dimarts, 10 de març de 2020

Sobre l'avi d'en David Ymbernon

     


     Llegint les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales (1), vaig trobar un paràgraf d’una de les cartes, datada a Montalban el dissabte 19 de juny de 1937 que deia: “(...) M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon; no és català (2), però ha viscut molts anys a Lleida. Te tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia”. Més endavant, en una altra carta datada el 5 d’agost, en fa referència assegurant que és una bellíssima persona, tot un cavaller, i a més catòlic (recordem que en Sales també ho era, de catòlic). Em va cridar molt l’atenció, això de “comandant Ymbernon” i no em vaig poder estar d’escriure de seguida un missatge a en David Ymbernon. Li vaig enviar una fotografia del text, i la pregunta de si havia tingut un parent que havia estat militar de l’exèrcit republicà durant la guerra civil. Em va contestar de seguida: “Sí, el meu avi!”.

    Per una d’aquelles casualitats fantàstiques que passen a la vida, en David estava endreçant en aquell moment els arxius del seu avi que havia heretat del seu pare: centenars de documents, cartes, fotografies, llibres, dibuixos, i tot l’expedient militar d’Andrés Ymbernon Vila que, durant la guerra civil, va ser comandant en cap de la brigada 131 de l’exèrcit republicà. La gran taula del seu estudi estava envaïda per tot aquell material tant valuós. Una gran fotografia emmarcada del seu avi, amb l’uniforme de gala, estava al centre de les piles de material divers, ja perfectament endreçat. Els manuscrits ensenyaven una bona cal·ligrafia; els dibuixos de paisatges, la destresa natural dels bons dibuixants i la sensibilitat atenta del bon observador. Tot plegat constituïa no només una documentació familiar valuosa, sinó una part de la memòria històrica col·lectiva que valia la pena preservar. Estava clar que aquell material superava l’àmbit domèstic, i que en David hauria de contactar amb els arxius històrics i documentals de Lleida, per saber si el volien tenir en custòdia.

    En David no va conèixer el seu avi, que va morir el 1952, però el seu pare li havia explicat moltes coses. Una era que, com a militar professional, va ser molt crític amb com es van fer les coses durant la guerra civil. “Així no podíem guanyar de cap manera”, deia. En una de les cartes en les que Joan Sales descriu la retirada (25 de març de 1938), escriu: (...) A Moyuela hi havia en efecte el comandant Ymbernon amb alguns oficials de la seva plana major; ens esperava a nosaltres, últim batalló que faltava per replegar. Al costat de la carretera, presencià en silenci la nostra desfilada, feta amb bon ordre. Ja era negra nit. Volgué ser el darrer a retirar-se; alguns soldats, dels veterans, saludant-lo, ploraven. Es quedà sol, amb el neguit de si encara n’hi havia de reressagats; les patrulles d’exploració de l’enemic el van sorprendre i afusellar. Déu el tingui a la glòria.”.  Més endavant, quan en Sales ja era a l’exili, va tornar a recordar aquest episodi, lamentant la mort del comandant. Però en Sales no sabia que la cosa no va anar exactament així... El comandant havia pactat passar-se als nacionals, a canvi de que respectessin la seva vida i la dels seus homes de confiança. Ell no va ser afusellat, però els enemics no van respectar el pacte i els seus homes no van tenir la mateixa sort. Després va ser relegat a un rang inferior, com es feia amb els que s’havien passat de bàndol a les acaballes de la guerra, i va caure en una depressió fins a morir de pena.

     A l’exposició d’en David Ymbernon que tenim ara a la galeria (3), hi ha una obra que té un valor especial: és una mena de tauler d’anuncis, en el que, com si fos un collage, en David ha clavat amb agulles i xinxetes diversos poemes, fotografies d’infantesa, dibuixos, proves de color, objectes diversos i un rellotge de butxaca que havia estat del seu avi. És una obra preciosa, vital i biogràfica. Una obra d’un artista poeta que, com ell mateix diu, camina endavant mirant enrere.

       Tot el material heretat del seu avi, es podrà veure en una exposició a l’arxiu històric de Lleida a partir del 21 d’abril i fins el juny de 2020.




Notes:
(1).- Joan Sales “Cartes a Màrius Torres” . Col·lecció “La cara fosca de les lletres”. Editorial Club Editor.
(2).- No sabem perquè Joan Sales va deduir que el comandant Ymbernon no era català, perquè va néixer a Lleida l’any 1900.
(3).- David Ymbernon: “Latung La La, poemes i epopeies”. El quadern robat, C/ Còrsega 267 pral. 2ª B 08008 Barcelona.  Fins el 30 de maig.

     

dimecres, 26 de febrer de 2020

Latung La La, poemes i epopeies


    


     David Ymbernon és un d’aquells artistes que crea emboscat, sense arrenglerar-se en cap de les tendències complexes que predominen en el panorama de l’art contemporani. El seu, és el llenguatge de la innocència, i de la imaginació en fa la principal virtut. Ara sortirà a camp obert amb l’exposició Latung La La, poemes i epopeies. Potser descobrirem una manera particular de fer la revolució? 

“Hi veuen més dos ulls que quatre. Quan el sol surt, no surt per a tothom. Tant tens, tant hi fa. Any nou, vida igual. Ahir pastor i avui pastor. Per Nadal, ovella sense corral. A cavall, que fa pujada”. (Del text de David Ymbernon “No ho facis avui si ho pots deixar per a demà)

     Aquestes frases bé podrien ser la introducció a les obres de David Ymbernon que s’exposaràn a el quadern robat sota el títol genèric de “Latung La La, poemes i epopeies”. Totes realitzades durant els darrers dos anys il·lustren una nova entrega dels episodis de vida de Latung La La, protagonista de totes les obres plàstiques, poètiques o escèniques de David Ymbernon. Latung La La, un personatge del qual tothom parla però que ningú ha vist mai, sempre esta present en essència i dona sentit a l’imaginari i a l’argumentari ymbernonià. Cada exposició és un capítol en el que als elements anteriors s’hi afegeixen de nous que esdevenen co-protagonistes dels escenaris en els que transcorren els esdeveniments. Si a l’exposició anterior “El quadern de Latung La La” les obres trobaven la seva translació poètica, la seva quarta dimensió, en els poemes del llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala); a “Latung La La, poemes i epopeies” les obres descriuen nous mons poètics pels que hem de fer transcórrer la nostra imaginació. Apareixen iconografies noves, com les dones equilibristes, protagonistes del “quadre més llarg que ha pintat mai”, segons paraules del mateix Ymbernon i que semblen aparicions d’un passat que esdevé present. Perquè les obres de David Ymbernon trastoquen les dimensions temporals i espacials. Globus lleugers que transporten pel cel objectes pesats i paisatges que fan que els espectadors es converteixin en gegants, com Goliat, i que siguin vençuts pels significats poètics de les obres : “Al cel hi meravella l’ase de purpurina, el castell de focs tossut, l’infant ferit que s’alça i va cap a Goliat, i els estels errants que hissen encants”. Donant una mà a la poesia i l’altra a l’èpica, Ymbernon crea una narrativa que consisteix en una descripció minuciosa de les accions transcendentals que passen a l’entorn del seu heroi Latung La La, i que ens fan veure quines son les seves virtuts i quina és la seva grandesa: “A partir de la masia que sigui sols poesia, ni mica de la resta. Si hem de morir que sigui amb la música de la vida. Si hem de viure, que sigui tan sols per la poesia”.

La trajectòria de David Ymbernon (Igualada, 1972), és molt extensa. Des de 1988, la seva obra s’ha pogut veure a nombroses galeries i institucions. Destaquem les seves activitats més recents: “Latung La La i els 16 comensals”,
Obra de cuina escènica i poesia culinària amb col·laboració del xef Jordi Gavaldà i el músic Xavi Lloses, “L’inventari de Latung La La”, a Can Manyé, Alella, 2019, l’espectacle L’odissea de Latung La La”, dins el cicle teatral “El més petit de tots”, Sabadell i Barcelona 2019, i les representacions para-teatrals “Els domicilis de Latung La La”, iniciades el 2012 amb una gira per diverses ciutats europees, amb continuïtat aquest 2020 amb sessions programades al Pis-Fundació Ymbernon- Augé de Barcelona.
L'exposició "Latung La La, poemes i epopeies, s'inaugurarà el 5 de març i es podrà veure fins el 30 de maig de 2020.


Nota: Les frases en negreta, estan totes extretes de l'article poètic de David Ymbernon "No ho facis avui si ho pots deixar per a demà" que es va publicar a l'Anoia Diari el 25/10/2019.

dimecres, 5 de febrer de 2020

Descobertes que fastiguegen... una mica.

    


   Quan estudiava a la universitat, vaig conèixer una noia que semblava que es menjava el món. Estava molt atenta a les classes, i em va donar la impressió que s’aplicava a fons en els estudis. El seu aspecte era polit i seriós, madur, fins i tot aparentava ser més gran. Vestia clàssica i duia joies, cosa gens comú a la resta de noies. Fins i tot en les coses de la vida anava uns quants passos per davant de nosaltres: mentre la majoria encara teníem l’adolescència molt a prop (o encara hi érem) ella estava a punt de casar-se, i fins i tot tenia un pis de propietat. Malgrat aquestes diferències entre ella i jo, em vaig deixar seduir pel seu aplom i el sentit comú que em semblava que regia tots els seus actes. Em va semblar que era d’aquelles persones en qui es podia confiar, per la seva maduresa i bon criteri. Més endavant va quedar clar que em vaig equivocar.

    Havíem de fer un treball per a la classe de Renaixement, i vam acordar fer-lo plegades. No recordo exactament de què anava el treball, que, per qüestions pràctiques, vam acordar dividir-lo en dues parts, i que cadascuna en fes una. Recordo que jo vaig utilitzar la bibliografia sobre el tema per esbossar una tesi original. Aquesta era una forma de treballar que em divertia molt, tant si la tesi tenia recorregut com si no. La idea de pensar, d’analitzar i de treure conclusions em resultava estimulant, encara que de vegades es pogués afirmar que “si non è vero, è ben trobato”. El que sí que recordo, és que jo havia quedat absolutament satisfeta de la meva part del treball. No era gaire extensa, no tant com la que havia confegit la meva companya seriosa i responsable, però jo estava convençuda de que havia fet una bona anàlisi sota un punt de vista que no havia trobat a cap llibre ni article especialitzat. Esmentava a peu de pàgina totes les fonts que havia utilitzat per escriure la meva tesi, i apuntava una sèrie d’idees pròpies que, segons el meu parer, donaven una llum diferent sobre el tema. Però la part que havia escrit (hauria de dir transcrit) la meva companya tant madura i entenimentada no s’aguantava per enlloc. Quan la vaig poder llegir a casa, vaig experimentar un enuig monumental. S‘havia limitat a copiar fil per randa un dels llibres que ens havia recomanat el professor, concretament “Idea”, d’Erwin Panofsky. I quan dic copiar, és copiar. Íntegrament i del tot: les mateixes paraules, les mateixes notes a peu de pàgina de l’autor, els mateixos capítols. Un desastre total. No recordo què li vaig dir, suposo que no em deuria quedar callada. Em vaig apartar d’ella, i no hi vaig tornar a col·laborar mai més. Un cop acabada la carrera, tampoc en vaig tornar a saber res més. Mai més... fins l’altre dia.

     Les xarxes socials tenen aquestes coses: quan menys t’ho esperes topes amb una persona que havies oblidat. L’altre dia em vaig trobar amb una foto d’aquesta antiga companya de classe, que, per cert, estava idèntica. Estava amb la consellera de cultura, i no quedava clar què feien juntes, cosa que em va fer encuriosir per saber com havia arribat allà. No em va costar gaire: la meva ex-companya és una alta funcionària del departament d’ensenyament, i al llarg de la seva vida ha ocupat llocs destacables i segurs. No cal dir que em vaig exasperar. Jo, sempre amb les idees per endavant, amb l’atracció pel risc, la novetat i la sinceritat, condemnada de per vida a maniobrar amb situacions difícils, precàries i del tot incertes. Altres, amb les trampes per bandera, ben aposentades en llocs arrecerats i ben pagats. La vida és així.


     

divendres, 31 de gener de 2020

Notes d'una visita comentada a "La virtut del no res"



       L’obra que trobem a l’entrada, i que és la que dona títol a l’exposició, “La virtut del no-res”, determina el tema de totes les fotografies. “La virtut del no-res” és un cartell en blanc enganxat a la paret, a la manera dels cartells electorals, o dels que anuncien un concert. Ara bé, esta en blanc. No hi ha cap altre missatge que les arrugues que s’han fet a l’hora d’enganxar-lo. Si hi passem la mà pel damunt, però, descobrim que algunes arrugues són reals i d’altres són fotografia. A la plasticitat de les arrugues fotografiades, s’hi ha afegit una accidentalitat que ha convertit aquella fotografia d’un cartell en blanc, en una peça única. El no-res, el buit, la manca de missatge, ha adquirit el caràcter d’únic, d’irrepetible.

     L’exposició presenta una sèrie d’imatges de coses que no són específicament res,  sinó efectes fruit d’unes circumstàncies passatgeres. Reflexes, per exemples, com a “Steel trees”, “”Metamorphopsia III” o “Blue Monday”. A “Steel trees”, uns arbres es reflecteixen en una planxa metàl·lica del terra, però quan la planxa s’assequi, el reflex haurà desaparegut. El mateix passa a “Metamorphopsia III”, on els arbres es reflecteixen en el capó d’un cotxe vermell. Quan el cotxe es mogui, el reflex que veiem a la foto, també desapareixerà.

     En dues fotos de l’exposició “Finger prints” i “No poster 09” els protagonistes són els rastres, les empremtes, els vestigis d’una informació buscada o expressada. Les ditades sobre la superfície d’una tablet són les protagonistes de “Finger prints”. El que faria qualsevol persona en veure-les, seria netejar-les, però Casañas les fotografia amb tot detall. Les empremtes són una cartografia dels nostres moviments virtuals. El rastre de la nostra recerca d’informació, una mena de biografia d’uns moments de la nostra vida que esborrarem sense ser-ne conscients. “No poster 09” és una fotografia d’una paret en la que queden fragments de cinta adhesiva, o dels cartells que estaven enganxats. La informació ha desaparegut, i el que resta són les senyals d’aquesta informació: un no-res convertit en un collage, en un mapa en el que queden marcades les acotacions dels llocs on havien estat les coses importants. Una altra fotografia de l’exposició “Window balls”, les empremtes són pilotades en un vidre pintat de blanc: rastres del joc d’una canalla, senyals d’un moment enregistrat a la pintura i convertit amb la fotografia en quelcom memorable.

     Aquest no-res de Jordi Casañas, també involucra objectes que han deixat de tenir la seva funció original. A “Untitled”, un llibre rebregat, brut, amb les pàgines doblades i arrugades, jeu al terra convertit en rebuig. La foto “Incoming”, ensenya un guants de treball girats al revés, que han adquirit un aspecte quasi escultòric oposat al que oferiria la seva funcionalitat. Des del moment en què no són útils per a la seva funció, passen a formar part d’aquest no res sobre el que Casañas construeix la seva reflexió. Un no-res que, des del precís moment en què fixem l’atenció ens fa reflexionar sobre el tot. Sobre el sentit de les coses i de la vida. Sobre el fugisser, sobre la memòria, sobre el temps i sobre l’espai. Després de veure l’exposició descobrim que, la virtut del no res, és precisament aquesta: fer-nos qüestionar el sentit últim de l’existència.

Nota: imprescindible visitar l'exposició o consultar les imatges en el seguent enllaç: https://elquadernrobat.com/exposicions/jordi-casanas-la-virtut-del-no-res-novembre-2019/