dilluns, 9 de setembre de 2019

Cornises, escales i passamans: passejant per Sant Pol amb el meu pare.


     




     Les coses del nostre entorn quotidià, de tant veure-les cada dia, ens passen desapercebudes. És com si formessin part del nostre cos; les donem per fetes, per sabudes, no hi parem atenció. Jo hi havia passat centenars de vegades, però mai m’hi havia fixat. Mai m’havia adonat que les escales que pugen a l’ermita de Sant Pau eren iguals que les que donaven la volta a la nostra casa de Sant Cebrià: totxos arrenglerats l’un al costat de l’altre.  Tampoc m’havia adonat que a Sant Pol hi ha moltíssims passamans de ferro rodó cargolat als extrems iguals que el que el meu pare va fer posar a la paret de l’escala que anava de la sortida de la cuina al pati de baix. En la cornisa sí que m’hi havia fixat perquè el meu pare sempre en feia esment, sobretot els primers anys, quan ensenyava la casa a les visites. M’hi havia fixat, però no m’havia fet cap plantejament al respecte: estava allà i prou. Era maca, massissa. Rematava la façana de la casa i li donava un aire senyorial.




     Aquest estiu a Sant Pol, he descobert que, molt probablement, el meu pare va dibuixar aquella cornisa inspirant-se en algunes de les que va veure pel poble. No sé si mai ho va explicar, en tot cas jo no ho recordo. Mentre es construïa la casa de Sant Cebrià, ens estàvem en una casa que els meus pares havien llogat a Sant Pol: la casa on havia nascut l’Abad Deàs, i que dona nom al carrer. Ens hi vam estar quatre anys, del 1972 al 1975. Sempre havíem passat els caps de setmana a Sant Cebrià, a la fonda de Can Martri. Els Martri també tenien un supermercat i venien una carn i uns embotits boníssims, o sigui que, tot i estar a Sant Pol, els meus pares anaven a comprar a Sant Cebrià. Un dia, mirant unes postals a la botiga, el meu pare va descobrir la casa dels seus somnis: una masia al costat de l’església. L’alcalde del poble, que estava per allà aquell dia, li va dir que si la volia comprar, estava en venda. I ho va fer. Estava en molt mal estat, fora de les parets, no es podia aprofitar res. Així és que la va fer tirar tota a terra, conservant les parets exteriors, que feien 1,5 metres. Durant la construcció de la casa, el meu pare deuria passejar per Sant Pol fixant-se en detalls arquitectònics que podia incorporar a la seva casa. Coneixent-lo, segur que volia que la casa estigués integrada a l’entorn, que els elements constructius formessin part del paisatge arquitectònic de la Vallalta.

     No he trobat cap cornisa idèntica a la de la nostra casa; dedueixo que la va dibuixar ell mateix, i es va inspirar en dues que tenia ben a prop de la casa on ens estàvem. De la del porxo d’entrada a l’església, en va treure el motiu del totxo tallat en forma de triangle, i d’una casa de més avall, el motiu de la teula fent arcades.


    És curiós que, quan ja no les tenim, aquelles coses que no vèiem, es fan presents d’una manera aclaparadora. La casa es va vendre fa tres anys i el meu pare és mort, però aquest estiu és com si m’hagués estat guiant pels carrers de Sant Pol, ensenyant-me tots aquells detalls de l’arquitectura del poble que el van inspirar. I pràcticament l’últim dia, vaig recordar la barana de l’escala interior de la casa del carrer de l’Abad Deàs: de ferro, amb barrots rectes pintats de negre, i rematada amb una bola daurada: idèntica a la que hi havia a la casa de Sant Cebrià. Era durant una de les últimes passejades nocturnes i aprofitant que a Sant Pol a l’estiu tothom te les finestres obertes i els llums encesos, ens vam acostar a la casa i vaig mirar a dins: la barana amb la bola daurada encara era allà. Va ser ben bé com si el meu pare m’ho hagués dit, de la mateixa manera que em va fer mirar amunt per descobrir les cornises, i que em va fer veure les escales i els passamans. Tot i que va morir l’any passat, en aquelles passejades el meu pare hi era. I vaig recordar una cosa que em va dir: “No et pensis mai que aquesta casa és nostra. Nosaltres hi vivim ara, però estem de pas. Després hi vindran altres”. I així ha estat.

dimecres, 17 de juliol de 2019

Quan la memòria no és selectiva


     



     No sé exactament perquè, però la memòria de vegades sorprèn. El cas és que en els últims dies em vénen al cap dues exposicions que tenia oblidades. No sé perquè les recordo d’una manera tant viva, ja que ni es van vendre, ni van transcendir, ni van ser gaire visitades. Ni tan sols em van aportar nous coneixements, ni vivències positives. Eren d’aquelles exposicions que “venien de dalt”, i a les que jo m’havia d’emmotllar. Això volia dir varies coses: havia de tenir tota la informació sobre els artistes i les obres, i havia de saber-la transmetre. Però sobretot, havia de deixar de banda per complet el meu criteri, els meus judicis de valor, els meus paràmetres estètics i històrics, i fer teatre si calia.

     Una d’aquestes exposicions es va fer l’estiu del 2007. Era de l’artista Ray Smith, i es titulava “Caricatura (Delirium tremens)”. Ray Smith era un gran dibuixant, i com a artista havia gaudit d’uns anys de gloria. Havia exposat a bones galeries i tenia una cotització alta. La seva poètica estava influïda pel surrealisme, el dadaisme i la cultura mexicana. Les seves obres sovint presentaven un barroquisme iconogràfic resultant dels molts fils narratius que les travessaven. Però a l’exposició “Caricatura (Delirium tremens)” hi havia poc de tot això. Potser alguns dibuixos es salvaven - recordo uns que formaven part d’una sèrie titulada “La casa del tío Wanky”, i que relataven escenes estil Tim Burton- però el conjunt em va ser molt difícil de digerir. Recordo unes teles de gran format amb senyores estupendes en biquini, amb títols com “Prima coneja” “Gatita” o “Brujita”. Però el pitjor de tot era una sèrie llarguíssima de dibuixos d’infermeres eròtiques titulada “Enfermeras y pacientes”. Els arguments sobre les influències surrealistes i la cultura pop de l’artista no s’aguantaven gaire estona quan alguna senyora visitant s’indignava pel tòpic masclista i groller de la infermera ben dotada que fa salivar un pacient amb els ulls sortint de les òrbites. Sort que era l’estiu i venia poca gent.

     L’altra exposició va ser la de l’estiu següent, el de 2008.  L’artista era Jim Bird, i conservo les quatre ratlles que vaig escriure com a nota de premsa: “L'obra de Jim Bird, artista nascut a Anglaterra i que resideix a Palma de Mallorca, es pot clasificar dins de l'informalisme i el centre de la seva recerca és la superfície pictòrica. L'etapa anterior, d'un colorisme molt vitalista, ha deixat pas a una obra molt més continguda i reflexiva, amb una presència aclaparadora del color negre”. Tant aclaparadora que no vaig poder escriure res més. Tot i que segons els documents que conservo hi havia 21 obres exposades, només en recordo una… totes eren variacions quasi idèntiques: al centre d’una massa negra destacava una mena de forma similar a un vitrall d’esglèsia. En ple estiu, jo entrava cada dia a una mena de temple de la foscor. En Jim Bird era gran i estaba malalt; aquelles obres eren un reflex de com veia el món. Probablement, aquell juliol va ser com tots, assolellat i calorós, però jo el recordo fred, plujós i immers en una boira espessa.

    És evident que res s’esborra del tot de la memoria. Queda enregistrat, per tornar quan menys t’ho esperes. Potser per fer-me adonar que qualsevol temps passat no sempre va ser millor.

dissabte, 6 de juliol de 2019

Una conversa entre Elena Kervinen i Salvador Juanpere

    



      Ahir al vespre, Salvador Juanpere i Elena Kervinen es van reunir a la galeria el quadern robat per dialogar sobre el marbre i els fragments, matèria, tema i forma d’algunes de les seves obres. No m’havia parat mai a reflexionar sobre el tema dels fragments, fins que en Salvador Juanpere ens va portar a la galeria quatre obres que feien del fragment, l’eix central de la seva obra. La seva explicació girava entorn de la idea del fragment com a matèria rebutjada per la mà “divina” de l’artista, que havia decidit quina part passava a formar part d’una obra d’art i quina no. Vaig voler investigar una mica més, a veure si altres artistes havien investigat sobre la idea del fragment, i vaig trobar un fil de raonaments, que a la manera de les nines russes, em van fer descobrir uns teòrics (l’un em remetia a l’altre) que havien plantejats idees molt interessants sobre el concepte de “fragment”. El primer, David Torrella, que va escriure un estudi sobre les variacions de les Menines de Picasso, en el que plantejava la sèrie com fragments d’un tot. El segon, un teòric de la literatura polonès, Kasimierz Bartoszynski (1921-2015), que el 1998 va escriure i publicar “Teoria del fragment”, en el que plantejava idees tant interessants com que “en els temps de gran tensió tenen, en el domini espiritual, una tendència al fragment”. I el tercer, Friedrich Schlegel , el romàntic alemany integrant del Cercle de Jena (1797-1804), que en la revista Athenaeum va publicar una sèrie d’escrits sobre la idea del fragment, qualificant-lo de “witz”, que en alemany vol dir acudit, o ingeni, i que no seria una altra cosa que l’espurna necessària per encendre el foc de la comprensió o la intuïció del tot.

     Potser aquesta idea romàntica, de record o intuïció de que en el passat, aquesta obra d’art que ens ha arribat fragmentada formava part d’una obra única, completa, esta més a prop dels plantejaments d’Elena Kervinen que de Salvador Juanpere. En Salvador, en canvi, parteix de la idea del fragment com a matèria. De fet, segons ell mateix exposa, qualsevol bloc de marbre o fusta que ell agafi per esculpir, és, d’entrada, un fragment d’un altre més gran, i així fins a l’infinit. També exposa la idea de que qualsevol obra d’art és un fragment: un pintor escull un fragment de paisatge per pintar un quadre, o d’un fragment de la història en pot sortir una obra conceptual. La realitat es composa de fragments, de la mateixa manera que la nostra memòria, que és fragmentada, i, segons diuen els psicòlegs gens fidedigna: la reconstruïm moltes vegades al llarg de la vida. Potser el que creiem recordar no és ni tant sols real.

     Elena Kervinen i Salvador Juanpere parteixen d’un moment coincident: tots dos descobreixen la idea de fragment observant la vida real. Elena Kervinen veu passar pel seu davant un contenidor de runa, i Salvador Juanpere observa els framents de marbres al terra del seu estudi. Podríem dir que són els fragments que els venen a buscar, i no a l’inrevés. Potser per aquesta identificació dels temps que vivim amb la idea de fragment, tal com deia Bartoszynski? Podria ser que sí. Vivim uns temps de canvis vertiginosos, d’inseguretat política i econòmica i de replantejament de molts dels ideals. Vivim temps fragmentats, difícils de copsar, amb una tendència a allò essencialment inacabat.

     Es va parlar també d’altres conceptes, com la bellesa, que va generar debat entre el públic i els artistes, de la idea de les possibilitats múltiples que planteja la física quàntica i de la relativitat de la realitat, segons el punt de vista científic. El debat va fer evident que la idea de realitat única ha saltat pels aires definitivament. La subjectivitat regeix, i per tant, la infinita multiplicitat de punts de vista ens presenta una xarxa d’observacions calidoscòpica sobre el món i la vida. I l’art, com a reflex de les preocupacions i ocupacions humanes, s’escapa de tota possibilitat de lectura lineal: Fragments de visions fragmentades sobre un món que es fragmenta fins a l’infinit.

divendres, 14 de juny de 2019

La imaginació, una arma de combat

     


     Vam convidar Oriol Jolonch i David Ymbernon a participar en un col·loqui sobre la imaginació. Tots dos artistes parteixen de la realitat per tal de crear un univers paral·lel en les seves obres. Descontextualitzen elements diversos del seu entorn habitual i els atorguen nous usos i significats, creant al mateix temps paisatges o representacions de la realitat inversemblants segons el costum, però plenament congruents amb el seu ideari artístic. Curiosament, tots dos s’han inventat un personatge fictici que és el protagonista misteriós de les seves obres. De la imaginació de David Ymbernon va néixer Latung La La, un personatge que ningú ha vist mai, però que és l’eix central de totes les seves obres. Com si es tractés d’una sèrie televisiva, Latung La La titula totes les exposicions, performances o obres parateatrals de David Ymbernon. A cada capítol descobrim detalls i particularitats del món que habita. Oriol Jolonch va crear Mr. Jones, un personatge que sempre dona l’esquena a l’espectador, vestit amb abric i barret de copa, i que contempla un paisatge que no acaba de comprendre, i amb el que de vegades interactua, posant de manifest la seva poca fe en l’espècie humana i el seu paper a la Terra.

     La situació actual, de crisi absoluta, en la que el món de l’art a escala local pateix una depauperació econòmica que cap dels assistents al col·loqui havia viscut mai, pot fer pensar en la possibilitat d’establir paral·lelismes amb la dècada dels anys 30 del segle passat. El 1924, André Breton va escriure el Manifest Surrealista, i l’any 1938 es va inaugurar a Paris l’Exposició Internacional del Surrealisme. Durant els anys de la severa depressió econòmica derivada del crack del 29, el surrealisme, un moviment imaginatiu per excel.lència, va experimentar el seu apogeu. Però el paral·lelisme s’acaba amb la situació econòmica. Els artistes que, com Oriol Jolonch i David Ymbernon, basen la seva obra exclusivament en la imaginació, són llops solitaris i es situen al marge dels corrents artístics predominants. Aquest fet no els preocupa gens. Tots dos expliquen que per crear, es tanquen en la seva bombolla. En aquest aïllament, les idees són el fil conductor: una porta l’altra, i de vegades, el resultat final no té res a veure amb el plantejament inicial.

    Aquest món imaginatiu, de vegades, pot resultar hermètic. Una persona del públic assistent al col·loqui va assenyalar que gràcies a una galerista, que li havia anat explicant les claus de l’obra de David Ymbernon, va poder entendre un món que se li feia molt críptic. En David li va fer veure la necessitat d’alliberar-se de prejudicis i d’idees preconcebudes per entrar a la seva obra. No cal buscar significats ocults, sinó deixar-se portar i treure les pròpies conclusions. Sobre això, tots dos artistes van estar d’acord. Al davant d’un dels fotomuntatges d’Oriol Jolonch, els espectadors han arribat a conclusions que no tenen res a veure amb les seves, però ell les troba igualment vàlides. Allò important és que les obres restin obertes a múltiples lectures: d’aquesta manera, esdevenen personals per a cada espectador. També van estar d’acord en atorgar valor a la plasticitat de les obres.

     Durant el col·loqui també es va plantejar la diferència entre imaginació i fantasia (si n’hi ha). Sobre aquest tema, Gabriel García Márquez va publicar un article a El País l’any 1981, titulat Fantasia y creación artística. L’article tractava bàsicament sobre literatura iberoamericana, però s’entretenia bastant en la diferencia entre els dos termes. Després d’analitzar la història etimològica de les dues paraules, i seguint els estudis de Joan Corominas, arribava a la conclusió de que imaginació i fantasia eren sinònims. Per a David Ymbernon i Oriol Jolonch també ho són. Una assistent va apuntar la diferència que ella veia si la imaginació feia referència al pensament creatiu aplicat a la ciència, a l’economia, o a altres disciplines, en la que tothom hi va estar d’acord. Un altre assistent, va assenyalar, en descàrrec dels creatius (en aquest cas es referia als compositors musicals) a qui s’acusava de tenir poca imaginació i repetir el que ja s’havia fet, que de vegades, si s’analitza a fons, es veu que aquesta repetició mai és tal, sinó que els plantejaments de base són uns altres: el punts de vista del creador també són un fet diferencial.


     Per acabar, tots dos artistes van estar d’acord en que la imaginació juga un paper fonamental en la percepció de la realitat, en la construcció dels records, els somnis i els pensaments. I que en definitiva, si no serveix per a combatre la situació crítica que travessen les arts visuals, sí que serveix –encara que sigui a títol individual- per a fer-la més suportable.

divendres, 24 de maig de 2019

La doble estafa

     



     La lectura de l’article d’Artur Ramon “Retrat d’una dama veneciana”, publicat al Mirador de les Arts, que tracta d’una estafa que va patir un antiquari, m’ha fet recordar una altra estafa. No és ni de bon tros tant literària, ni tant cinematogràfica. No passa en un ambient tant exquisit com Venècia ni tant glamourós com una fira d’antiguitats d’alt nivell. Tampoc va ser una estafa tant quantiosa, ni va provocar cap daltabaix de consciència. Però va ser l’estafa de la que vaig ser víctima quan treballava a l’altra galeria.

     Va ser durant la crisi dels 90, no recordo l’any exactament, però sí que recordo que era pels volts de Nadal.  Tampoc es venia res, i la situació era crítica. Un dia, un cotxe dels cars va aparcar sobre la vorera, al davant mateix de la porta. Va baixar un home de mitjana edat, de cara vermella i cabell negre, i va entrar a la galeria. Em va dir que havia de fer uns quants regals de Nadal, i que li havien dit que allà teníem molts gravats. El vaig fer passar, i li vaig començar a ensenyar el catàleg. Em va dir que ell no tenia ni idea d’art, i que decidís jo mateixa, que es tractava de quedar bé. Li vaig suggerir artistes catalans, i en va triar uns deu o dotze. La tria va ser ràpida, l’home feia la sensació de tenir pressa, i va fer molts viatges a comprovar que el cotxe estigués bé. Recordo que feia olor de perfum barat, i que suava molt. Portava una americana blau marí amb botonadura creuada de color daurat. La impressió que em va fer no va ser bona. Quan va demanar d’emportar-se’ls, i que ens pagaria la setmana entrant, li vaig dir que no tenia autorització per fer-ho així i que ho havia de consultar. Vaig telefonar al gerent per explicar-li la situació, però em va donar llum verda. Així doncs, vaig empaquetar els gravats, vaig fer la factura i li vaig entregar tot. Encara veig el cotxe arrencant i marxant carrer avall a tota velocitat.

     Com era d’esperar, aquell home no va tornar a pagar els gravats. M’havia donat una targeta i vaig telefonar moltes vegades, però no contestava mai ningú. En aquella època no teníem internet, i les investigacions eren més lentes i difícils. Recordo, que un dia, el comptable i jo vam anar personalment a l’adreça que ens havia donat, a veure si trobàvem aquell home i aconseguíem cobrar. L’empresa es deia BFX, i a mi em feia riure perquè pensava que era una onomatopeia ideal per aquella venda fallida. Però quan vam arribar allà, un porter ens va informar que ja feia mesos que havien plegat. No ens vam resignar, i com que teníem el nom de l’individu, vaig trucar a informació telefònica. Allà em van facilitar un número de Matadepera, i vaig telefonar de seguida. Em va respondre una veu d’home, però em va dir que m’equivocava, que estava demanant pel seu veí. Li vaig explicar que havia de parlar amb ell, i li vaig preguntar si tenia el seu telèfon. Va respondre que no, i va afegir que eren una gent molt estranya, i que tenien uns gossos assassins que feien por. Quan li vaig explicar tot això al comptable, vam pensar que el millor seria contractar una empresa de cobrament de morosos. Hauríem de pagar una comissió, però era pitjor perdre la totalitat de l’operació.

   El comptable tenia una targeta d’uns cobradors de morosos que havien passat per oferir els seus serveis i els va contractar. Es deien una cosa així com “Gabinete de cobro de morosos”. Tot i les advertències que els va fer sobre els gossos assassins, li van assegurar una eficàcia ràpida i total. Però passaven les setmanes, i malgrat les contínues trucades que els feia el comptable, sempre li contestaven amb evasives. Tot i que els va pagar una part per avançat, la seva feina no va fructificar. Fins que també van desaparèixer. O sigui que ens havien estafat per partida doble: els BFX i els del “Gabinete”.

     Ja he avisat que aquesta doble estafa no va tenir gens de glamour... però confesso que, un cop passat el primer disgust, només ens quedava una cosa: riure del trist paper que havíem fet. I això, encara ara em fa riure.