Postals

 Pràcticament ja no es reben cartes. Cartes de debó, amb el nom, l'adreça del destinatari i el remitent escrits a mà, amb el segell corresponent a l'import del viatge. Una carta té alguna cosa d'íntim i personal: l'autor hi imprimeix la seva cal.ligrafia i hi involucra el seu temps i el seu espai. Rebre una carta pot ser una cosa excitant, preocupant o trista. Una carta pot contenir i despertar una sèrie molt llarga de sentiments, tot a la vegada.

     Cada mes o mes i mig aproximadament, rebo una carta. Bé, potser hauria de dir una fotografia. Una persona posa una fotografia dins un sobre i me l'envia. Són fotografies urbanes, en les que, de vegades, els protagonistes són persones anònimes, soles o en parella, conscientment fotografiades d'esquena o amb la cara oculta. Altres vegades, el protagonisme el pren una planta que creix, esquifida i trista, en una jardinera de ciment. O la molsa que verdeja en l'esquerda d'una vorera. Totes les fotos ténen una cosa en comú: em fan somriure. Ensenyen un món cada cop més ofegat pel ciment, en el que els éssers vius s'adapten-quin remei els hi queda!-. L'entorn, tot i que ho podria semblar, no és sòrdid: en un mur de formigó algú hi ha penjat uns testos amb geranis i un home llegeix ben instal.lat en una chaise longue de ciment. En aquestes fotos, les parelles es comuniquen i les persones, aparentment soles, ténen un lloc on anar. La vida és tossuda malgrat tot.

     En aquest moment que ja estem cansats de tanta fotografia que retrata la sordidesa i tips de  tanta sociologia disfressada d'art, aquestes fotografies que m'arriben per correu, com les cartes d'abans, em fan creure que, al marge, hi ha molt bons artistes.