Terra cremada

     

     La tàctica militar “terra cremada” consisteix en destruir absolutament tot allò que pugui ser utilitzat per l’enemic. L’origen d’aquesta expressió prové de la pràctica de cremar els camps de cultius i les construccions de l’enemic durant les situacions de guerra o conflictes. En la seva retirada, les tropes derrotades ho cremaven tot per tal de deixar els seus enemics sense recursos. Aquestes accions no precisaven de cap mena d’avenç tecnològic, ni cap especialització i tenien un gran efecte en la destrucció de la capacitat de reacció de l’enemic. El component moral també era important. Els teòrics vencedors, havien de començar de zero, amb el pesar, a més, de veure totes les seves possessions aniquilades pel foc.

     En el món de les finances, també es fa servir el terme de “terra cremada”. És un mecanisme de defensa que utilitzen algunes empreses per evitar una OPA hostil. Es tracta de danyar o destruir els actius de l’empresa per fer-la poc atractiva, i que els possibles adquirents en perdin l’interès. És una mena de procés autodestructiu que intenta, a la desesperada, destruir tot allò que pugui ser de valor per una altra empresa. En aquest sentit poden liquidar els seus actius més valuosos, destruir el seu capital humà mitjançant acomiadaments, cancel·lar contractes, cessar negociacions i endeutar l’empresa fins al límit màxim, per tal fer-la difícil de gestionar, i per tant poc atractiva.

     De vegades, la tècnica de la terra cremada no esta planificada. No respon a cap estratègia empresarial de llarg abast, ni tampoc al ressentiment per haver perdut cap batalla, ni a la voluntat de posar les coses difícils als adversaris empresarials o a la competència. L’auto-sabotatge pot respondre més a la desesperació que una altra cosa. És una acció poc meditada, una fugida cap endavant fruit de la frustració i la incapacitat d’adaptació a una realitat adversa. Es vol mantenir el mateix estatus, sense canviar res, quan esta ben demostrat que la realitat és canviant, i les empreses tenen el deure de saber-s’hi adaptar. Una de les tàctiques més freqüents que utilitzen aquestes empreses que volen “morir matant”, consisteix en rebentar preus. Fer grans descomptes, vendre lots a molt baix preu... però tot això són armes que ben aviat se’ls hi giraran en contra: les seves reserves minvaran, i els seus productes aniran baixant el seu preu de mercat. Els seus actius es devaluaran i al final, ja no generaran cap demanda nova: el que habitualment es defineix com “pa per avui i gana per demà”.

      Una altra conseqüència de la crisi que ha arrasat el nostre petit món de l’art ha estat que, per tal de sobreviure, algunes empreses culturals han optat per actuar a la desesperada. Han fet i fan molt de mal al sector, especialment debilitat per la crisi econòmica, els canvis d’interessos, la incertesa política, etc.  En aquest “morir matant”, estan deixant al seu darrera la terra cremada. A les dificultats derivades del context complicat, cal afegir les generades per aquestes accions que tampoc ajuden gran cosa a qui les practica, però que fan molt de mal a tots els altres actors del drama. Quan enlloc de dignitat, només hi ha orgull, el més fàcil és cremar les naus.