Llista de persones desaparegudes

        La idea d’una llista de persones desaparegudes ens remet inevitablement a la idea de catàstrofe: pot ser un accident aeri, un naufragi, un segrest o una detenció il·legal massiva. Una llista de persones desaparegudes pot incloure víctimes del que hem descrit, però també de tots aquells que abandonen la llar sense donar explicacions ni deixar rastre. En definitiva, una persona desapareguda es troba en parador desconegut, sense que es sàpiga si és viva o és morta. Les principals afectacions dels qui pateixen la desaparició d’una persona propera o amb qui mantenia algun tipus de relació poden ser greus. En algun cas, pot frenar l’accés a l’educació, provocar l’agreujament dels problemes de salut, i provocar-ne de nous, es pot arribar a perdre l’habitatge, es poden agreujar o produir diversos graus de problemes econòmics, i en tots els casos provoquen un grau d’estrès que pot anar de lleu a molt greu depenent de cada cas i del tipus de desaparició. Avui dia, també es parla del ghosting, que ve de la paraula anglesa ghost, que vol dir fantasma. El ghosting es produeix quan una persona amb qui mantenim una relació habitualment (sigui sentimental, d’amistat, laboral o a través de les xarxes socials) deixa de contestar missatges o trucades i actua com si fos un fantasma, com si hagués deixat d’existir. Qui practica el ghosting ho fa per motivacions diverses: cansament, no voler donar explicacions, canvi de vida, etc... Però sigui quina sigui la causa o la definició del tipus de desaparició, la realitat és que pot arribar a capgirar la vida de les víctimes, de tal manera que es pugui parlar d’un abans i un després en termes absoluts. 

 

     Aquests dies, repassant el mailing, he arribat a pensar que em trobava al davant d’una llista de persones desaparegudes. En queden tant poques amb les que seguim tenint contacte habitual, que donat el cas, a mi, particularment, em fa riure per no plorar. No em refereixo a l’agenda ronyosa que m’ha acompanyat durant els quasi 36 anys que porto en el món de l’art, perquè aquesta no és una llista de desapareguts, sinó un cementiri, directament. Però el mailing en el que hi ha quasi 700 fitxes, esta compost per tot un seguit de noms de persones que algun dia van passar per la galeria i ens van demanar de rebre informació, però que no tinc ni idea de qui són. Segurament, perquè només van venir aquell dia i no van tornar mai més. També hi ha un nombre considerable d’antics visitants habituals, dels que no em consta la defunció, i que, especialment després de la pandèmia, van deixar de venir. Potser perquè van canviar d’hàbits o perquè els van deixar d’interessar les activitats de la nostra galeria, però la realitat és que van desaparèixer sense deixar rastre. La causa de tot plegat, també podria trobar-se en la incidència del món virtual: la gent et visita a través de les xarxes o webs, i no cal que vinguin personalment. Però sigui com sigui, la qüestió és que fora d’un nombre reduït de noms, cada vegada que faig la tramesa d’una comunicació utilitzant la mailing list, tinc la sensació d’estar utilitzant una llista de persones desaparegudes. 

 

     Fer un dol per les persones desaparegudes és molt difícil en qualsevol dels casos, sobretot perquè no saps que ha passat exactament. Però en el meu cas, el dol pels desapareguts del meu mailing ha seguit les 7 fases establertes per a qualsevol dol: negació, confusió, enuig, sentiment de culpa, tristesa, acceptació i restabliment. I arribat aquest punt, un pensament per a tots ells: Requiescat In Pace. 

Picar pedra (o com intentar vendre als museus)

      

     El sistema d’adquisicions de les institucions públiques catalanes és relativament particular, alguns dirien particularment endogàmic. Cada any, el Departament de Cultura de la Generalitat fa una convocatòria oberta per a que artistes i galeries presentin propostes. Però si no hi ha un museu que les demandi, aquestes propostes seran desestimades a la primera. Ja fa alguns anys que una funcionaria del sistema em va advertir: “no et cansis, si no hi ha cap museu interessat en adquirir allò que presentes, ja no cal que ho facis. Per molt que ens interessi a nosaltres (la Generalitat), no podem adquirir obres que dormiran el son dels justos en un magatzem. Abans decidíem nosaltres, i tenim centenars d’obres guardades en un magatzem que potser mai veuran la llum.” Des d’aleshores, vam deixar de presentar propostes, i només en una ocasió, que un museu ens va demanar una obra concreta, ho vam fer, i la vam vendre. La resta de vegades que ho hem fet, animats per gent del mateix departament i també per algun membre d’una institució –sense poder de decisió ni influència-, però sense cap directriu de cap director de museu, la nostra proposta s’ha estavellat en el desinterès més petri. 

       Així doncs, si no formes part del nucli d’interessos dels/de les  directors/res  de torn dels museus, ho tens cru. Una vegada, li vaig comentar això mateix a una treballadora d’un museu que estava en un comitè de compres; la meva pregunta anava orientada a saber com ho havíem de fer per arribar a aquest nucli que decideix, però la resposta no va ser gaire aclaridora: “Es que nosaltres ja sabem el que volem”. Però si no volten ni ho veuen tot, com poden tenir una panoràmica real del que s’està fent a nivell artístic? Ho veuen a les xarxes? Es queden amb les etiquetes emeses pels seus assessors/res? Perquè en els 36 anys que porto treballant en una galeria, poquíssimes vegades hem rebut la visita d’un/a director/a de Museu. Aquesta és la realitat. Però ells ja saben el que els interessa, i van – si van- allà on els interessa. Tant és que l’artista proposat hagi sortit als mitjans, que hagi rebut premis i distincions, o que la opinió general de les persones que conformen el món de l’art sigui altament favorable. Res de tot això fa girar la vista als que tenen poder de decisió, perquè elles/ells ja saben el que volen. Potser és que només els interessen propostes de la corda d’allò que exposen habitualment? O ja directament allò que exposen? O artistes estrangers que, tot i que aquí no ens sonen de res ni tenen res a veure amb la realitat del país, pensen que poden donar al seu museu una pàtina de multiculturalitat, d’interracialitat,  d’internacionalitat , etc. etc. etc. ? Tot plegat, aquesta situació esta creant, en la majoria d’artistes que estan al marge, una situació d’angoixa, de ràbia, i en alguns casos de fracàs i d’impotència. Sense comptar que aquesta dinàmica no ajuda a trencar les inèrcies que mantenen a perpetuïtat els cercles tancats i les tendències que s’exposen als llocs públics. 

 

     Aquesta situació no és pas nova, sinó que ve de molt lluny. Quan jo portava poc  temps en aquest món, sempre deia que hi havia els “artistes oficials” i els “artistes de la gent”, per diferenciar els que sempre rebien el recolzament institucional i els que no, que paradoxalment, eren els que jo venia. La situació doncs, no ha canviat gaire. La diferència – i és substancial-  és que, malauradament, el món privat ha punxat i compra poquíssim. Si no, jo personalment em quedaria tant ampla, com em quedava abans, quan no necessitàvem per a res les compres institucionals. Però ara, que no és així, veiem amb impotència com es perpetua el sistema (no sé pas que ens pensàvem) i com, artistes importantíssims queden i quedaran sempre al marge. Picar pedra cada dia és massa dur, sobretot quan veus que serveix de tant poca cosa. 

Nota: La imatge que illustra aquest text correspòn a l'obra de Gustave Courbet "Els picapedrers", de 1849. Va ser destruïda el 1945, quan el camió que la traslladava al castell de Königstein, juntament amb 154 obres més, va ser bombardejat pels aliats.

A l'ombra seductora de Josep Pla

      

            Quan treballava a la galeria Joan Prats- Artgràfic, de tant en tant m’havia d’empassar algun gripau. Això vol dir que més d’una vegada el galerista programava exposicions o bé de compromís personal, o bé d’artistes a qui no sabia dir que no. Aquestes exposicions em creaven algunes dificultats perquè s’allunyaven del perfil que volíem donar a la galeria i el públic que teníem quedava desconcertat. No entenien res, i no s’acostaven. Sense comptar que tampoc teníem client per aquelles obres i jo em trobava com un pollastre sense cap, perquè no sabia com gestionar la promoció d’aquelles exposicions. Segurament això passava perquè em costava molt recomanar obres de les que  no estava plenament convençuda. De fet sempre he cregut que la compra d’obres d’art ha d’estar basada en la confiança en el galerista, i que aconsellar la compra d’obres, en les que íntimament no hi crec, seria una traïció. 

      Tot i amb això, conservo molt bon record de totes aquelles exposicions “de compromís”, perquè sempre tractava de donar-li la volta a la situació i posar-me en el lloc de l’artista. Però hi ha una de la que conservo un record especialment afectuós.  La vam fer els mesos d’abril-maig del 1997 i es titulava “A l’ombra seductora de Josep Pla”, i consistia en uns muntatges fotogràfics que havia fet Eugeni Forcano, que, a més, es recollien en un llibre que havia editat Edicions Polígrafa. Eugeni Forcano (1926-2018) va ser un gran fotògraf. De 1960 a 1974 va treballar per la revista Destino i més endavant per l’agència France Press i altres mitjans internacionals. Després es va dedicar també a la fotografia publicitària i de moda. Havia rebut dos premis Ciutat de Barcelona (1963 i 1976) i el 2012 (anys després de l’exposició de la que faig memòria aquí) li van ser atorgades dues condecoracions més: la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Fotografia. Abans de fer l’exposició, en Martí Gasull (1) me n’havia parlat meravelles. Segons ell l’Eugeni Forcano era un dels grans. Anys després i gràcies a internet (que aleshores no en teníem) vaig poder veure veure el conjunt del seu treball, i s’ha de reconèixer que era un extraordinari foto-periodista, i un gran fotògraf. Però “A l’ombra seductora...”.... era una altra cosa. El treball consistia en la silueta de Josep Pla (gens seductora per a mi) retallada en un fons negre, i a dins, en Forcano havia posat paisatges, visions abstractes i senyores en bikini. Bé, a mi em va provocar un atac de riure total quan vam desembalar les fotos, i em costava molt aguantar-me quan va venir ell a muntar. Aquell treball no tenia res a veure amb tot el que m’havia explicat en Gasull . Era un divertiment fallit, un acudit dolent, una pífia. Doble, si es té en compte que, a més de les fotografies, hi havia el llibre. Però fos com fos, m’ho vaig passar molt bé. Ell venia cada tarda, abillat sempre amb vestit complet (amb armilla) camises violeta i una creu que remetia a creences esotèriques, i era molt simpàtic. Sovint l’acompanyaven unes amigues amb les que discutia llargament sobre la sèrie de TV3 “Nissaga de poder”, de la que eren fervents seguidors. 

 

        Mentre escric això, no puc parar de riure, com aleshores. De fet, aquestes “sortides de guió” expositives poden resultar, (passat el temps) absolutament magnífiques. Si en aquell moment em va semblar que fugien de la línia de la galeria (o potser no, això s’hauria de valorar), ara s’han convertit en experiències viscudes gratificants, en records inesborrables. 

Notes:

(1).- Vegeu: Martí Gasull i Avellán, retrats d'artistes 

                    El que no s'explica quan es parla d'art

(2).- La foto que il·lustra aquest text correspòn a la postal que es va enviar com a invitació a l'exposició "A l'obra seductora de Josep Pla", i és una de les imatges de l'exposició.

Amb motiu d'un premi

      

     Conec en Toni Giró des de fa més de trenta anys, quan ell encara era un estudiant de Belles Arts i jo feia pocs anys que treballava a la galeria Joan Prats. El vaig conèixer perquè en Jim Bird, artista de la galeria, el va contractar com a ajudant quan venia a Barcelona a fer estades relativament llargues. Sovint, en Toni Giró venia a la galeria, a fer-li encàrrecs. El record que tinc d’ell d’aquella època era el d’un noi discret i servicial, involucrat en el treball d’en Bird, eficient i de tota confiança. Sempre pensava que en Jim Bird tenia molta sort de tenir aquell ajudant tant responsable.

      Amb el temps, en Toni es va convertir en un visitant assidu de les exposicions que fèiem a Joan Prats-Artgràfic. Les comentàvem; però ell continuava sent molt discret, mesurava els seus comentaris, o simplement se’ls guardava per a ell mentre observava les obres amb una mirada atenta als detalls. Reflexiu com és (i era), segur que li passaven mil idees pel cap que no em transmetia, guardant-se-les per a ell amb la seva més màxima prudència. 

 

    Els anys van anar passant, i quan vam obrir el quadern robat, en Toni va seguir visitant les nostres exposicions, fent-nos costat durant les inauguracions i els actes col·laterals que organitzàvem. Però mai, des de que el conec, em va parlar de la seva obra, ni va fer el més mínim intent d’ensenyar-me el que estava fent. Faig un parèntesi per afegir que aquesta és una tònica constant en tots els artistes que hem exposat al quadern robat. Sempre hem estat nosaltres que hem anat a les obres, mai a l’inrevés. O sigui que, el tarannà d’en Toni Giró era com el de tots els altres: prudent, reservat, modest, gens invasiu. Per lògica, vaig ser jo qui va anar descobrint, a poc a poc, la dimensió de l’obra que estava fent. Una obra personal, que reflexionava sobre el món des de la seva òptica particular, des de la seva experiència i records, des de les seves inclinacions intel·lectuals, des de les seves fílies i les seves fòbies. Una obra al marge dels temes tòpics del moment, de les tendències i les modes. Ben aviat, m’hi vaig sentir atreta per simpatia. Simpatia en el sentit etimològic de la paraula, que ve de la grega sympatheia i que ve a significar una cosa semblar a “sofrir junts” , i comporta la capacitat de percebre les emocions de l’altra, la sensació d’estar compartint un sentiment.  Les obres de Toni Giró despertaven idees que jo havia experimentat, sensacions o estats d’ànim que havia viscut, reflexions que jo també m’havia fet. El sofriment compartit és doncs una cosa positiva.

 

     Quan vam descobrir les obres de la sèrie “Revelacions”, va ser una identificació immediata. Jo em sentia exactament com tots i cada un dels cotxes en flames de la sèrie. Res podia expressar millor el meu sentiment de ràbia i impotència, sobrevivint un moment frustrant i inhòspit per a les arts visuals, especialment des de la perspectiva d’una galeria d’art modesta, sense història, fama ni grans noms. Un moment en que l’interès desinteressat (per mil motius) envers l’art contemporani s’ha fet fonedís i ha convertit la meva feina en una travessa pel desert. Per això valoro molt el premi que li ha atorgat el Gremi de Galeries per aquesta exposició. Demostra que, encara que travessem un desert ple de pedres i estèril, no estem sols. Sofrim en companyia, i això és precisament el que ens ha ajudat a arribar fins aquí.  

El circ

 

     Em vaig incorporar al món de l’art contemporani quan vaig començar a treballar en una galeria. Era jove, i portava gravats a foc uns valors que eren els que m’havien conduit fins allà. Eren els d’una estudiant aplicada, que gaudia fent el que feia i que, com que era molt exigent amb ella mateixa, no parava fins a fer les coses bé. Aquests valors doncs passaven per : coneixement + treball + dedicació completa = bons resultats i, molt important, reconeixement. El que no sabia en aquells moments, i això em va costar un daltabaix emocional considerable, era que per a bregar en el aquell món em feien falta unes altes dots que passaven per damunt de totes les altres: les dots de la política. Jo ja havia sentit moltes vegades la frase que deia en Ferran García Sevilla als seus alumnes: “No importa que el que feu sigui una merda, el que importa és amb qui et relaciones”. Doncs exactament això, que a mi en aquells primers anys m’escandalitzava, era, segurament, el més important per moure’s en l’ambient en el que jo havia aterrat. De poca cosa em servirien els coneixements, ni el bagatge que havia acumulat durant els anys d’estudiant. Jo era poc política i tenia una gran confiança amb mi mateixa. Precisament, aquestes dues característiques es tornarien en contra meu i em farien passar  molt males estones. 

 

     Per començar, vaig aconseguir que altres companyes de la galeria – especialment la que feia de directora- em veiessin com a una enemiga. Es tractava de marcar bé el terreny i fer-me entendre que, per molts mèrits que jo fes, i per molt bones qualitats que demostrés, mai em podria moure del petit terreny que m’havien assignat. I això ho van fer ignorant-me i bordant fort si m’hi acostava. Cap idea meva seria mai tinguda en compte. Jo estava per sota seu, llavors i sempre. Des del primer dia vaig veure que aquells valors que a mi sempre m’havien regit, em servirien de ben poca cosa. Perquè els que allà valien per tal de ser “algú”, no passaven pel treball, ni per la constància, ni per la capacitat intel·lectual, ni molt menys pels bons resultats. Les habilitats que s’havien de tenir eren unes altres, i ben aviat vaig veure que jo no les tenia. Això encara es va fer més palès amb la segona directora. La primera tenia el seu criteri, que encara que no coincidís amb el meu, era vàlid en altres cercles. Però amb la segona, tot es va fer molt confús. Excepte una cosa: el galerista la tenia en la màxima consideració, i això vol dir que alguna cosa feia bé, o molt bé. Encara que no sabéssim exactament quina era. Amb el temps vaig aprendre a navegar en aquestes aigües tèrboles, però per mantenir l’autoestima, vaig haver d’assumir que la meva vida començava quan baixava la reixa.  

 

     Ahir, comentant això amb un bon amic, ell ho va resoldre amb una equació en la que jo no hi havia pensat. Em va dir que si jo no hagués obtingut bons resultats (això vol dir fer moltes vendes), m’haurien fet fora a la primera. Així doncs el màxim reconeixement allà dins era, simplement, que em perdonessin la vida. Vaig ser una gladiadora, que es va jugar la vida en aquell circ, i salvar la pell era la única cosa a la que podia aspirar. Les altres dues, jugaven en una altra lliga i em miraven des de dalt. Els fantasmes polítics mai arrisquen res. Són els que, des de la grada, juguen amb el poder i sempre guanyen.       

Quan pràcticament ja no saps què dir...

      

     Fa alguns dies, un comissari d’exposicions amb qui tinc la confiança suficient com per a dir-li absolutament tot el que penso, em va demanar de filmar un breu vídeo en el que em demanarien per la meva relació amb la parella formada per Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. La primera vegada que m’ho va demanar li vaig donar llargues perquè jo estava malalta i la última cosa del món que em venia de gust fer era, precisament, aquell vídeo. Però quan ens vam tornar a veure i va sortir el tema de nou, li vaig explicar el perquè del meu comportament esquiu, que no es devia solament a la meva malaltia. De fet, tot i que vaig conèixer el matrimoni durant més de trenta anys, i els vaig tractar professionalment durant vint-i-sis, mai vaig mantenir amb ells una conversa de qualitat. Estaven sempre molt callats, i sempre era jo la que treia temes de conversa per no fer tant feixuga l’estona durant la que compartíem espai. I tot i que jo procurava treure temes per tal que s’esplaiessin, la cosa no prosperava quasi mai. Les seves respostes eren breus, i mai donaven peu a una rèplica per part meva. Les seves paraules, tancaven el tema. Punt i final. I jo n’havia de buscar un altre, i un altre, i un altre.... Això m’esgotava, i la veritat és que gaudia poc de la seva companyia. Sempre em va meravellar la bretxa que hi havia entre la personalitat que em mostraven i les seves obres. Les obres dialogaven, obrien possibilitats, parlaven del passat i del futur, en canvi, quan els veia, ells sempre estaven plantats en un present més aviat tediós. 

 

     En comentar aquest fet amb l’autor de la proposta del vídeo, ell va treure a col·lació el cas del galerista que va ser el meu cap durant molts anys. Em va preguntar si amb ell es podia tenir algun tipus de conversa interesant, perquè ell tampoc l’havia aconseguit tenir mai. Em vaig posar a riure. Si això era possible, jo ho ignorava del tot, perquè és cert que jo mai n’havia tingut cap. Ni sobre política, ni sobre llibres, ni sobre art, ni tant sols sobre els artistes que exposàvem, ni sobre les exposicions mateixes. Sempre era jo la que parlava, i sempre era jo la frustrada, perquè prou que me’n adonava que el que li deia li interessava ben poc: quasi sempre marxava deixant-me amb la paraula a la boca. I això era així, malgrat l’infaust documental que es va orquestrar sobre ell i del que ja en vaig parlar en un altre post (1). Allà es descrivia un personatge colossal que poca cosa tenia a a veure amb el protagonista real. Com a mínim des de la meva experiència. Mai entendré tampoc les paraules d'un dels testimonis que va col·laborar i que va patir com jo el seu laconisme en matèria cultural, tot i que sí que s’esplaiava amb ell parlant de futbol i restaurants, aficions compartides per tots dos. Però això no ho va dir pas, sinó que gràcies a ell va entrar al món de l’art contemporani. Però com es podia tenir tanta barra? O, qui sap, potser era víctima d'una d’amnèsia greu, o d’un cinisme sense límits. Perquè, per força, ha de recordar qui va ser la persona que es va passar hores i hores amb ell al magatzem, parlant d’art i artistes, i no va ser precisament qui va esmentar. 

 

     Aquest comissari-amic em va animar a escriure aquestes coses, perquè si no, al cap dels anys, només quedarà la post-veritat. Quedarà allò que les parts interessades volen que se sàpiga. I la realitat, sovint, té lectures divergents a la voluntat dels narradors. 

Nota

(1).- Sota els efectes de la post-veritat

La raresa del sentiment (paisatges)

 

                

                

       Aquesta entrada rescata les notes que vaig escriure per redactar la comunicació de premsa d'una exposició col·lectiva que vaig muntar a la galeria Artgràfic els mesos de juliol - setembre  de 2011.  L'exposició va reunir 35 obres originales damunt paper d’Alfons Borrell, Joaquim Chancho, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuán i Albert Ràfols Casamada.

 

 

 

               En referir-se als paisatgistes del seu temps, Charles Baudelaire deia que, de tant contemplar, s’oblidaven d’expressar el requisit més important de l’art: el sentiment. Però quan el món exterior s’observa des de la consciència de l’artista, el sentiment és el que controla qualsevol acte creatiu.

 

                 Finestres obertes, muntanyes, camps llaurats, horitzons, imatges i trames urbanes : elements de l’entorn quotidià de l’artista són sovint (conscient o inconscientment) el tema de moltes de les seves obres. El paisatge no com a fi, sinó com a punt de partida. El mitjà: la pintura, l’autèntica protagonista. El llenguatge: el propi de cada artista, els seus colors, els seus traços, la seva composició; en definitiva, la seva manera de veure el món, el que els fa únics i diferenciables.

 

                   Al capdavall, el que ens transmeten els artistes, no és tant la representació d’aquest entorn, sinó la seva percepció. En aquest sentit, doncs, aquests elements paisatgístics adquireixen la categoria de símbols. Els xipresos d’Hernández Pijuán són molt més que xipresos, i les muntanyes d’Alfons Borrell són molt més que muntanyes. El procés d’abstracció porta inherent una considerable càrrega semàntica, que atorga a qualsevol element present en el quadre una categoria quasi filosòfica, que ens podria remetre a la metafísica de les coses simples de Leibniz. 

 

                 L’anàlisi dels diversos procesos d’abstracció proposats pels diferents artistes que reuneix aquesta exposició, ens podria portar molt lluny, a reflexions gairebé ontològiques. Ara bé, si ens quedem només amb la primera lectura, aquella que ens comunica amb les obres a nivell sensible, aquesta seria, potser, l’opció més recomanable per tal de gaudir-ne. Com diria Kant: “l’origen del nostre coneixement rau en els sentits”.