Dedico aquest escrit a Ohma
L’exposició “Futurs
abandonats”, actualment al Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, és una
mostra fruit d’una tesi molt interessant, desenvolupada per Martí Peran. Una
tesi de pensament sociològico-cultural que es basa en la idea imperant del
descrèdit que ha sofert la noció de futur. Després del col·lapse a tots nivells
que s’ha produït en la nostra societat, s’ha imposat la dictadura del present.
La incertesa i la precarietat per una banda, i les restes del consumisme i
l’hedonisme per l’altra, han convertit
en absurda la idea de “pensar en el futur”. Quin futur?. El pensament actual
s’ha hagut de flexibilitzar per adaptar-se a la única idea de viure en temps
real, i això ha esdevingut una dictadura aclaparadora que no deixa cap marge
per a somiar futurs possibles. Segons Peran, una reacció per a reparar
l’absència de futurs, ha estat la nostàlgia. Les revisions històriques, i les
ànsies de recuperar la història, es poden trobar al darrera de l’impuls que hi ha
hagut en la creació de museus. En els darrers anys, hi ha hagut una eclosió de
museus per a tot arreu. Peran apunta, però una possibilitat: la de que en les
idees de futur que han quedat en ruïnes, hi puguin haver encara unes línies que
apuntin endavant: Els somnis no
acomplerts són sempre els vençuts, de manera que, en tornar-los a
instal.lar en l’horitzó del present, se sacseja la història per donar-li
l’oportunitat de complir el que encara no ha estat (1).
La tesi de Peran és doncs,
força interessant. Vaig assistir a la inauguració d’aquesta exposició, i val a
dir, que vaig tenir notícia d’aquests arguments a posteriori, gràcies a un
exhaustiu catàleg editat per a la ocasió. De tota manera, la meva reacció al
davant de les obres exposades va ser de molta (massa) distància. Cap ni una
d’aquelles instal.lacions em van generar la més mínima idea sobre el què volien
transmetre. No em van comunicar
pràcticament res. No em van despertar cap sentiment, no em van crear cap
inquietud. Tal vegada estranyesa. Per això, al dia següent, vaig tenir ganes de
llegir els textos, per esbrinar de què anava tot plegat. La veritat és que vaig quedar astorada al
davant de l’interès de les tesis de Martí Peran. Els statements dels diversos artistes participants, també deixaven KO.
Per rotunds, pensats, convincents i incontestables. En canvi... què passava amb
les obres? En el catàleg estaven totes
profusament reproduïdes, des de diversos angles i, en alguns casos, mostrant
diferents estats de la seva producció. No hi vaig poder trobar ni rastre de les
magnífiques tesis de Martí Peran.
Una amiga meva em va escriure una vegada comentant-me que la percepció de l’art havia canviat. L’antiga idea de bellesa ha estat substituïda per altres valors. L’art segueix parlant sobre les inquietuds de l’ésser humà, però ho fa d’una altra manera. Potser és per això que jo no sé llegir encara el que diuen aquestes instal.lacions. Aquesta amiga em va ensenyar una vegada unes fotografies que havia fet del seu barri, havia volgut retratar totes les pintades que hi havia. No eren unes pintades agressives, si no tot el contrari: flors, recreacions de quadres coneguts, escrits, etc., convivien en tota l’amplitud del terme, amb les persones. En llegir la teoria de Peran, curiosament, no vaig pensar en les obres de l’exposició del Centre d’Art Fabra i Coats, si no en les fotos que m’havia ensenyat la meva amiga. En totes elles es mostraven somnis no complerts, veritables oportunitats per a repensar un futur.
Una amiga meva em va escriure una vegada comentant-me que la percepció de l’art havia canviat. L’antiga idea de bellesa ha estat substituïda per altres valors. L’art segueix parlant sobre les inquietuds de l’ésser humà, però ho fa d’una altra manera. Potser és per això que jo no sé llegir encara el que diuen aquestes instal.lacions. Aquesta amiga em va ensenyar una vegada unes fotografies que havia fet del seu barri, havia volgut retratar totes les pintades que hi havia. No eren unes pintades agressives, si no tot el contrari: flors, recreacions de quadres coneguts, escrits, etc., convivien en tota l’amplitud del terme, amb les persones. En llegir la teoria de Peran, curiosament, no vaig pensar en les obres de l’exposició del Centre d’Art Fabra i Coats, si no en les fotos que m’havia ensenyat la meva amiga. En totes elles es mostraven somnis no complerts, veritables oportunitats per a repensar un futur.
Nota:
(1).- Cito textualment del catàleg de l'exposició
Ya el simple título impacta. Nada más leerlo me vinieron a la cabeza proyectos abandonados pero no muertos, como suele suceder. A veces representan nuestra incapacidad y otras, esas pequeñas esperanzas que nos enlazan con ese futuro que negamos en la actualidad. Porque pese a todo el futuro es mañana, es la puerta que tenemos por si el presente no nos gusta. Aunque es muy cierto que vivimos unos tiempos en los cuales vemos conscientemente que nos manipulan todo, hasta el futuro, como si este fuese un grifo que se abre y cierra.
ResponEliminaEsta de moda la frase " vivir solo en el presente" y procuramos que así sea. Casi nos sentimos a gusto y todo. Parece que no nos enteramos que cerrarnos al futuro es como no dibujar ni siquiera un esbozo al mínimo sueño.
Muy triste.
Si la exposición no te ha sugerido nada, entonces es auténtica, porque esa es la idea que querrá ofrecer. No hay futuro, no hay desasosiego.
Me gustó mucho esta idea sobre el futuro abandonado y es que no había reparado en los motivos.
Moltes gracies por aquest dedicació.
Un honor.
Unha forte aperta.
Aquellas fotos de tu barrio que colgaste en tu blog son las que me vinieron a la memoria cuando leí la tesis del comisario de ésa exposición. Reflejaban perfectamente el germen de esperanza que nos queda, que convive entre nosotros y proyecta esa ilusión de lo que podría ser y todavía no es.
EliminaEfectivamente, cada vez más, pensar en el futuro es algo quimérico. Hasta no hace tanto, podíamos programar nuestras acciones, decidir, por ejemplo y sin ir más lejos, si renovábamos esa cocina vieja o nos apuntábamos a un curso de postgrado. Esas cosas cotidianas, ahora nos parecen demasiado arriesgadas. Tal como están las cosas, podemos necesitar ese dinero para sobrevivir. Así estamos, viviendo "suspendidos", esperando que pase algo que nos haga volver a sentir que tenemos un suelo bajo los pies. Es cierto que nos hemos acostumbrado a eso de vivir solo el presente. Pero un presente sin futuro - sin esa vital y necesaria proyección algo más allá de nuestras vidas-, es un presente muy precario y casi sin sentido.
Ayer descubrí un pequeño libro en casa de mis padres, un ensayo de Martin Heidegger titulado "Arte y poesía". Me pregunto si el razonamiento de Heidegger sigue vigente hoy día. Como filósofo existencialista que era, se preguntaba a menudo por el sentido de la vida. Tengo curiosidad por leer qué relación establece entre sus premisas y la creación artística. A ver si sus ideas todavía nos sirven. Lo de la "modernidad líquida" de Baumann, si bien es cierto, no da alternativa.
Bicos
Confesso amb tota franquesa que Martí Peran, que es de Mataró, y ha tingut forces vinculacions amb la cultura oficial de la ciutat, no és “sant de la meva devoció”, precisament perquè la seva obra sempre s’ha emmarcat dins l’estament públic; és a dir, que viu de la rifeta dels nostres impostos, i que com tota una cort de snobs de l’art, sempre presentarà els seus projectes al marge de la iniciativa privada.
ResponEliminaDit això, estic totalment d’acord amb el que expresses en el primer paràgraf, i que ell ha reflectit en un catàleg de la seva actual exposició. Però respecte a la profusió de museus, una matisació: s’han fet seguint criteris polítics, no artístics ni humanistes, i evidentment, ara amb l’actual crisi i les noves tecnologies, efectivament, com diu Peran, tot ha quedat en runes.
Domina el present, i no ens permet pensar en el futur. No obstant, Cronos es implacable i no el podem obviar, perquè el futur també significa envelliment i pèrdua de forces, i cal estar preparat. Si més no, sembla que no ens deixin pensar-hi, o que no els interessa que hi pensem, perquè la palmem abans d’hora. Trist, veritablement, però és el que es la percepció que en tinc en la realitat actual. No hi ha futur, i curiosament, no deixem de pensar en el passat, perquè realment és el que hem tingut, i del que en som testimoni viu.
Independentment de la filosofia de l’exposició, planteges novament la falta d’informació i explicació envers les mostres d’art contemporani, o més aviat conceptual. Si tu que ets del gremi et vas quedar estorada, i vas tenir necessitat de llegir el catàleg, que en diria el públic que no té opció a tenir-lo? (Els catàlegs són cars i no tothom els compra).
Però el que més em sorprèn del teu escrit és el fet que el desenvolupament artístic no s’avé amb el que manifesta el catàleg. És a dir, l’escrit dona joc a la reflexió i l’anàlisi, tal com fas en el primer paràgraf, i en canvi com artista, no sap reflectir els seus criteris amb la mateixa força i passió que el redactat. Bé, el pas dels anys i el fet d’anar cap a un futur incert, també poden fer minvar la capacitat de creació dels artistes, i pot ser aquest és el quid de la qüestió. I pot ser es per un artista, tenint en compte els canvis a que està sotmès per la pròpia societat, li és necessari explorar terrenys, que no siguin el de la creació d’art.
En l’era de les noves tecnologies, Benvolguda Anna, la BELLESA humanista, no hi té cabuda, perquè senzillament, la formosor ens permet ser millors, més oberts i generosos, explorar i conèixer, i per tant pensar. I no es vol que es pensi. Tan sols obediència i foscor.
Em ve a la memòria, mentre escric aquest comentari, que la revolució que va suposar el Modernisme, on a través d’una estètica nova en la que predominaven la inspiració en la naturalesa, i alhora que s’incorporen novetats derivades de la revolució industrial, a fi a efecte de democratitzar la bellesa, en el sentit de que fins als objectes més quotidians, tinguin valor estètic i sigui assequibles pel poble, en aquests moments, ha quedat en el domini de formes geomètriques, colors foscos, mal gust en general, i tecnologia a tot drap, on tot queda en el no res de la fredor del disseny i la funcionalitat. Es fa culte a lo lleig i a la vulgaritat. Jo personalment no hi estic d’acord amb aquesta idolatria, i per tant, mentre pugui, el meu esperit crític posarà de manifest.
En Martí Peran és un professor i comisari d'exposicions, és artista també? Això no ho sabia. A mi em sembla un bon teòric. He sentit alguna conferència d'ell, i tot i que s'en va molt per les branques i li costa "anar al gra", planteja coses interessants, com ho és el cicle d'exposicions que desenvoluparà (com a comissari) al Centre Cultural de Can Fabra. Afortunadament, en aquest cas, el catàleg és de franc (!). Esta editat en format de diari i és molt complet ( més de 60 pàgines). Un altra qüestió són les obres. A mi em van transmetre una sensació de dejà vu. Aquesta sensació podria enllaçar amb una idea que va llençar en Josep Ramoneda en una conferència a la que vaig assistir ahir: des dels anys 90, assistim a una sèrie ilimitada de revisitacions, repensaments, etc... Costa trobar quelcom realment nou.
EliminaPerò el que realment necessitem, sense dubtes, és public interessat en les qüestions artístiques.
I després del " no future" el no present. Això ens porta a una mena de postnihilisme. Com sempre, a través de l'art hi trobarem sentit però, com sempre, necessitem contingut.
ResponEliminaDoncs vet-ho aquí, potser aquest és el quid de la qüestió. L'art ens ajuda a expressar l'estat de coses, però no acaba de donar contingut. Segurament perquè la única cosa que tenim, el present, és a hores d'ara un "no present". La precarietat en la que ens hem instal.lat ens col.loca en un "estat de suspensió" en el que no es pot viure indefinidament. En aquest estat, el nihilisme impera. Fins quan?
Elimina