David Ymbernon i la cuinera embarassada

    

     Aquella no havia estat una bona setmana. No per cap fet en concret, si no per tot i per res a la vegada. De fet, era una qüestió d’estat d’ànim i això no era pas nou en ella. De tant en tant, les situacions agafaven un caire incòmode, tenia la sensació (més aviat hauria de dir el convenciment) que no se’n sortia prou bé de res a la vida. La seva feina estava bé, però no podia fer ús de totes les seves capacitats. Se’n adonava de que mai no en podria fer ús, i li agradaria poder ser capaç de fugir-ne. Aquella setmana també s’havia encallat en una peça de piano, i durant tota aquella tarda de divendres va estar donant-li voltes a deixar definitivament les classes.

   

     El seu estat d’ànim doncs, no era el més adient per assistir a la performance que en David Ymbernon feia a casa seva i a la que ja feia dies que hi havia estat convidada.  Quan estava així no li trobava la gràcia a res, i li sabia greu per l’artista. En David s’havia esforçat molt, i no es mereixia una espectadora com ella, gens disposada i del tot negativa. Però quan va ser l’hora, va decidir anar-hi, més que res, per treure’s de sobre el compromís.

     La performance, que es titulava Latung La La i la cuinera embarassada,  estava pensada per a un públic format per nou o deu persones. Tot  just arribar, els van fer seure al damunt d’una taula mirant cap al dormitori. Hi havia alguna cosa a l’atmosfera que la va tranquil.litzar. L’ambient, tot decorat en colors blanc i taronja, era acollidor: el dormitori tènuement il.luminat, els llençols ben blancs, i la cuinera embarassada (l’Elisabet, la dona de l’artista), preparant-se per anar a dormir, mentre sonava una música infantil, com de feia trenta anys. Alguna cosa la va transportar a la seva infantesa, a aquella època despreocupada i feliç en la que tot era possible. A poc a poc, l’estat d’ànim se li  va anar transformant. Mentrestant, la cuinera s’adormia i somniava amb núvols de plomes. Un tren de joguina travessava l’habitació, i una excavadora volava al damunt d’una ploma gegant. Quan la cuinera es va despertar, se’n va anar a la banyera i una olor dolça i tèbia va omplir la casa. D’un a un, el públic va poder veure com es banyava, a través de les escletxes de la persiana.  Després, la cuinera es va posar a cosir un peix, a l’altra extrem del pis, sota una llum del tot taronja. Quan el va tenir cosit, ella i el seu marit (en David) també vestit de cuiner, es van posar a ballar. Ballaven agafats i feliços, somreien. La màgia ja s’havia produït. Ella es mirava l’escena extasiada. La felicitat que sentia era immensa. Es sentia del tot afortunada: tot li anava bé a la vida. Gràcies a la seva feina havia pogut assistir a aquella performance meravellosa. Es clar que no deixaria el piano: això ni pensar-ho!.

     Va pensar que allò que havia viscut havia de portar-ho a la galeria. Volia compartir aquella experiència amb tothom qui coneixia. Un artista que fa coses que poden canviar l’estat d’ànim d’aquella manera tan poderosa, s’havia de donar a conèixer. Valia la pena ajudar-lo. També era una manera d’ajudar els altres. Per a ella, sempre hi hauria un abans i un després de Latung La la i la cuinera embarassada.
http://www.davidymbernon.com/