dimecres, 9 de novembre de 2022

Toni Giró: "Revelacions 2013-2019"

 




     Les situacions límit són aquelles en les que cap mesura permet resoldre-les. En la filosofia existencial de Carl Jaspers, l’ésser humà arriba als seus propis límits a través de l’experiència del sofriment, de la culpa, del destí, dels estralls provocats per lluites infructuoses i per la falta de confiança en el món. Jaspers va ser el primer en emprar aquest concepte en termes filosòfics el 1919, i des d’aleshores – de fet al llarg de tota la història de la humanitat - , l’ésser humà ha hagut de transitar per infinitat de situacions límit, i és en aquest trànsit que es poden produir canvis, bé avanços, bé retrocessos. Thomas Hobbes, en el seu Leviatán, va exposar els fonaments de l’estat modern. Un estat on la llei civil regeix la societat per tal d’exercir el control, però el dret d’uns contradiu el dels altres, i això aboca irremissiblement al conflicte. La societat, basada en la competència i l’exclusió, pretén mantenir la cohesió a través d’un estat policial que defensa per damunt de tot els interessos privats, desintegrant els vincles comunitaris.  Sense cap mena de dubtes, la imatge d’un cotxe en flames és un exponent de primer ordre d’una situació límit: es van cremar cotxes a França en les revoltes de 1981 als suburbis de Lyon, i en les revoltes socials de 2005, que van començar a Paris i es van estendre ràpidament a altres ciutats d’Europa. Però més enllà d’això, la imatge d’un cotxe en flames és un símbol capaç de modificar el nostre estat d’ànim i situar-nos immediatament en una zona de perill, en la consciència d’haver arribat a una situació límit. 

 

     Precisament, els protagonistes de la sèrie Revelacions de Toni Giró són cotxes en flames. Es tracta d’una sèrie inèdita, realitzada entre el 2013 i el 2019. Giró es situa al caire del abisme, absort en una imatge que li genera repulsa, però que a la vegada li atreu irremissiblement. Es tracta de la seducció del cantó fosc, que, utilitzant mecanismes perversos, fa que la gent condemni la crema de cotxes, però no es qüestioni els fets que l’han provocat. I aquesta és la perversió del sistema, que utilitza la violència que genera per justificar-se i per tant, perpetuar-se. Per això, en aquesta sèrie de dibuixos, tècnica i temàtica es fusionen: el clarobscur que aconsegueix treballant la pols de grafit amb les mans, draps o gomes d’esborrar, subratlla l’ambigüitat moral dels efectes de les situacions límit. Són dibuixos que no descriuen sinó que interpreten. 

 

      Toni Giró (Barcelona, 1966) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. La seva obra s’ha pogut veure a Barcelona, Berlín, Copenhague, Praga, Madrid, Montpeller, Nova York i València, entre altres ciutats. Entre les seves exposicions més recents destaquem Res és possible, tot es mou al Centre de Lectura de Reus (Tarragona), i L’obsolet absolut a Can Manyé, Espai d’Art i Creació, Alella (Barcelona) en curs des del 4 de novembre de 2022. 

 

 


dijous, 13 d’octubre de 2022

Questions de (des)confiança

                                                       

     

     L’altre dia, un galerista amic em va fer una pregunta que no m’havien fet mai. Em va preguntar com portava la relació amb els artistes, i en veure la meva cara d’estranyesa, va especificar: “vull dir el fet del seu desagraïment, de que sovint aprofiten la galeria per fer-se propaganda o per ensenyar les obres i vendre pel seu compte”. La seva frase va ser tal qual, i a mi em va sorprendre per directa, i per la seva visió tant negativa de la relació galeria-artista. Vaig riure tot recordant una galerista que deia que només volia treballar amb artistes morts i enterrats. Vaig intentar fer-li entendre que, després d’anys experiència considerava que aquest fet era inevitable, i que no el podíem controlar, que són coses que van amb l’ofici, i des de sempre. Són coses en les que no hi pots pensar, i per descomptat, has de confiar, com a mínim, mentre tens l’exposició. Després, és obvi que són lliures de fer el que vulguin. Els temps dels contractes en exclusiva fa mil anys que es van acabar, i això les galeries que els podien fer, que eren una minoria. També li vaig dir que aquest fet, ens agradi o no, ha passat tota la vida. Ja m’hi havia trobat quan treballava a Artgràfic, i això que era una galeria amb solera i prestigi i que, durant els anys bons, venia molt i assumia totes les despeses.  Alguns artistes ho feien perquè hi havia compradors que o compraven directament, o no compraven (1). Algunes vegades ens n’assabentàvem: per una fotografia publicada en una revista,  o per un client que se’n anava de la llengua. Altres, la majoria, ens quedàvem amb la sospita. També era una incògnita saber a quin preu venien. Sobre això, també ens arribaven informacions de tot tipus.

 

     Després d’aquesta conversa, vaig recordar un cas que va passar  fa molts anys. Era durant  l’exposició d’un artista que no formava part dels habituals de la galeria, però que havia convençut el galerista per a que li fes una exposició. Era un bon artista, però tenia un “problema”: feia molt de temps que anava per lliure, i tenia un cercle d’amistats molt ampli i d’un alt poder adquisitiu. Un dissabte a la tarda, l’artista va venir amb dues senyores grans d’aspecte adinerat. Van entrar cap a dins, i com que s’hi estaven estona, vaig anar a “espiar”. Estaven al davant d’una de les obres exposades i l’artista els hi estava explicant detalladament. Les senyores estaven extasiades. Vaig pensar que potser comprarien aquella obra, però van marxar sense dir res. Una o dues setmanes després, una de les senyores va tornar amb una amiga. Jo seia a la taula de l’entrada, i no se’m van ni mirar. Però mentre es dirigien al fons de la sala, la que ja havia vist l’exposició li va dir a l’altra: “Ven, que te voy a enseñar la mía”. Em vaig quedar estupefacta, i com és comprensible, li vaig explicar al galerista. Li vaig dir que, si l’artista l’havia venut realment, li reclamaria aquella obra així que acabés l’exposició, segurament amb una excusa convincent. Allà, com que teníem espai, el costum era quedar-nos les obres un temps en dipòsit. Doncs va passar exactament el que jo havia pronosticat, i el galerista li deuria tirar la cavalleria per sobre a aquell artista, perquè molts anys més tard, quan jo ja no treballava allà, me’l vaig trobar en una inauguració, i em va girar la cara al davant de tothom.  Gangues de l’ofici, per un cantó i per l’altre. 

 



Nota:

(1): Sobre això, explicaré una anècdota històrica. En el diari de l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, aquest explica que mentre dirigia les obres de la casa de Pau Casals a El Vendrell, va veure una exposició a la galeria La Pinacoteca, i va pensar que li agradaria al mestre. Li va parlar de l’artista, suggerint-li que estaria bé que adquirís alguna obra seva. Pau Casals va dir-li que d’anar a la galeria res, que quan acabés l’exposició, l’artista l’anés a veure amb els dibuixos. O sigui, que la “misèria” d’alguns compradors d’art esta ben arrelada i ve de lluny. 

divendres, 5 d’agost de 2022

Coincidències que fan molta ràbia


    


     Vam visitar l’exposició de Jordi Bernadó a la sala oval del Mnac. El fotògraf havia escollit 14 personalitats per reflexionar sobre la identitat a través del retrat. A tots els va demanar que escollissin on es volien retratar. No podia ser un lloc qualsevol, sinó el seu lloc al món. Aquesta era una condició, l’altra, que es posessin d’esquena a la càmera perquè no se’ls podia veure el rostre. El paisatge seria la única pista que l’espectador tindria del retratat. Doncs bé, aquesta segona condició és la única diferència que he trobat entre la sèrie de Bernadó i la que va iniciar l’any 2003 l’artista i fotògrafa Fiona Morrison. Una diferència de punt de partida, és clar, perquè les fotografies de l’un i de l’altre, així com els personatges retratats, són diferents. Bernadó recorre a la espacialitat i Morrison cerca la intimitat. 

      Fiona Morrison va començar aquesta sèrie retratant l’artista Evru. La idea va sorgir durant una conversa que van mantenir a la galeria Joan Prats-Artgràfic, on l’Evru s’havia instal·lat a viure mentre durava l’exposició que tenia en aquella galeria. La sèrie es va titular Un lloc especial, i la idea de Morrison era retratar els artistes al lloc que els definia, el seu lloc al món, exactament. Així doncs, l’Evru li va demanar de ser retratat de matinada a la platja de la Barceloneta, en Tàpies a Campins, l’Alfons Borrell pujant a La Mola, en Plensa dins una escultura seva (de lletres), en Jordi Alcaraz al seu pati del taronger, en Ràfols Casamada al seu estudi, la Mayte Vieta dins un bosc, i així fins a 26 artistes entre els que hi figuraven també  Benet Rossell, Carmen Calvo, Carlos Pazos, David Ymbernon, Frederic Amat, Joaquim Chancho, Josep Guinovart, John Morrison, Jorge Pombo, Josep Uclés, Maria Girona, Modest Cuixart, Oriol Vilapuig, Perejaume, Pere Noguera, Riera i Aragó, Antoni Llena i Vicenç Viaplana. Tot aquest magnífic conjunt de fotografies es va exposar a la galeria Joan Prats-Artgràfic durant els mesos d’octubre a novembre de 2006, i tot i que comercialment va funcionar prou bé (eren altres temps!), l’exposició pràcticament no va tenir ressò. Per a l’ocasió, es va publicar un tríptic, amb un text de Vicenç Altaió i un CD, enregistrat per Jordi Casadevall, en el que l’autora de les fotografies, explicava el projecte i reflexionava sobre el procés de treball. El mateix Altaió va escriure un text al Temps de les Arts (que en aquella època sortia en paper) i crec que va ser la única ressenya que es va fer. 

 

     Aquesta sèrie era un work in progress que Morrison va continuar, fotografiant molts altres artistes, alguns reconeguts internacionalment com Karl Horst Höddicke, Helmut Middendorf, Markus Lupperz, Harald Klemm, Juliao Sarmento, Wang-Huai-Qing, Ray Smith, Liliana Porter i Fabian Marcaccio entre altres. Totes, fotografies extraordinàries finançades exclusivament per la butxaca de l’artista.

 

    Mentre visitava l’exposició de Bernadó, escenogràficament ben muntada, amb tots els suports econòmics haguts i per haver, em va caure l’ànima als peus. Una vegada més, em venien les paraules d’aquell artista que m’han perseguit tots els anys que he estat treballant en el món de l’art: no importa el que facis, sinó amb qui et relaciones. Això, i el convenciment que, fora de fer l’exposició, la galeria on treballava abans o no creia en el projecte o no va fer res per promocionar-lo. Pensem també que de tot això fa vint anys, i ser una dona potser tampoc va ajudar la Fiona Morrison. El món de l’art esta ple de coincidències i similituds, però algunes vegades fan molta ràbia. 

 

dijous, 28 de juliol de 2022

Cercle viciós

       



     Fa molts anys em van dir que, una de les pitjors coses que poden fer els galeristes, és vendre a altres galeristes, marxants, decoradors, etc. Això m’ho va dir una companya de feina que anava de molt sàvia i que a mi em queia molt malament pels aires de superioritat que gastava i perquè tota ella feia tuf d’antic règim. Però del d’aquí, no de l’ancien regime francès. Aquella companya va deixar caure algunes sentències, que, amb els anys, he acabat per donar-li la raó. Això vol dir que hi tocava bastant, però com que em queia tant, però tant malament, tot el que deia em sonava antipàtic; la seva manera de fer-me semblar un ésser pusil·lànim. En aquells moments, confesso que els millors clients que teníem eren precisament galeristes i marxants. Recordo que d’Olot en teníem més d’un, que, tot i que a les seves galeries exposaven paisatges, de tant en tant feien comprar alguna pintura contemporània als seus clients, per tal de donar “un aire modern” a la seva col·lecció. A nosaltres ens queien molt bé. Eren agradables de tracte, i sovint ens portaven regals com bombons o pastes de te. Pràcticament es passaven tota la tarda a la galeria, triant i remenant, i acabaven fent una compra ben lluïda. De fet, teníem marxants de tot Catalunya i d’altres parts d’Espanya que, al cap de l’any, contribuïen a fer una suma d'ingressos considerable, resultat de les seves compres. 

 

   Quan aquella companya va dir allò de que el pitjor client era el galerista o el marxant, jo li vaig preguntar perquè.  Em va dir que una galeria important ha de ser capaç de conèixer a tots els possibles compradors, i si més no, de saber atraure’ls. L’important, sempre, era el comprador final, i malament rai si acabàvem venent a intermediaris. Això volia dir que no teníem veritables clients, que no coneixíem als col·leccionistes. Com sempre em passava amb aquesta dona, no vaig saber replicar-li i suposo que em vaig quedar fent cara de ximple, perquè el seu argument era incontestable i perquè em deuria quedar pensant com ens ho podíem fer per a que això fos així.  Ho vaig comentar al gerent, que va fer cara de pomes agres i em va dir que la propera vegada li digués que si volia cobrar cada mes, que es guardés aquests arguments tan llepafils; i que si era tan llesta, amb els anys que feia que treballava allà, ja es podia haver espavilat a conèixer-los i que fes el favor de portar-los ella. 

 

     Mai vaig tenir l’oportunitat de dir-li res, entre altres coses perquè jo la veia poc i perquè va plegar, però amb els anys he pensat que tenia raó. Actualment, aquestes vendes es continuen practicant. Galeristes que es compren entre ells per tenir “gènero”, per a diversificar la seva oferta, o per trepitjar el terreny dels altres i oferir als seus clients allò que altres tenen i evitar perdre vendes. Hi ha galeristes ferotges en aquest sentit. Però confesso que la sentència d’aquella dona em va deixar petja, i tot i que alguna vegada ho he hagut de fer, vendre a altres marxants em deixa sempre mal regust, i si la peça és molt bona (com em va passar una vegada) em nego a vendre’ls-hi. Tard o d’hora arriba el client final. I quan m’expliquen que una o altra galeria ven a un o altres marxants penso que el nostre món és petit, anèmic i endogàmic: un peix que es mossega la cua, un cercle viciós, un carrer sense sortida. 

dimecres, 15 de juny de 2022

Els altres invisibles

 

    

     L'altre dia, una artista explicava que s’havia trobat a un antic curador d’exposicions, que, per manca de feina s’havia hagut de reconvertir professionalment, i actualment es dedica a vendre cosmètics. Estava afectada, el fet de que aquesta persona no és guanyés la vida fent una cosa que feia bé, li produïa molta tristesa. També es sentia solidària: com a artista, tampoc ella es podia guanyar la vida. La realitat és que només uns quants poden fer-ho, i aquests quants es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo li vaig dir que actualment és molt difícil viure de l’art, en totes les seves variants. Hi ha moltíssima gent que s'hi dedica i el pastís és molt petit. Sovint també, es reparteix entre els ben posicionats, per conjuntura, o per les capacitats relacionals dels individus en qüestió. Tots els que queden fora,  són els invisibles dels que parlava en el meu post anterior (1). Però en aquests moments hi ha uns altres invisibles –potser hauria de dir extingits- que també ajuden a enrarir i dificultar encara més el panorama, convertint-lo directament en un desert.

 

     Fa uns anys –a hores d’ara en són bastants-, m’agradava anar a les inauguracions per trobar col·leccionistes i aficionats a l’art. Quasi sempre aprofitava per explicar-los la propera exposició que estàvem preparant, perquè sempre és millor explicar-ho de viva veu, que a través d’una targeta postal o d’un correu electrònic. Aquesta era una pràctica habitual que fèiem els que treballàvem a la meva antiga galeria. Jo, particularment, només anava a inauguracions institucionals, mai a altres galeries. La idea de que podés semblar una pràctica deslleial m’hauria fet sentir incòmoda. Els col·leccionistes i aficionats, anaven a les inauguracions institucionals, perquè els semblava un esdeveniment imperdible. Allà els trobaves a tots, o quasi. Era un bon moment per establir un altre tipus de conversa del que mantenies a la galeria: sobre l’exposició que s’inaugurava, sobre la institució, o sobre temes personals que ajudaven a establir vincles més estrets amb ells, complicitats que ens feien semblar que pertanyíem tots a un món viu i ple d’interessos diversos. 

 

     Un dia d'aquella època, quan jo li vaig explicar les vendes d’una exposició al gerent, i qui havia comprat les obres, em va preguntar: “A qui li vendràs quan aquests no hi siguin?”. Li vaig dir que ja en vindrien de nous, però ell em va respondre que en tenia dubtes. “Potser hi haurà compradors ocasionals, però com tots aquests, ho dubto, perquè ja hi haurien de ser, i jo no els veig per enlloc”. Jo no hi vaig pensar gaire, aleshores, perquè és cert que hi havia un gran nombre de compradors de la meva edat, suficients per tirar endavant qualsevol exposició. Però va venir una crisi molt forta que els va esborrar a quasi tots, i aquells, els més grans, els que no només compraven autors reconeguts, sinó també tots aquells joves o nous que els despertaven interès, es van anar morint. 

 

     Ara, quan vaig a una exposició institucional, trobo el món de l’art professional de la ciutat en pes (o quasi): crítics, comissaris, artistes, directors i treballadors de les institucions i algun (només algun) galerista. Però on s’han ficat els altres? On són els col·leccionistes apassionats, els interessats, els que també visitaven les galeries? On són aquells que volien descobrir autors nous i apostar per ells? Jo hi segueixo anant, però ja no espero trobar aquell públic entusiasta que s’ha fet fonedís. Hi vaig per fer costat i per solidaritat. Tot s’ha transformat, i això també: sembla que només queden els que compren firmes i els que volen decorar parets. La majoria de galeries que funcionen, tenen absolutament diversificat el seu model de negoci.  La pregunta de l’antic company “Què faràs quan tots aquests ja no hi siguin?” m’assetja de dia i de nit.  




Nota (1) : Vegeu Invisibles

 

 

dimarts, 14 de juny de 2022

Estat salvatge

 




     El 1988, l’escriptora nordamericana Cheryl Strayed (1968) va dur a terme un recorregut a peu d’un extrem a l’altre de la serralada del Pacífic. Després de la mort de la seva mare i d’un divorci traumàtic, la seva vida havia tocat fons. El contacte amb la natura salvatge la va ajuda a trobar-se a sí mateixa i a reconduir la seva vida. D’aquesta experiència el 2012 en va sortir un llibre “Salvatge”, que va ser rècord de vendes. L’aproximació a la natura que va fer l’escriptora, va ser cultural, la seva experiència va estar filtrada per consideracions espirituals i ètiques, en la línia de la filosofia de Henry David Thoreau (1917-1862) que al seu llibre Walking  va escriure: (...) Fer camí cap als boscos, inhabitats i salvatges, per escapar de la civilització que ens domestica, perquè és caminant que és possible alliberar-se. (...) El que és proper al bé, és tot allò que és salvatge.

 

     Desenterrem però l’antiga polèmica generada per Thomas Hobbes (1588-1679) i Jean Jacques Rousseau (1712- 1778). Segons Hobbes, l’ésser humà és intrínsecament dolent i violent, i necessita l’aparell de l’estat per controlar els seus instints. Posteriorment, Rousseau, influït per les narracions dels viatges a les Antilles fetes per James Cook,  va defensar la teoria contraria: l’espècie humana és bondadosa i pacífica de forma natural, i és la societat i les seves lleis qui la corrompen irremeiablement. Durant segles, el fet del domini colonial sobre els pobles anomenats salvatges, ha seguit donant vida a les dues argumentacions. Als anys 20, l’antropòloga Margaret Mead (1901-1978), va sentenciar a favor de la teoria del bon salvatge després d’estudiar el comportament dels habitants de l’illa de Samoa. Els homes en contacte permanent amb la natura són purs, no es juguen la vida, ni sofreixen per les seves conviccions, ni lluiten fins la mort per a un final determinat, perquè el seu estat natural és la pau. Però als anys 70, Derek Freeman (1916-2001), investigador neozelandès va destapar l’engany. Margaret Mead mai va conviure amb les tribus de Samoa i ni tan sols entenia el seu idioma. Va viure amb el seu marit farmacèutic en un bungalow, i observava els indígenes com a una cosa exòtica. Freeman va poder demostrar que, en els anys que Mead va viure a l’illa, es van produir taxes de mortalitat violenta altíssimes, i que els indígenes li prenien el pèl explicant-li fantasies que res tenien a veure amb la realitat. Així doncs, l’estat salvatge és bo o dolent? Considerem que la natura en estat salvatge té efectes terapèutics perquè la contemplem a través de filtres culturals i/o espirituals? El món que vivim no ens deixa gaires opcions a l’optimisme, i ens porta a fer nostres una cita de Schopenhauer (1788-1860) : Rasqueu l’home civilitzat i apareixerà el salvatge i una d’Albert Camus (1913-1960): Un home sense ètica és una bèstia salvatge deixada anar en aquest món.

 

     Aquesta exposició consta de 15 obres de 9 artistes que reflexionen sobre aquest tema, sigui per buscar respostes o per plantejar preguntes. O simplement per parar atenció a una qüestió que en aquests moments que travessem es presenta amb massa freqüència. L’estat salvatge es pot trobar en la calma tensa, prèvia a turbulències incontrolables del fons d’un riu, captada per la càmera d’Amparo Fernández (Barcelona 1962); en les pintures que es camuflen a sí mateixes de Jesús Galdón (Barcelona 1967); en els dibuixos de Toni Giró (Barcelona 1966) i la seva referència a la visceralitat i a alguns instruments de violència extrema. També podem reconèixer un estat salvatge en les visions imaginades de mutacions apocalíptiques de les fotografies d’Oriol Jolonch (Barcelona 1973), o en la víscera que devora un llibre de l’escultura de Salvador Juanpere (Vilaplana 1953). Com a contrapunt, Elena Kervinen (Finlàndia 1970) i Fiona Morrison (Encamp, Andorra 1970) fan referència a la innocència d’allò salvatge, representada pels ocells, víctimes d’un entorn que se’ls farà cada cop més hostil, tal i com demostren l’escultura de Jordi Lafon (Barcelona 1967) que representa la mort dels innocents i l’obra de David Ymbernon (Igualada 1972) que escenifica una fugida heroica amb mitjans precaris a través del no res. 

dimarts, 24 de maig de 2022

La Pepi Barrameda

     


 

     L’altra dia, una amiga recomanava un llibre a les xarxes: Perquè ser feliç quan podries ser normal? de Jeanette Winterson, editat recentment per Edicions del Periscopi. Va reproduir algunes frases del llibre amb les que m’identificava especialment, però sobretot amb una que va despertar un record que tenia absolutament enterrat a la memòria : “Quan ets una nena solitària sempre trobes una amiga imaginària”. Jo n’havia tingut una, d’amiga imaginària, entre els 10 i els 12 anys i es deia Pepi Barrameda. 

 

     No ha sigut fins fa poc que m’he adonat que sempre he sigut una persona solitària. Això no vol dir que sigui asocial, ni esquerpa. Quan era petita, els mestres sempre escrivien el mateix comentari a les notes: “És molt sociable, es relaciona bé amb les seves companyes”. Però tot i amb això, sempre hi havia una frontera que només creuava jo. Quan s’acabaven les classes, només jo entrava a la resta de la meva vida. I això ha continuat sent així fins avui. No m’ha agradat mai formar part de grups ni associacions que m’obliguin a seguir un programa que no he decidit jo, i tampoc m’agrada participar en activitats de grup, si no és estrictament una cosa de la feina, i en horari més o menys laboral, que llavors m’encanta. Quan era petita i després jove, era d’amigues íntimes. Mai vaig formar part de grups grans i heterogenis, tenia unes poques amigues molt properes amb les que compartia les hores d’esbarjo, i una sola amb la que vam començar a anar al cine o de compres. Això va ser molt d’hora, cap als 12 anys. El naixement del meu germà quan jo tenia 10 anys, em va fer ser gran de cop. 

 

     Va ser per aquella època, quan em vaig inventar la Pepi Barrameda. La Pepi no tenia res a veure amb mi, ni amb les meves companyes de l’escola. Venia d’una família molt pobra, tenia molts germans i vivia a l’extraradi. Em sembla que també parlava castellà. Recordo que la seva característica que cridava més l’atenció és que era una noia molt bruta, que no es canviava mai les calces. Feia coses estranyes, com saber-se de memòria tots els wàters públics de la ciutat, on deia que a l’estiu s’hi estava molt fresc perquè estaven a sota terra. Parlava en veu molt alta perquè estava acostumada a haver de cridar a casa seva i li agradava parlar amb les veïnes del seu bloc de pisos a través de les finestres del pati interior. També li agradava cantar a ple pulmó les cançons que sentia per la radio. La Pepi Barrameda era una nena molt feliç, que voltava sola pels carrers i que com jo, també era una nena solitària. La Pepi també era molt gamberra. No recordo exactament en què consistien aquestes gamberrades, però quasi sempre eren el nostre tema de conversa. Després, a l’escola, jo explicava les seves gamberrades a les meves companyes, que es feien un tip de riure. En aquella època, jo també m’inventava cançons que després cantava a l’hora del pati, i recordo que li vaig dedicar una a la Pepi Barrameda. 

 

    Potser des d’aleshores, sempre m’he fet amiga de persones estranyes i també solitàries. Persones amb qui ens respectem els nostres límits, que no ens envaïm ni ocupem l’espai de l’altre. Segurament no hauria pensat en tot això si aquesta amiga no hagués esmentat aquella frase d’aquell llibre. Encara que no en siguem conscients, en el fons sempre serem qui vam ser.



Nota: Dedico aquest escrit a la Judit Subirachs Burgaya, que escoltava cada dia les aventures de la Pepi Barrameda i que és possible que en recordi moltes més que jo.