dissabte, 25 de març de 2017

Sobre el capitalisme immaterial

    



     Acccidentalment, vaig trobar un video a la xarxa que em va trasbalsar profundament. Una professora universitària, anunciava una conferència que pronunciarà la setmana vinent. A la primera no vaig entendre gaire cosa, parlava de conceptes nous per a mi; potser perquè no estic gaire al dia de nomenclatures filosòfiques. De fet, el vaig haver de sentir tres vegades per captar-ne el sentit. Després, em vaig sentir colpida. Jo, que em sentia tant satisfeta de mi mateixa, per haver tingut la valentia d’haver-me realitzat trencant amb una feina en la que estava sotmesa, resultava que no era una altra cosa que un producte del capitalisme immaterial. Som una micro-molècula dins un univers amb centenars de milers de galàxies, energia que vibra a l’uníson amb altres energies, però si volem acomplir els desitjos i “ser nosaltres mateixos”, resulta que estem sent utilitzats pel sistema de forma perversa. El capitalisme mercantil reforça la idea de la persona feta a sí mateixa, perquè és una manera de que produeixi rendiment econòmic. La professora va posar els exemples de Steve Jobs o Mark Zuckerberg: l’individualisme no és altra cosa que un parany!. Ara, això sí, des del seu pessimisme il.lustrat -com ella mateixa va dir-, va remarcar que l’individualisme com a “valor” esta en decadència.

      Això del pessimisme il.lustrat és un concepte abastament tractat per Fernando Savater i Rafael Corazón González. La idea parteix de Kant i les teories polítiques de la Il.lustració. L’optimisme il.lustrat, la fe en el progrés, topa amb el pessimisme antropològic: l’home és en sí dolent. Rousseau deia que la causa no era tant que l’home fos dolent, sinó que no s’organitzava bé. El mal no era, per tant, causa de l’home, sinó de la societat. Per a que el progrés funcionés de forma positiva, calia organitzar bé la societat. Però llavors, l’ésser humà deixava de ser el protagonista de la seva vida. La lluita contra els sistemes, doncs ve de molt lluny. Amb la revolució tecnològica, apareix el concepte de “capitalisme immaterial”. Aquest concepte va ser emprat per Daniel Cohen, editorialista del diari Le Monde i vicepresident de l’Escola d’Economia de Paris. El capitalisme immaterial és el que es deriva de l’època de la globalització, en la societat post-industrial i tecnològica. Suposo que aquí és on hem de situar aquests personatges esmentats per la professora i que són un exemple de com un individu pot convertir-se en una marca.


    En fí, que l’individualisme no és altra cosa que una demostració de què el capitalisme s’ha desmaterialitzat i s’ha convertit en una mena de virus que s’apropia de les seves víctimes per a reproduir-se i perpetuar-se. Com a la pel.lícula Matrix. O sigui: un horror. Em va quedar el dubte de saber quin model de societat alternativa o “millor” proposa la professora. Curiosament, altres intel.lectuals que diuen coses semblants també són profesors universitaris o treballadors de centres culturals públics. I això ho troben un bon model? Des del seu observatori segur, protegit i altament sistèmic, pensen que l’individualisme esta en decadència... Llavors que passa amb els creadors? Potser s’han de limitar a ser canalitzadors de sentiments col.lectius? Ai.... Em sembla que començo a entendre algunes coses. Però no em puc treure a Kafka, ni a Mariano José de Larra del cap. Què és el que esta en decadència realment? Intentaré no perdre’m la conferència de la professora. Necessito tenir més dades.

divendres, 17 de març de 2017

A què es dedica Mr. Jones?

     


                                                                                                  

                                                                                             A Maurici Carbó, gran observador.
     

     La pregunta més inquietant de totes les que es van fer ahir, durant la visita comentada a l’exposició d’Oriol Jolonch, va arribar al final. Tant al final, que el públic assistent ja començava a desfilar, i els que no, ja parlaven d’altres coses. Jo mateixa no vaig poder escoltar la resposta. L’autor de la pregunta m’ho ha comentat aquest matí, i pel que he deduït, la resposta va quedar a l’aire. La pregunta va ser: “A què es dedica Mr. Jones”? . Mr. Jones és un personatge anònim, protagonista d’una sèrie de 26 imatges. Va vestit amb abric negre i barret de copa, i està sempre d’esquena a l’espectador, contemplant un paisatge sempre canviant, sempre imaginari.

    Jo crec que Mr. Jones és essencialment un flâneur.  La paraula flâneur és francesa, i es podria traduir per “passejant”. Aquest concepte té una llarga tradició en la literatura europea. Pre-romàntics, romàntics i post-romàntics de Jean Jacques Rousseau a William Worthsword, consideraven el passeig contemplatiu com un camí de revelació. El flâneur mira el món que l’envolta. És el passejant casual, observador i reporter de la vida a les ciutats modernes que apareix com a tal en els escrits de Charles Baudelaire. El flâneur de Baudelaire és un esteta i un dandy que passeja pels carrers del Paris del segle XIX i observa la vida a la gran ciutat. Walter Benjamin a “The Arcades Project”, prenia el flâneur de Baudelaire com a punt de partida per a l’estudi de l’impacte de la vida moderna a la psique humana. L’espectador urbà és un producte de l’alienació que produeixen les ciutats i el sistema capitalista. Un altre exemple emblemàtic de la literatura flâneur, és “El Passeig” (Der Spaziergang) de Robert Walser. La seva lectura ens fa caminar al costat de Walser i mirar el món i les coses amb els seus ulls. A Walser li agradava molt passejar i observar, però no li agradava viatjar. Era del parer que un entorn reduït era suficient per apreciar la poesia d’allò ínfim i insignificant. I algú dubta que el Swann de Marcel Proust no era essencialment un flâneur?

     El Mr. Jones d’Oriol Jolonch és un observador, un testimoni que contempla i de vegades actua, en un entorn pintoresc. La disponibilitat de la seva atenció (condició sine qua non de la flânerie) és total i així descobreix tot allò que està ocult i ens ho fa visible. Susan Sontag a “Sobre la fotografia”, va escriure que tots els surrealistes són uns flâneurs, encara que no ho sabessin. Suposo que per la capacitat d’observar i desvelar els possibles significats ocults de les coses. A què es dedica Mr. Jones? Doncs jo crec que Mr. Jones es dedica a passejar per un món complex, i a observar-lo a fons, per tal de descobrir i qüestionar les coses que no es veuen a simple vista. Fins i tot va vestit com els primers flâneurs romàntics, com “El passejant sobre un mar de núvols” de Caspar David Friedrich. Perquè en el fons, encara que miri el present, té un passat que li pesa molt. Mr Jones podria ser un personatge baudelairià: un bohemi, un marginat, un errant, un inadaptat... Un ésser humà en el que, sense cap mena de dubtes, tots ens podem sentir identificats.


Il.lustració: Oriol Jolonch "An eye in the forest", de la sèrie M. Jones nº XIII (2016).


    


     

diumenge, 19 de febrer de 2017

Al.lucinant

     


     La setmana passada vaig llegir a la premsa algunes entrevistes que se li van fer a Emmanuel Guigon, que serà el director del Museu Picasso de Barcelona. Em va agradar molt el que deia, em va transmetre seriositat, rigor i una gran professionalitat. Jo tenia algunes referències indirectes, bàsicament de persones que havien treballat amb ell durant la seva etapa a l’IVAM, i coincidien amb les bones sensacions que em van produir les seves declaracions d’intencions. Vaig estar d’acord amb la seva opinió sobre algunes exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Molt d’acord. De fet, sovint m’enfado a causa d’algunes de les exposicions que visito, i he de confessar que, si l’àmbit artístic no fos el meu àmbit professional, seria més que probable que no visitaria algunes de les exposicions que es fan. Hi ha algun centre museístic que, darrerament, “es cobreix de glòria”. Deixant de banda alguna exposició monogràfica dedicada a l’obra d’un sol artista, han programat ja més d’una d’aquestes “exposicions de tesi agafades pels pèls” que tant bé va qualificar Guigon. Segons les seves paraules, extretes d’una d’aquestes entrevistes: Massa cops, i no posaré exemples, hi ha comissaris que fan exposicions de tesi, però que tenen la tesi pensada d’antuvi, i sovint sol ser falsa. Aleshores seleccionen obres per il.lustrar la seva tesi. És una falta de respecte als artistes i al públic. Si s’ha de fer una exposició de tesi, s’ha de fer a partir de les obres, i no a l’inrevés. Bé, jo potser no seria tant taxativa i deixaria la porta oberta a possibles exposicions de tesi brillants. La desgràcia és que aquestes són escasses i les no tant brillants, per no dir mediocres, abunden esplendorosament.

     Aquestes declaracions de Guigon van aixecar la ira d’algun d’aquests comissaris, defensors de les exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Es deurien donar per al.ludits quan van deixar comentaris sarcàstics -no exempts de certa prepotència-  a les xarxes socials. Si no, potser haurien manifestat la seva discrepància d’una altra manera o en un altre to. O simplement, no n’haurien fet cas.  Malauradament però, no veig que ningú defensi el rigor que reclama Emmanuel Guigon. Potser perquè ningú es vol mullar? Perquè no és políticament correcte qüestionar alguns dels actuals programadors? Per amistat o simpaties personals envers els comissaris o caps d’exposicions? Fa ben pocs dies, llegia les comunicacions de premsa d’una d’aquestes exposicions de tesi "agafades pel pèls" que s'acaba d’inaugurar.  Els arguments en els que es sustenta em van semblar molt sospitosos. He treballat durant molts anys l’obra d’un dels artistes que han servit per “ordir” la trama i dubto que a aquest artista se li haguessin passat mai pel cap els plantejaments que ha utilitzat el comissari per fer-lo encaixar en l’exposició en qüestió.  Els mitjans tampoc qüestionen aquestes tesis i dubto que aquesta falta de crítica vingui del desconeixement. Més aviat penso que segueixen la consigna d’informar i prou, sense emetre judicis de valor. Mentrestant, aquests postulats in-comestibles i els seus autors, tenen força pes en panorama de les exposicions institucionals. I des del seu lloc de poder, i bressolats per la intel.lectualitat imperant, qui s’atreveix a qüestionar-los sense patir el risc de ser titllat de reaccionari?.



dimarts, 31 de gener de 2017

Oriol Jolonch: Me & Mr. Jones



                                                                                          De bout de la pensée
                                                                        
                                                                                                             Erik Satie.
                                         

     El compositor Erik Satie escrivia frases com aquesta cita a les seves partitures,  enlloc de les indicacions convencionals en italià presto, andante, largo, etc. A l’enigmàtica Gnossiene nº 3 va escriure Munissez vous de clarvoyance (carregeu-vos de clarividència). Qualsevol de les indicacions de Satie ens seria útil per entrar a l’univers d’Oriol Jolonch. La poètica que ens proposa en les seves fotografies, demana una certa clarividència i una renuncia ferma a qualsevol idea preconcebuda sobre l’ordre del món. Les seves composicions fotogràfiques s’escapen a qualsevol anàlisi racional. És necessari tenir la ment oberta i deixar que les obres ens sorprenguin. Els paisatges de les seves fotografies són visions d’una realitat imaginària; escenes de mons paral.lels que recreen una alteració dels rols establerts. En la sèrie dedicada a Mr. Jones, un personatge amb barret de copa contempla un paisatge irreal.  Sempre està d’esquena a l’espectador, perquè com diu Oriol Jolonch: “Mr. Jones no és ningú i Mr. Jones som tots”. No li veiem el rostre, perquè es tracta d’una metàfora de l’ésser humà, que, al bell mig d’un món que no acaba de comprendre, busca i troba altres alternatives possibles gràcies a la imaginació.  Les arbitrarietats fantàstiques de les seves fotografies sovint amaguen una voluntat subversiva i esdevenen un símbol crític, ple d’humor i d’ironia, del món real. Altres vegades però, les imatges posseeixen connotacions misterioses, quasi místiques, que conviden a la reflexió i a deixar-nos portar per un esperit contemplatiu. En qualsevol cas, les fotografies d’Oriol Jolonch sempre són pertorbadores, amb un rerefons sentimental que acaba seduint a qui les contempla.
     
     El procés de treball d’Oriol Jolonch és llarg i laboriós. Es basa fonamentalment en un collage de fotografies fetes per ell mateix que tria i manipula digitalment. La tonalitat del resultat final l’aconsegueix a base de superposar capes de color, cosa que l’ajuda a accentuar la idea d’atemporalitat i a tenyir d’emoció les seves obres. Des de la seva anterior exposició a el quadern robat (setembre-novembre 2014), la seva obra s’ha exposat a la Galeria Artifact de Nova York (2015) i al Museu Can Framis de la Fundació Vilacasas de Barcelona (2015), on es va organitzar una amplia retrospectiva de la seva obra.


     L’exposició Oriol Jolonch: Me and Mr. Jones  consta de 30 fotografies realitzades en els darrers anys i estarà oberta fins el 13 de maig de 2017. Per a  més informació, contactar amb la galeria a info@elquadernrobat.com.



dimecres, 18 de gener de 2017

Mal irreparable

     



     No em cansaré mai d’escriure sobre el mal irreparable que fan les sales de subhasta al món de l’art. Contràriament al que passa a l’estranger, aquí enlloc d’ajudar a potenciar els artistes, el que fan és ensorrar-los. El tema és tant greu, que em costa de creure que les associacions de galeries i el mateix gremi, no facin un front comú per tal de frenar tots els despropòsits que es produeixen en aquest àmbit. Ja em sembla bé que organitzin esdeveniments festius per tal de convocar nou públic; però em semblaria millor reunir diners i esforços per posar fi a la competència deslleial que exerceixen les sales de subhasta envers artistes i galeries.

     En aquests moments, una sala de subhastes “on line” esta traient setmana sí, setmana també, dibuixos i teles de Ràfols Casamada. El preu estimat que posen, esta molt per sota de la valoració  d’aquest artista quan exposava. Però el pitjor és que aquestes subhastes, no parteixen d’un valor mínim, sinó que parteixen de valor 0. Així doncs, mentre dura el temps de la subhasta “on line”, les obres apareixen amb valors de 20 o 60 €, que és el que malauradament transcendeix. Jo mateixa vaig haver d’acompanyar un client que, per aquests preus, en volia comprar un quants. Llavors ens van informar que les obres no es venien mai per sota del preu mínim pactat amb el propietari. Els vaig preguntar d’on havien tret els valors estimats, però no m’ho van aclarir. Vaig explicar que jo havia treballat molts anys a la galeria que representava Ràfols Casamada, i que els preus estaven molt per sobre. Em van contestar rient, que “ja se sap... les galeries inflen els preus i fan el que volen”. Em vaig indignar profundament. Jo havia viscut la lluita per situar un artista a les millors col.leccions, als museus, a les millors galeries... Les galeries no fan el que volen. Pacten els preus de les obres amb els artistes. No se’ls inventen, sinó que aquells preus són els valors reals de les obres, posats de comú acord amb l’artista. Això és sagrat. Són els que que consten a les assegurances de museus i col.leccionistes, a les aduanes, si s’escau, als inventaris de les col.leccions, etc.  Amb una sola frase, una noieta ignorant va tirar per terra la labor de totes les galeries que defensen a mort una cosa tan intangible com és l’art. Vaig sortir amb l’ànima als peus. A més, obres esplèndides, que jo havia ensenyat i gaudit moltes vegades, estaven tristament penjades, en guies de l’any de la picor i mal il.luminades.

     Per altra banda, la transparència d’aquestes subhastes “on line” és més que discutible. Qui ens pot assegurar que qui fa pujar els preus, després que un possible client "passarell" pugi per una obra, no són ells mateixos? Vaig viure en directe la puja per una obra d’un artista actualment força desconegut. La família el volia comprar, i cinc minuts abans que acabés la subhasta es va fer una puja. Però hi havia “algú” que va contraatacar amb una altra puja, i així successivament, fins que es va arribar al topall de preu que la família s’havia posat. Qui podia estar tant interessat en una obra d’aquell artista, a banda de la família? Vam pensar que era la pròpia casa de subhastes que, veient un interessat en l’obra, es dedicaven a fer pujar el preu final.

    Desgraciadament, el mal no s’acaba aquí, però en seguiré parlant en un altre article.