La desaparició de l'Oteiza

     

     La història que relato a continuació fa quasi vint anys que va passar. Va ser durant la crisi anterior, la dels anys 90, i ara, que es prepara una exposició de Jorge Oteiza a La Pedrera, és oportú recordar-la.

     En aquella època, a la galeria en la que treballava les passàvem magres. Les exposicions es venien poc i malament, i havíem de tirar del fons d’obra ( i sort que en aquella època encara n’hi havia) per sobreviure. Oferíem obres d’artistes “històrics” a un preu temptador als pocs col.leccionistes que encara quedaven. Al magatzem hi havia una escultura de Jorge Oteiza molt maca, i vaig pensar en buscar-li un client. Es titulava “Caja Abierta” i era una edició de 30 exemplars. Abans, però, vaig anar a buscar-la, més que res per tornar-la a veure abans de començar les gestions. Però l’escultura havia desaparegut del seu lloc habitual. Allà on havia estat hi havia quedat una empremta, un registre enmig de la pols. Vaig preguntar, però ningú en sabia res. Tothom la recordava al damunt de la prestatgeria on s’hi havia passat els darrers anys.  Enlloc constava cap moviment recent de l’escultura: cap document de préstec, cap albarà de dipòsit. Vam descartar el robatori per un agent extern violent. Ningú havia forçat l’entrada, ni havia saltat l’alarma. També era molt remota la idea de que l’hagués robat un lladre ocasional; més que res perquè l’escultura estava amagada i era massa gran per treure-la d’allà de forma discreta. A més, era força pesada. Vam regirar-ho tot, però l’escultura s’havia volatilitzat. La sospita que l’havia agafat “algú de dins”, va anar prenent força. En aquells temps, aquella escultura no era la única cosa que havia desaparegut misteriosament.

     Per observar les reaccions de la plantilla, jo i un altre company, vam idear un pla: es tractava d’inventar-nos un comissari que estava organitzant una exposició sobre Oteiza. El “comissari”, per al que vam prendre prestat el nom d’un amic, va escriure una carta a la galeria demanant obres de l’escultor en cas de que en tinguéssim, i oferint la possibilitat de la seva compra, si el comitè de l’entitat organitzadora ho creia oportú. Vam estar pendents de l’arribada de la carta i de les posteriors reaccions, però no va passar res de res. Havíem posat l’adreça i el telèfon del nostre amic, per veure si “el” o “la lladre” hi contactava, però el nostre amic no va rebre cap escrit ni cap trucada.

     L’altra possibilitat que vam contemplar, va ser la de que l’escultura d’Oteiza havia estat lliurada a un altre escultor per error. Durant aquells dies s’havia retornat tota l’obra d’un escultor amb el que, després de molts anys, s’havia deixat de treballar. L’escultura tenia certes similituds formals amb les d’aquell escultor, i hauria pogut ser que el transportista que ajudava a l’encarregat del magatzem a traslladar les escultures al seu camió, la prengués per una obra més de les que s’havien de retornar. A més, totes estaven a la mateixa habitació. Si és que va ser així, l’escultor en qüestió mai va dir res. Des d’aleshores, l’escultura esta en parador desconegut. Algú em va dir una vegada que les obres d’art sempre acaben tornant a sortir a la superfície. Quan veig obres de Jorge Oteiza en una exposició, penso en la possibilitat de trobar-la. Fins ara, no he tingut sort.

Fontana, Torres García, Cornell, Rothko, Beuys, Furriols

    

     L’obra de Joan Furriols té, encara, un abast molt minoritari. Això vol dir que moltes de les persones que visiten la seva exposició a la nostra galeria, no coneixen la seva obra. Per alguns és un autèntic descobriment, i és curiós veure com la majoria no s’està de trobar paral.lelismes amb l’obra d’altres artistes molt reconeguts. He arribat a la conclusió que tots tenim la necessitar d’etiquetar les coses, o si més no, de situar-les en un context estilístic. Es fa necessari trobar una línia discursiva, un perquè de totes les coses.

     Després d’aquestes visites, he pres notes dels comentaris i reflexions d’alguns dels visitants, i crec que val la pena posar-les aquí per escrit.

1.-  La relació amb Lucio Fontana.

     Aquest és potser el comentari més freqüent. Les superfícies amb forats de les obres de Furriols poden acostar-se, a primera vista, a les de Fontana. L’actitud, però, és molt diferent. Furriols no busca agredir les superfícies, traspassar-les, transgredir-les. Furriols dibuixa. Els seus forats són delicats, subtils; creen uns altres espais, una altra dimensió.

2.- La relació amb Torres García.

     Amb algunes de les obres es pot establir aquesta relació, especialment amb algunes objectuals. Els objectes de Torres García, no són abstractes, ni tampoc imitatius. D’ells sobresurt una remarcable potència esquemàtica que remet a una representació particular de les coses. Aquests objectes esdevenen símbols i condensen diversos significats. Les composicions de Torres García, basades en enquadraments de línies verticals i horitzontals busquen crear una composició unitària de línies, estructura, color geometria, signes i textures. Aquest raonament es podria aplicar perfectament a més d’una de les obres de Joan Furriols exposades.

3.- La relació amb Joseph Cornell.

     Joseph Cornell va ser un dels pioners de l’assemblatge. Autodidacta i influït pels surrealistes, Cornell va crear unes caixes o vitrines, en les que hi combinava objectes diversos, practicant una mena de collage. La majoria de les vegades es tractava d’objectes usats, que ell situava en un context nou i amb un gir poètic remarcable, els feia portadors de significats que anaven més enllà de l’utilitarisme. Podríem dir que les caixes de Joan Furriols ens fan pensar en les de Joseph Cornell. Evidentment que hi ha diferències, però la força poètica que transmeten, i sobretot, la seva evocació nostàlgica, les situen en un univers paral.lel. Com Furriols, Cornell també va trigar molts anys a exposar i vendre les seves obres.

4.- La “capella Rothko”

     A la última sala de l’exposició hem penjat cinc dibuixos exquisits que Furriols ha batejat com a constel.lacions. Cada un ens presenta un cel amb estrelles (són papers tractats amb diverses incisions), i d’aquí el nom. A l’entrada de la sala, hem col.locat un objecte format per dos pots de vidre que contenen unes espelmes usades. Les arrels d'aquesta obra estan en un record personal de l’artista, que remet als rituals de dol de quan era petit. També hem de dir que algú ha trobat reminiscències de Josef Beuys en aquesta obra!. Al fons de la sala, hem col.locat una escultura feta amb escumes i que evoquen diversos materials de construcció. Algú va relacionar aquesta obra final amb un altar: els materials pobres, descontextualitzats, són el principi i el fi. Més d’un visitant ens ha fet notar les connotacions místiques d’aquesta última sala, “com si fós la capella Furriols”, en referència a la capella Rothko. La capella Rothko esta a Houston, Texas, i va ser fundada per Jean i Dominique de Menil. A dins, hi ha catorze obres de l’artista Mark Rothko. Són totes quasi negres, amb petites variacions.Tots aquests comentaris han enriquit la nostra experiència de l’exposició de Joan Furriols. D’alguna manera ens ha ajudat a reforçar la idea de que Joan Furriols és un clàssic de les nostres arts plàstiques. Un clàssic ignorat per molts, i que cal reivindicar. Com a mínim, aquesta és la nostra voluntat.

Intrusos

     

     Si un no és coneixedor de la baralla espanyola, no sabrà quin dels dos pals és l’intrús. Cal saber que la línia que delimita la imatge és diferent segons el pal. La dels “oros” és contínua. La de les copes té un espai a les parts superior i inferior, la de les espases en té dos i la dels bastos, tres. Així doncs, la línia de la carta del poema visual que il.lustra aquest escrit, ens diu qui és l’intrús: tres espais corresponen als bastos, per tant, l’intrús és l’espasa.

     En tots els àmbits de la vida, sovint trobem intrusos. Persones que es fan passar pel que no són, en major o menor grau. O que es dediquen a coses per a les que no tenen la qualificació suficient o apropiada. Hi ha molts que a les primeres de canvi no se’n surten, perquè el lloc que han triat per introduir-se és massa específic, massa tècnic o que requereix unes habilitats manuals que no es poden improvisar. Però un dels àmbits en que es practica l’intrusisme de manera quasi professional és en el món de l’art. La majoria de la gent no és entesa en la matèria, i, com ja he assenyalat en altres escrits d’aquest bloc, és molt fàcil vendre fum. No cal ser un expert en art per convertir-se en galerista. Només calen alguns diners, coneixements d’art que poden ser superficials, dominar el llenguatge del mercat, tenir dots de relacions públiques, dominar les estratègies del màrqueting, i tenir bons contactes. Malauradament, i pel que m’ha demostrat l’experiència, això sembla ser suficient en un món en el que el borni és el rei. Aquest galerista intrús haurà sabut construir un muntatge  creïble, i posarà preus alts a artistes fora del mercat. Per posar un exemple:  les obres d’un artista publicitari que només hagi exposat a alguns hotels, tindran uns preus que correspondrien a tenir un currículum exhaustiu d’exposicions a galeries, museus i fundacions d’arreu del món.  Per interessant que sigui la seva obra, els preus han de tenir un equilibri entre la qualitat i el mercat. No n’hi ha prou en ser molt bo. El mercat de l’art té unes regles bàsiques que s’han de conèixer i respectar. Tot això, els intrusos ho ignoren, o no els importa. Alguns es creuen per sobre del bé i del mal. Potser la única cosa que els interessa és fer diners. La seva capacitat de relacionar-se és la seva major virtut. En els ambients en els que es saben moure, troben molta gent amb diners que no saben distingir les diferències dels pals de la baralla.

     Els intrusos són molt perillosos. Fan mal als galeristes que sí que es preocupen de no vendre fum, perquè és fàcil que la gent els posi a tots al mateix sac. Confonen i fan confondre. Barregen, degraden, esborren la línia que hi ha entre el que és i el que no és. I si alguna vegada l’encerten, bingo!; perquè no és pot dir d’altra manera. També fan mal als artistes, no als que són com ells - que també n’hi ha, i això ja és un altre tema-, sinó als que patiran quan vegin que tracten les seves obres com a pures mercaderies. I el pitjor de tot plegat és que, a la llarga, generen desconfiança. Afortunadament, hi ha persones ben informades, que saben distingir el que té interès del que no, i el que té un valor del que no en té.  Col.leccionistes i aficionats entesos que agraeixen la feina feta amb tot el rigor. Però en són pocs, i tal i com estan les coses, tinc por que els intrusos ens acabin guanyant la partida.

Nota: La il.lustració es titula "Intrús" i és un poema visual de Barbat/H de 1983.

Shirley Baker i el Marqués de Cerralbo

     

     Vam anar a parar al Museo Cerralbo sense voler, de fet, anàvem a veure l’exposició de fotografia de Shirley Baker. Després de Vivian Maier, pensàvem descobrir una altra street photographer, com de fet, va ser. L’exposició de la Baker, titulada “Mujeres, niños y hombres que dejan pasar en tiempo” estava formada per una sèrie de fotografies preses en els barris marginals de Salford i Manchester, entre 1960 i 1980, mentre es demolien les cases velles i es construïa un barri nou. Mentrestant, els habitants sobrevivien entre cases sense condicions, i carrers insalubres. Però la de Baker no era una visió sòrdida, sinó molt humana i feia sobresortir les relacions veïnals, els jocs infantils i l’esperança d’una vida millor. L’exposició estava a la planta baixa del Museo Cerralbo, un palauet del segle XIX, que també es podia visitar. L’entrada, amb dues immenses escalinates a banda i banda, prometia molt; com a mínim, saber com vivien alguns rics de l’Espanya del segle XIX.

     El marquès de Cerralbo, que es deia Enrique de Aguilera y Gamboa, va viure entre 1845 i 1922. Carlista convençut, era un gran terratinent que vivia de les rendes de les seves propietats heretades i de diverses inversions financeres i en infraestructures. Només entrar al palauet, ja es veia que era un home d’idees molt tradicionalistes. L’edifici s’havia construït a finals dels anys 80 del segle XIX, però la decoració, que en part s’havia conservat malgrat la guerra, mirava com a mínim dos-cents anys enrera. El marquès, a més, estava posseït per l’afany del col.leccionisme: de ceràmica (en diverses vitrines hi havia una barreja memorable de ceràmiques primitives, tradicionals i orientals), de pintura (pràcticament no hi havia ni un pam de paret lliure de pintura espanyola i europea dels segles XVII i XVIII, sobretot), d’armes (la primera sala del principal era una armeria, amb nombroses armadures d’èpoques diverses, espases i revòlvers de tot tipus), de curiositats d’altres cultures, de joies, de monedes, de llibres (la biblioteca,  amb una sala principal, voltada d’un altell, esta formada per uns 10.000 volums) i de rellotges (uns setanta, i funcionaven tots). En aquell palau no hi faltava de res: tenien cambra de bany (una modernitat per l’època), sala de ball, despatx, sales de tertúlia, menjador de gala... I per tot arreu miralls, daurats i enormes làmpades de cristalls de Murano. Travessar totes aquelles estances, però, feia certa angúnia... En el dormitori del marquès, d’una austeritat relativa i que no lligava gaire amb el barroquisme de la resta del palau, l’atmosfera era tant densa, que no convidava a estar-s’hi gaire estona. Segurament perquè una casa plena de fantasmes.

      El marquès de Cerralbo havia sigut coetani dels escriptors de la generació del 98. Era una mica més gran; Baroja, Valle Inclán i Azorín havien nascut uns divuit anys després. El marquès havia estat un home amb inquietuds intel.lectuals: la seva biblioteca i el fet de que havia finançat i dut a terme personalment moltes excavacions arqueològiques, en són una prova. Però estava ben lluny de l’inconformisme de Valle Inclán,  de la naturalitat de Baroja i de la senzillesa d’Azorín. Segurament, també representava tot allò contra els que aquells intel.lectuals volien reaccionar. La seva col.lecció demostra que era un home ancorat al passat. Una glaçonera de les Wiener Werkstätte en una de les vitrines, era l’únic objecte que corresponia al present que va viure. Tots els viatges que va fer i els diners que tenia, li haurien permès fer una extraordinària col.lecció a l’estil dels Ephrussi. Però l’aristocràcia madrilenya de finals del XIX no era com la vienesa.

      Un marc pintoresc per a l’exposició de la Shirley Baker; que quasi havíem oblidat del tot en sortir del palau. O potser no tant: tant una cosa, com l’altra eren testimonis del passat.

     

     

Un sopar a l'estiu

     

     Una trobada que ha marcat el final d’una etapa trista, de pèrdues (la Mica, sobretot), d’enyorament (la casa de Sant Cebrià), d’un ordre de vida, de rutines estrictes, d’obligacions. No sé perquè, però veig que aquell sopar ha estat el començament de quelcom nou, agradable, d’una nova vida (que no ho és, exactament) ben acompanyada i amb un bagatge vital impagable. Totes les experiències han valgut la pena, de totes n’he tret un bon mestratge. El futur s’encara amb harmonia i optimisme. La mirada enrere, per primera vegada, esdevé positiva, i amb ganes de tornar-hi. Uns moments que, a en Carles i a mi ens convenien.

     L’amfitriona va ser la Isabel Sagimon, antiga companya d’escola, amb qui compartim records feliços, d’aprenentatges, d’amistats i de començaments. Filla de Paquita Granados, ànima de l’agència de publicitat Zen, crisol d’aportacions creatives als anys seixanta. Quants artistes, fotògrafs, dissenyadors gràfics, no hi van tenir alguna cosa a veure!. Precisament, la Isabel esta llegint els quaderns de notes de l’Alexandre Cirici, que va ser, juntament amb la seva mare, l’impulsor de l’agència. Li va recomanar la lectura la Judit Subirachs, filla de l’escultor, quan va veure que la mare de la Isabel era esmentada desenes de vegades en aquelles notes. La Judit també va compartir aquest sopar, i, encara que ella digui que no , ens ajudava a ressituar els records amb la seva memòria prodigiosa. També hi eren la Mercè Centellas i el seu marit Albert. La Mercè, filla de la Pepa Llopis, companya d’en Joan Brossa, també comença una nova vida. Superats els mals moments que li han fet passar uns estranyament considerats amics de la seva mare, se la veu fresca i renovada. Els únics convidats que no coneixíem, la Nefer Rovira i en Quim, el seu marit, varen resultar ser una autèntica troballa. Ell és net d’una casa de Sant Cebrià de Vallalta ben misteriosa i que sempre ens miràvem quan passàvem pel davant, i la Nefer, és filla de l’artista Rovira Brull (un altre dels artistes oblidats a reivindicar!). Ella també és artista i  la història del seu nom val molt la pena. Ens va explicar que havia hagut de néixer ajudada amb ventoses, i que el cap li havia quedat com el de la Nefertiti. Com que no la van poder batejar amb aquest nom, li van posar Esther, però ella sempre ha estat la Nefer. Vam sopar sota uns fanalets, en una terrassa interior al bell mig de la Plaça Urquinaona, i la tranquil.litat i el silenci eren tals, que mai hauríem dit que ens trobàvem al rovell de l’ou de Barcelona. La sarsuela que va cuinar  la Isabel era boníssima, amb el peix fresc comprat al Mercat de Santa Caterina, i les postres - gelat de vainilla, maduixes de Canet i trufes fetes per la Judit- van arrodonir un sopar amenitzat pels bons records, les felices coincidències, i les noves coneixences. Ara recordo el riure contagiós de la Isabel, mentre ens explicava que, quan va ser a Sant Petersburg, a tot arreu es prenia gelat de vainilla. Això ho va trobar fantàstic, per a ella, el gelat de vainilla és el gelat dels gelats.  Ara veig aquell sopar, com el dinar de Nadal que Joan Sales descriu a Incerta Glòria: un parèntesi feliç, un punt i a part. En un racó, enmig de la ciutat, unes persones comparteixen uns records esplèndids i una mateixa sintonia amb el seu entorn. Benzina de la bona per seguir endavant!

Història de la Petita Mica

     

     La Mica va néixer a Sant Cebrià de Vallalta, entre el 26 de juliol i l'1 d’agost de 2001. No ho podem saber exactament, perquè no hi érem. Aquell 26 de juliol queia en diumenge, i havíem anat a la casa que teníem a Sant Cebrià a celebrar els sants de la família. La seva mare, una gata tricolor que també es deia Mica, estava ben a punt de parir. Quan vam tornar per passar les vacances, ens vam trobar que havia tingut sis gatets. S’estaven en un petit tros de bosc d’alzines al costat de la casa. Eren tres gates i tres gats, i només una de les gates era tricolor com la seva mare. Per això la vam batejar de seguida com la Petita Mica, i també, perquè, com la seva mare, tenia cara de mico. Nosaltres ens estimàvem molt la mare Mica. Havia aparegut un matí, morta de gana. Des d’aleshores, es va convertir en una mena de guardiana fidel de la casa. Encara que triguéssim a anar-hi, ella sempre estava allà.  Aquell estiu el vam passar jugant amb els gatets; tots tenien un caràcter ben diferent. La Petita Mica era llesta i molt bellugadissa. No deixava viure els seus germans, només volia jugar.

     Quan va acabar l’estiu, alguns dels gatets ja havien desaparegut. No sabem si algú els va agafar o si es van morir... Un dissabte de novembre, quan els meus pares van tornar de donar volta a la casa, ens van dir que ja només en quedava un. El dia següent ens vam despertar molt d’hora. Feia un matí de tempesta, gris, fred i ventós. Ho vam tenir clar: anar a Sant Cebrià a buscar el gatet que quedava. Quan vam arribar, fora del vent no es sentia res de res. No hi havia rastre de la mare Mica, vam suposar que deuria estar en algun cau, a recer de la tempesta. Quan va parar de ploure, vaig anar muntanya amunt, cridant-la. En arribar a dalt, em van sortir les dues Miques, mare i filla, de darrera d’uns matolls. La petita miolava demanant auxili. La vaig agafar, tenia les potetes glaçades. Vaig començar a baixar cap a la casa, la mare també em seguia. Però a mig camí, va fer marxa enrere cap al bosc. Segurament va pensar que ja podia marxar. Deuria haver vist ben clar que la seva petita estava en bones mans. I ho va estar, per sempre.

     Des del primer moment, malgrat que no estàvem segurs de com s’adaptaria a la vida en un pis, la Mica va estar com si estigués a la glòria. Aquell primer dia ja va pujar al llit a dormir amb nosaltres, i des de llavors fins al final. No va trobar a faltar la seva mare, ni el viure a l’aire lliure. A casa nostra tenia llocs on dormir ben calenta, menjar, i tots els capricis i manyagues imaginables. Els caps de setmana que feia bo, i totes les vacances, tornava a Sant Cebrià i va poder veure la seva mare els sis anys que la va sobreviure. Allà podia pujar als arbres i a la teulada de la casa, rebolcar-se pel terra calent pel sol (això li encantava) i beure aigua dels solcs dels arbres mentre els regàvem. Això també li agradava molt. Es passava hores a dalt d’un dels arbres del pati. Allà ens esperava a què tornéssim de la platja, i tot sovint s’hi adormia. Als vespres li agradava mirar per la finestra, o estirar-se al balcó, a esperar si veia passar algun  gat. Aquest hivern, els meus pares es van vendre la casa. Ells estaven molt satisfets, però a mi em va fer molta pena. La Mica no podria tornar a casa seva. Al mes d’abril, però, va caure malalta, i es va morir el 27 de juny. De vegades, a la vida es produeixen coincidències que et deixen completament fora de joc, i aquesta n’ha estat una. Com si la vida de la nostra gata estigués lligada indissolublement a aquella casa; i així ho estarà, a partir d’ara, en el nostre record. La Mica ens ha deixat, i sentim el buit de forma terrible, tanta va ser la companyia que ens va fer. Vull pensar que ara ha tornat a pujar a la teulada o als arbres, a passar-s’hi hores, sense que aquells pesats la facin baixar quan no en té ganes. I que es podrà rebolcar pels patis fins que es faci fosc i pugui dedicar-se a vigilar els moviments dels animals nocturns. Si més no, aquest pensament és la única cosa que, ara per ara, em consola.

Sobre les fàbriques de creació

     

     L’Ajuntament de Barcelona, mitjançant l’Institut de Cultura de Barcelona, va posar en marxa l’any 2007, el programa de Fàbriques de Creació, amb l’objectiu d’incrementar la xarxa d’equipaments públics a la ciutat que donen suport a la creació i producció cultural. En molts casos es tracta de recintes remodelats per a afavorir la tasca dels artistes, els agents culturals i les entitats implicades en la promoció de la creació. Les Fàbriques de creació, reforcen xarxes i teixits culturals de la ciutat i han de convertir-se en referents per a la generació de nous continguts basats en l’excel.lència i la qualitat. Aquestes Fàbriques de Creació són: Fabra i Coats (Sant Andreu) Graner (Sants-Montjuic) La Seca (Ciutat Vella) La Escocesa (Sant Martí) La Caldera (Les Corts) La Central del Circ (Sant Martí) L’Ateneu Popular 9 Barris (Nou Barris) Hangar (Sant Martí) Sala Beckett-obrador (Sant Martí) Nau Ivanow (Sant Andreu).

      Aquest text esta extret de la web general de les Fàbriques de Creació, i la vaig consultar després de visitar Can Fabra ahir a la tarda. Vaig tenir curiositat després de percebre el poc moviment que hi havia. Vull suposar que no sempre és així, però he visitat vàries vegades aquest recinte, en el que es celebren exposicions de cert interès, i sempre l’he trobat desoladament buit. A excepció d’alguna inauguració, plena a vessar d’artistes, comissaris i estudiants d’art, no es pot dir que aquest centre sigui gaire visitat. El text del començament demostra la voluntat de facto de bastir unes estructures per impulsar la creació, però el que no tenim és un substrat que assimili i absorbeixi aquesta creació. Sense cap mena de dubte, la ciutat sembla que vol estar molt viva en l’aspecte creatiu, però hi ha pocs consumidors de cultura contemporània, tret es clar, dels mateixos artistes i alguns galeristes, però el “consum intern” d’art és mínim.  La idea de què els projectes o les obres d’art s’han de vendre a fora d’aquí em sembla desolador. I no sempre és cert. Ja ho va dir recentment el director de la galeria Thaddeus Ropac: l’art espanyol no interessa al mercat internacional (!). Deixant de banda però, l’absència de públic, qui ens assegura la “qualitat” dels “productes” d’aquestes fàbriques de creació? Els comissaris que actuen sota el seu paraigües? Els galeristes que s’apunten a aquestes “mogudes”? Els càrrecs polítics oportunistes? Hi ha realment tants creadors com per a omplir aquestes fàbriques? I són realment necessàries? No s'estarà creant una super-estructura per col.locar els de sempre? Moltes preguntes, i no hi trobo respostes convincents. Aquestes “fàbriques de creació”, subvencionades amb diners públics, també lloguen espais a creadors per a que puguin desenvolupar el seu projecte. Esbrinar quan pot costar un d’aquests lloguers ha estat del tot impossible. S’ha de presentar el projecte, i llavors (suposo), t’informen del que et pot costar. Em van dir que els preus variaven depenent de la durada, l’època de l’any i l’horari, però per més que vaig insistir en tenir una idea del pressupost més baix, no vaig aconseguir la més mínima informació. Em va semblar que aquesta manca d’informació transmetia una certa idea d’opacitat, però després de visitar l’exposició dels sel.leccionats pel premi Miquel Casablancas, en el mateix centre d’Art Contemporani de Can Fabra, vaig pensar que més que opacitat era desídia. La pèssima retolació d’aquesta exposició, així com l’absència de claredat en el plantejament, en donen fe. Però això és tema per un altre article.