El ram

     Quan vaig arribar dimarts al matí, la galeria estava completament inundada. En obrir la porta, vaig notar una olor terrible. Algú deuria haver donat avís del desastre abans de que jo arribés, perquè hi havia un noi recollint aigua del terra. Què havia passat?

-Se ha reventado un bajante, señora. No pase, esta todo inundado.

    

     Em vaig arremangar els pantalons per entrar a veure el que havia passat. Hi havia quatre paletes fent-se càrrec de l’avaria. Ells estaven fent obres al 4rt 1ª i picant, es va despendre un tros de l’antiga tubería de plom i havia esquerdat el baixant. Això havia passat dilluns a la tarda, així es que des d’aleshores cada cop que un veí tirava la cadena del wàter, queia tot al sostre fals de guix de la sala, fins que va cedir, i va caure tot a dins la galeria. La runa i la resta.  Afortunadament, va passar a la part central de la sala, allunyada de les obres penjades a la paret. No s’havia fet malbé res.

    

     Va ser un matí molt pesat, sense poder obrir la galeria, i envoltada d’una olor molt desagradable. Vaig estar tota l’estona refugiada al magatzem, a prop del telèfon. En Santi, un company meu, que era el que s’havia fet càrrec de l’incident des del primer moment, estava desesperat: Només ens faltava això, la galeria plena de merda!, deia. A mi se m’escapava el riure:amb tot el que ens ha caigut a sobre ens ha d’anar molt bé!, li deia.

     A la tarda ja vam poder obrir. Aquells paletes van fer una bona feina, van arreglar el desperfecte i ho van netejar tot a conciencia.

     Al dia seguent ens van enviar el ram de flors més gran que havia vist mai. Era inmens, ocupava pràcticament tota la taula: roses, liliums, margarides, peoníes... feia una olor meravellosa. Un esclat primaveral espectacular, fresc, ufanós, radiant. Era del veí del 4rt. 1ª. A la targeta hi deia: disculpeu totes les molèsties.

    

Dos germans

        

       La Carmen feia temps que estava molt trista. El seu germà, molt més gran que ella, havia mort d’un càncer i ella el trobava molt a faltar. Durant tota la seva vida,ell havia estat el seu refugi, la seva referència familiar, potser l’únic home realment important de la seva vida. Amant de la música, havia deixat a la Carmen la seva important col.lecció de Cds de música clásica, sobretot òperes que l’havien acompanyat sempre, especialment al final. La música era per a ell una finestra oberta a un paisatge inacabable, a l’esperança de trobar un món espiritual plaent i etern. La música era el millor dels consols, la millor companya dels moments difícils.

     Acompanyada per la música  del seu germà, la Carmen es passava  hores al seu estudi, treballant incansablement, com sempre. La taula de treball plena de dibuixos, fotografies, pinzells, pots de pintura i llapis de colors. Al seu voltant, centenars d’objectes comprats als encants, trobats per casualitat, fragments de memòria que prenien una nova vida en les seves obres. De tot això i de la seva imaginació, la Carmen en treia l'energia necessària per sobreviure durant aquella terrible crisi. Ara, a més, escoltava les àries que havien agradat tant al seu germà i li semblava que compartia amb ell moments íntims i secrets, com si encara fós al seu costat, ajudant-la a crèixer.

     Una tarda, la primera de la primavera, va sonar el seu mòbil. Era una trucada de la  galeria de Barcelona que exposava la seva obra. Li proposaven un encàrrec que havien rebut per a ella: la il.lustració del programa de la temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu. Cada any, els amics del teatre editaven un llibre molt cuidat, amb articles molt interessants sobre cada una de les òperes, i encarregaven les il.lustracions a un artista reconegut. Aquest any, l’havien triat a ella.

      La Carmen va plorar d’emoció: una vegada més, el seu germà li donava la mà.

Je te veux

    Hi ha peces musicals que fan que passin coses bones quan sonen. Ja feia temps que ho intuia : aquell vals d’Erik Satie, Je te veux, amb el seu aire festiu, quasi de circ, tenia una energia positiva encomanadissa. A més, deuria tenir algun altre poder misteriós, era massa casualitat que cada vegada que el sentia, rebia bones notícies , es desencallaven coses, o simplement veia senzill tot allò que fins llavors era complicadíssim.  Je te veux tenia  un poder de transformació profunda de l’estat d’ànim. Un dia espès, d’aquells en els que tot s’acaba complicant i  que acabes pensant que fins aquí ha arribat la meva existencia feliç podia arribar a convertir-se en el primer dia d’una llibertat mai experimentada fins aleshores. El seu poder, però anava encara més enllà. Aquella melodía de cabaret de la belle epoque, de ball de saló li donava la volta a la realitat d’una manera extraordinaria. Ho canviava tot. Aparentment, l’entorn era el mateix, però quan sonava Je te veux, tot es capgirava per art de magia. En aquesta dimensió tot era posible, i només podien passar coses molt bones: una trucada inesperada comunicant-nos una herencia d’un oncle en el que mai haviem pensat o vendre el quadre més gran  de l’exposició a un col.leccionista de Leicester... Aquest era el poder que Je te veux exercia al meu voltant. La música em va venir a buscar, s’anava fent present de tant en tant, fins que em vaig adonar del que era capaç de transformar.

     Potser cada persona té la seva música màgica, que un dia apareix per sorpresa per donar-li una volta fantástica a la realitat. És inútil buscar-la, la música ve sola. I quan l’hem trobat, tampoc s’hi val de sentir-la cada dia esperant que obri el seu miracle. La música espera a que es produeixi un error entre la relació de l’espai i el temps, una mena de plec temporal en la vida de l’individu.  La música ho detecta i llavors sona: ens està avisant. Simplement, cal estar molt atent i deixar-la fer.

Bombones de butà

    
     A l'entrada, un nen i una nena pinten tractors de color taronja. La fregona de puntes esta preparada per a treure les teranyines. Benvinguts a l'òpera de Latung La La!: els records ens tornen la il.lusió de la infantesa. La llar de foc de la casa de l'àvia, les puntes ben planxades, els botons, la via del tren, cabdells de fil. Les cabòries se'n van, tot és més planer. Demà és festa!. Bombes de pintura de color taronja. L'estufa de butà escalfa la sala d'estar. Treiem-nos l'abric i mirem els quadres!. El cotxe amb la taronja, els tractors, l'escala de fusta, bidons que volen. El globus s'enlaira amb el piano. Llegim els poemes. Una pila de plats taronja damunt la taula. Tot és possible encara: les caixes de joguines estan per obrir. Identifiquem el record, reconeixem la música. Una pluma blanca a l'aire: la felicitat sempre torna.

http://www.davidymbernon.com/

Etsuko

   -L’altre dia vaig rebre una postal en anglés i no sé que hi diu.- En sentir això va pensar que el seu profesor de piano passava de tot.

   

 -I et quedes tan tranquil. Porta-la, ja te la llegiré jo. De qui és?

  Era de la vídua d’un compositor japonés que havia conegut al final de la seva estada a Basilea. Un jove molt prometedor, com a pianista i compositor. Havien fet molt bona amistat i  posteriorment els havia convidat a venir a Barcelona. De tot això feia uns vint-i-cinc anys. En Hiroaki va morir poc després d’un atac de cor. Tenia vint-i-nou anys. Ara l’Etsuko, la vídua , en  un text breu i cordial, li comunicava que havia fet una pàgina web en memòria del seu marit.

 Van buscar la pàgina i la van obrir. L’Etsuko havia penjat la biografia (breu) del seu marit, una llista de les seves composicions, i algunes fotografíes del jove Hiroaki. En Hiroaki sempre seria jove.

-L’has de contestar, has de dir-li que ho has vist- Es va prestar a ajudar-lo a escriure el text. Ella li traduiria a l’anglès el que ell li volgués escriure i ho farien des del seu correu electrònic. El seu professor no tenia connexió a Internet a casa seva. Tampoc tenia cap interés en tenir-ne.

    El dia següent, en obrir el seu correu, es va trobar una resposta de l’Etsuko. L’escrit anava adreçat al seu professor. Li agraïa els minuts que havia dedicat a visitar la pàgina de’n Hiroaki, i li demanava un favor: si podia traduïr al castellà i al català la pàgina del Hiroaki que havia escrit a la Wikipedia.

-Si home!. Només em faltava això.- Quedava clar que no tenia cap intenció de fer-ho.

     Tot i la seva negativa, ella va insistir varies vegades i en dies successius:  estaria molt bé que ho fés . La biografia era breu, no seria gaire feina. Però el seu professor no en tenia ganes. A la fí ho va deixar córrer.

       S’havia mirat aquella pàgina web varies vegades. Una vida tant  feliç i prometedora, truncada tant  d’hora per una mort sobtada. A les fotos es veia un noi rialler i esportista. Si hagués viscut, el Hiroaki tindria la seva edat més o menys. Així és que va decidir fer-ho ella. En menys d’una hora,  va traduir la biografia de l’Hiroaki en tots dos idiomes i les va adjuntar a un correu en el que es presentava i disculpava el seu professor –li va dir que, en aquell moment estava molt enfeinat-. Li comunicava també, que havia estat un plaer per a ella poder-la ajudar.  Això últim era veritat. S’havia encomanat de la il.lusió de l’Etsuko per preservar la memoria del seu marit.

      L’Etsuko la va contestar de seguida, inmensament agraïda. Li prometia enviar-li els Cds que havia editat ella mateixa amb les composicions del seu marit i algunes interpretacions  seves al piano.  Aquell va ser el seu primer intercanvi de correus electrònics. En vindrien molts més, fins a bastir una bona amistat.

http://www.ezakoji.com/

Gamelan

     

     En aquella època, l’Anna i el seu professor de piano anaven a fer un café després de la classe. Aquest costum, que van mantenir durant alguns anys,els va permetre establir una molt bona amistat. El seu professor també ensenyava músiques tradicionals del món al conservatori. Un dia, en aquella estona del café, li va explicar que aquell matí, havia dedicat la classe del conservatori al gamelan.

-Cada any el mateix: “i que és el gamelan”?- ho havia dit amb cara de resignació i imitant el to de veu dels alumnes.

     L’Anna va somriure amb la situació i va preguntar:

-I que és el gamelan?.- Ella tampoc ho sabia

     El professor la va mirar amb cara de paciència infinita i li ho va explicar:

-És un conjunt d’instruments de percussió de la música tradicional de l’illa de Bali. El seu so va influir la música de compositors com Debussy, que el va sentir per primera vegada en una exposició universal a Paris.

   Ella es va quedar tota satisfeta: cada dia aprenia alguna cosa amb el seu professor. Li ho explicava tot ras i curt. Després, ella completava tots els detalls buscant a internet.

  El dia que l’Anna va saber el que era un gamelan, en David Ymbernon, que exposava en aquell moment a la galeria on ella treballava, feia una performance. Es tractava d’un espectacle intensament poètic en el que, amb la col.laboració de la seva familia i algun amic, donava vida al seu univers plàstic.  En Jordi Casadevall, era un dels amics que hi col.laborava. Era el tècnic de so, i a més hi feia un número en el que tocava un curiós instrument de percussió que tenia una sonoritat entre líquida i gasosa. Li havia cedit en François Baschet, el propi inventor d’aquella escultura sonora, per a que en fés difusió.  En Jordi s’expressava sempre amb  un entusiasme  encomanadís i disfrutava profundament amb tot el que feia. En Baschet, com ella mateixa, havien caigut sota l’àrea d’influència de l’energia  d’en Jordi.  Aquell dia, mentre ell preparava l’instrument, l’Anna li explicava la dificultat que ella tenia per a portar el compàs correctament, i el va lloar pel seu sentit innat del ritme.

-Et tornaries boja amb la música tradicional indonèsia, és polirítmia pura.

-El gamelan?-va preguntar l’Anna

     La cara d’en Jordi es va il.luminar amb un gran somriure:

   

-Molt bé!!-va dir

    Aquell dia, per primera vegada a la seva vida, dues persones li havien parlat del gamelan. Aquella coincidència fortuita, la va fer pensar. Hi havia alguna cosa del tot irracional que unia les persones.


Nota: La fotografia que il.lustra aquest text va ser presa a la Fundació La Fontana i és un gamelan propietat del col.leccionista d'instruments Alexandre Maluquer.

Una conversa

                                                                                                          

                                                                                                                                                                        Van   començar la conversa després de que el visitant de la galeria expressés la seva satisfacció per la bona exposició que acabava de veure.

-  Llàstima del moment que estem atravessant- la galerista es va aixecar de la cadira. - És com si tot estigués adormit. Facis el que facis, costa moltíssim despertar l’interès de la gent. I pel que fa als col.leccionistes, han desaparegut. Del tot.-   Es va fixar en el visitant, al primer cop de vista semblava jove, però detalls de la seva fesomia revelaven que li deuria faltar poc  pels cinquanta.

--Aviat no serà cap negoci, una galeria d’art- va continuar, mentres es fixava en detalls de la personalitat del seu interlocutor:  vestia amb texans , duia una motxilla ben carregada i tenia els cabells rossos molt arrisats.- Amb internet, els artistes ténen la seva esplèndida pàgina web, i la gent hi contacta directament. Els fa gràcia visitar l’estudi i a més, si volen comprar, estan convençuts que l’artista els farà més bon preu. Fins i tot hem perdut visitants, molta gent ens diu que veuen les exposicions que fem per internet. Es posen al dia sense sortir de casa.

-Odio tot això- el visitant semblava estar d’acord amb el que deia aquella dona- jo sóc artista i no en tinc ni en vull, de pàgina web.  Mai he venut a l’estudi, no ho trobo ètic. La galeria ha de poder fer la seva feina. La gent esta perdent el contacte amb la realitat, fins i tot amb les persones. La gent engega l’ordinador i entra a les xarxes socials. Ténen relacions virtuals que poden ser fins i tot fictícies. Te’n adones que l’art s’està tenyint de tot això ? De banalitat, de superficialitat…

          Ella estava d’acord en tot, excepte en una cosa : si era artista i en tenia l’ocasió, segur que rebría clients a l’estudi i els vendría el que fós. Va preferir enfocar la part més filosófica de la qüestió, per continuar la conversa.

-El món ha canviat molt. La gent abans, es cultivava interiorment, llegien més, per exemple. Ara tot és més ràpid i més superficial. Per poder pensar, són necessaris la soledat i el silenci.

        Mentre la dona parlava, ell  remenava dins  la seva motxilla, i en va treure un llibre que li va deixar sobre la taula: “Arte ¿líquido?”, d’un tal Zygmunt Baumann.

-T’interessarà, t’ho asseguro. Va de tot això, del que hem estat parlant.- La dona va fullejar-lo i va veure que el text estava molt subratllat. Va pensar que això és el que fan els que volen retenir les idees. Tot d’una,  ell li va preguntar:

  -Coneixes Alexandrer Scriabin?

       La dona es va quedar astorada . Per què li ho preguntava, això? Com podia ser que, aquell home que  no la coneixia de res, li preguntés per Alexander Scriabin?  Feia tot just una hora que ella havia estat tocant dos preludis de Scriabin, els nos. 9 i 22 de l’Opus 11. Li ho va dir.

-És ben curiós, parlant amb tu m’ha vingut al cap Scriabin, precisament els preludis. M’agraden moltíssim i els escolto sovint.

      En aquell moment va entrar un grup de gent a la galeria i el visitant es va carregar la motxilla a l’esquena.

-Bé, jo marxo. Llegeix el llibre de’n Baumann, t’agradarà.

       La dona es va quedar tota contenta. Immersa en aquell món que s’esmicolava, s’havia produt un miracle telepàtic. Una autèntica finestra a l’esperança.