Quan passa un àngel... o dos

    

      Les primeres històries que vaig escriure sobre la galeria, recollien experiències insòlites que havien succeït en aquest espai. Fets quasi sobrenaturals, que m’havien fet reflexionar sobre la càrrega màgica d’un espai, en el que havia passat una gran part dels últims vint-i-cinc anys de la meva vida. La deriva programàtica de la galeria durant la última temporada, em va fer replantejar les coses. Vaig intuir que l’època més feliç de la meva vida aquí s’havia acabat, i vaig començar a fer balanç.  La setmana passada, però, una cadena de fets positius inesperats –tot i l’eclipsi- van fer que em tornés a fixar en el present: encara no estava tot perdut.

     Tot va començar amb una trucada d’una periodista de TV3 que volia fer un reportatge sobre la Fiona Morrison.  Aquest any, la Fiona ha estat seleccionada per representar a Andorra a la Biennal de Venècia, i ha exposat amb mi tres vegades. Una setmana abans havia enviat a TV3 un dossier amb tot el projecte de Venècia, sense gaires esperances. No és gaire freqüent que els mitjans s’interessin pels assumptes de les galeries; el poc espai cultural dels informatius l’ocupen, normalment, les institucions. M’ho havia demanat una noia que visita assíduament la galeria. Després d’explicar-li el canvi de rumb de les exposicions, em va mostrar el seu interès en fer alguna cosa pels artistes que havien exposat aquí i per cridar l’atenció sobre el meu espai. Vaig explicar-li que faríem una presentació del projecte de la Fiona, i li va semblar l’excusa ideal: “treballo als informatius, envia’m tot el material que tinguis i el passaré”, va dir-me. La trucada de la periodista va ser l’evidència de que tot havia funcionat. La càrrega positiva continuava viva, malgrat tot.

     Aquell mateix dia, cap a mig matí, va entrar una noia a la galeria. Va passejar per la sala, i en sortir, em va demanar que li situés la galeria en un mapa que duia a la mà. Era un plànol de l’Associació de galeries, i estava molt mal senyalitzat. No sé com va anar la cosa, però ens vam acabar explicant la vida. Em va dir que feia un any havia obert una galeria a Les Franqueses del Vallès que es deia Artemisia. Estava molt il.lusionada, s’ho passava bé amb la galeria, que havia convertit en un reflex de totes (moltes) les seves inquietuds. Li faltava l’experiència, però això s’agafa amb el temps. Què és el que s’ha d’exposar i a qui vendre-ho, tot això es pot aprendre. Aquella noia era tant oberta i tant espontània, que no semblava real.  No tenia res a veure amb els galeristes que conec, ni amb ningú de l’àmbit de museus o institucions. En la seva actitud no hi havia ni rastre de prepotència, d’altivesa, d’arrogància. No es creia posseïdora de la veritat absoluta, no era d’aquelles persones que es miren els altres per damunt de l’espatlla. I a més, era lluminosa. Fora d’aquí hi ha vida, vaig pensar.

     Així doncs, aquests dos fets puntuals, succeïts pràcticament en cadena, em van tornar l’energia que el desencís actual m’estava prenent. Em vaig adonar que tots dos successos m’havien provocat un estat d’ànim quasi eufòric: les coses funcionen, la gent pot ésser fantàstica. La vida s’encara d’una manera diferent amb aquest estat d’ànim.  Un amic meu hauria dit que havia passat un àngel pel meu costat; però pel canvi que es va experimentar a dins meu, jo diria que com a mínim, en van passar dos.

L'exposició de l'Evru de 2003

    

     Recordo que estava morta de por, pensant en l’exposició que se’m venia a sobre. Sempre he estat bastant metòdica, i m’espantava el fet de no poder programar el dia a dia, de no poder controlar ni l’espai ni les situacions. L’Eugènia es passava el dia compadint-me: “Pobre Anna, la que li espera”. Per tal d’anar-me mentalitzant, em vaig endur la invitació com a punt del llibre que pensava llegir aquelles vacances de Setmana Santa. Era un llibre d’en Paul Auster, llavors m’agradava molt.

     L’exposició que preparàvem era de l’Evru, anomenat Zush fins feia ben poc. Després de l’exposició celebrada al Macba, havia canviat d’identitat. Segons ell, a més, també havia canviat la manera de pintar. Tots nosaltres, però, veiem una total continuïtat en la seva obra. Durant els dos mesos i mig que duraria la seva exposició, l’Evru s’instal.laria a viure a la galeria. Això volia dir que hauria de conviure amb ell i que la galeria es convertiria en el seu estudi i la seva casa. L’Enrique Ruiz-Geli, va re-dissenyar l’espai de dins per tal de que ell s’hi trobés còmode: una xarxa en diagonal fins el sostre dividia la sala en dos: el que seria el seu estudi, i la zona del públic, en la que hi va instal.lar un chill out, amb coixins al terra. La xarxa permetia que el públic veiés en tot moment el que feia l’artista, si estava treballant, menjant o dormint. Va fer instal.lar llums negres: l’Evru feia servir pintura fluorescent, i l’efecte només es veia encenent la llum negra. De columna a columna, es varen lligar diverses cordes de colors verd i taronja fluorescent, com si fossin connexions neurològiques. L’Evru es va instal.lar com si fos casa seva: va portar la seva taula de treball, el seu ordinador, els seus objectes (centenars) de referència, el seu llit, tots els seus estris de pintar, les obres que tenia a mitges, i fins i tot una planta, que s’hauria d’acostumar a viure amb la llum solar d’una bombeta. També va portar la seva música: durant aquells dos mesos em vaig posar al dia en música electrònica, l’Evru la tenia posada a totes hores (Brian Eno). Algunes vegades també en feia ell, amb un vell sintetitzador (minimoog) pel que tenia una gran estima. La galeria doncs, es va convertir en l’Evrugo Mental State, el país de l’artista. Un món nocturn, poblat de personatges abstractes en els que el seu interior (cervell, neurones, cor) és visible i determinant. Uns personatges –potser els seus alter ego - que parlen i escriuen en asura i fan servir els tucares com a moneda.

     La primera cosa que recordo d’aquella convivència, i que em va fer pensar que les coses anirien bé, va ser la bona olor que feia el bany: una olor de sabó fresca i neta. Com el somriure de la seva ajudant, la Neus, que venia tots els matins per ajudar-lo a acabar una tela gran. Mentre l’Evru treballava, conversàvem durant hores, ens vam explicar la vida. Venien moltes persones de visita, i s’apuntaven a la tertúlia, tothom es feia amic de tothom. Vam riure molt, vam compartir estones molt bones. Vaig descobrir que l’Evru era un home obert i simpàtic. Podia semblar extravagant, però era extremadament correcte. En aquella època, l’Evru estava fent un treball amb fotos de dones nues: unes fotos de petit format, sobre les que hi aplicava resines de colors llampants, collages, i elements simbòlics de signe divers. Quan la galeria estava tancada, convidava a amigues i conegudes a posar per a ell. Jo això no ho veia, ell procurava que aquesta fase del seu treball es desenvolupés amb la màxima discreció i intimitat; però afegia un plus d’excitant i misteriós a l’ambient, fins llavors ascètic, de la galeria.

     A mi m’agradava jugar amb el seu minimoog. Sempre que podia, li demanava que me’l deixés tocar. “M’hauria agradat tocar el piano”, li vaig dir un cop. “Com que m’hauria agradat? –em va preguntar- I per què no el toques?”. “Ja he fet tard”- vaig respondre. “Mai és tard” –va dir-me. I com que durant aquella exposició em sentia tant desinhibida i tant esbojarrada, em vaig apuntar a classes de piano (i fins ara). Per això sempre que parlo d’aquella exposició, deixo ben clar que per a mi,  hi va haver un abans i un després.  Conservo una Isvra que em va regalar quan es va acabar l’exposició. D’Isvras en va fer moltes: eren com unes cartes de joc amb els seus personatges i símbols. Quan ell te'n donava una, era com si et donés la teva carta, la de la teva vida, la del teu destí. A la meva hi ha uns punts paral.lels molt marcats, fortament interconnectats, dels que en surten unes ramificacions. Als extrems hi ha unes anotacions en asura. Per a mi, el significat és ben clar: “Mai és tard. Tot és possible”.

Sobre artistes falsos

   

       Durant el primer curs d’història de l’art, una companya (la Rosa Alcoy) i jo vam fer un treball de curs que va marcar un abans i un després, i al que mentalment he tornat diverses vegades al llarg d’aquests anys. No recordo el motiu que ens va fer triar aquell tema: la màquina, com a pretext de creació artística. Després de donar-hi voltes, vam decidir anar a parlar amb la  professora, la Sra. Victòria Salom, per plantejar-li la nostra idea i saber què era exactament el que s’esperava de nosaltres: era el nostre primer treball universitari. Ens vam trobar però, que la Sra. Salom havia agafat la baixa, i ens va atendre el seu substitut: en Ferran García Sevilla. Quan li vam plantejar el tema ens va sortir amb un estirabot: “no podeu pas fer aquest treball, perquè no hi ha cap artista que hagi pintat mai cap màquina”, ens va dir amb una prepotència aclaparadora.

     El to de menyspreu d’aquell comentari va ferir profundament el nostre amor propi (llavors encara no sabíem que, a més, era del tot fals) i vam prendre una decisió unànime: si no hi havia cap artista que hagués pintat mai una màquina, ens els inventaríem. Durant els mesos següents vam forjar tres brillants personalitats artístiques ben diferenciades: Friedrich Kaplan, Ray Brügher i Ugo Chierichietti. Tots tres havien pres el tema de “la màquina” com a eix vertebrador de la seva pintura. L’obra d’en Kaplan era gestual, violenta, carregada de continguts socials i polítics.  En Ray Brügher conreava una pintura atmosfèrica, amb matisos quasi místics, que presentava els elements mecànics com a agents d’alliberament intel.lectual. Les màquines d’en Chierichietti eren el seu particular punt de partida per a crear formes fins a l’infinit, practicant una mena de constructivisme lúdico-metafísic.  Entre totes dues vam elaborar tots els conceptes teòrics, així com la redacció dels textos i la Rosa –sempre brillant en tot- va crear l’obra de tots tres.

        Vam presentar un treball fet amb molta cura i molt ben documentat (aparentment, es clar). Havíem inclòs moltes imatges, diverses crítiques, entrevistes amb els tres autors, i les ressenyes bibliogràfiques corresponents. Recordo perfectament la reunió que vam tenir al despatx de la Victòria Salom, ja recuperada.  A fora feia un dia esplèndid, mentre ella fullejava el treball i assentia amb aprovació. Recordo que em va saber greu: era una bona dona i l’estàvem enganyant. Li vaig preguntar si coneixia els artistes i ens va confessar que no. Vam contestar totes dues a l’hora: “ens els hem inventat”. Va riure, li havia semblat genial. Tant, que ens ho va fer presentar a classe. No oblidaré mai la visió de tots els nostres companys prenent notes, mentre nosaltres projectàvem les diapositives que havíem preparat i ens entusiasmàvem parlant de l’obra d’en Kaplan, d’en Brügher i d’en Chierichietti. Quan al final vam desvelar que tot havia estat un muntatge, alguns van marxar indignats, però la majoria ens van aplaudir durant una bona estona.

     He explicat aquesta història, perquè alguna vegada hi ha hagut artistes que m’han fet dubtar. Artistes que, sense cap trajectòria consolidada, apareixen al mercat amb preus astronòmics. La seva obra, correcta i sense estridències, esdevé per a mi un enigma: massa referències temàtiques a altres artistes reconeguts del panorama internacional;  fins i tot la manera de pintar s’hi assembla. Si he tingut l’oportunitat de parlar-hi, m’ha cridat l’atenció la vaguetat de les seves explicacions i l’excessiva distància amb les obres. A les meves preguntes, respostes buides, indefinides. L’artista és real, l’obra és real: els he tingut al davant dels meus ulls. Però hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar, alguna cosa que fa que tot plegat sembli fals. Encara que aquest artista hagi exposat –o precisament per això- en alguna galeria important, pot tractar-se d’un bon muntatge. Per tot això, més d’una vegada  he fullejat aquell treball de primer de carrera, i he pensat que vam fer una molt bona feina. Llavors però, no n’érem conscients.

L'energia d'en Jordi Casadevall

    

     En Jordi Casadevall és una de les persones més extraordinàries que he conegut a la galeria (1). El seu entusiasme i la seva empenta són una font d’energia inesgotable. Quan el vaig conèixer estava literalment embogit per la música d’Indonèsia, especialment pel gamelan. Coneixia aquest conjunt instrumental a través de llibres i d’enregistraments, i frisava per anar a Bali i poder gaudir-lo en directe. El problema, com sempre, era que no tenia els diners per fer-ho. Recordo que en David Padrós (2) li va deixar uns llibres sobre gamelan (molt tècnics), i com que estaven escrits en alemany, el vaig ajudar amb la traducció.  Un dia vaig pensar que havia d’intentar trobar un gamelan com fos, potser no calia que en Jordi marxés a Bali, de moment. Vaig telefonar a una fundació d’art primitiu i els vaig preguntar si coneixien algú que col.leccionés instruments d’altres cultures. Allà em van donar el contacte amb la Fundació La Fontana.

     La Fontana és una de les col.leccions privades d’instruments d’altres cultures més importants del món, si no la més. El propietari és un industrial català, encantador, que ens va recomanar la visita cap a la primavera. La col.lecció esta a Rupit, i allà fa força fred. Hi vam anar un diumenge de mitjans  de maig. En aquella col.lecció no hi havia només un gamelan, si no tres. Els primers gamelans complets (“al natural”) que veia en Jordi ( i jo). La visita va ser memorable, mai ens hauríem imaginat visitar una col.lecció d’instruments d’aquelles dimensions. Al llarg de la seva vida, aquell senyor havia anat col.leccionant instruments de tots els continents i de totes les èpoques. Havia fet construir un edifici en els terrenys de la seva finca, per presentar la seva col.lecció. Tenia tots els instruments molt ben presentats, en vitrines, ben documentats i il.luminats, era ben bé un museu. Sempre ensenyava la seva col.lecció personalment, explicant les anècdotes relatives a cada una de les seves precioses adquisicions. Aquell dia ens ho vam passar molt bé. Era una sort haver conegut a en Jordi: si jo no hagués seguit la seva dèria, mai hauria conegut l’existència de La Fontana.

     En Jordi però, no en va tenir prou. De la mateixa manera que un pianista no en te prou amb mirar un piano, i que un pintor no en te prou amb mirar-se una tela, en Jordi no en tenia prou en mirar-se un gamelan i fer-li fotos: el gamelan era per fer musica. Per això, quan un parell d’anys més tard va tenir l’oportunitat d’anar a Bali a través d’uns coneguts que treballaven en una ONG, no va dubtar ni un segon en deixar la seva feina i marxar. Així de forta era la seva passió per aquest instrument. Perdre un contracte en un estudi d’enregistrament, amb un sou segur a final de mes, i marxar a Bali, sense ni tan sols l’atur, a aprendre a tocar el gamelan. Aquest és en Jordi Casadevall: una persona ferma, decidida, amb les idees ben clares, que sap perfectament el que és més important a la vida.

     En Jordi s’ha convertit en la persona amb més coneixements de gamelan de Barcelona. A través de l’ESMUC i del Museu de la Música, ha impartit diversos tallers i conferències i li han encomanat una missió històrica: el mes que ve viatjarà a Bali per tal de supervisar la compra del primer gamelan complet que tindrà el Museu de la Musica de Barcelona.


Notes:
(1).- Vegeu https://quadernrobat.blogspot.com/2012/01/gamelan-1.html

(2).- Vegeu https://quadernrobat.blogspot.com/2012/05/un-passeig-per-basilea-en-algun-lloc.html

Sobre alguns objectes de desig

    

      L’exposició dels dibuixos de Lawrence Weiner  que porta per títol “Escrit en el vent” i que es pot veure al Macba, havia canviat substancialment la meva manera de veure l’art, o si més no, la meva manera de valorar la forma objectual amb la que l’art ens arriba. Les seves idees, transformades en paraules, parlen de la relació de l’home amb els objectes, amb el món. El resultat interessa menys, només és la il.lustració d’un procés.  La frase que conforma l’obra Alguns objectes de desig, i que s’exhibeix al Macba des del 2009, parla de la relativitat del valor de les coses: el desitjat i el necessari, poden perdre el seu valor absolut si els sotmetem als efectes d’una força major, i convertir-se en una cosa desproveïda dels atributs que tenia abans del cataclisme –per dir-ho d’alguna manera-. La frase de Weiner és prou oberta, simplement és un patró. És l’espectador que li pot posar el contingut i donar-li un sentit final. Moltes de les obres de Lawrence Wiener són així: patrons de pensament: l’espectador –si vol-, l’acaba. És cert que en la ment de l’artista hi havien unes idees motores en el moment de concebre “l’obra”, però no són determinants: l’espectador rep els inputs necessaris, i l’acaba.

     Aquests plantejaments em van interessar tant, que en sortir de l’exposició vaig pensar que tot “l’art” que teníem a la galeria –i a casa-, era tremendament caduc. Feia poc havia vist el documental  “La bombolla de l’art contemporani”, que reduïa les obres d’art a simples objectes sotmesos a l’especulació més salvatge i que havien estat creats per satisfer la vanitat exagerada generada pel sistema capitalista. Les subhastes feien pujar els preus d’algunes obres d’art fins a extrems impensables, sense cap altre motiu que la cobdícia. El to del documental era bastant catastrofista, el narrador estava segur que tard o d’hora la bombolla punxaria, i que les coses tornarien a la “normalitat” amb la crisi. De moment però, no ha estat així.  No em refereixo al que passa aquí, és clar. El mercat de l’art és a petita escala, i aquest sí que ha estat durament afectat. També hi ha molts artistes que, per voluntat propia o no, estan fora del mercat especulatiu. Però les grans fortunes que mouen els fils, segueixen actives. Tot això ho explico, perquè quan vaig veure l’exposició de Lawrence Weiner, estava una mica fastiguejada amb la idea de l’art com a objecte, amb el mercat de l’art en general i amb l’existència d’aquests grans col.leccionistes, agents especuladors i malalts vanitosos, que no són més que un dels productes del sistema que ens regeix.  La idea de l’art de Weiner, basada en una formulació linguístico-intel.lectual completament abstracta, em va semblar una molt bona cosa: aire fresc, una nova era. Sortint de l’exposició, em va semblar que el més lògic seria cremar tots els quadres. Seria un acte catàrtic i purificador, un trencament manifest amb el passat.

     El que passa, però, es que poc a poc vaig adonar-me que els mateixos plantejaments de Weiner els tenien també molts altres artistes de la història de l’art. Moltes obres d’art són relativament obertes, i el seu significat global pot ser diferent per a un espectador o per un altre. També hi ha artistes que pinten allò que no es veu, el que no es pot explicar. I un petit detall que em va semblar important: es comprometen. Prenen una posició unívoca envers el resultat final. Fins i tot el propi Weiner ho fa (l’exposició n’és una mostra). Dit això doncs, el millor que podia fer era deixar les coses tal i com estaven.

Joan Furriols, l'esperit que mai s'ha d'oblidar

    

     

     

     Havia rebut la invitació i el tríptic de la nova exposició a la Tecla Sala, i m’havia agradat tant, que el tenia al damunt de la taula, per no oblidar-lo. Aquella exposició prometia: “Joan Furriols, el lloc del temps”. El títol era prou suggeridor, tot i que el nom de l’artista m’era completament desconegut. Hi havia una obra reproduïda, un objecte, que em va semblar molt intrigant: a dins d’un garbell hi havia una creu de fusta amb un clau del que hi penjava un cordill, i unes peces que semblaven de plom i que tenien forma d’embut. Tot plegat semblava formar part d’un passat remot, com si aquell objecte fos un record, una relíquia. El text del catàleg parlava d’un artista de llarga trajectòria: la seva obra, fins ara gairebé secreta, esta marcada pel rigor, l’exigència i la contenció (:::) L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps. Valia doncs la pena no perdre’s aquella exposició.

     En aquella època, jo tenia una exposició de l’Alfons Borrell. Venia molta gent, l’Alfons Borrell sempre ha tingut molts amics i seguidors. Un matí, va entrar un matrimoni d’uns setanta anys. Venien de tant en tant, cada cop que fèiem alguna exposició “de pes”. Eren força simpàtics i sempre establíem algun tipus de conversa. Quan van haver vist l’exposició, em van dir que els havia agradat molt, i recordo que jo els vaig manifestar la meva queixa sobre la indiferència de la crítica.  Ni tan sols havien passat, i ja feia uns quants dies que havíem inaugurat.  “Fixa’t, - va dir ella-, en canvi nosaltres estem ben contents. En Joan va inaugurar ahir, i mira!”. Em va ensenyar una pàgina del diari. Era la crítica d’una exposició. Vaig llegir: Joan Furriols. El lloc del temps, al centre d’art Tecla Sala. No m’ho podia creure!. Aquell senyor era en Joan Furriols. Feia molts anys que el coneixia de vista, i no tenia ni idea de que fos artista. Els hi vaig ensenyar el catàleg de mà que havia rebut per correu i que guardava per no perdre’m l’exposició.  Tot plegat havia de tenir algun sentit.

     El diumenge següent vaig anar a veure l’exposició d’en Joan Furriols. La dimensió de la seva obra em va deixar aclaparada. Era personal i interesantíssima. Una gran descoberta: des dels anys 50, i en un relatiu anonimat,  en Joan Furriols havia anat fent una obra coherent, profunda i plena de matisos. Se’m va fer estrany estar al davant d’una obra tant sòlida i tant extensa, i no haver-ne tingut mai cap notícia. Una vegada més vaig tenir el convenciment que, al marge del món de l’art, lluny de museus i galeries, hi ha grans artistes, que potser sempre romandran anònims.  Aquella tarda, em vaig passar una bona estona llegint els textos del catàleg i mirant les obres una vegada i una altra.

       Vaig proposar fer una exposició d’en Joan Furriols i la vam inaugurar el 6 d’octubre de 2011. L’equip de la Tecla Sala ens van deixar el seu material de muntatge, i tothom hi va col.laborar. El dia de la inauguració va venir molta gent, com en les grans ocasions. Vam vendre obres a bons col.leccionistes, que estaven encantats amb la descoberta. Veure la gent gaudir de l’obra exposada, passar-s’ho bé a la galeria, sortir contents, i fins i tot repetir la visita és una cosa que no té preu. No vaig arribar a conèixer en Joan Prats, però aquells que sí que el coneixien, em van assegurar que hauria estat ben feliç i orgullós de que aquesta galeria portés el seu nom. Llàstima que aquesta va ser la meva última proposta.

De la primera exposició que vam fer de Chema Madoz

    

     He trobat unes fotos del muntatge de la primera exposició que vam fer del Chema Madoz a la galeria.  Va ser l’any 1997, exactament fa quinze anys. No sé per quin motiu, aquella vegada, l’equip de muntatge vam ser en Santi, en Carles i jo. Recordo que era dissabte, i potser els muntadors habituals de la galeria volien fer festa; millor, així aquella primera exposició d’en Chema va ser molt més nostra. També recordo que el dia anterior a la tarda, en Josep Ramon i jo vam intentar distribuir les fotos i no ens en vam sortir de cap manera. Vam acabar renegant i desitjant veure-ho millor al dia següent.  De fet, així va ser.

     Abans del 1997, jo no havia sentit a parlar mai d’en Chema Madoz. Una vegada més, va ser en Lluís Mª Riera que va aparèixer per aquí un matí, portant un llibret i dient: “Aquest individu és l’hòstia !. Has de convèncer al “gran jefe” i fer-li una exposició”. Aquell llibret era una compilació de fotografies en blanc i negre, autèntics poemes visuals al més pur estil. Era obvi que li agradaven molt a en Lluís, la proximitat amb l’obra d’en Brossa era molt evident. Suposo que ell havia conegut l’existència d’en Chema, precisament a través dels Brossa.  No recordo com, però em vaig espavilar per aconseguir un d’aquells llibrets, que encara conservo. Poques setmanes després, la Pepa Llopis, la dona d’en Brossa, em va telefonar. En Chema Madoz era a Barcelona per donar un curs de fotografia, i volia organitzar un sopar per presentar-nos-el. Pocs dies després vam conèixer al Chema, al sopar organitzat per la Pepa al restaurant Sí Senyor. Tot i que jo no coneixia la seva obra, en Chema Madoz ja feia deu anys que havia començat a fer exposicions, i havia rebut premis importants, com el premi Kodak. A Barcelona havia exposat l’any anterior a la Sala Berini i havia format part d’una exposició col.lectiva a La Caixa : La imagen frágil. Però, coses que passen: jo no n’havia tingut cap notícia fins aleshores. En aquell sopar em vaig emportar una molt bona impressió del Chema Madoz, un noi discret i senzill, seriós i molt professional. Ens va explicar que ell va descobrir l’obra d’en Joan Brossa quan va veure l’exposició del Reina Sofía l’any 1991. Va quedar completament astorat amb la descoberta: un artista-poeta que ja feia molts i molts anys que feia poemes objecte i poemes visuals, i amb l’obra del qual ell s’identificava plenament. No va parar fins que el va conèixer.

     Ja han passat més de quinze anys d’aquell sopar, i ara miro les fotos del muntatge d’aquella exposició amb bastant d’enyorament. Que maca que estava la galeria en aquella època, amb la moqueta que esmorteïa el soroll del carrer i les calaixeres que atorgaven calidesa a la sala del mig. Em veig a mi mateixa, amb tota la il.lusió del món posada en aquella exposició: Havia trobat un fotògraf boníssim i em moria de ganes de fer venir a tothom per compartir-ho. No cal dir que la gent va respondre; per descomptat, eren uns altres temps.

Nota: Poc després de penjar aquest escrit, es va produïr una coincidència que val la pena explicar. En Chema Madoz inaugurarà el proper dilluns una exposició a La Pedrera. Ens va extranyar, pensàvem que ja no fèien exposicions. Si veiés a en Sergi Plans -un amic que havia treballat a l'Obra Social de Caixa Catalunya- li preguntaria, però fa anys que en Sergi no passa per la galeria. Doncs justament ahir, va venir i em va explicar la transformació del que era l'Obra Social de Catalunya Caixa en la Fundació Catalunya-La Pedrera. Va ser com si el meu pensament l'hagés cridat.