La represa

 

     

     De vegades la vida té coses que et fan pressentir que estàs en el bon camí. Encara diria més, coses que fan esvair els dubtes i ajuden a recuperar la seguretat. Avui, tot fent neteja d’arxius antics per fer lloc a tot el material del quadern robat, hem trobat uns manuscrits antics meus. Eren uns exàmens del primer curs d’història a la UB, amb en Pelai Pagès com a professor. Un tenia 16 pàgines, i l’altre 9. Ha sigut una gran troballa, perquè fa molts anys vaig estripar tots els apunts de la carrera (els meus pares també necessitaven fer espai) i segurament també treballs i exàmens que encara conservava. No sabem com, aquests dos exàmens d’història han sobreviscut. Ha estat un veritable regal del passat, perquè llegint-los m’ha retornat aquella seguretat que jo tenia als divuit anys, quan feia uns exàmens que semblaven articles, veritables proves de memòria i síntesi de les moltíssimes hores d’estudi i de lectura. Ara em semblen un bàlsam, després d’haver travessat una etapa llarga plena de dubtes. I no em refereixo només al passat recent.  Aquella seguretat jovenívola la vaig anar perdent quan vaig començar a treballar, entre un cap que no estava a l’alçada i una directora que només volia una cosa que va aconseguir a mitges: tallar-me les ales. Recordo aquells inicis i com vaig patir i plorar enmig de tanta mediocritat i tonteria. Em meravella que no plegués, perquè tenia tots els motius per fer-ho. Però no ho vaig fer i amb els anys vaig aprendre molt, moltíssim. Però sobretot, vaig aprendre a sobreviure amb el vent en contra, que potser no és una altra cosa que aprendre a viure. 

 

     Quan vaig escriure aquells exàmens, encara no havia començat a viure. No tenia ni idea del que significava mesurar-se amb la realitat. De fet, la novel·leta que vaig escriure en acabar la tesina de llicenciatura (que vaig subtitular “El quadern robat”)  i que he tornat a llegir recentment (1), retrata una protagonista que tampoc ha començat a viure. Veu la realitat des de la finestra. De vegades surt a fora i es barreja amb la vida, però de seguida li agafa por i es replega. Perquè l’escriptora tampoc havia començat a viure de debò. L’experiència de rellegir aquells textos de joventut  ha estat providencial. Els darrers temps no han estat (no són) fàcils i sovint tinc dubtes sobre si ho he fet bé, o si m’he equivocat. Quan veig col·legues galeristes que sobrepassen l’edat de jubilació i segueixen al peu del canó, em causen admiració, però també estranyesa. Potser perquè jo em vaig trobar en aquest món de manera circumstancial i mai he tingut una vocació veritable? I em pregunto: he tingut mai una vocació veritable? La noia que va escriure aquells exàmens quina vocació tenia? Només recordo que li agradava escriure, tan li feia si eren exàmens, treballs o novel·letes. En el precís moment d’escriure sobre l’esclavisme o els modes de producció antic, el món del galerisme era un terreny ignot, circumscrit només a les visites que feia a les galeries acompanyant el meu pare. Després, quan per força vaig haver d’entrar al món real, em vaig deixar portar per les circumstàncies, i ho vaig intentar fer tant bé com vaig saber, com aquells exàmens. Ara, aquesta troballa, em sembla, més que no pas un record del passat, un senyal inequívoc per a la represa. Tornar a la casella de sortida però amb l’experiència de més de mitja vida.  

 

Notes

(1).- Vegeu Sobre el títol d'aquest blog

 

Una historia molt remota

 

        Suposo que, tip de veure el recent desplegament expositiu i mediàtic de l’artista S.M., en Salvador Juanpere em va preguntar si a mi m’agradava la seva obra. Em van venir ganes de riure, i vaig dubtar si explicar-li (o no) una història que es remuntava enllà del temps. Però precisament per ser tan remota, vaig decidir fer-ho.

 

     Deuria ser l’any 1972 o 73 i jo tenia tretze o catorze anys. En aquella època era fan absoluta d’en Gilbert O’Sullivan. Tan absoluta que per a mi tot girava entorn aquest cantant i la seva música. Era el meu home ideal en tots els sentits, i no hi podia haver cap home a la terra més atractiu que ell. Però és clar, parlava anglès, i amb el poc anglès que estudiàvem a l’escola, difícilment m’hauria pogut entendre amb ell, en el hipotètic cas (d’altra banda intensament somiat, esperat i desitjat) que algun dia arribés a trobar-me’l. Així doncs, vaig convèncer als meus pares de la absoluta necessitat d’apuntar-me a cursos d’anglès fora de l’escola. Atès que era massa jove per anar al British Institute perquè no acceptaven alumnes menors de setze anys, el meu pare em va matricular al C.I.C., que era on també hi anaven altres companyes de l’escola. 

 

     Va ser en aquella època quan em vaig sentir perseguida, per primera vegada a la meva vida, per un noi que no m’agradava gens. No recordo si anava a la meva classe o no perquè la veritat és que he oblidat els detalls d’aquell episodi, sigui per mala consciència o per mala memòria. El que recordo era que cada dia, m’esperava a la parada de l’autobús nº 14, enfront mateix del C.I.C. Allà, i mentre esperava l’autobús, aquell noi no parava de preguntar-me coses i de tirar-me floretes. Suposo que al començament, quan encara no sospitava res, jo deuria ser amable. Però va arribar un punt que la cosa se’m va començar a fer carregosa i l’espera de l’autobús eterna. Aquell noi es deia S.M. Un dia, un company de l’escola, em va dir que tenia un amic que estava molt enamorat de mi. Era en S.M.  Em demanava que li fes cas, i que fos amable amb ell, perquè havia patit molt. S’havia quedat orfe per una desgràcia, i l’havia adoptat un matrimoni, amics dels seus pares. Però enlloc de sentir tendresa i pietat, jo em vaig sentir aclaparadíssima. L’S.M. no m’agradava gens, però gens, gens. Se’m feia pesat i avorrit, i físicament em repel·lia. O sigui que després de la conversa amb meu amic, vaig decidir escapolir-me així que el veiés. Sortia del C.I.C. per una porta que donava al carrer del darrere, arrencava a córrer si m'adonava que m’havia vist, etc. etc. etc., fins que un bon dia ja no el vaig veure més. 

 

     Van passar molts i molts anys, potser uns trenta. Jo feia uns anys que treballava a la galeria Joan Prats, i m’havien enviat a la fira de Basilea. Abans d’obrir la fira al públic, els galeristes podíem entrar i visitar la fira. Un matí, en un dels estands, vaig descobrir unes pintures que em van cridar l’atenció per horribles. Per curiositat morbosa em vaig acostar a llegir la cartel·la i saber qui era l’autor d’aquells engendres pictòrics. El cor em va fer un sal en llegir S.M. Seria aquell S.M. de feia tants anys? Aquella brevíssima història absolutament enterrada en l’oblit, em va tornar a la memòria. Com que encara no hi havia internet, vaig trigar molt, potser un parell d'anys, a tenir la confirmació. Aquell “perseguidor” adolescent s’havia fet pintor, i les seves pintures em van provocar la mateixa reacció que la seva persona quan jo tenia catorze anys. 

 

     No sé si la meva història va contestar la pregunta de Salvador Juanpere, però em sembla que sí. És curiós que les obres d’un artista puguin arribar a transmetre el mateix que la persona del creador, fins i tot passats els anys. I les obres de S.M., malgrat que actualment tinc poca cosa a veure amb l’adolescent que vaig ser, em segueixen transmeten la mateixa pesantor, el mateix avorriment i la mateixa aversió que, en aquella època, em feien arrencar a córrer només de veure'l. 

Promeses de setembre

 

     Llegeixo en un article que el veritable començament de l’any és al setembre. Potser és una reminiscència del nostre passat d’estudiants. L’escola comença al setembre i tot allò que fem des de molt petits ens queda a dins, gravat per sempre. Ens compraven una cartera nova, i després venien les llibretes, els llibres i el plumier, que era el que a mi m’agradava més. Olorar els llapis i somiar en el nou curs. Assignatures noves, professors nous, i segurament, també companys nous. Després de les vacances és el moment de començar una nova vida. Setembre és el mes de les promeses. Les galeries també inauguren temporada al setembre. Des de fa uns anys es celebra el Gallery Weekend, un cap de setmana en el que les galeries allarguen el seu horari i es programen actes i visites guiades. Aquest és el veritable començament de l’any més que no pas el gener. 

 

   Aquest setembre, i a diferència de tots els altres, per a mi sí que ve carregat de promeses. A poc a poc, a mida que anem embalant obres per retornar, la decisió de tancar la galeria, presa ja fa uns mesos, ha anat agafant versemblança. D’aquí a poques setmanes, em lliuraré de fer quatre viatges en metro cada dia, tant si plou com si neva. Em lliuraré de ser esclava d’un horari fix de matí i tarda cinc dies a la setmana. Em lliuraré de fer bon paper a tothom, tant si em trobo bé com malament, tant si en tinc ganes com si no. Perquè tenir una porta oberta al públic vol dir això, a banda de moltes coses més. També vol dir aguantar moltes impertinències (podria escriure un llibre de totes les que he patit al llarg de 36 anys) i situacions incòmodes com les que es produeixen cada vegada que un artista que no t’interessa i que no tens ganes d’atendre es presenta, sense avisar, a ensenyar el dossier de la seva obra i s’hi esta hores i hores, sense compassió. També em trauré de sobre la pressió d’haver de vendre per pagar les despeses (moltíssimes). Aquest últim punt no era un problema fa uns anys, però darrerament, s’havia convertit en un veritable malson. No cal que m’estengui en aquest punt, perquè en anteriors capítols d’aquest bloc, ja he anat descrivint l’actual desert en el que es troben galeries i artistes.  El desgast físic i emocional de tot això ha estat considerable, però no va ser fins a arribar a un límit insostenible, quan vaig prendre la decisió de plegar. I si vaig arribar fins aquest límit va ser perquè la feina m’havia agradat molt i hi havia dedicat totes les meves energies. Però s’ha de saber llegir els senyals, i la vida em diu que he de parar. I no només la vida, també l’edat i els anys cotitzats al INSS. Sense cap dubte, ara és el moment. 

 

     I mentrestant, a mesura que el final de la galeria pren forma, m’he adonat que em sento lleugera com una ploma. La sensació que tinc es pot comparar a la que tenia aquest estiu mentre feia “el mort” a dins de l’aigua. Deixes de sentir el món al teu voltant, només sents els esquitxos de les onades que gronxen el teu cos lleuger mentre gravita sobre una massa d’aigua que li fa de matalàs protector. Una sensació que sempre he pensat que deu ser  semblant a la de volar. Doncs així estic jo ara. Tancant una etapa per començar-ne una altra, lliure i lleugera. I  com passava abans de començar un curs nou, no sé exactament com serà. No faig plans, i deixo que la vida em porti.  Només sé que podré fer tot allò que m’agrada i quan vulgui. I que si plou molt o pedrega no caldrà que surti de casa fins que hagi parat. 

El neguit de no entendre-hi

     

      Dic per endavant, que, darrerament, tinc la sospita de que ja no entenc res de res (o poca cosa), de que he perdut el fil (si mai l’he seguit) o de que hi ha massa coses que se’m escapen perquè em falten coneixements. No estic segura de tenir la veritat, i tot em fa pensar que la culpa és meva. Que no hi arribo perquè no dono més de mi (mai dec haver donat prou) i que evidentment estic molt per sota, en tot, dels que s’ocupen de l’art contemporani, en la seva teoria i en la seva pràctica. I faig aquest preàmbul, perquè així és com em vaig quedar en sortir de l’exposició “Ciutat de sorra” de David Bestué vista al Centre d’art contemporani Fabra i Coats. Al metro, a totes hores martellegen amb propaganda de l’exposició a través dels altaveus i fins al moment d’anar-hi només havia llegit comentaris molt elogiosos i recomanacions vives de visitar l’exposició. 

      Abans d’entrar (i seguint les recomanacions del vigilant de sala), em vaig llegir el text de fulletó que es pot agafar lliurement a l’entrada. La tesi escrita em va semblar interessant. Allà es planteja la idea de l’artista: (...) entenent la ciutat com a material i com a símbol, l’artista contraposa la idea projectada i somiada de ciutat – projectes urbanístics en forma de maqueta o la concepció de ciutat des d’una perspectiva de progrés i avenços tècnics- amb un imaginari a contrapèl i popular –en forma d’imatges de premsa (...) que es converteixen en icones, en empremtes compartides en el subconscient col·lectiu de tots aquells que habitem la ciutat. L’artista construeix una història a contrapèl, d’allò que es troba a les vores, mitjançant les engrunes, les restes, les deixalles. Així doncs, a la planta baixa, hi ha una sèrie de restes d’un passat no viscut per l’artista, des d’una planta extingida, una bobina amb corda de palmera triturada, una recreació del sistema d’il·luminació de les fonts de Montjuïc, i un aplic MBM-2 (un conegut aplic dissenyat per Oriol Bohigas i que a mi m’és especialment familiar perquè esta als replans de casa dels meus pares), entre altres. A la primera planta, hi ha quatre projeccions (una no funcionava el dia que hi vam anar) que es contraposen a un seguit de maquetes que simbolitzen la ciutat (Barcelona) projectada, ideal. En aquesta sala hi ha una banda sonora: una cançó pop enganxosa que encara no m’he pogut treure del cap. Fins aquí, i malgrat els trastos exposats i la pols, jo encara estava una ica escèptica, però encara lleugerament receptiva. El text del fulletó ens prometia que el present i el futur habiten a la planta superior. Il·luminada per primer cop amb llum natural, aquesta sala acull matèria fresca, viva. I jo només hi vaig veure matèria morta i lletjor. Un mur parcialment cobert amb pètals de flors (seques i descolorides) i uns pilars revestits amb formes i colors incomprensibles, que segons el text ens envolten en erotisme i desig, però que a mi em van resultar la quinta essència de l’estranyesa i el rebuig. El text acaba dient que la investigació escultòrica de l’artista és al mateix temps retenir (registrar, assenyalar el que és injust en un moment en què vivim en un present continu) i abocar (projectar desig, plaer i, per què no, una mena de conciliació i optimisme pel que sigui que ha de venir.  Una vegada més, una tesi que pot semblar interessant, de la que penso que l’artista n’ha tret poc suc. O si més no, decep molt pel que fa a les “obres”/ objectes exposats. La última sala no em va transmetre res del que s’anunciava al fulletó, sinó més aviat el seu contrari, punt per punt.

 

     Vaig sortir com si un terratrèmol hagués desplomat tot l’edifici de Can Fabra a sobre meu. Estava derrotada, fastiguejada i trista. Repeteixo que la sensació de no estar a l’alçada m’aclapara, i em posseeix el dubte de ser una perfecta ignorant. Com, si no, es dedicaria tan espai públic a un artista que no s’ho mereixés? Com puc estar tant en desacord amb la majoria de veus que consideren absolutament imprescindible aquesta exposició? Perquè no hi entenc. Vet-ho aquí. O perquè el que entenc sobre l'art que practiquen alguns, és una disciplina que no m'interessa gens. 

Nota: el text en cursiva esta copiat del fulletó de l'exposició. 

Llista de persones desaparegudes

        La idea d’una llista de persones desaparegudes ens remet inevitablement a la idea de catàstrofe: pot ser un accident aeri, un naufragi, un segrest o una detenció il·legal massiva. Una llista de persones desaparegudes pot incloure víctimes del que hem descrit, però també de tots aquells que abandonen la llar sense donar explicacions ni deixar rastre. En definitiva, una persona desapareguda es troba en parador desconegut, sense que es sàpiga si és viva o és morta. Les principals afectacions dels qui pateixen la desaparició d’una persona propera o amb qui mantenia algun tipus de relació poden ser greus. En algun cas, pot frenar l’accés a l’educació, provocar l’agreujament dels problemes de salut, i provocar-ne de nous, es pot arribar a perdre l’habitatge, es poden agreujar o produir diversos graus de problemes econòmics, i en tots els casos provoquen un grau d’estrès que pot anar de lleu a molt greu depenent de cada cas i del tipus de desaparició. Avui dia, també es parla del ghosting, que ve de la paraula anglesa ghost, que vol dir fantasma. El ghosting es produeix quan una persona amb qui mantenim una relació habitualment (sigui sentimental, d’amistat, laboral o a través de les xarxes socials) deixa de contestar missatges o trucades i actua com si fos un fantasma, com si hagués deixat d’existir. Qui practica el ghosting ho fa per motivacions diverses: cansament, no voler donar explicacions, canvi de vida, etc... Però sigui quina sigui la causa o la definició del tipus de desaparició, la realitat és que pot arribar a capgirar la vida de les víctimes, de tal manera que es pugui parlar d’un abans i un després en termes absoluts. 

 

     Aquests dies, repassant el mailing, he arribat a pensar que em trobava al davant d’una llista de persones desaparegudes. En queden tant poques amb les que seguim tenint contacte habitual, que donat el cas, a mi, particularment, em fa riure per no plorar. No em refereixo a l’agenda ronyosa que m’ha acompanyat durant els quasi 36 anys que porto en el món de l’art, perquè aquesta no és una llista de desapareguts, sinó un cementiri, directament. Però el mailing en el que hi ha quasi 700 fitxes, esta compost per tot un seguit de noms de persones que algun dia van passar per la galeria i ens van demanar de rebre informació, però que no tinc ni idea de qui són. Segurament, perquè només van venir aquell dia i no van tornar mai més. També hi ha un nombre considerable d’antics visitants habituals, dels que no em consta la defunció, i que, especialment després de la pandèmia, van deixar de venir. Potser perquè van canviar d’hàbits o perquè els van deixar d’interessar les activitats de la nostra galeria, però la realitat és que van desaparèixer sense deixar rastre. La causa de tot plegat, també podria trobar-se en la incidència del món virtual: la gent et visita a través de les xarxes o webs, i no cal que vinguin personalment. Però sigui com sigui, la qüestió és que fora d’un nombre reduït de noms, cada vegada que faig la tramesa d’una comunicació utilitzant la mailing list, tinc la sensació d’estar utilitzant una llista de persones desaparegudes. 

 

     Fer un dol per les persones desaparegudes és molt difícil en qualsevol dels casos, sobretot perquè no saps que ha passat exactament. Però en el meu cas, el dol pels desapareguts del meu mailing ha seguit les 7 fases establertes per a qualsevol dol: negació, confusió, enuig, sentiment de culpa, tristesa, acceptació i restabliment. I arribat aquest punt, un pensament per a tots ells: Requiescat In Pace. 

Picar pedra (o com intentar vendre als museus)

      

     El sistema d’adquisicions de les institucions públiques catalanes és relativament particular, alguns dirien particularment endogàmic. Cada any, el Departament de Cultura de la Generalitat fa una convocatòria oberta per a que artistes i galeries presentin propostes. Però si no hi ha un museu que les demandi, aquestes propostes seran desestimades a la primera. Ja fa alguns anys que una funcionaria del sistema em va advertir: “no et cansis, si no hi ha cap museu interessat en adquirir allò que presentes, ja no cal que ho facis. Per molt que ens interessi a nosaltres (la Generalitat), no podem adquirir obres que dormiran el son dels justos en un magatzem. Abans decidíem nosaltres, i tenim centenars d’obres guardades en un magatzem que potser mai veuran la llum.” Des d’aleshores, vam deixar de presentar propostes, i només en una ocasió, que un museu ens va demanar una obra concreta, ho vam fer, i la vam vendre. La resta de vegades que ho hem fet, animats per gent del mateix departament i també per algun membre d’una institució –sense poder de decisió ni influència-, però sense cap directriu de cap director de museu, la nostra proposta s’ha estavellat en el desinterès més petri. 

       Així doncs, si no formes part del nucli d’interessos dels/de les  directors/res  de torn dels museus, ho tens cru. Una vegada, li vaig comentar això mateix a una treballadora d’un museu que estava en un comitè de compres; la meva pregunta anava orientada a saber com ho havíem de fer per arribar a aquest nucli que decideix, però la resposta no va ser gaire aclaridora: “Es que nosaltres ja sabem el que volem”. Però si no volten ni ho veuen tot, com poden tenir una panoràmica real del que s’està fent a nivell artístic? Ho veuen a les xarxes? Es queden amb les etiquetes emeses pels seus assessors/res? Perquè en els 36 anys que porto treballant en una galeria, poquíssimes vegades hem rebut la visita d’un/a director/a de Museu. Aquesta és la realitat. Però ells ja saben el que els interessa, i van – si van- allà on els interessa. Tant és que l’artista proposat hagi sortit als mitjans, que hagi rebut premis i distincions, o que la opinió general de les persones que conformen el món de l’art sigui altament favorable. Res de tot això fa girar la vista als que tenen poder de decisió, perquè elles/ells ja saben el que volen. Potser és que només els interessen propostes de la corda d’allò que exposen habitualment? O ja directament allò que exposen? O artistes estrangers que, tot i que aquí no ens sonen de res ni tenen res a veure amb la realitat del país, pensen que poden donar al seu museu una pàtina de multiculturalitat, d’interracialitat,  d’internacionalitat , etc. etc. etc. ? Tot plegat, aquesta situació esta creant, en la majoria d’artistes que estan al marge, una situació d’angoixa, de ràbia, i en alguns casos de fracàs i d’impotència. Sense comptar que aquesta dinàmica no ajuda a trencar les inèrcies que mantenen a perpetuïtat els cercles tancats i les tendències que s’exposen als llocs públics. 

 

     Aquesta situació no és pas nova, sinó que ve de molt lluny. Quan jo portava poc  temps en aquest món, sempre deia que hi havia els “artistes oficials” i els “artistes de la gent”, per diferenciar els que sempre rebien el recolzament institucional i els que no, que paradoxalment, eren els que jo venia. La situació doncs, no ha canviat gaire. La diferència – i és substancial-  és que, malauradament, el món privat ha punxat i compra poquíssim. Si no, jo personalment em quedaria tant ampla, com em quedava abans, quan no necessitàvem per a res les compres institucionals. Però ara, que no és així, veiem amb impotència com es perpetua el sistema (no sé pas que ens pensàvem) i com, artistes importantíssims queden i quedaran sempre al marge. Picar pedra cada dia és massa dur, sobretot quan veus que serveix de tant poca cosa. 

Nota: La imatge que illustra aquest text correspòn a l'obra de Gustave Courbet "Els picapedrers", de 1849. Va ser destruïda el 1945, quan el camió que la traslladava al castell de Königstein, juntament amb 154 obres més, va ser bombardejat pels aliats.

A l'ombra seductora de Josep Pla

      

            Quan treballava a la galeria Joan Prats- Artgràfic, de tant en tant m’havia d’empassar algun gripau. Això vol dir que més d’una vegada el galerista programava exposicions o bé de compromís personal, o bé d’artistes a qui no sabia dir que no. Aquestes exposicions em creaven algunes dificultats perquè s’allunyaven del perfil que volíem donar a la galeria i el públic que teníem quedava desconcertat. No entenien res, i no s’acostaven. Sense comptar que tampoc teníem client per aquelles obres i jo em trobava com un pollastre sense cap, perquè no sabia com gestionar la promoció d’aquelles exposicions. Segurament això passava perquè em costava molt recomanar obres de les que  no estava plenament convençuda. De fet sempre he cregut que la compra d’obres d’art ha d’estar basada en la confiança en el galerista, i que aconsellar la compra d’obres, en les que íntimament no hi crec, seria una traïció. 

      Tot i amb això, conservo molt bon record de totes aquelles exposicions “de compromís”, perquè sempre tractava de donar-li la volta a la situació i posar-me en el lloc de l’artista. Però hi ha una de la que conservo un record especialment afectuós.  La vam fer els mesos d’abril-maig del 1997 i es titulava “A l’ombra seductora de Josep Pla”, i consistia en uns muntatges fotogràfics que havia fet Eugeni Forcano, que, a més, es recollien en un llibre que havia editat Edicions Polígrafa. Eugeni Forcano (1926-2018) va ser un gran fotògraf. De 1960 a 1974 va treballar per la revista Destino i més endavant per l’agència France Press i altres mitjans internacionals. Després es va dedicar també a la fotografia publicitària i de moda. Havia rebut dos premis Ciutat de Barcelona (1963 i 1976) i el 2012 (anys després de l’exposició de la que faig memòria aquí) li van ser atorgades dues condecoracions més: la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Fotografia. Abans de fer l’exposició, en Martí Gasull (1) me n’havia parlat meravelles. Segons ell l’Eugeni Forcano era un dels grans. Anys després i gràcies a internet (que aleshores no en teníem) vaig poder veure veure el conjunt del seu treball, i s’ha de reconèixer que era un extraordinari foto-periodista, i un gran fotògraf. Però “A l’ombra seductora...”.... era una altra cosa. El treball consistia en la silueta de Josep Pla (gens seductora per a mi) retallada en un fons negre, i a dins, en Forcano havia posat paisatges, visions abstractes i senyores en bikini. Bé, a mi em va provocar un atac de riure total quan vam desembalar les fotos, i em costava molt aguantar-me quan va venir ell a muntar. Aquell treball no tenia res a veure amb tot el que m’havia explicat en Gasull . Era un divertiment fallit, un acudit dolent, una pífia. Doble, si es té en compte que, a més de les fotografies, hi havia el llibre. Però fos com fos, m’ho vaig passar molt bé. Ell venia cada tarda, abillat sempre amb vestit complet (amb armilla) camises violeta i una creu que remetia a creences esotèriques, i era molt simpàtic. Sovint l’acompanyaven unes amigues amb les que discutia llargament sobre la sèrie de TV3 “Nissaga de poder”, de la que eren fervents seguidors. 

 

        Mentre escric això, no puc parar de riure, com aleshores. De fet, aquestes “sortides de guió” expositives poden resultar, (passat el temps) absolutament magnífiques. Si en aquell moment em va semblar que fugien de la línia de la galeria (o potser no, això s’hauria de valorar), ara s’han convertit en experiències viscudes gratificants, en records inesborrables. 

Notes:

(1).- Vegeu: Martí Gasull i Avellán, retrats d'artistes 

                    El que no s'explica quan es parla d'art

(2).- La foto que il·lustra aquest text correspòn a la postal que es va enviar com a invitació a l'exposició "A l'obra seductora de Josep Pla", i és una de les imatges de l'exposició.