dimecres, 25 de novembre de 2020

Venedors de fum

 

      


 

     Fa molts anys, jo m’ho creia. Recordo les primeres fires: Colònia, Basilea.... El director de la galeria d’aquell moment, m’ho pintava com una oportunitat única, i de fet ho era. Presentar a tot el món de l’art els artistes que treballàvem, donar-los a conèixer, intentar vendre la seva obra a col·leccionistes importants. Una fira era l’aparador més privilegiat de tots els possibles. “No et preocupis si no funciona”, em deien, “les fires són una carrera de fons, s’ha d’insistir cada any, estar-hi present, els fruits venen a la llarga”. La sensació de privilegi, quan em passejava per la fira de Basilea, amb galeries que portaven Pollocks, Picassos, Gottliebs, Cornells, Fontanas, etc... era immensa. Formar part de l’elit de l’art, estar al costat de la història, “fer història”, pensava jo. Però els resultats trigaven massa a arribar. La inversió necessària per anar a una d’aquestes fires era molt gran, el preu dels stands i de tots els complements (llum, telèfon, transport, assegurances, hotels, dietes...) era desorbitat, i en poques ocasions van sortir els números. No obstant, jo m’ho vaig creure durant molts anys. Fins que un dia vaig veure que els grans col·leccionistes passaven de llarg i que per dir-ho clar, les galeries del nostre país no pintaven gaire res en el panorama internacional. Per més que ho intentàvem, per vegades que insistíem. Potser veníem alguna cosa, però quedàvem fora.

 

     Fa molts anys també creia en la necessitat i la utilitat dels esdeveniments col·lectius organitzats per les galeries. Ens omplíem de visitants i ens pujava la moral. Però tot això no es traduïa ni en vendes ni en continuïtat de públic. Tot i amb això, participàvem a totes les mogudes. Val a dir que no era pas el galerista qui estava al peu del canó; ell anava a les reunions amb els organitzadors, als dinars de galeristes, i a les trobades amb els inventors dels projectes. Si li fèiem observacions crítiques, ens mirava malament. A poc a poc, jo em vaig tornar escèptica. Per participar a qualsevol dels festivals col·lectius s’havia de pagar, i el gerent sempre protestava: els resultats econòmics que s’obtenien eren inexistents.

 

     Un dia vaig assistir, per accident, a una d’aquestes reunions. Ens plantejaven un escenari entusiasmant i prometedor. Tenien totes les dades d’anys anteriors i les previsions pel futur. Ens deien que anàvem en la direcció del món internacional de l’art, que formàvem part de la tendència i que havíem d'integrar-nos en aquest corrent per avançar. La pastanaga era al nostre davant, l’havíem d’atrapar com fos. Jo vaig sortir amb els ànims pels terres. Així doncs, la culpa havia de ser nostra, que no ho sabíem fer. I meva, perquè no servia per a fer rutllar aquell engranatge rutilant.

 

     Fins que em vaig adonar que tot plegat era un negoci. Els que el feien de veritat eren els organitzadors: de les fires, dels esdeveniments col·lectius, de les mogudes culturals “populars”. I els que s’apuntaven i en parlaven meravelles, o bé mentien (cosa que es fa molt) o bé eren prou rics com per a permetre’s perdre diners i utilitzar aquests esdeveniments com a plataforma propagandística.  Al meu voltant, la majoria encara persegueix la pastanaga, però jo ja no. Amb llibertat, organitzo els meus actes i la frustració ha desaparegut. De vegades, coincideixo amb algun d’aquests venedors de fum, escolto el seu discurs entusiasta, ben articulat, fonamentat en molts dels llibres que s’han escrit sobre el mercat internacional de l’art, en articles de revistes especialitzades, en conferències impartides als museus. Però de la mateixa manera que m’ha passat quan he llegit directament aquests textos,  sento que parlen d’un món que no és el nostre, d’un món que potser és que voldríem, però que sempre ha estat lluny: el que alguns en diuen “una altra lliga”. I ara, amb l’empobriment general causat per la pandèmia, encara s’ha allunyat una mica més. Discursos polítics, retòrica al servei del manteniment del sistema.

dijous, 19 de novembre de 2020

El vol de Fiona Morrison

 



   

      Volar: moure’s per l’aire. Aixecar el vol: marxar. Emprendre el vol: migrar, abandonar la llar, deixar el niu, aventurar-se a viure més enllà d’allò conegut.  Fiona Morrison reflexiona sobre aquests conceptes tot observant el vol dels ocells. Posa l’èmfasi en la importància de les seves vides fràgils en un planeta que l’ésser humà esta destruint, a la vegada que els converteix en metàfora del moviments migratoris de la humanitat i de la idea, cada vegada més estesa, de la no pertinença a cap lloc en exclusiva. Aquesta idea aprofundeix en la reflexió sobre la idea del “lloc”, i que juntament amb la idea del pas del temps han recorregut la seva obra de manera transversal i des dels inicis. Una obra que desborda totes les disciplines, de la pintura a la instal·lació, de la fotografia al vídeo, ja que Fiona Morrison ha utilitzat sempre el mitjà adequat que li permeti expressar millor la idea que vol transmetre. La idea del pas del temps, i de quina manera aquest transcórrer s’impregna en els llocs i en les persones que els habiten -definitivament o en trànsit -  ha estat sempre una constant de la seva obra.  Aquest tema va ser el protagonista del vídeo Two Walks, que l’any 2014 va ser projectat a la Biennal de Venècia, en la que Fiona Morrison va estar present en representació d’Andorra. El vídeo reprodueix la passejada per un bosc d’una àvia amb la seva neta; dues dones amb una proximitat consanguínia i espacial, però separades pels anys. Two Walks és una vanitas en moviment: el temps passa de manera inexorable per tots els éssers vius. La vida és fràgil i breu, el nostre trànsit pel món i per la vida és efímer, però si anem més enllà del concret, ens adonem que és etern, perquè tot comença i acaba una vegada i una altra, i així fins a l’eternitat.. Les obres que presentem a l’exposició El vol, ens remeten també a la idea de vestigi. Les plomes de la instal·lació 7 Plomes esdevenen rastres de vida i de pas pel món, testimonis de de la mutació i del canvi. Com també ho són les ceràmiques blanques de la sèrie Trofeus, realitzades durant el confinament de la primavera del 2020 i que també són les protagonistes d’una sèrie fotogràfica. Aquestes peces de ceràmica ens fan pensar inevitablement en l’obra d’Edmund de Waal i sobretot en el llibre L’or blanc, història d’una obsessió, en el que descriu els diferents orígens de la porcellana, el material al que ha dedicat tota la seva vida. Les ceràmiques de Morrison es refereixen tant a la fragilitat de la vida humana com a la idea de contingència.

 

     Fiona Morrison (Encamp, Andorra 1970) va realitzar la seva primera exposició de fotografia a la galeria Joan Prats-Artgràfic l’any 2003, on l’any 2006 exposaria una part del work in progress “Un lloc especial”, que l’ha portat a viatjar per mig món retratant artistes en un entorn triat per ells. L’any 2013 va representar Andorra en la Biennal de Venècia, amb el vídeo Two Walks, en homenatge a la seva mare. Recentment ha realitzat les exposicions Temps a l’espai Amics del Museu de Girona (Girona 2016), i El Joc, a la Fundació Valvi (Girona, 2019)i ha participat a les exposicions col.lectives Homenatge a Carvalho, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona (2017),  Empordoneses (2018) i Immersió! (Homenatge a Narcís Monturiol) (2020) a l’Escorxador de Figueres, entre altres. El seu vídeo documental Once upon a Territory va ser seleccionat per a participar al festival The Ethnographic Intimalente Festival (Caserta, Nàpols) i a The Human Right Arts and Film Festival  (Fargo, Dakota del Nord, U.S.A), projectant-se en el Plains Museum de Fargo.

dilluns, 9 de novembre de 2020

Gilbert O'Sullivan again (naturally)

 


     Amb la perspectiva que li donaven els anys, s’adonava que en Gilbert O’Sullivan havia estat present en totes les seves etapes de canvis importants (ara també es podrien dir etapes de creixement). Durant el confinament per la Covid i després de molts anys de tenir-lo una altra vegada oblidat, se l’havia trobat pel Facebook i se n’havia fet seguidora. Cada dos o tres dies, el cantant es filmava interpretant els seus vells èxits i els penjava a la xarxa. No era ben bé el mateix, el cantant havia envellit i havia perdut l’encant. Però un dia es va trobar a ella mateixa cantant aquelles cançons que es sabia de memòria, amb la mateixa energia adolescent d’uns temps ben llunyans. El món s’ensorrava, i en canvi, ella vinga cantar. Feliç com abans.

 

     No podia recordar amb precisió la primera vegada que va sentir en Gilbert O’Sullivan, però va ser l’any 1971, quan tenia 12 anys. Ella i les seves amigues escoltaven un programa de radio que es deia “ Los 50 de Oro”, en el que es retransmetien les 50 cançons més exitoses del moment. El feien als vespres, i l’escoltava cada dia perquè, a aquella hora, ja havia enllestit els deures. Allà va sentir per primera vegada Alone Again, i es va quedar completament trasbalsada. Des de les cançons del musical Oliver! – el seu pare l’havia portat a veure la pel·lícula i li també li havia comprat el disc -  que no sentia una cançó que li agradés tant. Li agradava la música, la veu i el cantant, que no tenia res a veure amb els que els agradava a les seves amigues (Don Mclean i Cat Stevens, majoritàriament). Era estrany i diferent, passat de moda, excèntric. Però per a ella era absolutament sublim i es va passar  tota l’adolescència escoltant i cantant les seves cançons. En Gilbert O’Sullivan va omplir el seu temps i la seva imaginació i li va fer una companyia fidel i permanent durant uns anys que podrien haver estat difícils. Però no només això: com que volia entendre bé les cançons, i no descartava conèixer-lo i casar-s’hi quan fos gran, va convèncer als seus pares de l’absoluta necessitat d’apuntar-se a classes d’anglès. També volia estudiar piano perquè el Gilbert el tocava, però aquí els seus pares no van cedir. “Més endavant”, deien, “ja tens prou amb l’anglès i l’escola”.

 

     Van passar els anys i poc a poc, en Gilbert es va anar allunyant. No treia nous temes i quan ho va fer, a ella li va semblar que havia perdut el seu estil. Altres músiques, altres mites van ocupar el seu lloc i el Gilbert es va convertir en un record d’èpoques passades.

 

     L’any 2003 va passar una petita crisi. A la feina tot era molt feixuc, sentia que no tenia camp per córrer i que per més que fes i demostrés, els mèrits se’ls emportaven altres. Aquell any van instal·lar internet a la feina, i la primera cosa que va buscar va ser “Gilbert O’Sullivan”. Que es deuria haver fet d’ell?. Va trobar la seva web, i va descobrir que havia anat publicant discs. Els va comprar tots. Alguns li van enviar dedicats.  Va tornar a reviure aquella època adolescent i va recordar que li havia quedat una cosa pendent: tocar el piano com en Gilbert. Es va apuntar a classes de piano, i allà va començar una de les èpoques més glorioses de la seva vida. No va aprendre a tocar les cançons d'en Gilbert, però va conèixer un gran mestre que la va introduir a la música clàssica. Va ser com entrar a una altra dimensió, viure una realitat paral·lela que havia estat oculta fins llavors. Aquella època d’aprenentatge i de descoberta màxima  va durar fins que el seu professor va morir el 2016. Aquell any, es van anar apagant llums al seu voltant. Aquella mort va anar seguida d’altres, i el dia a dia es va anar tornant ingrat. Tot li costava molt, i vivia immersa en un gran malestar. Fins que va venir la pandèmia, i va retrobar en Gilbert al Facebook. Va tornar a cantar les velles cançons, mentre s’adonava que tota la incertesa del seu entorn no aconseguia generar-li l’estat d’ànim catastròfic que imperava al seu voltant. Qui sap si aquest "retorn" no seria l’anunci d’alguna nova etapa...

 

 

 

Nota: 

Per saber de qui es parla clickar aquí: Gilbert O'Sullivan


diumenge, 11 d’octubre de 2020

L'enginy

 


       

 

      Hi havia una vegada un artista que havia de fer una exposició.

 

     Havia planejat una instal·lació, al centre de la qual hi anava un mecanisme que girava seguint els moviments de la terra. La seva idea era reproduir i prendre registre d’aquest moviment, i, de passada, fer referència també al moviment de la resta de planetes que giren en l’òrbita solar. Un moviment continu que no percebem, però del que formem part, i qui sap si no és fins i tot determinant en les nostres vides i en el curs misteriós de l’univers.

 

     L’artista no sabia com havia de construir aquest instrument giratori, i va decidir buscar un bon tècnic. El va trobar, i hi va tenir varies reunions. Un dia, van anar tots dos a la galeria en la que s’havia instal·lar el mecanisme, ja que les dimensions de l’espai eren fonamentals per a la construcció de l’estri. A la reunió, hi van assistir dues persones més: la responsable de la galeria i el gerent. Tots dos tenien por de que la producció d’aquesta instal·lació disparés el pressupost de l’exposició. Les coses anaven mal dades, i tampoc tenien una previsió segura de vendes de les obres d’aquest artista. Ja l’havien programat altres vegades i havien patit de valent per vendre la seva obra. Tot feia sospitar que les coses no anirien millor, sinó al contrari. Una crisi econòmica i financera mundial començava a fer estralls, i no es podia preveure fins quan duraria. La galeria s’havia proposat reduir despeses, i la proposta d’aquest artista els feia témer que el pressupost que pensaven destinar a aquesta exposició se’n aniria en orris. Però l’artista tenia un do especial en convèncer a la gent, en convertir-los en còmplices dels seus projectes, en contagiar-los el seu entusiasme. I en aquella reunió, ho va tornar a fer. L’encarregada de la galeria i el gerent van quedar completament convençuts de l’absoluta necessitat de produir aquell mecanisme. Convençuts i contents: el tècnic els va assegurar que la fabricació de l’aparell giratori no costaria més de 600 €, com a màxim.

 

     Arribat el dia, la instal·lació es va muntar i l’exposició, amb moltes més obres complementàries, es va inaugurar. Pocs dies després, l’encarregada va rebre una trucada del gerent. Havia rebut la factura de l’enginy giratori, i pujava a 1.200 €, exactament el doble del que els havia dit el tècnic. Primer li van dir a l’artista, que no en sabia res, i després van parlar amb el tècnic, que es va estranyar de sentir el que li deien. Segons ell, era exactament la xifra que els havia donat. Ho van haver de deixar estar i pagar els 1.200,- €.

 

     Van passar uns anys, i un dia, aquell tècnic es va presentar a la galeria. Estava buscant l’artista que li havia encarregat l’enginy i no el trobava enlloc. En realitat, poc després d’aquella exposició, la responsable de la galeria havia perdut el contacte amb l’artista i no va saber què dir-li. “Es que li vaig arreglar el mecanisme, i li vull entregar. Em fa nosa al taller, i a més vull cobrar la reparació”- li va explicar el tècnic. “No pot ser - li va replicar l'encarregada- l’estri que vostè va fabricar esta al nostre magatzem!”. “No senyora -va especificar el tècnic-. És que en vaig fabricar dos: un per vostès, i un altre per a ell”. De cop va veure la llum. Quedaven explicats els 1.200,- €. “Quins collons”- va ser tot el que li va dir el gerent.

 


dilluns, 28 de setembre de 2020

Quatre consideracions sobre l'obra de David Ymbernon

 



 
En les visites comentades a l'exposició de David Ymbernon, hem descobert algunes claus de la seva obra, que detallem aquí:

 

 

1.- En el conjunt de l’obra de David Ymbernon, els dibuixos no poden considerar-se una obra menor, sinó al contrari. És el primer lloc on les idees prenen forma, el primer lloc on es manifesten. Els guions de les seves obres escèniques, fonamentals per entendre el conjunt de la seva obra, estan formats per desenes, potser centenars, de dibuixos. Aquests dibuixos aïllats, ens poden semblar enigmàtics, perquè són un moment congelat d’una narració més extensa. Però són pistes per a intentar desvelar un secret que ens condueixi a una descoberta més important.

   

 

2.- Un tipologia d’obra característica de David Ymbernon són les maquetes (o paisatges). Tenint en compte la importància de l’obra escènica en el conjunt creatiu de David Ymbernon, aquestes maquetes són escenaris en els que esta a punt de desenvolupar-se una acció. Alguns dels elements de la seva iconografia, com animals que porten elements que ens remeten a situacions surrealistes, el fons taronja i l’ordre estricte en el que estan disposats els altres objectes, ens desvelen una de les seves característiques essencials. Malgrat que els valors estan trastocats, l’ordre i el temps segueixen unes normes inexorables.

     Quan l’acció passa, l’escenari es queda, com a testimoni perenne del que ha esdevingut o del que esdevindrà una vegada i una altra fins a l’eternitat.

 

 

3.- Algú va plantejar una reflexió sobre dos tipus d’artistes: els que miren el present, i els que s’evadeixen. A primera vista, podria semblar que en David Ymbernon és d’aquests últims. Però això seria una apreciació superficial, perquè el present de David Ymbernon esta a dins de les seves obres. El seu present consisteix en veure les coses d’una manera particular, en transformar la vida a través de la poesia. De vegades, el qui mira el món a través de la poesia no s’evadeix, sinó que utilitza l’eina de transformació més poderosa de totes.

 

 

 4.- En aquesta exposició presentem dues fotografies que constitueixen uns bodegons. En la pintura clàssica, els bodegons sovint eren una al·legoria, contenien un missatge de caire religiós o místic. El fons negre que ha utilitzat David Ymbernon, i que ha retocat digitalment per introduir-hi una atmosfera, ens remeten precisament a aquells bodegons del segle XVII, i sobretot als que ens parlen de la transcendència dels valors espirituals. Els dos bodegons de David Ymbernon, presents en aquesta exposició, amb els elements que ell ha triat com a tema, protagonistes a més d’una de les seves obres escèniques,  ens acosten a la idea de la transcendència de la imaginació. La imaginació, per David Ymbernon és l’eina que pot transformar la vida en un camí que valgui la pena travessar.

 



dimarts, 4 d’agost de 2020

Arrels

     


     Quan era petita, passàvem el mes d’agost a Ontiñena, el poble de la meva mare. És un poble petit, a dalt d’un turó al costat del riu Alcanadre, a uns 20 Kilòmetres de Fraga i que forma part del Baix Cinca, a la província d’Osca. Tinc el record de quan ens hi acostàvem amb el cotxe i, després d’una corba de la carretera, vèiem el poble que emergia al mig d’un paisatge fet de planes inacabables i petits turons ressecs, tacats de matolls d’un verd grisós. El riu serpentejava per la plana, vorejat d’hortes i pollancres. Des del cotxe, el primer que fèiem era mirar el color de l’aigua. Si havia plogut feia poc, baixava de color xocolata, i allò volia dir que no ens podríem banyar.

 

     Anar a Ontiñena volia dir que et despertessin les burres de bon matí, que picaven a la porta de la quadra i bramaven reclamant l’hora de sortir a l’hort. Volia dir tenir la companyia constant i fidel del gos de la casa, recordo especialment el Black i el Dick, amb el que m’anava tota sola a donar la volta al poble. També volia dir anar a donar de menjar als conills, a les gallines, als pollastres i al porc, que s’estaven en un corral al davant de la casa de la meva família. A l’estiu, al porc li donàvem les peles del meló. Recordo els grunys que feia mentre se les menjava amb golafreria. Aquells melons eren del Morenillo, que era com es deia l’hort del meu iaio, on a més, es feien unes síndries increïbles. El meu pare, quan les obria, sempre deia que eren festives, amb aquell color vermell intens i les llavors negres que hi donaven vida i alegria. Al Morenillo hi conreaven moltes altres hortalisses que als vespres, la meva iaia  posava a dins de galledes i les repartia pel poble perquè no donàvem l’abast a menjar-les abans de que es fessin malbé i perquè això era el que es feia. Jo l’acompanyava en aquests repartiments, i quasi mai tornàvem amb les galledes buides. A canvi de verdures, els veïns ens les omplien de peres o préssecs. També anàvem a comprar la llet, acabada de munyir, i aquella olor intensa de les vaques ens acompanyava molta estona. Estar a Ontiñena, també volia dir passar tardes amb la iaia fent conserva de tomàquets a dalt del graner, o matins fent magdalenes. Les pastàvem a casa, dins una palangana que després tapàvem amb un drap i portàvem al forn a coure. En una taula de fusta, omplíem els barretets de paper, que el forner posava al forn amb una pala llarga. Mentre esperàvem que estiguessin cuites, ell i la iaia conversaven, i jo em mirava els seus llebrers, que jeien al terra, tan llargs com eren, aclaparats per la calor.

 

     Ontiñena també eren aquelles tardes inacabables al riu, fins que el sol es ponia. Anàvem a una zona que en deia Las piedras de la Blasa, en la que el riu queia per una petita cascada de pedres, i feia un recés. Recordo que l’aigua estava plena d’uns insectes que en deien “sabaters”, i que sabien nedar. De tant en tant també passaven libèl·lules, i sempre, sempre, ens acompanyava el cant de milers d’ocells de tota mena. De vegades, amb el meu pare, buscàvem palets de riu que tinguessin una forma “interessant”, i la sort venia quan en trobàvem un amb un petit cargolet fòssil a dins!. “La vida ve del mar – em deia- tot el que veus havia estat al fons del mar”.

 

     Després de sopar, sortíem a prendre la fresca al carrer. En aquells anys, el meu pare s’havia aficionat a fumar en pipa, i per a mi, veure com la preparava era una festa. Em deixava olorar el tabac: “fa olor de figa seca”, deia. Recordo que s’havia comprat un llibre sobre les constel·lacions, i durant aquelles nits, miràvem les estrelles, i els hi posàvem nom. També recordo que jugàvem a veure formes a les ombres i els escrostonats de la paret del corral.

 

     Algunes vegades, quan la calor no era gaire forta, el meu pare em portava al monte. Caminàvem per camins polsosos, travessàvem rostolls, i pujàvem fins a un turó des del que es pogués divisar el panorama. Si feia vent, recordo que el meu pare me’l feia escoltar. Després agafava un bri d’un matoll que creixia en abundància per aquelles terres i me’l feia olorar: una olor intensa, de secà, però d’una dolçor extraordinària. “Són ontines- deia- aquesta planta dona nom al poble. Ontiñena ve d’ontina.

 

    No fa gaire, en un jardí botànic, vaig trobar una varietat d’arbust que era idèntic a aquelles ontines. En un rètol hi havia el nom escrit: “Santolina”, a més de la denominació en llatí. Vaig aixafar un bri entre els dits i el vaig olorar. Era la mateixa olor, però no ben bé. La vaig reconèixer de seguida, però no em va transportar del tot als paisatges d’Ontiñena. Era menys intensa, més lleugera. Però és que l’olor dels records ha de ser per força més aguda, més concentrada. Perquè són part de les nostres arrels, i ens han d’alimentar durant tota la vida.

 

 

 

 

 

    


divendres, 31 de juliol de 2020

La signatura

     


     


   Tot i que havien passat molts anys, i els principals protagonistes d’aquell episodi eren morts, ella no l’havia oblidat. Li havia quedat gravat a la memòria, com es queden totes aquelles coses que es volen oblidar i que precisament per això, es recorden sempre.

 

   Fent inventari havia descobert una carpeta de gravats de l’artista cubà Wifredo Lam. Era una petita joia, una edició feta a Paris molts anys enrere. L’execució dels gravats era impecable, segur que el gravador que els havia estampat havia estat un dels grans. Es va adonar, però, que els gravats no estaven signats, i ho va comunicar al galerista. “Doncs s’han de signar”- va ser l’únic comentari que li va fer.

 

   Un dissabte al vespre va venir una dona de part seva. Li va dir que venia a signar unes coses, que ella ja sabia... Sense dir-li res, va treure la carpeta de gravats d’un calaix, i li va donar mentre un sentiment de rebuig i indignació es convertia en un calfred que li va recórrer l’espinada i li va fer venir mareig. Va acompanyar aquella dona a un despatx i va tancar la porta. No va trigar gaire a sortir. “Feina feta”- li va dir, mentre li tornava la carpeta.

 

   Quan la dona va haver marxat, ella va obrir la carpeta i va mirar els gravats signats. Ja era tard, quasi l’hora de plegar. Va tancar la porta i va agafar una goma d’esborrar. En pocs minuts, els gravats tornaven a estar tal com ella els havia trobat.

 

    Tot i que s’havia preparat una justificació del seu acte, el galerista mai li va preguntar pels gravats, i de fet, mai més es va tornar a parlar d’aquell tema. Molts anys després, aquella carpeta de gravats sense signar es va vendre a un comprador de lots de Londres, entre moltes altres coses.