Terra cremada

     

     La tàctica militar “terra cremada” consisteix en destruir absolutament tot allò que pugui ser utilitzat per l’enemic. L’origen d’aquesta expressió prové de la pràctica de cremar els camps de cultius i les construccions de l’enemic durant les situacions de guerra o conflictes. En la seva retirada, les tropes derrotades ho cremaven tot per tal de deixar els seus enemics sense recursos. Aquestes accions no precisaven de cap mena d’avenç tecnològic, ni cap especialització i tenien un gran efecte en la destrucció de la capacitat de reacció de l’enemic. El component moral també era important. Els teòrics vencedors, havien de començar de zero, amb el pesar, a més, de veure totes les seves possessions aniquilades pel foc.

     En el món de les finances, també es fa servir el terme de “terra cremada”. És un mecanisme de defensa que utilitzen algunes empreses per evitar una OPA hostil. Es tracta de danyar o destruir els actius de l’empresa per fer-la poc atractiva, i que els possibles adquirents en perdin l’interès. És una mena de procés autodestructiu que intenta, a la desesperada, destruir tot allò que pugui ser de valor per una altra empresa. En aquest sentit poden liquidar els seus actius més valuosos, destruir el seu capital humà mitjançant acomiadaments, cancel·lar contractes, cessar negociacions i endeutar l’empresa fins al límit màxim, per tal fer-la difícil de gestionar, i per tant poc atractiva.

     De vegades, la tècnica de la terra cremada no esta planificada. No respon a cap estratègia empresarial de llarg abast, ni tampoc al ressentiment per haver perdut cap batalla, ni a la voluntat de posar les coses difícils als adversaris empresarials o a la competència. L’auto-sabotatge pot respondre més a la desesperació que una altra cosa. És una acció poc meditada, una fugida cap endavant fruit de la frustració i la incapacitat d’adaptació a una realitat adversa. Es vol mantenir el mateix estatus, sense canviar res, quan esta ben demostrat que la realitat és canviant, i les empreses tenen el deure de saber-s’hi adaptar. Una de les tàctiques més freqüents que utilitzen aquestes empreses que volen “morir matant”, consisteix en rebentar preus. Fer grans descomptes, vendre lots a molt baix preu... però tot això són armes que ben aviat se’ls hi giraran en contra: les seves reserves minvaran, i els seus productes aniran baixant el seu preu de mercat. Els seus actius es devaluaran i al final, ja no generaran cap demanda nova: el que habitualment es defineix com “pa per avui i gana per demà”.

      Una altra conseqüència de la crisi que ha arrasat el nostre petit món de l’art ha estat que, per tal de sobreviure, algunes empreses culturals han optat per actuar a la desesperada. Han fet i fan molt de mal al sector, especialment debilitat per la crisi econòmica, els canvis d’interessos, la incertesa política, etc.  En aquest “morir matant”, estan deixant al seu darrera la terra cremada. A les dificultats derivades del context complicat, cal afegir les generades per aquestes accions que tampoc ajuden gran cosa a qui les practica, però que fan molt de mal a tots els altres actors del drama. Quan enlloc de dignitat, només hi ha orgull, el més fàcil és cremar les naus.

   

Senyals del passat

     

     De vegades, el passat torna. De manera imprevista, i per una motiu intranscendent, podem caure en un pou profund, com el de l’Alícia al País de les Meravelles, i amb una velocitat de vertigen, anem a parar allà on va començar tot, als orígens de la nostra història.

     Jo havia quedat amb un artista, Daniel Enkaoua, per visitar el seu estudi. La seva obra esta formalment lluny del que he anat exposant al llarg dels anys, però és una obra inquietant, que intenta reflectir tot allò que no es veu, i això la fa conceptualment molt interessant. A les seves obres, les figures, construïdes per milers de línies de colors, les idees de temps i espai es constitueixen en un tot indivisible. Segons el seu discurs, totes les persones som temps acumulat; de la nostra pròpia vida, de la dels nostres avantpassats, de les societats en les que hem viscut, temps d’experiències i temps de memòria. Mirar una de les seves figures, és com mirar a través d’un mirall que reflecteix els milers de vibracions que ens han fet ser com som. La visita al taller d’un artista és un fet per a mi habitual, però aquesta vegada, Daniel Enkaoua es va convertir en el conill blanc que em faria anar a parar trenta-sis anys enrere.

    Ja he explicat altres vegades, que el nom de la galeria “el quadern robat”, prové d’un bloc que vaig començar a escriure l’any 2012, per al que vaig manllevar el títol d’una “novel.la” en forma de dietari que vaig escriure l’estiu després d’haver presentat la tesina de llicenciatura. La narració comença quan una historiadora visita la família d’un arquitecte modernista, i en un moment que la senyora de la casa la deixa sola, descobreix, en una prestatgeria, entre llibres i papers,  un quadern escrit el 1908, que ella s’emporta a dins de la seva bossa. La “novel.la” és la transcripció d’aquest diari, i per això vaig titular-la El quadern robat. El començament de la novel.la pren algunes coses de la realitat. És cert que vaig visitar una senyora que guardava l’arxiu del seu avi, l’arquitecte Josep Mª Barenys i Gambús. No només plànols i documentació relativa a la seva feina, sinó part de la seva biblioteca, que em va servir per determinar quines van ser les seves influències. Aquest arquitecte va ser l’autor de tres cases meravelloses de l'Eixample de Barcelona, de marcada influència de la Secessió vienesa, i per aquest motiu m’interessava especialment, ja que aquest era el tema central de la meva tesina. Però ni vaig trobar, ni em vaig endur cap dietari escrit el 1908. Per altra banda, aquella senyora vivia en un edifici dels anys 70, al barri de Sant Gervasi; però a la novel.la, vaig preferir situar l’acció en una de les cases de l’arquitecte Barenys, que, de passada, seria la casa en la que hauria viscut la protagonista del diari fins al final de la seva vida. Mentre escrivia, tenia present els espectaculars esgrafiats del vestíbul d’un dels edificis: unes roses esquematitzades, emmarcades per un cercle daurat, travessat per una sanefa vertical, sobre una paret de color verd poma. Allà havia viscut la protagonista de El quadern robat, i allà començava la narració.

     L’artista Daniel Enkaoua viu en aquella casa. Jo no hi havia tornat des de que a principis dels anys 80 la vaig anar a fotografiar per a la meva tesina. De cop, el passat es va fer intensament present. La coincidència em va crear un estat de confusió que em va durar tot el dia. Potser sí que, com expressa la seva obra, estem fets per centenars de milers de línies de passat, sense les quals no existiríem.

    

     

Microrelats per a una exposició

Topografia i metafísica

Vist des de dalt del turó, el camí dibuixa una corba estranya. Va d’una construcció a una altra, tot travessant uns sembrats. Esta net i ben traçat, la qual cosa indica que es fa servir cada dia, i potser moltes vegades, per anar d’un punt a l’altre. Segurament el seu traçat respon a la lògica, però des d’aquí, només podem fer-ne conjectures.

Demo

Havia trobat una feina a la cadena de muntatge d’una fàbrica. Allà, havia de repetir els mateixos moviments centenars de vegades al dia. Això li va fer veure que la seva vida també era així: monòtona, reiterativa, rutinària. Calia fer un pas en fals per canviar-ho tot.

Música

Quan l’afinador va obrir la tapa del piano, va descobrir que el mecanisme de la tecla del do sostingut estava fluix. El va tensar una mica. Les tecles havien d’encaixar d’una forma absolutament mil.limètrica.

Ordre i desordre

Tot i que tenia un planell del museu per orientar-se, va decidir no mirar-lo i desorientar-se expressament. Les coses succeeixen, sovint, en desordre.

Succés

Les càmeres de seguretat dels edificis del davant van enregistrar el recorregut que el sospitós havia fet aquell matí. Els investigadors ho van analitzar i no van treure cap conclusió.

Filosofia

Les situacions complexes de la vida es redueixen a unes línies que convergeixen en un punt: nosaltres.

Tot és relatiu

Mentre mirava el globus terraqüi, pensava en els moviments de translació, rotació, precessió i mutació, i en tots els moviments de tots els cossos de l’univers. Llavors va arribar a la conclusió que els conceptes de “dalt” i “baix” no existien.

Diferències

Una parella es mirava el quadre abstracte blanc. A ell, li feia pensar en el quadre de Picasso “Dues dones corrent” per la platja. A ella, no li feia pensar en res.

Finalment

Finalment, va trobar la forma perfecta.

Ensenyança

En el vidre entelat de la finestra de la cuina, la seva àvia li dibuixava constel.lacions. Primer, uns puntets que eren les estrelles. Després, les unia totes amb una línia.

Atzucac

Atrapat a l’escala, no sabia si pujar o baixar.

Dictadura

El 16 de maig de 1939, l’últim pavelló de presoners del camp de concentració de Reus, va quedar buit. Els que no havien aconseguit l’aval de la guàrdia civil, els havien destinat a batallons de treball per un temps indefinit. Allà dins quedaven els rastres de la seva estada.

Nota important:

Si voleu veure a quina obra correspòn cada microrelat, clickeu aquest enllaç, directe a la web de la galeria:

https://elquadernrobat.com/wp-content/uploads/2018/06/el-quadern-robat-12-Microrelats-dAnna-Belsa-i-pintures-de-Jordi-Martoranno.pdf

De la curiositat a la indiferència

     

     Una de les coses que em crida més l’atenció, de tots els canvis que s’han produït recentment, és com el desconeixement s’ha convertit en indiferència. Portat aquest comportament al terreny de l’art, això és tremendament rellevant. Fa alguns anys (no tants, però ara ja en són més de 10), a la galeria on treballava, el gerent em pressionava sovint per a que trobés artistes “nous”. El reclam per atraure públic, i satisfer les demandes dels col.leccionistes i compradors d’art era oferir propostes noves. És cert que aquestes propostes noves no agradaven gaire al propietari de la galeria. Donat que la majoria eren artistes joves o fora de circuit, el seu valor de mercat era molt baix, i la facturació era poc significativa. Però era una bona manera d’atraure tot tipus de públic, i de generar noves generacions de compradors d’art. També agradaven (i molt) als col.leccionistes habituals perquè la idea d’apostar per algú nou, estava molt arrelada. La qüestió era saber trobar un equilibri entre propostes d’artistes consolidats i propostes d’artistes “nous”. El gerent, que era qui portava els números, sabia perfectament que una major afluència de públic es traduïa sovint en una bona marxa econòmica. I com que a més a més, vivia en primera fila el dia a dia de la galeria, havia sigut testimoni de l’augment de públic que generava una proposta d’un artista desconegut. El desconeixement despertava curiositat, i això era de vital importància en el món de l’art.

     Ara és exactament a l’inrevés. Si l’artista que s'exposa no “sona”, ningú es mou. Ni s’escriu, ni es parla, ni es ve a veure.  Només algun col.leccionista fidel que s’ha mantingut immune a la malaltia de la indiferència, o algú de la premsa escrita que sistemàticament ho visita tot; perquè encara creu que la única manera de prendre el pols a la realitat és viure-la, actuen de la manera que abans es considerava normal, i que ara resulta excepcional. Poques vegades sentim allò de “com que no em sonava de res aquest artista, vinc a veure què tal...”. La curiositat pel desconegut, ha deixat pas a la indiferència. Ara sembla que si no és per coses conegudes o clàssiques (la recuperació d’artistes del passat ignorats també funciona), la gent no és mou. Si l’artista “desconegut” és del present, ho té ben difícil. Tant li fa que sigui interessant, tant li fa que tingui una trajectòria sòlida que demostri que no és una flor d’estiu, tant li fa que amb la seva obra ocupi un espai que sense la seva aportació estaria orfe, tant li fa que presenti una manera pròpia d’encarar la vida o de qüestionar-se el món. Si no sona, no val la pena moure’s. O es produeix un toc de màgia, i per un misteri de concatenacions afortunades, el “desconegut” es fa un lloc en el corrent d’opinió, o romandrà allà on és: valorat només pel seu cercle més íntim. Les retallades que ha sofert la premsa en paper poden ser el justificant de que aquesta prioritzi institucions i clàssics a l'hora de publicar sobre exposicions. Però i la premsa digital? No estaria bé que ajudés a generar la curiositat que trobem a faltar, enlloc de seguir mimèticament el que fa la premsa escrita “retallada”? Estaria bé que des d’algun lloc es tornés a promoure la curiositat pel desconegut i per la idea de què encara que un artista no formi part de l’imaginari cultural, pot ser interessant. De tota manera, tampoc els hi dono cap culpa. Abans tampoc en parlaven i el públic es movia sol. Potser, al capdavall, tot plegat és un fenomen que té a veure amb les modes. I això és una cosa que fa pensar...

Escrit després d'una lectura

     

     He llegit el llibre “Fugir era el més bell que teníem”, de Marta Marín-Dòmine, pràcticament d’una tirada. El to intensament emotiu del text em feia impossible parar de llegir. No podia interrompre el relat de la interlocutora quan aquesta està explicant coses que l’atenyen personalment d’una forma tant íntima i profunda. Quan parla de coses que han marcat i potser determinat la seva vida i la manera de viure-la. Quan relata un passat familiar que no només ha configurat la seva manera d’estar en el món, sinó també què hi fa en aquest món i què li interessa. Marta Marín resideix actualment a Toronto, on s’ocupa del Centre of Memory and Testimony Studies de la Wilfried Laurier University a Ontario, Canadà. És traductora i estudiosa de textos relacionals amb un passat testimonial centrat en el relat d’experiències als camps de concentració i l’exili; és a dir, en les vivències més dures derivades de les guerres i d’altres circumstàncies polítiques i ideològiques. El seu llibre demostra fins a quin punt el seu propi passat familiar ha configurat la seva vida. “Fugir és el més bell que teníem” té molt de memòria personal, però una de les coses que m’ha interessat més és la manera en la que l’autora alterna diversos plans narratius: la seva pròpia experiència, els seus coneixements històrics, les memòries escrites del seu pare, i els records de la infantesa i joventut que ell li havia explicat. La idea de que la memòria i els records s’hereten, posada de manifest en diversos moments del llibre, m’ha semblat preciosa i certa. En el meu cas, com en el seu, certa del tot.  

     De fet no ha estat el to emocional (i emocionant) de la prosa de la Marta Marín, la única cosa que m’ha empès a una lectura pràcticament ininterrompuda del seu llibre. Jo també he conviscut tota la vida amb la memòria de la guerra i la postguerra a través dels records, sobretot, dels meus avis paterns i del meu pare. A mi, des de ben petita, els avis m’explicaven moltes coses de la guerra, i m’agradava tant, que li vaig fer posar per escrit tot allò al meu avi. No volia que, passats els anys, quan ell ja no hi fos, aquells records desapareguessin per sempre. Precisament, fa pocs mesos vaig tornar a rellegir aquestes memòries, que el meu pare va transcriure un dia, afegint-hi els seus records propis (!). Ho vaig fer després d’haver llegit les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. Vaig tenir la curiositat de comparar experiències. Rememorar uns fets des de perspectives (i posicions socials) diferents. Tot llegint el llibre de la Marta, en canvi, he trobat coincidències fantàstiques: el meu avi també era del Clot, i també era paleta. Dels d’abans, d’aquells que entenien de construcció a fons –amb estudis a l’Escola Industrial i tot!- i que estimava tant el seu ofici, que els diumenges anava a visitar les obres dels altres, per admirar-les i aprendre. I també una altra coincidència, el meu avi també va estar en un camp d’aviació (es va allistar com a voluntari el 1937), a Castellar del Vallès, que depenia de l’aeròdrom de Sabadell, o sigui que va estar ben a prop del seu pare. Però hi ha una gran diferència: el meu avi, quan al camp van proclamar el “sálvese quien pueda”, no es va exiliar. Després de fugir del camp, i viure amagat en una casa abandonada, va decidir entregar-se. Després d’un periple penós, va anar a parar a un camp de concentració a Reus, on va escriure un dietari que també em va transcriure. El meu avi mai va contemplar l’exili. “A França no se m’hi ha perdut res”, va escriure. Dels seus escrits, com de la seva vida, es desprèn que era un home d’arrels, com també ho era el meu pare, com també ho sóc jo... de forma tant malaltissa que m’aterren els canvis. Tant és així, que quan vaig acabar la carrera universitària vaig tenir un parell d’oportunitats de fer estades indefinides a l’estranger després d’haver-hi anar a ampliar estudis. Però sempre vaig pensar que a mi tampoc no se m’havia perdut res en aquell país...: “Quedar-me (a Barcelona) era el més bell que tenia?”. La Marta Marín escriu també sobre els nens de que van viure la guerra i la postguerra... El meu pare i els meus oncles van passar gana...però van ser nens feliços. No sé com s’ho van fer, potser pel caràcter extraordinàriament alegre de la meva àvia. El meu pare (tenia 7 anys l’any 1936) va viure la guerra com una aventura. Sempre m’ho va explicar així, fins i tot quan anaven a jugar amb granades de debò que havien quedat abandonades en algun camp a prop d’on vivien. La guerra i la postguerra no van marcar les seves vides de forma negativa. Tot el que van viure i veure no els va allunyar ni un mil.límetre del que eren abans. I jo, com la Marta Marín, sento que he heretat els seus records, que els porto amb mi com un bagatge vital que ha donat forma a la meva vida i a la manera amb la que m’hi enfronto.

     La lectura de “Fugir era el més bell que teníem”, ha estat un plaer. No només per l’escriptura excel.lent de l’autora, per la seva prosa poètica (que s’agraeix perquè eixampla els significats), sinó perquè a mi personalment, m’ha servit per reflexionar sobre el meu propi passat; cosa a la que –els que em coneixen, ho saben-, en tinc tendència des de sempre.

Els "monòlits" de Jordi Martoranno

     

     “Monòlits” és una continuació de l’exposició “Pleroma Uroboros” de Jordi Martoranno, en sentit literal;  és una nova mostra que ensenya l’evolució i el desenvolupament de la seva obra. Els seus “monòlits” són posteriors a les teles que hem exposat fins ara. Són l’obra més recent, fruit del treball dels últims mesos, i en el que encara es troba immers. Així doncs, continuem, com si es tractés d’una saga cinematogràfica o d’una sèrie literària.  Martoranno s’endinsa ara en un enigma que va un pas més enllà de la formació de la consciència, i que llinda amb el que podríem anomenar “la consciència de l’èxtasi”.

     La paraula “monòlit” fa referència tant a formacions geològiques naturals com a construccions humanes que es caracteritzen per ser un bloc de pedra de grans dimensions. Ja en la prehistòria, la veneració envers aquestes grans pedres naturals, carregades de força magnètica per la seva composició volcànica, va portar als homes a crear-ne de noves. La creença era que aquests monòlits posaven en contacte les forces tel·lúriques de la terra, amb l’energia del cosmos. Des d’èpoques remotes, i en civilitzacions diverses, trobem exemples de menhirs, esteles, obeliscs, tòtems i construccions megalítiques -com els dòlmens per exemple-, que podien ser simples o molt complexes. Tots ells responien a l’afany de connexió espiritual amb forces superiors i d’obtenir noves revelacions i experiències.

     Les obres que presentem ara són una lliure interpretació de monòlits, majoritàriament naturals, que encara avui dia podem trobar. La lleugeresa de les formes representades en les obres de la sèrie “Pleroma-Uroboros”, ha donat pas a la solidesa rotunda dels monòlits. De la intuïció indefinida de la formació de la consciència, a la fermesa de la fe. Totes dues sèries són fruit del camí de depuració i recerca que ha iniciat Jordi Martoranno; i que ha fet acompanyat de la lectura dels escrits de Richard Tarnas, Ken Wilber i J. F. Martel, autors que podríem considerar representants del que s’anomena “pensament integral”. Tots han fet aportacions valuoses per explicar els orígens de la visió contemporània del món a partir de la reflexió sobre la interacció entre ciència, filosofia i religió.

     En un moment en el que predominen les tendències artístiques conceptuals que reflexionen sobre la relació de l’home o les col.lectivitats amb el seu entorn, Jordi Martoranno és una rara avis. Com ell mateix diu: “Jo sento que precisament ara necessitem un moment de pausa, o com a mínim jo el necessito, per plantejar-nos les preguntes eternes: Qui som? D’on venim? On anem?. Cal reivindicar l’aspecte espiritual de l’art, així com la pràctica contemplativa al davant de les obres. De la resta, que se’n ocupin els sociòlegs o els teòrics.

 Jordi Martoranno (Girona, 1965) te una llarga trajectòria expositiva. Entre les seves últimes mostres individuals, destaquem: “Pintura”, Casa de Cultura de Girona (2015); “Epifaníes”, Michael Dunev art projects, Torroella de Montgrí (2016) i “Pleroma- Uroboros”, el quadern robat, Barcelona (2018-2019).

L’exposició es podrà veure fins el 27 d’abril de 2019.