Sophie Calle: quina obra triaria?

     

     Em va agradar moltíssim l’exposició de Sophie Calle (1953) “Modus vivendi” que es pot veure a La Virreina, fins el 7 de juny. Sophie Calle és una artista conceptual francesa que al llarg de la seva trajectòria s’ha dedicat a aprofundir en el tema de la intimitat, tant la pròpia com la dels altres. Moltes de les seves obres giren al voltant de la mirada (o la seva absència), la memòria i el record. Per a desenvolupar els seus treballs, ha utilitzat diversos mitjans: l’escriptura, la fotografia, el vídeo, el cinema i les performances. Segons les seves paraules “intenta fabricar peces que funcionin amb valor poètic i artístic, sel.leccionant moments de les vides de les persones que tenen potencial per a ésser penjats a la paret o per a escriure un llibre”. L’exposició de La Virreina és una retrospectiva que repassa l'obra de Sophie Calle des dels anys 80 fins ara, prou amplia per a submergir-nos en la seva poètica i comprendre-la

     Em va impressionar especialment “Les aveugles” (1967), en la que fa recordar a una sèrie de persones que han perdut la vista, quina va ser la darrera cosa que van veure abans de quedar-se cegues. Cada “història” es composa d’un text, de la fotografia de la persona i de l’objecte o el lloc que constitueix el seu últim record visual. El tema de l’absència és el principal protagonista de “Last Scene” (1991) i de “Què hi veieu?” (2013). “Last Scene” esta formada per una sèrie de fotografies dels espais buits que van quedar a les parets del museu Isabella Steward Gardner de Boston, després de que uns lladres robessin les obres que els ocupaven. A “Què hi veieu”?  va col.locar el personal del museu al davant del marc buit, o del lloc on havia estat l’obra, i els va fer relatar els seus records, o els pensaments que els venien al cap. També em va impressionar l’obra extensíssima “Prenez soin de vous”. L’obra parteix d’un correu electrònic rebut per l’artista, en el que es manifesta un trencament sentimental. Sense respondre’l, va donar el text a 107 dones per a que l’interpretessin, l’analitzessin, el comentessin, el ballessin o el cantessin. Arribats fins aquí, no cal que m’allargui més descrivint l’obra exposada de la Sophie Calle, però sí que cal dir que vaig sortir bastant trasbalsada de l’exposició. La mateixa mena de trasbals que que experimento després de llegir un llibre de l’Alice Munro, per exemple. Hi ha alguna cosa que “dona en el clau”, que fa que immediatament, m’identifiqui amb el que hi ha al darrera de les obres. Hi ha alguna cosa subjacent que és comuna, universal, de veritat.

     Ara bé, si jo fos una col.leccionista, o simplement volgués tenir una obra de la Sophie Calle, quina em compraria? Fins i tot, encara que tingués l’espai adequat per posar obres que estan formades per (de vegades) desenes d’elements, me’n adono que el que m’agrada de debò, és el discurs que hi ha al darrera. De vegades molt més que l’obra (com a objecte) en sí. Tampoc sabria quina obra triar. M’agrada el conjunt, i veure com s’interrelacionen les unes amb les altres. Fa alguns anys, vaig mantenir una conversa amb un col.leccionista. Recordo que jo volia que es quedés una obra d’un artista que li interessava molt. Em va dir que era incapaç, que li agradava molt la seva poètica, però que per anar bé, s’hauria de quedar l’exposició sencera, tal com estava muntada. Una obra sola no li deia res: les obres són les il.lustracions d’un discurs magnífic, però no les podem separar, no te cap sentit, va dir-me. En sortir de l’exposició de Sophie Calle, vaig pensar que d’alguna manera, tenia raó.

Jordi Casañas i Jeff Wall: la poètica d'allò soterrat

    

Els visitants de l’exposició ens pregunten tot sovint, si les fotografies de Jordi Casañas estan retocades i si ha preparat l’escena prèviament. Nosaltres els diem que ni una cosa ni l’altra, que en Casañas fotografia allò que veu, i que, encara que sembli impossible, no hi ha cap retoc posterior. Per explicar-nos el seu procés de treball, ens va parlar del fotògraf canadenc Jeff Wall (Vancouver, 1946).  A diferència de les seves, les fotografies de Jeff Wall tenen al seu darrera un llarg procés de preparació. Sovint presenten escenes de carrer, i transmeten una primera impressió de naturalitat. En canvi, estan acuradament planificades. Tots els detalls estan estudiats, les escenes estan escrupolosament construïdes. Jeff Wall prepara les seves escenes de la mateixa manera que ho faria un escenògraf. Wall forma part del que s’ha anomenat foto-conceptualisme, o nova objectivitat fotogràfica. El seu llenguatge es situa entre la tradició documental i el straight photography. Té un profund  coneixement de la tradició pictòrica occidental, i sovint s’inspira en quadres d’artistes clàssics a l’hora de "constuïr" les seves fotografies. Recordo les primeres fotografies que vaig veure de Jeff Wall. Va ser en una fira de Basilea, a finals dels anys 80. Eren dues enormes caixes de llum que ens ensenyaven els marges d’una carretera: vorejant l’asfalt, creixien herbes de diferents tipus, s’hi acumulaven papers, burilles de cigarretes, plàstics... Ningú hauria dit, a simple vista, que al darrera d’aquella fotografia hi havia una posada en escena cuidada al mil.límetre. La idea de les caixes de llum li va venir de veure un anunci publicitari en una parada d’autobús. A partir d’aquí, va explorar totes les possibilitats que li oferien, i que d’alguna manera acostaven les seves fotografies a les estratègies dels mitjans de comunicació.

     És cert que algunes fotografies de Jordi Casañas sembla que hagin estat preparades. La de l’home amb vestit gris ajupit, entremig d’altres homes amb vestit negre, per exemple. El fet de que l’únic que porta vestit gris, sigui el que està ajupit, ens provoca estranyesa, i ens dona peu a pensar que el fotògraf ha preparat l'escena. Però aquest no és el procés de treball de Jordi Casañas. Ell creu que si tenim paciència i ens esperem una estona en un lloc determinat, segur que passa alguna cosa. Molt probablement, i com a bon observador que és, preveu el que pot passar. És el que ell mateix defineix com a  “idea preconcebuda transformada en accidentalitat”. De vegades un element diferencial pot ser, irremeiablement, el detonant d’un possible esdeveniment sorpresa.

     Curiosament doncs, tot i el seu procediment de treball oposat, Jordi Casañas i Jeff Wall coincideixen en el resultat final d’algunes de les seves fotografies. A través d’allò pintoresc, recreen el gran simulacre de la vida contemporània. Lluny del reportatge documental i dels missatges explícits, les fotografies de Jeff Wall i de Jordi Casañas ofereixen una narrativa latent: quelcom passa, malgrat tota la resta. Les imatges esdevenen fragments d’una altra història que no coneixem. Ens condueixen, a través d’aquesta “mirada perversa” de la realitat, a imaginar històries paral.leles, a qüestionar-nos orígens i desenllaços. Allò casual és, precisament, el que ens ha de desvetllar de la letargia.

Filtracions

    

     Fa uns dies, en un article brillant titulat “Macba: minut zero?” l’Albert Perelló detallava els motius que havien dut a l’actual situació del Macba (1). És un fet palès que aquest museu defensa, per damunt de les altres i  des de fa molts anys, una tendència artística concreta. De vegades, i en podríem donar uns quants exemples, han organitzat algunes exposicions brillants, com va ser el cas de la dedicada a Lawrence Weiner (2). Sense cap mena de dubte, l’interès de l’art conceptual és innegable. Quan hi ha fonaments i esta ben plantejat i ben resolt; quan és de veritat i no d’oïda, és una tendència capaç d’anar més enllà i transgredir els límits del llenguatge . El que passa, és que no és la única tendència, i aquest museu ha optat per donar-li tota la prioritat. Per tot això, moltíssima gent del món de l’art contemporani, no s'ha sentit mai identificada amb la línia d’exposicions proposada per aquest museu.  Com a museu, potser ha deixat de banda massa coses. Una crítica d’art que ens va visitar pocs dies després de la destitució de Bartomeu Marí, es lamentava de tot això. Ens va confessar que ella havia acabat per visitar poc el Macba. Estava cansada de tant art conceptual, de tanta “literatura” i tanta “sociologia”, i ens va dir que aquest museu actuava més com una Kunsthalle alemanya, més que no pas com un veritable museu. Presentaven massa propostes qüestionables, i per tant havia deixat d’interessar-li. Aquesta actitud va fer que es quedés sense veure l’esplèndida exposició de l’obra de Carol Rama. Quanta gent va deixar de veure-la pel mateix motiu?

     En l’article “Macba: minut zero?”, l’Albert Perelló es mostra esperançat. Esta clar que falta recuperar moltes coses que durant tants anys s’han deixat de banda, i ell aposta per una possible obertura de mires per part del museu, si es tria un director que estigui allunyat dels actuals poders fàctics. Jo tinc els meus dubtes al respecte. En primer lloc perquè la majoria de “caps pensants” ( i ho són de debó, en el sentit que són persones intel.lectualment molt ben preparades) que es mouen en les esferes de l’art contemporani (aquí i  a fora) són tots de la mateixa corda, i en segon lloc, perquè crec que l’anomenada “màfia artística contemporània” és molt i molt poderosa. Durant els darrers vint anys s’han afermat, han arrelat amb força, i han donat espai per créixer a una nodrida xarxa d’adeptes.

     Una conversa recent amb una persona propera al cercle de l’actual director del Reina Sofía, responsable, segons l’Albert Perelló, del model actual, va confirmar les meves sospites. Sembla ser, que la convocatòria pública de la plaça de director serà una mera pantomima. La plaça ja està adjudicada a qui fa uns anys va ser directora de la Fundació Tàpies. També sembla ser que l’actual director del Macba, passarà a dirigir un museu d’art contemporani de nova creació a Abu Dhabi. També em van dir que una persona de confiança del grup, passarà a dirigir la Fundació Tàpies. O sigui que, els càrrecs es nomenen “a dit” (!). Que hi ha algú per sobre del be i del mal, que porta la batuta del molts dels  centres d’art contemporani d'aquí i de més enllà. Tinc l’esperança que aquesta filtració no tingui cap fonament, que es  tracti d’un simple rumor. O de que la intenció sigui aquesta, però que no se’n surtin. Si això que em van explicar es confirma, acabarem tenint raó els escèptics. És molt difícil que les coses canviïn, quan s’ha produït una inèrcia tant poderosa.

Notes:

(1):Per llegir l'article:  http://www.nuvol.com/opinio/macba-minut-zero/

(2): Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/sobre-alguns-objectes-de-desig.html

Una biografia (sota la influència de l'Alice Munro)

     

     Havia decidit visitar al seu mestre de piano a l’hospital on estava ingressat. Era dissabte a la tarda i com que no esperava visites a la galeria, va fer festa.  Malauradament, l’època dels dissabtes concorreguts ja era molt lluny. Sovint la recordava amb molta nostàlgia. Eren dies amb molta activitat, la gent que treballava no podia anar de galeries durant la setmana, i aprofitaven el dissabte per anar de compres i veure exposicions d’art. Moltes vegades, d’aquells dissabtes sorgien contactes importants, públic nou, alguna venda i sobretot,  moltes converses que li aportaven coses interessants.  Ella sempre es preparava un bon discurs sobre l’artista de torn, de la mateixa manera que ho hauria fet si s’hagués tractat d’una classe universitària. Hi havia un col.leccionista que sempre venia els dissabtes al matí i li demanava que li expliqués l’exposició, i ella ho feia amb el màxim entusiasme. Li venia a la memòria aquella època breu i llunyana en la que havia fet alguna substitució a la universitat, i aprofitava per exposar el material de la seva tesina de llicenciatura. En aquella època, estava treballant en la tesi doctoral i fruïa comunicant les seves descobertes. Més endavant va venir el desencantament. El tema que havia triat no donava per a una tesi, per més que volgués estirar-lo per aquí o per allà. Durant mesos, va tenir la sensació de trobar-se en un carreró sense sortida. Fins que li van oferir la feina a la galeria i va abandonar la carrera universitària. Al començament de treballar-hi, va pensar que potser, passat un temps, reprendria el doctorat amb un altre tema d’estudi. El contacte amb l’art contemporani li havia obert un món il·limitat que no tenia gaire cosa a veure amb aquelles parcel.les petites d’història, polsoses i durament competides. El temps però, va passar i el doctorat mai va arribar. Les coses a la galeria li van anar molt bé, va fer algunes apostes per artistes que varen funcionar, i com a conseqüència, va fidelitzar el públic. Es trobava com a peix a l’aigua, fins que va venir la gran crisi i l’ambient es va fer tant irrespirable, que va haver de marxar i espavilar-se pel seu compte.

      El viatge en metro fins l’hospital era llarg, i va agafar un llibre de l’Alice Munro. Però no es va poder concentrar en la lectura. A l’estació de Sagrera, van pujar tres noies adolescents. Reien i parlaven en veu molt alta i la seva vestimenta cridava l’atenció: shorts (i feia un fred que pelava), caçadores de colors brillants i calçat esportiu. Anaven molt maquillades, i li arribaven olors barrejades de perfums diferents. Sense saber perquè la van fer sentir desplaçada i incòmoda amb ella mateixa, com s’havia sentit aquella mateixa setmana amb un artista que li havia recordat que ella, ara, ja no era ningú; que la seva galeria començava de zero, i que ja no tenia el paraigua de la galeria important en la que havia treballat. Ella li havia aconseguit una bon espai a la televisió, i en canvi, aquell artista es feia pregar, no volia enviar les fotos que li havia demanat per a la productora, i li havia enviat un correu a quarts de dotze de la nit, posant en evidència que era una  pesada, perquè havia estat tota la tarda intentant localitzar-lo. I li escrivia a quarts de dotze de la nit per donar-li lliçons!. Potser l’artista havia tingut raó en una cosa: això mai li hauria passat abans, quan treballava a la galeria gran.

     El piano però, era el lligam amb les seves hores felices. Tot i que sabia que mai aconseguiria tocar-lo bé, perquè havia començat passats els quaranta, li encantava el procés de desxifrar una peça fins que sonava. Ara que el seu professor estava malalt, valia la pena fer el viatge per veure’l i dir-li-ho. La resta eren coses...

       

Un primer passeig per l'exposició de Jordi Casañas

    

  

     Les primeres fotografies de l’exposició, un díptic de gran format, ja ens recorden que a la ciutat sempre hi ha un ull que ens vigila. Una de les fotografies ens ensenya un primer terme d’uns baladres florits i ufanosos, el fons queda completament borrós, no el veiem. El protagonisme de la segona fotografia ja no el tenen els baladres, sinó el fons que en l’altra veiem completament desenfocat. I el que veiem, és una càmera de vigilància, que controla tots els nostres moviments. A les ciutats, ens podem creure lliures, però mai ho som del tot. Sense pretendre-ho, he descobert un nexe d’unió entre l’exposició de Jordi Casañas i la de Jorge R. Pombo. L’exposició “Mapes”, de Jorge R. Pombo, també prenia la ciutat com a tema. Les vistes de satèl.lit de la ciutat de Nova York ens feien veure que les persones vivim constretes, quasi sense espai vital, en una petita porció de terra, i en els “mapes” de Lucca trobàvem l’omnipresència del dibuix ben definit de les muralles, amb les connotacions de limitació, control i ordre artificial (1).

     Les 21 fotografies que conformen l’exposició de Jordi Casañas, són quasi totes urbanes. De tota manera, i contra el que pugui semblar, les imatges ens transmeten el sentiment que, malgrat el límits que ens imposa la ciutat, i el control al que estem sotmesos, les persones tenen, per força, un petit espai per  a ser feliços: com el senyor estirat en un banc de formigó, protegint-se el cap amb una carpeta, llegint o fent uns mots encreuats. Malgrat que la grisor del ciment ens parli de tot allò d’artificial de les ciutats, hi ha alguna cosa que ens transmet placidesa. Una altra foto ens mostra les cames d’uns homes que caminen de pressa. Podria ser un carrer, un passadís del metro, o el hall d’unes oficines. En un dels extrems de la foto, veiem els peus d’una dona asseguda, amb una cama sobre l’altra, que calça unes sabates daurades. Una sabata li cau del taló, i sense veure res més que això, ja sabem que és algú que, mentre fa una pausa, es mira el tràfec dels que caminen. Sempre hi ha un moment de pausa, sempre ens podem apartar del neguit i simplement, mirar-lo.

     L’any passat, en una ressenya a La Vanguardia, i referint-se a les fotografies de Jordi Casañas que formaven part de l’exposició “Un canvi d’aires” Juan Bufill va assenyalar que Jordi Casañas realitzava un ús conscient i dosificat del color. De fet, això pot ser així perquè a la ciutat no n’hi ha gaire, de color: així ho veiem en els executius retratats en una de les fotos, tots vestits de negre, a excepció d’un, que va vestit de gris, i que és justament el que esta ajupit cordant-se la sabata. En aquesta fotografia, el color gris, predominant a la ciutat, és el que marca la diferència. En una altra fotografia, tot és penombra, segurament esta feta en un auditori, o en un cafè. De fet, el lloc no importa. El que realment és important, és la silueta del cap d’una noia que es retalla en la foscor. El cap esta voltat d’una aureola blava, generada per la llum de la pantalla del portàtil o la tablet que esta mirant. Aquesta fotografia posseeix una potent càrrega espectral, i ens remet a espais urbans nocturns plens de gent. Però si hi ha dos elements urbans on el color és el protagonista en exclusiva, aquests són els quioscos i els mercats. En Jordi Casañas va retratar un quiosquer que es capbussa literalment en la pila de diaris, i un paradista de fruita que sembla que sofreixi una curiosa transformació: la samarreta sembla que se li hagi tornat verda per un procés camaleònic, i el seu cap és literalment, un manat de plàtans (2)

     Sense cap mena de dubte, estem al davant d’una exposició carregada de contingut semàntic. En Jordi Casañas, tot i retratar la realitat tal com és, sap fer la tria interessant i ens fa exercitar el pensament. És ben evident que, amb un primer passeig, no en tindrem prou.

Notes:

(1).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/11/jorge-r-pombo-de-mapa-territori.html

(2).- Podeu veure totes les fotografies si visiteu l'exposició o la pàgina web. Aquí deixo el link amb totes les dades:  http://elquadernrobat.com/wp-content/uploads/2014/09/Jordi-Casañasveure-o-descarregar.pdf

Hienes

     

     Fa uns mesos vaig dedicar una entrada d’aquest blog a una espècie de mal anomenats col.leccionistes que vaig qualificar de “voltors” (1). Avui dedicaré unes ratlles a uns altres encara pitjor anomenats col.leccionistes que ara qualificaré de “hienes”. Les hienes són uns animals caçadors i carronyaires. Moltes cultures les han associat amb la golafreria, la brutícia, la covardia, la crueltat, la traïció i la cobdícia. En algunes cultures africanes se les ha associat amb el poder del dimoni i sovint se les relaciona amb rituals de màgia negra. Va ser un amic meu que em va parlar de les hienes ahir, quan jo li vaig relatar la meva experiència amb un individu que vaig haver d’atendre. Va explicar-me que, quan els voltors ja s’han atipat, és quan apareixen les hienes.

     La veritat és que ahir vaig tenir un mal dia. Tot va començar amb la malaurada visita d’un suposat col.leccionista de llibres de bibliòfil, que va aparèixer atret per dues joies bibliogràfiques que teníem ocasionalment. Una era “Nou variacions sobre tres gravats”, editat per Sala Gaspar el 1966. És el primer llibre d’artista d’Antoni Tàpies. L’altra era “Bois de cerfs”, amb un poema de Salah Stétié i dos aiguaforts signats d’Antoni Tàpies, que va ser editat per Fata Morgana, a Montpeller, l’any 2003. Els preus de tots dos llibres eren molt raonables, donada la seva altíssima qualitat. Era un preu consensuat amb els editors i que a mi no em va semblar, ni de lluny, cap bogeria, sinó al contrari. Estava ben convençuda de que eren una molt bona cosa per a adquirir. Però tot es va tòrcer quan l’individu que esperàvem va arribar, i només entrar, em va demanar el preu d’una de les obres que teníem penjada a prop del moble de calaixos. Quan li vaig dir, va esclafir a riure d’una manera histèrica (potser per això el meu amic em va parlar de les hienes en relatar-li l’escena) i em va dir que ningú em pagaria allò per aquella obra, que ell podia aconseguir les que volia, del mateix artista, per un preu deu vegades inferior. La seva prepotència em va indignar, i a més, mentia miserablement. Em vaig posar en guardia. Vaig intuir que d’aquella visita, no en sortiria res de positiu. Així va ser. Mentre es mirava aquelles joies bibliogràfiques, no va parar de donar xifres misèrrimes: que si havia trobat aquell llibre a Paris per la meitat de preu i que no el va comprar per massa car; que una senyora li oferia gravats solts del llibre del 66 per una misèria i encara ho trobava massa, etc., etc., etc. Em vaig plantar. Li vaig dir que no calia que seguís mirant, que ni tant sols estava disposada a escoltar cap contraoferta. Aquells dos llibres eren una meravella i per tant, tenien el seu valor. I que no parlàvem de res exagerat, sinó d’un preu lògic i raonable. Va mirar al seu voltant i, com que no ens deuria veure ni desesperats ni morts de gana va dir: “No, si tampoc li faré cap oferta”. Increíble!. I se les donava de col.leccionista! Quina mena de col.leccionista? Col.leccionista de la misèria? Gent d’aquesta mena no pot tenir bona col.lecció. Ni de bon tros!. No el vaig engegar escales avall, però poc em va faltar.

     Tot el dia el vaig passar malament, no em treia aquella visita desagradable del cap. Perquè havia vingut? Quines ganer de perdre el temps! Potser comptava amb trobar gent desesperada i obtenir un bon botí per una misèria. Ens va dir que era metge. Em vaig preguntar quina mena de metge. Espero no haver de dependre mai d’un diagnòstic seu. Pensar que aquell home tenia la salut de persones a les seves mans, em feia venir esgarrifances.

Nota:

(1): veure http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/05/els-voltors.html

Sic transit gloria mundi

     

     A finals del segle XIX, l’imperi austrohongarès va començar la seva progressiva decadència. La bonança econòmica va fer pujar una burgesia culta amb ganes de coses noves. El règim aristocràtic dels Habsburg i tot el que aquest significava era un llast pesat i caduc, calia regenerar-se, mirar cap a altres bandes. L’art acadèmic, defensat fins a l’extenuació pels estaments oficials, va començar a provocar el més profund dels avorriments: calia deixar enrere el realisme estètic, l’ethos empirista, les ortodòxies, i començar a crear sota uns nous supòsits, uns nous plantejaments. El moralisme i la reproducció mecànica de la natura, les referències historicistes i tot allò que estava adscrit a l’estètica imperant fins aleshores, varen ser desplaçats per la novetat i la rebel·lia contra tot el que es podia identificar amb els poders fàctics d’un temps passat. A les noves generacions, tant l’art imperant com els seus màxims defensors i representants, els semblava que ja no tenien recorregut. Calia gestar un art nou, alliberat, gens alliçonador i sobretot rupturista. L’art havia d’esdevenir una nova forma d’evasió. Una manera de canalitzar les ànsies de llibertat de tota una generació que havia crescut sota els dictats d’uns cànons estètics que ja no els motivaven. Fa gràcia llegir les descripcions que feien alguns joves intel.lectuals de l’època, com Hugo von Hoffmannsthal o Georg Trakl de les persones que representaven aquests poders fàctics del món acadèmic de l’art: els descriuen com a pusil.lànims, malalts de sobèrbia fins la mort, convençuts de ser l’eix que fa girar el món, i en el fons, insegurs, manipuladors i incultes. En definitiva un destorb, el principal obstacle per a la tant necessària renovació. També assenyalen que eren personatges amb un fort poder, ben establerts dins la societat i amb una certa aura de falsa sapiència que els atorgava tant anys en el poder dels dictats estètics. Estava ben clar que tot allò repel.lia. S’havien d’explorar totes les possibilitats més enllà de l’art acadèmic. S’havia de crear un nou estil.

     Suposo que tots aquells poders fàctics van mossegar, intrigar, i presentar batalla fins la mort. Això no ho he trobat en els llibres, i en el seu dia, tampoc va ser l’objecte dels meus estudis. No sé si algú s’ha dedicat a investigar quines varen ser les argúcies i els jocs bruts que van fer servir tots aquells acadèmics austrohongaresos per tal de frenar els seus deixebles díscols i desvergonyits. Donat que havien estat persones molt poderoses, dubto que es quedessin quiets, veient com altres (indesitjables) els prenien el protagonisme del que havien gaudit durant molts anys. Es molt probable que els traïssin (com Judes), que mentissin, que manipulessin jurats i comitès, que volguessin –encara- manipular els burgesos adinerats més dèbils i culturalment insegurs. Segur que deurien passar coses increïbles! Suposo que si féssim un bon estudi en una hemeroteca, trobaríem tota la bilis que, aquests estaments que s’enfonsaven de mica en mica, van bolcar en articles que els deuria publicar la premsa retrògrada.

     No sé perquè, però tot plegat em resulta tremendament familiar. La gent ha tornat d’Arco avorridíssima, fastiguejada i amb ganes de veure coses noves. Allà no han trobat res que no fossin les mateixes velles històries de sempre. I també m’han parlat d’algun antic plutòcrata que treu espuma per la boca quan veu que els seus temps daurats ja són història. Sic transit gloria mundi.