Els problemes de les expositions de tesi

     

     Suposo que si haguéssim visitat l’exposició “Maniobres” de Perejaume, actualment al MNAC, sense la companyia d’un bon amic nostre, hauríem entès ben poca cosa. Només entrar, mentre em disposava a llegir un text que ocupava la paret de l’entrada, se’m va acostar una noia tot dient: Jo no he entès res de res, tu has entès alguna cosa?.  Li vaig dir que acabava d’entrar i no podia opinar encara.  No coneixia de res aquella noia i vaig pensar que havia d’estar molt enfadada per manifestar-se així a una desconeguda.  Dos minuts després d’haver començat a mirar els primers esbossos exposats en una vitrina ( uns experiments primerencs de Joan Miró), em vaig adreçar de seguida al meu amic: Tu saps de què va?. El text de l’entrada no m’havia resultat gens il.lustratiu. El nostre amic ens va dir que, sense conèixer la tesi que Perejaume havia exposat en el seu darrer llibre Mareperlers i ovaladors, no podíem entendre gran cosa. En aquest llibre, editat per Enciclopèdia Catalana i que per cert,  va guanyar el premi al llibre millor editat al 2013, en Perejaume proposa un doble discurs plàstic i verbal prou atractiu. Per tal de desgranar-lo fa “dialogar” artistes i estudiosos de disciplines diverses, o més ben dit, ho fan les seves obres i/o estudis; i abraça una època que va des del segle XVIII fins els nostres dies. També inclou totes les categories, des de l’art popular – fonamental per la seva connexió indissoluble amb la terra- fins al contemporani, passant per estudis geogràfics, substrat important d’algunes de les seves disquisicions artístiques més recents. El discurs del llibre tracta de descobrir les connexions que hi pot haver entre obres de Jujol, Mir, Miró, Tàpies (artistes de referència en el seu ideari artístic) i altres manifestacions de la cultura. I aquestes connexions passen a través de les formes ovalades i/o el·líptiques, emprades per aquests artistes i presents en altres elements de l’exposició: la forma de les mans de les verges barroques, o la forma dels núvols, fotografiats i estudiats per Eduard Fontserè entre 1923 i 1936. L’exposició doncs, estava constituïda per les fonts de l’assaig escrit per l’artista.

     Gràcies al nostre amic vàrem poder entendre en què consistia la “maniobra” de Perejaume, però era tan complicat per al museu redactar un full explicatiu? Potser havia estat desig exprés de l’artista que això no es fes? Que fos el públic que en tragués les seves conclusions? O potser per mantenir el misteri del perquè de tot plegat? El muntatge de l’exposició era prou fosc i misteriós. Sense aquell coneixement previ, ens podíem haver imaginat que estàvem accedint a les claus del saber ancestral d’una civilització remota i desapareguda enllà del temps. Això però, no crec que fos la qüestió. Segons ens van informar, el catàleg tampoc estava enllestit.

     A banda d’aquesta incògnita mecànica, per dir-ho d’alguna manera, se’m va plantejar una altra que encara no he pogut respondre. Va ser al final de l’exposició. Al darrera d’una projecció d’una ceràmica blava d’en Jujol, hi havien tres petites obres de Pablo Palazuelo, del mateix color. També reproduïen unes formes ovalades, la forma de la llavor del desenvolupament artístic de les avantguardes, segons la tesi de l’artista. Em semblava haver entès que cenyia l’àmbit de les seves disquisicions al territori català. I doncs, que hi feia, en Palazuelo allà? Una excepció? Era el que demostrava que aquella tesi es podia aplicar a un territori més extens? O era el que ens feia veure ben clarament que aquell raonament si non è vero è ben trovato?  O que si enlloc de l’oval l’artista hagués pres el triangle, per exemple, també hauria pogut desenvolupar un discurs tan hàbil i atractiu com el primer? A mesura que passen els dies se’m van plantejant altres interrogants per als que, al cap i a la fi, només hi trobo una resposta: no hi ha com saber-ne....!