Dos germans

        

       La Carmen feia temps que estava molt trista. El seu germà, molt més gran que ella, havia mort d’un càncer i ella el trobava molt a faltar. Durant tota la seva vida,ell havia estat el seu refugi, la seva referència familiar, potser l’únic home realment important de la seva vida. Amant de la música, havia deixat a la Carmen la seva important col.lecció de Cds de música clásica, sobretot òperes que l’havien acompanyat sempre, especialment al final. La música era per a ell una finestra oberta a un paisatge inacabable, a l’esperança de trobar un món espiritual plaent i etern. La música era el millor dels consols, la millor companya dels moments difícils.

     Acompanyada per la música  del seu germà, la Carmen es passava  hores al seu estudi, treballant incansablement, com sempre. La taula de treball plena de dibuixos, fotografies, pinzells, pots de pintura i llapis de colors. Al seu voltant, centenars d’objectes comprats als encants, trobats per casualitat, fragments de memòria que prenien una nova vida en les seves obres. De tot això i de la seva imaginació, la Carmen en treia l'energia necessària per sobreviure durant aquella terrible crisi. Ara, a més, escoltava les àries que havien agradat tant al seu germà i li semblava que compartia amb ell moments íntims i secrets, com si encara fós al seu costat, ajudant-la a crèixer.

     Una tarda, la primera de la primavera, va sonar el seu mòbil. Era una trucada de la  galeria de Barcelona que exposava la seva obra. Li proposaven un encàrrec que havien rebut per a ella: la il.lustració del programa de la temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu. Cada any, els amics del teatre editaven un llibre molt cuidat, amb articles molt interessants sobre cada una de les òperes, i encarregaven les il.lustracions a un artista reconegut. Aquest any, l’havien triat a ella.

      La Carmen va plorar d’emoció: una vegada més, el seu germà li donava la mà.