dimecres, 24 de febrer de 2021

El malson

 

     


 

      L’altre dia vaig tenir un malson. Anava a visitar una exposició, sense saber massa bé què m’esperava. Havia llegit la crònica d’una periodista en la que descrivia la intenció de l’artista com a intent de “trencar les normes que imposen els museus” i la de la directora del centre “acostar l’art contemporani al públic”. L’exposició en sí era com tantes altres que havia vist: construccions de fusta aparentment inacabades, materials dispersos... fredor màxima. Un text de l’artista (ben amagat al darrera d'un panell al fons de la sala) indicava clarament la seva voluntat: en aquella exposició (més aviat instal·lació) no hi havia res a entendre. Oi que no entenem moltes de les coses que passen al nostre voltant? Doncs aquella exposició tampoc. També volia qüestionar l’espai expositiu, condicionador màxim (segons ell) de la nostra visita: treure cortines i totes les mesures enfocades a orientar els pensaments de qui el visita. Tot i amb això, els llistons que configuraven la "construcció" estaven profusament etiquetats, indicant el tipus de fusta que s'havia emprat, i les seves mesures.  Però si la voluntat de l'artista era no explicar res i qüestionar-ho tot, el conjunt plantejava contradiccions fonamentals i generava una gran confusió. Perquè era evident que l'artista ens estava dirigint de forma implacable. Un malestar difús em va anar envaint a poc a poc.  Una sensació d’aclaparament, de manca d’aire, d’estrès intens. Volia fugir, però, em sentia atrapada. Aquell era l’art de debò, el protegit per les institucions públiques, el celebrat pels crítics, l’omnipresent en museus i exposicions, el ben vist pels pensadors contemporanis, l’art aplaudit, protegit, finançat i publicitat. I jo el vivia immersa en un malson del que no em podia despertar. Acostar l’art contemporani al públic o allunyar-lo per sempre?

 

     En aquest malson, l’art que explica històries (les que sigui), havia deixat d’existir. Havia mort d’inanició. La imaginació s’havia convertit en paraula maleïda i la sensibilitat estava proscrita. També havia desaparegut aquella nodrida massa de gent interessada, encuriosida i àvida d’aprendre i experimentar coses a través dels ulls dels artistes. Lluny quedava l’època en la que tot això era l’hora de la veritat. Quan la gent profana en matèria d’art s'hi acostava per una cosa tant senzilla com entendre i eixamplar el seu món. En el malson només quedava l'art que no volia explicar res, i que posava en valor el fet de que no hi hagués res a entendre. Quedaven aquells artistes que empraven l’argument pervers de rebutjar "fer art per al capital". Es referien a no fer art per vendre’l?, o perquè simplement havien optat per fer-se subvencionar?. "No fer art pel capital, sinó per la cultura"... i què entenien per cultura?. Un art que feia soroll, i que s’havia convertit en l’art oficial.

 

     Estudis recents demostren que els malsons ens ajuden a reaccionar millor davant les situacions reals que ens produeixen por. Les dues regions cerebrals que s’activen quan sentim por o angoixa són l’ínsula  i l’ escorça cingulada. La primera també s’activa automàticament quan algú sent por estant despert, la segona en casos d’experimentar amenaça. Els malsons són doncs, com una mena d’entrenament per a reaccions futures, una preparació per a saber-nos enfrontar millor als perills de la vida real.

 

     Espero que això sigui veritat, perquè el malson continua allà, a l’aguait.

diumenge, 17 de gener de 2021

Una història provisional dels 90

 

     


 

     L’altre dia, mentre visitava l’exposició Acció!, una història provisional dels 90 al Macba, vaig tenir una sensació molt estranya i inquietant. Després d’una estona de recórrer les sales del museu i de mirar les moltes fotografies que documentaven accions que havien tingut lloc als anys 90, em vaig preguntar: i jo, on era?. Seguint aquella exposició vaig tenir la sensació que se m’havia esborrat tota una dècada de la memòria. Coneixia alguns dels artistes que protagonitzaven moltes de les accions, però era incapaç de recordar, de trobar en la meva memòria, la constància de tot allò que havien fet. Era ben bé com si durant aquella dècada hagués estat en coma, o abduïda per uns extraterrestres que m’havien esborrat els records, o que un succés traumàtic m’hagués produït una amnèsia selectiva. També podia passar que jo patís un trastorn de la memòria descrit com a “Deficiència Severa de memòria Autobiogràfica”, segons el qual, els subjectes que el pateixen experimenten la incapacitat de recordar episodis sencers de la seva vida. És un trastorn de naixement que fa que els episodis viscuts es vegin en tercera persona. O sigui, exactament el que em passava a mi veient aquella exposició: el museu m’explicava allò que a mi se m’havia oblidat del tot. També podia haver passat que, de tot allò tan històric, no me’n havia ni assabentat. Als anys 90 no existien les xarxes socials, ni tan sols l’accés a internet. Si no tenies una certa proximitat als nuclis artístics dels que sorgia tota aquella activitat performativa, si ningú te’n feia partícip, no sé pas com ho podies saber. De tota manera, el fet em va semblar preocupant, sobretot perquè durant aquells precisos anys jo estava treballant al món de l’art. La sensació de patir un trastorn de memòria, una el·lipsi temporal severa em va perseguir durant tota la visita a l’exposició i encara ara em dura.

 

     Quan vaig arribar a casa, vaig esforçar-me en recordar el que havien estat per a mi els anys 90. És una dècada, i una dècada és molt de temps. Tornant del museu, aquell espai temporal em semblava un buit fosc i misteriós. Vaig agafar la pila de postals que guardo de totes les exposicions que es van fer a la galeria en la que treballava. Com a mínim, em va semblar que em donarien la resposta a la pregunta sobre on era jo durant aquells anys i en què m’ocupava concretament. Vaig apuntar uns quants noms que trasllado aquí en ordre d’aparició:  Tàpies, Brossa, Alfons Borrell, Hernández Pijuán, Jordi Alcaraz, Eugeni Forcano, Hiroshi Sugimoto, Georg Baselitz, Juan Uslé, Perejaume, Ràfols Casamada, Zush, Miquel Navarro, Dora García, George Condo, Jim Dine, Manel Lledós, Guinovart, Joan Ponç, Hannah Collins, Benet Rossell, Jorge Pombo, Chema Madoz, Riera i Aragó, Manuel Ángeles Ortiz, Julio González, Ricardo Cotanda, Max Ernst, Luis Gordillo, Ferran García Sevilla, Christo i Robert Motherwell. Suposo que hi deurien haver uns quants més, però sóc conscient que no conservo totes les postals de totes les inauguracions.

 

     La conclusions que en trec són dues:  que de mons de l’art n’hi ha més d’un, i que no sempre han estat interconnectats i que com bé diu el subtítol de l’exposició, la història sempre és provisional. La meva, però també la dels que me l’expliquen. Al cap em ve una frase de Mario Benedetti: No vayas a creer lo que te cuentan del mundo, ya te dije que el mundo es incontable.

 

 

Nota: la foto que il·lustra l'article és propia (acció propiciada al voler obeir estrictament la fletxa que indicava el camí d'entrada a l'exposició). 

 

dimecres, 23 de desembre de 2020

Gilbert O'Sullivan again (naturally)

 

     


 

      She couldn't exactly remember when she first listened to Gilbert O'Sullivan, but it was in 1971, when she was 12 years old. She and her friends listened to a radio program called The golden 50, in which the 50 most successful songs of the moment were broadcast. It was in the evening, and she listened to it every day, because at that time, she had already done her homework. When she listened to Gilbert O’Sullivan singing Alone Again for the first time, she was completely shaken. Since the songs of the musical Oliver! - her father had taken her to see the film an also bought the record for her- she had not listened to any other song that she liked so much. She liked the music, the voice, and the singer, which had nothing to do with the other singers liked by her friends (Don Mclean and Cat Stevens, mostly). He was weird and different, old-fashioned, eccentric. But for her he was absolutely sublime and she spent all her adolescence listening to him and singing his songs. Gilbert O’Sullivan filled her time and sparked her imagination by being at her side during some years that could have been difficult. But not only that: because she wanted to understand the lyrics, and did not rule out meeting him and even marrying him when she grew up (!), she convinced her parents of the absolute need to sign up for English classes. She also wanted to study piano because Gilbert played it, but her parents did not give in. "Later," they said, "You have enough with English lessons and school." 

 

    The years passed, and little by little, her fondness for Gilbert slowly vanished. He didn’t bring up new albums and when he finally did, it seemed to her that something was lost on the road. Meanwhile, other music, other myths had taken his place, and Gilbert became to her a memory of the past.

 

     A small crisis occurred to her in 2003. At work, everything had become oppressive, she felt that she had no field to run and that no matter how much she did and proved, other colleagues got the merits. That year they installed internet at work, and the first thing she looked for was "Gilbert O'Sullivan." What would have become of him? She found his website, and discovered that in the past years he had been releasing many records. She bought them all. Some of them arrived dedicated. The teenage years come alive again and she remembered that there was one thing left: playing the piano like Gilbert. She signed up for piano lessons -at 44 years of age-, and so began one of the most glorious times of her life. She did not learn to play Gilbert's songs, but she met a great piano teacher who introduced her to classical music. It was like entering another dimension, living a parallel reality that had been hidden until then. That period of maximum learning and discovery lasted until her teacher died in 2016. That year, lights were turned out around her and the everyday life became ungrateful. Everything was difficult and she lived immersed in a great discomfort. Finally, the pandemic came, and during those dark days of strict confinement, she casually found Gilbert on Facebook, singing the old songs again for his/her fans and followers.  Suddenly she realized that the environmental uncertainty was not able to generate to her the catastrophic mood that was reigning around her. The fear had vanished, inside her everything was fine.  Who knows… maybe Gilbert O’Sullivan had appeared  in her life again to lead her along a new and happier path.  As always, Gilbert O’Sullivan was there again, naturally.

dissabte, 19 de desembre de 2020

Els trofeus (Itinerari per a unes obres de Fiona Morrison)

 

      


 

      No s’imaginava que, després de travessar el bosc sent ja de nit, arribaria a una casa solitària. S’havia desorientat en voler fer drecera, i com que aviat entraria l’hivern, la foscor l’havia envoltat massa d’hora, sense que es donés compte. Potser fins i tot havia estat caminant en cercles, perquè li semblava tornar una vegada i una altra als mateixos arbres, les mateixes bardisses, les mateixes clarianes. La llum havia anat fent canviar les tonalitats, l’aire havia passat dels grocs als verds, i després el violeta havia donat pas al blau nit. Es va aturar per descansar la vista en les fulles d’un roure que brillaven en la foscor, posseïdes d’una fosforescència quasi fantasmal. Es va asseure al peu de l’arbre, cansada de caminar sense un destí clar. El camí havia desaparegut i la seva orientació s’havia fet miques. Va ser des d’allà que va veure la casa: una paret blanca que apareixia de forma intermitent entre les fulles dels arbres mogudes pel vent.

 

     Es va aixecar i s’hi va acostar. Era una casa senzilla: parets blanques, porta i finestres a banda i banda, dues finestres amb balcó al pis superior. No es podia saber si estava habitada, tots els porticons estaven tancats i no hi havia cap llum encès a fora. Al davant de la casa hi havia una explanada en la que hi creixien tot tipus d’herbes. Llavors, li van cridar l’atenció un objectes escampats per l’herba i que lluïen en la penombra. Eren uns petits gerros de ceràmica blanca. En va agafar un, tenia la mesura de la seva mà, de fet, tots la tenien. Es va fixar en que no n’hi havia cap d’igual, el volum i la forma eren ben diferents entre sí. Va desar el gerro sobre una caixa de fusta que estava recolzada en una paret de la casa. Tot d’una s’hi va identificar. Aquell petit gerro, allà sol, estava descol·locat i perdut, com ella. No hi havia res a dins, i ella va pensar que aquell recorregut per la foscor també l’havia buidat, de records, de voluntat, de llocs. En aquell precís moment, es sentia fora del temps, vivint en una mena de llimbs, en un espai indeterminat entre el present i la memòria.

 

     Va pensar que cada un d’aquells gerros eren animetes en pena que buscaven recer. Cada un d’ells havia contingut una vida que se li havia escapat, i que ja no podia relatar perquè no podia ni tan sols recordar-la. Només eren rastres, testimonis d’un instant fugaç de la línia del temps.

 

     Al davant de la casa, arran de paret i a banda i banda de la porta, hi havia un banc de pedra. Va recollir els petits gerros (eren 10) i els va arrenglerar a sobre del banc per a que estiguessin tots junts. Feien l’efecte d’uns trofeus anònims: sense placa, sense destinatari. Es va asseure un moment al seu costat, i llavors va veure el camí, que sortia d’un costat del prat i que, resseguit de matolls, s’endinsava bosc enllà. Un camí sempre porta a algun lloc i ja feia estona que ella buscava un camí. El seguiria, sense pensar. Les circumstàncies obligaven a no pensar massa, a deixar els plans a l’atzar, a seguir vivint en un present sempre etern. Els petits gerros blancs quedarien per sempre gravats a la seva memòria, ben arrenglerats, tal com els havia deixat, com una prova (com un trofeu) d’aquell parèntesi.

dimecres, 25 de novembre de 2020

Venedors de fum

 

      


 

     Fa molts anys, jo m’ho creia. Recordo les primeres fires: Colònia, Basilea.... El director de la galeria d’aquell moment, m’ho pintava com una oportunitat única, i de fet ho era. Presentar a tot el món de l’art els artistes que treballàvem, donar-los a conèixer, intentar vendre la seva obra a col·leccionistes importants. Una fira era l’aparador més privilegiat de tots els possibles. “No et preocupis si no funciona”, em deien, “les fires són una carrera de fons, s’ha d’insistir cada any, estar-hi present, els fruits venen a la llarga”. La sensació de privilegi, quan em passejava per la fira de Basilea, amb galeries que portaven Pollocks, Picassos, Gottliebs, Cornells, Fontanas, etc... era immensa. Formar part de l’elit de l’art, estar al costat de la història, “fer història”, pensava jo. Però els resultats trigaven massa a arribar. La inversió necessària per anar a una d’aquestes fires era molt gran, el preu dels stands i de tots els complements (llum, telèfon, transport, assegurances, hotels, dietes...) era desorbitat, i en poques ocasions van sortir els números. No obstant, jo m’ho vaig creure durant molts anys. Fins que un dia vaig veure que els grans col·leccionistes passaven de llarg i que per dir-ho clar, les galeries del nostre país no pintaven gaire res en el panorama internacional. Per més que ho intentàvem, per vegades que insistíem. Potser veníem alguna cosa, però quedàvem fora.

 

     Fa molts anys també creia en la necessitat i la utilitat dels esdeveniments col·lectius organitzats per les galeries. Ens omplíem de visitants i ens pujava la moral. Però tot això no es traduïa ni en vendes ni en continuïtat de públic. Tot i amb això, participàvem a totes les mogudes. Val a dir que no era pas el galerista qui estava al peu del canó; ell anava a les reunions amb els organitzadors, als dinars de galeristes, i a les trobades amb els inventors dels projectes. Si li fèiem observacions crítiques, ens mirava malament. A poc a poc, jo em vaig tornar escèptica. Per participar a qualsevol dels festivals col·lectius s’havia de pagar, i el gerent sempre protestava: els resultats econòmics que s’obtenien eren inexistents.

 

     Un dia vaig assistir, per accident, a una d’aquestes reunions. Ens plantejaven un escenari entusiasmant i prometedor. Tenien totes les dades d’anys anteriors i les previsions pel futur. Ens deien que anàvem en la direcció del món internacional de l’art, que formàvem part de la tendència i que havíem d'integrar-nos en aquest corrent per avançar. La pastanaga era al nostre davant, l’havíem d’atrapar com fos. Jo vaig sortir amb els ànims pels terres. Així doncs, la culpa havia de ser nostra, que no ho sabíem fer. I meva, perquè no servia per a fer rutllar aquell engranatge rutilant.

 

     Fins que em vaig adonar que tot plegat era un negoci. Els que el feien de veritat eren els organitzadors: de les fires, dels esdeveniments col·lectius, de les mogudes culturals “populars”. I els que s’apuntaven i en parlaven meravelles, o bé mentien (cosa que es fa molt) o bé eren prou rics com per a permetre’s perdre diners i utilitzar aquests esdeveniments com a plataforma propagandística.  Al meu voltant, la majoria encara persegueix la pastanaga, però jo ja no. Amb llibertat, organitzo els meus actes i la frustració ha desaparegut. De vegades, coincideixo amb algun d’aquests venedors de fum, escolto el seu discurs entusiasta, ben articulat, fonamentat en molts dels llibres que s’han escrit sobre el mercat internacional de l’art, en articles de revistes especialitzades, en conferències impartides als museus. Però de la mateixa manera que m’ha passat quan he llegit directament aquests textos,  sento que parlen d’un món que no és el nostre, d’un món que potser és que voldríem, però que sempre ha estat lluny: el que alguns en diuen “una altra lliga”. I ara, amb l’empobriment general causat per la pandèmia, encara s’ha allunyat una mica més. Discursos polítics, retòrica al servei del manteniment del sistema.

dijous, 19 de novembre de 2020

El vol de Fiona Morrison

 



   

      Volar: moure’s per l’aire. Aixecar el vol: marxar. Emprendre el vol: migrar, abandonar la llar, deixar el niu, aventurar-se a viure més enllà d’allò conegut.  Fiona Morrison reflexiona sobre aquests conceptes tot observant el vol dels ocells. Posa l’èmfasi en la importància de les seves vides fràgils en un planeta que l’ésser humà esta destruint, a la vegada que els converteix en metàfora del moviments migratoris de la humanitat i de la idea, cada vegada més estesa, de la no pertinença a cap lloc en exclusiva. Aquesta idea aprofundeix en la reflexió sobre la idea del “lloc”, i que juntament amb la idea del pas del temps han recorregut la seva obra de manera transversal i des dels inicis. Una obra que desborda totes les disciplines, de la pintura a la instal·lació, de la fotografia al vídeo, ja que Fiona Morrison ha utilitzat sempre el mitjà adequat que li permeti expressar millor la idea que vol transmetre. La idea del pas del temps, i de quina manera aquest transcórrer s’impregna en els llocs i en les persones que els habiten -definitivament o en trànsit -  ha estat sempre una constant de la seva obra.  Aquest tema va ser el protagonista del vídeo Two Walks, que l’any 2014 va ser projectat a la Biennal de Venècia, en la que Fiona Morrison va estar present en representació d’Andorra. El vídeo reprodueix la passejada per un bosc d’una àvia amb la seva neta; dues dones amb una proximitat consanguínia i espacial, però separades pels anys. Two Walks és una vanitas en moviment: el temps passa de manera inexorable per tots els éssers vius. La vida és fràgil i breu, el nostre trànsit pel món i per la vida és efímer, però si anem més enllà del concret, ens adonem que és etern, perquè tot comença i acaba una vegada i una altra, i així fins a l’eternitat.. Les obres que presentem a l’exposició El vol, ens remeten també a la idea de vestigi. Les plomes de la instal·lació 7 Plomes esdevenen rastres de vida i de pas pel món, testimonis de de la mutació i del canvi. Com també ho són les ceràmiques blanques de la sèrie Trofeus, realitzades durant el confinament de la primavera del 2020 i que també són les protagonistes d’una sèrie fotogràfica. Aquestes peces de ceràmica ens fan pensar inevitablement en l’obra d’Edmund de Waal i sobretot en el llibre L’or blanc, història d’una obsessió, en el que descriu els diferents orígens de la porcellana, el material al que ha dedicat tota la seva vida. Les ceràmiques de Morrison es refereixen tant a la fragilitat de la vida humana com a la idea de contingència.

 

     Fiona Morrison (Encamp, Andorra 1970) va realitzar la seva primera exposició de fotografia a la galeria Joan Prats-Artgràfic l’any 2003, on l’any 2006 exposaria una part del work in progress “Un lloc especial”, que l’ha portat a viatjar per mig món retratant artistes en un entorn triat per ells. L’any 2013 va representar Andorra en la Biennal de Venècia, amb el vídeo Two Walks, en homenatge a la seva mare. Recentment ha realitzat les exposicions Temps a l’espai Amics del Museu de Girona (Girona 2016), i El Joc, a la Fundació Valvi (Girona, 2019)i ha participat a les exposicions col.lectives Homenatge a Carvalho, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona (2017),  Empordoneses (2018) i Immersió! (Homenatge a Narcís Monturiol) (2020) a l’Escorxador de Figueres, entre altres. El seu vídeo documental Once upon a Territory va ser seleccionat per a participar al festival The Ethnographic Intimalente Festival (Caserta, Nàpols) i a The Human Right Arts and Film Festival  (Fargo, Dakota del Nord, U.S.A), projectant-se en el Plains Museum de Fargo.

dilluns, 9 de novembre de 2020

Gilbert O'Sullivan again (naturally)

 


     Amb la perspectiva que li donaven els anys, s’adonava que en Gilbert O’Sullivan havia estat present en totes les seves etapes de canvis importants (ara també es podrien dir etapes de creixement). Durant el confinament per la Covid i després de molts anys de tenir-lo una altra vegada oblidat, se l’havia trobat pel Facebook i se n’havia fet seguidora. Cada dos o tres dies, el cantant es filmava interpretant els seus vells èxits i els penjava a la xarxa. No era ben bé el mateix, el cantant havia envellit i havia perdut l’encant. Però un dia es va trobar a ella mateixa cantant aquelles cançons que es sabia de memòria, amb la mateixa energia adolescent d’uns temps ben llunyans. El món s’ensorrava, i en canvi, ella vinga cantar. Feliç com abans.

 

     No podia recordar amb precisió la primera vegada que va sentir en Gilbert O’Sullivan, però va ser l’any 1971, quan tenia 12 anys. Ella i les seves amigues escoltaven un programa de radio que es deia “ Los 50 de Oro”, en el que es retransmetien les 50 cançons més exitoses del moment. El feien als vespres, i l’escoltava cada dia perquè, a aquella hora, ja havia enllestit els deures. Allà va sentir per primera vegada Alone Again, i es va quedar completament trasbalsada. Des de les cançons del musical Oliver! – el seu pare l’havia portat a veure la pel·lícula i li també li havia comprat el disc -  que no sentia una cançó que li agradés tant. Li agradava la música, la veu i el cantant, que no tenia res a veure amb els que els agradava a les seves amigues (Don Mclean i Cat Stevens, majoritàriament). Era estrany i diferent, passat de moda, excèntric. Però per a ella era absolutament sublim i es va passar  tota l’adolescència escoltant i cantant les seves cançons. En Gilbert O’Sullivan va omplir el seu temps i la seva imaginació i li va fer una companyia fidel i permanent durant uns anys que podrien haver estat difícils. Però no només això: com que volia entendre bé les cançons, i no descartava conèixer-lo i casar-s’hi quan fos gran, va convèncer als seus pares de l’absoluta necessitat d’apuntar-se a classes d’anglès. També volia estudiar piano perquè el Gilbert el tocava, però aquí els seus pares no van cedir. “Més endavant”, deien, “ja tens prou amb l’anglès i l’escola”.

 

     Van passar els anys i poc a poc, en Gilbert es va anar allunyant. No treia nous temes i quan ho va fer, a ella li va semblar que havia perdut el seu estil. Altres músiques, altres mites van ocupar el seu lloc i el Gilbert es va convertir en un record d’èpoques passades.

 

     L’any 2003 va passar una petita crisi. A la feina tot era molt feixuc, sentia que no tenia camp per córrer i que per més que fes i demostrés, els mèrits se’ls emportaven altres. Aquell any van instal·lar internet a la feina, i la primera cosa que va buscar va ser “Gilbert O’Sullivan”. Que es deuria haver fet d’ell?. Va trobar la seva web, i va descobrir que havia anat publicant discs. Els va comprar tots. Alguns li van enviar dedicats.  Va tornar a reviure aquella època adolescent i va recordar que li havia quedat una cosa pendent: tocar el piano com en Gilbert. Es va apuntar a classes de piano, i allà va començar una de les èpoques més glorioses de la seva vida. No va aprendre a tocar les cançons d'en Gilbert, però va conèixer un gran mestre que la va introduir a la música clàssica. Va ser com entrar a una altra dimensió, viure una realitat paral·lela que havia estat oculta fins llavors. Aquella època d’aprenentatge i de descoberta màxima  va durar fins que el seu professor va morir el 2016. Aquell any, es van anar apagant llums al seu voltant. Aquella mort va anar seguida d’altres, i el dia a dia es va anar tornant ingrat. Tot li costava molt, i vivia immersa en un gran malestar. Fins que va venir la pandèmia, i va retrobar en Gilbert al Facebook. Va tornar a cantar les velles cançons, mentre s’adonava que tota la incertesa del seu entorn no aconseguia generar-li l’estat d’ànim catastròfic que imperava al seu voltant. Qui sap si aquest "retorn" no seria l’anunci d’alguna nova etapa...

 

 

 

Nota: 

Per saber de qui es parla clickar aquí: Gilbert O'Sullivan