dimecres, 13 de març de 2019

De la curiositat a la indiferència

     


     Una de les coses que em crida més l’atenció, de tots els canvis que s’han produït recentment, és com el desconeixement s’ha convertit en indiferència. Portat aquest comportament al terreny de l’art, això és tremendament rellevant. Fa alguns anys (no tants, però ara ja en són més de 10), a la galeria on treballava, el gerent em pressionava sovint per a que trobés artistes “nous”. El reclam per atraure públic, i satisfer les demandes dels col.leccionistes i compradors d’art era oferir propostes noves. És cert que aquestes propostes noves no agradaven gaire al propietari de la galeria. Donat que la majoria eren artistes joves o fora de circuit, el seu valor de mercat era molt baix, i la facturació era poc significativa. Però era una bona manera d’atraure tot tipus de públic, i de generar noves generacions de compradors d’art. També agradaven (i molt) als col.leccionistes habituals perquè la idea d’apostar per algú nou, estava molt arrelada. La qüestió era saber trobar un equilibri entre propostes d’artistes consolidats i propostes d’artistes “nous”. El gerent, que era qui portava els números, sabia perfectament que una major afluència de públic es traduïa sovint en una bona marxa econòmica. I com que a més a més, vivia en primera fila el dia a dia de la galeria, havia sigut testimoni de l’augment de públic que generava una proposta d’un artista desconegut. El desconeixement despertava curiositat, i això era de vital importància en el món de l’art.

     Ara és exactament a l’inrevés. Si l’artista que s'exposa no “sona”, ningú es mou. Ni s’escriu, ni es parla, ni es ve a veure.  Només algun col.leccionista fidel que s’ha mantingut immune a la malaltia de la indiferència, o algú de la premsa escrita que sistemàticament ho visita tot; perquè encara creu que la única manera de prendre el pols a la realitat és viure-la, actuen de la manera que abans es considerava normal, i que ara resulta excepcional. Poques vegades sentim allò de “com que no em sonava de res aquest artista, vinc a veure què tal...”. La curiositat pel desconegut, ha deixat pas a la indiferència. Ara sembla que si no és per coses conegudes o clàssiques (la recuperació d’artistes del passat ignorats també funciona), la gent no és mou. Si l’artista “desconegut” és del present, ho té ben difícil. Tant li fa que sigui interessant, tant li fa que tingui una trajectòria sòlida que demostri que no és una flor d’estiu, tant li fa que amb la seva obra ocupi un espai que sense la seva aportació estaria orfe, tant li fa que presenti una manera pròpia d’encarar la vida o de qüestionar-se el món. Si no sona, no val la pena moure’s. O es produeix un toc de màgia, i per un misteri de concatenacions afortunades, el “desconegut” es fa un lloc en el corrent d’opinió, o romandrà allà on és: valorat només pel seu cercle més íntim. Les retallades que ha sofert la premsa en paper poden ser el justificant de que aquesta prioritzi institucions i clàssics a l'hora de publicar sobre exposicions. Però i la premsa digital? No estaria bé que ajudés a generar la curiositat que trobem a faltar, enlloc de seguir mimèticament el que fa la premsa escrita “retallada”? Estaria bé que des d’algun lloc es tornés a promoure la curiositat pel desconegut i per la idea de què encara que un artista no formi part de l’imaginari cultural, pot ser interessant. De tota manera, tampoc els hi dono cap culpa. Abans tampoc en parlaven i el públic es movia sol. Potser, al capdavall, tot plegat és un fenomen que té a veure amb les modes. I això és una cosa que fa pensar...

dijous, 28 de febrer de 2019

Escrit després d'una lectura

     



     He llegit el llibre “Fugir era el més bell que teníem”, de Marta Marín-Dòmine, pràcticament d’una tirada. El to intensament emotiu del text em feia impossible parar de llegir. No podia interrompre el relat de la interlocutora quan aquesta està explicant coses que l’atenyen personalment d’una forma tant íntima i profunda. Quan parla de coses que han marcat i potser determinat la seva vida i la manera de viure-la. Quan relata un passat familiar que no només ha configurat la seva manera d’estar en el món, sinó també què hi fa en aquest món i què li interessa. Marta Marín resideix actualment a Toronto, on s’ocupa del Centre of Memory and Testimony Studies de la Wilfried Laurier University a Ontario, Canadà. És traductora i estudiosa de textos relacionals amb un passat testimonial centrat en el relat d’experiències als camps de concentració i l’exili; és a dir, en les vivències més dures derivades de les guerres i d’altres circumstàncies polítiques i ideològiques. El seu llibre demostra fins a quin punt el seu propi passat familiar ha configurat la seva vida. “Fugir és el més bell que teníem” té molt de memòria personal, però una de les coses que m’ha interessat més és la manera en la que l’autora alterna diversos plans narratius: la seva pròpia experiència, els seus coneixements històrics, les memòries escrites del seu pare, i els records de la infantesa i joventut que ell li havia explicat. La idea de que la memòria i els records s’hereten, posada de manifest en diversos moments del llibre, m’ha semblat preciosa i certa. En el meu cas, com en el seu, certa del tot.  

     De fet no ha estat el to emocional (i emocionant) de la prosa de la Marta Marín, la única cosa que m’ha empès a una lectura pràcticament ininterrompuda del seu llibre. Jo també he conviscut tota la vida amb la memòria de la guerra i la postguerra a través dels records, sobretot, dels meus avis paterns i del meu pare. A mi, des de ben petita, els avis m’explicaven moltes coses de la guerra, i m’agradava tant, que li vaig fer posar per escrit tot allò al meu avi. No volia que, passats els anys, quan ell ja no hi fos, aquells records desapareguessin per sempre. Precisament, fa pocs mesos vaig tornar a rellegir aquestes memòries, que el meu pare va transcriure un dia, afegint-hi els seus records propis (!). Ho vaig fer després d’haver llegit les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. Vaig tenir la curiositat de comparar experiències. Rememorar uns fets des de perspectives (i posicions socials) diferents. Tot llegint el llibre de la Marta, en canvi, he trobat coincidències fantàstiques: el meu avi també era del Clot, i també era paleta. Dels d’abans, d’aquells que entenien de construcció a fons –amb estudis a l’Escola Industrial i tot!- i que estimava tant el seu ofici, que els diumenges anava a visitar les obres dels altres, per admirar-les i aprendre. I també una altra coincidència, el meu avi també va estar en un camp d’aviació (es va allistar com a voluntari el 1937), a Castellar del Vallès, que depenia de l’aeròdrom de Sabadell, o sigui que va estar ben a prop del seu pare. Però hi ha una gran diferència: el meu avi, quan al camp van proclamar el “sálvese quien pueda”, no es va exiliar. Després de fugir del camp, i viure amagat en una casa abandonada, va decidir entregar-se. Després d’un periple penós, va anar a parar a un camp de concentració a Reus, on va escriure un dietari que també em va transcriure. El meu avi mai va contemplar l’exili. “A França no se m’hi ha perdut res”, va escriure. Dels seus escrits, com de la seva vida, es desprèn que era un home d’arrels, com també ho era el meu pare, com també ho sóc jo... de forma tant malaltissa que m’aterren els canvis. Tant és així, que quan vaig acabar la carrera universitària vaig tenir un parell d’oportunitats de fer estades indefinides a l’estranger després d’haver-hi anar a ampliar estudis. Però sempre vaig pensar que a mi tampoc no se m’havia perdut res en aquell país...: “Quedar-me (a Barcelona) era el més bell que tenia?”. La Marta Marín escriu també sobre els nens de que van viure la guerra i la postguerra... El meu pare i els meus oncles van passar gana...però van ser nens feliços. No sé com s’ho van fer, potser pel caràcter extraordinàriament alegre de la meva àvia. El meu pare (tenia 7 anys l’any 1936) va viure la guerra com una aventura. Sempre m’ho va explicar així, fins i tot quan anaven a jugar amb granades de debò que havien quedat abandonades en algun camp a prop d’on vivien. La guerra i la postguerra no van marcar les seves vides de forma negativa. Tot el que van viure i veure no els va allunyar ni un mil.límetre del que eren abans. I jo, com la Marta Marín, sento que he heretat els seus records, que els porto amb mi com un bagatge vital que ha donat forma a la meva vida i a la manera amb la que m’hi enfronto.

     La lectura de “Fugir era el més bell que teníem”, ha estat un plaer. No només per l’escriptura excel.lent de l’autora, per la seva prosa poètica (que s’agraeix perquè eixampla els significats), sinó perquè a mi personalment, m’ha servit per reflexionar sobre el meu propi passat; cosa a la que –els que em coneixen, ho saben-, en tinc tendència des de sempre.

dimarts, 5 de febrer de 2019

Els "monòlits" de Jordi Martoranno

     



     “Monòlits” és una continuació de l’exposició “Pleroma Uroboros” de Jordi Martoranno, en sentit literal;  és una nova mostra que ensenya l’evolució i el desenvolupament de la seva obra. Els seus “monòlits” són posteriors a les teles que hem exposat fins ara. Són l’obra més recent, fruit del treball dels últims mesos, i en el que encara es troba immers. Així doncs, continuem, com si es tractés d’una saga cinematogràfica o d’una sèrie literària.  Martoranno s’endinsa ara en un enigma que va un pas més enllà de la formació de la consciència, i que llinda amb el que podríem anomenar “la consciència de l’èxtasi”.

     La paraula “monòlit” fa referència tant a formacions geològiques naturals com a construccions humanes que es caracteritzen per ser un bloc de pedra de grans dimensions. Ja en la prehistòria, la veneració envers aquestes grans pedres naturals, carregades de força magnètica per la seva composició volcànica, va portar als homes a crear-ne de noves. La creença era que aquests monòlits posaven en contacte les forces tel·lúriques de la terra, amb l’energia del cosmos. Des d’èpoques remotes, i en civilitzacions diverses, trobem exemples de menhirs, esteles, obeliscs, tòtems i construccions megalítiques -com els dòlmens per exemple-, que podien ser simples o molt complexes. Tots ells responien a l’afany de connexió espiritual amb forces superiors i d’obtenir noves revelacions i experiències.

     Les obres que presentem ara són una lliure interpretació de monòlits, majoritàriament naturals, que encara avui dia podem trobar. La lleugeresa de les formes representades en les obres de la sèrie “Pleroma-Uroboros”, ha donat pas a la solidesa rotunda dels monòlits. De la intuïció indefinida de la formació de la consciència, a la fermesa de la fe. Totes dues sèries són fruit del camí de depuració i recerca que ha iniciat Jordi Martoranno; i que ha fet acompanyat de la lectura dels escrits de Richard Tarnas, Ken Wilber i J. F. Martel, autors que podríem considerar representants del que s’anomena “pensament integral”. Tots han fet aportacions valuoses per explicar els orígens de la visió contemporània del món a partir de la reflexió sobre la interacció entre ciència, filosofia i religió.

     En un moment en el que predominen les tendències artístiques conceptuals que reflexionen sobre la relació de l’home o les col.lectivitats amb el seu entorn, Jordi Martoranno és una rara avis. Com ell mateix diu: “Jo sento que precisament ara necessitem un moment de pausa, o com a mínim jo el necessito, per plantejar-nos les preguntes eternes: Qui som? D’on venim? On anem?. Cal reivindicar l’aspecte espiritual de l’art, així com la pràctica contemplativa al davant de les obres. De la resta, que se’n ocupin els sociòlegs o els teòrics.

 Jordi Martoranno (Girona, 1965) te una llarga trajectòria expositiva. Entre les seves últimes mostres individuals, destaquem: “Pintura”, Casa de Cultura de Girona (2015); “Epifaníes”, Michael Dunev art projects, Torroella de Montgrí (2016) i “Pleroma- Uroboros”, el quadern robat, Barcelona (2018-2019).


L’exposició es podrà veure fins el 27 d’abril de 2019.




dimecres, 9 de gener de 2019

Un capritx

     



     Mentre escrivia l’article anterior (1), vaig recordar una altra anècdota, que tot i que va passar fa molts anys, em ve sovint a la memòria. Des d’aleshores, sempre tinc una mena de recança de deixar obres de petit format massa a l’abast de la gent; sobretot quan celebrem actes o inauguracions i la galeria s’omple de gent.

      Era un dissabte a la tarda; solitari, com quasi tots. A la galeria, els dissabtes entrava poca gent. Cap a mitja tarda, va aparèixer un matrimoni de pseudo-col·leccionistes, acompanyats d’un altre matrimoni amic. Feia fred, i les senyores vestien uns abrics de pell impressionants. Em van saludar efusivament, amb petons i somriures amplis, i em vaig sentir envoltada d’una barreja de perfums cars i  dringar de joies. Volien ensenyar la galeria als seus amics, era l’època en què l’art estava de moda. Aquest matrimoni no era pas d’aquells que ens visitava amb més freqüència. Compraven art, però ho feien a les fires, que “vestia” més. Encara que compressin a galeries de Barcelona, preferien fer-ho a Arco o a Basilea. Després, quan ho explicaven a les amistats, quedava molt més “cool” o “chic” dir que havies comprat allà. Van voler que els ensenyés el magatzem, i que els expliqués coses dels artistes als seus amics. Ells, però, portaven la veu cantant. Havien de fer el paper de persones que a les galeries es troben com a casa. Per tal de que jo em desvisqués per atendre’ls, m’ensabonaven a base de bé: que si érem la millor galeria de Barcelona, que si les explicacions que els hi donava no els hi donaven enlloc... en fi!.

     Vam entrar al magatzem, i les senyores van deixar les seves espectaculars bosses Vuitton en una cadira, mentre jo els anava passant les mampares i els anava explicant coses sobre els diversos artistes. Aquell matí, havia ensenyat obres de petit format a un visitant, i una petita obra dels anys 70 havia quedat en un prestatge, recolzada a la paret, al costat del telèfon. Mentre parlava, me l’anava mirant: era molt bonica. Hi havia un triangle de color blauet, amb collage de sorra i un dibuix amb tinta xinesa. Tot i la petitesa del seu format, posseïa una brillantor especial. Era una petita gran obra. Però els meus visitants estaven més per veure obres de gran format. El senyor em va demanar de veure millor alguns quadres, i això volia dir despenjar-los de les mampares i treure’ls a la sala gran, que lluïen més. Ell i el seu amic van sortir a gaudir de les obres, i jo els vaig acompanyar. Les senyores es van quedar al magatzem. Des d’on jo era, sentia el grinyol de les mampares quan les movien i la seva xerrameca. Deurien haver fet un bon dinar i anaven alegres. Passada una bona estona d’anar traient obres del magatzem a la sala, i anar comentant-les, els senyors van cridar les senyores i van decidir que ja era l’hora de marxar. Havien passat una tarda instructiva i distreta, i, com que no havia entrat ningú més en tota l’estona, jo havia pogut estar per ells al cent per cent, cosa que van agrair i els va fer sentir privilegiats. Quan van marxar ja era fosc, així és que vaig tancar amb clau la porta del carrer. Havia de tornar a desar els quadres de format gran a les mampares i això m’ocuparia una bona estona.  

     La primera cosa que vaig veure en entrar al magatzem, va ser que la petita obra dels anys 70 havia desaparegut.


Nota:
(1).- Vegeu https://quadernrobat.blogspot.com/2019/01/la-jugadora-de-golf.html



dimecres, 2 de gener de 2019

La jugadora de golf

    



     L’anècdota en sí potser no es mereixeria cap article; no perquè no sigui remarcable, sinó perquè pertany al grup d’anècdotes que no s’expliquen. Es podria dir que són “gangues de l’ofici”; tot i que, afortunadament, fets com el que relato, no són gaire freqüents.

      La protagonista és una senyora suposadament molt rica (de diners). No ha estat mai a la nostra galeria, però la conec d’on treballava abans. Jo no la tenia per una col.leccionista en el sentit estricte del terme, però socialment, figurava com a tal. Dic això perquè poques vegades havia visitat les exposicions que fèiem, i en conseqüència, quasi mai ens havia comprat quadres. Alguna vegada venia amb el seu marit; un senyor encantador, amable i entusiasta. Feia temps que no la veia, i la vaig retrobar en una inauguració que organitzava una galeria molt coneguda –i suposo que, segons la seva escala de valors, prou important com per assistir-hi. La vaig saludar i va estar simpàtica. De fet, de simpàtica ho havia estat sempre. Es va excusar de no venir-me a veure perquè no identificava el nom de la  meva galeria amb mi, i em va demanar que la contactés de forma més explícita. Vam quedar que l’hi enviaria per correu electrònic un link a la web de la galeria, i que la telefonaria per fer-li-ho saber. D’aquesta manera, segur que retindria la informació.

    Ho vaig fer, i quan la vaig telefonar, vaig aprofitar per comunicar-li que un antic col.leccionista m’havia fet arribar unes petites peces dels artistes més rellevants del panorama contemporani local, i que podia passar a veure si li interessava alguna... Però la senyora em va tallar....”espera –va dir- et passo a una amiga meva i li expliques, ella esta molt interessada en aquestes coses”. Vaig saludar l’amiga, i vaig començar a explicar-me...però també em va tallar: “Perdona, pero a mi ésto no me interesa para nada. No hace falta que me expliques. A mi amiga le toca tirar y me ha pasado el teléfono para que le haga de telefonista”.  Vaig callar i es va fer un silenci incòmode. “Espera, -va dir- que ya ha acabado, te la vuelvo a passar”. Es va tornar a posar la senyora a qui jo havia telefonat, i es va excusar dient-me que l’agafava jugant a golf. Tot seguit em va dir que els artistes que li volia oferir ja no li interessaven; que només li interessaven els artistes emergents. Vaig argumentar que també n'hi havia d'obres d’artistes emergents. “No, no, no.  Jo també em dedico a promocionar artistes, i a mi, els que m’interessen, són els meus”. Em vaig limitar a disculpar-me per la meva trucada inoportuna i per haver interromput la seva partida de golf.  

     Quan vaig penjar el telèfon em vaig sentir rematadament beneita... No l’hauria d’haver fet cas, i no l’hauria d’haver telefonat, com no ho havia fet fins ara. Per anys que passin, mai se n’aprèn.