dijous, 28 de febrer de 2019

Escrit després d'una lectura

     



     He llegit el llibre “Fugir era el més bell que teníem”, de Marta Marín-Dòmine, pràcticament d’una tirada. El to intensament emotiu del text em feia impossible parar de llegir. No podia interrompre el relat de la interlocutora quan aquesta està explicant coses que l’atenyen personalment d’una forma tant íntima i profunda. Quan parla de coses que han marcat i potser determinat la seva vida i la manera de viure-la. Quan relata un passat familiar que no només ha configurat la seva manera d’estar en el món, sinó també què hi fa en aquest món i què li interessa. Marta Marín resideix actualment a Toronto, on s’ocupa del Centre of Memory and Testimony Studies de la Wilfried Laurier University a Ontario, Canadà. És traductora i estudiosa de textos relacionals amb un passat testimonial centrat en el relat d’experiències als camps de concentració i l’exili; és a dir, en les vivències més dures derivades de les guerres i d’altres circumstàncies polítiques i ideològiques. El seu llibre demostra fins a quin punt el seu propi passat familiar ha configurat la seva vida. “Fugir és el més bell que teníem” té molt de memòria personal, però una de les coses que m’ha interessat més és la manera en la que l’autora alterna diversos plans narratius: la seva pròpia experiència, els seus coneixements històrics, les memòries escrites del seu pare, i els records de la infantesa i joventut que ell li havia explicat. La idea de que la memòria i els records s’hereten, posada de manifest en diversos moments del llibre, m’ha semblat preciosa i certa. En el meu cas, com en el seu, certa del tot.  

     De fet no ha estat el to emocional (i emocionant) de la prosa de la Marta Marín, la única cosa que m’ha empès a una lectura pràcticament ininterrompuda del seu llibre. Jo també he conviscut tota la vida amb la memòria de la guerra i la postguerra a través dels records, sobretot, dels meus avis paterns i del meu pare. A mi, des de ben petita, els avis m’explicaven moltes coses de la guerra, i m’agradava tant, que li vaig fer posar per escrit tot allò al meu avi. No volia que, passats els anys, quan ell ja no hi fos, aquells records desapareguessin per sempre. Precisament, fa pocs mesos vaig tornar a rellegir aquestes memòries, que el meu pare va transcriure un dia, afegint-hi els seus records propis (!). Ho vaig fer després d’haver llegit les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. Vaig tenir la curiositat de comparar experiències. Rememorar uns fets des de perspectives (i posicions socials) diferents. Tot llegint el llibre de la Marta, en canvi, he trobat coincidències fantàstiques: el meu avi també era del Clot, i també era paleta. Dels d’abans, d’aquells que entenien de construcció a fons –amb estudis a l’Escola Industrial i tot!- i que estimava tant el seu ofici, que els diumenges anava a visitar les obres dels altres, per admirar-les i aprendre. I també una altra coincidència, el meu avi també va estar en un camp d’aviació (es va allistar com a voluntari el 1937), a Castellar del Vallès, que depenia de l’aeròdrom de Sabadell, o sigui que va estar ben a prop del seu pare. Però hi ha una gran diferència: el meu avi, quan al camp van proclamar el “sálvese quien pueda”, no es va exiliar. Després de fugir del camp, i viure amagat en una casa abandonada, va decidir entregar-se. Després d’un periple penós, va anar a parar a un camp de concentració a Reus, on va escriure un dietari que també em va transcriure. El meu avi mai va contemplar l’exili. “A França no se m’hi ha perdut res”, va escriure. Dels seus escrits, com de la seva vida, es desprèn que era un home d’arrels, com també ho era el meu pare, com també ho sóc jo... de forma tant malaltissa que m’aterren els canvis. Tant és així, que quan vaig acabar la carrera universitària vaig tenir un parell d’oportunitats de fer estades indefinides a l’estranger després d’haver-hi anar a ampliar estudis. Però sempre vaig pensar que a mi tampoc no se m’havia perdut res en aquell país...: “Quedar-me (a Barcelona) era el més bell que tenia?”. La Marta Marín escriu també sobre els nens de que van viure la guerra i la postguerra... El meu pare i els meus oncles van passar gana...però van ser nens feliços. No sé com s’ho van fer, potser pel caràcter extraordinàriament alegre de la meva àvia. El meu pare (tenia 7 anys l’any 1936) va viure la guerra com una aventura. Sempre m’ho va explicar així, fins i tot quan anaven a jugar amb granades de debò que havien quedat abandonades en algun camp a prop d’on vivien. La guerra i la postguerra no van marcar les seves vides de forma negativa. Tot el que van viure i veure no els va allunyar ni un mil.límetre del que eren abans. I jo, com la Marta Marín, sento que he heretat els seus records, que els porto amb mi com un bagatge vital que ha donat forma a la meva vida i a la manera amb la que m’hi enfronto.

     La lectura de “Fugir era el més bell que teníem”, ha estat un plaer. No només per l’escriptura excel.lent de l’autora, per la seva prosa poètica (que s’agraeix perquè eixampla els significats), sinó perquè a mi personalment, m’ha servit per reflexionar sobre el meu propi passat; cosa a la que –els que em coneixen, ho saben-, en tinc tendència des de sempre.

4 comentaris:

  1. Preciós Anna!
    Moltes gràcies per compartir les teves reflexions; ganes de llegir aquest llibre!
    XX

    ResponElimina
  2. Anna, m'agrada llegir els teus textos, aquest de la memòria de la guerra...o de l'art...o del que sigui.
    Escriure (com crear..) és el més bell que tenim
    No paris..
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Salvador... M'agrada la teva frase, i hi estic plenament d'acord. Escriure i crear és "fer" coses. El meu pare sempre em deia que això és el més important a la vida. Estar sempre ocupat fent coses és fer treballar la ment, i al mateix temps, una manera de comunicar-nos i relacionar-nos amb el món.
      Igualment, tu tampoc paris!

      Elimina