Saldos?

     

     Saldar el gènere en stock és una mena de gestió de les vendes que s’ha practicat des de temps immemorial. Quan una empresa te problemes de liquiditat és fàcil que recorri a saldar els seus productes per tal de fer diners en efectiu de manera ràpida. En qualsevol mercat hi ha majoristes (per dir-ho d’alguna manera) que compren lots de productes rebaixats per revendre’ls posteriorment a un preu més baix que el seu valor de mercat, però més alt que el que ells van pagar. Això s’ha fet sempre, especialment quan l’economia travessa etapes de crisi. Aquesta pràctica, però, sempre ha tingut efectes negatius per a l’empresa que en fa ús. Perquè es dona a entendre públicament que té problemes, o perquè, si ho fa de manera continuada, perd prestigi i credibilitat. Qui pagarà el preu que marca un llibre en una llibreria si pocs mesos després es troba el mateix llibre a una tercera part del seu preu de sortida en una llibreria de vell o especialitzada en “gangues”?.

    

     Malauradament, aquesta pràctica també es troba en el mercat de l’art. Fa pocs dies vaig haver d’esbrinar el preu d’unes litografies que havien anat a parar a les meves mans. Primer vaig buscar a internet els resultats de les subhastes, però no el vaig trobar. Segurament, aquelles litografies no havien anat a parar mai a cap subhasta. Després, vaig teclejar al Google el nom del seu autor i el de les litografies, per tal de veure si hi havia cap galeria que les tingues a la venda. Ho vaig trobar de seguida. El portal Ebay les anunciava. Aquelles litografies estaven anunciades a menys de la meitat del preu que valien quan les van editar, impostos inclosos. No cal dir que em vaig indignar profundament. Estava clar que els editors les havien saldat. Perquè ho havien fet? Per falta de liquiditat? Per no saber valorar correctament allò que tenien entre mans?. Vaig comentar el fet amb un antic conegut meu, un vell i gran expert en el mercat de l’art. Ell també era coneixedor d’aquestes pràctiques, i em va confessar que fins i tot ell havia fet alguna venda en “condicions molt bones” per al comprador. La diferència, em va dir, és que abans, aquestes vendes eren molt més discretes. La inexistència d’internet feia que molt poca gent, per no dir ningú, en tingués coneixement. Em va parlar de la indignació d’un artista que ell coneix, en adonar-se que les seves litografies també havien estat saldades. Si m’ho haguessin dit, les hauria comprat jo mateix, va dir-li aquell artista. El tema,segons em va explicar, no era tant fàcil. Segurament, en aquella venda massiva s’hauria inclòs a molts altres artistes. No havien saldat només l’obra d’un d’ells, si no la de molts. Aquesta pràctica, que pot ajudar en un moment puntual, avui dia pot esdevenir molt perillosa. Internet posa el coneixement d’aquest fet a l’abast de tothom.

      Molt probablement, els gestors d’aquestes empreses no pertanyen originàriament al món de l’art. Amb això vull dir que, encara que la seva carrera professional els hagi portat a aquest terreny, estan posant en pràctica conceptes sorgits de les escoles d’economia i negocis. Segurament són intrusos en un món molt particular, amb unes regles no escrites ( o sí, si es tenen el compte els milions de llibres sobre art que s’ha escrit al llarg dels segles!) d’altíssim respecte envers la creació artística. L’art és una mercaderia molt especial, que no es pot tractar com les altres. Dit d’una altra manera, la venda de l’art s’hauria de fer amb molts escrúpols, i aquests nous gestors, senzillament, no en tenen. El descrèdit i la confusió que poden generar, pot arribar a fer molt de mal. Les seves conseqüències les patirem tots els que estem en aquest món durant molt de temps. Tot plegat em porta a pensar, que si l’estat de les coses fos més normal (i en el món de l’art no ho ha estat mai), tot això no passaria. I potser també per aquest motiu, els artistes que poden, s'editen l'obra gràfica ells mateixos.