diumenge, 11 d’octubre de 2020

L'enginy

 


       

 

      Hi havia una vegada un artista que havia de fer una exposició.

 

     Havia planejat una instal·lació, al centre de la qual hi anava un mecanisme que girava seguint els moviments de la terra. La seva idea era reproduir i prendre registre d’aquest moviment, i, de passada, fer referència també al moviment de la resta de planetes que giren en l’òrbita solar. Un moviment continu que no percebem, però del que formem part, i qui sap si no és fins i tot determinant en les nostres vides i en el curs misteriós de l’univers.

 

     L’artista no sabia com havia de construir aquest instrument giratori, i va decidir buscar un bon tècnic. El va trobar, i hi va tenir varies reunions. Un dia, van anar tots dos a la galeria en la que s’havia instal·lar el mecanisme, ja que les dimensions de l’espai eren fonamentals per a la construcció de l’estri. A la reunió, hi van assistir dues persones més: la responsable de la galeria i el gerent. Tots dos tenien por de que la producció d’aquesta instal·lació disparés el pressupost de l’exposició. Les coses anaven mal dades, i tampoc tenien una previsió segura de vendes de les obres d’aquest artista. Ja l’havien programat altres vegades i havien patit de valent per vendre la seva obra. Tot feia sospitar que les coses no anirien millor, sinó al contrari. Una crisi econòmica i financera mundial començava a fer estralls, i no es podia preveure fins quan duraria. La galeria s’havia proposat reduir despeses, i la proposta d’aquest artista els feia témer que el pressupost que pensaven destinar a aquesta exposició se’n aniria en orris. Però l’artista tenia un do especial en convèncer a la gent, en convertir-los en còmplices dels seus projectes, en contagiar-los el seu entusiasme. I en aquella reunió, ho va tornar a fer. L’encarregada de la galeria i el gerent van quedar completament convençuts de l’absoluta necessitat de produir aquell mecanisme. Convençuts i contents: el tècnic els va assegurar que la fabricació de l’aparell giratori no costaria més de 600 €, com a màxim.

 

     Arribat el dia, la instal·lació es va muntar i l’exposició, amb moltes més obres complementàries, es va inaugurar. Pocs dies després, l’encarregada va rebre una trucada del gerent. Havia rebut la factura de l’enginy giratori, i pujava a 1.200 €, exactament el doble del que els havia dit el tècnic. Primer li van dir a l’artista, que no en sabia res, i després van parlar amb el tècnic, que es va estranyar de sentir el que li deien. Segons ell, era exactament la xifra que els havia donat. Ho van haver de deixar estar i pagar els 1.200,- €.

 

     Van passar uns anys, i un dia, aquell tècnic es va presentar a la galeria. Estava buscant l’artista que li havia encarregat l’enginy i no el trobava enlloc. En realitat, poc després d’aquella exposició, la responsable de la galeria havia perdut el contacte amb l’artista i no va saber què dir-li. “Es que li vaig arreglar el mecanisme, i li vull entregar. Em fa nosa al taller, i a més vull cobrar la reparació”- li va explicar el tècnic. “No pot ser - li va replicar l'encarregada- l’estri que vostè va fabricar esta al nostre magatzem!”. “No senyora -va especificar el tècnic-. És que en vaig fabricar dos: un per vostès, i un altre per a ell”. De cop va veure la llum. Quedaven explicats els 1.200,- €. “Quins collons”- va ser tot el que li va dir el gerent.

 


dilluns, 28 de setembre de 2020

Quatre consideracions sobre l'obra de David Ymbernon

 



 
En les visites comentades a l'exposició de David Ymbernon, hem descobert algunes claus de la seva obra, que detallem aquí:

 

 

1.- En el conjunt de l’obra de David Ymbernon, els dibuixos no poden considerar-se una obra menor, sinó al contrari. És el primer lloc on les idees prenen forma, el primer lloc on es manifesten. Els guions de les seves obres escèniques, fonamentals per entendre el conjunt de la seva obra, estan formats per desenes, potser centenars, de dibuixos. Aquests dibuixos aïllats, ens poden semblar enigmàtics, perquè són un moment congelat d’una narració més extensa. Però són pistes per a intentar desvelar un secret que ens condueixi a una descoberta més important.

   

 

2.- Un tipologia d’obra característica de David Ymbernon són les maquetes (o paisatges). Tenint en compte la importància de l’obra escènica en el conjunt creatiu de David Ymbernon, aquestes maquetes són escenaris en els que esta a punt de desenvolupar-se una acció. Alguns dels elements de la seva iconografia, com animals que porten elements que ens remeten a situacions surrealistes, el fons taronja i l’ordre estricte en el que estan disposats els altres objectes, ens desvelen una de les seves característiques essencials. Malgrat que els valors estan trastocats, l’ordre i el temps segueixen unes normes inexorables.

     Quan l’acció passa, l’escenari es queda, com a testimoni perenne del que ha esdevingut o del que esdevindrà una vegada i una altra fins a l’eternitat.

 

 

3.- Algú va plantejar una reflexió sobre dos tipus d’artistes: els que miren el present, i els que s’evadeixen. A primera vista, podria semblar que en David Ymbernon és d’aquests últims. Però això seria una apreciació superficial, perquè el present de David Ymbernon esta a dins de les seves obres. El seu present consisteix en veure les coses d’una manera particular, en transformar la vida a través de la poesia. De vegades, el qui mira el món a través de la poesia no s’evadeix, sinó que utilitza l’eina de transformació més poderosa de totes.

 

 

 4.- En aquesta exposició presentem dues fotografies que constitueixen uns bodegons. En la pintura clàssica, els bodegons sovint eren una al·legoria, contenien un missatge de caire religiós o místic. El fons negre que ha utilitzat David Ymbernon, i que ha retocat digitalment per introduir-hi una atmosfera, ens remeten precisament a aquells bodegons del segle XVII, i sobretot als que ens parlen de la transcendència dels valors espirituals. Els dos bodegons de David Ymbernon, presents en aquesta exposició, amb els elements que ell ha triat com a tema, protagonistes a més d’una de les seves obres escèniques,  ens acosten a la idea de la transcendència de la imaginació. La imaginació, per David Ymbernon és l’eina que pot transformar la vida en un camí que valgui la pena travessar.

 



dimarts, 4 d’agost de 2020

Arrels

     


     Quan era petita, passàvem el mes d’agost a Ontiñena, el poble de la meva mare. És un poble petit, a dalt d’un turó al costat del riu Alcanadre, a uns 20 Kilòmetres de Fraga i que forma part del Baix Cinca, a la província d’Osca. Tinc el record de quan ens hi acostàvem amb el cotxe i, després d’una corba de la carretera, vèiem el poble que emergia al mig d’un paisatge fet de planes inacabables i petits turons ressecs, tacats de matolls d’un verd grisós. El riu serpentejava per la plana, vorejat d’hortes i pollancres. Des del cotxe, el primer que fèiem era mirar el color de l’aigua. Si havia plogut feia poc, baixava de color xocolata, i allò volia dir que no ens podríem banyar.

 

     Anar a Ontiñena volia dir que et despertessin les burres de bon matí, que picaven a la porta de la quadra i bramaven reclamant l’hora de sortir a l’hort. Volia dir tenir la companyia constant i fidel del gos de la casa, recordo especialment el Black i el Dick, amb el que m’anava tota sola a donar la volta al poble. També volia dir anar a donar de menjar als conills, a les gallines, als pollastres i al porc, que s’estaven en un corral al davant de la casa de la meva família. A l’estiu, al porc li donàvem les peles del meló. Recordo els grunys que feia mentre se les menjava amb golafreria. Aquells melons eren del Morenillo, que era com es deia l’hort del meu iaio, on a més, es feien unes síndries increïbles. El meu pare, quan les obria, sempre deia que eren festives, amb aquell color vermell intens i les llavors negres que hi donaven vida i alegria. Al Morenillo hi conreaven moltes altres hortalisses que als vespres, la meva iaia  posava a dins de galledes i les repartia pel poble perquè no donàvem l’abast a menjar-les abans de que es fessin malbé i perquè això era el que es feia. Jo l’acompanyava en aquests repartiments, i quasi mai tornàvem amb les galledes buides. A canvi de verdures, els veïns ens les omplien de peres o préssecs. També anàvem a comprar la llet, acabada de munyir, i aquella olor intensa de les vaques ens acompanyava molta estona. Estar a Ontiñena, també volia dir passar tardes amb la iaia fent conserva de tomàquets a dalt del graner, o matins fent magdalenes. Les pastàvem a casa, dins una palangana que després tapàvem amb un drap i portàvem al forn a coure. En una taula de fusta, omplíem els barretets de paper, que el forner posava al forn amb una pala llarga. Mentre esperàvem que estiguessin cuites, ell i la iaia conversaven, i jo em mirava els seus llebrers, que jeien al terra, tan llargs com eren, aclaparats per la calor.

 

     Ontiñena també eren aquelles tardes inacabables al riu, fins que el sol es ponia. Anàvem a una zona que en deia Las piedras de la Blasa, en la que el riu queia per una petita cascada de pedres, i feia un recés. Recordo que l’aigua estava plena d’uns insectes que en deien “sabaters”, i que sabien nedar. De tant en tant també passaven libèl·lules, i sempre, sempre, ens acompanyava el cant de milers d’ocells de tota mena. De vegades, amb el meu pare, buscàvem palets de riu que tinguessin una forma “interessant”, i la sort venia quan en trobàvem un amb un petit cargolet fòssil a dins!. “La vida ve del mar – em deia- tot el que veus havia estat al fons del mar”.

 

     Després de sopar, sortíem a prendre la fresca al carrer. En aquells anys, el meu pare s’havia aficionat a fumar en pipa, i per a mi, veure com la preparava era una festa. Em deixava olorar el tabac: “fa olor de figa seca”, deia. Recordo que s’havia comprat un llibre sobre les constel·lacions, i durant aquelles nits, miràvem les estrelles, i els hi posàvem nom. També recordo que jugàvem a veure formes a les ombres i els escrostonats de la paret del corral.

 

     Algunes vegades, quan la calor no era gaire forta, el meu pare em portava al monte. Caminàvem per camins polsosos, travessàvem rostolls, i pujàvem fins a un turó des del que es pogués divisar el panorama. Si feia vent, recordo que el meu pare me’l feia escoltar. Després agafava un bri d’un matoll que creixia en abundància per aquelles terres i me’l feia olorar: una olor intensa, de secà, però d’una dolçor extraordinària. “Són ontines- deia- aquesta planta dona nom al poble. Ontiñena ve d’ontina.

 

    No fa gaire, en un jardí botànic, vaig trobar una varietat d’arbust que era idèntic a aquelles ontines. En un rètol hi havia el nom escrit: “Santolina”, a més de la denominació en llatí. Vaig aixafar un bri entre els dits i el vaig olorar. Era la mateixa olor, però no ben bé. La vaig reconèixer de seguida, però no em va transportar del tot als paisatges d’Ontiñena. Era menys intensa, més lleugera. Però és que l’olor dels records ha de ser per força més aguda, més concentrada. Perquè són part de les nostres arrels, i ens han d’alimentar durant tota la vida.

 

 

 

 

 

    


divendres, 31 de juliol de 2020

La signatura

     


     


   Tot i que havien passat molts anys, i els principals protagonistes d’aquell episodi eren morts, ella no l’havia oblidat. Li havia quedat gravat a la memòria, com es queden totes aquelles coses que es volen oblidar i que precisament per això, es recorden sempre.

 

   Fent inventari havia descobert una carpeta de gravats de l’artista cubà Wifredo Lam. Era una petita joia, una edició feta a Paris molts anys enrere. L’execució dels gravats era impecable, segur que el gravador que els havia estampat havia estat un dels grans. Es va adonar, però, que els gravats no estaven signats, i ho va comunicar al galerista. “Doncs s’han de signar”- va ser l’únic comentari que li va fer.

 

   Un dissabte al vespre va venir una dona de part seva. Li va dir que venia a signar unes coses, que ella ja sabia... Sense dir-li res, va treure la carpeta de gravats d’un calaix, i li va donar mentre un sentiment de rebuig i indignació es convertia en un calfred que li va recórrer l’espinada i li va fer venir mareig. Va acompanyar aquella dona a un despatx i va tancar la porta. No va trigar gaire a sortir. “Feina feta”- li va dir, mentre li tornava la carpeta.

 

   Quan la dona va haver marxat, ella va obrir la carpeta i va mirar els gravats signats. Ja era tard, quasi l’hora de plegar. Va tancar la porta i va agafar una goma d’esborrar. En pocs minuts, els gravats tornaven a estar tal com ella els havia trobat.

 

    Tot i que s’havia preparat una justificació del seu acte, el galerista mai li va preguntar pels gravats, i de fet, mai més es va tornar a parlar d’aquell tema. Molts anys després, aquella carpeta de gravats sense signar es va vendre a un comprador de lots de Londres, entre moltes altres coses.  


dimecres, 15 de juliol de 2020

La ferida

     

     L’altre dia, un artista em va fer arribar un article sobre una senyora molt rica que comprava art. Acompanyava l’article amb el comentari de que estaria bé contactar-la. Jo ja la coneixia, fa molts anys me l'havia presentat una artista quan treballava a l’altra galeria. No ho recordo exactament, però juraria que em va dir que una vegada li havia comprat una obra. El que sí que recordo perfectament, va ser la seva visita, perquè es va mostrar tant inexpressiva, que jo vaig patir per l’artista. Tant ella com jo, ens vam desfer en simpatia i explicacions sobre l’obra, però la resposta que vam trobar en la nostra interlocutora va ser més aviat freda. No sé si li vam arribar a sentir la veu. En algun moment de la visita, va mostrar interès per Joan Brossa. A la galeria teníem bastants objectes únics i seriats, i em vaig oferir a preparar-li una petita mostra privada per a que els pogués veure. Després d’haver donat la volta a l’exposició de l’artista que l’havia convidat, va agrair les explicacions i va marxar discretament, deixant-nos força decebudes. No havia mostrat cap interès en adquirir res del que teníem exposat. “És una dona molt especial” - em va dir l’artista – “potser un altre dia torna, quan jo no hi sigui, i es queda alguna cosa”. Com que jo l’havia d’avisar quan tingués preparada la mostra particular de Brossa, tot podria ser. 
      
     No vam trigar gaire a tenir els objectes de Brossa disposats per ensenyar. La senyora m’havia deixat el telèfon del seu despatx, i vaig telefonar per organitzar una cita. Quan la senyora va venir, ja no va fer cas de l’exposició de l’artista que tenia a l’entrada; de fet, no la va ni mirar. Em va acompanyar de dret al magatzem, i es va mirar els objectes de Joan Brossa sense dir ni mitja paraula. La única cosa que recordo d’aquella visita, va ser la fredor de la visitant, i el barret que portava. Estava atrotinat i li quedava fatal. Quan es disposava a marxar, va dir que ja els havia vist, i que ja s’ho pensaria. Vaig tenir males sensacions. Era evident que no s’havia enamorat de cap. Jo ja sabia que sense enamorament, és difícil que es produeixi cap venda. 

      Pressionada pel gerent de la galeria i per l’artista que me l'havia portat, la vaig estar telefonant durant setmanes, sense cap èxit. També la vam incloure a la llista de correus, i li vam estar enviant totes les comunicacions. Jo li deixava un missatge telefònic cada vegada que fèiem una exposició d’un artista internacional o de renom... però mai va tornar. 

      L’artista que em va enviar l’article de diari l’altre dia, també em deia, en un altre missatge, que aquesta senyora havia comprat un dibuix seu molt gran a casa d’un emmarcador, i que li havia emparaulat una escultura que, un cop la va tenir instal·lada a casa seva, no la va voler. Aquella informació em va posar el dit a una ferida que fa anys que tinc oberta: molta d’aquesta gent adinerada que compra art, no ho fa a les galeries. De fet, rarament les visiten. Ho fan a llocs fora de circuit, o directament dels artistes. Moltes vegades tenen assessors, que són els que volten, i que també es salten les galeries. Potser es pensen que així tenen més bons preus? No saben que en això s’equivoquen. Potser no ténen confiança en les galeries d'aquí? Potser no queda bé dir (dins del seus cercles) que han comprat a una galeria de Barcelona?. Perquè em consta que quan van a Paris, Londres o Nova York sí que visiten les galeries, comprin o no. I els seus assessors, que potser no coneixen els circuits interns d’allà també ho fan (perquè sovint no tenen altre remei). Potser és que en el fons l'art no els interessa tant? A hores d’ara, la ferida continua oberta. Agraeixo les suggerències dels artistes, però de vegades punxen.

dimecres, 24 de juny de 2020

Aquelles revetlles de Sant Joan

  



     Vaig néixer un 23 de juny, el dia de la revetlla de Sant Joan. Quan vaig néixer, i fins que vaig tenir 8 anys, vivíem en un pis que el meu pare i el meu avi havien  construït sobre l’antiga casa dels meus avis, al carrer Turó de la Trinitat nº 8.  En fotos antigues dels anys cinquanta, encara es veu la casa, tal com era quan es va construir: una construcció senzilla, pintada de blanc. La porta estava al centre i tenia un esgrafiat decoratiu a la part superior. A banda i banda hi havien dues finestres, i rematant la façana, una balustrada amb un espai central que tenia forma de nínxol, amb tres rombes blancs decoratius al centre, i la data inscrita en el rombe central: 1924. 

 

     La casa que jo vaig conèixer havia canviat molt, després de la reforma. El seu aspecte noucentista va deixar pas a un de racionalista. Però hi havia una cosa que no havia canviat: el pati que hi havia al darrera. Ja no hi era la figuera que recordava el meu pare, ni tampoc el galliner, però encara hi havia el safareig. Quan la figuera es va morir, van plantar un xiprer i no sé quan, també un palosanto i un cirerer.  Les flors i les plantes hi van seguir estant sempre: rosers, margarides, lliris, geranis, cintes, paraigües... El dia del meu aniversari, el meu avi començava de bon matí a preparar el pati per la revetlla del vespre. Recordo unes guirlandes de papers de colors que semblaven un acordió. M’agradava quan en estirar-les, el paper cruixia i apareixien les franges de colors, com un arc-iris. Feia molt bonic, des del pis de dalt estant, veure el pati cobert de guirlandes. Però el que m’agradava més, eren els fanalets. N’hi havia uns de rodons, una mitja lluna que s’obria i es convertia en una esfera de paper amb plecs petits i uns altres cilíndrics, que només s’havien d’estirar. Després d’instal·lar el fil elèctric amb les bombetes, hi penjàvem els fanalets. Els preparatius de la revetlla amb el meu avi, és una de les coses que més recordo d’aquest dia, i la que més enyoro. Cap al vespre, l’olor de la coca que feia la meva àvia, ens avisava que l’hora de la revetlla s’acostava. Jo estava excitadíssima. Era el dia més important de l’any: tothom em felicitava i em portava regals, i al vespre, també venien els meus oncles i la meva cosina a menjar la coca, decorada amb tot de cireres confitades i amb sucre pel damunt. Després de sopar, i mentre la família feia sobretaula bevent xampany, la meva cosina i jo corríem entre els parterres del pati i sota els fanalets, jugant i cantant cançons inventades.  En un moment de la nit, pujàvem tota la família al terrat a veure els focs artificials i les fogueres que cremaven en un descampat que antigament havia estat una vinya. Des d’allà, sentíem la cridòria de la canalla i les explosions dels petards. Si hagués de buscar la definició de felicitat absoluta, seria el que sentia durant aquelles revetlles: era el meu aniversari, tothom estava de festa, venia l’estiu, aviat aniríem a la platja, i tenia tot de regals nous. Quina meravella.

 

Des d’aquelles revetlles n’han passat moltes, unes cinquanta. I no en passa cap, que no les recordi. Han seguit sent felices, malgrat els buits que van deixant els familiars que ja no hi són. Però tot i l’esforç per ser molt feliç aquella nit, mai ho he estat tant com llavors. La màgia es va quedar per sempre en aquell pati, sota les guirlandes, els fanalets, i el palosanto.  No tenia res, i tenia el món sencer.