A la
memòria d’un àngel és un concert per a violí que Alban Berg va compondre
l’any 1935 per encàrrec del violinista Louis Krasner. El va començar al mes
d’abril i el va acabar a l’agost. Es va estrenar a Barcelona, al Palau de la
Música, el 19 d’abril de 1936. Va ser dirigit per Herman Scherchen, amb Louis
Krasner com a violí solista, en el marc del Festival de la Societat
Internacional de Música Contemporània. Aquest concert, Alban Berg el va dedicar
a la memòria de Manon Gropius, filla de Walter Gropius i Alma Mahler, que havia mort de poliomielitis als 18 anys, poc després de que Berg acceptés
l’encàrrec, i per qui el compositor sentia un gran afecte. Berg va morir poc
després d’haver-lo acabat, el desembre de 1935. Mai va poder sentir la seva
obra acabada. L’estrena havia d’estar dirigida per Anton Webern, però aquest va
refusar per no veure’s en cor de dirigir l’estrena de la darrera obra de Berg. La
responsabilitat va recaure llavors en Hermann Scherchen. Pocs anys abans, entre
1931 i 1932, Arnold Scönberg havia residit a Barcelona, convidat pel seu amic,
el compositor català Robert Gerhard. Amb el poeta Carles Sindreu es passejava
per la ciutat i va aprendre a jugar a tenis.
I ara, què ens ha passat? Tant greu varen
ser tots els obscurs anys de la guerra i la llarguíssima dictadura per a que
fins i tot s’esborrés la voluntat d’estar a l’avantguarda? L’Auditori ja fa un
parell d’anys que ha deixat de programar el cicle Nous Sons dedicat a la música contemporània. Ni oferint els
concerts gratuïts varen aconseguir que hi anés gent. Amb la crisi, les institucions
es van desvincular –van deixar de posar diners: perquè, si no hi va ningú?. El
trist és precisament això: que les coses es deixen de fer perquè no interessen
a ningú. Escoltant el concert de l’Alban Berg, experimento una profunda
tristesa. Quina és la societat que m’envolta? Quins són els seus interessos?
L’esport, per descomptat. La tecnologia, també. Fins i tot els avenços
científics, suposo. Però l’avantguarda cultural ha deixat d’interessar. No hi
ha base suficient per tal de crear una opinió, s’ha diluït com sucre en
l’aigua. I aquesta societat endolcida, per no dir edulcorada, el que sembla que
li agrada és empassar-se la mediocritat. Pel que fa a la cultura, és clar.
S’anuncien exposicions d’artistes mediocres com si fossin imprescindibles, tant
als mitjans escrits com a la televisió. I la gent, que ha perdut del tot el
criteri, potser s’empassen que allò és l’avantguarda, però en realitat, no és
res de res. Refregits d’altres artistes, estètiques ja digerides, risc zero.
Per mancar-li coses, a aquestes obres tant consensuadament genials, fins i tot
els manca el més important: la veu de l’artista. Mirant aquestes creacions tant "ben vistes" i millor recolçades per estaments privats, sóc incapaç de “sentir”
la veu de l’artista, sino un conjunt coral de ressonàncies ben diverses; de
tantes referències mal dissimulades.
Els esforços de les avantguardes dels anys 70 ( i 60), potser les més atrevides, s’han anat en orris, amb tot el seu afany de trencar motllos i d’anar ben lluny. Avui triomfa aquell que no els trenca, si no que els aprofita, en fa una bona barreja, i la sap vendre bé. Perquè malauradament, ja no vivim en aquella ciutat que va estrenar el Concert a la memòria d’un àngel d’Alban Berg. La gent creu que els que estan a dalt (els que programen, els que marquen la pauta) en saben, i s’ho creuen. Però molts d’ells estan molt lluny de tenir la sensibilitat i el pòsit cultural suficient per redreçar la tendència. La única cosa que fan és anar tirant sucre a l’aigua. I la gent s’ho empassa, encantada de la vida. I la mediocritat regna sobre totes les coses.
Els esforços de les avantguardes dels anys 70 ( i 60), potser les més atrevides, s’han anat en orris, amb tot el seu afany de trencar motllos i d’anar ben lluny. Avui triomfa aquell que no els trenca, si no que els aprofita, en fa una bona barreja, i la sap vendre bé. Perquè malauradament, ja no vivim en aquella ciutat que va estrenar el Concert a la memòria d’un àngel d’Alban Berg. La gent creu que els que estan a dalt (els que programen, els que marquen la pauta) en saben, i s’ho creuen. Però molts d’ells estan molt lluny de tenir la sensibilitat i el pòsit cultural suficient per redreçar la tendència. La única cosa que fan és anar tirant sucre a l’aigua. I la gent s’ho empassa, encantada de la vida. I la mediocritat regna sobre totes les coses.
Trobo molt encertat el títol d'aigua amb sucre per definir el moment de mediocritat i decadència que està vivint la cultura. I no només aquí. A nivell global
ResponEliminaPotser sí, segurament no és una decadència restringida al nostre país, però sí que és el que ens afecta directament. Sobretot, quan mires endarrera i veus el que havia estat. Jo crec que és un tema de dirigents. Els que estan a dalt de tot no tenen prou talla intel.lectual. I els que ténen diners, tampoc. I potser tampoc ténen bons assessors, o vés a saber. La veritat és que venen ganes d'abandonar....
EliminaCuriosament, Anna, mentre llegia el teu brillant article, un dels pensament que m’ha vingut de seguida a la memòria es la idea del passat. Recordes quan eres jove i els teus pares recordaven el seu passat? I tu dins les noves generacions de l’època reivindicaves el futur?
ResponEliminaDoncs ara, fixa’t tu el teu article comença relatant uns fets del passat, que posen de manifest la categoria humana i professional dels seus protagonistes, en aquest cas, compositors i músics. La seva categoria intel•lectual estava molt per sobre lo que ara en podríem anomenar intel•lectualitat, perquè aquesta, en la segona dècada del segle XXI, també s’ha dissolt com el sucre dins l’aigua.
Vivim en una societat en decadència, que demès es promou des de les instàncies més altes del govern, per interessos de poders fàctics, entre ells els clubs de futbol, que no l’esport, per distreure a les masses. La Mireia Belmonte ha guanyat 6 medalles, i en prou feines se li fa cas. Es lesiona en Messi i tothom ho sap. Vergonyós!!.
La cultura s’està convertint en un producte de consum, on es promocionen artistes, escriptors o músics mediocres, per tal d’obtenir els beneficis corresponents. I lo bo del cas és que moltes d’aquestes coses duren una flor d’estiu. Recordes fa un parell d’anys la famosa sèrie de pel•lícules “Crespúsculo”, que totes les noies joves varen llegir la novel•la? I qui ho recorda avui? Caram, quan el Cristopheer Lee feia de Drácula, la fama li va durar anys – i no parlem de Bela Lugosi o de Boris Karloff o del Vincent Price per parlar de pelis o personatges de terror específicament.
I continuant amb la música, no tan sols no hi ha programació de contemporània, és que fins i tot, la gent jove NO ESTUDIA MÚSICA!!. Estem anant cap a una societat dominada exclusivament per la tecnologia, on s’està deixant de pensar. Saps que una malaltia com l’Alzheimer s’està detectant entre persones de 40 a 60 anys? I fins i tot més joves. És aquesta una dada prou evident com per entendre que el cervell humà es va atrofiant. Per tant, que no s’ha de dir de totes les arts, que són el component fonamental de l’humanisme i del desenvolupament espiritual!!!
Res Anna, recordem un passat perquè en realitat és l’únic que tenim, i que estem fent com els nostres pares. NO vivim d’ell, però entre un present en decadència i un futur de total incertesa, el que tenim és el que ens manté vius, per no plorar de desconsol com l’àngel que il•lustra a la perfecció el teu article.
Però tot i així, no ens ensorrem i siguem positius, perquè estem en el caos, i per tot ordre, es necessari que aquest regni primer.
No ho sé, però potser quan es va estrenar l'obra d'Alban Berg al Palau de la Música, la gent tampoc n'era conscient del moment històric i irrepetible que vivien. Qui sap si ara en algun lloc que ignoro, s'estan produint fets de la mateixa magnitud i trascendència!. Potser l'avantguarda es mou en un altre escenari, o potser al davant dels nostres nassos i no la sabem captar. Potser no ens adonem del tot cap a on van les coses, cap a on va el nostre temps. Intentem tenir l'antena posada, però cal tenir el programa per captar les ones... si és que es produeixen. Si algú em pot donar una pista, estaré agraïda.
EliminaNo sé perquè em fa la sensació que la narrativa (entenc per narrativa no només la literatura, si no totes les arts plàstiques que expliquen alguna cosa) es un camí per fugir d'aquesta mediocritad, com a mínim encara que sigui de manera momentània.
Penso en els vampirs de Jim Jarmusch i la seva nostàlgia de les èpoques que havien viscut i en un text anterior ja vaig dir que m'idenficava. Però vés per on la pel.lícula d'en Jarmusch em va semblar tremendament moderna (tu que has esmentat les sagues de vampirs). Un retrat exacte del moment, tal i com jo el sento i el visc. I la pel.lícula era un exercici de narrativa extraordinari!
I tant que cal ser positius, perquè no ens queda un altre remei. L'altre dia, arrel d'aquest escrit, un artista em va escriure un correu en el que m'explicava que ell havia hagut de fugir de Barcelona per fer la seva obra. S'ofegava en un món estret i mediocre. Li vaig dir que jo no podia fugir i que m'ho havia de prendre d'una altra manera. De tant en tant es troba una recompensa, encara que sigui petita.