dimecres, 9 de gener de 2019

Un capritx

     



     Mentre escrivia l’article anterior (1), vaig recordar una altra anècdota, que tot i que va passar fa molts anys, em ve sovint a la memòria. Des d’aleshores, sempre tinc una mena de recança de deixar obres de petit format massa a l’abast de la gent; sobretot quan celebrem actes o inauguracions i la galeria s’omple de gent.

      Era un dissabte a la tarda; solitari, com quasi tots. A la galeria, els dissabtes entrava poca gent. Cap a mitja tarda, va aparèixer un matrimoni de pseudo-col·leccionistes, acompanyats d’un altre matrimoni amic. Feia fred, i les senyores vestien uns abrics de pell impressionants. Em van saludar efusivament, amb petons i somriures amplis, i em vaig sentir envoltada d’una barreja de perfums cars i  dringar de joies. Volien ensenyar la galeria als seus amics, era l’època en què l’art estava de moda. Aquest matrimoni no era pas d’aquells que ens visitava amb més freqüència. Compraven art, però ho feien a les fires, que “vestia” més. Encara que compressin a galeries de Barcelona, preferien fer-ho a Arco o a Basilea. Després, quan ho explicaven a les amistats, quedava molt més “cool” o “chic” dir que havies comprat allà. Van voler que els ensenyés el magatzem, i que els expliqués coses dels artistes als seus amics. Ells, però, portaven la veu cantant. Havien de fer el paper de persones que a les galeries es troben com a casa. Per tal de que jo em desvisqués per atendre’ls, m’ensabonaven a base de bé: que si érem la millor galeria de Barcelona, que si les explicacions que els hi donava no els hi donaven enlloc... en fi!.

     Vam entrar al magatzem, i les senyores van deixar les seves espectaculars bosses Vuitton en una cadira, mentre jo els anava passant les mampares i els anava explicant coses sobre els diversos artistes. Aquell matí, havia ensenyat obres de petit format a un visitant, i una petita obra dels anys 70 havia quedat en un prestatge, recolzada a la paret, al costat del telèfon. Mentre parlava, me l’anava mirant: era molt bonica. Hi havia un triangle de color blauet, amb collage de sorra i un dibuix amb tinta xinesa. Tot i la petitesa del seu format, posseïa una brillantor especial. Era una petita gran obra. Però els meus visitants estaven més per veure obres de gran format. El senyor em va demanar de veure millor alguns quadres, i això volia dir despenjar-los de les mampares i treure’ls a la sala gran, que lluïen més. Ell i el seu amic van sortir a gaudir de les obres, i jo els vaig acompanyar. Les senyores es van quedar al magatzem. Des d’on jo era, sentia el grinyol de les mampares quan les movien i la seva xerrameca. Deurien haver fet un bon dinar i anaven alegres. Passada una bona estona d’anar traient obres del magatzem a la sala, i anar comentant-les, els senyors van cridar les senyores i van decidir que ja era l’hora de marxar. Havien passat una tarda instructiva i distreta, i, com que no havia entrat ningú més en tota l’estona, jo havia pogut estar per ells al cent per cent, cosa que van agrair i els va fer sentir privilegiats. Quan van marxar ja era fosc, així és que vaig tancar amb clau la porta del carrer. Havia de tornar a desar els quadres de format gran a les mampares i això m’ocuparia una bona estona.  

     La primera cosa que vaig veure en entrar al magatzem, va ser que la petita obra dels anys 70 havia desaparegut.


Nota:
(1).- Vegeu https://quadernrobat.blogspot.com/2019/01/la-jugadora-de-golf.html



dimecres, 2 de gener de 2019

La jugadora de golf

    



     L’anècdota en sí potser no es mereixeria cap article; no perquè no sigui remarcable, sinó perquè pertany al grup d’anècdotes que no s’expliquen. Es podria dir que són “gangues de l’ofici”; tot i que, afortunadament, fets com el que relato, no són gaire freqüents.

      La protagonista és una senyora suposadament molt rica (de diners). No ha estat mai a la nostra galeria, però la conec d’on treballava abans. Jo no la tenia per una col.leccionista en el sentit estricte del terme, però socialment, figurava com a tal. Dic això perquè poques vegades havia visitat les exposicions que fèiem, i en conseqüència, quasi mai ens havia comprat quadres. Alguna vegada venia amb el seu marit; un senyor encantador, amable i entusiasta. Feia temps que no la veia, i la vaig retrobar en una inauguració que organitzava una galeria molt coneguda –i suposo que, segons la seva escala de valors, prou important com per assistir-hi. La vaig saludar i va estar simpàtica. De fet, de simpàtica ho havia estat sempre. Es va excusar de no venir-me a veure perquè no identificava el nom de la  meva galeria amb mi, i em va demanar que la contactés de forma més explícita. Vam quedar que l’hi enviaria per correu electrònic un link a la web de la galeria, i que la telefonaria per fer-li-ho saber. D’aquesta manera, segur que retindria la informació.

    Ho vaig fer, i quan la vaig telefonar, vaig aprofitar per comunicar-li que un antic col.leccionista m’havia fet arribar unes petites peces dels artistes més rellevants del panorama contemporani local, i que podia passar a veure si li interessava alguna... Però la senyora em va tallar....”espera –va dir- et passo a una amiga meva i li expliques, ella esta molt interessada en aquestes coses”. Vaig saludar l’amiga, i vaig començar a explicar-me...però també em va tallar: “Perdona, pero a mi ésto no me interesa para nada. No hace falta que me expliques. A mi amiga le toca tirar y me ha pasado el teléfono para que le haga de telefonista”.  Vaig callar i es va fer un silenci incòmode. “Espera, -va dir- que ya ha acabado, te la vuelvo a passar”. Es va tornar a posar la senyora a qui jo havia telefonat, i es va excusar dient-me que l’agafava jugant a golf. Tot seguit em va dir que els artistes que li volia oferir ja no li interessaven; que només li interessaven els artistes emergents. Vaig argumentar que també n'hi havia d'obres d’artistes emergents. “No, no, no.  Jo també em dedico a promocionar artistes, i a mi, els que m’interessen, són els meus”. Em vaig limitar a disculpar-me per la meva trucada inoportuna i per haver interromput la seva partida de golf.  

     Quan vaig penjar el telèfon em vaig sentir rematadament beneita... No l’hauria d’haver fet cas, i no l’hauria d’haver telefonat, com no ho havia fet fins ara. Per anys que passin, mai se n’aprèn.


      

dijous, 13 de desembre de 2018

Circuits

     



     Alguns artistes que ens proposen visitar els seus estudis, ho fan per presentar-nos els seus projectes. La majoria de les vegades, els projectes són interessants, però no han estat realitzats.  La seva fita consisteix en aconseguir una beca o en  trobar una entitat, pública o privada, que el financi, i llavors poder-lo exposar. També hi ha la possibilitat de presentar-lo a un concurs, o proposar-lo a algun comissari ben connectat perquè l’inclogui en alguna de les seves propostes de comissariats, si encaixa en la seva tesi. Aquests comissaris (o comissàries), també desenvolupen els seus propis projectes. Habitualment també, estant ben treballats i documentats: quasi tots provenen del món acadèmic i tenen un currículum consistent. Han treballat amb institucions de pes, bé com a treballadors directes en diferents àmbits, o bé com a comissaris independents d’exposicions. Per tant, no presenten cap mena de fissura pel que fa a la credibilitat de la seva feina. Per bastir el seu projecte, necessiten trobar obres o projectes artístics que encaixin, exemplifiquin o eixamplin la seva tesi. De vegades els troben, i articulen el seu relat al voltant d’aquestes obres. Però d’altres vegades, els encarreguen. En aquests casos, sovint m’he qüestionat sobre la fina línia que separa la creativitat de l’artista i la del comissari. On comença i acaba una o l’altra o si és que es retro-alimenten.

     A aquesta situació complexa s’hi afegeix un altre aspecte. Sense generalitzar, també es pot dir que hi ha un cert dirigisme per part dels centres educatius. Als alumnes se’ls proposa la idea de centrar-se en els temes que “interessen” a aquest nou circuit, si volen que la seva obra tingui visibilitat. Els temes socials, geogràfics i polítics (amb totes les seves derivades), són els temes de preferència de la majoria d’aquests projectes joves. Sovint els relats giren a l’entorn de personatges marginals, sectors desafavorits, la immigració, les lluites de poder polític i/o econòmic, la degradació mediambiental, la decadència de les ciutats com a centre de vida, etc. De vegades costa trobar la veu autèntica de qui esta elaborant el projecte, costa sentir l’energia vital que l’impulsa, i sobretot costa molt experimentar l’empatia necessària per fer-se còmplice. Els circuits de l’art van començar a canviar fa alguns anys. Els artistes ja no prioritzen exposar a les galeries. D'una banda, perquè el mercat és quasi inexistent i la possibilitat de treure’n rendibilitat és molt minsa, i de l’altra perquè les galeries tenen poca visibilitat: la premsa en parla poc, i el canvi d’interessos, sumat a la profusió d'oferta cultural institucional, fa que siguin poc visitades. Prefereixen enfocar els seus esforços en provar la via d'altres plataformes. A través de museus, fundacions i centres d’art podran comptar amb un pressupost per la producció de l’obra, i, si exposen gràcies a un comissari ben connectat, el seu projecte té més probabilitats d’anar itinerant per altres centres. I, per suposat, tindran moltíssimes més possibilitats de que la premsa en parli.

      Aquests circuits, així com els discursos predominants dels comissariats, han creat una bombolla que ha anat allunyant l’art de l’àmbit privat. Cada vegada és més difícil trobar propostes personals interessants al marge d’aquests corrents homogeneïtzadors, si més no, amb formats i realitzacions "assumibles".  La crisi, segons com es miri, no ha esperonat la creativitat, sinó al contrari. 





divendres, 9 de novembre de 2018

El minimalisme existencial de Jordi Martoranno

    



     Quan vaig conèixer l’obra de Jordi Martoranno, ell estava en plena recerca i anàlisi de les formes de la natura. Era una recerca mental, que intentava copsar la transcendència de les formes i integrar-les en un tot còsmic dins el qual flueix qualsevol forma de la realitat. Ahir li vaig preguntar quin procés havia seguit per deixar enrere les formes de la natura i arribar a una pintura construïda exclusivament amb línies. De la naturalesa- va dir-me- l’home extreu unes formes arquetípiques, que es converteixen en les eines que necessita per comunicar-se. Mentre l’home és al paradís, no es planteja res. És quan surt que pren consciència que ha d’enfrontar-se al futur, i utilitza aquestes eines. Durant un viatge que vaig fer a Nova York, em vaig replantejar tot el meu treball fins aleshores, i vaig sentir la necessitat de “treure” coses de la meva pintura, de buscar l’essència, de depurar l’obra al màxim a nivell estètic. Va ser al tenir contacte directe amb les obres d’artistes minimalistes com Sol LeWitt, Carl André, Richard Serra, i sobretot Fred Sandback, que em va impressionar molt.

     Li vaig preguntar també si hi havia hagut lectures que l’haguessin acompanyat en aquest camí i em va esmentar a Richard Tarnas, Ken Wilber i J.F. Martel. Richard Tarnas és un historiador cultural i professor de filosofia i psicologia al California Institute of Integral Studies de San Francisco. En els seus llibres intenta explicar les idees  que han conformat la nostra visió del món, la interacció entre ciència, filosofia i religió. El seu treball ha estat una contribució fonamental al pensament integral. Ken Wilber reflexiona sobre ciència i religió, i les posa en relació amb les experiències de meditadors i místics, analitzant els elements comuns entre les místiques d’orient i d’occident. J.F. Martel, autor del llibre “Vindicació de l’art en l’era de l’artifici”, proposa tornar a valorar l’experiència estètica, i a tornar a considerar l’art no com un espai narratiu, sinó de sorpresa. Martoranno llegeix sobretot filosofia i poesia, que, segons ell, aporten veritat. Dels poetes que llegeix, destaca Joan Vinyoli, Miquel Martí Pol i Albert Ràfols Casamada, a qui descriu com un poeta que pinta més que no pas un pintor que escriu poesies. En això estem d’acord. També destaca la lectura de l’obra de Rainer Maria Rilke, i dels existencialistes Albert Camus i Jean-Paul Sartre.

     La música que escolta també em va quadrar perfectament amb l’obra que pinta. Em va dir que escolta molta música clàssica contemporània (sense deixar de banda autors eterns com Bach, Chopin o Mahler), des dels minimalistes Wim Mertens i Philip Glass a Joan Guinjoan.

     Jo tenia curiositat en saber com es sent com artista –o com es situa- en un moment en el que en l’art contemporani predominen les tendències conceptuals que reflexionen sobre la relació de l’home o de les col.lectivitats amb les diferents situacions en les que es troben; sigui des del vessant sociològic, documental, o altres. Un moment en el que interessen els processos, les narratives i les reflexions i crítiques siguin individuals o col.lectives. Jo sento que precisament ara necessitem un moment de pausa, o com a mínim jo el necessito –va dir-me-  per mirar enrere i tornar a les preguntes eternes : qui som? D’on venim? A on anem?, i reivindicar l’aspecte espiritual de l’art. De la resta que se’n ocupin els sociòlegs o els teòrics.  

     Després d’aquesta conversa, penso que en Jordi Martoranno és un outsider... i El quadern robat una galeria indi. En aquests moments, reivindicar totes aquestes qüestions, no és altra cosa que situar-se al marge.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Consideracions sobre l'obra de Jordi Martoranno

    



      Vivim en un món dominat per les imatges, i el llenguatge sovint esta sotmès al símbol. A mig camí entre la fe i l'energia, els símbols hibriden èpoques, cultures i llenguatges estètics. Els logotips, les emoticones, sobrepassen cada dia la senyalística tradicional...

     En la propera exposició potser tornarem a pensar sobre els signes i els símbols. Potser parlarem de Ferdinand de Saussure, segons el qual el signe estaria format de significat i significant, i de com va teoritzar sobre l’estructura del llenguatge, que es basaria en la relació entre els diferents signes. Potser també recordarem les teories de Claude Lévi-Strauss, de com va aplicar l’estructuralisme a l’antropologia, o sigui a l’explicació de l’organització social. Potser també esmentarem alguna vegada les teories de Roland Barthes, descrites en els seus “Elements de Semiologia”, publicats el 1964, estudis que teoritzaven sobre la descodificació dels signes culturals, a base dels termes “connotació” i “denotació”, fent referència als nivells de significació manifests o latents. Potser també parlarem de totes les teories de comunicació, des del pragmatisme a l’interaccionisme simbòlic, que afirma que totes les relacions humanes es basen en la interpretació subjectiva i cultural dels signes. Per tant, potser acabarem reflexionant sobre semiòtica, o sigui, sobre les teories que giren al voltant de la interpretació dels signes, sobre les que Umberto Eco va escriure molt i bé als anys 70. Potser també discutirem sobre  la diferència entre símbol i signe. Quan un signe esdevé un símbol és perquè representa alguna cosa més que una mera indicació, es perquè representa una metàfora. Els símbols són representacions de la realitat, transmeten una informació més complexa: una idea, un pensament, o una creença.

     Potser parlarem de tot això, perquè Jordi Martoranno, en la seva obra recent –la que exposarem a El quadern robat- obre la porta a parlar-ne. Les obres incloses en l’exposició que ell titula Pleroma-Uroboros, sorgeixen de la seva preocupació sobre l’origen dels símbols; presents ja en etapes molt remotes de la història de la humanitat i que acabarien sent fonamentals en la creació d’un llenguatge universal. Potser també parlarem de Ken Wilber, filòsof estatunitenc que centra el seu treball en l’evolució de l’ésser humà i en la possible integració de ciència i religió. Probablement, també parlarem de J.F. Martel i del seu assaig Vindicació de l’art en l’era de l’artifici, en el que busca sortides a l’estat actual de l’art, segons ell en decadència pels efectes del mercat en la creació mateixa i en la percepció per part del públic. Martel reclama un retorn als orígens i posa en valor l’emoció estètica, present en la formació de les cultures i que expressa una realitat més complexa que la creada pels artificis consumistes i fins i tot ideològics que conformen el panorama creatiu dels nostres dies.

       Al final però, potser només parlarem de pintura. Perquè l’obra de Martoranno és pintura: sense artifici, sense paraigües, sense xarxa. Ho veurem.