divendres, 9 de novembre de 2018

El minimalisme existencial de Jordi Martoranno

    



     Quan vaig conèixer l’obra de Jordi Martoranno, ell estava en plena recerca i anàlisi de les formes de la natura. Era una recerca mental, que intentava copsar la transcendència de les formes i integrar-les en un tot còsmic dins el qual flueix qualsevol forma de la realitat. Ahir li vaig preguntar quin procés havia seguit per deixar enrere les formes de la natura i arribar a una pintura construïda exclusivament amb línies. De la naturalesa- va dir-me- l’home extreu unes formes arquetípiques, que es converteixen en les eines que necessita per comunicar-se. Mentre l’home és al paradís, no es planteja res. És quan surt que pren consciència que ha d’enfrontar-se al futur, i utilitza aquestes eines. Durant un viatge que vaig fer a Nova York, em vaig replantejar tot el meu treball fins aleshores, i vaig sentir la necessitat de “treure” coses de la meva pintura, de buscar l’essència, de depurar l’obra al màxim a nivell estètic. Va ser al tenir contacte directe amb les obres d’artistes minimalistes com Sol LeWitt, Carl André, Richard Serra, i sobretot Fred Sandback, que em va impressionar molt.

     Li vaig preguntar també si hi havia hagut lectures que l’haguessin acompanyat en aquest camí i em va esmentar a Richard Tarnas, Ken Wilber i J.F. Martel. Richard Tarnas és un historiador cultural i professor de filosofia i psicologia al California Institute of Integral Studies de San Francisco. En els seus llibres intenta explicar les idees  que han conformat la nostra visió del món, la interacció entre ciència, filosofia i religió. El seu treball ha estat una contribució fonamental al pensament integral. Ken Wilber reflexiona sobre ciència i religió, i les posa en relació amb les experiències de meditadors i místics, analitzant els elements comuns entre les místiques d’orient i d’occident. J.F. Martel, autor del llibre “Vindicació de l’art en l’era de l’artifici”, proposa tornar a valorar l’experiència estètica, i a tornar a considerar l’art no com un espai narratiu, sinó de sorpresa. Martoranno llegeix sobretot filosofia i poesia, que, segons ell, aporten veritat. Dels poetes que llegeix, destaca Joan Vinyoli, Miquel Martí Pol i Albert Ràfols Casamada, a qui descriu com un poeta que pinta més que no pas un pintor que escriu poesies. En això estem d’acord. També destaca la lectura de l’obra de Rainer Maria Rilke, i dels existencialistes Albert Camus i Jean-Paul Sartre.

     La música que escolta també em va quadrar perfectament amb l’obra que pinta. Em va dir que escolta molta música clàssica contemporània (sense deixar de banda autors eterns com Bach, Chopin o Mahler), des dels minimalistes Wim Mertens i Philip Glass a Joan Guinjoan.

     Jo tenia curiositat en saber com es sent com artista –o com es situa- en un moment en el que en l’art contemporani predominen les tendències conceptuals que reflexionen sobre la relació de l’home o de les col.lectivitats amb les diferents situacions en les que es troben; sigui des del vessant sociològic, documental, o altres. Un moment en el que interessen els processos, les narratives i les reflexions i crítiques siguin individuals o col.lectives. Jo sento que precisament ara necessitem un moment de pausa, o com a mínim jo el necessito –va dir-me-  per mirar enrere i tornar a les preguntes eternes : qui som? D’on venim? A on anem?, i reivindicar l’aspecte espiritual de l’art. De la resta que se’n ocupin els sociòlegs o els teòrics.  

     Després d’aquesta conversa, penso que en Jordi Martoranno és un outsider... i El quadern robat una galeria indi. En aquests moments, reivindicar totes aquestes qüestions, no és altra cosa que situar-se al marge.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Consideracions sobre l'obra de Jordi Martoranno

    



      Vivim en un món dominat per les imatges, i el llenguatge sovint esta sotmès al símbol. A mig camí entre la fe i l'energia, els símbols hibriden èpoques, cultures i llenguatges estètics. Els logotips, les emoticones, sobrepassen cada dia la senyalística tradicional...

     En la propera exposició potser tornarem a pensar sobre els signes i els símbols. Potser parlarem de Ferdinand de Saussure, segons el qual el signe estaria format de significat i significant, i de com va teoritzar sobre l’estructura del llenguatge, que es basaria en la relació entre els diferents signes. Potser també recordarem les teories de Claude Lévi-Strauss, de com va aplicar l’estructuralisme a l’antropologia, o sigui a l’explicació de l’organització social. Potser també esmentarem alguna vegada les teories de Roland Barthes, descrites en els seus “Elements de Semiologia”, publicats el 1964, estudis que teoritzaven sobre la descodificació dels signes culturals, a base dels termes “connotació” i “denotació”, fent referència als nivells de significació manifests o latents. Potser també parlarem de totes les teories de comunicació, des del pragmatisme a l’interaccionisme simbòlic, que afirma que totes les relacions humanes es basen en la interpretació subjectiva i cultural dels signes. Per tant, potser acabarem reflexionant sobre semiòtica, o sigui, sobre les teories que giren al voltant de la interpretació dels signes, sobre les que Umberto Eco va escriure molt i bé als anys 70. Potser també discutirem sobre  la diferència entre símbol i signe. Quan un signe esdevé un símbol és perquè representa alguna cosa més que una mera indicació, es perquè representa una metàfora. Els símbols són representacions de la realitat, transmeten una informació més complexa: una idea, un pensament, o una creença.

     Potser parlarem de tot això, perquè Jordi Martoranno, en la seva obra recent –la que exposarem a El quadern robat- obre la porta a parlar-ne. Les obres incloses en l’exposició que ell titula Pleroma-Uroboros, sorgeixen de la seva preocupació sobre l’origen dels símbols; presents ja en etapes molt remotes de la història de la humanitat i que acabarien sent fonamentals en la creació d’un llenguatge universal. Potser també parlarem de Ken Wilber, filòsof estatunitenc que centra el seu treball en l’evolució de l’ésser humà i en la possible integració de ciència i religió. Probablement, també parlarem de J.F. Martel i del seu assaig Vindicació de l’art en l’era de l’artifici, en el que busca sortides a l’estat actual de l’art, segons ell en decadència pels efectes del mercat en la creació mateixa i en la percepció per part del públic. Martel reclama un retorn als orígens i posa en valor l’emoció estètica, present en la formació de les cultures i que expressa una realitat més complexa que la creada pels artificis consumistes i fins i tot ideològics que conformen el panorama creatiu dels nostres dies.

       Al final però, potser només parlarem de pintura. Perquè l’obra de Martoranno és pintura: sense artifici, sense paraigües, sense xarxa. Ho veurem.





dimarts, 9 d’octubre de 2018

Concert inacabat (conte d'estiu)

     



     Era un matí de finals d’agost i no feia sol. El dia anterior havia estat plovisquejant, i la temperatura havia baixat força. La mar estava una mica revoltada, de color gris i no convidava gaire a banyar-se. Corria un aire fresc, que no arribava a ser vent, però que era suficient per a dir que no feia un dia de platja. De tota manera, hi vaig anar. A llegir, i simplement a estar-me allà. Al davant de l’aigua, i acompanyada de la banda sonora de les onades. Vaig agafar el darrer llibre que estava a punt d’acabar: “Un estiu”, de Francesc Parcerisas, que havia comprat seguint la recomanació d’un amic de Facebook. Tot i la prosa excel.lent, el llibre no m’havia acabat d’arribar, com tampoc ho havia fet “Permagel”, d’Eva Baltasar (l’altra lectura del mes d’agost, que vaig comprar per veure si feia honor a tants premis obtinguts). Tots dos eren bons llibres, amb una bona prosa poètica, però no m’havien deixat petja. A hores d’ara, mentre escric, ni tant sols recordo gaire bé de què anaven...

     Tot just havia obert el llibre, sense haver entrat encara en la lectura. Estava més pendent d’un grup de gavines jovenetes que es miraven les onades, com jo mateixa. Llavors vaig sentir música de piano. L’aire la portava amb claredat, venia de les cases del meu darrera... Em vaig girar. Era difícil saber d’on venia, totes les cases tenien les finestres obertes. No era una gravació, era algú que tocava allà mateix: tocava un passatge, parava i el tornava a tocar. L’airet em jugava males passades i de vegades s’emportava el so cap una altra banda. Vaig desar el llibre i em vaig acostar a les cases. De seguida vaig veure de quina casa venia...però no de quin pis. Vaig estar dreta a la sorra una estona. Qui tocava, ho feia bé. No era algú aficionat... era professional. Vaig tornar al meu lloc a la platja, i em vaig dedicar a escoltar. Després de dues hores, el (o la) pianista seguia tocant. Segurament preparava un concert... o ho feia per plaer...qui sap!. Podia intentar esbrinar alguna cosa... Era qüestió de preguntar...

     Aquella mateixa tarda, ja vaig tenir tota la informació de la pianista. Qui era i on vivia... Vaig saber que havia programat un concert de piano a la llum de la lluna plena a la Plaça de Sant Pau, just a sota l’ermita, per al dia següent a les 10 del vespre. Quina il.lusió em va fer!.  La pianista havia llogat un piano pel concert, i per tal de recuperar els diners, oferia taquilla inversa. O sigui: l’entrada es pagava a la sortida. Aquell vespre ens vam vestir elegants per anar de concert. Tot i que l’airet havia parat del tot, feia força fresca, i havíem agafat un jersei. Però en arribar a la Plaça de Sant Pau, no hi havia ningú... Les cadires estaven apilades en un racó. Una parella llegia alguna cosa escrita en un paper enganxat a la pila de cadires, i ens hi vam acostar. Deia: “Per inclemències meteorològiques (vent) s’ajorna el concert al dia 7 de setembre a les 21”. Però si no feia vent! Algunes  de les (poques) persones que vam pujar fins allà dalt, estavem contrariades. Cap de nosaltres podia tornar el dia 7 de setembre. De tornada cap a casa, vam pensar que havíem fet bé de sopar abans de sortir. El cartell de la propaganda del concert anunciava cava i un pica-pica... i ens havíem quedat sense res.

     Pocs dies després, van anunciar que, si el 7 de setembre feia mal temps, la pianista faria el concert en una sala que hi ha al costat de l’Ajuntament.

     El dia 7 de setembre va fer mal temps. Va estar núvol tot el dia, i durant la tarda anaven caient xàfecs intermitents. A l’hora del concert, moltes persones es van acostar a la sala coberta... però estava tancada i barrada. Paraigües en mà, van enfilar la pujada fins la Plaça de Sant Pau. Feia una nit més aviat desagradable, fresca i humida... però a la plaça els esperava el pica-pica i el cava, que previ pagament de 5 €, van poder degustar. No hi havia lluna plena, i encara que l’hagués hagut, no l’haurien pogut veure a causa de l’espessa capa de núvols que cobrien el cel nocturn. La pianista va tocar la primera peça, i quan va començar la segona, van començar a caure gotes. Els assistents que en portaven van obrir els paraigües, els altres van començar a desfilar... I en acabar la segona peça, es va desfermar el diluvi. El públic va desaparèixer cames ajudeu-me, i van haver de tapar el piano amb plàstics. La pianista es va quedar sense recaptació, i el públic sense concert. 

     A hores d’ara, ja no recordo res de les meves lectures de l’estiu, però les vicissituds d’aquell episodi les recordaré durant molt de temps: el concert inesperat a la platja, i el que hauria pogut ser i no va ser. La poètica de les coses inacabades és intensa.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Froc o Frogg?

     



     Aquest estiu vam visitar la Nau Gaudí a Mataró, en la que s’exhibeix una part de la col.lecció Bassat d’escultures. Concretament, l’exposició consta de 90 escultures de 38 artistes, realitzades entre 1911 i 1989 i es pot visitar fins el 28 d’octubre d’enguany. La col.lecció reuneix els autors més significatius de la història de l’escultura entre els que destaquem les obres d’Eusebi Arnau, Pau Gargallo, Juli González, Eduardo Chillida, Ferdinand Léger, Henry Moore, Jorge Oteiza, i Josep Maria Subirachs. Tot i que jo no el considero pas escultor, sinó poeta, també havien inclòs dos poemes objecte de Joan Brossa.

      No escriuré sobre l’exposició, que esta prou bé, sinó sobre una incògnita que va sorgir al veure les cartel.les que identificaven els poemes objecte de Joan Brossa. Una cartel.la estava equivocada. Havien posat el mateix títol als dos objectes: “Cinema”.  L’objecte amb un fragment de pel.lícula  travessant unes ulleres sense vidre, estava titulat correctament. Però l’altra, un tallant semicircular amb dos ulls, es titula “Froc”, no “Cinema”.  Vaig enviar la fotografia dels dos objectes a la meva amiga Mercè Centellas (filla de Pepa Llopis, la companya de Joan Brossa), i em va confirmar l’error que havia comès l’autor o autora de les cartel.les, i també em va comentar que no sabia que volia dir exactament “Froc”... Què és el que li havia passat pel cap a Joan Brossa per titular aquell objecte d’aquella manera?. Hi vaig estar pensant, però tampoc hi trobava cap resposta. Una onomatopeia, potser? Aquell títol incògnit em va estar perseguint tot el dia següent. Va ser quan vaig pronunciar el títol en veu alta, que vaig intuir una possible resposta. En anglès, “frogg” (que es pronuncia “froc”), vol dir “granota”. Vaig buscar imatges de granotes al Google images. I en veure-les, em vaig adonar que les granotes tenen dos ullets ben separats per una boca llarga i somrient. Era el que suggeria l’objecte d’en Brossa. El títol havia de fer, per força, referència a una granota... Però com hi deuria arribar en Joan Brossa a posar aquest títol al seu poema objecte? Parlava anglès el poeta? Jo crec que no.

     Vaig recordar l’època en què Joan Brossa va idear aquell objecte. Era l’època de les reunions dels dissabtes al matí amb en Lluís Maria Riera i en Manel Viñas (1). De vegades s’hi apuntaven altres amics. La gestació d’aquells poemes objecte era un moment apassionant. Un dia recordo perfectament que van rebre la visita de Julie Lawson, la dona de Roland Penrose, el crític d’art i historiador anglès. Era molt amiga de tota la colla, i estava interessada en promocionar l’obra de Joan Brossa a Londres.  Potser va ser ella qui en veure l’objecte del tallant amb els dos ulls va dir: “Oh, it is a frogg!”?. No ho sé del cert, només és una teoria...però és la única persona de parla anglesa que recordo vivament present en una d’aquelles reunions dels dissabtes.

      No en tinc ni idea si aquesta teoria s’acosta o no a la realitat del títol del poema objecte en qüestió, però a la Mercè i a mi ens va donar tema de conversa per tota una tarda. Si algú llegeix aquest escrit i en sap alguna cosa que vagi més enllà de la teoria, agrairé que m’ho comuniqui. Mentrestant, sempre que pensi en aquest objecte, veuré una granota d’ulls sortits i somriure ampli...

Nota

dilluns, 23 de juliol de 2018

Verdaguer, boscos i Pirineu

     


Aquest text és una transcripció de les notes que vaig prendre durant la conferència de Bernat Gasull al voltant del tema "Verdaguer, boscos i Pirineu", que va tenir lloc a el quadern robat el dia 18 de juliol de 2018. La sessió va estar tota la estona il.lustrada amb una projecció de fotografies del mateix Bernat Gasull, d'indrets, animals i plantes de la ruta que va fer Verdaguer en la seva ascensió a la Maleïda. 
     


     A la segona meitat del segle XIX, els boscos de Catalunya i també del Pirineu estaven desapareixent. La industrialització, amb l’ús del carbó com a combustible, comportava la tala d’arbres sistemàtica. Quan Verdaguer va arribar al Pirineu, encara va estar a temps de veure els boscos abans de que desapareguessin, però ja tenia consciència del perill que corria tota la massa forestal del nostre país, i d’arreu. Aquesta consciència d’haver de protegir les reserves forestals començava a despertar-se a tot el món. L’any 1879 s’havia decretat el Royal National Park d’Austràlia com a parc nacional. Així doncs, quan Verdaguer va iniciar la seva ascensió a la Maleïda (l’Aneto) el 1882, ho feia amb el sentiment de travessar un indret natural preuat i en perill. La seva travessa va ser la primera, que en tinguem constància, feta per un muntanyenc català. Va recollir les seves observacions en uns quaderns de notes que es conserven a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquests quaderns són els que Bernat Gasull va fer servir de guia per a refer l’itinerari que va seguir Verdaguer en la mesura del possible, ja que moltes vegades, els camins que descriu Verdaguer s’han perdut. Verdaguer tenia una veritable dèria pels arbres, l’inspirava el romanticisme del bosc profund. Baixant de la Maleïda es va desviar del camí per admirar un avetar, que malauradament no va poder veure, perquè una boira baixa li ho va impedir. Les seves notes són plenes de descripcions de les diferents espècies que va trobant, sobretot avets, faigs i roures, de descripcions de la seva frondositat i alçada. Fins i tot veu un desafiament entre els arbres: a veure quin creix més amunt!. També estableix comparacions poètiques entre els avets i els campanars punxeguts del Pallars, entre la Maleïda i un bosc. Però la vegetació que va veure Verdaguer no és la mateixa que hi ha ara. En alguns trams potser sí, però no en tots. Algunes espècies forestals han canviat. La fauna que descriu tampoc és ben bé la mateixa. La caça ha acabat amb alguna espècie, com l’herc del Pirineu, que ha estat substituïda per una altra espècie de la cabra hispànica; però encara es poden veure ocells com l’aigüerola, que viu a prop dels rius, torrents i rierols de muntanya. Sobre el gran enigma, de si en Verdaguer havia arribat al cim de la Maleïda, en Bernat Gasull ens va afirmar que, per les descripcions que va detallar el poeta en els seus quaderns, dedueix que sí, que hi va arribar. Verdaguer va evitar escriure detalls massa explícits.  En aquella època, l’església veia el muntanyisme com una cosa quasi diabòlica.

     Verdaguer va travessar el Pirineu per trobar la inspiració necessària per escriure Canigó, però també ho va fer empès per l’esperit romàntic de l’aventura i la descoberta. No era ben bé aquesta, la imatge que molts dels assistents teníem de Verdaguer. En Bernat Gasull ens va descobrir un veritable  heroi romàntic, un personatge fascinant que va estudiar per capellà per embarcar-se en un vaixell i viatjar a llocs exòtics com Cuba, Rússia, Síria o Palestina. Un poeta, amb una biografia sorprenent, digna d’una superproducció de Hollywood, amb aspectes foscos, com la seva relació amb l’espiritisme i els exorcismes; i aspectes lluminosos com la seva dedicació a ajudar als més necessitats. Verdaguer va acabar enfrontant-se a tots els estaments del poder, que coneixia bé,  per posar-se al costat del poble. Esperarem amb delit que s’estreni la pel.lícula sobre el llibre que ha escrit en Bernat: el tràiler que va projectar ens va deixar clavats a la cadira.

     Però una de les coses més valuoses que ens va transmetre en Bernat Gasull, va ser el seu propi afany encomanadís per la descoberta i la investigació. Oriol Jolonch, que va assistir a l’acte, em va compartir una conclusió ben encertada: “les coses bones les has d’anar a buscar. Si esperes que t’arribin a casa, et quedes sense res”.

dimecres, 18 de juliol de 2018

En suspens...

     



     És difícil descriure la sensació que tinc, i no sé si me’n sortiré. Des de fa temps, sento que alguna cosa no va del tot, que la vida no flueix com ho feia abans. L’altre dia, en una pel.lícula, vaig sentir una frase que s’aproximava a una descripció de l’estat en el que sento que estic. Un matrimoni parlava dels estralls que havia causat en la seva vida la mort del seu fill. El pare deia que, malgrat tot, havien tirat endavant, però la mare ho va negar: “No hem tirat endavant. Ens hem aturat”. La qüestió és que així és com em sento. Com si m’hagués aturat en un descampat en el que passen poques coses. Vaig donant voltes, sense cap intenció concreta, saltant entre matolls; buscant l’ombra quan fa calor i el sol quan fa fred. De vegades m’entretinc mirant el cel, sempre canviant, sempre un espectacle. O observant la vida arran de terra; els petits insectes que fan la seva vida. Els observo, com ho faig amb la gent que passa pel carrer. Tots van i vénen, i penso en quan jo també ho feia sense aquesta consciència d’estar entre parèntesi. Altres vegades, em sento com si estigués suspesa a l’aire. Com si m’hagués elevat fins les altures, i em desplacés a mercè del vent. No tinc la sensació de que m’estavellaré contra el terra, no pateixo vertigen, ni intueixo cap perill. Simplement em gronxo amunt i avall, i em desplaço amb lleugeresa d’un cantó cap a l’altre. Observo el món, però no acabo de formar-ne part. Sento que estic en un territori en el que tot esta ajornat, i quan em trobo persones conegudes, les escolto i pateixo per no donar una conversa massa buida.
    
     Fa uns dies, en un concert, em vaig trobar un poeta que ha visitat la nostra galeria i fins i tot va participar fa un parell d’anys en una lectura poètica que vam organitzar al voltant de l’obra de l’artista que estàvem exposant en aquell moment. Les seves paraules entusiastes sobre les nostres exposicions, el seu elogi de la línia de sòbria austeritat de la nostra programació, em va allunyar, ni que fos per un moment, d’aquest paratge d’espera. De cop em vaig sentir caminant, no vagant; actuant, enlloc de contemplant. Durant breus moments, vaig abandonar feliçment el meu parèntesi. No sé ben bé perquè, tinc aquesta sensació d’estar en una mena de ro res. És per no obtenir la resposta esperada a la feina diària?  En té la culpa el comportament passiu al que ens aboquen les xarxes socials? Des d’allà, projectem la nostra vida o els nostres interessos des d’un esplèndid aïllament. Encara que aconseguim arribar a molta gent, i fins i tot, encara que obtinguem resposta en forma de likes, res no canvia en el nostre entorn. No té res a veure amb la vida real, quan una persona mira “de debò” una exposició, i et fa les seves observacions. Les relacions humanes, són, per a mi, el motor de la vida. Quan no hi són, tinc la sensació que m’aturo i no em queda altra opció que observar. Em sento apartada del camí, i mentrestant, m’entretinc als marges, en una mena de temps aturat, dins una mena de bombolla fora del temps i de l’espai. Les “relacions líquides”, seguint la definició de Zygmunt Baumann, no valen el mateix. 

     Potser no és això i prou. També he patit la mort d’éssers molt propers. Potser és des d’aquestes desaparicions que m’he aturat, com els protagonistes d’aquella pel.lícula. Com si hagués preferit aturar-me al lloc en el que els éssers estimats encara hi eren. Com si no veiés, o no volgués veure, el camí que segueixo fent, encara que no m’ho sembli. Potser a la fí, aquesta sensació - nova per a mí - no és estranya, sinó normalment humana.   

dijous, 28 de juny de 2018

"L'altre lloc" de Laia Moreto

     


     Vaig veure l'obra de Laia Moreto fa alguns anys, quan jo encara treballava a l’Artgràfic.  Recordo que em va agradar molt perquè era un treball extraordinàriament sensible, i aquest aspecte no era gaire habitual en la majoria d’obres que veia. Més que sensible, el que tenia era un poder especial per evocar sensacions i sentiments. Recordo uns treballs en vidre exquisits; unes fulles extraordinàriament delicades que no m’hauria important gens endur-me a casa. Era una obra que feia venir ganes de tenir-la; i això és una de les coses que, en el meu cas, influeix positivament en la decisió d’exposar un artista. Voler posseir una obra vol dir que aquesta t’ha penetrat pel seu discurs i la seva forma. Vol dir que vols que formi part de la teva vida perquè ha obert una finestra a un món que no coneixies i que t’aporta coses noves. Vol dir que farà la teva vida més rica de significats. En aquell moment no vaig poder-li programar cap exposició, perquè “m’havien rellevat del càrrec”, situació que em va fer prendre la decisió de plegar un parell d’anys després. D’una banda em va saber greu perquè m'hauria agradat exposar-la, però de l’altra, el moment era tant dolent, que hauríem patit molt totes dues.

     Anys després d’aquella trobada, la Laia em va escriure un correu, per veure si les coses havien canviat i podíem tornar a parlar d’exposar la seva obra. Podíem fer-ho, perquè jo ja no treballava a l’Artgràfic, però el moment seguia sent tant dolent o més que llavors. Tant li feia. Que el públic estigui mig paralitzat, no vol dir que nosaltres ho haguem d’estar. Ja teníem programada l’exposició dels boscos, i alguns treballs de la Laia encaixaven perfectament.

     A l’exposició “Dins del bosc” hem penjat tres tríptics de la sèrie “L’altre lloc”. Són unes fotografies analògiques, positivades per ella mateixa. Ha decidit no fer tiratge, o sigui que són còpies úniques. Laia Moreto ha triat un “lloc” del bosc, l’ha fotografiat, i després s’ha girat i ha fotografiat el que hi ha al darrera –o al davant-. D’alguna manera són dues imatges mirall, dors i revers. Sobre aquest procediment, ella mateixa ha escrit: “... En la precarietat d’un enquadrament que trenca l’espai, es revela la manca concisa de “L’altre lloc”, aquell que roman justament al lloc invers de la primera mirada. En aquest darrera del lloc triat, sorgeix un altre espai alterat pel temps o per l’acció d’algun ésser; indici o evidència que converteix el destí en un nou orígen”.  Les fotografies que hem triat ens criden especialment l’atenció, perquè en totes tres es veuen els rastres de la vida humana: una casa abandonada, una valla de fusta, una pila de canyes recolzades en un cobert... A les tres obres, es veu com la vegetació va engolint tot allò fet per l’home; el bosc va reconquerint el seu territori. Una de les preocupacions de la Laia Moreto, és expressar l’afecte cap als paisatges habitats i la voluntat de preservar-los. Les fotografies de la sèrie, intenten captar la fracció de vida que contenen, que més que veure’s, s’intueix. Potser per això, els tres tríptics tenen una gran força magnètica. Són com l’inici d’una novel.la que t’atrapa des de la primera línia, pel que s’intueix que ha de venir, i pel que s’endevina que ha passat. Temps i espai en dues fotografies; emocions i records que bateguen dins dels seus límits.