Història de la Petita Mica

     

     La Mica va néixer a Sant Cebrià de Vallalta, entre el 26 de juliol i l'1 d’agost de 2001. No ho podem saber exactament, perquè no hi érem. Aquell 26 de juliol queia en diumenge, i havíem anat a la casa que teníem a Sant Cebrià a celebrar els sants de la família. La seva mare, una gata tricolor que també es deia Mica, estava ben a punt de parir. Quan vam tornar per passar les vacances, ens vam trobar que havia tingut sis gatets. S’estaven en un petit tros de bosc d’alzines al costat de la casa. Eren tres gates i tres gats, i només una de les gates era tricolor com la seva mare. Per això la vam batejar de seguida com la Petita Mica, i també, perquè, com la seva mare, tenia cara de mico. Nosaltres ens estimàvem molt la mare Mica. Havia aparegut un matí, morta de gana. Des d’aleshores, es va convertir en una mena de guardiana fidel de la casa. Encara que triguéssim a anar-hi, ella sempre estava allà.  Aquell estiu el vam passar jugant amb els gatets; tots tenien un caràcter ben diferent. La Petita Mica era llesta i molt bellugadissa. No deixava viure els seus germans, només volia jugar.

     Quan va acabar l’estiu, alguns dels gatets ja havien desaparegut. No sabem si algú els va agafar o si es van morir... Un dissabte de novembre, quan els meus pares van tornar de donar volta a la casa, ens van dir que ja només en quedava un. El dia següent ens vam despertar molt d’hora. Feia un matí de tempesta, gris, fred i ventós. Ho vam tenir clar: anar a Sant Cebrià a buscar el gatet que quedava. Quan vam arribar, fora del vent no es sentia res de res. No hi havia rastre de la mare Mica, vam suposar que deuria estar en algun cau, a recer de la tempesta. Quan va parar de ploure, vaig anar muntanya amunt, cridant-la. En arribar a dalt, em van sortir les dues Miques, mare i filla, de darrera d’uns matolls. La petita miolava demanant auxili. La vaig agafar, tenia les potetes glaçades. Vaig començar a baixar cap a la casa, la mare també em seguia. Però a mig camí, va fer marxa enrere cap al bosc. Segurament va pensar que ja podia marxar. Deuria haver vist ben clar que la seva petita estava en bones mans. I ho va estar, per sempre.

     Des del primer moment, malgrat que no estàvem segurs de com s’adaptaria a la vida en un pis, la Mica va estar com si estigués a la glòria. Aquell primer dia ja va pujar al llit a dormir amb nosaltres, i des de llavors fins al final. No va trobar a faltar la seva mare, ni el viure a l’aire lliure. A casa nostra tenia llocs on dormir ben calenta, menjar, i tots els capricis i manyagues imaginables. Els caps de setmana que feia bo, i totes les vacances, tornava a Sant Cebrià i va poder veure la seva mare els sis anys que la va sobreviure. Allà podia pujar als arbres i a la teulada de la casa, rebolcar-se pel terra calent pel sol (això li encantava) i beure aigua dels solcs dels arbres mentre els regàvem. Això també li agradava molt. Es passava hores a dalt d’un dels arbres del pati. Allà ens esperava a què tornéssim de la platja, i tot sovint s’hi adormia. Als vespres li agradava mirar per la finestra, o estirar-se al balcó, a esperar si veia passar algun  gat. Aquest hivern, els meus pares es van vendre la casa. Ells estaven molt satisfets, però a mi em va fer molta pena. La Mica no podria tornar a casa seva. Al mes d’abril, però, va caure malalta, i es va morir el 27 de juny. De vegades, a la vida es produeixen coincidències que et deixen completament fora de joc, i aquesta n’ha estat una. Com si la vida de la nostra gata estigués lligada indissolublement a aquella casa; i així ho estarà, a partir d’ara, en el nostre record. La Mica ens ha deixat, i sentim el buit de forma terrible, tanta va ser la companyia que ens va fer. Vull pensar que ara ha tornat a pujar a la teulada o als arbres, a passar-s’hi hores, sense que aquells pesats la facin baixar quan no en té ganes. I que es podrà rebolcar pels patis fins que es faci fosc i pugui dedicar-se a vigilar els moviments dels animals nocturns. Si més no, aquest pensament és la única cosa que, ara per ara, em consola.