L'art és només un luxe?

     

     La lectura d’un article publicat a La Vanguardia d’ahir diumenge (7-9-2014), em va fer sentir una incomoditat enorme. L’article portava per títol El globus de l’art, i com a subtítol: Un viatge al paradís dels col.leccionistes d’art milionaris dels Estats Units.  El nou museu d’Aspen, a Colorado, és, segons l’autor de l’article, el mirador perfecte per observar el món artístic del segle XXI, amb els seus preus desorbitats i els seus artistes de marca hipersol.licitats per una plutocràcia global cada vegada més rica.  De passada, esmentava tots aquests milionaris que tenen segona, tercera o quarta residència a Aspen, la majoria, grans col.leccionistes d’art contemporani. Cap d’ells es nou ric ni de lluny, les seves fortunes venen de lluny i estan tots a la llista Forbes. Tots són consumidors de luxe, aficionats a les subhastes, interessats en l’estil de vida de les celebritats, però sobretot en visitar les fires d’art i anar a la Biennal de Venècia amb el seu iot. Aquesta elit del segle XXI necessita artistes vius per als seus museus privats. Això –ajudat per operacions coordinades de promoció i suport a preus de megagaleries com Gagosian- impulsa la demanda d’obres contemporànies  que cada vegada més, són béns de luxe.  Sobre tot això ja he escrit diverses vegades en aquest bloc. Sovint he reflexionat sobre els mecanismes que porten a aquesta situació, i sobre el què hi pot haver de veritat o mentida en tot plegat. Per altra banda, és evident que, malgrat que algun periodista ho volgués demostrar del dret i del revés, la bombolla de l’art no va punxar mai. Els preus dels artistes d’aquesta elit de galeries va continuar pujant i les seves obres es van seguir venent. Tant a les galeries, com a les subhastes. Esta clar doncs, que no es tracta de cap bombolla. La demanda és molt sòlida i ha sobreviscut qualsevol tipus de crisi. Mentre molts artistes i galeries han maldat per sobreviure durant els darrers temps, les galeries i els artistes d’aquesta elit han nedat en l’abundància.

  

     Després de la lectura de l’article he pensat que la majoria de persones (d'aquí) que es senten allunyades de l’art contemporani, encara s’hi allunyaran més. Notícies com aquestes poden generar rebuig entre la gent. Amb l’excepció dels snob (o aprenents), poca gent s’identificarà amb aquesta filosofia del luxe. I si l’art contemporani s’associa al luxe, doncs encara pitjor. La barrera entre la gent i l’art contemporani, malauradament massa gran, esdevindrà insalvable si a la premsa apareixen articles com aquest. Ahir mateix, la Maria Bohigas, del Club Editor, em va explicar que les novel.les que tenen l’art com a rerefons, costen més de vendre. Com si la gent no s’atrevís a entrar en aquest tema, bé perquè no el comprenen, o perquè els desperta una certa reticència. Doncs imagina’t el difícil que és vendre art, vaig dir-li. En qualsevol cas,  la seva observació va ratificar el fet de que l’art és cosa d’una minoria. I com que aquí no tenim cap ni un dels milionaris d’Aspen, la nostra minoria és especialment valuosa. Espero que ho sigui prou com per a que articles com l’aparegut a La Vanguardia d’ahir no els contaminin; i per a que els seus judicis de valor estiguin guiats per la intel.ligència, la sensibilitat, i perquè no, pel seu gust personal. Sense cap mena de dubtes, aquesta és una minoria exigent, perquè cap moda ni cap marca serà un argument de pes per convèncer-los. Afortunadament, l’art en té molts, d’arguments per convèncer.

Nota: les frases en cursiva del primer paràgraf estan extretes de l'article