dissabte, 5 d’octubre de 2019

L'imperi de les aparences

      


     La història s’escriu de moltes maneres, tantes com testimonis hi hagi. Tot sovint, les versions coincideixen i només presenten petites variants. La percepció de les coses és individual i no sempre es veuen les coses sota el mateix punt de vista. Però algunes vegades, les narratives són divergents. Això passa quan hi ha hagut algun conflicte, i la història s’explica d’un o altre bàndol. Però les versions poden ser extra o súper-divergents quan ha passat molt de temps, i qui explica la història no sap de la missa la meitat, o només sap una part, edulcorada, o corregida i augmentada, dels fets reals. Quan per amistat o proximitat a una de les parts, explica allò que a aquella part li interessa que es sàpiga. També és cert el fet de que la gent vol quedar sempre bé, quan es tracta de parlar d’un mateix. Si en un negoci o projecte algú perd bou i esquelles, molt probablement no ho explicarà. Si es tira endavant un projecte ambiciós i profusament publicitat, i s’acaba endeutat fins les orelles, i a sobre la glòria del projecte se l’emporta qui no ha posat un duro, però que s’ha aprofitat de l’altre en tots els aspectes (cornut i pagar el beure), encara ho explicarà menys. Per això, hi ha vegades que una història te una sola versió –la de la glòria- i qui l’ha viscut i coneix de primera mà les llums, però també les ombres, i es topa una vegada i una altra amb aquesta versió triomfal i glamourosa, narrada per una de les parts en exclusiva, no pot per menys que sentir una grandíssima incomoditat.

     He fet aquestes reflexions perquè no fa gaire, en un lloc comú, algú va explicar una història que jo havia viscut. Va fer una lloança en tota regla d’una institució cultural, ja desapareguda. Tot havia estat meravellós i inigualable: la direcció, les exposicions, el patronat... Des del lloc en el que jo vaig viure l’experiència, res va ser del color que ho va pintar aquesta persona. També va parlar del risc que va assumir la direcció en exposar artistes que, en aquells moments no eren coneguts. Aquesta cirereta final a un pastís tant exquisit, va ser la mostra de fins a quin punt es guarneixen les versions... Perquè per si no ho sabia aquell narrador ocasional, tots els artistes, en el moment en què van ser exposats en aquella institució, estaven “a la cresta de l’onada”... Ni en això va encertar la versió que vaig sentir. Potser aquesta va ser la única cosa positiva del projecte, però els costos que va generar van ser tant ingents, que tot va acabar molt malament. Denuncies als jutjats per impagaments, desaparició d’aquell patronat tant exquisit en els moments més crítics, i ruïna quasi absoluta per part dels únics que hi van posar diners. Ningú parla mai de les coses fosques. En el món de l’art es menteix sovint, o es callen coses, i quasi sempre és pel mateix motiu: la vanitat. Per vanitat ( que també comporta el pànic al ridícul), uns callen, i els altres es posen medalles. Les versions dels fets poden haver estat edulcorades, però això a ningú li importa. A la "modernitat" que pobla la nostra ciutat ja li van bé els titulars rutilants, els personatges que mai es qüestionen i els mites d’un passat en aparença gloriós. Però algunes coses d’aquest passat tenien els fonaments de fang i es van ensorrar. 

     Vivim un moment de decadència, i, en conseqüència, l’absolutisme de l’imperi de les aparences es fa incòmodament present. Per això és tant important caminar sempre per camins poc transitats. 


       

dijous, 19 de setembre de 2019

Notes per a una visita comentada que no vam fer.



Nota abans de començar: 
En aquest text, l'ordre en el que apareixen els artistes segueix el recorregut de l'exposició.

Jesús Galdón és un artista que reflexiona sobre la comunicació i la manera amb la que l’art, a través de la seva forma, ha arribat fins a nosaltres, i com ens parla de la història i del món. Fa referència a la transmissió dels missatges, a la comunicació de les intencions dels artistes. El filacteri és una cinta que en moltes pintures antigues, portava el lema de l’obra inscrit. Galdón aïlla el filacteri, i el converteix en una escultura portadora de missatges. En aquest cas, el missatge és tot allò que es reflexa. Si el mirem, el filacteri s’activa i nosaltres ens convertim en el missatge. Potser una referència al fet de que l’art s’activa amb la nostra mirada. El sentit el pren quan mirem una obra d’art i s’estableix la comunicació entre ella i nosaltres.
  
Martí Gasull Coral és un autor quasi desconegut, tot i que en vida va guanyar molts premis de fotografia. Va destacar pel seu laboratori de fotografia, i més tard, per la tasca del seu fill, Martí Gasull Avellán, que es va especialitzar en la fotografia d’obres d’art. Gasull Coral havia muntat un laboratori fotogràfic i positivava fotos dels fotògrafs destacats del seu moment, amb qui sempre va mantenir una bona relació. Les seves fotografies, fetes sempre abans o després d’entrar al laboratori, retraten el seu entorn vital, urbà o domèstic. Els seus temes eren la llum i els detalls de la vida quotidiana. La seva obra, vista en conjunt, és un document històric de primer ordre.

Martí Gasull Avellán, a través de la seva feina de retratar obres d’art, esdevé un testimoni vivent de tot el panorama artístic a Barcelona. En moments de la seva feina als nombrosos estudis, va retratar també els artistes, i això va ser el motiu d’una exposició que es va celebrar primer al Museu de Montserrat i després a El quadern robat

L’obra de David Ymbernon ens submergeix en el seu món màgic i de fantasia. És un món habitat per un personatge que es va inventar fa molts anys (Latung La La), un personatge que ningú ha vist mai, però que sempre hi és. Els colors blanc i taronja són presents de forma quasi obsessiva. La seva obra en general té molts components de surrealisme, en tant que presenta una realitat alternativa. Important conèixer la seva faceta de performer. L’obra “Trencaclosques”, presentada talment com si fós una joguina, amb la seva caixa d’embalatge, és molt representativa de la seva poètica. A banda de presentar les seves icones (ou amb ales, Madelman, color taronja, paisatge nevat), ens fa pensar sobre la llibertat condicionada. Fins i tot un joc comporta la idea d’haver de seguir unes regles... però en el món de Latung La La, les regles són altres que les del món convencional. La imaginació tot ho trastoca.

Jordi Lafon és, per damunt de tot un artista compromès amb el seu entorn, que constitueix, a més, el tema de reflexió de les seves obres. És un artista pluridisciplinar: dibuix, pintura, collage, escultura, instal.lacions... sovint utilitza objectes que recol·lecta de manera sistemàtica, en una voluntat de donar-lis una segona vida, d’obrir-los a nous significats. Per veure fins a quin punt la seva obra, a més de qüestionar i reflexionar sobre l’entorn, és participativa, destaquem les seves derives: passejades amb gent, en silenci. Després s’intercanvien impressions, i s’observa de quina manera tant diferent interactuem amb el nostre entorn. L’obra Massa soroll, te a veure amb la recol·lecció d’objectes (nous i respatller de cadires) i amb l’anàlisi del llenguatge ”Mucho ruido y pocas nueces”. Com que aquí n’hi ha moltes, el soroll, és doncs excessiu. És doncs una crítica a l’opulència discursiva de la demagògia.

Jordi Martoranno és un pintor que ha evolucionat des d’una pintura orgànica al minimalisme absolut. Després d’un viatge a Estats Units en el que va entrar en contacte amb els artistes minimalistes,  va replantejar-se tota la seva obra, i va sentir  la necessitat de buidar-la de concessions esteticistes. La pintura que exposem forma part d’una sèrie que va batejar com a Pleroma Uroboros, que reflexiona sobre l’origen de la consciència, abans de constituir-se com a forma. Per això, les formes que apareixen en aquesta sèrie estan inacabades, i semblen flotar en un espai ingràvid, en el que els conceptes de dalt i baix, no existeixen. També ha depurat la seva tècnica pictòrica al màxim, per ser conseqüent amb el seu minimalisme conceptual.

 Elena Kervinen és una artista finesa que busca, per damunt de tot la bellesa, entesa com aquella emoció estètica que ens connecta amb el món. En aquest sentit, va desenvolupar una sèrie de treballs que va titular “El teixit secret”, perquè ella creu en la existència d’un teixit ocult, d’uns fils invisibles, que uneixen els homes amb el cosmos. En tota la seva obra hi ha una forta càrrega, espiritual, de vegades mística. Temes com l’infinit, l’espiritualitat, la contemplació, estan presents en els continguts de les seves obres. Aquesta obra introdueix un element nou en el seu discurs; que és la idea dels fragments. Una obra fragmentada perquè hi falten altres fragments. Agafa importància allò que falta, allò que no hi és. Les coses ens arriben fragmentades, i hem d’imaginar allò que s’ha perdut a través del temps.

Jordi Casañas
La seva fotografia és eminentment urbana, perquè la ciutat és el seu àmbit de treball habitual com a fotògraf documentalista. La seva obra descobreix coses que la mirada distreta no veu. És un gran observador que descobreix poètiques en coses quotidianes que passen desapercebudes a la majoria. En aquesta fotografia un paisatge d’arbres es reflexa en un cotxe. Sense cap mena de dubtes és una obra de gran bellesa, però per damunt de tot és una lliçó d’observació de la realitat.

 En l’exposició de Salvador Juanpere titulada “Daprès, selon, suivant”, que vam fer a el quadern robat fa aproximadament un any, Salvador Juanpere va retre homenatge a tots els autors que havien sigut importants en la seva carrera d’escultor; tots aquells aquells que li havien obert camins. També volia plantejar la idea de que cada vegada que algú mira una obra, aquesta reneix carregada de nous significats, que són els que cada observador li atorga. Aquesta obra que tenim aquí parteix d’una Musa de Brancusi, que ell reprodueix en marbre de Carrara, sobre la que hi inscriu el títol d’un poema de Baudelaire de Les flors del mal. Juanpere juxtaposa la lectura de la Musa de Brancusi a la lectura d’un poema de Baudelaire, obrint-la a una nova dimensió.

Jorge R. Pombo realitza una visió pictòrica d’una imatge de satèl.lit de l’illa de Manhattan. D’alguna manera, enllaça amb tota la sèrie de pintures que esta fent ara sobre pintura clàssica, en la que la imatge primera és desfigurada a través de la pintura mateixa, obrint-se a nous significats, i sobre tot, a una nova percepció. L’obra deixa de ser descriptiva, i entra en una possible lectura subjectiva que prové dels colors i les taques. Allò concret i determinat, esdevé abstracte. Aquest és un camí que va iniciar ja fa temps, el procés es va poder veure abastament en l’exposició que es va presentar al Museu Can Framis i que va comissariar Marie Claire Uberquoi. El nom de la ciutat (New York) guixat, expressa rebuig. La ciutat com a ens artificial, fortament codificat, ofega la vida de l’ésser humà. La condiciona com a medi extra-natural.

Joan Furriols hauria de figurar entre els artistes destacats de l’avanguarda, però el particular comportament del món de l’art, ha fet que el descobrissim a prop d’ 80 anys. Artista disciplinat, la seva obra va estar sempre lluny dels circuits habituals, però la seva constància va fer que tota la seva trajectòria gaudeixi d’una gran coherència. L’obra escollida per aquesta exposició resumeix perfectament els eixos centrals de tota la seva obra: l’espai i els seus límits, expressats a través de l’ordre: l’ordre concret dels forats a la superfície delimita un espai.... Furriols construeix espais en les seves obres, que poden ser reals o metafísics. Per altra banda, tota la seva obra és austera i minimalista.

Oriol Jolonch construeix fotomuntatges surrealistes, creats a partir d’imatges pròpies. L’obra de Jolonch inventa realitats, a partir de reflexions sobre el món, la vida i els homes, sovint amb conclusions apocalíptiques, o sobre les que plana l’amenaça. Fa una barreja de realitat i ficció, sovint per alertar sobre els perills de la civilització contemporània. El seu interès es centra en investigar el que passa a l’interior de les persones. Sovint utilitza imatges determinades per la seva càrrega simbòlica. Moltes vegades envernissa les fotografies per donar-lis un toc diferenciat, també les pot encolar sobre un suport per tal d’atorgar-lis un aspecte de fotografia antiga. La idea és que pugui semblar que ens trobem al davant d’un missatge intemporal.



dilluns, 9 de setembre de 2019

Cornises, escales i passamans: passejant per Sant Pol amb el meu pare.


     




     Les coses del nostre entorn quotidià, de tant veure-les cada dia, ens passen desapercebudes. És com si formessin part del nostre cos; les donem per fetes, per sabudes, no hi parem atenció. Jo hi havia passat centenars de vegades, però mai m’hi havia fixat. Mai m’havia adonat que les escales que pugen a l’ermita de Sant Pau eren iguals que les que donaven la volta a la nostra casa de Sant Cebrià: totxos arrenglerats l’un al costat de l’altre.  Tampoc m’havia adonat que a Sant Pol hi ha moltíssims passamans de ferro rodó cargolat als extrems iguals que el que el meu pare va fer posar a la paret de l’escala que anava de la sortida de la cuina al pati de baix. En la cornisa sí que m’hi havia fixat perquè el meu pare sempre en feia esment, sobretot els primers anys, quan ensenyava la casa a les visites. M’hi havia fixat, però no m’havia fet cap plantejament al respecte: estava allà i prou. Era maca, massissa. Rematava la façana de la casa i li donava un aire senyorial.




     Aquest estiu a Sant Pol, he descobert que, molt probablement, el meu pare va dibuixar aquella cornisa inspirant-se en algunes de les que va veure pel poble. No sé si mai ho va explicar, en tot cas jo no ho recordo. Mentre es construïa la casa de Sant Cebrià, ens estàvem en una casa que els meus pares havien llogat a Sant Pol: la casa on havia nascut l’Abad Deàs, i que dona nom al carrer. Ens hi vam estar quatre anys, del 1972 al 1975. Sempre havíem passat els caps de setmana a Sant Cebrià, a la fonda de Can Martri. Els Martri també tenien un supermercat i venien una carn i uns embotits boníssims, o sigui que, tot i estar a Sant Pol, els meus pares anaven a comprar a Sant Cebrià. Un dia, mirant unes postals a la botiga, el meu pare va descobrir la casa dels seus somnis: una masia al costat de l’església. L’alcalde del poble, que estava per allà aquell dia, li va dir que si la volia comprar, estava en venda. I ho va fer. Estava en molt mal estat, fora de les parets, no es podia aprofitar res. Així és que la va fer tirar tota a terra, conservant les parets exteriors, que feien 1,5 metres. Durant la construcció de la casa, el meu pare deuria passejar per Sant Pol fixant-se en detalls arquitectònics que podia incorporar a la seva casa. Coneixent-lo, segur que volia que la casa estigués integrada a l’entorn, que els elements constructius formessin part del paisatge arquitectònic de la Vallalta.

     No he trobat cap cornisa idèntica a la de la nostra casa; dedueixo que la va dibuixar ell mateix, i es va inspirar en dues que tenia ben a prop de la casa on ens estàvem. De la del porxo d’entrada a l’església, en va treure el motiu del totxo tallat en forma de triangle, i d’una casa de més avall, el motiu de la teula fent arcades.


    És curiós que, quan ja no les tenim, aquelles coses que no vèiem, es fan presents d’una manera aclaparadora. La casa es va vendre fa tres anys i el meu pare és mort, però aquest estiu és com si m’hagués estat guiant pels carrers de Sant Pol, ensenyant-me tots aquells detalls de l’arquitectura del poble que el van inspirar. I pràcticament l’últim dia, vaig recordar la barana de l’escala interior de la casa del carrer de l’Abad Deàs: de ferro, amb barrots rectes pintats de negre, i rematada amb una bola daurada: idèntica a la que hi havia a la casa de Sant Cebrià. Era durant una de les últimes passejades nocturnes i aprofitant que a Sant Pol a l’estiu tothom te les finestres obertes i els llums encesos, ens vam acostar a la casa i vaig mirar a dins: la barana amb la bola daurada encara era allà. Va ser ben bé com si el meu pare m’ho hagués dit, de la mateixa manera que em va fer mirar amunt per descobrir les cornises, i que em va fer veure les escales i els passamans. Tot i que va morir l’any passat, en aquelles passejades el meu pare hi era. I vaig recordar una cosa que em va dir: “No et pensis mai que aquesta casa és nostra. Nosaltres hi vivim ara, però estem de pas. Després hi vindran altres”. I així ha estat.

dimecres, 17 de juliol de 2019

Quan la memòria no és selectiva


     



     No sé exactament perquè, però la memòria de vegades sorprèn. El cas és que en els últims dies em vénen al cap dues exposicions que tenia oblidades. No sé perquè les recordo d’una manera tant viva, ja que ni es van vendre, ni van transcendir, ni van ser gaire visitades. Ni tan sols em van aportar nous coneixements, ni vivències positives. Eren d’aquelles exposicions que “venien de dalt”, i a les que jo m’havia d’emmotllar. Això volia dir varies coses: havia de tenir tota la informació sobre els artistes i les obres, i havia de saber-la transmetre. Però sobretot, havia de deixar de banda per complet el meu criteri, els meus judicis de valor, els meus paràmetres estètics i històrics, i fer teatre si calia.

     Una d’aquestes exposicions es va fer l’estiu del 2007. Era de l’artista Ray Smith, i es titulava “Caricatura (Delirium tremens)”. Ray Smith era un gran dibuixant, i com a artista havia gaudit d’uns anys de gloria. Havia exposat a bones galeries i tenia una cotització alta. La seva poètica estava influïda pel surrealisme, el dadaisme i la cultura mexicana. Les seves obres sovint presentaven un barroquisme iconogràfic resultant dels molts fils narratius que les travessaven. Però a l’exposició “Caricatura (Delirium tremens)” hi havia poc de tot això. Potser alguns dibuixos es salvaven - recordo uns que formaven part d’una sèrie titulada “La casa del tío Wanky”, i que relataven escenes estil Tim Burton- però el conjunt em va ser molt difícil de digerir. Recordo unes teles de gran format amb senyores estupendes en biquini, amb títols com “Prima coneja” “Gatita” o “Brujita”. Però el pitjor de tot era una sèrie llarguíssima de dibuixos d’infermeres eròtiques titulada “Enfermeras y pacientes”. Els arguments sobre les influències surrealistes i la cultura pop de l’artista no s’aguantaven gaire estona quan alguna senyora visitant s’indignava pel tòpic masclista i groller de la infermera ben dotada que fa salivar un pacient amb els ulls sortint de les òrbites. Sort que era l’estiu i venia poca gent.

     L’altra exposició va ser la de l’estiu següent, el de 2008.  L’artista era Jim Bird, i conservo les quatre ratlles que vaig escriure com a nota de premsa: “L'obra de Jim Bird, artista nascut a Anglaterra i que resideix a Palma de Mallorca, es pot clasificar dins de l'informalisme i el centre de la seva recerca és la superfície pictòrica. L'etapa anterior, d'un colorisme molt vitalista, ha deixat pas a una obra molt més continguda i reflexiva, amb una presència aclaparadora del color negre”. Tant aclaparadora que no vaig poder escriure res més. Tot i que segons els documents que conservo hi havia 21 obres exposades, només en recordo una… totes eren variacions quasi idèntiques: al centre d’una massa negra destacava una mena de forma similar a un vitrall d’esglèsia. En ple estiu, jo entrava cada dia a una mena de temple de la foscor. En Jim Bird era gran i estaba malalt; aquelles obres eren un reflex de com veia el món. Probablement, aquell juliol va ser com tots, assolellat i calorós, però jo el recordo fred, plujós i immers en una boira espessa.

    És evident que res s’esborra del tot de la memoria. Queda enregistrat, per tornar quan menys t’ho esperes. Potser per fer-me adonar que qualsevol temps passat no sempre va ser millor.