Je te veux

    Hi ha peces musicals que fan que passin coses bones quan sonen. Ja feia temps que ho intuia : aquell vals d’Erik Satie, Je te veux, amb el seu aire festiu, quasi de circ, tenia una energia positiva encomanadissa. A més, deuria tenir algun altre poder misteriós, era massa casualitat que cada vegada que el sentia, rebia bones notícies , es desencallaven coses, o simplement veia senzill tot allò que fins llavors era complicadíssim.  Je te veux tenia  un poder de transformació profunda de l’estat d’ànim. Un dia espès, d’aquells en els que tot s’acaba complicant i  que acabes pensant que fins aquí ha arribat la meva existencia feliç podia arribar a convertir-se en el primer dia d’una llibertat mai experimentada fins aleshores. El seu poder, però anava encara més enllà. Aquella melodía de cabaret de la belle epoque, de ball de saló li donava la volta a la realitat d’una manera extraordinaria. Ho canviava tot. Aparentment, l’entorn era el mateix, però quan sonava Je te veux, tot es capgirava per art de magia. En aquesta dimensió tot era posible, i només podien passar coses molt bones: una trucada inesperada comunicant-nos una herencia d’un oncle en el que mai haviem pensat o vendre el quadre més gran  de l’exposició a un col.leccionista de Leicester... Aquest era el poder que Je te veux exercia al meu voltant. La música em va venir a buscar, s’anava fent present de tant en tant, fins que em vaig adonar del que era capaç de transformar.

     Potser cada persona té la seva música màgica, que un dia apareix per sorpresa per donar-li una volta fantástica a la realitat. És inútil buscar-la, la música ve sola. I quan l’hem trobat, tampoc s’hi val de sentir-la cada dia esperant que obri el seu miracle. La música espera a que es produeixi un error entre la relació de l’espai i el temps, una mena de plec temporal en la vida de l’individu.  La música ho detecta i llavors sona: ens està avisant. Simplement, cal estar molt atent i deixar-la fer.