Un canvi d'aires

   

       Aquesta va ser la darrera fotografia que en Jordi Casañas (1) em va enviar a la galeria. La vaig rebre el meu darrer dia de feina, cap a mig matí. Vaig pensar que l’havia triat expressament, a manera de comiat. Allà estava la gandula, al mig del prat, ben solitària. S’havia aixecat un vent massa fresc potser, i l’ocupant, que, fins feia poc s’hi havia assegut a gaudir del sol i la tranquil.litat, havia marxat cap a una altra banda. La gandula s’havia quedat allà, tota sola, oblidada potser. Qui l’havia deixat allà, havia marxat. Segurament, ja s’havia posat a fer alguna altra cosa;  potser era dins la casa que es veia al darrera dels arbustos, o potser havia pujat a dalt d’un cotxe i havia marxat ben lluny. El més probable, és que ja no se’n recordava que havia deixat la gandula al prat.

    

     Fa tres dies que vaig plegar de la galeria, després de vint-i-sis anys d’haver-hi treballat. Com a la foto, havia començat a bufar un vent molest, i ja no s’hi estava bé. Pocs dies abans de plegar, un visitant de la galeria i amic, en Carles Lliure, em va dir que els escrits d’aquest blog eren massa nostàlgics. No és que no estigui bé, la nostàlgia,- va dir-me un dia que em va venir a veure-  però hauries de mirar endavant. Potser perquè quan vaig començar a escriure el blog, ja sabia que el moment de plegar s’acostava. Havien canviat massa coses, res no s’assemblava al que havia estat. O potser era jo, la que havia canviat?.  En qualsevol cas, calia fer memòria de tots els moments que havien valgut la pena. En són tants, que en els dos anys que fa que escric el blog, no en dec haver explicat ni la meitat. Qui és que pot dir que ha estat treballant tant a gust durant tants anys? Em va preguntar un client i amic quan li vaig dir que plegava. I tenia tota la raó, quan miri enrere, com ho fan molts dels escrits d’aquests blog, me’n adonaré que aquesta pila de bons records, m’han fet la persona que sóc ara. Tots i cada un d’ells, així com moltes de les persones que m’han acompanyat durant els darrers anys, seguiran amb mi en el futur. També estic ben segura que n’apareixeran d’altres, que seran molt valuoses. L’important és que em vaig adonar de quan va ser el moment just per prendre la decisió de seguir el meu camí. Passi el que passi, era el que havia de fer. Quan s’aixeca el vent, és millor entrar a dins.

   

       A partir d’ara l’autora de El quadern robat canviarà d’escenari, però seguirà ocupant-se del seus artistes, dels vells i dels nous. Potser s’indignarà menys, ja no haurà de suportar ni patir les situacions i les persones que, cada vegada més, la posaven malalta dels nervis. També és possible que tingui altres maldecaps, ja se’ls veu a venir. De tant en tant, recordarà els espais en els que va passar tants anys i oblidarà (ja ho està fent) els canvis no desitjats viscuts amb una gran impotència. I al capdavall, tot haurà estat a fi de bé. Haurà pogut recuperar l’energia i la il.lusió de tots els seus records i mirar cap endavant.

Notes:
(1).- Vegeu :http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/06/la-ciutat-i-la-vida-les-fotos-den-jordi.html i http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/practicament-ja-no-es-reben-cartes.html

L'estudiant

    

Després de llegir el comentari que va deixar la Marta Teixidó en el text anterior (1), vaig pensar que seria el moment oportú de publicar aquesta reflexió, que vaig escriure cap al mes de maig de l'any passat. Aquest text li dedico a ella, una dona lluitadora que sempre es qüestiona el perquè de les coses, amb sentit comú, intel.ligència i respecte. Es mereix una menció especial en aquest blog, pels seus comentaris sempre enriquidors.

                                                                ***

     

      Molt de tant en tant, alguns estudiants de Belles Arts visiten la galeria.  Crec que haurien de visitar les galeries d’art molt més sovint, però només ho fan quan algun professor els ho demana, com a condició sine qua non per tenir millor nota. De fet, per a un aspirant a artista, la galeria seria el pas següent a la facultat. La finalitat de l’artista –deixant de banda qualsevol consideració relativa a l’expressió íntima espiritual, social, o el que sigui- és poder ensenyar la seva obra, i això es fa a les galeries. La realitat és però, que venen poc. Potser és que, a hores d’ara, les galeries han perdut el pes específic dins el món de la cultura, que tenien abans. Els centres d’art (museus, fundacions, etc.)  han passat al davant. Jo sempre havia defensat que la galeria és la primera línia de foc, el primer lloc on l’artista es mesura amb la realitat, l’espai on es fan els primers judicis sobre les obres. Sempre havia pensat que les exposicions en els altres centres venien després. Pel que sembla, tot això –al menys aquí- ja no és així.

     La setmana passada, va venir una noia, estudiant de Belles Arts, i em va demanar si em podia fer unes preguntes per a fer un treball de l’assignatura de sociologia. Estem a finals de curs, i em vaig imaginar que, a aquelles alçades de curs, les preguntes podrien ser mínimament interessants. Però la veritat va ser que, després de la primera pregunta (la noia em va preguntar si era imprescindible tenir el títol de Belles Arts per a exposar), em vaig quedar tant parada, que vaig acabar sent jo, qui li va fer preguntes a la noia. Després d’un curs fent sociologia de l’art,  pràcticament no sabia què era una galeria d’art – tot i que la noia semblava força desperta-. Em va explicar, que els professors els hi marquen la pauta del que han de pintar, no de com ho han de fer per treure la màxima expressivitat del que volen dir. Si no practiquen un determinat tipus d’art, estan morts, i suspesos.  O sigui: han d’oblidar-se d’ells mateixos i del que porten a dins. Han de fer un bon producte a l’ús, que encaixi amb la moda del moment, amb els espessos i soporífers discursos dels comissaris. Quin sentit tindrà, doncs, l’art que produeixin?.

     Li vaig aconsellar que canviés de carrera universitària. Que estudiés alguna cosa sobre filosofia, història o pensament, alguna cosa que la fes pensar i omplir-se de continguts. Si volia ser artista, era important que tingués un coneixement ,el més profund possible, de la seva societat i d’ella mateixa. Havia de saber el perquè les coses havien arribat a ser com són, i conèixer les diverses actituds, les diverses reaccions que s’havien produït al llarg de la història sobre els fets que havien donat forma al món tal i com l’entenem.   Un cop en aquest camí, havia de trobar la manera de fer sortir el que ella sentia al respecte de tot. Li havien d’ensenyar el com, i no el què.

     La noia em va donar les gràcies, em va dir que l’havia ajudat molt.  Poc després, però, em va semblar que m’havia equivocat.  Li havia dit que anés a contracorrent. Que no fes el que es porta, si no el que ella creies que havia de fer. Coneixent aquest món des de dins, he de confessar que aquest va ser un molt mal consell. 

Notes: 

(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/01/sobre-la-megalomania.html

Sobre la megalomania

        

      En José María Valverde va ser un dels professors que em va influir més durant la meva vida d’estudiant. La primera vegada que vaig sentir parlar dels vienesos (Ludwig Wittgenstein, Karl Kraus, Adolf Loos, etc), va ser durant una conferència a la que vaig assistir a l’antiga escola de disseny tèxtil que dirigia en Ramon Folch, i que estava al carrer Margenat, en una torreta precedida d’un jardí. Aquelles conferències, tenien lloc els dilluns al vespre, i si no recordo malament, jo feia primer curs d’Història de l’Art a la Universitat. Era un curset sobre estètica, i suposo que el meu pare em va matricular confiant en que em seria ben útil pels meus estudis universitaris. En aquell moment, ell no es podia ni imaginar fins a quin punt em serien d’útils, no només durant els estudis, sino per tota la vida. A part d’en José Maria Valverde, els altres conferenciants eren intel.lectuals com en José Luis López Aranguren i en Xavier Rubert de Ventós. Moltes de les coses que, més endavant em serien de gran utilitat intel.lectual, les vaig aprendre durant aquelles sessions.

     
     Recordo que una vegada, en reflexionar sobre la complexitat dels temes relacionats amb la filosofia, en José María Valverde ens va preguntar: ¿No les ha pasado a ustedes alguna vez, que estando en cama con fiebre, ven de repente las cosas claras, llegan al nudo del problema y se les ocurre, de la manera más diáfana, la única solución possible?. Doncs sí, això ja m’havia passat més d’una vegada, i m’ha tornat a passar aquest matí, quan m’he despertat enfebrada, atacada per una grip. Ahir vaig ser mig testimoni (ho dic així perquè no vaig prendre part activa del fet) del procés de muntatge d’una instal.lació d’un artista. La instal·lació constava de dues parts. En una paret, hi havia una obra d’uns 20 metres (suposo que si la paret hagués mesurat 50 metres, l’obra també els hauria mesurat), i a la paret del davant (també d’uns 20 metres), es projectava el procés de creació d’aquella obra (la projecció també mesurava 20 metres, es clar). La dimensió imponent d’aquella instal.lació, em va semblar exagerada. De primer vaig pensar en l’ego exagerat d’alguns artistes, que pensen en exposar només en grans espais. Sempre s’ha parlat de l’ego dels artistes, absurd del tot, si pensem en la poca transcendència del seu treball pel que fa a l’evolució de la humanitat. Com hauria de ser de gegant l’ego d’un científic que descobreix el remei per una malaltia?. Al vespre vaig pensar que la megalomania d’aquell artista era tal, que em feia pensar que es creia un ésser diví. Aquell artista, tenia complex de Déu i aquella instal.lació no era una altra cosa que l’escenografia ideal per al seu ego.

     
     Quan m’he despertat aquest matí, però, enfebrada i havent passat una mala nit, he passat una estona de semiconsciència, sense treure’m del cap aquella instal.lació de 20 metres. Com si fos el tràiler d’una pel.lícula, m’han passat altres obres del mateix artista pel davant dels ulls. Des de fa anys, el centre de la seva obra l’ocupen els rastres de grans desastres naturals: terratrèmols devastadors, erupcions volcàniques, la força destructora de l’aigua, i recentment, s’ha centrat en les derivacions de l’Holocaust. Aquesta obsessió pel rastre de la destrucció només pot ser el resultat, no de patir un complex de Déu, sino del seu contrari: del mateix Dimoni.

     Arribats a aquest punt, els lectors potser riureu. Alguns pensareu que la teoria del mestre Valverde, no fa altra cosa que donar credibilitat al deliri. Jo m’inclino a pensar que un artista no ha de necessitar 20, ni 50 metres de paret per expressar-se. Si no, torneu a mirar el petit dibuix d’en Ràfols Casamada reproduït en el text anterior. Aquesta megalomania, si més no, em produeix un gran desassossec i molta recança.

Un bon canvi (en record d'Albert Ràfols Casamada)

    

      Fins i tot havia arribar a oblidar que tenia aquell dibuix amagat a l’armari. Me l’havia regalat un artista que havia deixat de caure’m bé per motius de pes (1). La seva exposició recent me’l va fer recordar, i vaig pensar que el millor seria fer un canvi. Si com a mínim hagués estat bé, encara que l’artista fos una persona non grata, no ho hauria fet, però era una obra ben fluixa. Ja feia mesos que m’havia fixat en un paperet d’en Ràfols Casamada, i com que totes dues obres tenien el mateix valor, doncs em vaig decidir a fer el canvi.

     És un petit dibuix de l’any 1992, que manté tant la frescor, com els trets més característics de les èpoques bones. Posteriorment, sobretot en la dècada dels 2000, la seva obra tindria fases més dubtoses, com els hi passa a la majoria d’artistes quan es fan grans. En aquests esbós s’hi veu el plantejament de l’espai amb uns traços a llapis decidits, potser una reminiscència dels seus estudis d’arquitectura.  Tot i el seu format mínim, respira equilibri i claredat. Quan, en alguna entrevista, se li havia preguntat per aquesta serenor que transmet la seva obra, ell ho atribuïa a la seva manera inconscient de donar continuïtat a l’esperit noucentista. A més a més, hi ha un lleuger apunt de vibració cromàtica, cosa que també va caracteritzar les seves obres de gran format; així com una estructuració mínima de la superfície i  una sensació de lluminositat. És una petita obra que parla en veu baixa, tal i com ell mateix feia. Sens dubte, vaig fer un gran canvi.

     Mirant aquest dibuix, em dol la situació de marginació  que esta travessant l’obra de Ràfols Casamada. Poca gent s’hi interessa, i sovint surten a subhasta obres força bones a preus exageradament baixos. Costa d’entendre, sincerament. En Ràfols Casamada va ser un abstracte indiscutible del nostre panorama artístic. Un artista que forma part de la nostra història de l’art recent, un referent per a molts pintors i poetes, ja que no cal oblidar la seva extensa obra poètica; una prolongació del seu discurs artístic. És curiós el fenòmen que he observat els darrers anys: quan un artista mor, la gent oblida la seva obra, sempre que no hi hagi algú que s’ocupi de moure-la de forma incansable i encertada.  El públic en general oblida, i el mercat margina. Em sembla una reacció tremendament injusta, que il.lustra la precarietat de les nostres bases culturals. Aquest fet, podria ser també un retret als nostres gestors culturals, que no han sabut ensenyar a valorar correctament tots els nostres artistes,  i que s’han compromès potser massa exclusivament, amb determinades tendències, deixant de banda (o sigui marginant) totes les altres.

     És curiós que, després de tants anys, no tinc una anècdota especialment intensa lligada a la memòria d’en Ràfols Casamada.  Recordo en canvi, moltes converses, amb ell i els seus amics, fidels a totes les seves exposicions, la seva actitud amable i atenta, les seves observacions sempre mesurades, i sobretot l’ ampli somriure  amb el que se’m adreçava sempre, i amb el que ens mostrava la seva aprovació per la nostra feina.  El meu petit dibuix és com una síntesi de tot això. El miro i recordo l’artista d’una forma viva i intensa, sento la seva presència. El podria descriure, utilitzant les seves pròpies paraules: el quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps parat. És l’instant de després i l’instant d’abans del diàleg. 

(1).- Vegeu : http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/06/la-nosa.html

Joan Hernández Pijuan i la fira de Colònia de 1988

    

      Miro aquest esbós de Joan Hernández Pijuan del 1988 i, inevitablement,  em ve a la memòria la fira de Colònia d’aquell mateix any. No feia gaire temps que treballava a la galeria, i la idea d’anar a aquella fira, em feia moltíssima il.lusió. Havia estat estudiant a Alemanya l’any 1985, i la idea de tornar-hi m’engrescava. La fira era al mes de novembre, i per aquelles dates, les ciutats alemanyes ja estan guarnides per al Nadal, i l’ambient que s’hi respira, transporta, amb una mica d’imaginació, a un conte del segle XIX.

     L’obra de Joan Hernández Pijuán d’aquella època, ja havia experimentat un tomb definitiu cap a una fase de simplificació total de la superfície pictòrica que provenia d’un plantejament de recerca d’allò essencial de la relació entre l'espai i els elements del paisatge. Així doncs, en la seva obra, l’espai havia deixat de ser un simple fons, per esdevenir el protagonista del quadre. La seva pràctica de la pintura era el reflex del seu procés d’aprenentatge, la seva forma d’aproximar-se al coneixement.  Un coneixement, una visió del món, a la que hi accedia a través de l’ús que en feia dels diversos materials (olis, aquarel.les, gouaches, acrílics, esmalts, i tintes)  i dels suports (lli, papers mil.limetrats, papers fets a mà, etc). La seva poètica, doncs, girava entorn de la pintura pura i es mantenia a distancia d’altres consideracions que li eren alienes: En Joan Hernández Pijuan veia el món amb ulls de pintor.

     Recordo algunes de les obres que vam portar a aquella fira de Colònia. La casa verda, per exemple, que haviem reproduït en un targetó promocional de la fira; una superfície de color verd brillant intens, amb una linia al voltant del quadre i la silueta d’una casa, esgrafiades, deixant veure el fons pintat de negre. La vam penjar ben visible, a l’entrada del stand i la vam vendre a la galeria Renos Xippas, que en aquell moment estava a Paris (posteriorment es traslladaria a Ginebra). També recordo un gouache que vam vendre a un col.leccionista holandès, un senyor molt gran que es deia De Groot: Casa i arbres, amb una casa i dos arbres pintats en negre sobre un fons ocre. De fet, en aquella fira ho vam vendre tot. A Barcelona, els col.leccionistes encara es resistien a acceptar sense reserves l’obra de Joan Hernández Pijuán. Tot i comptar amb un bon nombre de seguidors fidels, es podria dir que encara eren una minoria. En aquella fira, però, el seu discurs auster i depurat, va penetrar a l’ànima de tots aquells que es van acostar a la seva obra, i s’hi van lliurar amb entusiasme. El darrer dia de la fira, les parets del stand van quedar buides. Les poques obres que van tornar a Barcelona, van tornar venudes.

     Aquella fira va significar un punt d’inflexió en la seva carrera. El reconeixement internacional ja s’havia començat a gestar,  i tot plegat va contribuir a que la seva aportació al panorama artístic del nostre país, es considerés, a partir d’aquell moment, com a valuosa i indiscutible. Afortunadament, conservo molt bons records d’experiències viscudes tant amb l’artista, com amb la seva obra, però potser cap és tant brillant i poderós com el d’aquells dies compartits a Colònia.  Com a testimoni d’això, vaig comprar l’esbós que il.lustra aquest text, i que va ser exposat a Barcelona durant els mesos de gener-febrer de 1989.

El regal de Nadal (dels déus)

     

                             

     No sé què deuria pensar en Jaume Ayats, el director del Museu de la Música de Barcelona, quan en acabar el concert de gamelan, una senyora del públic que no coneixia, se li va adreçar entusiasmada, a donar-li les gràcies per la seva decisió de comprar un gamelan gong kebyar (1) per al museu, per recolzar la creació d'un grup de gamelan, però sobretot,  per comptar amb una persona tant extraordinària com en Jordi Casadevall (2) per encarregar-se de seguir tots els detalls del procés.  En qualsevol cas, es va posar ben content de que una desconeguda li comuniqués,  tant expressivament, una satisfacció total per la seva iniciativa. Aquella manifestació espontània era una mostra clara de que la presentació del gamelan gong kebyar del Museu de la Música, havia estat tot un èxit.  La senyora desconeguda, era jo.

     Quan els 24 intèrprets es van asseure al davant dels seus respectius metal.lòfons, tot esperant la senyal d’en Jordi per començar a tocar, la  memòria em va retrocedir uns quants anys, a la primavera de 2006, quan  vaig ajudar a en Jordi amb la traducció de l’alemany d’uns llibres sobre gamelan que en David Padrós (3) li havia deixat. Jo em limitava a llegir textualment el que deia en aquells llibres, pràcticament sense entendre res de res, mentre en Jordi prenia notes. Eren llibres molt tècnics, sobre l’harmonia i l’estructura de la música indonèsia. En Jordi em venia a veure a la galeria, i jo, a estones, li anava traduint aquella informació valuosa. Amb el temps, n’havia après tant, que ara, ell era l’encarregat de dirigir el grup de gamelan. La primera peça que van interpretar, un tema tradicional balinès, va sonar fantàstica. En Jordi tocava un petit gong horitzontal (kempli) que marcava el temps, i que servia de guia a la resta d’instrumentistes. La veritat és que em vaig emocionar, en veure en Jordi convertit en director del conjunt Gamelan Penempaan Guntur, que era com s’havia batejat el grup i que vol dir alguna cosa així com “forja de trons”. Estava feliç i completament realitzat. L’esplèndida conferència que va fer després, sobre el gamelan i la cultura balinesa, va ser una evidencia del llarg camí que havia recorregut, des d’aquelles tardes que vam passar a la galeria, jo traduint, i ell prenent notes. Des d’un bon començament, en Jordi m’havia contagiat el seu entusiasme per aquella música. Jo crec que el dia del concert, va contagiar a tot l’afortunat públic assistent.

     El gamelan, la música de l’illa dels déus (així és com es coneix Bali), és l’expressió d’una cultura fortament espiritual, i esta lligada a rituals i cerimònies religioses. El seu so és potent, hipnòtic; les melodies, senzilles i repetitives, et condueixen a deixar la ment en blanc. Escoltar-la és un exercici de meditació; al cap d’una estona, un acaba trobant-se a sí mateix.  Això és el que em va passar a mi. Enmig d’una etapa revoltada, en la que molt probablement s’imposaran canvis importants, em feia falta trobar un lloc per refermar-me, i veure les coses amb perspectiva. I allà hi havia en Jordi, marcant el temps amb en seu gong, demostrant-me que només hi ha una veu a seguir: la d’un mateix, la que ell va seguir, deixant les consideracions pràctiques de banda, per fer allò que més li agradava: aprofundir en la música del gamelan.  Aquell havia estat doncs, el millor regal de Nadal que podia tenir, per inesperat i sorprenent. Mai hauria pensat que aquell concert em donaria tantes coses. Es clar, ben mirat, era un regal dels déus.

Notes:

(1).- Gamelan gong kebyar. I Wayan Sukarta. Blahbatuth (Bali, Indonèsia), 1996. Consta de més de 40 peces que inclouen gongs, metal.lòfons de làmines, tambors de diferents mides i una petita secció formada per diversos jocs de platets, un violí rebab i quatre flautes suling.

(2).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/lenergia-den-jordi-casadevall.html

(3): Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/gamelan-1.html

    

    

El xofer

     

     Deuria ser cap a la primavera de 1998, acabàvem de fer una exposició de Manel Lledós i les obres encara estaven escampades per la sala gran. Vaig rebre una trucada del xofer de l’Hotel Arts. Havia d’acompanyar unes senyores que volien veure “pintura moderna”, tal com ell va dir, i havia pensat en portar-me-les No feia gaires anys que s’havia inaugurat l’hotel, i encara manteníem algun contacte amb l’equip de relacions públiques. Poc després de la inauguració, ens van comprar unes quantes obres per acabar de decorar-lo. La peça més important va ser una tela molt gran d’en Ràfols Casamada que havien penjat al darrera del taulell de la recepció. Era una obra bona, i alguna vegada, algun client de l’hotel amb sensibilitat i interès per l’art, els havia demanat on es podien veure més obres d’aquell artista. Un dia, aquell mateix xofer ens va portar un client de Chicago que viatjava acompanyat de la seva amant suïssa, que ell presentava com a la seva assistent. De fet, havia estat ella, la que s’havia enamorat del quadre de la recepció de l’hotel. Van venir a la galeria, i sense pensar-s’ho gaire, en van comprar cinc: o sigui tots els que els hi van agradar. El més bonic de tots, un del color “blau mediterrani” més característic de l’artista, el vam enviar a l’adreça de la secretaria, a Suïssa.

    

     Amb aquell xofer, vam establir una relació cordial. Si algun client mostrava interès per l’art, ell sabia que a la galeria teníem una varietat considerable d’artistes catalans de primera fila, que parlàvem be l’anglès i que els seus clients passarien una estona instructiva i entretinguda. Mai ens va demanar cap comissió, tot i que, de tota la gent que ens va portar (una tarda va aparèixer amb l’actor Matt Dillon i una novia ben sofisticada), l’únic que va comprar va ser aquell client de Chicago. Les visitants que ens va dur aquella tarda de primavera de 1998, però, ens van fer aparèixer a les revistes del cor i a la pàgines salmó de La Vanguardia. Recordo la foto que es va publicar a “Lecturas”, amb un titular que deia més o menys: “Las Spice Girls visitan una galeria de arte en Barcelona”. Doncs sí, aquella tarda, ens van visitar dues de les components d’aquell grup de música pop que es va fer tant famós als anys 90: la Mel C i la posh Vicky, que més tard seria la glamourosa Victoria Beckam. Al carrer, al davant de la galeria, es va congregar una petita multitud de paparazzis. Com ho sabien, que havien de venir a la galeria?. Tot just m’havia telefonat el xofer, i ja les esperaven?. Vaig pensar que allò era una mena d’acte publicitari, o una idea de l’assessor d’imatge per donar-les una pinzellada chic i a la vegada intel.lectual. Visitaven galeries d’art contemporani, ergo tenien alguna cosa al cap. La premsa va escriure que ens havien comprat una pintura de Manel Lledós; però la veritat va ser que es van fer fotografies al davant del quadre i prou. És cert que van demanar per veure quadres, però la seva actitud, mentre jo els explicava l’obra de cada artista, no va ser la d’unes col.leccionistes, ni tant sols la d’unes aficionades. El seu posat era més proper al d’unes estudiants, per a les que tot és nou, que el d’unes compradores potencials.

      Tal com van venir, van marxar. Després de donar les gràcies, van sortir, van passar pel mig dels fotògrafs, van tornar a pujar al cotxe i van marxar carrer avall. En qüestió de segons, tot va tornar a quedar tranquil. Durant una estona de poc més d’una hora, la galeria s’havia convertit en un must, en un it place, en un lloc que freqüentaven les celebrities. El glamour del star system s’havia colat a  la galeria, i tot gràcies a aquell xofer... Les coses, de vegades, no són el que semblen.