Sophie Calle: quina obra triaria?

     

     Em va agradar moltíssim l’exposició de Sophie Calle (1953) “Modus vivendi” que es pot veure a La Virreina, fins el 7 de juny. Sophie Calle és una artista conceptual francesa que al llarg de la seva trajectòria s’ha dedicat a aprofundir en el tema de la intimitat, tant la pròpia com la dels altres. Moltes de les seves obres giren al voltant de la mirada (o la seva absència), la memòria i el record. Per a desenvolupar els seus treballs, ha utilitzat diversos mitjans: l’escriptura, la fotografia, el vídeo, el cinema i les performances. Segons les seves paraules “intenta fabricar peces que funcionin amb valor poètic i artístic, sel.leccionant moments de les vides de les persones que tenen potencial per a ésser penjats a la paret o per a escriure un llibre”. L’exposició de La Virreina és una retrospectiva que repassa l'obra de Sophie Calle des dels anys 80 fins ara, prou amplia per a submergir-nos en la seva poètica i comprendre-la

     Em va impressionar especialment “Les aveugles” (1967), en la que fa recordar a una sèrie de persones que han perdut la vista, quina va ser la darrera cosa que van veure abans de quedar-se cegues. Cada “història” es composa d’un text, de la fotografia de la persona i de l’objecte o el lloc que constitueix el seu últim record visual. El tema de l’absència és el principal protagonista de “Last Scene” (1991) i de “Què hi veieu?” (2013). “Last Scene” esta formada per una sèrie de fotografies dels espais buits que van quedar a les parets del museu Isabella Steward Gardner de Boston, després de que uns lladres robessin les obres que els ocupaven. A “Què hi veieu”?  va col.locar el personal del museu al davant del marc buit, o del lloc on havia estat l’obra, i els va fer relatar els seus records, o els pensaments que els venien al cap. També em va impressionar l’obra extensíssima “Prenez soin de vous”. L’obra parteix d’un correu electrònic rebut per l’artista, en el que es manifesta un trencament sentimental. Sense respondre’l, va donar el text a 107 dones per a que l’interpretessin, l’analitzessin, el comentessin, el ballessin o el cantessin. Arribats fins aquí, no cal que m’allargui més descrivint l’obra exposada de la Sophie Calle, però sí que cal dir que vaig sortir bastant trasbalsada de l’exposició. La mateixa mena de trasbals que que experimento després de llegir un llibre de l’Alice Munro, per exemple. Hi ha alguna cosa que “dona en el clau”, que fa que immediatament, m’identifiqui amb el que hi ha al darrera de les obres. Hi ha alguna cosa subjacent que és comuna, universal, de veritat.

     Ara bé, si jo fos una col.leccionista, o simplement volgués tenir una obra de la Sophie Calle, quina em compraria? Fins i tot, encara que tingués l’espai adequat per posar obres que estan formades per (de vegades) desenes d’elements, me’n adono que el que m’agrada de debò, és el discurs que hi ha al darrera. De vegades molt més que l’obra (com a objecte) en sí. Tampoc sabria quina obra triar. M’agrada el conjunt, i veure com s’interrelacionen les unes amb les altres. Fa alguns anys, vaig mantenir una conversa amb un col.leccionista. Recordo que jo volia que es quedés una obra d’un artista que li interessava molt. Em va dir que era incapaç, que li agradava molt la seva poètica, però que per anar bé, s’hauria de quedar l’exposició sencera, tal com estava muntada. Una obra sola no li deia res: les obres són les il.lustracions d’un discurs magnífic, però no les podem separar, no te cap sentit, va dir-me. En sortir de l’exposició de Sophie Calle, vaig pensar que d’alguna manera, tenia raó.