dimecres, 24 de juny de 2020

Aquelles revetlles de Sant Joan

  



     Vaig néixer un 23 de juny, el dia de la revetlla de Sant Joan. Quan vaig néixer, i fins que vaig tenir 8 anys, vivíem en un pis que el meu pare i el meu avi havien  construït sobre l’antiga casa dels meus avis, al carrer Turó de la Trinitat nº 8.  En fotos antigues dels anys cinquanta, encara es veu la casa, tal com era quan es va construir: una construcció senzilla, pintada de blanc. La porta estava al centre i tenia un esgrafiat decoratiu a la part superior. A banda i banda hi havien dues finestres, i rematant la façana, una balustrada amb un espai central que tenia forma de nínxol, amb tres rombes blancs decoratius al centre, i la data inscrita en el rombe central: 1924. 

 

     La casa que jo vaig conèixer havia canviat molt, després de la reforma. El seu aspecte noucentista va deixar pas a un de racionalista. Però hi havia una cosa que no havia canviat: el pati que hi havia al darrera. Ja no hi era la figuera que recordava el meu pare, ni tampoc el galliner, però encara hi havia el safareig. Quan la figuera es va morir, van plantar un xiprer i no sé quan, també un palosanto i un cirerer.  Les flors i les plantes hi van seguir estant sempre: rosers, margarides, lliris, geranis, cintes, paraigües... El dia del meu aniversari, el meu avi començava de bon matí a preparar el pati per la revetlla del vespre. Recordo unes guirlandes de papers de colors que semblaven un acordió. M’agradava quan en estirar-les, el paper cruixia i apareixien les franges de colors, com un arc-iris. Feia molt bonic, des del pis de dalt estant, veure el pati cobert de guirlandes. Però el que m’agradava més, eren els fanalets. N’hi havia uns de rodons, una mitja lluna que s’obria i es convertia en una esfera de paper amb plecs petits i uns altres cilíndrics, que només s’havien d’estirar. Després d’instal·lar el fil elèctric amb les bombetes, hi penjàvem els fanalets. Els preparatius de la revetlla amb el meu avi, és una de les coses que més recordo d’aquest dia, i la que més enyoro. Cap al vespre, l’olor de la coca que feia la meva àvia, ens avisava que l’hora de la revetlla s’acostava. Jo estava excitadíssima. Era el dia més important de l’any: tothom em felicitava i em portava regals, i al vespre, també venien els meus oncles i la meva cosina a menjar la coca, decorada amb tot de cireres confitades i amb sucre pel damunt. Després de sopar, i mentre la família feia sobretaula bevent xampany, la meva cosina i jo corríem entre els parterres del pati i sota els fanalets, jugant i cantant cançons inventades.  En un moment de la nit, pujàvem tota la família al terrat a veure els focs artificials i les fogueres que cremaven en un descampat que antigament havia estat una vinya. Des d’allà, sentíem la cridòria de la canalla i les explosions dels petards. Si hagués de buscar la definició de felicitat absoluta, seria el que sentia durant aquelles revetlles: era el meu aniversari, tothom estava de festa, venia l’estiu, aviat aniríem a la platja, i tenia tot de regals nous. Quina meravella.

 

Des d’aquelles revetlles n’han passat moltes, unes cinquanta. I no en passa cap, que no les recordi. Han seguit sent felices, malgrat els buits que van deixant els familiars que ja no hi són. Però tot i l’esforç per ser molt feliç aquella nit, mai ho he estat tant com llavors. La màgia es va quedar per sempre en aquell pati, sota les guirlandes, els fanalets, i el palosanto.  No tenia res, i tenia el món sencer.

 

 


dilluns, 18 de maig de 2020

Sota la síndrome de Pollyanna

     

     Aquests dos mesos de confinament, obligat per la pandèmia, m’han passat volant. És veritat que he tingut la sort de no caure malalta, i de que ningú del meu entorn familiar hi caigués. Però mai m’hauria imaginat que una aturada com aquesta m’anés tant bé, física i psíquicament. Hem hagut de tancar la galeria, amb tot el que això comporta, i el futur és del tot incert. Però durant aquests dos mesos, han nascut dins meu una esperança i una il·lusió inimaginables dos mesos abans. A poc a poc em vaig anar adonant que preocupar-se per la situació no tenia cap sentit, perquè res estava ja a les meves mans. Es tractava de fer coses sense sortir de casa, i de fet, se’n poden fer moltes. Potser perquè sempre he sigut de viure de portes endins, tot plegat m’ha resultat fàcil. Les possibilitats que ens donen les xarxes i la vida virtual, han ajudat a no perdre el contacte amb res ni amb ningú.

    Potser feia temps que no feia tantes coses com durant aquests dos mesos. He pogut dedicar al piano tantes hores com he volgut, i m’ha fet il·lusió repescar peces que havia tocat feia anys i que tenia oblidades del tot. És cert que aquesta pràctica musical em desperta sempre molta nostàlgia de les hores compartides amb en David Padrós, que ja no hi és. Però em feia sentir bé el fet de que estava seguint un consell que em repetia una vegada i una altra cap al final: “Sobretot, no deixis mai el piano”. A més, aquesta situació anòmala, em va portar a comunicar-me més amb tots els artistes del quadern robat, que m’anaven compartint el seu confinament, a través de fotografies i pensaments escrits, i que he anat publicant a les xarxes, per tal de què el tancament forçat de la galeria no els fes perdre visibilitat. Avui que tot és tant efímer, la lluita contra l’oblit és un deure. Entre tots, vam pensar també un projecte d’exposició, que vam titular “En confinament”, perquè totes les obres que la integraven havien estat creades o finalment resoltes durant aquest període de reclusió. I perquè totes les obres reflectien de manera clara i expressa l’esperit d’aquests moments inèdits en els que el món que coneixíem fins ara estava literalment en suspens. Aquesta exposició la mantindrem penjada a la web durant un temps indeterminat.

     Abans de que passés tot això, sovint el pessimisme, però sobretot l’escepticisme, em guanyaven la partida. Però l’altra dia, quan vaig haver d’anar a la galeria per una visita concertada - permesa en aquesta etapa del confinament -, em vaig adonar de que alguna cosa important havia canviat. Em sentia profundament a gust, com feia molt (anys?) que no m’hi sentia. Les ganes de reprendre l’activitat eren més intenses i brillants que mai. Em vaig adonar de que aquest parèntesi m’havia provat molt. Més que cap període de vacances, més que cap experiència anterior. Potser perquè, per força, he hagut de triar i sense ser-ne conscient he triat tot allò positiu de la nova situació.

      No sé com, l’altre dia em vaig topar amb un article sobre el "complex de Pollyana”. El nom de “Pollyana” em va despertar un record completament oblidat. De petita havia llegit el conte, que anava d’una nena òrfena que es veia obligada a conviure amb una tia esquerpa i malhumorada, i a tractar amb tot de persones amb handicaps i malalties. La nena, que es deia Pollyana, només veia la part positiva de qualsevol situació, i al final, contagia el seu optimisme a les persones amb qui tracta, transformant-les del tot i per a bé. L’article definia el "complex de Pollyana", com a la capacitat d’enfocar-se només en allò positiu. La lectura d’aquest article em va fer adonar de dues coses: havia recordat una lectura d’infantesa meravellosa, i, afortunadament, m’havia vençut un complex que no sabia que patia.

     Aquesta setmana reprendrem a poc a poc la nostra vida anterior al confinament. Espero seguir recordant i tenint ben clar quines són les coses que veritablement importen... i creuarem els dits.

    


     

dimecres, 29 d’abril de 2020

En confinament




Aquest és el text introductori a l'exposició virtual "En confinament", pensada per a reflectir el moment especialment complicat que estem travessant. Agraeixo la col·laboració de Jordi Casañas, Jesús Galdón, Oriol Jolonch, Salvador Juanpere, Elena Kervinen, Jordi Lafon, Jordi Martoranno, Fiona Morrison i David Ymbernon. 



En confinament

     Vivim una situació que mai ens hauríem imaginat: la majoria de nosaltres estem confinats a casa, amb les nostres vides en suspens i tement una malaltia que ens pot conduir a la mort... Amb tot i això, els artistes, intèrprets del món i de la vida, es reclouen a dins de sí mateixos i converteixen en imatges plenes de sentit tot allò que experimentem aquests dies. Virtualment, hem visitat alguns estudis, i hem triat unes quantes obres per muntar una cosa que mai havíem fet fins ara: una exposició virtual. En confinament  és doncs, la primera exposició virtual del quadern robat.

     Jordi Casañas, amb la fotografia Sait-on jamais ens clava una bufetada de quotidianitat nova, amb mesures higièniques extremes i amb la presència i l’amenaça de la mort. Jesús Galdón troba la força per sobreviure en el poema simfònic de Richard Strauss Morgen, en el que s’inspira la seva obra amb el mateix títol, posada l’esperança en un món lluminós i benaurat que ens espera.  A Tormenta blanca, Oriol Jolonch recrea una metàfora del moment que vivim: tots tancats en un habitacle (com els cargols) mentre esperem que passi la tempesta que ens castiga sense pietat. Salvador Juanpere ha posat punt i final a una sèrie de 29 dibuixos amb un que li ha donat el títol : La forma dels dies i les coses, un projecte d’escultura sobre l’aïllament i un nou ordre entre les relacions humanes. Les ales d’Elena Kervinen expressa la necessitat de llibertat i planteja una reflexió sobre la pèrdua i l’absència, sobre la importància d’allò que falta. Jordi Lafon amb De restes reflexiona sobre la vida dels objectes. Unes fustes que havien format part d’una taula de despatx, ara suggereixen un paisatge: la quotidianitat transformada. Malgrat tot quin és aquest aparent misteri darrera les aparences? Buscant la resposta que formula el títol d’aquesta obra introspectiva, Jordi Martoranno es refugia en els símbols per desvelar el gran misteri i per trobar sentit en uns moments transcendents.  A la fotografia Trofeu 005 de Fiona Morrison  la idea de solitud es fa intensa, i expressa la distorsió provocada per l’aïllament i la descontextualització a la que estem sotmesos. L’obra de David Ymbernon Cap a un horitzó imaginari és un  retrat de l’existència humana: vivim buscant el millor, però sovint ho hem de fer amb els ulls embenats, i arrossegant els nostres llasts, particulars i imposats.

     No veiem aquesta exposició com una oportunitat, perquè no ho és. Tampoc creiem què tot acabarà bé, perquè ja no hi va, de bé. No sabem si d’aquesta crisi en sortirem reforçats, ni si en sortirem vius. Veiem aquesta exposició, feta en confinament, com el nostre testimoni d’un moment que recordarem. Agraïm la col·laboració de tots els artistes que ens acompanyen. Sense ells, el nostre confinament no tindria ni sentit ni sentiment.

Nota:
Per veure l'exposició clickar el següent enllaç:
https://drive.google.com/file/d/171wp3WuxBS1w8_my6ZNUHa5eB1QXXzDn/view?fbclid=IwAR3hgwLPi77mAfJDjJLgSIi6-tqu0e50VfX7LujX3kr9yMikArgAAA3yzgQ



diumenge, 19 d’abril de 2020

L'illa deserta del meu pare

    


     Quan era adolescent, el meu pare em deia: “Has d’aprendre coses que et siguin útils per a sobreviure en una illa deserta. Has d’anar omplint la motxilla amb aquestes coses, quan més plena la portis, millor. Tindràs més eines per sobreviure. Si vas amb la motxilla buida, no et voldran”. Això ho deia quan jo em posava a aprendre fer coses, com quan em vaig posar a aprendre a fer punt de ganxet, i més tard de mitja. “Això és una cosa útil, la gent s’ha de vestir”, deia. A mi m’agradava escriure, i li preguntava: “Un escriptor podria anar a una illa deserta?”. “Sí, -deia-, perquè si no esta sol, la gent agrairà que hi hagi algú que els pugui explicar històries, però ha de ser molt bo, i ha de saber fer altres coses”. Cada vegada que començava alguna cosa, sempre li preguntava al meu pare si amb allò podia anar a l’illa, com quan vaig començar a estudiar idiomes, perquè jo no li acabava de veure la utilitat. “I tant!, -em deia el meu pare, ben convençut- potser a l’illa hi anirà gent d’altres països, i com t’hi comunicaràs si no parles la seva llengua?”. I jo, ben convençuda vaig estudiar primer anglès, després italià, i finalment alemany. “Tu omple la motxilla, sempre has d’omplir la motxilla”.  Quan em vaig matricular a la universitat per fer història de l’art, el meu pare va dubtar, i jo també. “Amb això no és gaire clar que em vulguin a l’illa, oi?”. “Bé, no, no és gaire clar...però són coneixements, i els coneixements no et pesaran gaire a la motxilla, i sempre et poder ser útils per alguna cosa”. I més tard, quan vaig començar a treballar a una galeria d’art, li vaig dir: “Mira, ara els coneixements d’art em serviran, però això de vendre quadres, vols dir que serà útil a l’illa deserta? M’hi voldran?” “Doncs sí! –va dir ben segur- ara aprendràs a explicar, convèncer i a negociar. I això és molt valuós a les illes desertes”.

     Durant aquests dies de confinament, i amb la situació extremadament difícil que ens espera, penso molt en l’illa deserta del meu pare. Primer, perquè em falta temps per practicar totes les coses que he après a fer durant la vida, però sobretot, perquè se m’ha tornat a despertar aquell esperit de supervivència que em va inculcar, sense adonar-se... o sí.  Ell, que havia viscut la guerra, i sobreviscut molt bé la postguerra gràcies al seu afany per aprendre i superar-se, em va transmetre uns valors que ara agraeixo. “No et preocupis’, ocupa’t”, em deia sempre que em veia capficada pel futur. “Fes coses, no paris”. Me’n adono que he estat aprenent a fer coses tota la vida, fins fa poc, que les coses s’han anat posant cada cop més difícils, i he hagut de començar a treure coses de la motxilla. Potser aquella idea de l’illa deserta del meu pare era una juguesca pedagògica de gran valor. 

     Aquests dies, amb temps de sobres per mirar fotografies antigues, he tornat a veure aquells jerseis que em vaig fer, els plats que vaig cuinar, els concerts de piano dels Nadals... sempre aprenent, sempre ocupant el temps. Penso molt en el meu pare aquests dies.... Què hauria fet ? S’hauria confinat a casa? Hauria tingut por de la pandèmia?.... Tinc ben clar que no. Aquestes coses no anaven amb ell. Ell hauria seguit anant al seu estudi, en cotxe, això sí. Hauria seguit amb la seva vida. En això no estic fent com ell penso que faria, tot i que em costa. No et preocupis, ocupa’t, em dic a mi mateixa. Quan tot passi, potser aprendré l’ofici de perruquera. El meu avi, que era paleta, va sobreviure al camp de concentració fent de barber. La motxilla, sempre ben plena.

dimecres, 15 d’abril de 2020

Incògnites

     


     Durant aquests dies de confinament, molts dels que treballem en el món de l’art ens esforcem en explicar que les obres d’art eixamplen les parets més enllà de casa nostra. Ho fem penjant a les xarxes fotografies d’obres d’art que tenim a casa, amb comentaris convençuts de que l’art que ens envolta ens fa la vida més rica. Que la nostra quotidianitat, que ara, per força, s’ha vist reduïda quasi exclusivament a l’àmbit domèstic, s’omple de significats, de records personals i d’història. Venim d’uns moments de distanciament general envers l’art contemporani, i la nostra esperança és aconseguir que, passada aquesta aturada de neguit i malson, l’interès per l’art no sigui cosa d’uns pocs. Tots estem d’acord en que aquest interès ha estat sempre minoritari, però no tant com en els últims temps, que de vegades, havia arribat a pensar que invertia el temps en una feina quasi estèril. La nostra esperança és que la situació es reverteixi... però si les galeries ja érem invisibles abans de la pandèmia, qui ens pot assegurar que no ho continuarem sent després? Creure que la gent considerarà la possibilitat de visitar les galeries d’art, com una altra manera de prendre el pols al món en què viu, en veure altres plantejaments sobre el món o la vida, és més una qüestió de fe que una predicció fonamentada. És cert que aquest temps mort ens dona oportunitats per repensar-nos i projectar-nos de manera virtual...però de temps mort (malauradament) ja en teníem abans, i virtualment ja ens projectàvem. És a dir, que no fem res que no féssim ja abans.

      La qüestió és saber quantes persones “noves” es plantejaran visitar les galeries d’art. O quants desertors –que n’hi ha, i molts- tornaran. O quants d’aquells que ens diuen que ens visiten per internet ho faran en persona. Aconseguirem convèncer, amb totes les nostres estratègies virtuals, de que visitar una galeria d’art és una cosa imprescindible a la vida? És cert que ara tothom té més temps, però s’entreté algú de debò, en tota la informació que publiquem? Algú de fora del nostre món, algú que no sigui artista, ni crític, ni comissari, ni galerista, ni de l'entorn dels museus... Aquesta és la qüestió. I una altra: aconseguiran vendes totes aquelles galeries que ara esmercen els seus esforços en crear “botigues” d’art on line? Pot funcionar aquest sistema? Potser en una societat artísticament molt madura, en la que el comprador sap perfectament el que vol, podria ser viable. Però és aquest el cas? Pot funcionar més enllà de les obres d’ocasió, fotografies o cartells? Pot servir per introduir artistes fora dels circuits, artistes nous? La meva experiència em fa tenir reserves al respecte.

    Durant aquestes setmanes, tothom diu, pensa i escriu que la societat ha de canviar, i que la cultura ens esta fent la vida més agradable durant el confinament. El món de la cultura esta entrenat en totes les estratègies per cridar una atenció que necessitem i no tenim, en especial el món de l’art. Però un cop la vida es normalitzi, qui ens pot assegurar que les coses seran diferents? I no em refereixo a sobreviure amb crèdits i subvencions, que encara faran la dificultat més gran.  En un entorn encara més empobrit que el que hem deixat enrere...hi haurà diners per comprar art?. Haurem convençut algú que val la pena sacrificar viatges i restaurants per envoltar-se d’art a casa? Quedarà enrere l’esnobisme de comprar a les fires, per fer-ho a les galeries, com aventura algun analista? Ho sabrem quan continuï la partida.