Sobre les icones

    

     Un conegut em va enviar una foto d’un petit bronze de l’escultor Víctor Rousseau que havia heretat del seu avi. Volia saber quin podria ser el seu valor abans de decidir si valia la pena vendre-la o conservar-la. Víctor Rousseau va ser un escultor belga (1865-1954) que, entre altres coses, va col.laborar amb l’arquitecte modernista Víctor Horta. El gruix de la seva obra, no obstant, el constitueixen nombroses escultures d’inspiració clàssica destinades a satisfer el gust de la burgesia de principis del segle XX.  L’escultura del meu conegut reprodueix la figura d’una camperola jove, i molt probablement, per la seva aparença dolça i amable, deuria pertànyer a aquesta categoria, sense pretensions de transcendència. O potser sí: a la manera dels nostres noucentistes, potser volia reflectir les bondats del retorn a la natura, en contraposició a la creixent industrialització. Em vaig imaginar aquella escultura al damunt d’un moble de l’època, sense poder evitar pensar en un cap de l’escultor Jaume Plensa que, no feia gaire, havia vist col.locat en una prestatgeria, entre llibres, fotografies i altres objectes. Era un petit cap blanc, de 35 x 16 cm, realitzat en vidre de murano blanc, i del que s’havien realitzat 8 exemplars. És obvi que parlem d’estètiques, plantejaments i pretensions ben diferents, però en aquella prestatgeria, aquell cap feia una funció semblant a la  que potser havia  fet el bronze de Víctor Rousseau.

     Fa un parell de mesos que un client em va demanar que li busqués una escultura de Jaume Plensa, concretament un “home de lletres” de mida mitjana. La recerca em va dur a descobrir desenes i desenes “d’homes de lletres” d’aquest escultor, de les mesures més diverses, peces úniques i seriades. Va ser durant aquesta recerca que vaig descobrir el cap blanc en aquella prestatgeria, i no vaig poder per menys que arribar a la conclusió, que aquelles formes, els caps, els "homes de lletres", i també les figures de poetes i pensadors, s’havien convertit en una mena d’icones que la gent volia posseir al preu que fos. Perquè cal dir que el seu preu fa que no tothom en pugui tenir un.

     Actualment, hi ha una exposició de Jeff Koons al Centre Pompidou, a Paris. Com a imatge reclam de l’exposició han utilitzat un d’aquells gossos que en aparença estan fets amb globus, però que en realitat són d’acer inoxidable. De la seva factoria han sortit milers d’escultures seriades amb formes diverses i que, ens agradi o no, també s’han convertit en icòniques. La seva estètica aquí ens queda més lluny, però segur que més d’un col.leccionista ha anat al darrera d’una d’aquestes escultures per tal d’exhibir-la en un lloc ben visible de casa seva.  En qualsevol cas, el fet de que la gent busqui envoltar-se d’obres d’art recognoscibles i identificables fa pensar molt. Per una banda, remet a la infantesa, quan els nens volen tenir com sigui, la joguina de moda. S’ha de tenir perquè tothom la té. Per altra banda, aquest comportament mimètic és una manera de subratllar la pertinença a un grup cultural i a una època.  Alguns artistes han sabut crear unes formes que s’han convertit en icones del nostre temps.  Formes que poden reflectir la frivolitat o la profunditat del món que ens envolta, però que la gent vol posseir per auto refermar-se. Quan això passa, quan aquestes icones passen a formar part de l’imaginari col.lectiu, és quan entren a formar part del classicisme del moment. Pel que té de bo i el que no.