gens. D’una banda perquè a la galeria només es treballa amb artistes vius, i de l’altra, perquè ningú em pot assegurar que, en temps passats, les coses anessin d’una altra manera.

Notes

dijous, 7 de novembre de 2019

Jordi Casañas i la virtut del no-res




     Mentre llegia els diaris íntims de Kierkegaard, a Jordi Casañas se li va acudir el títol d’una de les seves últimes fotografies. Era la fotografia d’un cartell blanc enganxat a una paret. Les úniques protagonistes de la imatge eren les arrugues que s’havien fet a l’enganxar-lo. El títol, que se li va aparèixer com una revelació, va ser La virtut del no-res. Probablement, en Jordi Casañas, nihilista i escèptic per naturalesa, va trobar més d’un punt de coincidència entre els pensaments de Kierkegaard i els seus. De la mateixa manera que li deuria passar quan va llegir Cioran,  un autor que el va marcar profundament. Les fotografies que formen part d’aquesta exposició, parlen, sense cap mena de dubte, de l’alienació que generen les ciutats, de l’avorriment existencial, de l’absurd de l’existència humana, de la inutilitat d’emprendre qualsevol empresa i de l’agonia de viure. Transmeten l’angoixa vital que produeix la consciència de la finitud i de la mort. El sense sentit de que tot comença i acaba seguint el cercle infinit de la cinta Moebius. El no-res esdevé el destí final dels seus raonaments, la única conclusió vàlida. Potser, i seguint els principis religiosos i filosòfics de Kierkegaard, ens podríem acostar al concepte budista del sunyata, que comporta, a més, el significat de buit. Un buit, un espai del no-res, al que s’arriba a través d’un estat meditatiu que condueix a la comprensió de la veritat última o a la connexió de l’experiència interna amb la realitat exterior.

     Les fotografies de Jordi Casañas, provenen del distanciament crític generat per la seva manera de veure el món. Tot i amb això, sovint ens ensenyen una realitat que, en la seva finitud, també pot ser poètica. Segons les seves pròpies paraules, es tracta de l’esperança que sempre li queda a tot escèptic. I com a escèptic, instal·lat a més en el dubte constant, deixa que el seu sentit de l’humor àcid sigui el catalitzador d’allò que vol expressar. L’etapa narrativa de les seves fotografies anteriors ha quedat enrere, i la presència humana pràcticament ha desaparegut. Confessa que els éssers humans no li interessen com a tema fotogràfic, i que per això, abans sempre els retratava d’esquena. En les seves fotografies recents, el relat i l’anècdota han estat substituïts per la transcendència. Potser això es així perquè els seus referents no provenen estrictament del món de la fotografia, sinó de la pintura, la filosofia i el cinema. El seus plantejaments són  formalment pictòrics i conceptualment abstractes,  però segueix el mètode de treball de sempre: Casañas afirma que Antonioni i la seva pel·lícula Blow up continuen estan allà. Com li passa al protagonista de la pel.lícula, que descobreix un assassinat editant unes fotografies fetes en un parc, Jordi Casañas sovint descobreix el tema en el moment de l’edició. Detalls, que, al fer la fotografia passen desapercebuts, poden esdevenir protagonistes.

     Jordi Casañas (Barcelona, 1969), a qui, per tot el que hem exposat, no li agrada que el defineixin com a street photographer, va fer la seva primera exposició individual a Can Felipa l’any 2007, i des d’aleshores ha mostrat el seu treball en diverses exposicions individuals i col·lectives. L’any 2016 va ser seleccionat finalista del premi de fotografia de la revista LensCulture.


dimarts, 29 d’octubre de 2019

Jesús Galdón i Jordi Lafon: un diàleg amb el món


     



     Vam reunir a dialogar a Jesús Galdón i Jordi Lafon sota el títol “Dialogant amb el món”, per diversos motius. El principal va ser que tots dos artistes estableixen una relació directa amb el seu entorn a través de la seva obra. D’alguna manera expressen els conflictes que hi ha entre el món i la humanitat o entre la història i el present. També pel fet de que tots dos són artistes absolutament multi-disciplinars. Això vol dir que no utilitzen una sola tècnica per expressar-se, sinó que practiquen indistintament el dibuix, la pintura, l’escultura, la fotografia, les instal·lacions, les intervencions i les accions.

    Jesús Galdón s’interessa especialment en els orígens de les coses i de les tradicions culturals i de quina manera s’ha construït el relat que ens ha arribat avui dia. La seva obra tracta d’entendre el moment present a través de com s’ha construït el relat històric. La idea de continuïtat, de com els homes s’han esforçat per elaborar un relat continuista de la història, és un dels eixos centrals de la seva obra. Jordi Lafon examina el seu entorn i reflexiona. La relació de l’ésser humà amb el seu entorn més immediat, és el tema central de la seva obra, que comporta a més una anàlisi social profunda i crítica. En aquesta anàlisi hi fa intervenir temes com el treball (a través de les eines), la preocupació pels temes socials, polítics i ambientals. La seva ètica és la voluntat de construir, de ser optimistes i trobar sortides a situacions complexes. I tots dos, per damunt de tot defensen la capacitat transformadora de l’art. L’art és el vehicle per canalitzar els sentiments i preocupacions del moment que estem vivint. L’art il·lumina i dona respostes.

     Jesús Galdón va afirmar al començament de la sessió, que ell no conversa amb el món, sinó que és el món que l’interpel·la. A continuació, va iniciar una reflexió extensa sobre la importància de l’estètica com a vehicle per canalitzar aquesta interpel·lació. L’estètica és la manera de formalitzar una idea de forma coherent. Des de fa temps, s’ha instal·lat en el discurs artístic una mena de menyspreu per la estètica (o per la seva importància en la creació artística). De fet, tots dos reconeixen que l’estètica els interessa: allò “bonic” no necessàriament ha de parlar de “flors i violes”, sinó que pot expressar continguts forts i punyents. Aquesta reflexió els va portar a parlar sobre allò “sublim”. Què és allò sublim? Allò que transmet el nucli dur de tota la història de l’art? Allò que ens emociona a tots i cada un sense ser conscients del motiu exacte?.  En qualsevol cas, van deixar clar que el motiu que els porta a ser artistes, no és altre que la necessitat d’expressar-se. En aquest punt van fer una diferència entre expressió i comunicació. Per comunicar-se es dona per fet que es té un públic al davant. La necessitat de l’art, en el seu origen, no pensa en el públic, sinó en la necessitat d’expressió íntima i particular. Aquesta necessitat sorgeix de qüestionar-se tot el que ens envolta i intentar explicar-ho. En aquest sentit Galdón fa una comparació amb la ciència: allò que busca la ciència és descobrir coses que estaven ja allà abans de començar a investigar. La ciència tracta de fer entendre allò que a primera vista no veiem o no entenem. L’art fa una cosa similar. Tots dos, tant Jordi Lafon com Jesús Galdón, van parlar de la importància de ser permeables al que els envolta i a treballar sense regles preestablertes. Les idees, el més important de tota creació, comporta treballar en llibertat.  Els camins que obren les idees, a més les retro-alimenten. I una conclusió important: Els estímuls que generen les obres, encara que siguin dispars, tenen molt a veure entre ells. Tot esta inter-connectat, cap obra d’art es pot aïllar del moment que l’ha generat. D’una manera o una altra, l’art respon als  molts camins, encreuats, paral·lels o divergents, i a les múltiples perspectives des de les que es pot contemplar una realitat complexa.

Nota: Aquesta sessió va tenir lloc al quadern robat el dia 24 d'octubre de 2019 de 19:30 a 21:30. Aquest text és un resum extremadament concís del que va ser la conversa.  

   

dissabte, 5 d’octubre de 2019

L'imperi de les aparences

      


     La història s’escriu de moltes maneres, tantes com testimonis hi hagi. Tot sovint, les versions coincideixen i només presenten petites variants. La percepció de les coses és individual i no sempre es veuen les coses sota el mateix punt de vista. Però algunes vegades, les narratives són divergents. Això passa quan hi ha hagut algun conflicte, i la història s’explica d’un o altre bàndol. Però les versions poden ser extra o súper-divergents quan ha passat molt de temps, i qui explica la història no sap de la missa la meitat, o només sap una part, edulcorada, o corregida i augmentada, dels fets reals. Quan per amistat o proximitat a una de les parts, explica allò que a aquella part li interessa que es sàpiga. També és cert el fet de que la gent vol quedar sempre bé, quan es tracta de parlar d’un mateix. Si en un negoci o projecte algú perd bou i esquelles, molt probablement no ho explicarà. Si es tira endavant un projecte ambiciós i profusament publicitat, i s’acaba endeutat fins les orelles, i a sobre la glòria del projecte se l’emporta qui no ha posat un duro, però que s’ha aprofitat de l’altre en tots els aspectes (cornut i pagar el beure), encara ho explicarà menys. Per això, hi ha vegades que una història te una sola versió –la de la glòria- i qui l’ha viscut i coneix de primera mà les llums, però també les ombres, i es topa una vegada i una altra amb aquesta versió triomfal i glamourosa, narrada per una de les parts en exclusiva, no pot per menys que sentir una grandíssima incomoditat.

     He fet aquestes reflexions perquè no fa gaire, en un lloc comú, algú va explicar una història que jo havia viscut. Va fer una lloança en tota regla d’una institució cultural, ja desapareguda. Tot havia estat meravellós i inigualable: la direcció, les exposicions, el patronat... Des del lloc en el que jo vaig viure l’experiència, res va ser del color que ho va pintar aquesta persona. També va parlar del risc que va assumir la direcció en exposar artistes que, en aquells moments no eren coneguts. Aquesta cirereta final a un pastís tant exquisit, va ser la mostra de fins a quin punt es guarneixen les versions... Perquè per si no ho sabia aquell narrador ocasional, tots els artistes, en el moment en què van ser exposats en aquella institució, estaven “a la cresta de l’onada”... Ni en això va encertar la versió que vaig sentir. Potser aquesta va ser la única cosa positiva del projecte, però els costos que va generar van ser tant ingents, que tot va acabar molt malament. Denuncies als jutjats per impagaments, desaparició d’aquell patronat tant exquisit en els moments més crítics, i ruïna quasi absoluta per part dels únics que hi van posar diners. Ningú parla mai de les coses fosques. En el món de l’art es menteix sovint, o es callen coses, i quasi sempre és pel mateix motiu: la vanitat. Per vanitat ( que també comporta el pànic al ridícul), uns callen, i els altres es posen medalles. Les versions dels fets poden haver estat edulcorades, però això a ningú li importa. A la "modernitat" que pobla la nostra ciutat ja li van bé els titulars rutilants, els personatges que mai es qüestionen i els mites d’un passat en aparença gloriós. Però algunes coses d’aquest passat tenien els fonaments de fang i es van ensorrar. 

     Vivim un moment de decadència, i, en conseqüència, l’absolutisme de l’imperi de les aparences es fa incòmodament present. Per això és tant important caminar sempre per camins poc transitats.