Sobre artistes falsos

   

       Durant el primer curs d’història de l’art, una companya (la Rosa Alcoy) i jo vam fer un treball de curs que va marcar un abans i un després, i al que mentalment he tornat diverses vegades al llarg d’aquests anys. No recordo el motiu que ens va fer triar aquell tema: la màquina, com a pretext de creació artística. Després de donar-hi voltes, vam decidir anar a parlar amb la  professora, la Sra. Victòria Salom, per plantejar-li la nostra idea i saber què era exactament el que s’esperava de nosaltres: era el nostre primer treball universitari. Ens vam trobar però, que la Sra. Salom havia agafat la baixa, i ens va atendre el seu substitut: en Ferran García Sevilla. Quan li vam plantejar el tema ens va sortir amb un estirabot: “no podeu pas fer aquest treball, perquè no hi ha cap artista que hagi pintat mai cap màquina”, ens va dir amb una prepotència aclaparadora.

     El to de menyspreu d’aquell comentari va ferir profundament el nostre amor propi (llavors encara no sabíem que, a més, era del tot fals) i vam prendre una decisió unànime: si no hi havia cap artista que hagués pintat mai una màquina, ens els inventaríem. Durant els mesos següents vam forjar tres brillants personalitats artístiques ben diferenciades: Friedrich Kaplan, Ray Brügher i Ugo Chierichietti. Tots tres havien pres el tema de “la màquina” com a eix vertebrador de la seva pintura. L’obra d’en Kaplan era gestual, violenta, carregada de continguts socials i polítics.  En Ray Brügher conreava una pintura atmosfèrica, amb matisos quasi místics, que presentava els elements mecànics com a agents d’alliberament intel.lectual. Les màquines d’en Chierichietti eren el seu particular punt de partida per a crear formes fins a l’infinit, practicant una mena de constructivisme lúdico-metafísic.  Entre totes dues vam elaborar tots els conceptes teòrics, així com la redacció dels textos i la Rosa –sempre brillant en tot- va crear l’obra de tots tres.

        Vam presentar un treball fet amb molta cura i molt ben documentat (aparentment, es clar). Havíem inclòs moltes imatges, diverses crítiques, entrevistes amb els tres autors, i les ressenyes bibliogràfiques corresponents. Recordo perfectament la reunió que vam tenir al despatx de la Victòria Salom, ja recuperada.  A fora feia un dia esplèndid, mentre ella fullejava el treball i assentia amb aprovació. Recordo que em va saber greu: era una bona dona i l’estàvem enganyant. Li vaig preguntar si coneixia els artistes i ens va confessar que no. Vam contestar totes dues a l’hora: “ens els hem inventat”. Va riure, li havia semblat genial. Tant, que ens ho va fer presentar a classe. No oblidaré mai la visió de tots els nostres companys prenent notes, mentre nosaltres projectàvem les diapositives que havíem preparat i ens entusiasmàvem parlant de l’obra d’en Kaplan, d’en Brügher i d’en Chierichietti. Quan al final vam desvelar que tot havia estat un muntatge, alguns van marxar indignats, però la majoria ens van aplaudir durant una bona estona.

     He explicat aquesta història, perquè alguna vegada hi ha hagut artistes que m’han fet dubtar. Artistes que, sense cap trajectòria consolidada, apareixen al mercat amb preus astronòmics. La seva obra, correcta i sense estridències, esdevé per a mi un enigma: massa referències temàtiques a altres artistes reconeguts del panorama internacional;  fins i tot la manera de pintar s’hi assembla. Si he tingut l’oportunitat de parlar-hi, m’ha cridat l’atenció la vaguetat de les seves explicacions i l’excessiva distància amb les obres. A les meves preguntes, respostes buides, indefinides. L’artista és real, l’obra és real: els he tingut al davant dels meus ulls. Però hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar, alguna cosa que fa que tot plegat sembli fals. Encara que aquest artista hagi exposat –o precisament per això- en alguna galeria important, pot tractar-se d’un bon muntatge. Per tot això, més d’una vegada  he fullejat aquell treball de primer de carrera, i he pensat que vam fer una molt bona feina. Llavors però, no n’érem conscients.