dissabte, 17 de febrer de 2018

Una conversa a partir de l'obra de Jesús Galdón

     


     Ahir al vespre vam tenir el privilegi de poder compartir una conversa, a partir de l’exposició de Jesús Galdón “Continuïtats discontínues”, entre el propi artista i l’arqueòleg i actual Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya, Pere Izquierdo. La conversa, va començar cap a tres quarts de vuit i es va allargar fins a tres quarts de deu, la qual cosa indica que va ser viva i carregada d’informació. Per altra banda, ens va ajudar a desvelar noves perspectives sobre l’obra de Jesús Galdón. Vam pensar que hauríem d’haver propiciat aquesta trobada molt abans, al començament de l’exposició, perquè sense cap mena de dubte, hauríem pogut transmetre algunes de les idees que es van desenvolupar ahir als visitants que hem anat tenint al llarg de l’exposició; però encara ens queda una setmana per poder-ho fer. Si més no, deixo en aquest post unes quantes de les observacions (de vegades veritables tesis) que es varen apuntar al llarg de la conversa.

     El primer tema que es va abordar va ser el de arrels. És clar, la primera sèrie que ens trobem a l'exposició es titula precisament “Arrels”; i en Jesús ens va comentar que la idea de les arrels és una constant en la seva obra, centrada en la recerca dels orígens de les coses i dels pensaments. El material que fa servir per crear les formes, el carbonet en pols, que a la vegada no  és altra cosa que fusta cremada, va donar peu a que Pere Izquierdo fés una reflexió interessant al respecte: donat que tota la matèria orgànica es recicla –seguint el propi cicle natural-, qui ens diu que en aquests àtoms de carbó no hi ha àtoms també de Juli Cèsar o Alexandre el Gran! En aquest treball de Jesús Galdón, doncs, fins i tot es pot resseguir – a nivell científic-  l’orígen del món i per tant la seva connexió amb la història de la humanitat. Fent una altra associació, ens va esmentar el llibre de l’arqueòleg Miquel Tarradell (1920- 1995), a qui considera un mestre, “Les arrels de Catalunya”, publicat el 1962. Miquel Tarradell , juntament amb Pau Verrié (1920-2017), també arqueòleg, i historiador, eren uns apassionats de l’art contemporani. Per aquest motiu, Pere Izquierdo es sentia feliç de poder conversar i compartir idees amb Jesús Galdón. Una vegada més, art contemporani i arqueologia es donen la mà. L’arqueologia, com va remarcar, mira el present, intenta entendre el present a través del passat. La vida no és una altra cosa que memòria, i els homes no fan altra cosa que transmetre-la. El mateix ADN ja és un magatzem de memòria. El llenguatge és útil a la humanitat per comunicar-se i fer la transmissió de la memòria cultural. Els arqueòlegs recuperen aquells fragments de memòria que han estat enterrats i oblidats, i que ens ajuden a fer-nos més savis, i per tant més lliures.

      Jesús Galdón parla dels seus dibuixos que representen extensions del cos amb arrels (mans, peus, alè...) i reflexiona sobre la idea de cultura com a una extensió del cos. Les extensions són un símil també d’allò que ens comunica amb el tot. També remarca la idea que porta implícita el seu procés de treball: l’absència de traç, que accentua la seva voluntat de que els dibuixos semblin que s’originen sols.

     Sobre les les figures del  kouros Moscòfor i la koré Ornithe, protagonistes de la sèrie Discontínua, Pere Izquierdo va donar informació per als qui no la teníem. El Moscòfor esta exposat al Museu de l’Acròpolis d’Atenes, i data de l’any 570 abans de Crist. És una ofrena de Romvos a Athenea i representa un jove que porta sobre les espatlles un vedell acabat de néixer. Es considera una mostra del naixement de l’art grec, evolucionat de l’art egipci. A diferència d’aquest, incorpora el moviment, ja que el kouros, té una cama més avançada que l’altra, com si estigués caminant. Presenta un llenguatge plàstic molt refinat, i probablement estava molt policromat. L’èxèrcit persa, en el seu atac a l’Acròpolis d’Atenes, el van trencar i li van treure els ulls, que, molt probablement, eren pedres precioses. Tant Pere Izquierdo com Jesús Galdón van fer esment de que precisament aquesta mirada buida, expressa molt, i encara més avui dia. La Koré, també anomenada Ornithe, va ser trobada a l’Illa de Samos, i es creu que originàriament, -per les senyals que presenta una mà-, era portadora de la clau del temple. Es creu que formava part d’un conjunt escultòric format per quatre figures, de les que només queda aquesta. Pere Izquierdo va parlar de les emanacions sulfúriques que es produïen en alguns llocs de l’illa, que produïa al.lucinacions als que s’hi acostaven, de vegades fins i tot la mort. Els antics grecs atribuïen aquest fet al poder dels déus, i per aquest motiu els hi feien ofrenes.

     Per acabar, es va subratllar la necessitat de la continuïtat del relat històric, La memòria és evident que te llacunes, i arribat el cas, si no es tenen suficients dades, aquestes llacunes s’omplen amb deduccions, moltes vegades, amb inventiva. Al llarg de tantíssims segles, la petjada que s’ha anat deixant en la història, no deixa de ser mínima. I aquesta és una de les preocupacions més intenses de tot l’art de Jesús Galdón: rescatar aquests fragments, i fer-los viure en el present per a que ens facin pensar sobre la tradició i els orígens.



Aquesta conversa va tenir lloc divendres 16 de febrer de 2018 a la galeria el quadern robat.

     

divendres, 2 de febrer de 2018

Una visita inesperada

     



     Ahir varem tenir la visita inesperada de l’Andrea Tschechow i l’Eric Mosel. Feia molts i molts anys que no els veia i vaig tenir una gran alegria.  Jo havia estat sempre la seva interlocutora quan treballava a la galeria Joan Prats, però d’ençà que vaig plegar, no els havia tornat a veure. L’Andrea i l’Eric havien tingut una galeria d’art a Munic – la varen tancar ja fa alguns anys-  i l’any 1988 van organitzar una exposició de Joan Brossa. En aquella època, a la galeria hi havia dos directors;  més ben dit hi havia un director, i una sotsdirectora que, amb el vist i plau d’alguns artistes i el propietari de la galeria, li volia prendre el lloc. El director “oficial” era en Lluís Mª Riera, gran amic i promotor de Joan Brossa i la seva obra. Per aquest motiu, els galeristes alemanys es van adreçar directament a en Riera, amb el que es varen entendre a la perfecció, tot i que cap parlava l’idioma de l’altre. Com que jo parlava alemany, en Riera va demanar la meva col.laboració, i jo vaig accedir entusiasmada. Era la primera vegada que l’obra de Brossa es veuria lluny del nostre país, i l’expectació per veure les reaccions del públic estranger era màxima. L’Andrea i l’Eric es van entregar totalment en els preparatius, posant un èmfasi especial en l’edició d’un catàleg. L’Eric era soci d’una important editorial alemanya (Schirmer-Mosel), i la seva experiència es va traduir en una publicació molt cuidada.

      Per muntar l’exposició a Munic, hi hauria d’haver anat en Riera, però ell mateix va decidir que hi anés jo, perquè parlava l’idioma i perquè en aquell moment, a ell se li feia una muntanya aquell viatge. No cal dir que, si el sol fet de que jo – que era una nouvinguda perquè no feia ni un any que treballava allà- col.laborés en aquella exposició ja va fer saltar guspires, el meu viatge a Munic va ser el causant d’un incendi que vaig pagar a la tornada amb morros i males cares. Però m’havia d’anar acostumant, perquè aquesta seria la tònica de la meva relació amb la nova directora fins que va plegar cap a l’any 1996 o 1997.

     En aquella època, la galeria Mosel & Tschechow ocupava una estació de tren en desús, situada  al centre de Munic. L’espai era ampli i lluminós, amb l’encant immaterial que li atorgava l’haver estat un lloc de trànsit. No era un lloc fàcil per exposar obres d’art, recordo que hi havia moltes finestres; però per exposar els poemes objecte de Joan Brossa, l’espai era perfecte. L’exposició va quedar fantàstica. Van posar una catifa vermella al centre, tot disposant els objectes en les respectives peanyes a banda i banda (1). Al sostre i a les parets, havien fet pintar una lletra A de grans dimensions, en record a una instal.lació que s’havia fet a la Fundació Miró l’any 86 amb motiu de l’exposició de Joan Brossa, amb una A gegant que cobria per sobre l’edifici de la Fundació (2). El dia de la inauguració va venir força gent, perquè l’Andrea i l’Eric tenien molts contactes a la seva ciutat, i recordo que em vaig passar tota l’estona explicant, a persones del tot encuriosides, qui era Brossa i que volien dir-nos els seus poemes objecte. Aquella experiència em va fer adonar de la internacionalitat de l’obra d’en Brossa. Estava clar que, tot i fer referència a coses properes al poeta, el seu missatge, per universal, era entès fins i tot per aquells muniquesos que el veien per primera vegada.

        L’Andrea i l’Eric em van atendre molt bé durant el parell o tres de dies que vaig estar amb ells. Em van instal.lar a casa del germà de l’Andrea, que estava vivint a Austràlia, em van ensenyar la ciutat i em van dur als locals de moda. Conservo  un record extraordinari d’aquells dies, i sempre vaig sentir per tots dos una gran simpatia. Fa pocs mesos, quan van venir per la inauguració de l’exposició de Joan Brossa al MACBA, els va estranyar molt no trobar-me a la sessió prèvia amb la premsa. Però és clar, havíem perdut el contacte des de que ells van tancar la galeria, i tampoc estaven al corrent dels canvis que s’havien produït en la galeria que ells havien conegut. Em van buscar per internet, i em van trobar a mi, i al quadern robat. I així va ser com ahir, per sorpresa, ens van venir a veure. Segur que ara, seguirem en contacte.



Notes:
(1).- Una sala de l’exposició del MACBA reprodueix l’exposició a la galeria Mosel & Tschechow, amb obres propietat dels galeristes Andrea Tschechow i Eric Mosel. El fet de que no es pugui sortir del recorregut que marca la catifa va ser una condició posada per ells. A l’exposició de Munic això no era així, i l’espai era molt més ampli. Ens van explicar la seva voluntat de fer donació d’aquesta col.lecció d’obres al MACBA, amb la condició de que estiguin exposades de forma permanent, amb una cartel·la que expliqui que aquelles obres constitueixin una mena de manifest contra la falta de llibertats que pateix Catalunya en aquest moment. Es veu que aquest punt ara mateix esta en discussió, per la prevenció que te el museu de pronunciar-se políticament. En properes reunions, veurem com acaba.

(2).- Aquesta exposició va ser la primera que es va fer de l’obra de Joan Brossa a La Fundació Miró de Barcelona.


     

dissabte, 27 de gener de 2018

Interessos en crisi

     



     No fa gaires dies, llegia un article en el que l’autor proposava que els centres d’art programessin exposicions mainstream per tal d’arrossegar públic cap als museus. Com si això fos la única cosa que fes falta per trencar una inèrcia desgraciada que fa que, dia darrera dia, els visitants als centres d’art contemporani vagin minvant. Algú creu realment que aquesta és una bona solució? El públic que assisteixi a una exposició mediàtica no tornarà al museu si no és per veure’n una altra d’aquesta mena, i així mai es solucionarà el problema de base, que jo crec que és cultural, educacional i d’un canvi de paradigmes. No crec que la solució sigui gastar diners en portar exposicions altament mediàtiques, perquè no s’aconseguirà que aquest públic torni per altres propostes. Tampoc sé si ajuda gaire organitzar esdeveniments paral.lels. Em refereixo a concerts, performances, conferències, visites guiades, tertúlies, presentacions vàries... Sí que s’aconsegueix arrossegar molta gent, però només venen per l’esdeveniment puntual, i molt rarament repeteixen simplement per visitar l’exposició. L’interès per l’art contemporani s’ha de despertar des d’un lloc més llunyà en el temps vital de visitant, des de l’educació, des de l’entorn familiar, i sobretot, des del propi despertar dels interessos individuals.

     En aquest blog ja he escrit altres articles sobre la falta de públic, però jo crec que en aquest moment hauria de matisar. L’autor de l’article que esmentava més amunt deia que s’havien de programar exposicions mainstream, perquè suposo que havia observat les gentades que hi havia al Caixaforum per veure Andy Warhol o el mateix De Chirico, o les que es deia que hi va haver per veure l’exposició de David Bowie (jo no la vaig veure). Però fent aquestes exposicions, potser (i això només és una hipòtesi) no aconseguirem mai atreure públic per veure art contemporani. És a dir propostes que, d’entrada, no “li sonen” a ningú. Fer el que vol la gent, o sigui, exposicions mediàtiques, no ens servirà per a trencar la inèrcia que s’ha instal.lat, ben al contrari.

     Jo vaig començar a treballar en una galeria a finals dels anys 80; tot i que freqüentava aquests espais des dels primers setanta, de la mà del meu pare, que va ser la primera persona que em va fer descobrir i entendre l’art contemporani. Jo venia de l’àmbit universitari, i arrossegava una crisi d’avorriment considerable. A la galeria, amb gran diferència del que passava a la universitat, vivia l’art en primera línia. Moltes vegades, jo era la primera persona que explicava l’obra de l’artista al públic, i vivia en primícia les seves reaccions. Havia d’explicar l’art que s’exposava per primera vegada a persones que mai havien sentit a parlar d’aquell artista. La diferència amb el moment actual és que hi havia molt més interès. Molta més curiositat. Menys prejudicis, menys lliçons apreses. L’ambient era lluminós. Ja està bé que es programin exposicions d’artistes reconeguts, però s’hauria d’incidir en trencar la inèrcia de que si “els noms no sonen, la gent no hi va”. És clar que de tant en tant convé refrescar memòries i recuperar valors des d’una perspectiva actual, però no només. Descobrir-ne de nous i valorar-los, és una missió important per recuperar la vitalitat i la lluminositat. El públic s’ha tornat mandrós, i aquesta inèrcia esta derivant cap a actituds i gustos casposos i plens de pols. Si algú te alguna idea de com ens en podem sortir, agrairé qualsevol suggeriment.

dimarts, 2 de gener de 2018

Adolf Loos i les contradiccions vieneses

     



     Fa uns 35 anys, si m’haguessin preguntat qui era el creador més important del segle XX, sense cap mena de dubte hauria contestat: Adolf Loos. Després de 5 anys de carrera d’història de l’art, descobrir un arquitecte que rebutjava l’ornamentació a l’arquitectura, em va semblar un respir. Per fi, algú que basava el seu treball en la puresa de les línies i en la senzillesa! Un descans, després d’anys estudiant estils medievals, renaixentistes, barrocs, neoclàssics i modernistes. Per fi el blanc! Per fi la línia recta! Per fi façanes netes!. És cert que, ja llavors, alguna cosa no m’encaixava en les fotografies dels interiors de les cases de Loos. Els exteriors, blancs i nets, contrastaven amb unes estances interiors fosques i plenes d’alfombres orientals i mobles Chippendale, que a mi no m’agradaven gens. Encara avui, la gent es torna boja pels sofàs Chester, i a mi em continuen horroritzant, per lletjos i incòmodes!.

    En aquests moments, al Museu del disseny de Barcelona, hi ha una exposició sobre els interiors de les cases d’Adolf Loos. És una exposició molt ben muntada, que fa un recorregut pel mobiliari dissenyat, re-dissenyat i utilitzat per l’arquitecte vienès per a decorar les seves cases. La intuïció de fa 35 anys, de què alguna cosa fallava, es va convertir en una certesa. Llavors ho vaig passar per alt, l’admiració per uns aspectes de la seva obra em va fer perdonar-li altres aspectes que avui em semblen fonamentals. Alguns dels seus re-dissenys, com les tauletes-safata, les taules "trompa d'elefant"o les que el peu sembla la reixa d’entrada a un castell medieval, i que per més “inri”, decorava amb incrustacions de pedra o maiolica al sobre, tiren per terra totes les seves teories arquitectòniques.  Tampoc s’enten que adorés els mobles Chippendale, alguns profusament decorats, un arquitecte que va pronunciar una conferència titulada “Ornament i delicte”, en la que rebutjava les decoracions aplicades a l’arquitectura; tant les emprades pels arquitectes historicistes de la Ringstrasse com pels secessionistes. Tampoc entenc quin raonament feia servir per a no posar ni una sola cadira igual al voltant d’una taula, ni dos sillons idèntics al davant d’una llar de foc. Aquesta sensació de mostrari, de patchwork estilístic, donava al conjunt un aire de batibull visual d’intencions poc clares. Tampoc entenc la profusió de catifes orientals, podent posar-ne una de gran, que hauria eixamplat l’espai, en posava moltes i el paviment també semblava un patchwork precari. I a més, catifes orientals! Que ja per se donaven un aire “antic” al conjunt.  Contradiccions estètiques que fan pensar que hi ha alguna cosa que no quadra. Tampoc em va convèncer la seva teoria de que l'exterior de la casa representava l'home, i l'interior la dona: tela!

     La perspectiva històrica i l’esperit crític ens fa adonar que, malgrat la voluntat de modernitat, Adolf Loos no va superar algunes creacions que ell criticava. El millor dels seus interiors, el del Café Museum, estava inspirat en els mobiliaris Thonet, que ja s’utilitzaven en altres cafès populars, menys ressenyats (o gens) per la historiografia arquitectònica. Potser l’haver conegut fa poc els afers pedòfils en els que es va veure involucrat, m’han fet agafar-li mania, i ara encara li perdono menys uns interiors que serien dignes més de la residència d'un Marqués de Cerralbo (1), que de la d’una persona moderna del segle XX. Potser aquesta contradicció de Loos, entre interiors i exteriors era un exemple més –potser l’últim- de les contradiccions vieneses del tombant de segle, de la hipocresia social, del joc de les aparences. La seva vida i la seva obra potser també estaven en contradicció. Loos pretenia ser un arquitecte modern, però potser no ho era tant. Els seus interiors domèstics el delataven.  Podrien ser un exemple més de les contradiccions que tant van criticar els secessionistes respecte els seus predecessors.  De fet, ells van ser molt més conseqüents.

diumenge, 31 de desembre de 2017

Altres lectures

    



     La situació política excepcional que estem vivint esta condicionant la nostra vida, al menys, a mi m’ha abocat a un estat de falta de concentració bastant considerable. No només això, sinó que m’ha fet veure les coses d’una altra manera, des d’una òptica molt diferent. I, sobretot, veure coses que abans no veia. Moltes obres d’art que tinc al meu voltant han adquirit un significat que no els hi hagués pas atorgat fa alguns mesos. Però per damunt de tot, el que em resulta més difícil i fins i tot incomprensible, és continuar la meva vida com si res no estigués passant. Fins i tot em sorprèn veure la gent caminant pel carrer, les botigues obrint, les oficines funcionant, com si res estigués passant. En definitiva, se’m fa paradoxal veure que tothom intenta fer la seva vida com abans. Com abans de ser conscients que la llibertat no existeix. O més ben dit, que no la deixen existir.

     En aquest estat de coses, se’m fa molt difícil programar exposicions. Entrar en el món dels artistes, un món per se fonamentat en la llibertat de pensament i per tant de creació, sense adonar-me’n de que alguna cosa no encaixa. La sensació de “mirar cap a una altra banda” quan l’artista explica els seus raonaments, no deixa de resultar-me xocant. Darrerament, també m’he sentit “mirant cap a una altra banda” quan he hagut d’explicar algunes obres d’art, i encara pitjor, m’he sentit fins i tot “en fals”. Però a poc a poc, el que he anat descobrint, és que la situació social i política, a mida que s’ha anat desenvolupant i s’ha anat introduint en la meva vida, m’ha fet trobar significats nous a algunes de les obres d’art que tinc al meu voltant. I ara és difícil que les vegi d’una altra manera. Com si finalment, hagués caigut un vel, i hagués descobert el seu sentit verdader. Mai hauria pensat que l’obra de David Ymbernon “Trencaclosques” em parlaria de la llibertat condicionada. L’obra és com la caixa d’un joc que convida a construir un paisatge; però –com passa a la realitat, fins i tot la dels jocs infantils-, el resultat s’ha de construir amb les peces que van dins la caixa. Es poden fer moltes variacions, però sempre hi haurà límits.

     Vam tenir la sort de mantenir una llarga conversa sobre tot plegat amb el poeta Jordi Solà Coll. Vaig parlar-li d’una fotografia de Jordi Casañas, en la que dues noies es miren una paret grisa. Li vaig explicar que des de que el panorama polític esta tant enrarit, moltes vegades em sento com les noies de la foto: mirant una paret grisa: limitada, condicionada, sense perspectiva i paralitzada. Ell, ens va llegir el seu poema “La paret grisa”:

Ningú
ja no recorda que el mur es pot enderrocar.
Que no hi ha obstacle sense eixida. Sí, tot
és pedra i greu la veu no cova la llavor: sol,
davant la immensitat, l’home mira la paret
grisa.


   Curiosament, els seus poemes més recents també s’obren a noves lectures des de la situació actual. Aquest estat d’ànim podia haver estat el fil conductor d’una exposició; incidir en el valor que posseeixen les obres d’art, en tant que poden ser reinterpretades una vegada i una altra, posar èmfasi en la seva vida perenne. Però vaig temptejar el terreny i vaig a tenir sorpreses:  un artista no hi va voler participar i un altre m’hi va posar condicions. No són els que esmento aquí, això esta clar!. Tant se val. En el fons tot plegat és una experiència més d’aprenentatge.


Nota: La imatge reprodueix l'obra de David Ymbernon "Trencaclosques".

dimecres, 29 de novembre de 2017

Algunes consideracions sobre art i hermenèutica

     



     Aquest escrit no és una altra cosa que una reflexió personal, i com a tal és discutible, relatiu i rebatible.
    

      Reconec que a mi és important que les obres d’art posseeixin força plàstica i em guanyin per la part sensible. Em refereixo a que, en una primera visió, aconsegueixin captar la meva atenció i despertin la meva curiositat. També agraeixo una bona realització tècnica, -no entesa a la manera tradicional, sinó fent referència al control de les intencions-, tot i que això no és primordial si s’acompleixen els altres dos requisits imprescindibles. Algú pensarà que aquestes consideracions es deriven de la meva feina de galerista, però abans de dedicar-m’hi, pensava de la mateixa manera. L’obra d’art ha de ser capaç de “parlar per sí mateixa”; al marge del discurs o relat que l’artista hagi construït al seu voltant.  De vegades, pot superar la intenció del seu autor i fins i tot rebatre’l. En qualsevol cas, el que m’agrada trobar, és que obra i discurs caminin junts i amb la mateixa potència, i això no sempre passa. De vegades l’obra no esta a l’alçada de la  tesi de l’autor, normalment ambiciosa i plena de referències i relacions amb altres esferes, com la filosofia o la sociologia.

     Si fos comissària d’exposicions, professora d’universitat, o em mogués en l’àmbit institucional o purament teòric; això potser no m’importaria tant. Suposo que llavors, la consistència del discurs passaria per damunt de l’obra; sobretot si aquest em servia per a il.lustrar les meves tesis, o fins i tot per a construir-ne de noves. De vegades, això és el que penso quan visito exposicions temàtiques d’artistes contemporanis, articulades –la majoria de les vegades- per comissaris amb un currículum incontestable i una preparació extraordinària. No sempre, però sovint, aquestes visites constitueixen un acte d’allò més exigent. Cal disposar de temps per llegir els textos que acompanyen l’exposició i les obres, o per apuntar-se a la visita guiada. Perquè la veritat és que, en aquests casos, l’hermenèutica ha guanyat la batalla a l’estètica.

     L’hermenèutica és una disciplina filosòfica o científica que consisteix en desxifrar els missatges ocults en textos o obres d’art. El terme deriva de la paraula grega  hermeneutikos, composta per hermeneuo (que vol dir “jo desxifro) i el sufix tikos (que vol dir relatiu a). Més enllà, el verb prové del déu Hermes, que era el déu de l’Olimp encarregat de portar missatges secrets als seus destinataris, i un cop amb ells, els ajudava a desxifrar-los. Afirmo, sense cap mena de dubte, que a mi m’agrada molt, que les obres d’art portin missatges ocults. Però agraeixo que l’obra m’intrigui i m’atregui el suficient com per a voler conèixer-los. Per a que passi això, l’obra (al marge del discurs) ha de “recrear” una estètica pròpia i convincent, ha de lligar contingut i continent per arribar de forma unívoca i contundent a l’espectador. Em sento profundament desencoratjada quan, al davant d’una obra que no em diu gran cosa en sí, m’expliquen un discurs potent i força interessant. Mirant-me l’obra, o sigui el  que hauria de ser l’element que condensa els plantejaments, viaranys mentals i conclusions, penso amb desil.lusió, que hauria estat bé que el seu autor/a, s’hagués dedicat a escriure o a fer teoria i prou.