En Jordi Alcaraz té una exposició a la galeria Tomlinson Kong Contemporary, al Bowery Street nº 270 de Nova York. La galeria esta en un primer pis, i just a sota, hi ha un botiga de materials per a la construcció. La majoria de comerços d’aquesta part del carrer es dediquen a la venda d’equipaments industrials per a restaurants. A la cantonada de l’esquerra hi ha la pizzeria Pulino’s i, a l’altra banda del carrer, una mica més cap a la dreta, hi ha el New Museum. El dia de la inauguració hi van assistir els seus galeristes de Barcelona, Colònia, Toronto, Los Angeles i Madrid
Un diumenge al matí del mes de novembre de 1992, vaig anar a visitar l’estudi de l’Alfons Borrell a Sabadell. Potser tenia prevista alguna exposició, perquè recordo que el taller estava ple de teles i de papers. En aquella època treballava amb grans superfícies de color negre, sobre les que hi superposava collages de tela o paper, pintats de color ocre. L’Alfons era feliç al seu estudi, s’hi passava les hores pintant, o tenint cura dels peixos vermells que tenia en un estany. Tot i ser el mes de novembre, feia un dia net i assolellat, o sigui que potser per això vam acabar passejant per la Rambla de Sabadell.
Vam passar pel davant d’una galeria i ens vam aturar. Era obert, tot i ser diumenge. Feia algun temps els hi havia deixat unes litografies en dipòsit, i no sabia si les havien venut o no, així que vam decidir entrar a saludar les galeristes i a preguntar per aquelles litografies. Recordo que el primer que ens va cridar l’atenció va ser l’obra que tenien exposada. Eren quadres de format més aviat petit, que l’artista qualificava de “diorames”, fent referència als pessebres fets dins una caixa. De la mateixa manera, aquelles obres també tenien un món a dins: dues frontisses velles dretes eren una parella, uns claus retorçats eren uns ocells, i una pedra litogràfica vella dins una bassa de pintura verda era el taller de l’Alfons Borrell. Aquell va ser el primer contacte amb l’obra d’en Jordi Alcaraz.
En aquella època no va ser fàcil, però li vaig aconseguir una primera exposició a la galeria. Ho vam acabar venent tot – també ho vam vendre tot en les posteriors exposicions. Per a mi sempre va ser fàcil d’entendre: qualsevol persona sensible es rendia al poder magnètic de la seva poètica, que no parlava del “jo”, de “l’ara” , si no dels “tots”, i del “sempre”. Com a record d’aquella primera fita, en Jordi em va regalar aquella pedra litogràfica dins una bassa verda, o sigui “el taller de l’Alfons Borrell”.
Amb el temps, l’obra d’en Jordi va travessar les fronteres. Primer va ser Alemanya, després Suïssa, els estats Units i Canadà. Actualment te 143.000 entrades al Google. Segurament, l’obra d’en Jordi hauria triomfat igualment, tard o d’hora. Però cada cop que miro “El taller de l’Alfons Borrell”, em pregunto que hauria passat, si en aquella passejada per la Rambla de Sabadell, haguéssim passat de llarg d’aquella galeria.
Bona pregunta, que hagués passat si...
ResponEliminaPodria ser que res, o potser diferent, o millor o pitjor, en tot cas m'ha vingut una frase al cap d'un fotògraf del que només m'agrada una fotografia, o més ben dit una sèrie fotògrafica. Una série que em va impressionar quan la vaig veure, i que d'alguna manera sense jo saber-ho havia posat un punt de partida el que jo mateix feia.El fotògraf, Duane Michals, la frase:
No intentis mai ser artista. Senzillament fes el teu treball y si el teu treball es autèntic es convertirà en art.
Ara Anna, et convido a que descobreixis aquestes sis fotografies que conformen aquesta serie que tant em fascina. Rencontre par hasard !
Són interessants aquestes vivències amb el món de l'art, el contacte amb la sensibilitat dels artistes, millor dit, dels bons artistes. Tinc llunyana en aquests moments l'obra de Jordi Alcaraz, però no tant la de Borrell, amb qui sóc més critica. No obstant, l'art es tremendament subjectiu i si una peça capta la sensibilitat de l'espectador o la basant més espiritual, l'artista i el venedor, si estimen l'ART i no el tenen com una forma d'expressió egolatra, només per vendre, ja es poden donar per satisfests.
ResponEliminaAnna, a aquestes alçades de la pel·lícula potser caldria aclarir que el Jordi Alcaraz de qui tu parles no és el Jordi Alcaraz fotògraf a l'estil Chema Madoz. Qui vagi a Google veurà que aquest darrer també té un munt d'entrades, i a més, la Fundació Joan Brossa el recolza.
ResponEliminaQuan vaig escriure aquest text, no sabia que existís en Jordi Alcaraz fotògraf!. De fet, la coincidencia de noms ha estat una font de malentesos. El Jordi Alcaraz artista no té una pàgina web, i em consta que diversa gent ha contactat a través del web amb el fotògraf, pensant-se que contactaven amb l'artista. Més d'una vegada al fotògraf li han proposat participar en exposicions, quan qui volien que participés era l'artista. En fí! Que ja cal que "el nostre " Jordi es faci un lloc web ben aviat per tal de que aquestes coses no passin.
EliminaI vés a saber.... potser la Fundació Brossa també els confonen !
Els de la Fjb han premiat el Jordi Alcaraz fotògraf com poeta visual. De l'escultor i pintor no en saben res. Poc valoren les afinitats personals! És limiten a enaltir les similituds formals. Jo crec que el nom d'un artista és la seva marca i convé registrar-lo com a tal. Així s'evitarien malsentesos com els que dius. No trobes?
EliminaOstres! No en saben res de l'artista? Em sembla fort, sobretot perquè, entre en Brossa i en Jordi hi va haver una relació d'amistat i creativa. Penso que tens raó amb el que dius de registrar el nom com una marca, però si els dos es diuen igual... tots dos tenen dret a fer signar amb el seu nom. El que és curiós, i si no fos un tema delicat si que dona per escriure, és el fet de que hi hagi un fotògraf que es diu com un artista i fa fotografies "a l'estil" d'un altre fotògraf. I que tots dos "suplantats" estiguin tant propers a mi!
Elimina