dimecres, 6 de juliol del 2016

Història de la Petita Mica

     



     La Mica va néixer a Sant Cebrià de Vallalta, entre el 26 de juliol i l'1 d’agost de 2001. No ho podem saber exactament, perquè no hi érem. Aquell 26 de juliol queia en diumenge, i havíem anat a la casa que teníem a Sant Cebrià a celebrar els sants de la família. La seva mare, una gata tricolor que també es deia Mica, estava ben a punt de parir. Quan vam tornar per passar les vacances, ens vam trobar que havia tingut sis gatets. S’estaven en un petit tros de bosc d’alzines al costat de la casa. Eren tres gates i tres gats, i només una de les gates era tricolor com la seva mare. Per això la vam batejar de seguida com la Petita Mica, i també, perquè, com la seva mare, tenia cara de mico. Nosaltres ens estimàvem molt la mare Mica. Havia aparegut un matí, morta de gana. Des d’aleshores, es va convertir en una mena de guardiana fidel de la casa. Encara que triguéssim a anar-hi, ella sempre estava allà.  Aquell estiu el vam passar jugant amb els gatets; tots tenien un caràcter ben diferent. La Petita Mica era llesta i molt bellugadissa. No deixava viure els seus germans, només volia jugar.

     Quan va acabar l’estiu, alguns dels gatets ja havien desaparegut. No sabem si algú els va agafar o si es van morir... Un dissabte de novembre, quan els meus pares van tornar de donar volta a la casa, ens van dir que ja només en quedava un. El dia següent ens vam despertar molt d’hora. Feia un matí de tempesta, gris, fred i ventós. Ho vam tenir clar: anar a Sant Cebrià a buscar el gatet que quedava. Quan vam arribar, fora del vent no es sentia res de res. No hi havia rastre de la mare Mica, vam suposar que deuria estar en algun cau, a recer de la tempesta. Quan va parar de ploure, vaig anar muntanya amunt, cridant-la. En arribar a dalt, em van sortir les dues Miques, mare i filla, de darrera d’uns matolls. La petita miolava demanant auxili. La vaig agafar, tenia les potetes glaçades. Vaig començar a baixar cap a la casa, la mare també em seguia. Però a mig camí, va fer marxa enrere cap al bosc. Segurament va pensar que ja podia marxar. Deuria haver vist ben clar que la seva petita estava en bones mans. I ho va estar, per sempre.

     Des del primer moment, malgrat que no estàvem segurs de com s’adaptaria a la vida en un pis, la Mica va estar com si estigués a la glòria. Aquell primer dia ja va pujar al llit a dormir amb nosaltres, i des de llavors fins al final. No va trobar a faltar la seva mare, ni el viure a l’aire lliure. A casa nostra tenia llocs on dormir ben calenta, menjar, i tots els capricis i manyagues imaginables. Els caps de setmana que feia bo, i totes les vacances, tornava a Sant Cebrià i va poder veure la seva mare els sis anys que la va sobreviure. Allà podia pujar als arbres i a la teulada de la casa, rebolcar-se pel terra calent pel sol (això li encantava) i beure aigua dels solcs dels arbres mentre els regàvem. Això també li agradava molt. Es passava hores a dalt d’un dels arbres del pati. Allà ens esperava a què tornéssim de la platja, i tot sovint s’hi adormia. Als vespres li agradava mirar per la finestra, o estirar-se al balcó, a esperar si veia passar algun  gat. Aquest hivern, els meus pares es van vendre la casa. Ells estaven molt satisfets, però a mi em va fer molta pena. La Mica no podria tornar a casa seva. Al mes d’abril, però, va caure malalta, i es va morir el 27 de juny. De vegades, a la vida es produeixen coincidències que et deixen completament fora de joc, i aquesta n’ha estat una. Com si la vida de la nostra gata estigués lligada indissolublement a aquella casa; i així ho estarà, a partir d’ara, en el nostre record. La Mica ens ha deixat, i sentim el buit de forma terrible, tanta va ser la companyia que ens va fer. Vull pensar que ara ha tornat a pujar a la teulada o als arbres, a passar-s’hi hores, sense que aquells pesats la facin baixar quan no en té ganes. I que es podrà rebolcar pels patis fins que es faci fosc i pugui dedicar-se a vigilar els moviments dels animals nocturns. Si més no, aquest pensament és la única cosa que, ara per ara, em consola.

4 comentaris:

  1. Tal com em comentaves al correu, efectivament l’article no té a veure amb l’art, però si amb la vida, i l’art es vida. La Mica, com a membre dels felins, ha tingut representació artística, i fins i tot ha estat adorada com una desea a l’antic Egipte.

    Evidentment que no es tracta de la teva Mica, però si de la seva espècie i com animal de companyia que conviu amb humans, evidentment es converteix en un membre indiscutible de la familia.

    De ben segur que estàs afectada. Jo vaig tenir un ocellet, concretament un mascle de cadernera que ens va viure 12 anys. Li dèiem « Tit », perquè amb un « Tit » ho deia tot. I es feia entendre. Cada dia li netejàvem la gàbia, li renovàvem el menjar, li donàvem un tallet ben prim de pometa – per cer, només menjava Golden, per la qual cosa li compràvem expressament per ell - el fèiem volar per casa, perquè “estirés els ocets de les aletes i les potetes”, i un cop a la setmana la gàbia es netejava amb aigua i sabó, mentre ell volava per la cuina o es quedava ben tranquil damunt del rellotge de la mateixa. Per Nadal menjava engrunes de torrons, i fins i tot li guardàvem un tallet petit a la nevera, perquè en tingués força temps.

    Si a casa meva, i especialment jo, amb un ocellet que pesava 15 grams – el vàrem pesar a les balances - el teníem així, que no ha de ser amb una gateta?.

    Però el Tit, com la Mica, van fer el seu cicle de vida. Van estar ben cuidats, atesos i estimats. I lo bo de tot plegat són els records que ens han deixat.

    Jo no he tingut cap mes ocellet. Quan hi havien els meus pares vius, un o altre es cuidava, però ara que soc jo sola, no em veig amb cor de tenir-ne un altre. El deixaria massa sol i això em sabria molt de greu. Però tu pot ser et pots plantejar una altra Mica. Ja se que ara és molt aviat, però un gat es diferent d’un ocell, i el seu buit es fa notar més.

    El meu sincer condol, perquè t’entenc perfectament, i se que estàs ara. Quan el Tit es va morir, la meva mare i jo vàrem plorar com magdalenes. I també entenc que ortes un any de pèrdues molt sensibles. No obstant, això és el cicle de la vida. La mort en forma part de moltes maneres.

    Guarda en la memòria el record de la gateta, els bons moments i la companyia que us ha fet, i com deia Sant Agustí, alegra’t d’haver-la tingut i no lamentis haver-la perdut.

    Una abraçada i el meu suport!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta, pel condol i el comentari. És ben veritat que han estat tres pèrdues consecutives molt sentides, però la de la Mica ha estat la més plorada de totes.

      M'ha agradat llegir el que expliques de la cadernera que vas tenir. M'ha cet recordar un conte que m'agradava molt quant era petita i que es titulava "La casa de l'àvia". Anava d'una àvia que deixava els ocells entrar a casa seva, i que menjaven a la seva taula, i li fèien companyia quan anava a dormir. Només els que hem conviscut amb animals entenem el dolor per la seva pèrdua i el buit que deixen.

      De moment no em puc plantejar la idea d'un altre gat. La Mica era més que un gat, per a nosaltres, per haver nascut on va nèixer i per ser filla de qui era. Han estat 15 anys meravellosos amb ella, i ens ha acompanyat en tot. Era una gateta molt viva, i em va ensenyar moltes coses. Sobretot a descobrir l'amor incondicional dels animals, així com la seva immensa bondat.

      Ara toca tornar a trobar l'equilibri... i seguir endavant per ella. És el que hauria volgut!

      Elimina
  2. La Mica va ser una gata molt afortunada. Però vosaltres també ho vau ser per trobar-la. Li heu donat 14 anys de felicitat. I ella a vosaltres. Amb els animals la relació és recíproca. Tu els dones però ells infinitament més. Tant que deixes de pensar en un ésser i el consideres carn de la teva carn. Sé que la Mica us va estimar molt i que ara està contenta i us dóna les gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Esther, però de moment no trobem cap consol al buit immens que ha deixat en les nostres vides. Era com una personeta que omplia molt més del que es pot pensar, sempre pendent de nosaltres. Ara per ara només puc que plorar-la...

      Elimina