Quan passa un àngel... o dos

    

      Les primeres històries que vaig escriure sobre la galeria, recollien experiències insòlites que havien succeït en aquest espai. Fets quasi sobrenaturals, que m’havien fet reflexionar sobre la càrrega màgica d’un espai, en el que havia passat una gran part dels últims vint-i-cinc anys de la meva vida. La deriva programàtica de la galeria durant la última temporada, em va fer replantejar les coses. Vaig intuir que l’època més feliç de la meva vida aquí s’havia acabat, i vaig començar a fer balanç.  La setmana passada, però, una cadena de fets positius inesperats –tot i l’eclipsi- van fer que em tornés a fixar en el present: encara no estava tot perdut.

     Tot va començar amb una trucada d’una periodista de TV3 que volia fer un reportatge sobre la Fiona Morrison.  Aquest any, la Fiona ha estat seleccionada per representar a Andorra a la Biennal de Venècia, i ha exposat amb mi tres vegades. Una setmana abans havia enviat a TV3 un dossier amb tot el projecte de Venècia, sense gaires esperances. No és gaire freqüent que els mitjans s’interessin pels assumptes de les galeries; el poc espai cultural dels informatius l’ocupen, normalment, les institucions. M’ho havia demanat una noia que visita assíduament la galeria. Després d’explicar-li el canvi de rumb de les exposicions, em va mostrar el seu interès en fer alguna cosa pels artistes que havien exposat aquí i per cridar l’atenció sobre el meu espai. Vaig explicar-li que faríem una presentació del projecte de la Fiona, i li va semblar l’excusa ideal: “treballo als informatius, envia’m tot el material que tinguis i el passaré”, va dir-me. La trucada de la periodista va ser l’evidència de que tot havia funcionat. La càrrega positiva continuava viva, malgrat tot.

     Aquell mateix dia, cap a mig matí, va entrar una noia a la galeria. Va passejar per la sala, i en sortir, em va demanar que li situés la galeria en un mapa que duia a la mà. Era un plànol de l’Associació de galeries, i estava molt mal senyalitzat. No sé com va anar la cosa, però ens vam acabar explicant la vida. Em va dir que feia un any havia obert una galeria a Les Franqueses del Vallès que es deia Artemisia. Estava molt il.lusionada, s’ho passava bé amb la galeria, que havia convertit en un reflex de totes (moltes) les seves inquietuds. Li faltava l’experiència, però això s’agafa amb el temps. Què és el que s’ha d’exposar i a qui vendre-ho, tot això es pot aprendre. Aquella noia era tant oberta i tant espontània, que no semblava real.  No tenia res a veure amb els galeristes que conec, ni amb ningú de l’àmbit de museus o institucions. En la seva actitud no hi havia ni rastre de prepotència, d’altivesa, d’arrogància. No es creia posseïdora de la veritat absoluta, no era d’aquelles persones que es miren els altres per damunt de l’espatlla. I a més, era lluminosa. Fora d’aquí hi ha vida, vaig pensar.

     Així doncs, aquests dos fets puntuals, succeïts pràcticament en cadena, em van tornar l’energia que el desencís actual m’estava prenent. Em vaig adonar que tots dos successos m’havien provocat un estat d’ànim quasi eufòric: les coses funcionen, la gent pot ésser fantàstica. La vida s’encara d’una manera diferent amb aquest estat d’ànim.  Un amic meu hauria dit que havia passat un àngel pel meu costat; però pel canvi que es va experimentar a dins meu, jo diria que com a mínim, en van passar dos.