Una de les coses que
ens pregunten més és si pensem anar a fires d’art. La veritat és que les fires
són un aparador boníssim. Els col.leccionistes visiten cada cop menys les
galeries, i en canvi, sí que es passegen per les fires. Vull pensar que ho fan
per afició real, més que no pas per esnobisme o per deixar-se veure. En conec
més d’un que és un amant de l’art de debò i visita tant les galeries com les
fires, però hi ha d’altres que fa anys que no trepitgen una galeria i en canvi son assidus de les fires. Potser per falta de temps? A les fires es pot trobar un
resum ràpid de les propostes de les galeries. En els darrers temps, sovint
sento que hi ha galeries que tenen sort de les fires, que és en l’únic lloc on venen. Però jo no puc per menys que preguntar-me si realment els resulta
rendible. Entenc que ho pugui ser si a la fira es fan contactes que puguin
comprar més endavant a la galeria, o si les obres que es porten pertanyen a la
categoria de preu mig-alt. Però no acabo de veure clar que sigui un bon negoci
de debò.
En els darrers anys, els
preus del metre quadrat de les fires s’ha disparat. El de la fira Swab, per
exemple, costa 240,- € i el d’Art Madrid 230,- €. Aquestes dues fires formen
part del grup de fires de gamma mitjana, a les que una galeria seria però sense
una llarga trajectòria hi podria accedir. Fa pocs mesos ens van proposar de
participar a Art Madrid. Però el càlcul de les despeses que tindríem ens ho va
fer desestimar de seguida. No treballem pas amb artistes de preus alts, i
encara que ho venguéssim tot, perdríem diners sense cap mena de dubte. Quant
s’ha de vendre per a que una fira resulti rendible? Doncs moltíssim. I en
aquests moments, això és, francament, molt difícil. La meva experiència de
molts anys, em fa dubtar una mica de tot plegat. Que jo recordi, l’assistència
a les fires per part de la galeria en la que vaig treballar, era quasi sempre
deficitària. I dic quasi, perquè amb sort es cobrien les despeses i poca cosa
més. També he de dir, que aquella galeria participava en fires de primer nivell, en les que el preu
per metre quadrat era francament caríssim. És clar que, en aquest cas, no
participar-hi, podia fer pensar que la galeria havia anat a menys, perquè,
malauradament, en segons quins nivells i per segons quines mentalitats, el més
important és mantenir l’estatus. Aquesta és la situació a la que ens ha abocat
el sistema del mercat de l’art. I això, en els temps que corren, pot resultar
ruïnós.
Algú (gent externa o sobretot artistes) ens podria dir que el galerista ha de córrer el risc, i no ho poso pas en dubte. Però prefereixo córrer un risc mitjanament calculat, i sempre i quant (és clar!) tinguem fons per arriscar. Per arribar a aquest punt haurem d’esperar una mica (!). El que veig clar de tota manera és que la fira d’art és un negoci real per a qui l’organitza. I tal com esta muntat el món de l’art avui dia, ho han sabut vendre molt bé. Tant per a les galeries, com per als artistes, si no vas a fires, no existeixes. Vaig viure autèntics drames protagonitzats per artistes que no havien sigut escollits per anar a una o altra fira. La presència o no a les fires ha esdevingut la resposta a l’eterna pregunta existencial. I pel que he pogut comprovar, després de conèixer galeristes que paguen fortunes a fons perdut per participar-hi, l’afany de trobar aquesta resposta deu ser una cosa que crea addicció.
Algú (gent externa o sobretot artistes) ens podria dir que el galerista ha de córrer el risc, i no ho poso pas en dubte. Però prefereixo córrer un risc mitjanament calculat, i sempre i quant (és clar!) tinguem fons per arriscar. Per arribar a aquest punt haurem d’esperar una mica (!). El que veig clar de tota manera és que la fira d’art és un negoci real per a qui l’organitza. I tal com esta muntat el món de l’art avui dia, ho han sabut vendre molt bé. Tant per a les galeries, com per als artistes, si no vas a fires, no existeixes. Vaig viure autèntics drames protagonitzats per artistes que no havien sigut escollits per anar a una o altra fira. La presència o no a les fires ha esdevingut la resposta a l’eterna pregunta existencial. I pel que he pogut comprovar, després de conèixer galeristes que paguen fortunes a fons perdut per participar-hi, l’afany de trobar aquesta resposta deu ser una cosa que crea addicció.
Aún persiste en mí la idea del galerismo como mecenazgo. Se que es una visión romántica. Aquel galerista con ideas claras, con un soporte económico tal que le permite mantener y apoyar aquellos artistas que le gustan. Que los mantienen económicamente, que les compra la obra, que los mueve en el mundo expositivo.
ResponEliminaPero los tiempos actuales, el escasísimo apoyo oficial, las galerías vacías, los museos igual. Aquí pasa algo.
Como añoro la década de los ochenta y noventa, quizás nos pasamos de la raya pero fueron años de inquietud, de movida artística.
Estoy cansado de ver a los mismos encumbrados de siempre, estoy cansadito del video arte, de las performances, de los conceptualismos, de las obras monumentales que lo único interesante que ofrecen es su magno tamaño. Me gustaría vivir un resurgir de la pintura-pintura.
¿Sería lo mismo el Guernica de Picasso si midiera 30 por 20 cm?
La idea de galerista que comentes, és difícil en els temps que corren. De fet, la majoria d'aquells galeristes es van donar en temps ja bastant remots. En els anys 80 i 90, les coses ja havien canviat bastant, s'havia entrat de ple en l'època de l'especulació, i de romanticisme en quedava ben poc. També et diré que, encara que aparentment, alguns galeristes apareixien com a entregats altruistes, la realitat estava una mica lluny d'això. La contrapartida eren contractes draconians, segons els quals els artistes podia arribar a percebre un tant per cert petitíssim en cas de venda de les seves obres. Més que comprar, el que es feia era entregar una quantitat mensual a compte de futures vendes. Això donava una certa seguretat als artistes i la venda quedava exclusivament en mans dels galeristes. Aquesta practica es va haver de deixar de banda per diversos motius: la reducció dràstica de vendes en va ser un de prou important.
EliminaDe pintura encara n'hi ha (sempre hi ha hagut). I també és possible veure altres opcions a "les de sempre". En aquests moments estan sorgint alternatives fora del circuit clàssic, i les propostes son prou interessants. A més son les més ignorades per la premsa i fins i tot pel públic, que visita per inèrcia les galeries de tota la vida, encara que allà s'hi cogui un bon avorriment.
I per acabar... dir-te que a mi, tot i això, em passa una mica com a tu: que més voldria jo que ser la Peggy Guggenheim :) !
Totalment amb el que exposes en la part final del teu article: Les fires serveixen perquè qui les munta es forri, a costa de les suors dels altres.
ResponEliminaAquesta forma de mostrar art pot ser efectivament, un ventall de possibilitats ampli per veure el que es fa, el que es ven, el que es crea, etc., però està matant el galerisme, como a focus de difusió de la creativitat humana. De fet, no és que el mati, però pot ser el vol enterrar. El galerisme va començar a morir a partir de que els primers ajuntaments democràtics, es varen creure amb el “messianisme” de dir-nos que érem tontos, i que ells ens tenien que educar, a base d’exposicions que a nivell públic s’organitzaven, “per donar una oportunitat als que no poden exposar en galeries” – que no podien exposar perquè eren HORRIBLES – i de passada uns quants funcionaris, ben arrelats a nivell polític dins el partit governant, tenen feina de per vida.
Doncs a les fires i salons, pràcticament se’ls hi pot aplicar el mateix concepte: Uns quants personatges viuen de la rifeta, imitant salons prestigiosos de París, Londres o Nova York o Suïssa que sí tenen nivell i categoria com a fira, i el que s’exposa es qualitat, i demés hi participen galeries d’arreu del món, la qual cosa sí facilita al comprador i col•leccionista, donar una ullada al que internacionalment s’exposa.
Però aquestes fires de les nostres contrades, són per treure diners i buscar-se una excusa per “crear cultura”. I demès, tal com exposes, econòmicament és caríssim. Participar a una fira, per una galeria, pot suposar desviar diners d’altres partides, o de vendes molt importants per no pagar tants impostos? Ja se sap que a les empreses els interessa despesa, per compensar l’IVA. Una galeria, com a empresa i negoci, també. Per tant, tanta participació, a més d’una – no dic a totes, per descomptat – de ben segur que la despesa “li surt molt rendible”, i demés, com molt bé indiques, mantenen un status. S’està a tot arreu. Diguem malpensada, però davant de tanta corruptela, renoi, pensar bé costa molt.
De totes formes, tu com a galerista, t’interessa... VISITAR totes les fires que puguis, per copsar l’ambient, veure si fas una bona troballa artística, parlar amb col•legues, etc., Les coses s’han de fer de mica en mica, i el pressupost per despeses, cal distribuir-lo amb cura. I si s’ha de participar amb alguna fira, si es que es vol, que sigui internacional, que sempre dona mes “caché”, tot i la pasta gansa que suposa. Però tot i així, més d’un galerista m’ha dit el mateix que tu presentes: que tampoc es ven tant, i que resulta molt costós.
I demès, en el temps de les noves tecnologies, amb Internet s’arriba a tot arreu. Jo penso que el galerisme ho té pelut, que aguantaran poques galeries, i aquestes hauran de tenir ingressos per altres cantons, però també es pot donar el cas que es creï un públic més selecte. No ho sé. Però un ha d’apostar pel que creu, i si tu creus en la teva galeria, endavant, perquè l’instint també s’ha de tenir en compte. És quelcom que té encara cert toc romàntic, molt més personal íntim per un client.
Tot és negoci, i les fires en són un més. Per les entitats, pels ajuntaments, pels governs i pels organitzadors. Per això són tant cares. A banda, són un bon aparador, i si es pot, val la pena fer-se visible. Però has de saber-les gestionar i treure'n un bon resultat. Si ho fas així, segur que la "inversió" val la pena. Anar per anar i prou, per mantenir estatus i que et vegin i prou, és absurd. No crec que es faci per interés en perdre diners i prou. Conec el terreny i em sembla que cap de les galeries de les nostres contrades, com tu dius, estan en disposició de voler desviar grans quantitats de diners.
EliminaEl que dius de les noves tecnologies és cert en part. Amb una companya vam notar ja fa alguns anys, que molta gent ja no venia a veure les exposicions perquè les miraven per internet. Ens ho havien dit més d'una vegada, i ens feia molta ràbia! Això segueix passant, i alguna cosa es perd pel camí. El costum de veure-ho tot a través d'una pantalla fa perdre el contacte directe amb les coses. Però és cap a on anem.
A mi no hi ha cosa que em faci més feliç de veure com un artista pel que vaig apostar, funciona arreu. Quan jo ja no hi tinc res a veure, quan no he pogut influir sobre els que compren. Quan comprovo que el que a mi em va interessar, interessa a altra gent (a molta altra gent!). La llàstima és la reducció de públic que estem patint ara i aquí. Confio en que això sigui un fet purament conjuntural!
Como nadie pare esto vamos hacia un mundo en el que dos personas no sabrán qué hacer con tanto dinero y el resto a matarse entre ellos por dos perras.
ResponEliminaEs inhumano, es terrorífico. Ya no hay nada que no se venda, que no se compre. Nunca el hombre se ha parecido más a las bestias.Ni el arte se salva!
Un fuerte abrazo.
Te recomiendo un libro de Michel Houellebecq: "El mapa y el territorio", ilustra perfectamente tu comentario. Desde una percepción nihilista del mundo, derivada de mirar solo el presente, describe el funcionamiento de la sociedad y se interroga sobre el futuro. El protagonista de la novela es un artista, y el libro constituye una crítica sin piedad del arte y la cultura contemporánea. Claro que el arte no se salva! Como producto de nuestra sociedad, es su fiel reflejo.
Elimina