Farsants

     

           Hi ha una categoria de persones que jo qualifico de farsants. També se’ls podria qualificar d’intrusos, però potser farsants els defineix millor. En el món de l’art, els farsants proliferen, però ells mateixos potser no saben que ho són, o si algun dia ho van saber, a mesura que han anat enganyant al personal, s’han acabat creient la seva pròpia farsa. Perquè alguns, han arribat tant amunt, que és molt difícil, per no dir impossible, que aquest fet es faci evident per a la gent corrent. Aquests farsants troben un terreny especialment adobat i propici quan la mediocritat és la norma, quan la grisor tenyeix el territori, quan els valors s’han diluït del tot, quan els objectius s’han dispersat fins a desaparèixer i la superficialitat i la falta de rigor ja ni és noten, de tant arrelats i omnipresents que estan. 

      Explicaré un cas que em va passar fa anys, però que encara sento viu. Una vegada em va visitar una artista per parlar-me del seu treball. Jo, al principi, vaig quedar entusiasmada després de la seva visita. L’artista parlava amb passió dels seus projectes, sabia desenvolupar molt bé les explicacions, i sabia amanir-les amb detalls biogràfics personals prou atractius com per acabar construint una presentació pràcticament brillant. La única cosa que em va semblar, és que parlava massa i que els viaranys pels que discorria el seu discurs eren, de vegades, una mica confusos. Tot i amb això, el seu entusiasme va fer que, a primera vista, això passés desapercebut. De fet, aquestes percepcions les vaig tenir a posteriori. Quan l’artista va haver marxat, i jo vaig reflexionar sobre tot el que havia explicat, que era molt.... potser massa. He de dir que quan jo li vaig suggerir què tot allò que explicava s’havia de veure i que podria visitar-la al seu estudi, va fer-se esmunyedissa, i mai es va arribar a concretar cap visita. 

   

     Poc temps després, aquella artista va participar en una col·lectiva, i jo hi vaig anar per curiositat, per veure si trobava aquelles peces que em faltaven per acabar de quadrar el seu discurs. Però al davant de la seva obra, em vaig quedar absolutament sense paraules. On eren aquells raonaments filosòfics, aquella profunditat biogràfica, aquell impuls de recrear la història i portar-la al present? La seva obra, no transmetia absolutament res. Era una creació maldestre, barroera fins i tot. Vaig trobar, això sí, la peça del puzle més important que em faltava: aquella artista havia creat una mena de pastitx teòric, agafant idees i coneixements d’aquí i d’allà, i fent veure que havia creat un discurs personal i original. Però tota la seva teoria delatava que alguna cosa estava en fals. Tot i amb això, el discurs abassegador i seductor de l’artista, va convèncer la majoria i malgrat que a mi em va grinyolar sempre, ella va seguir fent camí.

 

     Per tot plegat, quan veig bons i bones artistes amb discurs propi i ben travat, rigorosos, perfeccionistes alguns, que treballen amb perseverança, sense fer soroll, però que no aconsegueixen ni reconeixement, ni premis, quan ho mereixen de debò, em desespero. Em desespero en silenci i amb profunda i absoluta impotència. 

El duplicat

 

     Ja fa alguns anys, em va telefonar un comissari d’exposicions per demanar-me un favor. Estava organitzant una exposició d’un artista de trajectòria llarga i aureola mística, però local. Resulta que aquell artista volia incloure a l’exposició una obra en concret tan sí com no, i aquesta no era de localització fàcil. Tan l’artista com el comissari sabien que l’havia venut jo feia molts anys, i em demanaven ajuda per convèncer el propietari que els deixés l’obra. Tot i que vaig pensar que no era la meva feina, sinó del comissari, o de la galeria de l’artista, vaig accedir a fer la trucada al propietari i demanar-li l’obra. 

 

    Va resultar que aquell senyor estava molt enfadat. Havia rebut els fulls de préstec que li havia enviat la institució en la que es faria l’exposició, però no entenia que ningú l’hagués trucat personalment abans per demanar-li l’obra, ni per explicar-li perquè la volien, quan temps estaria fora, etc., etc. Va decidir que el que havien fet denotava una falta de professionalitat i educació fora dels límits, i es va negar en rodó a deixar l’obra. A més, la tenia en una casa al camp i no li anava bé d’anar allà per a que la recollissin. La veritat és que em va penjar el telèfon sense gaires contemplacions més. Vaig trucar al comissari per explicar-li-ho, però em va dir que insistís una altra vegada, que per a l’artista era de vital importància la presència d’aquella obra. Aquell mateix dia, també em va telefonar l’artista. La insistència en que pressionés al propietari de l’obra va ser tal, que em vaig sentir molt incòmoda. Jo ja no treballava a la galeria que (de fet) havia venut l’obra, i trobava que hauria tingut més sentit que, enlloc de telefonar-me a mi, tant l’artista com el comissari havien de telefonar personalment al propietari, i si no ho volien fer, que ho fes la seva galeria, no pas jo.  No recordo si els hi ho vaig dir així mateix, però sí que recordo que, al davant de tanta insistència, i per treure’m de sobre un tema que ni m’anava ni em venia, els hi vaig dir: “que en pinti una altra”!.

 

     El dia de la inauguració em va costar de donar crèdit al que vaig veure. L’obra estava penjada a l’exposició, i el primer que vaig pensar va ser que, finalment, havien telefonat al propietari i l’havien convençut. Quan vaig veure el comissari, li vaig dir que havia vist penjada l’obra que tant volien. “Sí... la va tornar a pintar”, em va dir, amb un mig somriure. Em vaig quedar completament en blanc, sense saber que dir.... I així segueixo, cada vegada que recordo aquella anècdota. Per a mi, i vista l’exposició, aquella obra era prescindible. Absolutament prescindible. Tampoc lluïa gaire, penjada en un lloc sense bona visibilitat, i encastada en un espai massa petit. Suposo que el propietari de l’obra no va veure l’exposició, perquè si ho hagués fet... què hauria dit? Havia comprat aquella obra com a peça única, i ja no ho era. Què hem de pensar al davant d’un cas com aquest? És lícit que un artista faci això? La veritat és que jo no tinc la resposta. Em pot agradar o no la solució, però no sé si l’artista té la legitimitat de fer una cosa així. Potser sí, i en la realitat, als museus i col·leccions particulars hi ha obres repetides o clonades. Si això s’ha fet una vegada, qui em pot assegurar que no s’hagi fet més? 

 

Crítics, queixosos, remugants i estarrufats

      Hi ha dies que les xarxes socials m’atipen. És cert que tenen coses bones, i potser hauria de precisar més: els que m’atipen  són alguns perfils de persones que arriben a fer-se carregosos a força de queixar-se uns, i de tirar-se floretes a sí mateixos, els altres. Potser perquè a alguns els conec poc i a altres gens, la visió que m’arriba d’ells a través de les xarxes (sobretot Facebook) és directament esperpèntica. Abans de continuar, faig notar que en aquest text utilitzaré el masculí genèric, perquè és evident que de perfils n’hi ha de tots els gèneres.

      La veritat  és que estic començant a deixar de seguir molts d’aquests perfils. Dec ser una persona estranya, perquè són precisament els que tenen més seguidors (!). Un d’aquests, no parava de queixar-se: malalties de tots tipus, gravíssims problemes familiars, boicots professionals... Cada post era un súmmum de greuges, que segons l’autor, salvava gràcies a la poesia i l’amor, dels que en feia gala de forma embafadora. Confesso que vaig picar l'ham, i al principi, em vaig solidaritzar amb la seva causa. Però un dia em vaig adonar que no parava de caure en contradiccions flagrants: per un cantó, explicava que la malaltia li impedia sortir de casa per fer-se unes analítiques, però dos dies després, travessava mig Catalunya per anar a un concert, o per fer un dinar idíl·lic a la platja. Jo, que estic en estat “normal”, no m’hauria vist en cor de fer els seus periples ni de broma. El detonant a deixar de seguir-lo, va ser quan vaig veure que no seguia a ningú: “0 seguint”. Però això què és? Si no segueix ningú, és perquè la única cosa que li importa de les xarxes, és seguir engreixant el seu personatge. Fora doncs. 

 

     Hi ha altres perfils que també em carreguen, però de vegades publiquen coses interessants, i per aquestes coses, malgrat tot, els continuo seguint. Però cansa una mica quan només es queixen i critiquen sense aturador, de vegades perdent els papers, sense fer gens ni mica d’autocrítica. Ahir vaig comentar el meu fastigueig a un artista amic i em va dir : “Ho entenc. Jo, si intento mirar-m’ho amb distància i ho penso fredament, tot plegat em sembla entre ridícul i graciós. És una mica com els tertulians opinadors. Probablement tenen raó en algunes coses, però no és posen mai al davant del mirall ni dubten mai d’ells mateixos”. Quanta raó. Però a més d’aquests crítics, queixosos i remugants, hi ha els que expliquen amb tot luxe de detalls i gran quantitat d’imatges com són de molt intel·ligents, cultes, instruïts, viatjats i guapos, i no es cansen de donar gràcies de com són de feliços i afortunats (gràcies per ser jo); d’haver nascut tocats per la gràcia divina. I cal destacar, per acabar, aquells perfils graciosos i desbordants de xispa i enginy, però que quan els coneixes, descobreixes que al darrera hi ha una persona trista i avorrida. Per sort, tot i que segurament són minoria, també hi ha els mesurats, els que comparteixen bona informació i que no els fa res mostrar vulnerabilitats (que no victimisme). Llegir els posts d’aquests últims, és arribar a un agradable oasi.

 

     Una vegada, en Vicenç Pagès Jordà va dir als seus alumnes que tots escrivien com si visquessin al segle passat. En els seus escrits mai apareixien les xarxes socials, i avui dia, hem de confessar que aquesta vida virtual ens influeix moltíssim. Per això aquest text, i perquè encara que les xarxes m’atipin i que de tant en tant en faci abstinència, la veritat és que les freqüento. Podria viure sense? Amb el panorama que hi ha, molt probablement sí. 

    

El dibuix com a substrat. Una conversa entre Toni Giró i Salvador Juanpere

     

      La setmana passada (dimecres 25 de gener) vam mantenir una xerrada a la galeria entre dos escultors: Toni Giró i Salvador Juanpere. De fet, va ser Toni Giró qui, ja fa molts mesos, va manifestar el seu desig d’establir un diàleg amb Salvador Juanpere, perquè s’hi entén bé, respecta la seva feina i perque, com ell, es pren molt seriosament la disciplina del dibuix. De fet, tots dos alternen dibuix i escultura, i en el conjunt de les seves trajectòries, el dibuix ocupa un espai prou important i equilibrat amb la producció escultòrica. D’altra banda, tots dos han mostrat recentment la seva obra en institucions públiques: Toni Giró a Can Manyé (Alella) i Salvador Juanpere al Centre d’Art Tecla Sala (Hospitalet de Llobregat). 

 

     A l’hora de posar títol a la xerrada, els hi vaig demanar que es posessin d’acord en un enunciat que reflectís el contingut de la trobada. Al principi, en Toni va suggerir “La pulsió pel dibuix”, però en Salvador va pensar que “El dibuix com a substrat” estaria millor, i com que en Toni ja hi estava d’acord, vam titular així la conversa. Però a mi el títol em generava dubtes. Si bé, sí que definia el treball de Salvador Juanpere, no m’acabava d’encaixar en el cas de Toni Giró. 

 

Si busquem la definició de la paraula substrat al diccionari, trobem les definicions següents: 

 

1.- Semàntica : Un substrat es una capa inferior, allò que esta sota una cosa i en dona suport.

 

2.- En la filosofia escolàstica – que vol integrar raó i fe religiosa- un substrat designa allò que resta per sota una altra cosa i que pot significar tant la substància, com el subjecte I el supòsit.

 

3.- En lingüística: Quan una llengua és substituïda per una altra a conseqüència d’una colonització o conquesta, els elements d’aquesta primera llengua estan en la segona com a substrat.

 

4.- En microbiologia: Un substrat és un medi de cultiu

 

5.- En Química: En una reacció química, per contraposició als reactius, el substrat és la substància de partida que es desitja transformar mitjançant la reacció. 

 

     Plantejada aquesta qüestió a l’inici, van estar d’acord tots dos amb el meu dubte original.  Per a Salvador Juanpere, el dibuix constitueix una capa freàtica, un torrent sanguini que alimenta la superfície i que de tant en tant emergeix. Per tant, sí que es podria dir que el dibuix és un substrat de la seva obra. Toni Giró, en canvi, va considerar que el dibuix corre en paral·lel al seu treball escultòric, i que utilitza el dibuix arrossegat pel seu interès (o la seva atracció) per les imatges. El dibuix i l’escultura expliquen coses diferents, cada disciplina fa el seu propi recorregut, i no han de coincidir per força. 

 

     Al llarg de la conversa, també van posar de manifest les diferències en les tècniques que tots dos utilitzen. Salvador Juanpere fa servir des de fa molts anys el bolígraf (Bic, de punta fina), i en Toni Giró dibuixa amb la el material aplicat directament i amb les mans. En el cas dels dibuixos de l’exposició que tenim actualment, pols de grafit. Però parlant de tècnica, tots dos van estar d’acord en una cosa: la fugida del virtuosisme. Juanpere va explicar que Eduardo Chillida fugia del virtuosisme tècnic dibuixant amb la mà esquerra. El que interessa a tots dos és el món de les idees, més que no pas la perfecció. Es tracta de donar contingut al dibuix i convertir-lo en un transmissor de pensament. Així doncs, podríem afirmar que els seus dibuixos són de tesi: van més enllà del que es veu a simple vista, tenen altres nivells de lectura. En el cas de Salvador Juanpere, els seus dibuixos, tot sovint, tenen la qualitat de dietari. En la seva obsessió de “nulla die sine linea”, expressió atribuïda a Plini el Vell, anota en un dietari el procés de treball que du a terme cada dia. Toni Giró guarda retalls de diaris o fotografies pescades a la xarxa, fins que el temps obra el seu efecte, i aquelles imatges guardades sense una finalitat concreta prenen sentit en forma de sèrie de dibuixos. També van coincidir en el monocromatisme dels seus dibuixos, sempre en blanc i negre, excepte alguna sèrie de Toni Giró, com la seva Història Natural, pintada amb iode. Com a curiositat, els vaig dir que m’havia adonat que, al llarg d’aquests anys, totes les exposicions que fem tendeixen a ser monocromàtiques, amb una majoria que es decanta al blanc i negre. 

 

     Un altre tema que va quedar apuntat va ser la queixa de que majoritàriament el dibuix és considerat un art menor en relació a la pintura o a l’escultura. Això és veritat, i jo em vaig deixar de dir que, a més, la valoració comercial del suport paper, és inferior al suport tela. Un costum establert que molts artistes han començat a deixar de banda. Perquè un dibuix ha de tenir una cotització inferior a una pintura? Només perquè el suport és més fràgil?

 

    Toni Giró i Salvador Juanpere van coincidir en la necessitat de mirar. Tots dos parteixen de l’observació. L’observació els fa descobrir els temes que després aprofundeixen. L’observació ensenya el camí, després ells, amb la seva obra el transiten. 

 

 

 

Nota: Aquest text esta fet a partir de les notes esparses que vaig prendre, però sóc conscient que al llarg de la conversa van sorgir altres temes interessants, altres camins de reflexió. Així doncs, no és un resum exhaustiu de la conversa, sinó simplement un testimoni. 

     

 

Sota els efectes de la post-veritat

 

                                                                                          Non semper ea sunt quae videntur

    

      No sé si aquest bloc té gaires lectors reals. Les estadístiques em mostren moltes visites, però penso que la majoria són robots. Dic això, perquè si aquest bloc té veritables lectors, s’hauran adonat que, des de fa uns mesos escric poc. I això té una explicació. 

 

     La veritat és que em vaig bloquejar un dia de setembre, després d’assistir a un documental biogràfic sobre una persona que havia conegut. Quan va haver acabat, i mentre tornava cap a casa, em vaig jurar a mi mateixa que mai més em creuria cap documental, ni cap llibre d’història, perquè vés a saber què hi havia de veritat en tot plegat. O com s’havien tergiversat els fets per tal d’explicar el que els autors volien.  Em vaig penedir moltíssim d’haver-hi anat, perquè aquella sensació desagradable me la podia haver estalviat. Però em va vèncer (o derrotar, segons com es miri), la meva dèria de fer allò correcte (i què és allò correcte?). La qüestió és que la persona del documental no s’assemblava gaire a la que jo vaig conèixer. Bé, en aparença sí, però no en el fons. Tot podia semblar real, excepte si ho havies viscut. Perquè allà es descrivia a una persona que s’havia fet a si mateixa,  i la que jo vaig conèixer s’ho havia trobat tot fet, o li havien anat fent. S’havia passat de puntetes pels orígens veritables de la història, i tot un seguit d’ episodis i persones, s’havien silenciat.   

 

      Sobre això, el filòsof i matemàtic Alferd North Whitehead, va deixar escrita una frase que deia: “No hi ha veritats completes: totes les veritats són mitges veritats, però el diable juga a fer-les passar per veritats completes”. També podríem pensar en un concepte que es fa servir molt avui dia, el de la “Post-veritat”. Segons definició de la R.A.E, la post-veritat, també qualificada com a mentida emotiva, implica la distorsió deliberada d’una realitat en la que prevalen les emocions i les creences personals en front dels fets objectius amb la finalitat de crear i modelar la opinió pública i influir en les actituds socials. El professor de filosofia Agustín Arrieta, va escriure un article sobre els perills de la post-veritat. Deia que no s’ha d’identificar amb la mentida, perquè aquesta i el menyspreu per la veritat són dues formes diferents d’engany. El mentider coneix la veritat i l’amaga intencionadament. La post-veritat va més enllà: se’n desentén, la ignora i la submergeix en l’oblit. Però el primer que havia fet tot això havia estat el protagonista del documental. Els altres s’ho van creure, només ho havien viscut a través del que el personatge els explicava. I, evidentment, no ho explicava tot. Per tant, era com mirar les ombres reflectides a la paret de la caverna de Plató.

 

     De la projecció d’aquell nefast documental, vaig sortir amb el cor encongit. Només em venien pensaments negatius i vivències frustrants que pensava que havia enterrat. I també perquè em vaig adonar que jo mateixa havia fet post-veritat alguna vegada per allò de bene dicere de mortuis. L’obligació moral de dir o fer el que s’espera, encara que no sigui del tot veritat i només ho sembli. 

 

     

Toni Giró: "Revelacions 2013-2019"

 

     Les situacions límit són aquelles en les que cap mesura permet resoldre-les. En la filosofia existencial de Carl Jaspers, l’ésser humà arriba als seus propis límits a través de l’experiència del sofriment, de la culpa, del destí, dels estralls provocats per lluites infructuoses i per la falta de confiança en el món. Jaspers va ser el primer en emprar aquest concepte en termes filosòfics el 1919, i des d’aleshores – de fet al llarg de tota la història de la humanitat - , l’ésser humà ha hagut de transitar per infinitat de situacions límit, i és en aquest trànsit que es poden produir canvis, bé avanços, bé retrocessos. Thomas Hobbes, en el seu Leviatán, va exposar els fonaments de l’estat modern. Un estat on la llei civil regeix la societat per tal d’exercir el control, però el dret d’uns contradiu el dels altres, i això aboca irremissiblement al conflicte. La societat, basada en la competència i l’exclusió, pretén mantenir la cohesió a través d’un estat policial que defensa per damunt de tot els interessos privats, desintegrant els vincles comunitaris.  Sense cap mena de dubtes, la imatge d’un cotxe en flames és un exponent de primer ordre d’una situació límit: es van cremar cotxes a França en les revoltes de 1981 als suburbis de Lyon, i en les revoltes socials de 2005, que van començar a Paris i es van estendre ràpidament a altres ciutats d’Europa. Però més enllà d’això, la imatge d’un cotxe en flames és un símbol capaç de modificar el nostre estat d’ànim i situar-nos immediatament en una zona de perill, en la consciència d’haver arribat a una situació límit. 

 

     Precisament, els protagonistes de la sèrie Revelacions de Toni Giró són cotxes en flames. Es tracta d’una sèrie inèdita, realitzada entre el 2013 i el 2019. Giró es situa al caire del abisme, absort en una imatge que li genera repulsa, però que a la vegada li atreu irremissiblement. Es tracta de la seducció del cantó fosc, que, utilitzant mecanismes perversos, fa que la gent condemni la crema de cotxes, però no es qüestioni els fets que l’han provocat. I aquesta és la perversió del sistema, que utilitza la violència que genera per justificar-se i per tant, perpetuar-se. Per això, en aquesta sèrie de dibuixos, tècnica i temàtica es fusionen: el clarobscur que aconsegueix treballant la pols de grafit amb les mans, draps o gomes d’esborrar, subratlla l’ambigüitat moral dels efectes de les situacions límit. Són dibuixos que no descriuen sinó que interpreten. 

 

      Toni Giró (Barcelona, 1966) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. La seva obra s’ha pogut veure a Barcelona, Berlín, Copenhague, Praga, Madrid, Montpeller, Nova York i València, entre altres ciutats. Entre les seves exposicions més recents destaquem Res és possible, tot es mou al Centre de Lectura de Reus (Tarragona), i L’obsolet absolut a Can Manyé, Espai d’Art i Creació, Alella (Barcelona) en curs des del 4 de novembre de 2022. 

 

 

Questions de (des)confiança

                                                       

     

     L’altre dia, un galerista amic em va fer una pregunta que no m’havien fet mai. Em va preguntar com portava la relació amb els artistes, i en veure la meva cara d’estranyesa, va especificar: “vull dir el fet del seu desagraïment, de que sovint aprofiten la galeria per fer-se propaganda o per ensenyar les obres i vendre pel seu compte”. La seva frase va ser tal qual, i a mi em va sorprendre per directa, i per la seva visió tant negativa de la relació galeria-artista. Vaig riure tot recordant una galerista que deia que només volia treballar amb artistes morts i enterrats. Vaig intentar fer-li entendre que, després d’anys experiència considerava que aquest fet era inevitable, i que no el podíem controlar, que són coses que van amb l’ofici, i des de sempre. Són coses en les que no hi pots pensar, i per descomptat, has de confiar, com a mínim, mentre tens l’exposició. Després, és obvi que són lliures de fer el que vulguin. Els temps dels contractes en exclusiva fa mil anys que es van acabar, i això les galeries que els podien fer, que eren una minoria. També li vaig dir que aquest fet, ens agradi o no, ha passat tota la vida. Ja m’hi havia trobat quan treballava a Artgràfic, i això que era una galeria amb solera i prestigi i que, durant els anys bons, venia molt i assumia totes les despeses.  Alguns artistes ho feien perquè hi havia compradors que o compraven directament, o no compraven (1). Algunes vegades ens n’assabentàvem: per una fotografia publicada en una revista,  o per un client que se’n anava de la llengua. Altres, la majoria, ens quedàvem amb la sospita. També era una incògnita saber a quin preu venien. Sobre això, també ens arribaven informacions de tot tipus.

 

     Després d’aquesta conversa, vaig recordar un cas que va passar  fa molts anys. Era durant  l’exposició d’un artista que no formava part dels habituals de la galeria, però que havia convençut el galerista per a que li fes una exposició. Era un bon artista, però tenia un “problema”: feia molt de temps que anava per lliure, i tenia un cercle d’amistats molt ampli i d’un alt poder adquisitiu. Un dissabte a la tarda, l’artista va venir amb dues senyores grans d’aspecte adinerat. Van entrar cap a dins, i com que s’hi estaven estona, vaig anar a “espiar”. Estaven al davant d’una de les obres exposades i l’artista els hi estava explicant detalladament. Les senyores estaven extasiades. Vaig pensar que potser comprarien aquella obra, però van marxar sense dir res. Una o dues setmanes després, una de les senyores va tornar amb una amiga. Jo seia a la taula de l’entrada, i no se’m van ni mirar. Però mentre es dirigien al fons de la sala, la que ja havia vist l’exposició li va dir a l’altra: “Ven, que te voy a enseñar la mía”. Em vaig quedar estupefacta, i com és comprensible, li vaig explicar al galerista. Li vaig dir que, si l’artista l’havia venut realment, li reclamaria aquella obra així que acabés l’exposició, segurament amb una excusa convincent. Allà, com que teníem espai, el costum era quedar-nos les obres un temps en dipòsit. Doncs va passar exactament el que jo havia pronosticat, i el galerista li deuria tirar la cavalleria per sobre a aquell artista, perquè molts anys més tard, quan jo ja no treballava allà, me’l vaig trobar en una inauguració, i em va girar la cara al davant de tothom.  Gangues de l’ofici, per un cantó i per l’altre. 

 

Nota:

(1): Sobre això, explicaré una anècdota històrica. En el diari de l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, aquest explica que mentre dirigia les obres de la casa de Pau Casals a El Vendrell, va veure una exposició a la galeria La Pinacoteca, i va pensar que li agradaria al mestre. Li va parlar de l’artista, suggerint-li que estaria bé que adquirís alguna obra seva. Pau Casals va dir-li que d’anar a la galeria res, que quan acabés l’exposició, l’artista l’anés a veure amb els dibuixos. O sigui, que la “misèria” d’alguns compradors d’art esta ben arrelada i ve de lluny.