dilluns, 11 de març del 2024

Un pianista excèntric

 



        El 24 d’octubre de 1996 es va inaugurar a Joan Prats-Artgràfic una exposició que es titulava “Tórridos terrenos. Exposición itinerante de las Ediciones originales y col·lección Sibila de arte contemporáneo”. Sibila era una revista d’art, música i literatura que s’editava a Sevilla i que, en la seva versió de luxe, anava acompanyada de gravats i un CD de música contemporània. Aquesta exposició havia itinerat per Madrid (galeria Juana de Aizpuru), Sevilla (seu de Sibila), València (galeria Charpa) i Barcelona (Joan Prats-Artgràfic). Els gravats i dibuixos que es van exposar van ser de Davide Benati, José Manuel Broto, Miguel Ángel Campano, Chema Cobo, Alberto Corazón, Nacho Criado, Günter Damisch, Eduardo Chillida, Luis Gordillo, Cristina Iglesias, Eva Lootz, Juan Muñoz, Lucio Muñoz, Antonio Murado, Jaume Plensa, Vicente Rojo, José María Sicilia i Zush. Per a la inauguració es va anunciar que el pianista Jean Pierre Dupuy interpretaria sonates i interludis de John Cage. Així doncs, en aquella ocasió, es va llogar un piano.

 

     Molt abans de l’hora de la inauguració, va arribar el pianista.  Es va presentar i em va demanar que l’acompanyés al camerino. Li vaig fer repetir, perquè em va semblar que no l’havia entès. Camerino? Quin camerino? Parlava el castellà molt malament, però em va ensenyar la bossa on duia el vestit de concertista, i una maleta en la que vaig deduir que portava les partitures. Li vaig dir que no teníem cap camerino i es va contrariar: ell s’havia de canviar i preparar-se pel concert. El vaig acompanyar a dues habitacions que hi havia al fons de la galeria, en una hi havien eines i la nevera i l’altre la fèiem servir de magatzem de llibres de bibliòfil i tenia, a més, un recambró al que anomenàvem “la caixa forta”. Però aquestes habitacions no li servien perquè no tenien mirall. Li vaig dir que l’únic mirall de la galeria estava al lavabo. El pianista va començar a esbufegar i protestar en francès i en veu baixa, però vaig entendre coses com “és increïble”, “com pot ser”, “això és summament indignant”, etc. Mentre ell protestava, el vaig acompanyar al lavabo. Però quan el va veure va dir que allà no es podia canviar, que era massa petit, i no hi havia lloc per penjar la roba. Li vaig ensenyar un armari que estava a fora i en el que hi havia penjadors de sobra, però va esbufegar quan va veure que a dins l’armari també hi havia l’aspiradora i piles de caixes amb copes. Va dir que no sabia si tocaria, que allò no era el que li havien dit. Li vaig dir que estava en una galeria d’art, i que en les galeries d’art no hi ha camerinos. No podia dir-li altra cosa, ja li havia ensenyat tot l’espai. Finalment, va entrar dins el lavabo i es va tancar amb el pestell. I s’hi va estar molta, moltíssima estona. Mentrestant, els muntadors havien acabat i es volien rentar. Els hi vaig dir que no podien, que hi havia el pianista tancat al lavabo. Van esperar una estona, fins que van perdre la paciència i van començar a trucar a la porta. De dins no venia cap soroll. Jo mateixa havia d’anar al lavabo i vaig haver d’anar a La Polígrafa, que estava al costat. El mateix van haver de fer els muntadors. Quan vam tornar, la galeria ja era plena de gent. Havien arribat els de la revista, i altra gent que havien congregat i que jo no havia vist mai. Però el pianista seguia tancat al lavabo. Vaig trucar preguntant si estava bé, i em va dir que no volia sortir fins l’hora del concert. Jo li vaig haver de dir que havia de deixar lliure el lavabo, que era l’únic que teníem i que havia d’estar disponible per si hi havia una urgència. Llavors va obrir, vestit amb un frac blanc immaculat. El vaig acompanyar a la sala i el vaig deixar parlant amb el responsable de la revista. 

 

     No havien passat ni cinc minuts, que ja tornava a tenir el pianista al meu costat amb cara de contrariat i esbufegant una altra vegada. No volia tocar, definitivament, marxava. Però què havia passat? Em va dir que el seu caixet era de 30.000,- pessetes per concert, i que ara no li volien pagar. Li havien dit que tries una obra d’unes que li havien deixat apartades, que cobraria amb obra. Però ell no volia una obra, volia els diners. Vaig anar a parlar amb els de la revista, però es van limitar a demanar-me que “convéncelo como puedas”. No recordo els arguments que vaig fer servir, però segurament li vaig dir que, una vegada aquí, valia més marxar amb una obra que sense res. Tampoc recordo quines obres havien apartat per a ell, però sí que ell no entenia gens d’art . Vaig dir-li que triés una que li agradés -no li agradava cap- ; la podia tenir a casa i després vendre-la. El vaig aconseguir convèncer que, després de tot, no era un mal tracte. El pianista no estava gens d’acord en això, però finalment va accedir. 

 

     La seva actuació va ser un èxit, va interpretar les sonates de John Cage de forma impecable, i la reverberació de la sala els va donar una textura sonora increïble. Va rebre una ovació llarguíssima, i moltes felicitacions. Finalment, va marxar content, amb la seva obra sota el braç. 

 

     D’aquella exposició no recordo res, només dos dibuixos eteris i sensibles d’Antonio Murado i la vivència amb el pianista. Passats els anys, quan li vaig explicar l’experiència al meu professor de piano, em va dir que en Jean Pierre Dupuy era un pianista especialitzat en música contemporània molt reconegut, i que en una ocasió havia interpretat composicions seves. En aquell moment no teníem internet, però si ara el busquem, trobem centenars d’entrades que li fan referència. 

dijous, 29 de febrer del 2024

Recordant Lluís Maria Riera

 


       Hi ha persones que han format part important del món de l’art de Barcelona i estan injustament oblidades. Persones fonamentals, aglutinadores i transmissores de pensaments, promotores convençudes d’artistes i poetes. Una d’aquestes persones va ser en Lluís Maria Riera (1926-2016), director de la galeria Joan Prats des dels seus inicis el 1976 i fins el 1990, quan va ser substituït. Amb motiu del decés del galerista Joan de Muga, les seves filles van fer un documental glossant la figura del seu pare que va passar per alt els dotze anys que en Lluís Maria Riera va estar al capdavant de la galeria. Cap referència, cap esment a la seva persona per part dels personatges que van ser entrevistats. 

 

     En Lluís Maria Riera provenia d’una família benestant de Sant Celoni, que ja als anys 40 va fer amistat amb Antoni Tàpies i tots els integrants del grup Dau al Set. Dotat d’una sensibilitat extrema i una curiositat sense límits, es va decantar per la fotografia. La fotografia més famosa de Joan Brossa, en la que el poeta esta assegut amb pantalons de tirants i mànigues de camisa, ulleres fosques i una franja d’ombra que li travessa el cap, és seva. L’any 2002, li vaig organitzar una petita exposició amb 25 fotografies seves a l’Artgràfic, que com tantes, va transcórrer sense pena ni glòria, però això ja és habitual que passi. El seu tarannà el va portar a tenir moltes coneixences al llarg de la seva vida; des d’artistes a empresaris de tot tipus. Tot i ser autodidacta, tenia grans coneixements d’art, de poesia i de cinema i una capacitat innata de contagiar el seu entusiasme a tothom que se li acostava. Sense la seva influència, la meva vida potser hauria estat diferent (1).

 

     Quan en Manuel de Muga, propietari de La Polígrafa, va decidir muntar una galeria d’art, va preguntar a en Miró, en Prats i en Tàpies, si li podien recomanar algú per dirigir-la. De la galeria s’encarregaria el seu fill Joan, però en aquells moments inicials, no tenia ni els coneixements ni l’experiència per arrencar una galeria del nivell que ell s’imaginava. Tots van coincidir en recomanar-li la mateixa persona: en Lluís Maria Riera. Els inicis de la galeria Joan Prats, van ser, en gran part, obra seva. Ell va ser qui va fer entrar a la galeria artistes com Joan Brossa, Ràfols Casamada, Alfons Borrell, Perejaume, Riera i Aragó, Hernández Pijuán... i molts altres.  El seu paper va ser clau en que la Galeria Joan Prats es convertís en un lloc de referència. En Riera sempre estava obsessionat en que la galeria, que ocupava el mateix local de la botiga de barrets de Joan Prats (2), mantingués sempre l’esperit d’en Prats, a qui ell havia conegut personalment, i amb qui havia mantingut converses inoblidables que li agradava de rememorar. També va tenir una bona relació amb Sert i Miró, i això el va portar a col·laborar amb La Fundació Miró durant molts anys en tasques relacionades amb la conservació de l’edifici. 

 

     Fa poques setmanes, en l’acte de presentació del llibre editat per Manel Guerrero sobre la correspondència entre Brossa i Tàpies, es van esmentar alguns episodis biogràfics de tots dos (des de les sessions de cine club que s’organitzaven a casa d’en Tàpies, fins al famós viatge a Paris dels anys 50) que en Riera també va viure. La Galeria Joan Prats va tenir el millor motor possible per arrencar, va saber triar els artistes – dels que es va convertir en ombra i aixopluc de dubtes i incerteses-  i va donar a la galeria el caràcter que ell creia que havia de tenir una galeria que honorava el nom de Joan Prats.  En Riera va ser un home extremadament discret. Mai va voler protagonisme, i va treballar al servei dels altres, dels artistes i de la galeria a la que es devia. Però tot i amb això, el seu carisma i la seva infal·libilitat en qüestions d’art el van convertir en una persona incòmoda per alguns. Va deixar un llegat immaterial immens, un esperit que, a poc a poc i a força d’oblit voluntari (es deia que d'art hi entenia molt, però que no estava al dia) i negligència, es va anar esvaint fins a no quedar-ne res. Ara, que  el soroll del present no entén de memòria, em sembla més necessari que mai recordar-lo. 



Fotografia © Martí Gasull. D'esquerra a dreta, Lluís Maria Riera, Pepa Llopis i Joan Brossa



Notes:


(1): Vegeu l'article: De les persones importants


(2): Vegeu l'article: L'equívoc

 

      

dissabte, 24 de febrer del 2024

Artistes avorrits

 




     Hi havia una vegada un home que no tenia imaginació, ni gaire sensibilitat. Tampoc era gaire simpàtic, ni empàtic, i encara que d’aspecte semblava apàtic, la seva ambició l’empenyia a no ser-ho. Tenia a més, un aspecte físic imponent (imponent perquè imposava, en el sentit literal de la paraula) que també l’ajudava a destacar.  Aquest home era més ric que la mitjana de persones, i com acostuma a passar, volia destacar per ser alguna cosa per ell mateix, ja que la seva fortuna era heretada. Era llest, i el seu tarannà diletant el va portar a fer d’artista. La manca de creativitat i de coses personals a dir, no van ser per a ell cap entrebanc. En els anys en els que va començar, es desenvolupava arreu una tendència artística en la que ell es podia integrar perfectament sense desentonar gens ni mica. La inèrcia d’aquell moviment ja estava en funcionament i la integració va ser fàcil. I encara més, si vius en un país en el que el borni és el rei i que ningú no veu que agafant d’aquí i d’allà, es pot maquillar perfectament la falta d’un discurs propi.  Aquest home, es va envoltar d’altres aspirants a artistes, alguns dels quals també pertanyien a una classe social privilegiada. Per aquest motiu, podien viatjar i instal·lar-se a viure a països i ciutats, que, per als pobres mortals del seu lloc d’origen, eren veritablement mítics. Potser allà ningú els feia cas, però per als d’aquí, ja havien triomfat . 

 

     Van passar els anys, i aquell home, que havia sabut construir bé el seu propi mite, també –i això és molt important- s’havia relacionat bé amb gent adinerada i influent que, interessats en l’art com a instrument per a refermar el seu status i volent emular els rics patrons i mecenes dels museus americans (amb qui no tenien res a veure), van decidir muntar un centre d’art. A més, també havia seduït el pensament crític del país, que havien arribat a considerar-lo el pare de tot. Així doncs, i sense que constés en cap estatut, la programació d’aquell centre artístic derivaria a poc a poc, única i exclusivament, a exposar representants del corrent artístic en el que es situava el nostre personatge. I com que els ignorants amb poder s’envolten d’altres encara més ignorants, la cosa va derivar en un joc de malentesos, i es va entronitzar un llistat inacabable d’artistes avorrits i sense imaginació (i que copiaven d’aquí i d’allà), però que si els de dalt deien que eren “d’allò més”, és que ho eren, i els que no pensaven igual, era perquè no eren altra cosa que uns ignorants o uns reaccionaris. I ja no parlem de quan, anys més tard, es van voler rescatar de l’oblit molts d’aquests artistes... 

 

     El resultat de tot plegat va ser que el panorama de la ciutat en la que passava tot això, es va tornar gris i més aviat mediocre. La gent es va deixar d’interessar per l’art contemporani, perquè el que s’exposava no els despertava absolutament res, i es sentien exclosos. Però aquells que, passats els anys, van intentar vendre’s obres de tota aquesta colla al mercat internacional, van fracassar estrepitosament. Les cases de subhasta els hi retornaven les propostes, marcades amb el lema de local market. Llàstima que el local market en aquella ciutat era pràcticament inexistent. I així, més o menys, és com van anar les coses. 




dimecres, 31 de gener del 2024

L'obssessió der la joventut



      Quan encara treballava a Artgràfic, el gerent estava amoïnat perquè no venia gent jove a la galeria. Li vaig preguntar perquè li preocupava això, i em va respondre: “I a qui li vendràs quan tots aquests (referint-se als compradors) es facin grans o es morin, si no hi ha una generació de recanvi?”. O sigui, que la preocupació per tenir visitants joves, era purament una qüestió de continuïtat del negoci. S’explica que Miró sempre estava pendent de que anés gent jove a les seves inauguracions. No en tenia prou en ser apreciat pels seus coetanis. La seva voluntat era ser un referent de futur i això passava indefectiblement per ser admirat per les noves generacions. Aquest neguit, com el de molts altres artistes, estava relacionat amb satisfer el seu afany de transcendència. 

 

      Jo vaig començar a freqüentar inauguracions quan encara anava a l’escola. Hi anava acompanyant el meu pare, que tenia molts amics artistes, i hi vaig seguir anant amb ell durant molts anys, pràcticament fins que jo mateixa vaig començar a treballar en una galeria d’art. En aquells primers anys, tot i que el meu pare s’esforçava en explicar-me l’esperit de les obres, no crec que el meu interès fos gaire profund. M’agradava acompanyar-lo perquè intuïa camins que podien ser interessants de recórrer, i perquè coneixia molta gent més o menys famosa i me’ls presentava; o sigui, sovint hi anava per pura frivolitat. Jo tenia molta pressa en fer-me gran, i aquests esdeveniments eren una mena d’incursió prospectiva al món dels adults. Perquè quasi tot el públic que freqüentava aquelles inauguracions dels anys setanta eren adults, aproximadament de l’edat del meu pare. Les excepcions eren alguns aspirants a artistes, poetes, o agitadors culturals. Si ho analitzo, veig que això ha seguit sent així durant tots els anys que he treballat en el món de les galeries. El públic visitant ha estat de mitja a avançada edat, a excepció d’artistes o d’alguns estudiants. El 99,9 % dels visitants considerats joves que ens van venir, tan al quadern robat com a Artgràfic, eren artistes. 

     

       Actualment hi ha una veritable obsessió, per part de galeries i institucions, d’atreure públic jove. Fa pocs dies vaig assistir a un acte en que la presentadora, només començar, es va lamentar de que el públic assistent no era tan jove com a ella li agradaria. També he sabut que una institució cultural va acomiadar el director perquè no havia estat capaç d’atreure públic jove. Sigui doncs, per continuïtat del negoci o per satisfer l’afany de transcendència, la presència de la gent jove als centres d’art ha estat sempre perseguida. Si per la pròpia experiència constato que això no ha estat mai així, és lícit concloure que, potser, l’arribada a l’art (i sobretot al contemporani, ple de referències i variables complexes i gens o mal explicades) es produeix a edats més madures. Quan ja s’ha fet un mínim recorregut vital i intel·lectual necessari per sentir l’interès o l’empatia envers la creació contemporània. Potser estaria bé repensar els efectes d’aquesta obsessió que, per llei natural, encasta a qui la pateix, una vegada i una altra, contra la paret, i que els podria conduir a un camí perillós de banalització o simplificació, fent allunyar a tots aquells que, de veritat, els interessa l’art. Perquè el més important no és que vingui gent jove, sinó simplement que vingui gent. 


dilluns, 22 de gener del 2024

Obres bones, obres dolentes

 




     Fa molts anys vaig ser testimoni d’una conversa que em va fer sentir molt incòmoda. No només perquè em va semblar que jo no l’ havia de sentir, sinó perquè al mantenir-la al meu davant, es va fer palès que per als dos interlocutors, jo era completament invisible. Un dels artistes “estrella” de la galeria on treballava i el galerista, tots dos drets al davant de la meva taula de treball, haurien d’haver estat més discrets.  L’artista havia rebut feia poc la visita del director de la galeria que havia anat a triar les obres de la propera exposició. Estava molt molest perquè el director havia fet la seva tria i havia arraconat molts quadres amb mostres de menyspreu manifest. L’artista creia que les obres apartades eren imprescindibles i que el director havia actuat de forma equivocada. Va dir una frase que se’m va quedar gravada: “Només ho troba tot bé quan és d’en Tàpies”. El galerista no va defensar el seu director, i va dir a l’artista que faria portar totes les obres a la galeria. L’exposició es va muntar amb les obres triades pel director i va resultar una exposició excel·lent. Les rebutjades van desembarcar al magatzem, i allà s’hi van estar anys. 

 

     Des d’aquell moment, sovint m’he plantejat la qüestió de si s’han de donar per bones totes les obres que fa un artista. No només les dels nostres contemporanis, sinó les dels considerats històrics. Sobre això, un conegut meu sempre diu que no és el mateix un Picasso que un quadre signat per Picasso, o un Miró que un quadre signat per Miró. Cap artista es lliura de cometre errors, ni de passar etapes o fer obres menys inspirades. La desgràcia és que la capacitat de veure això no la té tothom, i el que es valora és només la signatura. Hi ha moltes obres d’artistes locals consagrats, que, per no haver passat un filtre, donen la raó a tots aquells que sempre en van ser crítics. Fa pocs mesos, en una exposició retrospectiva de l’artista que va protagonitzar aquella conversa, vaig reconèixer alguns d’aquells quadres rebutjats que van dormir el son dels justos al magatzem, fins que, a la mort de l’artista, van retornar a la família. 

 

      Tot i que és un tema delicat, un bon galerista ha de saber triar sempre les obres que exposa, malgrat que alguna vegada hagi de torejar l’enuig d’algun artista. És molt difícil, per no dir impossible, defensar obres en les que l’artista no ha estat prou fi, sobretot quan ho veus i ho sents així. El dia que vaig ser testimoni d’aquella conversa, jo en sabia poc del món de l’art contemporani perquè tot just començava, però a mesura que han anat passant els anys no puc fer altra cosa que posar-me al costat d’aquell director, que actuava amb criteri i valentia, i que prenia decisions correctes pel bé de l’artista. Però d’altra banda descobreixo amb desengany, que el pas del temps no serveix de gaire. Els criteris s’esborren i les males etapes es justifiquen. Prevaldrà l’aura que s’hagi sabut crear l’artista en vida, o la que li hagin creat un cop mort, i, si l’aura és bona, només es farà valdre la signatura de les obres. Encara és hora de llegir la més mínima crítica objectiva sobre alguns d’aquests artistes de trajectòria irregular. Les obres, tant les bones com les dolentes, van a parar al mateix sac. Per no parlar de moltes de les recuperacions històriques d’artistes de tercera fila que, a falta d’un present engrescador, es glorifiquen en exposicions que sovint em posen els pèls de punta. Però aquest és tema per a un altre article. 




















dijous, 4 de gener del 2024

Sobre regalar art

 



     La setmana passada, el crític Eudald Camps publicava un article al Diari de Girona sota el títol “Perquè no regalem art?”, en el que, entre altres coses, plantejava el descrèdit progressiu de l’art contemporani en la societat, i apuntava també la desaparició gradual de les galeries d’art a la ciutat de Girona, que de la dotzena que hi havia hagut, en sobreviu només una. En aquest bloc m’he ocupat sovint de la transformació negativa que ha patit el sector de les galeries, que no és una cosa d’ara, ni de fa un parell d’anys. Quan vaig començar aquest bloc l’any 2012, ja havíem iniciat la baixada per la pendent. Els que, com jo, estàvem a primera línia, ho vam notar de seguida, i els motius són variats. No em vull ocupar d’aquest tema en aquest article, sinó de l’experiència d’una persona que esmentaré com a C., i que des de fa molts anys, sí que regala art per Nadal. 

 

    Conec en C. des de fa més de trenta anys i és un veritable apassionat de l’art contemporani. Durant tota la vida ha visitat totes les exposicions possibles, d’aquí i d’arreu perquè per feina o afició viatja moltíssim. Al llarg de molts anys, ha adquirit un coneixement a fons del panorama artístic i s’ha anat construint un criteri molt personal, que de vegades comparteixo i d’altres no. Però a l’hora de transmetre la seva afició a amics i coneguts es troba sol. Des del principi, va ser conscient de la dificultat de despertar la curiositat per l’art contemporani entre les seves relacions, així doncs, de manera persistent, es va dedicar a organitzar sessions a casa seva per demostrar que, a través de l’art, es pot viure una vida més rica. Va fer presentacions d’artistes, performances, lectures de poesia, acompanyava amics a visitar exposicions, els reenviava tota la informació que rebia per part de galeries i museus, i cada any, per Nadal, feia una tria d’obres de petit format (per no condicionar) per regalar a totes aquelles persones amb qui, durant l’any, havia tingut una relació especial o un vincle professional important. Jo sempre li preguntava quina rebuda havien tingut les obres, i, generalment, era bona –també hi havia hagut vegades que no li havien donat ni les gràcies-, però mai va aconseguir el que ell pretenia en el fons: que els que rebessin el regal s’interessessin per l’art, que s’apropessin a les galeries per conèixer millor l’obra de l’artista que els havien regalat. En definitiva, fomentar l’interès i el col·leccionisme, atès que tots els que rebien el regal tenien un poder adquisitiu alt. Tot i amb això, no se’n va sortir mai. De fet, una vegada ens va visitar un important gerent d’empreses culturals que havia rebut un dels regals de C. A l’habitació en la que penjàvem obres dels artistes que havíem exposat, va identificar una fotografia de la mateixa sèrie de la que havia rebut. Es va posar contentíssim, i ens va ensenyar les fotos d’aquest artista que tenia al mòbil, baixades d’internet, acompanyant cada foto amb una sorollosa riallada. I aquí s’acaba la història. Cap curiositat sobre l’autor, i per descomptat, ni la més mínima intenció de comprar cap més foto. La seva visita tampoc havia estat propiciada per l’entusiasme de C., sinó per un compromís laboral amb l’artista que estàvem exposant en aquell moment.

 

     Un dia que en C. visitava l’empresa d’uns clients seus, va tenir una sorpresa. Penjada en una paret va descobrir una obra d’una artista de la que ell n’era admirador i sobre la que havia parlat al seu client de manera entusiasta. Va tenir una gran satisfacció d’haver aconseguit el seu propòsit: havien comprat una obra!. Però quan es va acostar, va veure que era no era una obra original, perquè tota l’obra d’aquesta artista són collages i aquesta no ho era.  Quan el client va veure que s’ho mirava, tot satisfet, li va dir que havia buscat l’artista a Google, li havia agradat aquella obra, havia descarregat la imatge i l’havia imprès. Per més inri, l’havia emmarcat i tot. Aquesta anècdota, ja exemplifica com està el pati. I tot i que en C. no tira la tovallola, n’hi ha per fer-ho.

dimarts, 12 de desembre del 2023

Sobre galeries d'art i comissaris

      


    És obvi que un galerista és lliure de fer el que vulgui a la seva galeria, però més d’una vegada, al llarg d’aquests anys, he pensat que alguns no acaben de tenir clar el seu paper i s’extralimiten. Sigui per semblar allò que no són, o sigui per deliris de grandesa, per esnobisme, o per no saber-ne, han contractat comissaris per organitzar les exposicions. Vagi per endavant que no tinc res en contra de tots els que es dediquen a aquest ofici, al contrari. No és gens fàcil articular una exposició a través d’un discurs, i trobar les obres adequades i valoro molt a tots els que s’hi dediquen. Però segons la meva manera de veure, una galeria és un espai privat i personal, i el que ha de transmetre és la visió del galerista. És el galerista el que ha de triar els artistes, les obres i, en el cas que li vingui de gust de fer una exposició col·lectiva, o temàtica, ha de ser ell/a qui decideixi tant el discurs, com les obres. 

 

     La primera vegada que em vaig haver d’enfrontar a una exposició comissariada va ser a principis dels 90. La galeria en la que treballava llavors estava una mica deixada de la mà de Déu. No tenia personalitat pròpia i sovint era una mena de calaix de sastre on el galerista programava els seus compromisos. No cal allargar el tema, però vaig lluitar per a que aquell espai (malgrat les interferències) tingués una mica de personalitat, i malgrat tot, vaig aconseguir un públic fidel (compradors) que s’identificaven amb les propostes que trobaven allà. Aquella exposició comissariada a la que faig referència, va ser molt fluixa en tots els sentits. El discurs estava agafat pels pèls i la majoria d’obres era per arrencar a córrer. Però sobretot, va ser una interferència més, un escull que va tornar a fer desaparèixer visitants i compradors. La direcció d’aquell moment tenia moltes ínfules, i si contractar comissaris feia de galeria important, doncs es contractava un i llestos. 

 

     Una galeria no és un museu, ni una fundació, ni un centre d’art públic. Aquests centres necessiten comptar amb comissaris. Però encara que alguns no ho tinguin clar, una galeria és un comerç. És cert que durant molts anys les galeries van suplir la manca de centres d’art contemporani i eren les que donaven visibilitat als artistes. També és cert, que no es pot comparar l’art amb altres objectes de consum (o sí), i que el que venen les galeries són alguna cosa més que objectes de decoració. Per aquest motiu, m’he esforçat a fer-ho visible, organitzant visites comentades, tertúlies, lectures poètiques o concerts, sempre per ajudar als visitants a descobrir els universos que hi poden haver al darrera de les obres dels artistes amb els que he treballat. Però per damunt de tot, una galeria ha de transmetre la personalitat i el criteri del galerista, que, de fet, hauria de ser l’únic comissari. Potser si edita catàlegs, li vindrà de gust encarregar un text a un escriptor determinat, però també això serà la seva tria. També entenc que, puntualment, i sobretot si es tracta de temes històrics sobre els que el galerista coneix un expert determinat capaç de muntar una exposició millor que ningú, el contracti per fer-ho. Però en aquest moment de gran confusió, és important que una galeria sàpiga quina és la seva parcel·la i no actuar com si fos una altra cosa, perquè això encara augmenta més la desorientació de la gent, quan el que s’ha de despertar és la confiança. Deixant de banda comptades excepcions, les galeries que contracten comissaris tot sovint (o quasi sempre), per organitzar les seves exposicions, el que em transmeten, a banda de no saber què o qui són, és la seva incapacitat i el que és pitjor: la falta d’interès en posar-s’hi de debò perquè ja els hi va bé que els hi facin tot.