dimecres, 13 de març del 2019

De la curiositat a la indiferència

     


     Una de les coses que em crida més l’atenció, de tots els canvis que s’han produït recentment, és com el desconeixement s’ha convertit en indiferència. Portat aquest comportament al terreny de l’art, això és tremendament rellevant. Fa alguns anys (no tants, però ara ja en són més de 10), a la galeria on treballava, el gerent em pressionava sovint per a que trobés artistes “nous”. El reclam per atraure públic, i satisfer les demandes dels col.leccionistes i compradors d’art era oferir propostes noves. És cert que aquestes propostes noves no agradaven gaire al propietari de la galeria. Donat que la majoria eren artistes joves o fora de circuit, el seu valor de mercat era molt baix, i la facturació era poc significativa. Però era una bona manera d’atraure tot tipus de públic, i de generar noves generacions de compradors d’art. També agradaven (i molt) als col.leccionistes habituals perquè la idea d’apostar per algú nou, estava molt arrelada. La qüestió era saber trobar un equilibri entre propostes d’artistes consolidats i propostes d’artistes “nous”. El gerent, que era qui portava els números, sabia perfectament que una major afluència de públic es traduïa sovint en una bona marxa econòmica. I com que a més a més, vivia en primera fila el dia a dia de la galeria, havia sigut testimoni de l’augment de públic que generava una proposta d’un artista desconegut. El desconeixement despertava curiositat, i això era de vital importància en el món de l’art.

     Ara és exactament a l’inrevés. Si l’artista que s'exposa no “sona”, ningú es mou. Ni s’escriu, ni es parla, ni es ve a veure.  Només algun col.leccionista fidel que s’ha mantingut immune a la malaltia de la indiferència, o algú de la premsa escrita que sistemàticament ho visita tot; perquè encara creu que la única manera de prendre el pols a la realitat és viure-la, actuen de la manera que abans es considerava normal, i que ara resulta excepcional. Poques vegades sentim allò de “com que no em sonava de res aquest artista, vinc a veure què tal...”. La curiositat pel desconegut, ha deixat pas a la indiferència. Ara sembla que si no és per coses conegudes o clàssiques (la recuperació d’artistes del passat ignorats també funciona), la gent no és mou. Si l’artista “desconegut” és del present, ho té ben difícil. Tant li fa que sigui interessant, tant li fa que tingui una trajectòria sòlida que demostri que no és una flor d’estiu, tant li fa que amb la seva obra ocupi un espai que sense la seva aportació estaria orfe, tant li fa que presenti una manera pròpia d’encarar la vida o de qüestionar-se el món. Si no sona, no val la pena moure’s. O es produeix un toc de màgia, i per un misteri de concatenacions afortunades, el “desconegut” es fa un lloc en el corrent d’opinió, o romandrà allà on és: valorat només pel seu cercle més íntim. Les retallades que ha sofert la premsa en paper poden ser el justificant de que aquesta prioritzi institucions i clàssics a l'hora de publicar sobre exposicions. Però i la premsa digital? No estaria bé que ajudés a generar la curiositat que trobem a faltar, enlloc de seguir mimèticament el que fa la premsa escrita “retallada”? Estaria bé que des d’algun lloc es tornés a promoure la curiositat pel desconegut i per la idea de què encara que un artista no formi part de l’imaginari cultural, pot ser interessant. De tota manera, tampoc els hi dono cap culpa. Abans tampoc en parlaven i el públic es movia sol. Potser, al capdavall, tot plegat és un fenomen que té a veure amb les modes. I això és una cosa que fa pensar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada