El pes de les bones escoles

    

      Recordo el dia que, mesos després d’haver marxat, vaig retornar a la meva escola.  Ja havia començat els estudis a la universitat i tot havia canviat. Tenia nous companys, nous mestres, noves aules, i tot un repte al meu davant. Sense cap mena de dubte, vivia ben il.lusionada aquell moment d’inici dels estudis universitaris. No tenia ni la més mínima idea de cap a on em portaria el camí que havia iniciat; mai he tingut la tendència de marcar-me fites concretes. M’he deixat portar per les circumstàncies, i per la creença de sentir que estava al lloc on havia d’estar. Quan vaig tornar a la meva escola, no la vaig reconèixer. S’havien traslladat a un edifici nou, havien incorporat nous professors, tot era diferent. Recordo que tant la directora, com els meus antics mestres, em van rebre amb tot el seu afecte. Vam recordar els temps passats en seus molt més petites que la que acabaven d’estrenar. Estaven molt contents, feia molts anys que somiaven en una escola moderna, amplia i lluminosa. Jo, que em vaig alegrar molt per ells, vaig experimentar la sensació de que la meva escola havia deixat d’existir. Aquell edifici fantàstic ja no tenia res a veure amb mi. Per a tots havia començat un nou camí. Jo tenia la sort de fer-lo, sabent que havia estat a la millor escola possible.

     

     Dijous passat, quan vaig assistir a la re-inauguració de la galeria en la que vaig treballar durant tants anys, vaig tenir una vivència semblant. Durant l’estiu havien fet obres per remodelar l’espai, i la veritat és que el resultat em va semblar extraordinari. Havien convertit dues habitacions petites i mal ventilades i un altell inservible, en una zona de treball agradable i molt espaiosa. També havien eliminat un envà per guanyar espai en la zona del davant. Mai hauria imaginat que podia quedar tant bé! Els vaig felicitar de tot cor. Els antics companys que encara treballen allà estaven contents i satisfets del resultat. Mentre estava amb ells i amb els altres convidats a la inauguració, vaig recordar intensament aquella visita a la meva antiga escola. Una vegada més, vaig sentir que s’havia tancat una etapa. Allà ja havia après tot el que calia; era l'hora de continuar el meu camí.

     Potser per tot el que porto après, no em va fer gens el pes la fira Swab, que es celebra a Barcelona. Hi vaig passar tota una tarda. És una fira molt petita que es pot visitar en un parell d’hores. Hi havia poques galeries conegudes, unes cinc o sis. Com quasi sempre que vaig a una fira, no em vaig sentir atrapada per l’obra de cap artista. Per treure rendiment de les parets, les galeries havien caigut en el parany de penjar massa obres, i el conjunt donava la sensació d’aiguabarreig confús. No hi havia obra d’artistes coneguts, les galeries que podien portar-los, havien optat per penjar obra d’artistes joves. El mercat no esta per a preus elevats, va dir-me una galerista. Tot i amb això, que difícil –o impossible- va ser trobar obres realment interessants!. La veritat és que no vaig apuntar ni un sol nom. Alguns galeristes amics, així com un antic col.leccionista que vaig trobar, no van parar d’animar-me per participar l’any que ve. Es important per a fer-te visible, em van dir. El que passa és que jo em pregunto si de debò és important “fer-se visible” allà. El públic assistent estava format majoritàriament  per artistes, curiosos i gent massa jove per a comprar art. Potser sí que entremig hi havia algú amb intencions d’iniciar-se al col.leccionisme, però és prou justificant per a assistir a aquella fira?. Tinc molts dubtes al respecte. No és fàcil fer camí després d’haver estat a la millor escola possible, d’haver treballat amb alguns dels millors artistes, i de tenir companys amb una experiència difícil d’igualar. Res de tot això ni tant sols s’intuïa en cap dels racons d’aquella fira.