diumenge, 30 de novembre del 2014

Sobre les icones

    



     Un conegut em va enviar una foto d’un petit bronze de l’escultor Víctor Rousseau que havia heretat del seu avi. Volia saber quin podria ser el seu valor abans de decidir si valia la pena vendre-la o conservar-la. Víctor Rousseau va ser un escultor belga (1865-1954) que, entre altres coses, va col.laborar amb l’arquitecte modernista Víctor Horta. El gruix de la seva obra, no obstant, el constitueixen nombroses escultures d’inspiració clàssica destinades a satisfer el gust de la burgesia de principis del segle XX.  L’escultura del meu conegut reprodueix la figura d’una camperola jove, i molt probablement, per la seva aparença dolça i amable, deuria pertànyer a aquesta categoria, sense pretensions de transcendència. O potser sí: a la manera dels nostres noucentistes, potser volia reflectir les bondats del retorn a la natura, en contraposició a la creixent industrialització. Em vaig imaginar aquella escultura al damunt d’un moble de l’època, sense poder evitar pensar en un cap de l’escultor Jaume Plensa que, no feia gaire, havia vist col.locat en una prestatgeria, entre llibres, fotografies i altres objectes. Era un petit cap blanc, de 35 x 16 cm, realitzat en vidre de murano blanc, i del que s’havien realitzat 8 exemplars. És obvi que parlem d’estètiques, plantejaments i pretensions ben diferents, però en aquella prestatgeria, aquell cap feia una funció semblant a la  que potser havia  fet el bronze de Víctor Rousseau.

     Fa un parell de mesos que un client em va demanar que li busqués una escultura de Jaume Plensa, concretament un “home de lletres” de mida mitjana. La recerca em va dur a descobrir desenes i desenes “d’homes de lletres” d’aquest escultor, de les mesures més diverses, peces úniques i seriades. Va ser durant aquesta recerca que vaig descobrir el cap blanc en aquella prestatgeria, i no vaig poder per menys que arribar a la conclusió, que aquelles formes, els caps, els "homes de lletres", i també les figures de poetes i pensadors, s’havien convertit en una mena d’icones que la gent volia posseir al preu que fos. Perquè cal dir que el seu preu fa que no tothom en pugui tenir un.

     Actualment, hi ha una exposició de Jeff Koons al Centre Pompidou, a Paris. Com a imatge reclam de l’exposició han utilitzat un d’aquells gossos que en aparença estan fets amb globus, però que en realitat són d’acer inoxidable. De la seva factoria han sortit milers d’escultures seriades amb formes diverses i que, ens agradi o no, també s’han convertit en icòniques. La seva estètica aquí ens queda més lluny, però segur que més d’un col.leccionista ha anat al darrera d’una d’aquestes escultures per tal d’exhibir-la en un lloc ben visible de casa seva.  En qualsevol cas, el fet de que la gent busqui envoltar-se d’obres d’art recognoscibles i identificables fa pensar molt. Per una banda, remet a la infantesa, quan els nens volen tenir com sigui, la joguina de moda. S’ha de tenir perquè tothom la té. Per altra banda, aquest comportament mimètic és una manera de subratllar la pertinença a un grup cultural i a una època.  Alguns artistes han sabut crear unes formes que s’han convertit en icones del nostre temps.  Formes que poden reflectir la frivolitat o la profunditat del món que ens envolta, però que la gent vol posseir per auto refermar-se. Quan això passa, quan aquestes icones passen a formar part de l’imaginari col.lectiu, és quan entren a formar part del classicisme del moment. Pel que té de bo i el que no.


     

4 comentaris:

  1. Des que el món es món, l’éssers humans tenim la necessitat d’ identificar-nos amb icones. I tot i que la principal identificació la trobem dins la religió, el canvi dels temps i sobretot la publicitat, ha aconseguit una amplificació de la iconografia molt mes amplia i que abraça diferents àmbits .Icones han estar The Beatles, o són els Rollings Stones ho ha estat Rita Hayworth o la Marilyn Monroe. Ells són o han estat icones modernes, vives i promocionares convenientment.

    Per tant, no es d’estranyar que els amants de l’art i els que no ho són, caiguin en la seva particular iconografia de noms actuals o passats, i la seva devoció se centri en personatges o artistes adequats al seu estatuts, i adients a la seva butxaca.

    L’art es davant tot creació, i de ben segur que la contemplació de l’objecte creat – sigui una pintura, sigui una escultura- , és en molts moments reconfortant, o fins i tot ens ajuda a la reflexió. Però, com altres vegades has fet esment, hi ha molts blufs i marchandasing al darrera.

    Les “escultures” de Jeff Koons s’acosten més a aquest segon terme. Una gosadia increïble, una bona publicitat, uns quants milionaris insatisfets de la vida i carregats de milions, i paraxuten a personatges com aquest, que al meu entendre dona mediocritat a l’art, i les seves obres, son una imitació caríssima dels animals fets en globus, que a vegades es venen en els parcs per la mainada. Tot plegat, sí, han aconseguit que siguin icones, però molt discutibles, i que formen part de la societat actual, de la seva imatge, i de la falta de creativitat.

    Caldrà veure d’aquí uns anys, i de la manera que canvien els temps –fa poca estona acabo de penjar al meu facebook una noticia de com a Finlàndia abandonaran a les escoles l’escriptura a mà, per fer-ho tot amb ordinador – com personatges com aquest s’aguanten, i tinguin el mateix sentit iconogràfic que el Victor Rousseau de la foto o el Jaume Plensa, molt més elaborat i amb una base tècnica plenament desenvolupada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tota manera, de vegades fa patir la possible banalització que comporta tot això. Mentre buscava l'"home de lletres" per al meu client, vaig tenir la temptació de treure-li del cap que es comprés un home de lletres. Que comprés una escultura de Plensa sí, però que es decantés per un tema menys "explotat". De vegades és millor buscar la part experimental, més que no pas una reiteració d'un tema. És el mateix que passava a la galeria Joan Prats fa alguns anys, que tothom venia buscant Ràfols blaus. En aquest cas, era el color el que s'havia convertit en una mena d'ensenya de l'artista. Nosaltres intentàvem adreçar els col.leccionistes envers obres amb altres gammes cromàtiques, però moltes vegades, si no trobaven obres blaves, no compraven.
      El tema de Jeff Koons, tal vegada entra dins una altra discussió. Però sense dubtes, ha estat un creador d'icones de l'època de la bombolla. La incombustible situació de l'art de gamma alta fa que allà segueixi. L'exposició al Pompidou n'és una mostra.

      Elimina
  2. Los iconos, según los veo yo, pueden representar una idea,un movimiento, una generación, un status social o cultural ( no todo el mundo tiene acceso a su posesión como bien has dicho). El caso es que presentan algo abstracto en un formato físico, o también puede ser que simplemente te gustan esteticamente o que los veas como una inversión cara el futuro. Todo es posible.
    Recuerdo mi chapita de Che Guevara, jeje
    Un fuerte abrazo Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Claro, hay muchos tipos de iconos. Todos tienen un contenido socio cultural. Dentro del coleccionismo de arte también los hay. Formas que para unos son imprescindibles para su afirmación como coleccionista y que para otros no significan nada. El coleccionista de arte (y más si es de arte contemporáneo) es tan minoritario, que de hecho, suponer que sus iconos simbolizan toda una sociedad, es algo que me parece pretencioso y hasta cierto punto absurdo. Lo que pasa es que hay una burbuja increíble en el mercado de arte internacional y hay ciertas obras de ciertos artistas que se han convertido en símbolos de lo imprescindible. Por cierto que esta burbuja sigue hinchándose y parece ser a prueba de bomba. No hay crisis que pueda con ella. Aunque todo, claro está, se cuece fuera de España. Aquí no contamos para mucho, y aunque algunos de los artistas de la burbuja sean españoles, se han "fabricado" en galerías extranjeras.

      Elimina