Joc de miralls

    

     La idea d’escriure aquest blog me la va donar un antic professor de la Universitat, en Santiago Alcolea. Venia a veure’m tot sovint. La Polígrafa li editava els seus llibres, i com que les oficines estan a l’entresol, sempre entrava a veure’m i a fer la xerrada. Amb mi sempre va mantenir la mateixa relació de professor i alumna que vam establir a la Universitat. Li agradava molt de donar consells, amb aquell posat d’afecte paternal que a mi m’agradava tant. Suposo que ell era així amb tots els seus antics alumnes, com si ens volgués seguir tenint sota la seva tutela. Jo li explicava les meves experiències a la galeria, recordo que sempre li deia que era un món molt diferent al món de la investigació, de fet no hi tenia res a veure. Ell m’escoltava atentament, i un dia em va dir: “Tu estàs en un observatori molt privilegiat. Hauries d’escriure tot això que m’expliques, quan passin els anys et trobaràs que has escrit un bon llibre”. M’hi vaig posar de seguida, tot i que en aquell moment  encara s’havien d’inventar els blogs (i internet): ho escrivia tot en una llibreta. També és veritat que vaig escriure moltes altres coses que guardo per a més endavant. Al començament em cridava més l’atenció tot el contrari del que ara escric: la cara fosca, tèrbola i dubtosa del mercat de l’art contemporani. Tot això, ara per ara, m’ho guardo per a mi, i em recreo en les coses positives, que també n’hi ha, i són més bones per a la salut.

     Ja fa uns dies que tinc ganes de dedicar-li una entrada- a manera de record- al professor Santiago Alcolea. Va ser una persona molt significativa per a mi durant els meus anys universitaris i darrerament he tornat a pensar molt en les seves classes. Des de fa algunes setmanes estic tocant peces del segle XVIII: ja he tocat dues sonates del Pare Antoni Soler i ara m’he posat amb Domenico Scarlatti. A mi m’agrada molt submergir-me en l’època de les peces que estudio, i des de que vaig començar a tocar aquestes, que ara esmento, vaig repassar la història i l’art del període històric al que pertanyen. Tots els artistes del segle XVIII els vaig conèixer a través d’en Santiago Alcolea: Mengs, Canova, Canaletto, Tièpolo, Fragonard, Meléndez, Goya, Van Loo ... Recordo que les classes de Barroc les fèiem a les deu del matí, i les recordo a les fosques. El professor ens parlava dels artistes i les seves obres projectant sempre diapositives. El retrat de la família de Felip Vè de Van Loo... encara sento la veu d’en Santiago Alcolea quan torno a veure aquest quadre.  A l’esquerra hi ha la Bárbara de Braganza, que va ser la deixeble de Domenico Scarlatti. El quadre va ser pintat l’any 1743, o sigui que encara no apareix l’infant Gabriel, fill de Carles III -que sí que surt- i que va ser deixeble del Pare Soler. És curiós pensar que la Bárbara de Braganza molt probablement va tocar les mateixes peces que jo estic tocant ara; Domenico Scarlatti va escriure les sonates per a clave per als seus alumnes, entre els que també hi va estar el Pare Soler. Jo vaig conèixer aquest quadre a través d’un mestre, que a més em va donar consells que encara segueixo: com si fos un joc de miralls.

     En Santiago Alcolea sempre viurà en el meu record. La riquesa que comporta l’intercanvi de coneixements és el millor aliment espiritual en moments de crisi.

De Unamuno a les Catskill Mountains

    

      Miguel de Unamuno, quan va escriure Niebla, va voler qüestionar el patró de la novel.la segons el qual el narrador és una mena de Déu omnipotent. Els protagonistes de les novel.les no són amos del seu propi destí, si no que estan sotmesos a la voluntat del narrador.  Augusto Pérez, el protagonista de Niebla, es rebela contra l’autor, Miguel de Unamuno, i reivindica el seu lliure albir.  Aquesta actitud però, no el va portar gaire lluny, perquè de facto, també havia estat orquestrada pel mateix Unamuno.

     Tot això em va venir al cap quan en Mario Soria (vegeu: Mario Soria, un descobriment fantàstic, gener 2013) em va començar a escriure correus, manifestant-me el seu desig de trobar en Jeffrey Jenkins. Li havia apassionat la història sobre El misteri d’en Jeffrey Jenkins,(desembre 2012) i li va encarregar la recerca a la seva dona  que, segons em va dir, era una experta en moure’s per la xarxa.  Pocs dies després, em va enviar el resultat. Havia trobat moltíssimes pistes, i una va resultar ser la bona. Havia localitzat un artista que es deia Jeffrey Jenkins, i que exposava en una mena de centre cultural a la ciutat de Nova York que es deia Mildred’s Lane. Això sol no volia dir res, ja que pel que sembla, aquest nom és prou corrent. Però no em costava gaire escriure un correu a l’adreça que en Mario havia trobat i preguntar si aquell Jeffrey Jenkins era el “nostre”.

     Em va contestar una tal Ms. J. Morgan Puett, per confirmar-me que, efectivament, acabava de localitzar en Jeffrey Jenkins, l’autor de l’obra que vam comprar l’any 1989 a la Fira de Basel. M’informava que feia poc havia mostrat la seva obra al MoMA, i que en aquest moment presentava un projecte amb ells, amb fotografies, petites escultures, i instal.lacions. També em deia que en Jeffrey Jenkins era un brillant dissenyador gràfic, i que esperava que aviat es creés una pàgina web que donés a conèixer al món la seva obra.  Em va cridar especialment l’atenció que em va dir que tenia l’estudi a les muntanyes de Catskill, a l’estat de Nova York. Les Catskill, malgrat el seu nom, no són muntanyes en el sentit estricte, sino un altiplà erosionat. És la zona per excel.lència en la que es desenvolupen les històries entre tribus índies i colons. Actualment és una mena de “paradís de les vacances”, plena d’hotels, càmpings i cases de colònies.  Em vaig trobar, una vegada més, veient fotografies del Google, de les immenses extensions verdes de les Catskill Mountains.

     És meravellós constatar com, els personatges del meu bloc interactuen entre ells de la manera més creativa. Ells sí que són tots amos del seu propi destí. Encara diria més: potser són ells els que determinen el meu destí. A l’inrevés del que passava amb Miguel de Unamuno i els seus personatges. O potser és que no cal inventar-se res. Ja ho deia Stendahl: una novel.la és un mirall posat al costat del camí.

    

El coratge de la Fiona Morrison Porta

    

     Recordo molt bé el dia que la Montserrat Porta em va presentar la seva filla Fiona. Com la seva mare, la Fiona era una noia lluminosa, amb un somriure franc i una energia encomanadissa. Jo havia conegut la Montserrat Porta als anys vuitanta, quan organitzava exposicions a Andorra, que era on vivia, i ens comprava obra per als col.leccionistes d’allà. Era una dona molt simpàtica, de tracte excel.lent. A mi m’agradava molt quan ens venia a veure. Era tant entusiasta i positiva, que aconseguia canviar-me per dins, si jo no tenia un bon dia, i l’efecte d’aquesta transformació durava dies o setmanes. Quan vaig conèixer la seva filla, vaig comprovar que havia heretat aquell do de la seva mare. La Fiona, a més, era tota una esportista. En aquella època es preparava per a representar a Andorra en els Jocs Olímpics en l’especialitat de windsurf. Suposo que tot el que va aprendre quan practicava esport, li va ser molt útil per tot el que li esperava després – o sigui, la vida d’artista. Sense l’esperit de sacrifici, de renuncia, de dedicació constant i exclusiva, de perseverança, potser no hauria arribat on és ara: a punt de representar a Andorra a la Biennal de Venècia. Molt probablement, aquests valors els va aprendre de la seva mare, així com el més important de tots: dedicar la seva vida a allò que portés dintre i la fes feliç.

      Fa uns dies vaig poder veure el video que presenta a la Biennal. Es titula Two Walks, i les protagonistes són la seva mare i la petita Martina, la filla de la Fiona. La mare camina vacil.lant, debilitada, corsecada per una artritis reumatoide que l’ha acabat matant. La Martina corre, camina, juga feliç al costat de la seva àvia. Totes dues s’agafen les mans, les de l’àvia retorçades per la malaltia, o simplement s’estan a la platja l’una al costat de l’altra. La Fiona les observa i estableix un paral.lelisme de totes dues amb la natura que les envolta: Mira la seva mare i a l’hora una branca vella; sabem que ha brotat i florit moltes vegades, però ara és a l’hivern de la seva vida. La mare de la Fiona mira la seva néta, i la seva mirada és com la llum del sol abans de pondre’s. Una mà arrenca l’escorça seca d’un arbre i acarona el tronc llis de sota. Com la Fiona, que voldria alliberar la seva mare del patiment i no pot. La mà s’agafa al tronc, vol sentir la vida de l’arbre. La Fiona vol retenir la vida de la seva mare, vol tornar a encomanar-se de la seva energia, notar el seu batec. Les fulles de la vinya verge, abans de caure són d’un vermell-rosat intens, com el color del cor, o de la sang.

     La Fiona em va escriure que havia fet aquest video com a un regal per a la Martina, per a que sabés el molt que l’havia estimat la seva àvia.  Jo crec que és el testimoni de l’amor de la Fiona cap a totes dues, el seu passat i el seu futur. Tot i la tristor que transmet, m’he mirat el video moltes vegades. Hi ha alguna cosa que conforta, que aporta serenor i esperança. Segurament és la tendresa amb la que la Fiona ha filmat les imatges, amb la que ha sabut sel.leccionar cada una de les escenes, i triar la música adient. La Fiona va aprendre el més important que li va transmetre la seva mare: quan es fan les coses amb el cor, s’arriba lluny.

     

De les revisions històriques

    

     Tot repassant la llista d’exposicions que hem fet a la galeria durant els darrers vint-i-cinc anys, m’ha cridat l’atenció que, coincidint amb la crisi anterior –al voltant de 1993- , vam fer moltes exposicions d’obres del fons. De totes en tinc molt bon records. Cada una d’aquestes exposicions era, a més, un petit triomf personal. Els moments eren durs –tot i que no tant com ara- i aquelles exposicions garantien, com a mínim, un interès inqüestionable. Pel fet de ser propostes del fons d’obra no vaig topar amb la negativa de la direcció artística, que de vegades es caracteritzava per una certa deixadesa. D’altra banda, comptava amb el recolçament de la direcció econòmica, que quan podia, imposava el seu bon criteri i sentit comú; i que va ser determinant per tirar endavant. Per a mi era molt més fàcil conviure amb aquelles propostes històriques que amb d’altres més ambigües i dubtoses, i sobretot era molt més fàcil de defensar-les.

     La veritat és que totes aquelles exposicions van funcionar molt bé. Eren artistes històrics i ben coneguts i el públic venia tot sol.  Recordo les exposicions dels gravats de Wifredo Lam,  Max Ernst,   Jim Dine, Joan Miró i les dels dibuixos de José Luis Cuevas o Julio González. També vam fer revisions antològiques, com la que vam dedicar l’any 1994 a l’obra de Joan Ponç, coincidint amb la publicació d’un llibre monogràfic sobre la seva obra. Aquestes exposicions, a més es van vendre molt bé. L’exposició de gravats de Wifredo Lam, per exemple, es va vendre sencera. La Caixa li havia dedicat una exposició antològica excel.lent i,  sense dubtes, això va ajudar molt. Jo recordo amb un afecte especial l’exposició d’obra gràfica de Jim Dine. Em vaig enamorar d’una petita litografia que es titulava “Rainbow” i que vaig penjar al davant de la meva taula. No sé exactament perquè, però vaig decidir que aquella obra em portava sort.  Quan va acabar l’exposició la vaig comprar i ara la tinc penjada a la nostra sala d’estar.

     Potser la sort va ser el molt que vaig aprendre al llarg de totes aquelles exposicions. Sempre m’ha agradat informar-me a fons sobre tot allò que exposo, per poder informar bé als clients i visitants; qui sap si per l’esperit didàctic que porto a dins o per afany de compartir.  En qualsevol cas tinc un bon record de l’experiència d’aquelles revisions històriques, un autèntic oasi en el panorama desèrtic de les idees. Tots aquells artistes, a més de fer-ho bé, tenien o havien tingut moltes coses a dir. Aquesta sí que era una bona premissa a tenir en compte a l’hora de calibrar el valor autèntic d’un artista.

Els concerts

   

     Els concerts que vam organitzar a la galeria del 2006 al 2009, van ser la cirereta final del pastís exquisit que van constituir aquells meravellosos anys. El primer concert el vam tenir durant l’exposició de l’Oriol Vilapuig. Recordo que el mateix Oriol em va telefonar un dissabte al matí per preguntar-me si em semblava bé que n’organitzéssim un. Havia conegut un clarinetista que havia muntat un grup de música de cambra, l’Ensemble Mixtures i s’havia ofert per a pensar un concert que s’identifiqués amb la seva obra. L'Oriol estava molt il.lusionat. A mi em va semblar molt bé, però el que va ser definitiu va ser que em va dir que pensaven tocar una obra d’un compositor català contemporani interessantíssim: en David Padrós. El meu amic i professor de piano. Aquell concert es va fer i va ser una pura delícia. Les peces estaven molt ben pensades per a l'exposició. L'obra que van interpretar de'n David Padrós va ser "Xucla el silenci nocturn".  El clarinetista i l’ànima del grup, en Jose A. Gómez Nieblas era - i és - un músic extraordinari. La interpretació que va fer aquell dia de l’obra per a clarinet baix “Oculto”, del compositor Luis de Pablo va ser tant extraordinària, que a tots se’ns va posar la pell de gallina: Uns passatges melòdics es superposaven a altres més rítmics; al darrera d’una música aparent, es trobava una altra que estava “oculta”. Aquella era una definició perfecta de l’obra de l’Oriol Vilapuig. Una definició sonora excelsa.

Ens vam fer molt amics del Jose, un músic amb una sensibilitat i un rigor exquisits, que tenia una curiositat i una inquietud admirables, tant per la música com per l’art contemporani. Posteriorment li vam encarregar dos concerts més, que ell va convertir en dues joies per al record.  El concert que va seguir a aquell primer, el vam dedicar a la Carmen Calvo. Li vam oferir com una mena de regal d’aniversari, la seva exposició era al mes de febrer, que és el mes que la Carmen fa anys. D’aquell concert recordo l’extraordinari duo de clarinet i piano “Ohé”, una obra de Pascal Dusapin, que van interpretar de forma magistral el Jose i en Nabí Cabestany, un fantàstic violoncelista. Aquell regal musical va fer molt feliç a la Carmen, així és que vam repetir l’experiència el juny següent, durant l’exposició de l’Alfons Borrell, que també complia anys. En aquella ocasió, la música de Morton Feldman ens va transportar a tots a l’interior de la pintura de l’Alfons Borrell. Aquella armonia consonant, estàtica, cíclica, aquella mena d’irrealitat mística ens va endinsar en l’atmosfera de les inmenses teles monocromàtiques plenes de vibracions espirituals. El concert va acabar amb una peça del compositor gallec Manuel Rodeiro, a càrrec de la percussionista Carme Garrigó, que va deixar a tots els assistents sense alè. La Carme s’havia situat al davant d’una immensa tela de colors rosa i taronja, i va semblar que actuava guiada per la propia pintura. Si aquella obra hagués estat sonora, hauria sonat com aquella peça de percussió.

     El punt culminant i final va ser un encàrrec que li vam fer a en David Padrós per a que interpretés musicalment una instal.lació d’un artista estranger que va estar durant uns dies a la galeria. L’obra va ser interpretada per en Jose al clarinet i en Nabí al violoncel, i en conservo una filmació que va fer en Llibert, amb molt bona voluntat. Ell mateix va editar després el DVD d’aquella estrena mundial absoluta. Tot allò ara, queda lluny, però va estar molt bé. Els amics, els artistes, els clients, eren conscients que en aquesta galeria donàvem alguna cosa més. De fet, hi posàvem l’ànima.

Llibres vells

    

    

      De tant en tant encara es produeixen fets inesperats i màgics que em fan pensar que no tot esta perdut. La quotidianitat s’ha tornat molesta i feixuga, la feina, que abans em divertia – de vegades molt -, ara és un motiu de desesperança  ( potser hauria de dir de desesperació).

    
     Els dissabtes tinc el costum d’anar a la galeria en cotxe. Per dos motius: per moure el cotxe (a l’hivern no sortim), i perquè ja que he de treballar el dissabte, em permeto aquest petit luxe. Aparco al carrer, perquè el dissabte l’ajuntament permet aparcar a quasi tots els carrils esquerres de l’Eixample.  Tot i això, no és fàcil trobar aparcament, així és que sempre surto una mica d’hora per donar voltes. Si tinc sort i aparco de seguida, passejo una mica abans d’anar a obrir. Fa dos dissabtes, a la tarda, vaig aparcar al carrer Aribau, a la zona de les llibreries de vell. No era gaire d’hora, però tenia temps de mirar els aparadors. Als aparadors de les llibreries de vell no hi trobes les novetats editorials, però precisament, el que m’agrada, és que hi pots veure clàssics de debò –tant perquè els autors ho són inqüestionablement com perquè les edicions, de vegades, son tant antigues, que només per l’aparença, ja ho són de clàssics. Aquell dia em va cridar l’atenció una edició antiquíssima de Les miserables, de Víctor Hugo. Segurament era allà perquè feia poc que havien estrenat la pel.lícula. Aquell llibre era preciós. Era molt i molt vell, potser tenia setanta o vuitanta anys ... o cent. M’hauria agradat comprar-lo, si no fos perquè ja no sabem on posar els llibres. Em vaig quedar una estona mirant l’aparador, feia goig de debò, tots els llibres semblaven molt interessants: lectures obligades i imprescindibles. Hi havia força llibres d’art, alguns de La Polígrafa, de quan els saldaven de tant en tant. D’això ja fa alguns anys.

     
     La màgia a la que em referia al començament, és que, uns dies després va entrar a la galeria el Sr. Granados. Estava buscant un llibre de Manolo Hugué per a fer un regal, i pensava que potser a La Polígrafa encara els hi quedaria algun. Però aquell llibre estava exhaurit, l’havien saldat feia molts anys. Li vaig recomanar la llibreria de vell del carrer d’Aribau, estava segura d’haver-lo vist allà. Un mitja hora després, va passar amb el cotxe pel davant de la galeria i em va somriure tot fent un senyal amb el dit polze aixecat. L’havia trobat.

   
     Jo vaig anar al cinema a veure Els miserables; potser no hi hauria anat si no hagués vist aquell llibre. Em va agradar moltíssim. Tant com m’havia agradat als onze anys la pel.lícula Oliver!, amb en Mark Lester de protagonista.  Tot això demostra que és important estar atent als detalls que ens poden arribar a canviar la vida.

     

Mario Soria: un descobriment fantàstic

    

     Al llarg d’aquests anys he conegut molts artistes, alguns els he descobert per casualitat, com va ser el cas d’en Jordi Alcaraz. Altres han passat per la galeria amb el seu dossier, com va ser el cas de Jorge Pombo o per convidar-me al seu estudi, com en David Ymbernon. En entrades anteriors ja he explicat amb més detall com va anar la història. Ara hauria de parlar d’artistes que he conegut –la seva obra, es clar- a través de la xarxa. El cas més recent és el d’en Mario Soria.

     No sabria dir quan vaig rebre el primer correu electrònic; m’he parat a pensar, però no sé amb exactitud si va ser fa mesos o potser alguns anys. M’inclino a pensar que va ser fa un parell o tres d’anys. El temps passa molt de pressa i a mi, de vegades em costa, de reaccionar. Suposo que el primer que vaig rebre –es limita a enviar una foto de la seva última obra-, el vaig eliminar de seguida i sense pensar gaire. Alguna cosa se’m deuria quedar gravada al subconscient, perquè quan vaig rebre el següent, al cap d’uns mesos, em vaig quedar una bona estona mirant la imatge. Feia l’aspecte de ser una obra de petit format, i estava pintada per totes les cares. No recordo els detalls d’aquella obra en concret, però sí que em va agradar molt. Vaig pensar que aquell artista tenia molta tècnica, molta cultura visual, sensibilitat i molta imaginació. Per una banda em va saber greu haver-lo descobert en un moment en el que ja no calia que m’il.lusionés gaire en cap artista; de moment, el galerista no em deixava marge per introduir cap proposta. Vaig enviar el correu a algunes persones, simplement per compartir la descoberta, com es fa cada vegada que trobes alguna cosa a la xarxa que pot ser de l’interès de l’altra.  I no hi vaig pensar més.

     Un dia, mesos després, em va tornar a venir al cap en Mario Soria, i vaig pensar que feia molt de temps que no enviava cap correu. Llavors, com també sol passar tot sovint, en vaig rebre un. Aquell artista tenia allò que a mi m’agrada tant : un món particular, enginy, sensibilitat poètica i fantasia. El seu art em feia ser més feliç, em feia pensar - com em va dir un dia la meva amiga Eugènia - que a fora (referint-se a la feina) hi ha vida. M’hi vaig posar en contacte, de fet només per explicar-li això mateix que estic explicant aquí. Com a mínim que sabés que m’agradava molt el que feia, i que si les circumstàncies fossin unes altres, de ben segur que intentaria fer-li una exposició. Quan em va respondre, a més, em va fer un regal en forma de recomanació: em va parlar d’un fotògraf que li agradava molt i que jo no coneixia: en Robert Parkeharrison. Una gran troballa, com l’obra del mateix Mario: un descobriment fantàstic.