Aquest escrit esta dedicat a en David Padrós.
Jo havia estat a Basilea varies vegades als anys 90. Crec que la darrera vegada va ser al 1997, amb motiu de la Fira d’art que es celebra allà cada any, pel mes de juny. En David, el meu professor de piano, hi va viure durant els anys 70. El 1982 va tornar definitivament cap a Barcelona. Ell i jo doncs, mai hi vam coincidir.
Fa poc em va parlar de la casa en la que havia viscut, amb un to de certa nostàlgia, i l’he buscat amb el Google: Grenzacherstrasse 26. L’he trobat, i he decidit fer un passeig per Basilea per tornar a veure els llocs on jo havia estat. M’he situat a la Messeplatz, al davant de la porta de la fira. Entràvem al voltant de les onze del matí i no sortíem fins les 7 del vespre, però encara quedava força estona de sol per passejar per la ciutat i prendre una mica consciència del lloc on estàvem. M’he preguntat si sabria anar a peu des de la Fira fins a casa d’en David, sense plànol i fent servir la intuïció. He caminat fins a la cantonada del Riehenring amb Clarastrasse, i m’he situat al davant d’una cafeteria en la que hi havia anat a dinar alguna vegada. Recordo unes amanides caríssimes i l’schnitzel amb rösti. Penso que si tiro cap a l’esquerra per la Riehenstrasse, també hi arribaré, però prefereixo anar per la Clarastrasse perquè hi ha més botigues. En aquell carrer em vaig haver de comprar un jersey d’emergència: tot i ser al juny a Basilea feia fresca aquell any; com si haguéssim retrocedit climatològicament un mes respecte a Barcelona. Torno a experimentar aquella sensació de silenci i atmosfera neta. Per Basilea hi circulen molts tramvies i pocs cotxes. Els sorolls de la ciutat són un altres. Sé que hauria de tombar cap a l’esquerra, però el Google no passa pel primer carrer que trobo i he d’avançar fins al següent : la Hammerstrasse. No és un carrer gaire ample i no hi ha botigues, és tranquil i agradable, amb blocs de vivendes de tres o quatre pisos d’alçada. Travesso la Riehenstrasse i es confirma la meva intuïció: per aquell carrer hauria fet drecera. Arribo al final del carrer i em desoriento: em trobo en una plaça de la que hi surten set carrers. Miro el nom de la plaça: Wettsteinplatz. El centre esta ple de vies de tramvies i és força transitat. He de creuar a l’altra banda i triar un carrer. Faig servir una altra cop la intuïció i trio el de l’esquerra. Fantàstic: Grenzacherstrasse!. Tiro avall, fins que trobo la casa on en David va viure: un edifici de tres plantes de totxo vermell amb tribunes a la cantonada. Ell vivia al primer pis, i en l’habitació de la tribuna hi tenia tres pianos: un pianoforte i un piano de taula, tots dos del segle XIX, i el seu estimat Steinway. Al terra, hi tenia una catifa blanca de pèl.
Miro al meu voltant. La casa fa cantonada amb un carrer que condueix directament al Rhin. Als baixos hi ha una botiga de coses per la llar. A l’altra banda hi ha uns jardins, amb arbres frondosos i cases baixes: em va dir que era un geriàtric, potser encara ho és .El carrer és de doble direcció i hi passen uns autobusos de color verd. Aixeco la vista cap al primer pis i decideixo trucar el timbre. Potser no hi és; de fet no m’espera. Llavors sento un soroll a l’altra banda de l’intèrfon : Hola!- em diu, ha endevinat que era jo- i m’obre la porta. Mentre pujo les escales penso que prendrem un te i xerrarem una estona.
El que es pot arribar a fer amb la tecnologia! Realment sembla màgic! De totes maneres el poder de les paraules és el que ens porta a imaginar i a la suggestió. Llegint el text entres en aquest ambient net de les ciutats suïsses. Una caminada virtual en la recuperació del passat en el present,bufa! El text és molt agradable i t'encomana tranquil·litat.
ResponEliminaEm sembla Anna que si haguessis de cambiar de professió, podries fer perfectament de guia turística, doncs tens bon sentit de l'orientació i ja se sap que quan fem el turista, tots sempre anem despistats.
ResponEliminaCom sempre, una narració exquisida, detallada i amena, a més de ser didactica, i per descomptat amb un final que sorpren al lector, doncs viatjant a través de google, les històries, ves per on es poden fer realitat, si més no a la nostra imaginació.
Perfecte la descripció de Basilea, que en general es la de les poblacions més importants de Suïssa: netedat i ordre. N'hauriem d'aprendre els de per aquí. No obstant, la Mediterrània es massa embriagadora.
Com sempre, agraïda per aquesta petita estona de placidesa i d'excel·lent narració