Una conversa

                                                                                                          

                                                                                                                                                                        Van   començar la conversa després de que el visitant de la galeria expressés la seva satisfacció per la bona exposició que acabava de veure.

-  Llàstima del moment que estem atravessant- la galerista es va aixecar de la cadira. - És com si tot estigués adormit. Facis el que facis, costa moltíssim despertar l’interès de la gent. I pel que fa als col.leccionistes, han desaparegut. Del tot.-   Es va fixar en el visitant, al primer cop de vista semblava jove, però detalls de la seva fesomia revelaven que li deuria faltar poc  pels cinquanta.

--Aviat no serà cap negoci, una galeria d’art- va continuar, mentres es fixava en detalls de la personalitat del seu interlocutor:  vestia amb texans , duia una motxilla ben carregada i tenia els cabells rossos molt arrisats.- Amb internet, els artistes ténen la seva esplèndida pàgina web, i la gent hi contacta directament. Els fa gràcia visitar l’estudi i a més, si volen comprar, estan convençuts que l’artista els farà més bon preu. Fins i tot hem perdut visitants, molta gent ens diu que veuen les exposicions que fem per internet. Es posen al dia sense sortir de casa.

-Odio tot això- el visitant semblava estar d’acord amb el que deia aquella dona- jo sóc artista i no en tinc ni en vull, de pàgina web.  Mai he venut a l’estudi, no ho trobo ètic. La galeria ha de poder fer la seva feina. La gent esta perdent el contacte amb la realitat, fins i tot amb les persones. La gent engega l’ordinador i entra a les xarxes socials. Ténen relacions virtuals que poden ser fins i tot fictícies. Te’n adones que l’art s’està tenyint de tot això ? De banalitat, de superficialitat…

          Ella estava d’acord en tot, excepte en una cosa : si era artista i en tenia l’ocasió, segur que rebría clients a l’estudi i els vendría el que fós. Va preferir enfocar la part més filosófica de la qüestió, per continuar la conversa.

-El món ha canviat molt. La gent abans, es cultivava interiorment, llegien més, per exemple. Ara tot és més ràpid i més superficial. Per poder pensar, són necessaris la soledat i el silenci.

        Mentre la dona parlava, ell  remenava dins  la seva motxilla, i en va treure un llibre que li va deixar sobre la taula: “Arte ¿líquido?”, d’un tal Zygmunt Baumann.

-T’interessarà, t’ho asseguro. Va de tot això, del que hem estat parlant.- La dona va fullejar-lo i va veure que el text estava molt subratllat. Va pensar que això és el que fan els que volen retenir les idees. Tot d’una,  ell li va preguntar:

  -Coneixes Alexandrer Scriabin?

       La dona es va quedar astorada . Per què li ho preguntava, això? Com podia ser que, aquell home que  no la coneixia de res, li preguntés per Alexander Scriabin?  Feia tot just una hora que ella havia estat tocant dos preludis de Scriabin, els nos. 9 i 22 de l’Opus 11. Li ho va dir.

-És ben curiós, parlant amb tu m’ha vingut al cap Scriabin, precisament els preludis. M’agraden moltíssim i els escolto sovint.

      En aquell moment va entrar un grup de gent a la galeria i el visitant es va carregar la motxilla a l’esquena.

-Bé, jo marxo. Llegeix el llibre de’n Baumann, t’agradarà.

       La dona es va quedar tota contenta. Immersa en aquell món que s’esmicolava, s’havia produt un miracle telepàtic. Una autèntica finestra a l’esperança.