diumenge, 5 d’octubre del 2014

El pes de les bones escoles

    



      Recordo el dia que, mesos després d’haver marxat, vaig retornar a la meva escola.  Ja havia començat els estudis a la universitat i tot havia canviat. Tenia nous companys, nous mestres, noves aules, i tot un repte al meu davant. Sense cap mena de dubte, vivia ben il.lusionada aquell moment d’inici dels estudis universitaris. No tenia ni la més mínima idea de cap a on em portaria el camí que havia iniciat; mai he tingut la tendència de marcar-me fites concretes. M’he deixat portar per les circumstàncies, i per la creença de sentir que estava al lloc on havia d’estar. Quan vaig tornar a la meva escola, no la vaig reconèixer. S’havien traslladat a un edifici nou, havien incorporat nous professors, tot era diferent. Recordo que tant la directora, com els meus antics mestres, em van rebre amb tot el seu afecte. Vam recordar els temps passats en seus molt més petites que la que acabaven d’estrenar. Estaven molt contents, feia molts anys que somiaven en una escola moderna, amplia i lluminosa. Jo, que em vaig alegrar molt per ells, vaig experimentar la sensació de que la meva escola havia deixat d’existir. Aquell edifici fantàstic ja no tenia res a veure amb mi. Per a tots havia començat un nou camí. Jo tenia la sort de fer-lo, sabent que havia estat a la millor escola possible.
     
     Dijous passat, quan vaig assistir a la re-inauguració de la galeria en la que vaig treballar durant tants anys, vaig tenir una vivència semblant. Durant l’estiu havien fet obres per remodelar l’espai, i la veritat és que el resultat em va semblar extraordinari. Havien convertit dues habitacions petites i mal ventilades i un altell inservible, en una zona de treball agradable i molt espaiosa. També havien eliminat un envà per guanyar espai en la zona del davant. Mai hauria imaginat que podia quedar tant bé! Els vaig felicitar de tot cor. Els antics companys que encara treballen allà estaven contents i satisfets del resultat. Mentre estava amb ells i amb els altres convidats a la inauguració, vaig recordar intensament aquella visita a la meva antiga escola. Una vegada més, vaig sentir que s’havia tancat una etapa. Allà ja havia après tot el que calia; era l'hora de continuar el meu camí.

     Potser per tot el que porto après, no em va fer gens el pes la fira Swab, que es celebra a Barcelona. Hi vaig passar tota una tarda. És una fira molt petita que es pot visitar en un parell d’hores. Hi havia poques galeries conegudes, unes cinc o sis. Com quasi sempre que vaig a una fira, no em vaig sentir atrapada per l’obra de cap artista. Per treure rendiment de les parets, les galeries havien caigut en el parany de penjar massa obres, i el conjunt donava la sensació d’aiguabarreig confús. No hi havia obra d’artistes coneguts, les galeries que podien portar-los, havien optat per penjar obra d’artistes joves. El mercat no esta per a preus elevats, va dir-me una galerista. Tot i amb això, que difícil –o impossible- va ser trobar obres realment interessants!. La veritat és que no vaig apuntar ni un sol nom. Alguns galeristes amics, així com un antic col.leccionista que vaig trobar, no van parar d’animar-me per participar l’any que ve. Es important per a fer-te visible, em van dir. El que passa és que jo em pregunto si de debò és important “fer-se visible” allà. El públic assistent estava format majoritàriament  per artistes, curiosos i gent massa jove per a comprar art. Potser sí que entremig hi havia algú amb intencions d’iniciar-se al col.leccionisme, però és prou justificant per a assistir a aquella fira?. Tinc molts dubtes al respecte. No és fàcil fer camí després d’haver estat a la millor escola possible, d’haver treballat amb alguns dels millors artistes, i de tenir companys amb una experiència difícil d’igualar. Res de tot això ni tant sols s’intuïa en cap dels racons d’aquella fira.  

4 comentaris:

  1. Ja ho diu la dita: “renovar-se o morir”, i per tant renovar la façana i l’espai es fa necessari, però també conceptes i idees. De totes formes, els de la teva antiga galeria, ja ho podien haver fet abans això!!, i no tenir un espai com aquell al que li feia falta una bona restauració!!!

    Però, tal com dius tu has de seguir el teu camí, i el teu instint. No creus en les fires, perquè demès has viscut l’experiència, i per “deixar-se veure” com deien els teus col•legues galeristes, en segons quins ambients pot ser no val la pena, i menys en una fira com el Swab, que pel que descrius, més que una fira es una mena d’Encants amb catxet.

    Els artistes van per copiar, els curiosos per passar l’estona i els col•leccionistes a veure que troben. Però tu no vas apuntar cap nom. És la teva experiència la que val i el teu olfacte. Tampoc t’has de tancar a res, però el dia que tu vegis quelcom que et frapa, hi aniràs al darrera. Mentre, no. I em sembla bé que mantinguis els teus principis.
    No obstant, si que pot ser hauries de visitar altres fires importants d’Espanya o alguna de l’estranger. En primer cop per assegurar el teu concepte, tot i que pot ser, trobaries alguna que et podria resultar a la teva mida.

    Estem en un moment molt canviant. Les noves tecnologies et poden ajudar molt. Pot ser abans de gastar-te pasta en una fira, val més publicitat en premsa especialitzada, per buscar nous compradors, o posicionar la teva web.

    Hi ha mitjans per tirar endavant, però cal arriscar-se i assumir tant encerts com pèrdues. Et vas arriscar amb el Quadern Robat, doncs ara et toca fer-ho sempre, però sota el criteri de la teva experiència. Si el teu instint diu no fires, doncs no fires, però tampoc pots estar tancada a noves perspectives, que poden anar sorgint de la mateixa manera deixant-te emportar, com feies quan anaves a la universitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels consells, els tindré en compte. No descarto d'entrada anar a alguna fira per "fer-me visible", sempre i quan ens ho puguem permetre. En aquestes coses potser sóc massa pragmàtica! Tant de bo s'organitzés una fira més gran a Barcelona. Swab és petitíssima!

      És ben cert el que dius, que el que cal és renovar les idees i els continguts. Malauradament però, estem en una època tant indiferent envers l'art, que em pregunto per la resposta a aquests possibles canvis recomanables. Ja ho vaig escriure en una entrada anterior (que es titulava "La falta de públic"). Estem en un moment econòmicament deprimit, i es necessita certa alegria per interessar-se per aquestes coses. Hauria de ser al contrari, oi? L'art és aliment per a l'esperit, i això sembla que no es contempli. Segur que amb l'esperit ben fort, és més fàcil d'enfrontar-se als problemes. Doncs mira, sembla que això no es sàpiga!

      Sí, la vida et porta, i et va dient el que toca fer a cada moment. Seguirem el seu camí, vagi on vagi!.

      Elimina
  2. Anna, jo estic d'acord amb tu. L'art és l'aliment de l'esperit. Fins i tot, Jesucrist, quan va ser temptat pel dimoni amb grans safates de queviures li va dir: "No tan sols de pa viu l'home". Fa 2014 anys de tot això. El "premium Vivere" domina el cotarro. Sembla que no hi hagi temps ni "deinde philosophare".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot et trobes molta gent que veu malament el "deinde philosophari". Ara no toca, diuen, o ara no és el moment. Hi ha moments que mig ho entenc, pensar en invertir en art, amb la gent que hi ha que ho passa malament, sembla un absurd. No tothom esta afectat, però, tot i que sí que s'han contagiat del malestar i això és del tot terrible.

      Elimina